Leni Riefenstahl

Leni Riefenstahl, sèrie "Olympia"

Mentre escrivia el text anterior m’he adonat de la similitud d’una de les fotografies de la sèrie Olympia de la fotògrafa alemanya Leni Riefenstahl amb una escultura de la Gliptoteca de Munic: “el sàtir adormit” o “el faune barberini”. L’obra de mabre és de devers el 220 abans de Crist. La referència és clara.

Faune Barberini

Calbó se'n va de Viena: Teseu i el Minotaure

Antoni Canova, Teseu i el Minotaure 1782
Kunsthistorisches Museum Viena

Març de 1780

No es coneix un fet concret durant la vida formativa i professional de Calbó al continent que expliqui perquè el nou dibuixant de la cort se’n va anar de Viena després d’haver-hi viscut durant setze mesos, quan en feia només quatre que havia estat contractat a la Galeria Imperial, encara inacabada, i quan en feia únicament tres que havia estat allotjat al Belvedere. El mal estat anímic dels últims anys a Roma, perllongat com a mínim durant alguna temporada de la seva estada a Viena, l’aïllament, algun desengany professional o sentimental, la impossibilitat de poder treballar sota aquestes circumstàncies, una passió d’ànim o una suposada hipocondria ocasionada per l’excés de feina, el fet de no veure recompensada econòmicament o d’alguna altra manera la seva tasca i el seu talent, o bé –i en cap cas no es pot menystenir aquest sentiment tan humà- la voluntat de voler retrobar la seva família i la seva gent, a les quals feia deu anys justos que no veia, són només alguns dels possibles motius de la seva partença.  

De tota manera però, no es pot dir que Calbó desaparegués de Viena de cop i volta, que se n’acomiadés a la francesa. Tal vegada sí que ho fes desesperadament i abatut, però no fuig de forma inesperada qui parteix proveït d’un salconduit de Sa Majestat Imperial a favor seu i, un cop a Venècia de tornada cap a Menorca, de quatre passaports més de sengles ambaixadors en aquella república, inclòs el del seu antic tutor. De la partença, el príncep Kaunitz no només n’estava assabentat i n’havia donat el consentiment, sinó que a més la hi devia haver facilitat. A jutjar pel que es coneix del pintor però, aquell viatge va ser sense retorn. Fins ara s’ha admès que Calbó va renunciar al privilegi d’haver arribat a ser dibuixant de la cort imperial de Viena posant-hi mar i terra per enmig.

Enllaç Suite Calbó

Nit de cap d'any a Florència

Florència 31 de desembre. Escric al llit d'aquest 3r pis del número 287 del carrer Vittorio Emanuele II de Florència i de sobte m'he posat content perquè, en obrir el balco, m'he adonat que plou. He arribat a quarts de set del capvespre després de passejar tot el dia. 

Feia aproximadament vint-i-quatre hores que havia arribat a la bella capital toscana. Massimo i Roberto, els meus amfitrions, em van venir a recollir a l'estació. Vam venir fins aquí a casa seva i després de poca estona vam tornar a sortir al carrer. També plovia i, desprevingut, em van haver de deixar un paraigua. Volia prendre de totes totes el primer contacte amb la ciutat, descobrir-la. Ja era denit. 

Vaig tornar a pujar al bus 14, que em va dur una altra vegada a l'estació. Demanant demanant vaig aparèixer... se'm va aparèixer sense haver-ho previst ni gens ni mica la Piazza della Signoria, amb l'esvelta torre del Palazzo Vecchio. Des d'allà al Duomo -impressionant!- i des del Duomo, una altra vegada a la Piazza della Signoria. Vaig continuar pel porticat de la Galleria degli Uffizi fins a l'Arno. El Ponte Vecchio il.luminat -Buon Natale!- el travessava un poc més enllà. Hi vaig anar. Va ser aleshores que em va venir la gana. 

Des del berenar que no havia menjat res i ja devien ser les vuit del vespre. Vaig entrar a un restaurant d'un carreró del darrere la catedral: zuppa di verdura i trippa alla florentina, és a dir callos. Mentre sopava feia esforços per enretirar la mirada del fill efebus d'una família nordamericana. Després de sopar em vaig recordar del Palazzo Pitti. Vaig cercar-lo en el mapa que m'havia deixat Massimo: havia d'acabar de travessar del tot el Ponte Vecchio i continuar. Allà s'alçava.

L'havia vist reproduit en paper i fa devers tres setmanes n'havia vist una rèplica a Munic, la residència dels Wittelsbach, reis de Baviera. De fet, molts edificis de Munic son còpia d'edificis florentins i italians, com la Llogia de Piazza de la Singoria. En aquella hora no hi havia ningu a la plaça del Palazzo Pitti. Vaig decidir tornar a l'allotjament que eren les deu de la nit. El 14 va tardar a passar per la Piazza del Duomo devers una hora.

Avui m'he aixecat a les nou, he berenat en un cafè de la Piazza Dalmazia i m'he disposat a tornar a recorrer la ciutat, aquesta vegada a la llum del dia, que s'anava aclarint a diferència d'ahir. Resumiré la passejada d'avui amb l'esment de la sensació omnipresent a cada moment que efectivament em trobo en una de les ciutats més belles del món. I a més de contemplar pedres, se me n'anaven els ulls reiteradament darrere uns altres ulls -blaus, verds, negres, marrons, mel-, darrere un cos i un altre cos, darrere la moda amb què cadascu se l'abilla de forma força semblant: jeans blaus caiguts per sota del cul deixant entreveure els calçotets negres, blancs, vermells de Nadal; abrics, casaques i caçadores fosques, moltes vegades més curtes que els jerseis, que per aquest motiu sobresurten per davall la cisa; bufandes tricolors i tot tipus d'accessoris: ulleres de sol de marca immensa tot i l'absència de l'astre. Esportives o botes. Bosses en bandolera. Molts joves s'havien depilat les celles i havien fet algunes sessions al centro d'abbronzatura. Admirant l'un i l'altre, jo anava fent el meu cami. M'abellia ser defora i no palplantar-me darrere les immenses cues...

He pensat que visitaria museus a partir del dia 2. Per això he decidit dinar d'hora per aprofitar l'hora que tothom dina per anar a veure només el David a la Galleria dell'Accademia. En sortir he continuat passejant, he tornat a creuar el riu i he pujat fins a la Piazza de Michelangelo a fi de disfrutar de la primera vista panoràmica de la ciutat sencera. Massimo em va dir ahir que en aquesta plaça i per tot el centre de Florència se celebrava la nit de cap d'any. 

Ara se senten alguns petards al carrer i no sé si s'ha aturat de ploure, però jo ja no sortiré. La pluja ha resolt el dilema davant la vessa de tornar al centre. Acabo de tornar a intentar començar a llegir Amado mio de Pasolini. Fa dies que no aconsegueixo llegir amb continuitat. Són les deu i encara plou.

Faune Barberini, Gliptoteca (Munic)

Munic, Kr@aftAkt, un cibercafé super agradable aquí al centre de la ciutat, al barri gai, cantonada amb Müllerstraße, no gaire enfora de la Hans-Sachs-Straße 20, on m'estic aquests dos dies. Hi vaig arribar ahir un quart d'hora abans de les dotze de la nit després d'un viatge de cinc hores des que vaig sortir de Maó a les sis i mitja del capvespre. En realitat gairebé increîble, plantar-se a la capital de Baviera en tan poc temps des de Menorca. Jacob em va rebre molt amablement i avui de matí he berenat amb Harrald, un amic seu austríac de Graz que també s'està uns dies aquí i que normalment a l'estiu viu i treballa a Santanyí. 

He sortit de l'apartament a les dotze del migdia. Feia un cel claríssim de tardor i he passejat pel centre de la ciutat, Sendlinger Tor, Marienplatz, l'òpera, el palau residència dels Wittelsbach, la universitat... He arribat fins a la Gliptoteca i el Lenbachhaus. No he visitat cap dels dos museus. Ha fet tan bon dia que em sabia greu tancar-me entre quatre parets, per molt de plaer que pugui suposar contemplar els acolorits quadres de l'expressionisme alemany. A la Gliptoteca només hi he badat al vestíbul. N'he tingut suficient amb reveure el faune Barberini. Després he decidit venir cap aquí al barri amb la finalitat de trobar un cibercafè i n'he trobat aquest de magnífic. Acab de prendre un cafe late. L'única cosa que he pres des del berenar. Potser ara em menjaré una bona Bratwurst en algun dels animats mercats nadalencs del centre de Munic.

Apèndix visual del Laocoont

Feia feina al meu bloc i al mateix temps volia confirmar si s'havia publicat correctament a la pàgina web dels illencs: www.illencs.com. De cop i volta Josep Maria Quintana hi ha publicat en aquell mateix instant un article que es diu Laocoont i que tracta dels enverinaments que hauria comès el govern rus per desfer-se de les veus periodístiques crítiques amb la seva política. Aquest escrit meu no és cap comentari al seu artícle, sinó un apèndix visual. L'escultura del Laoocont es troba als museus del Vaticà. És certament un grup escultòric amb molt de dramatisme: una serp ataca el fills del noble troià, que en intentar salvar-los també acaba essent estrangulat. La serp havia esta enviada pels déus contra Laocoont perquè havia revelat als seus compatriotes l'engany del cavall de Troia, per haver revelat -com diu Quintana- la veritat. L'obra ha estat dibuixada fins a la sacietat pels alumnes més avançats de les escoles de belles arts de tots els temps. A part evidentment de l'execució de l'original, la còpia en paper requereix també un gran domini tècnic del dibuix. La peça va ser molt valorada durant el classicisme. L'escriptor alemany del segle XVIII Ephraim Lessing en va fer un tractat estètic i filosòfic i el pare de la historia del l'art i l'arqueologia modernes Johann Joachim Winckelmann també en va lloar la perfecció i els valors ètics. Tampoc no és debades que el Laoocont s'exposi devora un altre símbol de referència del neoclassicisme escultòric, l'Apol·lo Belvedere. Tant de bo que Quintana tingués temps d'explicar-nos-en la història.

* * *

Wikipedia