Vaig tornar de Munic el penúltim diumenge d’agost amb moltes ganes d’arribar a casa, agafar un llibre de la prestatgeria, estirar-me al sofà i llegir... Feia temps que no llegia, més ben dit: feia temps que no acabava un llibre, perquè en els darrers intents desapareixia l’interès molt abans d’arribar a l’última pàgina. Després d’estar en contacte amb la llengua alemanya de forma intensa durant quinze dies m’abellia llegir en català. Necessitava no haver de concentrar-me tant en el sistema lingüístic i en el vocabulari i, en canvi, poder-ho fer gairebé exclusivament en la història. La novel·la havia d’estar ben escrita, o ben traduïda en aquest cas, això sí!, perquè un dels problemes amb què m’havia topat darrerament en voler llegir en català, havia estat trobar-me un munter de faltes tipogràfiques, d’ortografia i fins i tot de sintaxi. Es veu que els correctors ja no s’usen...
Vaig agafar un llibre de la meva biblioteca que havia comprat ara farà devers tres o quatre anys al casc antic de Palma, un dia que amb uns amics vam decidir finalment anar a la llibreria Literanta, que havia obert un antic company de feina. Va ser la primera i última vegada que hi he estat. Vaig aprofitar per comprar-hi un llibre que em va caure a les mans per casualitat... o potser no per tanta casualitat, potser la il·lustració de la portada m’hi devia esperonar: un retrat de la duquessa de Sussex del segle XVIII, de Sir Thomas Lawrence.
Els lectors tenim cicles, vull dir cicles literaris recurrents: tornam una vegada i un altra als mateixos temes que un dia ja ens havien ocupat. És el que em passa a mi entorn de la literatura del i sobre el segle XVIII des que em vaig ocupar amb força dedicació de la biografia del pintor menorquí Pasqual Calbó. Diguem que per a mi aquest segle és una font de distracció gairebé segura.
No coneixia l’autor de la novel·la, un hongarès: Sándor Márai. Vaig llegir la contraportada. El llibre es basava en la vida de Giacomo Casanova. No em va caldre cap altra dada per decidir-me a comprar-la, tot i que no a llegir-la, encara. Ha estat, doncs, al cap d’uns anys que ho he fet.
La biografia de Calbó m’havia portat a la Venècia dels seus anys de formació, entre el 1770 i el 1774, i en aquella època vaig conèixer l’existència de l’incansable viatger, vint-i-set anys més gran que el menorquí. Ja n’havia sentit parlar, però ara l’expressió “ets un casanova” per aplicar-la a algú que lliga pels descosits i que trenca cors amb la facilitat de qui romp gots de vidre, com diria un amic meu, s’encarnava en un personatge real, amb data de naixement i de mort concretes: 1725, 1798, tot i que no de caducitat i de fama, com els segles transcorreguts des d’aleshores s’han encarregat de demostrar.
El meu cicle sobre Casanova, o la meva “suite Casanova”, com m’agradarà anomenar la meva petita recopilació i lectura d’obres literàries i visualització de pel·lícules sobre el personatge, va començar amb l’episodi de la seva mítica fugida de la presó dels Ploms del palau del dux de Venècia, on Casanova havia estat tancat per ordre de la Inquisició veneciana durant l’època de major depravació i corrupció de la Sereníssima República. Hi va estar reclòs durant setze mesos entre el 1755 i el 1756. Vaig deixar el llibre a un amic amb el qual he perdut gairebé tot contacte, i tot que un dia ja llunyà l’hi vaig reclamar i li vaig demanar que com a mínim em facilités la referència, encara no m’ha contestat al respecte.
Aquest amic, però, va ser qui al seu torn em va regalar la novel·la d’Andrea di Robilant, Un amor veneciano, amb el subtítol: La historia real de un idilio apasionado en la Venecia del siglo XVIII. Aquest idil·li se situa al 1753 i Casanova hi apareix com a testimoni i personatge privilegiat. L’obra té una proximitat extraordinària amb la vida de Pasqual Calbó, ja que hi apareixen altres personatges com ara Kaunitz o el cardenal Bernis que el pintor menorquí també va conèixer.
A aquests dos llibres va seguir la lectura de Casanovas Heimfahrt, de l’autor vienès Arthur Schnitzler. L’obra reconstrueix el viatge de tornada de Casanova a Venècia a les darreries d’estiu de 1770 després de catorze anys d’exili.
El llibre de Sándor Márai que ara he acabat de llegir, L’amant de Bolzano, s’emmarca en el temps durant els primers dies després de la fugida de la presó, durant la seva primera estació, a la ciutat de Bolzano, on el protagonista retroba un antic amor, Francesca, la comtessa de Parma. Aquesta retrobada dóna peu a l’autor per reflexionar sobre la personalitat de Casanova, sobre la seva condició amorosa. A través seu un també es demana sobre una de les qüestions més punyents que caracteritzen la seva vida, és a dir, de quin caràcter psicològic és l’impuls que el fa anar de cos en cos, de relació en relació, de ciutat en ciutat... Per cert, en marxar de Bolzano Casanova es va dirigir a Munic, d’on jo acabava d’arribar en començar la lectura: el tancament del cercle. La traducció de l’obra d’Antoni García Santiago permet oblidar-nos del tot que es tracta d’una versió, el seu català és ric i acuradíssim. L’única cosa que m’ha estranyat ha estat el fet que en parlar de la seva condició, de la seva idiosincràsia, potser de la seva especificitat, ho fes en canvi de la seva “especialitat”.
Mentre he fet aquest seguiment de les meves lectures entorn de Casanova, m’he adonat que oblidava de fet la primera de totes: Venecia de Casanova, de Felix de Azúa, dins la magnífica col·lecció Ciudades de la Historia de l’Editorial Planeta, una col·lecció que malauradament es va deixar de fer.
