Històries de San Francisco

Dimecres, 26 de juliol

Armistead Maupin

Des de dijous passat som a San Francisco i només tornaré a Fènix per agafar l'avió de tornada a Menorca. Som al barri de Castro, en un Bed & Breakfast del número 24 de Henry Street, tot i que el cap de setmana l'hauré de passar en un altre B&B perquè aquest està ple. Ara mateix estic a punt de sortir per anar a sentir Armistead Maupin, que llegeix el seu darrer llibre a la llibreria Cody's.

Som de tornada al B&B i fa una estona m'he atrevit a demanar-li un autògraf a Armistead Maupin. En realitat no n’ha llegit gaire, del seu llibre. Ha començat parlant de la trama de la seva darrera novel.la, The Night Listener, la versió cinematogràfica de la qual és a punt de sortir, el protagonista n'és Robbin Williams -l'actor també és de SFO. Maupin ha respost a les preguntes de l'audiència, menys nombrosa del que m'esperava. Malauradament el meu anglès no és prou bo per entendre tot el que deia, però em sentia pròxim a les històries que explicava, sobretot m'ha impressionat la capacitat d'anàlisi psicològica dels seus personatges en aquesta ciutat bigarrada. Ara me'n vaig a fer un mos, tenc gana.

Divendres, 28 de juliol

Oren

Me n'havia oblidat, de les resurreccions: som al Cafè Flore (since 1973), confluència Market amb Noe. Afamat, m'he pres una sopa calenta de pollastre -sec a la terrassa i aquí fa fresqueta- i una ensalada d'avocat. Al meu costat s'havia assegut un tio amb el seu ordinador portàtil. Les mirades eren furtives per part meva, fins que després de menjar ens hem somrigut. Ha reconegut tot d'una que som a San Francisco de visita i el primer que m'ha aconsellat ha estat la Leather Parade d'aquest cap de setmana. Es israelià i viu a Sonoma, al camp, a la Toscana californiana. Es dedica a l'art, a programes d'educació artística en els museus. Treballa amb museus espanyols i catalans. M'ha recomanat el "de Young". Demà l’aniré a visitar. El seu nom es Oren, com el nom del restaurant jueu que hi ha a l'Oranienburger Straße de Berlín -li he dit. Era la meva única referència. Coneix el restaurant. M'ha deixat la seva adreça electrònica: demà li escriure. Viu amb la seva parella i té dues criatures, fills biològics de l'altre. En resum, i així com s'ha resumit ell mateix: leather and art.

Diumenge, 30 de juliol

Tales of the City: The de Young

El de Young es el museu més interessant que he vist fins ara a la ciutat. El dilluns 24 vaig visitar el Museum of Modern Art (SFMOMA): em vaig arribar a posar nerviós de tanta modernor incomprensible... El dimarts 25 vaig anar al Legion of Honor: l'emplacament al Lincoln Park amb vistes al Golden Gate Bridge i a la ciutat és bellíssim. És un museu clàssic, amb algunes obres importants, poques. Vaig poder contemplar dues pintures de Pietro Longhi. La col.leccio d'escultures de Rodin és molt àmplia. El més interessant, l'exposició temporal de "Monet in Normandy". L'edifici del de Young, de color de ferro oxidat i amb la torre, és impressionant, modern i funcional. És situat al Golden Gate Park. Hi ha representades obres de totes les cultures: Egipte, Oceania, Àfrica, l’Amèrica precolombina... El que més em va agradar: la col.leccio de pintura moderna i contemporània dels segles XVIII i XX i la col.leccio de fotografies des dels inicis. Hi ha retrats de Victor Hugo, Baudelaire, Toulouse Lautrec... Em va colpir la foto de dos parisencs disparant des de l'habitació contra els soldats alemanys ocupant la ciutat el 1944. L'exposició temporal és sobre la cultura llatina als EEUU: "Chicano". Entre d'altres, en un espai tancat i amb projeccions a les parets, es qüestiona sobre la identitat. Sorprenent el comentari d'una jove a la pantalla, dient que ella no es considera chicana, sino hispana, perquè la seva família prové de Barcelona, per llogar-hi cadires…

Tales of the City: Baker Beach

Quin greu! He berenat plàcidament en aquest cafè, Sánchez amb 17th Street, com ja comença a ser habitual als matins de San Francisco. Seia defora. M'he canviat de taula perquè el sol em pegava massa de ple. Em disposava a continuar llegint tranquil.lament a l'ombra, quan de cop s'han assegut tres tios a la taula del costat. Els sentia parlar: un d'ells, tot i que ho feia en anglès, era inqüestionablement espanyol, de Madrid. No m'he girat, però això m'ha descentrat un munter. Cadascú té el seu accent, és clar!

Vull repassar ara el diumenge d'avui fa una setmana. Em vaig allotjar per primer cop al B&B del 24 Henry Street. Després d'instal.lar-me, esportives i calçons curts, vaig comencar a caminar amb destinacio fixa. Vaig enfilar Divisadero i vaig pujar al turó de Buena Vista, un mirador increïble sobre la ciutat, amb una vista boníssima, s'entén... Vaig continuar pel Haight Street, un carrer forca popular: cafès, botigues de tot tipus, alternatives i de tot color... Em vaig endinsar en el Golden Gate Park: un fumadero de maria, gent jaient a la gespa, tocant tambors, social i cumba. Més enllà, un grup de “gay guys” fent voleiar teles de colors al so de la música tecno. Em vaig arribar a perdre. Em van reorientar a fi d'anar a sortir al barri de Richmond. El vaig travessar a ple sol fins arribar finalment al meu objectiu: la Baker Beach. Era mitja tarda, la gent començava a arreplegar per partir, vaig recórrer la platja sencera fins al Golden Gate Bridge. Això és a la banda freda de la badia, com se l'anomena. L'aigua freda del Pacífic em mig congelava els peus. Un cop vaig arribar sota el pont, després de peripècies per les roques, em vaig despullar i em vaig remullar tot a la vorera, alerta amb la força de les ones d'aquest oceà. Vaig eixugar-me al sol, no duia tovallola, no en tinc... Per tornar vaig demanar ajut a un noi negret d'ulls immensos, vivits i mig espantadissos. Finalment vam fer el camí de tornada junts i amb bus. Va ser un dels dies de San Francisco per recordar: el paisatge marítim -la sorra negra, l'aigua i el cel de diferents tons de plom, el vermell del pont imponen impressionava la retina. Jo pensava en tu…

Dimarts, 1 d’agost

Tales of the City: The Greek Theater

El divendres dia 28 de juliol vaig agafar el metro -a poc a poc aniré aprenent a desfer-me bé dels transports públics de San Francisco, el MUNI i el BART: el "cable car" F des de Castro per anar al centre, Downtown, o per arribar fins al Fisherman's Wharf; el tren N per anar al de Young, el metro per anar a Berkeley, fins al campus de la University of Califòrnia. Exactament alla era el concert al qual volia assistir, concretament al Greek Theater del campus. No havia aconseguit entrades online, però havia decidit arriscar-m’hi. Quan vaig arribar, vaig assabentar-me del que em temia, les entrades eren esgotades. Vaig aventurar-me a la revenda: les entrades, que costaven devers 30$ per internet, es venien a 150$. Finalment vaig aconseguir-la més barata, però tot i així la vaig pagar cara. El teatre grec de Berkeley és immens, així i tot a les nou del vespre era reple de gent, una bona majoria hispanoparlant, capaç de cantar a cor les cançons de Manu Chao, algunes de protesta a ritme de reggae i dedicades a l'EZLN. Em vaig emocionar amb la rumba catalana Barcelona. Manu escalfava el sentit ciutadà dels "franciscans" amb reiterats "sube San Francisco!", intercalats amb altres "sube San Pancho, sube San Panchito", incomprensibles per a alguns. Al final, molta ballaruca. L'auditori era gairebé insaciable i va arribar a esgotar l'energia de Manolito.

Dimecres, 2 d’agost

More Tales of the City: Barbary Lane

Brian spent the morning in Washington Square, sunning his body for a person who would probably never know the difference. As he trudged back up Union Street to Barbary Lane, he suddently decided that it was time to confront his fantasy face to face. He turned off Union at Leavenworth and walked a block up the hill to Green Street, where the Superman Building shimmered magically in the sunshine. 

És certament magnífic poder visualitzar mentalment les localitzacions de Tales of The City, ara mateix More Tales of the City. Dissabte dia 29 vaig començar a patejar la ciutat una altra vegada. Vaig tornar a partir de Castro, sentit nord. Alamo Square va ser el primer mirador del dia. Vaig continuar per Pierce Street: cases victorianes rere cases victorianes. Vaig trobar els dos parcs que cercava: Alta Plaza Park -de nom tan evocador com Alamo, Buena Vista o Divisadero per designar l'altitud- i Lafayette Park. Les vistes des de la bocana de la badia fins a l'illa d'Alcatraz són millors des del primer d'aquests dos parcs de Pacific Heights. Vaig anar a parar al Hyde Street, just al restaurant -Hyde Street Seafood Restaurant- on vaig veure Shawn per penúltima vegada. Vaig entrar-hi, tornava a ser Happy Hour d'ostres. Me'n vaig crospir una dotzena per 12$. Les vaig acompanyar amb una copa de vi: "cheers!". Jackson Street, Washington Street, Jones Street... Que ningú es perdi la vista de Downtown des del punt més elevat de Broadway Street si algun dia visita SFO! Vaig asseure'm damunt de la paret amb la voluntat d'acabar d'extasiar-me per la contemplació, fumant una cigarreta. Em sentia un dels personatges de la novel.la, Michael Tollivier naturalment. Maupin va dir l'altre dia que la seva darrera obra se centrava en aquest personatge. Vaig demanar per la Green Street, era a devers vuit illes de cases. Vaig capir l'encert de localitzar la novel.la en un carrer d'aquella part elevada de la ciutat: Russian Hill. Vaig descobrir el carrer de Barbary Lane, en realitat Macondray Lane, tot davallant per Laevenworth Street. És un carrer petit i del tot diferent: ple de vegetació exuberant i frondosa. En qualsevol moment podia aparèixer Anna Madrigal entre la verdor prenent cura de les seves plantes de maria colombiana.

Divendres, 4 d’agost

Tales of the City: Mission Dolores i Ocean Beach

Ahir: són les nou i mitja del vespre i som a Osaka, un restaurant japonès de Castro Street, el carrer més gay de San Francisco, el carrer més gay del món? Però quan he sortit del 24 Henry Street, és a dir del B&B, no he vingut directament cap aquí. He volgut acostar-me a la Mission Dolores, no t'ho perdis: la missió fundada a San Francisco pel pare, francisca naturalment, Juniper Serra, situada només a un parell de carrers mallorquins -petrers, petrencs?- d'aquí.

Avui: tot va començar dilluns passat. Era a l'habitació preparant-me per sortir i tenia la televisió encesa, sense posar-hi gaire atenció, de fet només la necessària per assabentar-me de les temperatures del dia, per tenir-ne una lleugera idea, no del tot exacta, perquè aquí els graus es compten amb graus Fahrenheit, no amb Celsius. Diguem que la mitjana d'aquests dies es de 70º F, devers 20º C. És a dir que fa un temps boníssim, sobretot a jutjar per les notícies meteorològiques que arriben des de les Illes. Dilluns passat feia un dia de vent, l'aire feia moure les branques dels arbres de l'hort del darrere i feia vibrar els vidres de la finestra, encarada cap a l'oest. Entre bufada i bufada em va semblar sentir un nom en boca del periodista televisiu: Juniper Serra. Em vaig quedar palplantat intentant seguir la notícia, però el locutor havia passat a tractar un altre tema. Un cop espassada la primera sorpresa, quan les neurones es van tornar a interconnectar, vaig començar a lligar caps. És clar: Califòrnia, San Francisco, Mission District, Mission Dolores... Tot d'una que vaig poder asseure'm online, vaig començar a cercar-ne informació, concretament a Viquipèdia, primer en anglès i després en català. Efectivament, Juniper Serra va ser el fundador de la primera misión de San Francisco, el 1776.

Però aquell dia no vaig -diguem-ne- continuar la investigació. Tenia ganes de caminar i vaig enfilar el carrer de Castro en sentit sud, amb la intenció d'arribar fins a Sunset District tot seguint la caiguda del sol. Quan vaig ser a Diamond Heights vaig virar cap a ponent, era primera hora de la tarda. Quan vaig ser al mont Parnàs -Parnassus-, vaig veure un hospital. Vaig decidir entrar-hi: un petit problema d'irritació de la pell, però com que aleshores no sabia a què es devia volia consultar un metge. En realitat havia anat a parar a l'ambulatori d'una clínica privada: la broma em podia costar entre 200 i 600$. Sort que la recepcionista em va donar les senyes d'un servei d'emergència on m'atendrien de franc. Hi havia un servei d'autobús que hi duia, pero al final vaig desistir, vaig decidir continuar el passeig i anar-hi un altre dia pel meu compte si la cosa persistia. Des del Parnassus, amb vistes sobre el Golden Gate Park, vaig enfilar el carrer de Judah, tot resseguint la línia del tren. Una alternativa era pujar-hi, pero vaig pensar que l'agafaria de tornada. El carrer era llarguíssim, el vent de ponent em venia de cara, pero no m'importava, tenia ganes de caminar i caminar fins a esgotar-me. Vaig creuar Sunset Boulevard, encara em faltaven unes quantes illes de cases -planta baixa i primer pis, disposades geomètricament- per arribar al final: allà on s'acabava o comencava la línia del tren. Vaig creuar l'últim carrer, en realitat una autovia ampla. De cop i volta, dunes d'arena i vegetació. El vent continuava bufant amb forca i aixecava una capa fina de sorra a l'alçada dels peus. Inesperadament -sabia positivament que allà hi havia la mar, ja feia una estona que la veia a l'horitzó, però...- inesperadament: se'm va obrir el Pacífic, salvatge, fred, agitat i ensordidor per la força del vent i de les onades. Acabava d'arribar a l'Ocean Beach, immensa.

Tales of the City: Terratrèmols

Som al parc de Buena Vista, contemplant San Francisco a posta de sol. Qui ho diria, que la ciutat que s'estén davant meu, amb els carrers que pugen paral.lels fins a Pacific Heights, un dia de fa més de tres centuries havia estat un extens sistema dunar? Més enllà: el corn d'or bizantí de l'entrada al port, des de la bocana, la Golden Gate, fins on s'obre la immensa badia. I encara, mirant cap al nordest, un situa la desembocadura del l'American River. La vista s'arriba a perdre entre la successió de turons de Sonoma. No importa si la descripcio geografica no es del tot exacta ni molt manco. Aquí la geologia també s'equivoca, o tal vegada no i senzillament ens enganya amb la capacitat de poder mudar en qualsevol moment al ritme de la dansa mortal de les plaques tel.lúriques. Fa uns quants dies, era dia 2 d'agost, vaig visitar l'exposició, majoritàriament fotogràfica -Jack London- sobre el terratrèmol de San Francisco de 1906, a la California Historical Society, emplaçada al Mission Street. Acabava de trobar-me amb Henry en el Cable Car F que davalla Market. Les fotografies mostren l'impressionant holocaust. En una d'elles es pot contemplar la Mission Dolores del pare Juníper Serra, que sorprenentment va restar intacta, tot i ser l'edifici més antic de la ciutat, del 1791. Després de visitar el museu, que m'havia donat la primera idea clara de la història de la ciutat, vaig agafar un taxi fins al General Hospital de Potrero Avenue. Sense que ell ho sapigués, l'encontre amb Henry m'hi havia esperonat. Va ser on finalment he sabut a què es devia la meva irritació epidèrmica. Com ja he dit en un altre moment, finalment no ha estat res greu. Tampoc tenc temps ara d'il.lustrar la meva experiencia sobre el sistema sanitari de San Francisco... El sol es a punt de pondre's i vull pujar fins al cim de Buena Vista. Només diré que no en tenc cap queixa ni una, mes tost el contrari. Però sí que diré que mentre esperava que em cosultessin a la sala de l'hospital, el terra es va sacsejar durant uns segons i amb molta força. La primera reacció que vaig tenir va ser expressar el següent, en veu alta i en espanyol perquè m'entenguessin els pacients més propers que esperaven amb jo: Que bo, quina sort i quina casualitat que el terratrèmol hagi ocorregut quan som a l'hospital, sens dubte estem salvats! En realitat no va passar res, és clar. Cinc minuts més tard a la televisió de la sala d'espera informaven que la sacsejada havia estat de 4,4 graus a l'escala de Richter.

Dimarts, 8 d’agost

Tales of the City: Victorian Walks

M'he aixecat amb la ferma decisió de participar en una de les visites guiades de la ciutat, Victorian Walks. Feia dies que en tenia la intenció, però no aconseguia llevar-me prou prest. I no perquè la ruta comenci tard, sinó perquè m'era difícil rompre l'hàbit dels darrers dies: berenar tranquil.lament al B&B o al Cafè H, llegir una estona, connectar-me a internet per cercar informacions sobre la ciutat, escriure... Però avui ho he aconseguit, tot i que he hagut de córrer. No diré l'hora de trobada perquè em fa un pèl de vergonya confessar-la. El lloc: The Westin Saint Francis Hotel, a la Union Square. La primera vegada que vaig consultar l'adreça d'aquest hotel per anar-hi, no en tenia ni idea, d'on era. Després el vaig identificar mirant fotografies, també sobre el terratrèmol de la ciutat de 1906, d'una exposició diferent a la de l'altre dia, la del Wells Fargo Museum del carrer Mongomery, un carrer impressionant per l'altitud dels gratacels al bell mig del Financial District, allà on es troba la seu dels bancs i les empreses més importants dels EEUU. En fi, el Westin Saint Francis Hotel va restar dempeus malgrat la forta sacsejada, però el foc que va succeir el terratrèmol se'l va menjar per dedins. La trobada era al lobby, perdoneu l'ús de l'anglicisme degut a l'habitud del les darreres setmanes, vull dir al vestíbul, sota el gran rellotge. Allà ha estat on ha començat el recorregut. El primer que hem fet ha estat agafar l'autobús. L'hotel és situat a la part que va restar devastada, així com també ho van ser les barriades de North Beach i South of Market. Per trobar cases victorianes, construïdes totes amb fusta, havíem d'anar més enllà de l’avinguda de Van Ness. Hem davallat de l'autobús 45 just a la cantonada de la primera casa victoriana que havíem de visitar, actualment el Queen Anne Hotel, aleshores escola de senyoretes. L'estil victorià és realment kitsch, cursi, i el rerefons burgès i conservador un pèl desagradable, sobretot en relació a la liberalitat que després ha sobrevingut a San Francisco. Per això el contrast és potser el que fa interessant la visita. Les barriades són naturalment opulentes: Lauren Pacific Heights i Pacific Heights. No m'abelleix fer un repàs ara de les característiques dels tres tipus de cases victorianes, construïdes entre mitjans i finals del segle XIX. Potser un altre dia intentaró trobar fotografies per il.lustrar-les. Un d'ells pren el nom de l'hotel: Queen Anne. No hi ha fotos en els meus últims textos perquè això em reportaria molt de temps i doblers i tant l'un com els altres preferesc aprofitar-los per conèixer més a fons la ciutat ara que som aquí. És a dir, que si algun dia n'hi ha serà perquè m'hi hauré entretingut a posteriori. Hem gaudit d'una vista meravellosa des de la confluència dels carrers de Union i Filmore. El dia s'havia aixecat amb boira, the fog, però havia aclarit cap a migdia. Copsava per primer cop el barri de Marina, citat reiteradament a Tales of the City degut a la proximitat amb Barbary Lane, el carrer on se situa la novel.la. Segons he cregut entendre, el barri va ser guanyat a la mar amb les runes del terratrèmol i, curiosament, és un dels símbols de la ciutat fènix, de la ciutat que reneix de les cendres, allà on es va celebrar The Panama Pacific International Exposition el 1915, creada també per commemorar el final de la construcció del Canal de Panamà. Encara és allà el Palast of Fines Arts. L'última casa victoriana que hem vist ha estat la residència del director de cinema Francis Ford Coppola. Es veu que ara viu al camp, a Sonoma County. Indecís de si arribar-me al Palast of Fines Arts o no , quan s'ha acabat el tour finalment he decidit fer un cafè i agafar l'autobús de tornada a Union Square. Volia anar al cinema a veure Devils wears Prada, cosa que després he fet. He passat una molt bona estona, veient la pel.lícula.

Jordi in the City

Hi ha dies que sembla que es resisteixin a reeixir, però tampoc no seria el primer que començant essent pèssim s'acaba tornant magnífic, i això m'ha ocorregut unes quantes vegades ja, a San Francisco. M'he enredat davant l'ordinador i faig tard per tot, vull dir que d'aquí a un parell d'hores tanquen museus i altres institucions culturals. Anyway, som a Columbus Avenue i m'he resistit a tornar a entrar a The Stinking Rose, un restaurant de preu un pèl elevat però boníssim, especialitzat en all, a garlic restaurant s'especifica a la façana sota el nom: el gelat d'all es extasiant. Som al cafè del davant, més modest. Columbus Av. és plena de restaurants amb regust d'all, és a dir amb baf mediterrani, italià. D'ascendència italiana són molts dels americans que viuen des de fa una centúria en aquesta barriada, North Beach coneguda com a Little Italy. Hom sent parlar italià, i també espanyol d'Amèrica. Ahir vaig estar xerrant amb un sant-franciscà, sanfranciscan -especimen mal de trobar- mentre esperava l'Street Car. La majoria de cuiners són hispans, llatins, "chicanos" o així com se'ls vulgui o es vulguin anomenar ells mateixos; el venedor de carrer a qui he comprat el braçalet de pell per regalar m'ha dit que era de Palestina i està molt content de ZP; qui regenta el cibercafè del Carrer Taylor és jordà i m'ha dit que era cosi meu, així com el taxista argelià de l'altre dia. La veritat és que jo accept complagut el parentiu. Qui em va entrar l'altre dia al Moby Dick era turc, Oren és israelià; Henry, asiàtic; un parell d'assidus com jo al Cafè H, brasilers. Amb aquests dos darrers vam estar parlant una bona estona de qüestions socials i cíviques a Califòrnia i als EEUU. La primera gran impressió d'aquesta societat bigarrada és que sembla irreconciliablement bipolar: rics i pobres, limusines i captaires.

Sis hores més tard: sabeu... saps com pot acabar un dia que presumiblement ha començat malament? Trobant-te per causalitat el teu ex de més d'una dècada pels carrers de San Francisco, anant a menjar ostres i a beure vi blanc de Nova Zelanda per celebrar el sorprenent i inesperat encontre -al solpost i a la vora de la mar amb vistes a l'altra banda de la badia en una terrassa d'un restaurant d'Embarcadero-, acomiadant-lo després tot desitjant-li el millor del món perquè d'aquí a poques hores agafarà l'avió cap a Nova York. A San Francisco la realitat supera la ficció de les gairebé impossibles coincidències de Tales of the City. Aquella nit era lluna plena d'agost: Cheers! Salut!

Divendres, 11 d’agost

Tales of the City: Bay Times

Mary Ann's anxiety over Michael severely hampered her efficiency at Halcyon Communications. 

Aquestes són les primeres línies que he llegit avui. Michael es al St Sebastian's Hospital de resultes d'una paràlisi sobtada. No és que vulgui comentar res en relació a aquest episodi ara, el cas es que jo mateix m'he sentit paralitzat quan he llegit la paraula "ansietat". Intent evitar el síndrome de Florència convencent-me a mi mateix del fet d'haver aprofitat el temps a bastament durant aquestes tres setmanes que he passat a San Francisco. Me'n vaig demà passat molt de bona hora. Ben segur que una de les finalitats d'aquests escrits es ajudar-me a esdevenir-ne conscient i, conseqüentment, a disminuir el neguit. Tampoc vull ara començar a córrer amunt i avall espasmòdicament a la recerca compulsiva d'alguna activitat turística. De totes maneres, la sensació deu ser inevitable quan s'intueix el final segur d'una estada en una ciutat diferent del lloc on habitualment s'escola la vida. Sent ansietat per llegir fins a l'última pàgina d'aquesta ciutat i per recórrer cadascun dels carrers d'aquest llibre. Potser no és ansietat sinó simplement “excitament”, deler sembla més afortunat que excitació per traduir la paraula. Em pos a llegir i not que no estic del tot tranquil i les línies no transcorren espontàniament. Pens en aquells llibres que vull llegir. Entr al Cody's Bookstore de Downtown, al Different Light Bookstore de Castro o al City Lights Bookstore de Columbus i compr un llibre i amb el segon a les mans pens que en realitat no tenc prou temps per llegir tant i que en el fons ara mateix tampoc pass tanta estona fent-ho. Repàs mentalment les pel.licules que he anat a veure aquests dies i m'emprenya que The Night Listener, ahir, no hagi estat a l'alcada de les expectatives, tot i que John ja me n'havia advertit durant un dels berenars al B&B -n'havia llegit la critica al San Francisco Chronicle. Tampoc no crec que la desil.lusió sigui solament conseqüencia del nivell linguístic, tot i que això també pot suposar una barrera emocional. Però després pens en Beach Blanket Babylon, un espectacle de -com ho diríem- cabaret, show, musical... hilarantment crític amb la societat americana. És veritat que em van fugir moltes de les referències polítiques i socials, com m'havia advertit Michael Di Pietro després de l'única nit sexualment memorable de San Francisco, però un arriba a convèncer-se d'una vegada per totes de la gran capacitat analítica i irònica de la societat nord-americana, a pesar que la majoria de les vegades Europa no ho percebi així. Les veus, a més, no són solament crítiques, sinó també precioses i ben modulades, la qualitat de l'espectacle rau en la professionalitat de les cantants i els cantants. La parodia i l'esperpent són servits sobretot a través de pentinats exageradament exhuberants, amb perruques amb qualitats de gratacel i amb capells descomunals, enlairats sobre mecanismes que conflueixen damunt del cap, fins al grau d'ocupar l'espai sostingut de mig escenari. Em fa disminuir la sensació d'ansietat el fet de descobrir que som capaç d'identificar tots i cadascun dels edificis del Skyline de San Francisco que coronen el pastitx barretaire: el Golden Gate Bridge, la Transamerica Tower, la Coit Tower de Telegraph Hill, la de Young's Tower, la Chinatown Gate, Embarcadero…

I ara una altra cosa: el que en realitat m'estira d'aquest cafè, el Cafe H on som ara, és la sensualitat de contemplar tant de guy entotsolat davant el llibre obert, la pàgina en blanc o l'ordinador encès. Aquesta atracció l'he sentida sempre, però s'accentua en llocs com Nova York o San Francisco. És solament comparable a un dels moments més eròticament íntims i solitaris de l'home, per a mi. I encara un altra: tenc la intenció d'escriure sobre relacions humanes -socials- a San Francisco i el fet de posposar-ho deu ser directament o indirectament proporcional -tant se val- a la por o al respecte davant del repte. De rerefons se sent la música de Bjork.

Dissabte, 12 d’agost

Tales of the City: flashback

Últim dia a San Francisco, flashback al primer dia en aquesta ciutat: vaig arribar-hi acompanyat, però posem que ho vaig fer tot sol i que tal companyia s'hagi desintegrat en el temps. Des de l'aeroport vam anar amb taxi a l'Hotel Caremont de Berkeley, potser l'hotel més luxós de tota la badia. Des de la finestra o des de la terrassa del cafè restaurant es pot contemplar el Skyline de la ciutat a contrallum del sol a ponent: una vista excessivament espectacular per compartir l'estada amb la persona equivocada. Vam agafar el BART, el metro de San Francisco que tapona les orelles en enfonsar-se sota el llit de la badia, i vam davallar a l'estació de Civic Center, no gaire enfora del City Hall. Vam caminar fins a Market i vam enfilar el carrer, que travessa la ciutat des d'Embarcadero fins a Castro. A mig camí van començar a aparèixer les banderes amb l'arc de Sant Martí, símbol de la Gay Community -diguem-ho així ara, sense ensumar les flaires que es desprenen del terme. Els estendards són penjats verticalment a cadascuna de les faroles. Feia llum mediterrània de mig capvespre, llum groga que perfila els elements geogràfics i urbanístics directament o els retalla nítidament a contrallum: successió de valls i turons, Noe Valley, Twin Peaks... A la cruïlla entre de Market amb Castro, la immensa bandera que oneja horitzontal -erecta- per la força del vent del Pacífic.

Dissabte, 26 d’agost de 2006

L'alga als llavis

Som a Binigaus. Fa un capvespre esplèndid i esplèndida ha esta també la regeneració d'aquesta platja. Avui és dissabte, hi vaig venir dimarts i la platja de la bellesa va representar el primer rencontre. L'endemà dimecres va bufar vent fort de llebeig i semblava que les ones s'havien de menjar la platja: arrossegar tota l'arena enduent-se-la cap al fons marí. L'aigua ho inundava tot i deixava una pàtina humida i reflectant sobre la sorra. S'hi reflectia vermell el sol salvatge. Avui això sembla que sigui un altre lloc ben diferent. La platja és plena d'alga, que ha impedit que el mar s'endugués l'arena. La ventada, contràriament al que semblava que passaria, no ha causat la desaparició de la platja -com ocorre tot sovint a Binigaus-, sinó que l'ha feta més ampla.

La nit que vaig arribar d'Amèrica -sense maleta i per tant sense llibre de lectura- vaig acudir a les prestatgeries de la petita biblioteca de ca meva a la recerca d'un llibre per llegir mentre no em fos possible continuar amb More Tales of the City. El llibre a la maleta va passar la nit a Londres. El llibre que vaig agafar de la prestatgeria va ser L'Adoració perpètua de Lluís Maria Todó. La història d'amor que hi narra és en paral·lel semblant a les meves relacions breus d'amor, encara que aquestes no van començar essent tant patètiques com la que conta Todó. Però al final el meu comportament era tan patètic com el del "jo" de la novel·la. Puc identificar Ramon amb el picapedrer d'Esporles, amb l'immigrant moreno de l'Uruguai, amb el pretenciós pijo alemany o amb el rebel noi txec. Tots llevat d'un eren més joves que jo. En el cas de l'uruguaià, si bé sobrepassava els trenta es fa difícil dir amb exactitud quina edat tenia perquè crec que ni ell mateix la sabia. La correlació inversa, jo l'estimat i l'altre qui estima, també s'ha donat en un nombre semblant de casos, darrerament, en la meva vida. Una relació amorosa més o menys equilibrada no l'he experimentat des de fa què? uns tres o quatre anys?

More Tales of the City, la segona novel·la de la sèrie va arribar de Londres l'endemà a la nit. Tales of the City, l'he abandonat de forma covarda a Phoenix després de llegir-lo. Pens molt en ell, com ara mateix, i amb fort sentiment de culpabilitat, amb remordiments. I la pregunta és ara: es pot sentir més afecció per un llibre que per una persona, per un antic amant? La resposta és sí, però això fa qüestionar amb força la condició d'amant del meu darrer.

La meva estada de tres setmanes a San Francisco és unida a les històries de Maupin, que vaig començar a llegir devers un mes abans d'arribar-hi. Ara, després d'una setmana a Menorca i havent acabat el segon llibre de la sèrie, crec haver de deixar la lectura. No explicaré ara mateix per què: no és important, tot i que em sap greu. De fet, podria continuar amb Further Tales of the City, el tercer llibre de la sèrie, que vaig comprar l'últim dia a San Francisco i que acompanyava l'altre dins la maleta extraviada.

Per mi, doncs, San Francisco és Tales of the City, com ho és també per a molts altres lectors. Aquests dies a Menorca m'ha sabut un poc de greu no haver acabat el llibre abans, de no ser encara a la ciutat mentre succeïa l'episodi del culte dels caníbals a la Grace Cathedral i que feia recuperar de sobte la memòria a Burke. L'episodi m'hagués esperonat a visitar-la per dedins. Per defora la vaig veure aquella horabaixa mentre acompanyava Jordi amb taxi fins al seu B&B, perquè havia de recollir la maleta abans de partir cap a l'aeroport. Tampoc no vaig visitar per dedins l'hipermoderna St Mary's Cathedral, ni Presidio, ni el Cable Car Museum, ni el Palast of Fine Arts de prop, ni el Maritime Museum perquè era tancat per reformes, o així com finalment tampoc no vaig creuar el Golden Gate Bridge a peu d'una banda a l'altra... Tot això no em provoca ànsia però sí el desig urgent de tornar.

Dimarts, 10 de febrer de 2015

Canvi de Rumb

(...)

The Kiss of the Spider Woman va comportar el meu descobriment de William Hurt fent el paper de Luis Molina, un dels dos protagonistes de la novel·la El beso de la mujer araña, de l’escriptor argentí Manuel Puig. Després també he llegit ara farà un parell d’anys La traición de Rita Hayworth del mateix autor. Tampoc no veig que la primera novel·la sigui a les prestatgeries... Puc recordar, això sí, que la vaig llegir a Menorca abans que morís mon pare. The Kiss of the Spider Woman va ser en cartellera en un teatre de San Francisco l’estiu de 2006 en què jo era a la ciutat.

(...)

Dilluns, 26 de novembre de 2018

Entorn de Harvey Milk

Harvey Milk va ser assassinat el 27 de novembre de 1978 a San Francisco als quaranta-vuit anys, però molt difícilment la notícia podia haver arribat aleshores a les orelles d’un al·lot d’un petit poble de l’illa de Menorca que acabava de fer els onze. De fet, aquell al·lot no sabria de l’existència d’aquell primer polític electe, activista i defensor dels drets de la lgtbiq+ community de San Francisco i dels EEUU, fins trenta anys més tard, gràcies a Milk (2008), la pel·lícula de Gus van Sant protagonitzada per Sean Penn, el Gus van Sant de My Own Private Idaho (1991), aquella altra pel·lícula tan idolatrada pel jove de vint-i-cinc anys que llavors era a punt d’acabar els estudis a Barcelona i que havia quedat bocabadat davant la relació d’amistat entre River Phoenix i Keanu Reeves. Puc suposar amb qui vaig mirar aquesta primera pel·lícula i em demano insistentment on i quan exactament.

Quan en va tenir trenta-vuit, aquell al·lot -que per edat ja no era cap al·lot- va visitar San Francisco, dos anys abans de l’estrena de Milk. Era el juliol de 2006, però aleshores encara tampoc no en sabia res, doncs, del polític: la capital californiana va ser sobretot per a ell un combinat entre la Mission Dolores fundada pel franciscà mallorquí fra Juníper Serra i els Tales of The City d’Armistead Maupin, les històries de San Francisco publicades en llibre per primera vegada aquell mateix 1978 de l’assassinat. 

La punta dels dits de la generació beat va posar-la sobre el llom de la novel·la On the Road, de Jack Kerouac, comprada en una evocadora -i evocada- llibreria: ja no existeix, Cody’s Books, de fet probablement la mateixa de la presentació de The Night Listener de Maupin, amb presència de l’autor, qui finalment va signar el llibre. Aquí és, a la meva biblioteca. La novel·la de Kerouac va acabar anys més tard in the air, oblidada en el seient d’un avió, molt probablement de retorn a l’illa. 

Howl (2010), la pel·lícula de Rob Epstein i Jeffrey Friedman, del mateix títol d’un poema d’Allen Ginsberg, sí que recordo haver-la mirat en un cinema de l’antic Berlín de l’est: Kino Central, també antic i alternatiu. Encara existeix. Epstein i Friedman són també els directors de The Celluloid Closet (1995), el documental basat en el llibre de Vito Russo que desvela les afinitats sexuals electives dels mites hollywoodencs del pare d’aquell al·lot, durant la segona meitat dels anys 1950, en aquell mateix poble d’aquella mateixa illa. Rob Epstein va dirigir un documental sobre Harvey Milk, que tinc moltes ganes de conèixer, però que encara no he trobat: The Times of Harvey Milk (1984).

Canvi de rumb

He pensat que publicaré al facebook les fotos dels cartells de les tres pel·lícules i que hi escriuré el que em passa pel cap: “Les tres pel·lícules que, ara fa gairebé trenta anys, van canviar el rumb de la meva vida”. El 1985 és l’any de producció de “My Beautiful Laundrette”, “The Kiss of the Spider Woman” i “A Room with a View”. Totes tres van ser estrenades de forma successiva a les cartelleres dels cinemes de Barcelona a partir de l’abril de 1986. Vivia a la ciutat des del mes de setembre i després d’aquella Setmana Santa m’havia traslladat del pis del carrer Mandri de la Bonanova al pis del carrer Bruc de l’Eixample. Aleshores estava matriculat a la Facultat de Ciències Exactes de la Universitat Central de Barcelona, però estava començant a pensar a dessistir i a redirigir els meus estudis.  Així com el teatre, la literatura i la vida -diguem-ne- bohèmia, el descobriment del cinema va tenir prou a veure amb la decisió d’un canvi de rumb.

“My Beautiful Laundrette” va ser una de les primeres pel·lícules per a la gran pantalla del director anglès Stephen Frears, a qui després vaig seguir la pista en els seus dos films posteriors -”Pick Up Your Ears” i “Sammy and Rosie Get Laid”-, de factura britànica. “Dangerous Liaisons” va representar un punt sorprenent d’inflexió. De la vida de dos joves il·lusionats a posar una bugaderia als suburbis de Londres a fi d’ocupar-se i ocupar-se’n, Frears ens traslladava tot d’un cop als castells nobles de la campanya francesa, on la més pèrfida i rància aristocràcia de la cort de París passava els mesos d’estiu vagarejant. Si bé a partir de llavors he vist altres pel·lícules seves, poc a poc el meu interès pel director va deixar de ser el mateix, potser amb un sentiment un pèl agre de decepció pel fet -segons m’ha semblat sempre des de llavors- que Frears hagués abandonat el cinema britànic per tal d’adoptar les formes de narrar del cinema nord-americà.

La pel·lícula era basada en “The Budda of Suburbia” de l’autor anglopaquistanès Hanif Kureishi, qui alhora n’era el guionista. La novel·la va arribar a ser traduïda al català, però abans havia intentat llegir-la en anglès. Segurament aleshores em va semblar més difícil del que probablement em resultaria avui, si conservés el llibre, pèrquè és un d’aquells llibres que et demanes què se n’ha fet... Crec recordar que quan vivia a Palma encara el tenia... En qualsevol cas, “The Body”, que sí que vaig llegir més tard, forma part de la meva biblioteca.

“The Kiss of the Spider Woman” va comportar el meu descobriment de William Hurt fent el paper de Luis Molina, un dels dos protagonistes de la novel·la “El beso de la mujer araña”, de l’escriptor argentí Manuel Puig. Després també he llegit ara farà un parell d’anys “La traición de Rita Hayworth” del mateix autor. Tampoc no veig que la primera novel·la sigui a les prestatgeries... Puc recordar, això sí, que la vaig llegir a Menorca abans que morís mon pare. “The Kiss of the Spider Woman” va ser en cartellera en un teatre de San Francisco l’estiu de 2006 en què jo era a la ciutat.

Finalment, amb “A Room With a View” redescobria Edward Morgan Foster i descobria el director nord-americà James Ivory, qui en anys successius duria altres de les novel·les de l’escriptor londinenc al cinema: “Maurice”, “Howards End”... De fet, em pensava que la pel·lícula “Maurice” era anterior a “A Room With a View”, i no! En tot cas, de “Maurice” n’havia llegit primer la novel·la. Me n’havien regalat una edició castellana de Seix Barral i em recordo llegint-la estirat al llit de l’habitació del carrer Mandri, per descomptat –i amb certa mala consciència- en lloc d’intentar desxifrar els geroglífics matemàtics de la Facultat. La novel·la, la torn a tenir ara aquí sobre l’escriptori, dedicada i signada per l’actor Joaquim Cardona el dia de Sant Jordi de 1986. Foster no havia volgut que publiquessin “Maurice” fins després de la seva mort. “A Room With a View”, la tinc aquí en anglès pendent de llegir…

A la pantalla de les sales dels cinemes, a la de la televisió de la sala del pis del carrer Bruc de l’Eixample o als escenaris dels teatres de Barcelona, hi vaig veure multitud de pel·lícules i d’obres, entre aquella primavera de 1986 i la de l’any següent. A l’entremig m’havia passat l’estiu treballant de regidor en el teatre Condal del Paral·lel de Barcelona i havia fet preinscripcions a les universitats de Barcelona a fi de poder fer Lletres. Al setembre em vaig matricular a la Facultat de Filologia de la Universitat Autònoma.

Munic, Baviera

Se sent repicar de tambors. Fa un moment han passat pel meu carrer gegants i capgrossos, són les festes de Gràcia. Mentrestant intento resseguir el fil del passat bavarès. Baviera: un altre món, una altra tradició. Pretenc recórrer les meves estacions en aquesta regió, en aquest Bundesland de la República Federal d’Alemanya. Si algú es demana què hi faig aquí, tancat a casa, mentre a fora se celebra la festa, li diré senzillament que no en tinc cap ganes de cavalls, de pomada ni de terra a les sabates. La meva intenció és fer un repàs breu a aquesta geografia meva, agafar més tard el llibre i la tovallola i anar a fer un bany al mar abans de dinar. El meu propòsit es concreta ara de la manera que segueix.

Fa gairebé disset anys vaig visitar per primera vegada Baviera, era el mes d’octubre de 1991 i el segon cop que visitava Alemanya. Era a punt de complir vint-i-quatre anys. Durant el curs anterior m’havia presentat a un concurs d’expressió oral a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes, a Barcelona, i arrel d’això el Goethe Institut d’aquesta ciutat m’havia concedit una beca per fer un curs de llengua a Alemanya, concretament a Prien am Chiemsee. Prien era el nom d’una petita ciutat de Baviera al costat d’un llac, el Chiemsee, conegut com la mar de Baviera, el llac més gran del Land. Recordo una sortida en vaixell de vapor pel llac. Tot i que les vam poder veure des del barco, durant aquell viatge no vam desembarcar a cap de les dues illes més conegudes: la Herreninsel i la Fraueninsel. A la primera Lluís II de Baviera hi havia fet construir un palau d’imitació versallesca. Era també la primera vegada que sentia parlar d’aquest rei, del Märchenkönig, del rei de faula. En el transcurs d’aquella estada vam visitar un altre dels seus castells, Neuschwanstein. Al Goethe Institut de Prien vaig obtenir la meva primera titulació a Alemanya, el nivell intermedi (MSP, Mittelstufeprüfung).

Sis anys més tard, als vint-i-nou anys, vaig visitar Baviera per segona vegada, també va ser arran de l’assistència a un curs de llengua al Goethe, aquesta vegada a la petita ciutat de Murnau; aquest cop a través d’una de les beques que concedeix anualment la Conselleria d’Educació del Govern Balear juntament amb l’Institut Alemany. Va ser a Murnau durant aquell mes d’agost que vaig començar a interessar-me per l’Expressionisme alemany, ja que la ciutat havia estat un dels nuclis d’un dels seus moviments principals: Der Blaue Reiter, El Cavaller Blau: Gabriele Münter, Wassily Kandinsky, Franz Marc... També recordo que a Murnau vaig llegir Italienische Nacht, d’Ödön von Horvath, que durant els anys 30 havia viscut a la ciutat mentre es rebel·lava contra l’ascens del feixisme. A Murnau vaig obtenir la meva segona titulació: el nivell superior (OSP, Oberstufenprüfung).

D’aquest segon viatge en recordo també el darrer dia. Devíem haver acabat de berenar a l’hotel. Dic “devíem” perquè aquell any a Munic hi havia arribat i me’n tornava amb el meu company, que també havia fet un curs, a Rosenheim. Quan vam anar a pagar, al taulell de la recepció hi havia una televisió que en aquell moment informava de l’accident a París de Diana Spencer, Lady Di. Era el darrer dia d’agost.

La meva tercera visita a Baviera va ser ja a la capital, Munic. També hi vaig anar a fer un curs, aquest cop de didàctica de la llengua. Va ser durant les dues darreres setmanes del mes de juliol de 2003, ara fa cinc anys. Jo en tenia trenta-cinc. Tot i que ja hi havia estat durant uns dies durant les meves estades anteriors, aquella visita va representar gairebé la meva primera gran descoberta de la ciutat: el centre (Marienplatz, Sendlinger Tor, Viktuallienmarkt, Stachus...), els museus (la Alte i la Neue Pinakothek, el Lehnbachhaus), el parc (l’Englischer Garten) i el riu, l’Isar. Un cap de setmana vam fer una sortida al Starnberger See, on Elisabeth d’Àustria, Sissí, havia passat molts estius de la seva infantesa i primera joventut i on van trobar ofegat el seu cosí Lluís II. A l'Starnberger See vam visitar el Buchheim Museum, que alberga una col·lecció important de pintura expressionista.

Vaig tornar a anar a Munic durant el pont de la Constitució de 2006 i algunes de les coses que hi vaig fer durant aquella estada les vaig narrar en un parell d’entrades d’aquest mateix bloc. La meva sisena i última visita a la capital de Baviera ha estat durant els darrers quinze dies d’aquest mes d’agost. He tornat a navegar pel Chiemsee disset anys més tard, però tant l’Institut Alemany de Prien com el de Murnau ja no existeixen. La política lingüística dels darrers anys del Goethe ha consistit a fer tancar moltes de les seves seus situades a petites ciutats de l’Alemanya de l’oest, i de l’Europa occidental en general. L’Institut pretén expandir-se als països de l’est.

Aquesta meva darrera experiència a Munic serà matèria d’alguns dels meus pròxims escrits. Ara, mentre s’està celebrant el jaleo a Maó, me’n vaig a refrescar-me a la mar.

Milà i Tamara de Lempicka

Florència, 31 de desembre. Fa quatre dies que som a Itàlia. Vaig arribar a Milà via aèria el 27 de capvespre. En poques hores vaig passar de la càlida nitidesa dels colors menorquins a la fredor de la boirosa capital lombarda. Durant els tres dies milanesos en cap moment no es va aixecar la boira. Aixi i tot em vaig passejar per la ciutat, des del primer moment i tot just després d'arribar i de deixar l'equipatge a l'hotel Monopole de la Via Fabio Filzi 43, molt a prop de l'Stazione Centrale. 

Els carrer eren deserts en aquella hora ja fosca. Abans d'arribar al Duomo, el primer noi italià es va returar davant d'un mostrador amb la intencio d'encetar conversa d'un moment a l'altre. Després d'intercanviar salutacions cadascu va proseguir el seu cami. El Duomo se'm va aparèixer blanc fantasmagoric entre la boira grisa, res a veure amb la gernacio turistica i consumista de l'endema: Prada, Louis Vuitton, Giorgio Armani, D&G, Gucci, Chanel. 

L'endemà al mati després de berenar els carrers em van portar primer de tot al Teatro alla Scala, hi representaven Lo schiaccianoci. Al bell mig de la plaça, Leonardo da Vinci. Vaig travessar la Galleria Vittorio Emanuele. La Pinacoteca de Brera no em va semblar gens extraordinària, susceptible d'oblidar del tot. La Via Dante em va portar despres al Castello Sforzesco, vaig circumdar-lo sota la pluja. 

El tercer dia, el 29, vaig decidir visitar l'exposicio de Tamara de Lempicka al Palazzo Reale. Em vaig comprar un poster d'un dels seus quadres amb la intencio d'emmarcar-lo i penjar-lo a la sala de ca meva, ja que s'adiu amb l'època i amb els colors de l'espai i dels mobles. A banda d'aquestes visites culturals, dues visites de relax a la sauna Metrò i dues més de gastronomiques a El Carajo, un restaurant hispanoamericà ple de clientela immigrant, tota india, on em vaig crospir, entre d'altres, un Sudado de Pescado: bonissim i molt lleuger!

Traunstein, Baviera

Franz Marc 1911, Blaues Pferd. Lenbachhaus

Som al tren de Traunstein, una ciutat petita dels Alps bavaresos, en direcció a Munic. Les muntanyes nevades s'aixequen al sud, a la meva esquerra. Faig el trajecte de tornada. El d'anada, el vaig fer ahir de capvespre i ja era fosc. A Traunstein hi viu Franzi, l'al·lot que vaig conèixer el mes de març al bar Zweistein de Salzburg. Prest passarem amb el tren per l'estació de Prien am Chiemsee, quinze anys després. Era el segon lloc d'Alemanya que vaig visitar després de Frankfurt. 

Quan ahir vaig arribar a l'estació de Traunstein, vaig telefonar a Franzi -així havíem quedat. Em va passar a recollir amb el cotxe al cap de deu minuts. El primer que vam fer per celebrar el reencontre -a proposta seva- va ser anar a fer una cervesa a la Güterhalle. Acabam de passar amb el tren per la riba del llac Chiemsee. Vam estar parlant una bona estona i no vam deixar d'expressar la magnífica decisió d'haver volgut retrobar-nos. Després em va convidar a ca seva, un pis d'uns setanta metres quadrats, em va dir, que comparteix amb un company. Han passat nou mesos des de Salzburg i semblava que reprenguéssim les carícies de la nit anterior. 

Després d'unes quantes hores vam tornar a sortir a la neu per anar al Kafka, una discoteca on Franzi havia quedat amb unes amigues. Eren les deu i mitja de la nit. El llac torna a aparèixer una altra vegada, ara a l'esquerra. Havíem començat amb cervesa, havíem continuat amb una botella de vi negre italià a ca seva i a la disco de Traunstein vaig demanar-me un gin amb tònica. Al final vam acabar ballant tots plegats i divertits: un local de dissabtes, copes, cigarretes i ballaruques. Un ambient polit. La música era gairebé tota llatina i els bavaresos es deixaven endur pels ritmes calents, amb intens contrast amb l'exterior nevat. Havia estat un encert botar del llit i plantar-se allà. A Franzi li agrada ballar i es va sentir lliure i feliç. Vam anar a dormir a una hora prudent. Jo m'havia d'aixecar prest per agafar el tren de tornada a Munic i a l'aeroport. Vam caure derrotats al llit i hem dormit fins avui de matí a les set i mitja: "kuscheln, kuschelig". 

Franzi ha arravat el berenar: musli, cafè amb llet, pa amb pipes de carbassa, mermelada de fràgola feta per sa mare... Berenar entranyable al bell mig dels Alps. Finalment hem hagut de córrer perquè jo pogués prendre el tren. El tren s'ha aturat ara a Rosenheim, camí de Munic. "Out of Rosenheim" es diu l'original de la pel·lícula "Bagdad Café". Esper que Franzi se senti esperonat a visitar-me a Menorca.

Faune Barberini, Gliptoteca (Munic)

Munic, Kr@aftAkt, un cibercafé super agradable aquí al centre de la ciutat, al barri gai, cantonada amb Müllerstraße, no gaire enfora de la Hans-Sachs-Straße 20, on m'estic aquests dos dies. Hi vaig arribar ahir un quart d'hora abans de les dotze de la nit després d'un viatge de cinc hores des que vaig sortir de Maó a les sis i mitja del capvespre. En realitat gairebé increîble, plantar-se a la capital de Baviera en tan poc temps des de Menorca. Jacob em va rebre molt amablement i avui de matí he berenat amb Harrald, un amic seu austríac de Graz que també s'està uns dies aquí i que normalment a l'estiu viu i treballa a Santanyí. 

He sortit de l'apartament a les dotze del migdia. Feia un cel claríssim de tardor i he passejat pel centre de la ciutat, Sendlinger Tor, Marienplatz, l'òpera, el palau residència dels Wittelsbach, la universitat... He arribat fins a la Gliptoteca i el Lenbachhaus. No he visitat cap dels dos museus. Ha fet tan bon dia que em sabia greu tancar-me entre quatre parets, per molt de plaer que pugui suposar contemplar els acolorits quadres de l'expressionisme alemany. A la Gliptoteca només hi he badat al vestíbul. N'he tingut suficient amb reveure el faune Barberini. Després he decidit venir cap aquí al barri amb la finalitat de trobar un cibercafè i n'he trobat aquest de magnífic. Acab de prendre un cafe late. L'única cosa que he pres des del berenar. Potser ara em menjaré una bona Bratwurst en algun dels animats mercats nadalencs del centre de Munic.

San Francisco

Des de dijous passat som a San Francisco i només tornaré a Fènix per agafar l'avió de tornada a Menorca. Som al barri de Castro, en un Bed & Breakfast del número 24 de Henry Street, tot i que el cap de setmana l'hauré de passar en un altre B&B perquè aquest està ple. Ara mateix estic a punt de sortir per anar a sentir Armistead Maupin, que llegeix el seu darrer llibre a la llibreria Cody's.

Som de tornada al B&B i fa una estona m'he atrevit a demanar-li un autògraf a Armistead Maupin. En realitat no n’ha llegit gaire, del seu llibre. Ha començat parlant de la trama de la seva darrera novel.la, The Night Listener, la versió cinematogràfica de la qual és a punt de sortir, el protagonista n'és Robbin Williams -l'actor també és de SFO. Maupin ha respost a les preguntes de l'audiència, menys nombrosa del que m'esperava. Malauradament el meu anglès no és prou bo per entendre tot el que deia, però em sentia pròxim a les històries que explicava, sobretot m'ha impressionat la capacitat d'anàlisi psicològica dels seus personatges en aquesta ciutat bigarrada. Ara me'n vaig a fer un mos, tenc gana.

"Tales of the City" continua amb Oren

Lisboa pombalina

Lisboa des de l'aire va ser espectacular. Crec que mai no havia fet una volta amb pendent tan brusca amb l'avió, semblava que ens havíem d'estalviar l'aterratge, l'arribada a la terminal i l'autobús al centre, que havíem d'entrar directament per la finestra d'una casa del Bairro Alto de la ciutat i estavellar-nos en un armari colonial. Uau! Era a primera hora del capvespre: hi havía núvols densos de cotó, però feia sol, que il.luminava tot el paisatge de geografia urbana i natural: Lisboa a la desembocadura del Tejo, d'aigua tèrbola de turquesa, d'atmosfera diàfana retallada per edificis blancs sobre puigs separats per un arc de sant Martí. L'espectacularitat atlàntica viscuda dins de l'avió va contrastar tot d'una amb una ciutat que conserva encara la mesura humana de les coses belles.

Quan s'arriba a Lisboa, s'arriba al bell mig de la bellesa, de la bellesa urbanística de carrers i avingudes i de la bellesa arquitectònica d'un edifici bell i decandent darrera l'altre, en constant superació. Lleuger d'equipatge, ningú no frissa a arribar a l'hotel i quan s'hi arriba, Rua dos Anjos, el jove de rastes llargues, pell mulata i ulls enormes et dóna la benvinguda amb un somriure ample que vol desprendre amabilitat i confiança però que en realitat, compte!, es fa un pèl capciós. Intueixo una petita manca de franquesa: les cambres del primer pis són totes lúgubres i humides, res excepcional a la capital de l'Atlàntic, però intento sotjar les del segon. Això ja és una altra cosa: l'habitació vint-i-tres no té bany però la finestra dóna al carrer i és lluminosa.

Surto novamant al carrer, el Castelo de São Jorge presideix la ciutat. Des de la Praça de Pedro IV m'endinso en la quadrícula setcentista del Marquês de Pombal, la Baixa Pombalina, travesso l'Arco da Rua Augusta i s'obre finalment al riu l'ampla Praça do Comércio. En una llibreria del barri destruït i incendiat pel terratrèmol de 1755 -terramoto-, m'interesso per aquell Primer Ministre de Dom José I que el va crear. Sopo d'una sopa de peixe i de bacalhau i me'n vaig al Teatro Nacional Doma Maria II. L'obra no val gens la pena. El teatre sí: és de mitjans segle XIX, com el període del regnat de la reina de qui du el nom, petitó però molt maco, em recorda el Principal de Maó, el seu germà contemporani a la Mediterrània. En sortir -Largo do Carmo fins al convent, ruïna testimonial del terramoto i vista espléndida sobre la ciutat-, m'endinso pel Bairro Alto per viure com es desvetlla la vida nocturna: petits bars de copes, però la jove gernació és sobretot al carrer amb el got de plàstic en una mà i la cigarreta a l'altra. La paraula més pronunciada a sota veu a les cantonades: haixix.

Avui el dia és gris, cobert per un únic nùvol omnipresent, humit, que regalima constantment. M'he refugiat una estona en aquest espai cibernètic de la Praça de Ferreira. M'han cedit l'ordinador número dos i des d'aquí contemplo, a través dels grossos finestrals, els paraigües que van i vénen i, allà dalt de tot, la murada del Castelo.

Turisme a Lisboa

El bombardeig de Dresde

Bernardo Bellotto

El vespre d’abans d’ahir, dilluns dia 13 de febrer, era estirat al sofà i llegia Als ich ein kleiner Junge war d’Erich Kästner. Seria massa llarg explicar ara les circumstàncies que m’han portat a interessar-me per aquest llibre, el primer que llegeixo de l’autor, però sí que les resumiré dient que més aviat els motius eren en un principi extraliteraris. Diguem que senzillament formava part d’una llista de llibres recomanats i com que desconeixia l’escriptor tantes vegades citat vaig decidir descobrir-lo. Vaig intentar sense èxit comprar el llibre a Hamburg i finalment el vaig trobar a la Mayersche Buchhandlung de Colònia, una gran llibreria del Neumarkt. La primera sorpresa la vaig tenir en assabentar-me que Kästner era de Dresde i per aquest mer motiu es va veure sobtadament incrementada la meva motivació. Al mes d’agost d’enguany s’acompliran deu anys de la meva estada d’estiu a la capital de Saxònia. Puc afegir que aquest mateix estiu de 2005 el tren en el qual em dirigia de Berlín a Praga es va returar un moment a l’estació central d’aquesta ciutat, de la qual s’intuïa des de lluny el campanar d’alguna de les esglésies.

Tot just he començat a llegir el llibre. Kästner parla dels seus ancestres, dels seus pares, que havien hagut d'emigrar del camp a l’urbs per motius econòmics, i, abans d’endinsar-se en la reconstrucció literària de la seva infantesa i la seva joventut, escriu sobre la ciutat on va néixer. Hi diu que si ell, a més de posseir el do de saber distingir entre allò que està bé i el que està malament, sap valorar també el que és bell diferenciant-ho d'allò que és lleig, això es deu a la sort d’haver nascut a Dresde, que saber preuar el que és maco no ho va haver d’aprendre ni als llibres, ni a l’escola, ni a la universitat, ja que des de petit “vaig poder respirar la bellesa com els fills del guardabosc l’aire del bosc” –“ich durfte die Schönheit einatmen wie Försterkinder die Waldluft”. Aleshores evoca les belleses de la seva ciutat inhalades quan era jove: l’església catòlica del palau de la cort, l'esvelta Frauenskirche, el delicadíssim Zwinger, el castell de Pillnitz, el carrer de Palau i tants altres edificis nobles i carrers honorables que van ser l’escenari dels primers anys de la seva vida.

No és debades que la seu de la residència dels reis Saxònia, d'August el Fort -també rei de Polònia un cop convertit al catolicisme- per exemple, fos coneguda arreu com la Elbflorenz, la Florència a la vora del riu Elba, que pintors de perspectives com ara els venecians Canaletto o Bernardo Bellotto rebessin l'encàrrec de pintar-la fins a la sacietat i que fos estada inexcusable de viatgers universals com Giacomo Casanova. Tot això darrer no ho explica Kästner, això darrer forma part de la meva pròpia idealització de la ciutat. Aquest darrer estiu no vaig fer estada a Dresde, no vaig tenir temps de davallar del tren que em portava a Praga, però assegut al costat de la finestra veia com se succeïen els paisatges i els pobles de l’altra banda de la vall mentre d'horabaixa remuntàvem el riu per les ferrovies de la riba. 

Finalment, l’últim mes de desembre es va tancar el cicle: era assegut un altre capvespre a Sant Pauli, al port d’Hamburg, i mentre al solpost contemplava el decurs fluvial pocs quilòmetres abans de la desembocadura, pensava que tot aquell cabal havia sorgit de Txèquia i que havia travessat Saxònia i bona part d’Alemanya.

Ahir vespre, dimarts dia 14 de febrer, tornava a llegir Kästner, que va voler narrar la seva infantesa i la seva joventut. En enumerar les belleses de la ciutat de l’Elba, l’escriptor afirma que Dresde era una ciutat meravellosa i que el podem ben creure, que de fet l’"hem de creure", perquè ningú de nosaltres, per molt que el nostre pare sigui ric, pot viatjar-hi ara amb el tren a fi de comprovar si té raó o no, ja que la ciutat de Dresde ja no existeix: “Denn die Stadt Dresden gibt es nicht mehr”. De vegades la vida és juganera i li plau fer-nos ballar el cap i deixar-nos perplexos, estabornits al sofà: Dresde va ser totalment destruïda per vuit-cents avions bombarders i ho va ser justament un dia 13 de febrer d’ara fa exactament seixanta-un anys, al 1945. La meravellosa bellesa de la ciutat de Dresde d’abans d’ahir, ahir ja no existia, la ciutat havia estat arrasada en un sol dia mentre jo llegia plàcidament el llibre de Kästner estirat al sofà de casa.

Però si un no creu en les coincidències de la vida, aquí n’hi va una altra: mentre abans d’ahir, dia 13 de febrer, llegia al sofà de casa i la ciutat de Dresde era bombardejada, vaig rebre una telefonada. Era el meu amic Siegwin, aquest és el seu nom de batalla, de la qual tot sovint en sol sortir victoriós. M’havia cridat perquè havia estat revisant el seu blog negre de ratapinyaire i volia que li donés l’adreça del meu per fer-hi una ullada. Ahir vespre, dia 14 de febrer, vaig creure entendre de sobte un altre motiu, potser causal, de la seva trucada del dia anterior: en el seu blog Siegwin passa revista a biografies o fets històrics que van ocórrer “Tal dia com avui” i hi té un article dedicat al record de la destrucció de Guernika, la primera ciutat bombardejada de forma massiva des de l'aire per l'aviació alemanya durant la Guerra d'Espanya. Tot això, però, ell no m’ho va dir. Ell solament em va demanar l’adreça del meu blog després que –em va dir- hagués estat revisant el seu, que no tocava des de feina mesos.

La pròxima vegada que parli amb ell li demanaré sobre la veracitat de la meva sospita, però en qualsevol cas l’afortunada coincidència persisteix, perquè Siegwin és una de les persones que conec que té més relacions –personals fins i tot- amb la Florència de l’Elba. Kästner acaba així l’evocació de la darrera ciutat alemanya bombardejada un cop s'era ja fora de temps, fora de joc bèl·lic, incomplint per tant totes les regles del Dret Internacional: “Els governs de les grans potències discuteixen encara avui sobre qui va assassinar Dresde. Encara avui es discuteix si sota del no-res hi jauen cinquanta mil, cent mil o dos-cents mil morts. I ningú vol reconèixer haver-ne estat el culpable. Tothom diu que són els altres els que en tenen la culpa. Ah!, a què treu tanta discussió? Amb això no tornareu Dresde a la vida! Ni la seva bellesa ni els seus morts! En el futur castigueu els governs, i no els pobles! I no els castigueu un cop ja hagi succeït tot, castigueu-los tot d’una! Sona més fàcil del que realment és? No. És més fàcil del que sona”. Dedic aquest escrit a na Bettina, de Palma, i a en Miquel, de Dresde. Oh! Perdó! A l'inrevés.

Erich Kästner, Als ich ein kleiner Junge war. Dtv

Opinions d'un pallasso

Ara ja fa més d'una setmana que vaig tornar del cap de setmana a Colònia. És temps de Carnaval i aquesta és una de les ciutats alemanyes que celebra la festa amb més entusiasme. Altres ciutats del món també viuen aquests dies l'alegria de la disfressa, la seducció de vestir-se d'una manera diferent de l'habitual, la joia de veure's transformat, de disfrutar sota la màscara d'una altra personalitat, diferent de la quotidiana, potser irreconeixible i mig oculta però tal vegada no per això menys real: Rio de Janeiro, les Canàries, Cadis... En temps de Giacomo Casanova, Venècia celebrava sis mesos de Carnaval. Fa una setmana la gent de Colònia ja es disfressava i formava comparses, mentre em passejava pels carrers m'anava returant als mostradors de les botigues on s'exhibien les disfresses.

Era al centre de la ciutat, aprop del Gürzenich, i de cop i volta em va agafar gana. Vaig veure un restaurant de cuina alemanya i hi vaig entrar: sopa del dia i arengada marinada amb crema de llet, ceba, cogombres avinagrats i patata bullida. Boníssim! En sortir, vaig decidir passejar a fi de pair el dinar i ho vaig ver per la vora del Rin. Vaig recordar aquell mes d'agost d'ara fa més de sis anys quan vam agafar un vapor, el Dampfer, i vam remuntar el riu... Stop!!! Un moment! Perdó! Canvii el fil de la narració. Anava a explicar com var ser el viatge pel Rin però vull restar a terra: de cop i volta a succeït una cosa.

Som a la biblioteca de l'escola d'idiomes de Palma i se m'ha acostat una al·lota tota entusiasta i m'ha demanat si li podia recomanar una pel·lícula en alemany. M'he alçat tot d'una de la cadira i m'he acostat a l'armari. Era la primera vegada que l'obria -tot just m'he l'havia mirat de passada- i li anava comentant que m'havia semblat veure que no totes les pel·lícules eren alemanyes, que també n'hi havia de nordamericanes, per exemple, però que estaven doblades a aquell idioma. Ella m'ha mostrat a quines fileres hi ha tot de films alemanys i a partir d'on començaven els altres. He començat a rastrejar i, casualitat de les casualitats, la primera pel·lícula que m'ha caigut a les mans ha estat Ansichten eines Clowns, basada en una novel·la de Heinrich Böll, escriptor premi Nobel alemany i, per a més senyes, de Colònia.

Ara fa devers deu anys que vaig llegir un parell de llibres de l'autor: a més de l'alterior, Das Brot der frühen Jahren i Die verlorene Ehre der Katharina Blum. El pa dels anys joves va ser un de les primeres novel·les que vaig llegir en alemany. Sobre Opinions d'un pallasso li he dit un parell de coses molt ràpidament: que no coneixia el film, que es basa en una novel·la, que són històries de parella, vistes des del punt de vista d'ell, que es passa la vida tot sol penjat, pendent del telèfon de casa seva... L'al·lota m'ha dit que li agradaven les pel·lícules divertides, aleshores he fet un mig somriure i li he dit que Clown -com segurament deu saber- vol dir pallasso i que els pallassos normalment fan riure, però que en aquest cas potser el títol era una mica irònic. Anava a continuar amb una segona accepció del mot pallasso, m'ha vingut al cap la relació divergent entre catòlics i prostestants a la ciutat del Rin, m'ha aparegut la imatge d'un bon amic meu que n'està fent la tesi, però tot això evidentment ja no li he dit.

He agafat el segon vídeo: Der blaue Engel, de Marlene Dietrich, del 1929, també basada en una novel·la, Professor Unrat, de Heinrich Mann. Li he demanat si havia vist Cabaret, m'ha respost que sí, aleshores li he dit que aquesta altra pel·lícula també ocorre en un cabaret però que a més havia estat realitzada a l'època, que tant L'àngel blau com l'actriu són molt coneguts, que la protagonista també cantava i que les cançons es van fer molt famoses, que és la història d'un professor molt purità que s'enamora d'una cabaretista... Finalment -i sense pensar-s'ho gaire més- se l'ha endut convençuda. Li he dit que els dimecres gairebé sempre sóc aquí a la biblioteca i que em digués què li havia semblat. A Colònia hi vaig descobrir, darrera la catedral, el carrer dedicat a Heinrich Böll després de la passejada per la riba del Rin.

Holocaust: Auschwitz

Efemèrides d'avui: cap d'any a la Xina, comença l'any del ca, "felicitats a tots aquells que hagueu nascut sota aquesta zoologia!". Mozart compleix 250 anys: "per molts anys Wolfi! Pel març et vindré a veure a Salzburg i celebraren plegats el teu aniversari, ok? Fins aleshores llop austríac!" Però avui es commemoren també seixanta-un anys de l'alliberament dels empresonats al camp de concentració nazi d'Auschwitz, i a aquest fet és al que vull dedicar avui la memòria, així com el recorda en particular molta gent privada i, col·lectivament, gran nombre d'institucions. Ara mateix sentia a Catalunya Cultura els acctes prevists per avui al Principat. No crec que a Mallorca hi ha hagi gaire repercussió, la inèrcia de la nostra política m'ho fa descreure.

La meva manera de celebració particular serà aquesta: ara fa onze anys, al 1995, també es va commemorar l'Any Internacional de la Tolerància i el 50è Aniversari de l'Holocaust Nazi. Jo prestava llavors uns serveis que ja no existeixen des que es va suprimir a Espanya el servei militar universal i obligatori. Antimilitarista, pacifista com sóc, vaig fer la Prestació Social Substitutoria -així s'anomenava- a Barcelona, en una institució que respon a les sigles CIDOB: Centre d'Informació i Documentació de Barcelona, una entitat que es dedica a fer el seguiment i l'arxiu dels desastres bèl·lics i famèlics d'arreu del món i de dur a terme projectes d'ajuda al "món subdesenvolupat" -quina expressió més lletja! La meva labor va consistir sobretot a fer de corrector de textos en català i a confegir una cronologia de les desgràcies internacionals del món per a la revista d'aquesta institució, deCIDOB. Era el moment més sagnant de la guerra de Bòsnia. La seu del CIDOB és al carrer Elisabets del raval de Barcelona, en un antic edifici amb una capella convertida en biblioteca. Passava, doncs, els matins i alguna tarda al centre de la ciutat: va ser un hivern molt maco.

Recordo que era allà que un dia em va telefonar un bon amic de Menorca, amb qui havia estat vivint i treballant l'any anterior a l'illa de Formentera. Ell era a Ciutadella preparant el número 10 de la revista Sa Sínia, el butlletí informatiu de l'Ateneu Alternatiu de Ferreries, que aquell estiu es va titular NN ("Nacht und Nebel"), Per la dignitat humana i es va voler dedicar als menorquins deportats als camps de concentració. Em va demanar si hi volia escriure un article i així ho vaig fer. Em plau, onze anys més tard de tot allò, reproduir-lo avui aquí. És, com he dit, el meu tribut a la Memòria. Al final de l'article, anotaré també la referència de tota una sèrie d'obres literàries, autobiografies, memòries novel·lades o novel·les, que m'agrada emmarcar sota el títol de Literatura dels KL, llibres que contribueixen al coneixement més directe de les persones reals -o de ficció- que no només van tenir la mala sort de ser els protagonistes d'un dels més grans infortunis de la humanitat sinó que a més van tenir també el coratge i la valentia de voler reviure tots aquells fets funestos a fi d'estampar-los al paper perquè mai no s'oblidin.

VÍCTIMES DE LA VERITAT, TESTIMONIS DE L'HORROR

És impossible fer-se una idea el 1995 de l'experiència que van viure fa devers cinquanta anys els deportats als camps de concentració nazis. Parl dels que hi van sobreviure, perquè l'horror per als que hi van morir és encara manco concebible. De fet, anihilació, extermini i genocidi són actes que trobaran per sempre més el seu referent més esfereïdor en la nostra Europa de la Segona Guerra Mundial. Anava a dir que hi troben el seu referent més salvatge, però la salvatgia té aquell tret d'irracional i incontrolat que de qualque manera podria atenuar el terror del crim col·lectiu organitzat. Perquè, a més de salvatge en allò que té de bestial, la inhumanitat de l'extermini va ser major, si cap, si s'atén el fet que aquests camps van ser concebuts racionalment, i ho foren amb una finalitat concreta, premeditada i volguda: contruir llocs de concentració, de reclusió, i tota una maquinària de mort. Dirigents del nacionalsocialisme alemany van idear i ordenar la construcció de càmeres de gas, forns crematoris i fosses comunes en els camps. Qualcú va proposar fredament experimentar l'efecte letal de la injecció de benzina directa al cor i dissecar els cossos dels deportats morts per a la investigació mèdica. El gènere humà hi va ser classificat i etiquetat segons el grau d'indesitjabilitat dels seus membres, en contrast amb la raça ària. I no es tractava només de la serva inferioritat racial -jueus, gitanos,...-, sinó també de la seva degeneració mental o ideològica -anarquistes, comunistes, ...-, de la seva desviació sexual -homosexuals-, de la seva discapacitat física o psíquica o de la seva manca de procedència -apàtrides-; a més, és clar, d'aquells que s'havien resisitit a l'ocupació de llurs països -polonesos, russos, francesos, etc.

De menorquins, com d'altres defensors del govern de la República, també n'hi van anar a raure. N'hi moriren. D'altres encara ho poden explicar. La primera notícia que hi va haver deportats illencs, la vaig tenir mentre fullejava Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. En un apèndix del llibre l'escriptora i investigadora reporta el nom de la gent dels Països Catalans que, afectats per la llei franquista de responsabilitats polítiques del febrer de 1939, van haver d'exiliar-se. Una vegada travessats els Pirineus, van ser aplegats en camps francesos de refugiats, on els més febles, entre ells molts d'infants, van perir d'inanició. Una de les poques maneres de sortir dels camps de la fam va ser allistar-se, començada ja la Segona Guerra Mundial, a les companyies de treballadors estrangers, una de les comeses de les quals fou la construcció de la línia fortificada Maginot a fi d'aturar l'avançada alemanya. A mesura que s'ocupava França, molts treballadors van ser fets presoners de guerra i conduïts als caps de concentració nazis d'Auschwitz, Buchenwalt, Coswig, Dachau, Ravensbrück,... i, sobretot, pel que fa als republicans catalans, al de Mathausen, el cinquantè aniversari de l'alliberació del qual pels aliats es compleix el maig d'enguany.

Ha estat arrel dels preparatius d'aquesta commemoració que en Nel Martí em va telefonar i em va fer saber que de deportats menorquins encara n'hi ha que viuen. El periple d'aquests illencs fins a arribar als camps de la mort o als Kommandos adjacents no és casual i sembla ser que els dirigents franquistes n'estaven assabentats. Que hi continuessin reclusos es deuria a les previsions de les negociacions amb dirigents hitlerians i s'emmarcaria també en l'aliança entre tots dos règims. Els republicans espanyols no eren en un principi cap enemic directe del feixisme alemany. Aquest fet contrasta amb unes informacions aparegudes recentment en alguns mitjans de comunicació on s'afirmava que ambaixadors dels primers anys del franquisme en alguns països de l'est europeu, tot valent-se de regulacions del temps de les expulsions dels jueus de la península ibèrica al segle XV, havien facilitat la llibertat a jueus i gitanos en poder nazi. Hom malsospita d'aquestes informacions que, sense negar-los la possible veracitat, van ser esbombades amb oportunisme tot aprofitant la simpatia creada al voltant del carisma emprenedor del Schindler de La llista d'Spielberg, amb qui la comparança d'aquests "herois" ambaixadors franquistes es feia inevitable. Tot el que això vindria a demostrar és, per contra, coms els fides a la República foren doblement maltractats.

Si això fos així, si s'hagués volgut invitar subtilment a la comparació entre l'empresari i l'ambaixador afins als règims feixistes alemany i espanyol repectivament, això seria res comparat també amb aquells qui neguen sense pal·liatius l'existència dels camps de concentració i, per tant, l'extermini allà dedins d'11 milions de persones, 6 milions de les quals, jueves: per a qui els Konzentrationslager serien, transcrivint la ironització d'una amiga alemanya sobre les afirmacions negacionistes neonazi-feixistes, com una mena de Judenherberger -"albergs per a jueus"-, on els jueus harien passat les vacances. La ironia es basa en el mot Jugendherberger, que sí que vol dir "alberg de joventut". Segons ells, que amb les seves actituds i asseveracions han fet trontollar a Alemanya el dret democràtic a expressar-se lliurement, tot hauria estat un muntatge aliat fet a partir de la filmació i la fotografia d'escenes esgarrifoses, corprenendores i macabres preparades per a l'ocasió. En resum: un complot ideat per al sotmetiment psicològic dels vençuts. Tot plegat: una mentida històrica. És difícil certament amagar l'extermini de tanta gent i a Menorca mateix trobarien víctimes de la veritat, testimonis de l'horror.

Afirmacions com aquestes no són marginals i poden trobar repercussió en aquella gent que mai no ha volgut o no vol creure que els seus familiars de qualque manera en puguin ser còmplices, gent a qui l'horror també els toca de molt a prop. De fegades es fa molest i incòmode emprar termes com raça o nacionalisme en un conversa amb centreuropeus, ja que aquests termes s'han sobrecarregat d'aquella significació encunyada pel nacionalsocialisme alemany. Tanmateix, les races i les nacions segueixen existint. L'altre dia un jove passejava per les Rambles barcelonines folrat en paper on havia escrit que ell era racista perquè li agradaven totes les races.

De responsables directes de l'Holocaust nazi, encara n'hi ha de vius i lliure. Però així com és errònia l'actitud de qui nega el genocidi executat pels dirigents del III Reich, tampoc no és encertada la d'aquells ciutadans alemanys que, pel simple fet de ser-ho, encara avui se'n senten personalment culpables. Com tants altres fets d'aquesta índole, aquest tampoc no s'ha d'oblidar. Els sobrevivents i els familiars directes de les víctimes no l'oblidaran mai. Per a la resta la manera de recordar és assumirne civilment i col·lectivament el vessant històric. Willy Brand, en el seu càrrec de canceller de la República Federal Alemanya, es va reconèixer a Polònia moral de l'Alemanya nazi. La República Democràtica mai se'n va considerar hereva moral. L'assumpció històrica vol dir reconèixer que aquests actes van ocórrer, ser conscient dels mals comesos i, doncs, emparar-ne les víctimes. La RFA va reconèixer el genocidi dels jueus i els ha sobrevingut, però les comunitats gitanes alemanyes encara esperen avui que qualcú respongui dels seus 500.000 morts.

* * *

Literatura dels KZ

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser (Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz