Binibecó, Binisafuet i Binixiquet

El fet que els derivats Binibecó, Binisafuet i Binixiquet no donin compte d’una erra etimològica vol dir amb força probabilitat que aquesta erra tampoc no existeix en els topònims de Binibeca, Binisafua i Binixica, que el citat Mascaró Passarrius escriu “Binibeca”, “Binisafúller” i “Binixíquer” en el seu mapa de Menorca, la qual cosa comporta d’altra banda una certa vacil•lació. 

Estic d’acord que Beca potser no sigui un antropònim, però si és cert que Binibeca vol dir “fills de la cega” o “ca na cega” és indubtable que o bé na Cega era una persona o bé una personificació, i a això em referia. 

Per últim, consider que el respecte a l’autoritat acadèmica és necessària, sobretot atesa la nostra situació lingüística, però tot i aquesta autoritat sempre hi pot haver un marge d’error i de dubte, en el qual malauradament encara em sent immers. Tal vegada seria bo preguntar als experts si havien considerat aquesta qüestió morfològica, que si més no provoca estranyesa entre la població. Tampoc no voldria que la Universitat i el CIM contribuïssin a aquest desgavell en el paisatge lingüístic. De moment, però, i a l’espera de trobar arguments més convincents que la mera autoritat, crec que això és el que fan.

Binibeca, Binisafua i Binixica
Servei d'Assessorament Lingüístic del CIM

Binibeca, Binissafua i Binixica

Per arribar a Binissafua amb bicicleta des de Maó solec prendre el Camí Verd, que surt des de Cala Figuera, i vaig fins al poble de Sant Lluís. Des d’allà arrib fins al lloc de Binibeca Vell tot fent drecera pel Camí de Binibecó, que surt de S’Ullastrar. Abans d’arribar a Binissafua, a l'esquerra mirant cap a la mar es veu el conegut poblat de pescadors de Binibeca. Deix la bicicleta estalonada a una paret a prop del Club Nàutic...

L’altre dia tot parlant amb una amiga de Maó i amb un amic de Sant Climent, va sortir la toponímia menorquina a la conversa. Vaig voler demanar-los si existia Binissafuet, i em van dir que sí, que era el nom d'un indret. Jo llavors no els vaig demanar si era el nom d’un lloc al camp o el nom de què era. Però ahir vaig sentir a la televisió menorquina i avui he vist a la primera plana del Diari Menorca els titulars d’una notícia sobre excavacions arqueològiques subaquàtiques a Cala Binissafuet. Ara acab de descobrir a Internet que Binissafuet Vell és un lloc que s'ha convertit en agroturisme. 

D’altra banda, ara fa un parell de dies, parlàvem amb uns amics anglesos que viuen a Binixica i ho fèiem precisament sobre la manera com s’havia d’escriure aquest topònim. Sabem que vol dir “bin”, “ibn” en àrab, “fill de...”, i per extensió, “casa de”, “can...”, “son”... Els noms que segueixen són noms propis, noms de persona. Beca, Fua, Xica són antropònims, una adaptació a la grafia catalana dels sons àrabs, de la fonètica àrab d’aquests llinatges de procedència molt llunyana. 

La morfologia catalana dels noms propis de lloc, la formació de derivats diminutius existents a la toponímia menorquina com ara Binibecó de Binibeca o Binissafuet de Binissafua, el fet que la formació d’aquests derivats no només no sigui impossible, sinó que de fet sigui a més predictible segons les regles morfològiques de la llengua justifiquen al meu parer la incorrecció ortogràfica de paraules escrites com “Binibèquer”, “Binissafúller”, “Binissafulla”, “Binissafullet” i “Binixíquer”, ja que si bé s’adapten gràficament a la fonètica catalana, on no es pronuncia la “r” de final de paraula, “Sóller”, i a la menorquina, on el so de la grafia “ll” és mut, “fulla”, “filla”, aquests topònims formarien diminutius inexistents com ara per exemple “Binibequeró” i “Binissafulleret” en lloc de les formes existents de Binibecó i Binissafuet. 

El fet que totes aquestes formes correctes i incorrectes convisquin en el bosc de cartells indicadors a les carreteres de Menorca no fa res més que portar confusió i error. L'amiga de Maó ens explicava que havia hagut de corregir uns turistes que pronunciaven "Binibèquer" així com ho havien vist escrit, és a dir amb "r" final. És evident que estic del tot obert a puntualitzacions i a considerar altres punts de vista sobre aquesta qüestió en torn dels topònims Binibeca, Binissafua i Binixica. Però en qualsevol cas, i des del meu punt de vista actual, l’adopció de l’ortografia correcta comportaria d’immediat el benefici de la correcció oral i evitaria no només confusions a la xarxa viària i entre els propis parlants, sinó que a més faria impossible que s’imposessin pronúncies incorrectes provocades per la lectura de paraules escrites de forma incorrecta.

Servei d'Assessorament Lingüístic del CIM

Banda Municipal des Migjorn: La banda de l'estiu

Isaac Mascaró, Banda Municipal des Migjorn
Foto Joan Fuxà

Me n’anava de fer un bany a Binigaus i aferrat a la paret de l’aparcament des Brucs vaig veure el cartell dels concerts d’estiu de la Banda Municipal des Migjorn. Esperonat pel record d’haver-la sentit ja, d’haver-ne gaudit del ritme, en alguna festa de poble uns anys enrere, vaig esforçar-me a memoritzar els llocs i les dates de les seves actuacions d’aquest juliol: Es Mercadal, Es Migjorn, Alaior, Es Castell i Sant Lluís, i tot això atesa la ferma decisió de no perdre’m l’espectacle. Això prometia, n’estava segur. La diversió, el gaudi, garantits. 

Com molta altra gent, tenc a la memòria, o potser a la sang, allà on restin impreses sensacions plaents, aquella peça vibrant i brasilera que a ritme de samba cloïa el reiterat jaleo, en el meu cas un jaleo d’unes festes de Sant Antoni de Fornells: la gentada embogia de festa, embogia per la força calent dels sons de la banda i per l’entusiasme desbordant del seu director, un al·lot que, en lloc de fibra i músculs, semblava fet de cordes i percussions corporals i que donava ànima tramuntanada al grup de músics al seu càrrec.

Dijous dematí em vaig alçar, vaig berenar i vaig anar al mercat a Sa Paradeta d’una amiga i després de fer-li la despesa i estar-m'hi xerrant una estona vaig proposar-li d’anar a sentir la banda a Sant Lluís: si tenia ganes d’anar a sentir la Banda Municipal des Migjorn. Quan va sentir “banda municipal” va arrufar el nas. Certament, molt comprensible, no li estava proposant anar a sentir un concert de música clàssica al claustre del Seminari de Ciutadella o un concert de jazz al Freginal, posem per cas, on segurament hagués demostrat un major entusiasme inicial. “Una banda municipal!” I llavors vaig posar-la en situació i li vaig fer memòria, i com jo es va recordar d’unes altres festes i de la banda que hi sonava i que eren esplèndids i que s’ho havia passat d’allò més bé. “Sí, sí, la Banda Municipal des Migjorn.” “Fet!” Vam quedar a les nou al mercat per arribar a Sant Lluís a i mitja. 

A la porta del camp de futbol hi havia cua i, una vegada vam haver entrat, era tot ple de gent. Vam aconseguir trobar dues cadires i fent-nos una mica els vius vam arrossegar-les a poc a poc cap endavant fins que ens vam situar a prop del gran escenari: “des d’aquí ho sentirem i ho veurem bé!” La primera part va ser correctíssima i molt emocionant: un pas doble i la Suite Hebraica. La segona vibrant, de pel·lícula! De fet, peces de la banda sonora de Rocky. A la Banda, que s’havia baratat la camisa blanca per una de negra, s’hi van incorporar veus, guitarres elèctriques, bateria... A l’espectacle, lluminositat. La banda es va transformar per a la nova performance. 

Tot immersos en la música, el temps se’ns va passar en un tres i no-res, així com es passen les estones quan són bones i se’n gaudeix. En fi, el públic va acabar dempeus i cridant bravos. La meva amiga i jo, també: se’ns havia encomanat l’entusiasme que desprenien banda i director i havíem restat convençuts com n’és, d’important, el carisma i el bon lideratge d’un artista per fomentar i fer expressar el millor de cada músic i per aglutinar il·lusions col·lectives. La meva amiga i jo també som de l’exclamació: “i tot això una “simple” banda de poble!” i que “sembla mentida per no ser professionals”, la qual cosa vol dir que sembla increïble. Però és cert: la Banda des Migjorn és la banda de l’estiu.