Ranieri de’ Calzabigi

De cabdal importància per als projectes de renovació de l’òpera seria italiana impulsats per Giacomo Durazzo a Viena va ser l’arribada el mes de febrer del poeta Raiieri de’ Calzabigi, qui, sis anys més vell que el vicecònsol i pintor Giuseppe Chiesa, era també de Liorna. Després dels seus inicis com a llibretista operístic a Nàpols, l’última llarga dècada, Calzabigi l’havia viscuda a París, on per bé que va tenir cura de l’edició del primer volum de les obres completes de Pietro Metastasio, que entre d’altres incloïa la versió de Le Cinesi musicada feia set anys per Gluck, el literat s’havia decantat tanmateix cap als nous corrents estètics i musicals il·lustrats, arribant-ne a ser, juntament amb els reconeguts filòsofs francesos, un dels màxims teòrics. Però com molts d’altres personatges de l’època, Calzabigi tampoc no vivia ni molt menys exclusivament de la seva vocació literària i musical, sinó més aviat i en el seu cas concret de la seva activitat en el món dels negocis. El poeta liornès tenia fama de ser alhora un eminent autor de tractats econòmics. Havia estat de fet en aplicació dels seus coneixements en aquest camp que feia tres anys havia aconseguit convèncer la marquesa de Pompadour, la favorita de Lluís XV de França, perquè fes ús de la seva influència i intercedís davant del rei a fi que es fundés la loteria de París, empresa estatal en què també va col·laborar el famós aventurer venecià Giacomo Casanova, qui poc temps després va ser nomenat al seu torn agent financer del govern francès. Casanova havia visitat Viena l’any anterior a la representació de Le Cinesi a Schloßhof, havia conegut Metastasio a través del llibretista Migliavacca i havia assistit a la boda del comte Durazzo amb Ernestine, la filla del comte Weissenwolf. Feia pocs mesos que per aquelles dates el canceller d’Estat Kaunitz havia finalitzat la seva missió diplomàtica a París, ciutat en la qual també havia tingut tractes decisius amb madame de Pompadour per a la firma del tractat d’aliança amb França. De fet va ser precisament Kaunitz qui ara acabava de recomanar Calzabigi perquè se’l nomenés conseller secret de la Cambra de Comptes dels Països Baixos a Viena i qui el va posar en contacte amb Durazzo i el seu incipient cercle de reformistes.

Segle XVIII: cinema i literatura

He tornat al segle XVIII. Ahir va ser una pel·lícula: “The affair of the necklace”, del director Charles Shyer, amb Hilary Swank i Simon Baker. “L’affaire du collier de la reine” és un afer que es va esdevenir a la cort de Versalles de Maria Antonieta. El cardenal príncep Louis de Rohan pretenia un Ministeri al capdavant del Govern de França. Jeanne St. Remy de Valois era comtessa de la Motte i volia que la Monarquia li restituís els danys ocasionats al seu llinatge, els Valois. Els joiers de la cort havien fet un collar de diamants que ara la reina rebutjava. Apareix Cagliostro, el jugador, l’aventurer, l’alquimista, el cabalista, el màgic, el mentider...

Al dematí havia anat a la Bibloteca i vaig agafar en préstec el DVD. L’afer del collar de diamants de la reina, també el narra Stefan Zweig a la seva biografia sobre Maria Antonieta, decapitada a la guillotina, filla de Maria Teresa d’Àustria i germana de Josep II. El matrimoni de l’arxiduquessa d’Àustria amb el primogènit de Lluís XV havia estat conseqüència de l’aliança entre l’Imperi Austríac i França. El nou traçat d’aliances havia format part de la revolució diplomàtica dissenyada per Madame de Pompadour i l’enviat austríac Wenzel Anton Kaunitz.
 

Fa uns quants dies que he acabat de llegir la petita biografia que va escriure Stefan Zweig sobre la figura de Giacomo Casanova. “Casanova” és un dels tres poetes de la seva pròpia vida que Zweig biografia a “Drei Dichter ihres Lebens”. En fa un retrat psicològic formidable. Tret de la lectura d’algunes novel·les més o menys actuals sobre la vida d’aquest altre aventurer venecià, sobre alguna de les seves vivències amoroses o sobre algun dels seus fets memorables, com la fugida de la presó dels ploms, llevat d’aquestes lectures “Casanova” de Zweig és l’obra que fins ara m’ha donat una visió més global del personatge, dels perquès del seu caràcter viatger, de la seva manera de ser eròtica, el perquè de l’"Histoire de ma vie", la seva autobiografia, 12 volums, 3500 pàgines. 

 

Casanova

Azúa, “Venecia de Casanova”
Márai, “L’amant de Bolzano”
Robiland, “Un amor veneciano”
Schnitzler, “Casanovas Heimfahrt”
Zweig, “Drei Dichter ihres Lebens” (“Casanova”)

Cinema sobre el segle XVIII

Fellini, “Casanova”. 1976 
 “Amadeus”
“Barry Lyndon”
“Dangerous Liaisons”
“El vent de l’illa”
“Farinelli”
“Goya”
“Masters and Comanders”
“Rididule”
“The Affair of the Necklace”
“The Emperor’s New Clothes”
“The Madness of King George”
“Valmont”
“Volavérunt"

Stefan Zweig (1919 - 1934)

Stefan i Friderike al jardí de Salzburg

A finals de març de 1919 Stefan Zweig va tornar a Àustria un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Ell i la seva companya Friderike von Winternitz havien viscut un any i mig a Zürich tot gaudint de la neutralitat del país i a partir d’aquell moment es van traslladar, juntament amb les dues filles d’ella, a viure a Salzburg, on feia tres anys Zweig s’havia comprat un petit palauet a la falda del puig dels Caputxins. Zweig i Friderike es van casar el 1920 a l’Ajuntament de Viena. Van viure junts a Salzburg durant quinze anys, fins gairebé un any més tard de la pujada de Hitler al poder, després que la casa fos escorcollada per la policia. 

Dels anys d’entreguerres a Salzburg n’és bona part de la seva producció. Hi va escriure la majoria de les seves famoses biografies: “Drei Meister” (1920), els tres assajos sobre Balzac, Dickens i Dostojewski, “Der Kampf mit dem Dämon” (1925), sobre Hölderlin, Kleist und Nietzsche, “Drei Dichter ihres Lebens” (1928), sobre Casanova, Stendhal i Tolstoi, “Fouché, retrat d’un home polític” (1929), “Die Heiligung durch den Geist” (1931), sobre Freud, Anton Mesmer i Mary Baker-Eddy, i “Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters” (1932). D’aquesta època és també un dels seus llibres més coneguts: “Moments estel·lars de la humanitat” (1927). El 1926, l’any de la mort del seu pare, Zweig havia gaudit d’un dels seus majors èxits teatrals amb l’estrena de “Volpone” al Burgtheater de Viena. A la casa de Salzburg Zweig hi va tenir convidats de renom, entre d’altres, Thomas Mann, James Joyce i Richard Strauss.

Així com ho havia fet durant els seus anys de joventut, Stefan Zweig va continuar compaginant la seva activitat creadora amb els viatges. Molts d’ells eren ara amb la finalitat de donar a conèixer la seva obra a través de lectures públiques o perquè li havien encarregat de fer conferències. El 1924 va viatjar a París, on es va trobar per primera vegada amb Salvador Dalí. Tant durant aquell any com el 1926 va fer lectures i conferències a Alemanya. Les estades a França i Itàlia eren gairebé anuals. El 1928 també va viatjar a Bèlgica i finalment a Moscou amb motiu de la celebració dels cent anys del naixement de Leo Tolstoi. Aleshores feia un any que s’havien publicat a la Unió Soviètica deu volums de la seva obra, prologada per Maxim Gorki, qui Zweig visitaria el 1930 a Sorrento durant el seu primer gran viatge a Itàlia.

Després d’haver-se convertit en un dels autors més traduïts del seu temps atès el seu èxit internacional, les obres de Zweig van ser víctima el 10 de maig de 1933 de la crema pública de llibres duta a terme pels nazis i es va prohibir de publicar-les a tota Alemanya. Com els dels seus amics i coneguts Albert Einstein, Siegmund Freud, Thomas Mann o Romain Rolland, els seus llibres eren a la “llista negra”. Zweig, jueu, no només era considerat enemic del règim i autor decadent i indesitjable de literatura “antialemanya”, sinó que perdia amb la censura la major part del seus lectors alemanys i per tant, i de retruc, una part dels seus ingressos. Zweig havia trigat massa a adonar-se de l’amenaça nazi. Més que no pas per advocar per l’enteniment entre els pobles i per establir nous contactes personals, els seus darrers viatges s’havien convertit en una possibilitat de fugir intermitentment d’Àustria, on els nacionalsocialistes cada vegada tenien més influència. A la tardor d’aquell any 1933 Zweig va fer una estada llarga a Londres, on finalment va decidir llogar un pis petit a la Porland Place 11.

Giacomo Casanova

Vaig tornar de Munic el penúltim diumenge d’agost amb moltes ganes d’arribar a casa, agafar un llibre de la prestatgeria, estirar-me al sofà i llegir... Feia temps que no llegia, més ben dit: feia temps que no acabava un llibre, perquè en els darrers intents desapareixia l’interès molt abans d’arribar a l’última pàgina. Després d’estar en contacte amb la llengua alemanya de forma intensa durant quinze dies m’abellia llegir en català. Necessitava no haver de concentrar-me tant en el sistema lingüístic i en el vocabulari i, en canvi, poder-ho fer gairebé exclusivament en la història. La novel·la havia d’estar ben escrita, o ben traduïda en aquest cas, això sí!, perquè un dels problemes amb què m’havia topat darrerament en voler llegir en català, havia estat trobar-me un munter de faltes tipogràfiques, d’ortografia i fins i tot de sintaxi. Es veu que els correctors ja no s’usen...

Vaig agafar un llibre de la meva biblioteca que havia comprat ara farà devers tres o quatre anys al casc antic de Palma, un dia que amb uns amics vam decidir finalment anar a la llibreria Literanta, que havia obert un antic company de feina. Va ser la primera i última vegada que hi he estat. Vaig aprofitar per comprar-hi un llibre que em va caure a les mans per casualitat... o potser no per tanta casualitat, potser la il·lustració de la portada m’hi devia esperonar: un retrat de la duquessa de Sussex del segle XVIII, de Sir Thomas Lawrence.

Els lectors tenim cicles, vull dir cicles literaris recurrents: tornam una vegada i un altra als mateixos temes que un dia ja ens havien ocupat. És el que em passa a mi entorn de la literatura del i sobre el segle XVIII des que em vaig ocupar amb força dedicació de la biografia del pintor menorquí Pasqual Calbó. Diguem que per a mi aquest segle és una font de distracció gairebé segura.

No coneixia l’autor de la novel·la, un hongarès: Sándor Márai. Vaig llegir la contraportada. El llibre es basava en la vida de Giacomo Casanova. No em va caldre cap altra dada per decidir-me a comprar-la, tot i que no a llegir-la, encara. Ha estat, doncs, al cap d’uns anys que ho he fet.

La biografia de Calbó m’havia portat a la Venècia dels seus anys de formació, entre el 1770 i el 1774, i en aquella època vaig conèixer l’existència de l’incansable viatger, vint-i-set anys més gran que el menorquí. Ja n’havia sentit parlar, però ara l’expressió “ets un casanova” per aplicar-la a algú que lliga pels descosits i que trenca cors amb la facilitat de qui romp gots de vidre, com diria un amic meu, s’encarnava en un personatge real, amb data de naixement i de mort concretes: 1725, 1798, tot i que no de caducitat i de fama, com els segles transcorreguts des d’aleshores s’han encarregat de demostrar.

El meu cicle sobre Casanova, o la meva “suite Casanova”, com m’agradarà anomenar la meva petita recopilació i lectura d’obres literàries i visualització de pel·lícules sobre el personatge, va començar amb l’episodi de la seva mítica fugida de la presó dels Ploms del palau del dux de Venècia, on Casanova havia estat tancat per ordre de la Inquisició veneciana durant l’època de major depravació i corrupció de la Sereníssima República. Hi va estar reclòs durant setze mesos entre el 1755 i el 1756. Vaig deixar el llibre a un amic amb el qual he perdut gairebé tot contacte, i tot que un dia ja llunyà l’hi vaig reclamar i li vaig demanar que com a mínim em facilités la referència, encara no m’ha contestat al respecte.

Aquest amic, però, va ser qui al seu torn em va regalar la novel·la d’Andrea di Robilant, Un amor veneciano, amb el subtítol: La historia real de un idilio apasionado en la Venecia del siglo XVIII. Aquest idil·li se situa al 1753 i Casanova hi apareix com a testimoni i personatge privilegiat. L’obra té una proximitat extraordinària amb la vida de Pasqual Calbó, ja que hi apareixen altres personatges com ara Kaunitz o el cardenal Bernis que el pintor menorquí també va conèixer.

A aquests dos llibres va seguir la lectura de Casanovas Heimfahrt, de l’autor vienès Arthur Schnitzler. L’obra reconstrueix el viatge de tornada de Casanova a Venècia a les darreries d’estiu de 1770 després de catorze anys d’exili.

El llibre de Sándor Márai que ara he acabat de llegir, L’amant de Bolzano, s’emmarca en el temps durant els primers dies després de la fugida de la presó, durant la seva primera estació, a la ciutat de Bolzano, on el protagonista retroba un antic amor, Francesca, la comtessa de Parma. Aquesta retrobada dóna peu a l’autor per reflexionar sobre la personalitat de Casanova, sobre la seva condició amorosa. A través seu un també es demana sobre una de les qüestions més punyents que caracteritzen la seva vida, és a dir, de quin caràcter psicològic és l’impuls que el fa anar de cos en cos, de relació en relació, de ciutat en ciutat... Per cert, en marxar de Bolzano Casanova es va dirigir a Munic, d’on jo acabava d’arribar en començar la lectura: el tancament del cercle. La traducció de l’obra d’Antoni García Santiago permet oblidar-nos del tot que es tracta d’una versió, el seu català és ric i acuradíssim. L’única cosa que m’ha estranyat ha estat el fet que en parlar de la seva condició, de la seva idiosincràsia, potser de la seva especificitat, ho fes en canvi de la seva “especialitat”.

Mentre he fet aquest seguiment de les meves lectures entorn de Casanova, m’he adonat que oblidava de fet la primera de totes: Venecia de Casanova, de Felix de Azúa, dins la magnífica col·lecció Ciudades de la Historia de l’Editorial Planeta, una col·lecció que malauradament es va deixar de fer.