Berlín, 03.03.00 20h. Som al Kalkscheune i falta mitja hora perquè comenci l’espectacle. Estic assegut a una taula tot sols per a mi. Quan he arribat no hi havia gaire gent, per la qual cosa m’he pogut asseure estratègicament, ben davant l’escenari. Essent com som a Alemanya no seria d’estranyar que aparegués qualcú i em demanés de compartir taula. Aquest lloc no ha canviat gens ni mica de l’última vegada que hi vaig ser. El to lumínic general és vermell. L’hi dóna el vermell domàs de les cortines, les tovalles, la llum tènue de les làmpades i les espelmes. Dos cavallers s’asseuen en una altra taula. El que em dóna l’esquena vesteix un jupetí. En una altra hi ha dos joves. Em manca qualcú per comentar la jugada. Quan he arribat només hi havia ocupades les primeres fileres de la sala. Ara l’enrenou ja és considerable. Em sent una mica cansat, res d’estrany després de tant de turisme. Esper que això no sigui un inconvenient a l’hora d’endinsar-me en les cançons de Popette Betancor. M’acab de menjar un bretzel i estic per demanar-ne un altre. M’estic animant amb aquesta cervesa que m’estic prenent. La dona amb la panera de bretzels ja és aquí: dos marcs. Cinc la cervesa. Sí que m’ha afectat! Me n’acab d’abocar un glop damunt el jersei.
El "Grand Tour" era el viatge de formació que feien els joves europeus al llarg del segle XVIII pel nostre continent. El destí predilecte era Itàlia. A l'illa de Menorca hi van fer escala molts joves britànics. Per a mi aquest bloc és un dietari dels meus viatges, ja siguin geogràfics com purament vitals, d'aquells tours que fa l'ànima tant si la transporta el cos com si no.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1999. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1999. Mostrar tots els missatges
dilluns, 23 de juliol del 2007
Berlín 2000.03.03 (I) Apunts
Som al metro. A punt per sortir-ne. M’acab d’adonar que no he validat el bitllet. Afortunadament, no hi ha cap revisor. Ara surt.
Torn a ser al metro. Sembla que no hi ha sort: la Neue Nationalgaleriela Oranienburgerstraβe , on hi ha la nova sinagoga de la ciutat.
El que deia: el març deu seu un mal mes per anar de museus per Berlín. Al Hamburger Bahnhof tampoc no es poden visitar totes les sales. El més interessant que he vist ha estat el Mao d’Andy Warhol. A la llibreria he fullejat un llibre de fotografia de George Platt Lynes, un fotograf americà de la primera meitat del segle passat que va retratar artistes i escriptors com Thomas Mann, E.M. Foster, Jean Cocteau o Dalí. Els seus actes masculins són bellíssims, impressionants quan un pren consciència de l’època en què les fotos, en blanc i negre, van ser preses.
Torn a ser de tornada a l’Oranienburgerstraβe per dinar, davant la porta d’un forjador d’escultures de ferro, al costat del Tacheles, un cafè alternatiu d’aquesta part de la ciutat amb un pati interior amb taules i bancs i expiracions i olors denses de marihuana.
Mentre anava al museu m'he banyat. Plovia a bots i barrals. Ara mateix acab de posar-me els mitjons que he comprat aquí a la cantonada. Em sent millor amb els peus calentets. Sort que per a això també hi ha solució.
dimecres, 18 de juliol del 2007
Berlín 2000.03.01/02 Apunts
01 de març de 2000. Ja he arribat a Berlín, cap problema amb els mitjans de transport: avió des de Palma, autobús de Tegel a Zoologischer Garten, metro fins a
02 de març: Berenar. Klaus se n’ha anat a treballar, fa de cuiner al restaurant del Zoo. He sortit de casa i he decidit anar a peu fins a la Gedächniskirche i a l’Europa Center. He fet la reserva d’una entrada per demà al Kalkscheune, on vull anar a veure i escoltar Popette Betancor, una cantant amb cama hispànica que vam descobrir amb en Jordi el cap d’any de 1999. Actuava en un espectacle de cabaret juntament amb Georgette Dee, al Hebel Theater. Som al metro. L’he agafat a la Nollendorfplatz , a prop d’allà on hi ha l’agència de viatges. No hi ha hagut sort: els bitllets d’avió de Pasqua comprats a Berlín són dos-cents marcs més cars que comprats a Palma. Em dirigesc a Berlín Mitte. Fa sol. Aquí encara construeixen, sanegen i rehabiliten per tot arreu. És el paisatge que es veu per les finestres del metro elevat.
Unter den Linden, Reichstag, Humbold Universität... A l’Altes Museum el pis de dalt és tancat. Llàstima! Hi ha pintura que m’interessava: Goethezeit, Classicisme, Romanticisme... Obren a final de mes.
Venint cap aquí, al cafè November, i abans de la tempesta de pedra que ha caigut mentre passava per davant del multicine Village Cinema, que inauguren demà en una antiga fàbrica, venint cap aquí –deia- m’he recordat d’un museu d’art modern, el Hamburger Bahnhof. És a prop de l’hotel on ens vam allotjar amb en Jordi aquell cap d’any. Em ve al cap l’Invalidenstraβe. Allà devora també hi ha la Brechthaus , la Casa de Brecht, i el cementiri on és enterrat juntament amb altres escriptors: els germans Mann, Anna Seghers...
El temps ha canviat, definitivament. Avui dematí ha fet sol, que he aprofitat per pujar a la cúpula de l’edifici del Reichstag. Ara plou. Sort que Andreas, previsor, m’ha deixat un paraigua. Miraré si puc comprar l’entrada per anar a veure l’espectacle sobre els Comedian Harmonists a les vuit. És la història d’aquest grup a capel·la dels anys vint trenta intercalada amb les seves cançons: “Veronika, der Lenz ist da”, “Mein kleiner grüner Kaktus”, “Irgendwo auf der Welt”... El “Komödie” és un teatre burgès i, en part degut a qüestions de profunda nostàlgia, l’edat dels espectadors ha estat bastant elevada, llevat d’algú que, com jo, s’hi ha perdut. He acabat el dia al Café Berio.
I avui fa un any: Cleveland, Ohio
diumenge, 19 de febrer del 2006
Calbó 250
Pasqual Calbó i Caldés va néixer el 1752. La investigació en el camp de la cultura, la història, la literatura i les arts plàstiques de la Menorca d’ara fa dos-cents cinquanta anys és en l’actualitat –com de fet ho ha estat quasi sempre des de llavors ençà- gairebé frenètica per part dels estudiosos. Les commemoracions, les conferències, els assaigs,... es multipliquen a fi de recuperar fites importants del segle XVIII menorquí. Calbó va morir el 1817. La segona meitat del vuit-cents fins entrat el nou-cents és veritablement apassionant. Coincideix amb l’obertura de l’illa a la cultura europea del moment i, com a conseqüència, representa l’afaiçonament d’una nova realitat política, social i cultural de Menorca. Part dels aspectes d’aquella realitat perduren fins als nostres dies. Ara bé, bona part d’aquell impuls s’ha vist estroncat des d’aleshores per múltiples períodes foscos, el primer dels quals s’esdevé simultàniament a la conquesta espanyola de l’illa el 1782, ja que va comportar innumerables traves econòmiques, socials, culturals i fins i tot religioses, com ara la prohibició de la llibertat de culte i la repressió de les minories.
El 1991 es van commemorar els cent cinquanta anys de la mort del literat, traductor i lingüista Antoni Febrer i Cardona i el 1996 es va celebrar el dos-cents cinquanta aniversari del naixement de l’historiador, arqueòleg i escriptor menorquí per excel·lència Joan Ramis i Ramis. Tant l’un com l’altre van obrir les portes a Europa, reflecteixen i perpetuen, ja sigui mitjançant les seves biografies o bé a partir de les seves obres, una tradició que com molts altres casos ha necessitat i necessita encara de la mà de les efemèrides per sortir novament a la llum. Aquesta és, sens dubte, una bona manera per donar a conèixer els valors d’aquella època, de recuperar-los i, de retruc, actualitzar-los.
El cas de Pasqual Calbó és, en aquest sentit, emblemàtic i encoratjador, tot i que de vegades es faci difícil posar fites a la importància de la seva vasta obra. La seva biografia, desconeguda en molts aspectes i períodes, es preveu també fascinant. Els escenaris de la seva geografia vital, de formació i professional fins a la seva mort a la mateixa ciutat que el va veure néixer -Maó, Gènova, Venècia, Roma, Viena, Cuba-, la gent que hi va conèixer, les experiències i coneixements que en va treure, el seu caràcter, la seva manera de ser, tot això dóna una primera idea de la seva rellevància. Tradició feudal i barroca, nous gustos neoclàssics, sentiments nostàlgics i malenconiosos, personalitat romàntica i turmentada, hipocondríaca, caràcter arriscat i aventurer, delers de serenitat, tot això sembla dibuixar l’ànima d’aquest il·lustre personatge menorquí.
La seva geografia comença, després dels set anys de dominació francesa durant la Guerra dels Set Anys, a la Menorca britànica, en una societat nova i innovadora: polítics, militars i funcionaris britànics, nous burgesos menorquins amb patent de cors i enriquits pel comerç marítim, estudiants menorquins amb titulacions universitàries franceses, artistes italians, alemanys i britànics, minories anglicana, jueva, grega ortodoxa, maçònica,... I tota aquesta bigarrada societat superposada al substrat menorquí feudal, de senyors seculars o eclesiàstics, d’amos, pagesos i menestrals. Calbó va aprendre de dibuixar i pintar sota el mestratge d’un pintor florentí de Liorna instal·lat a Maó, Giuseppe Chiesa, i és de suposar que va ser del seu primer mestre de qui va sorgir la idea de convèncer la família perquè el jove Calbó anés a continuar la seva formació a Itàlia.
Després d’una breu estada a Gènova va passar quatre anys a Venècia i després quatre més a Roma. Va arribar a la República quan encara no tenia els 18 anys i se n’anà de Roma, cridat des de Viena, mesos abans de fer els 26. Són els anys 70 del set-cents. La reconstrucció de la vida cultural d'aquestes dues ciutats italianes i la de la capital de l'imperi austrohongarès d'aquella època és laboriosa.
Mentre estudiava a l’Acadèmia de Belles Arts de Venècia Calbó va gaudir de la protecció del comte Giacomo Durazzo, ambaixador de l’Imperi d’Àustria a la Sereníssima. En aquesta escola, de tradició barroca, hi va conèixer els vedutistes italians, com ara els Canaletto o Bernardo Bellotto, els pintors de panoràmiques d’innumerables ciutats i capitals europees. És la Venècia dels Tiepolo, dels Guardi, d’Alessandro Longhi, del jove escultor Antonio Canova i, també, la dels germans Casanova.
A Roma trobem Calbó ja de ple sota la protecció d’un gran mecenes, el Príncep Kaunitz, el Canceller d’Estat d’Àustria sota els imperis de Maria Teresa i els seus tres fill Josep II, Leopold II i Francesc I. Personatge d’important rellevància tant en el terreny polític i diplomàtic com en el del foment de les arts i la cultura, no solament ha estat objecte de biografies sinó també d’obres literàries. A Kaunitz, der Roman eines österreichisches Staatsmannes –“Kaunitz, la novel·la d’un home d’Estat austríac”-, l’escriptor austríac Sacher Masoch fa transcórrer l’acció a París, on el Príncep, aleshores ambaixador d’Àustria a la capital francesa, tractava de qüestions de política internacional –el que després s’anomenaria “reversement des alliances”- amb Madame de Pompadour, la maitresse del rei de França Lluís XV, i coincidia als salons amb filòsofs com Voltaire. En la nostra literatura catalana Kaunitz i la Pompadour apareixen plegats al Bearn de Llorenç Villalonga.
Kaunitz, que aleshores tenia seixanta-tres anys, va decidir que fos concedida a Calbó una pensió per continuar els seus estudis a Roma, ja que era en aquesta ciutat, seu de l’art antic, on es conreaven les tendències estètiques més innovadors del continent: el Neoclassicisme. A través del secretari, arxiver i agent de Sa Majestat Imperial a la Santa Seu, el Príncep va dirigir personalment la formació del jove menorquí. Atesa la impossibilitat que el pintor de Dresde Anton Rafael Mengs fos el mestre de Calbó –Mengs havia estat cridat per Carles III d’Espanya per tornar a treballar a la cort de Madrid-, Calbó va rebre el mestratge del pintor italià Domenico Corvi, autor d’alguns frescos de la Villa Borghese, i va estudiar a l’Acadèmia de França a Roma, on llavors també n’era alumne l’artista neoclàssic també per excel·lència el pintor francès Jacques Louis David.
L’aprenentatge de Calbó consistia entre d’altres a copiar les obres dels pintors predilectes del Príncep, els gustos del qual s’avenien amb els nous corrents artístics. Calbó es va passejar per les estances de la Villa Albani, que, a l’empara del Cardenal Albani, havia estat fins aleshores focus d’intel·lectuals i artistes interessats a descobrir el món de la Grècia i Roma antigues, com era el cas de Johann Joachim Winckelmann, precursor de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Calbó hi va copiar a l’oli el Parnàs o Apol·lo i les nou muses de Mengs, el plafó del sostre de la Galleria Nobile de la vil·la. D’aquest mateix pintor el jove menorquí també va realitzar la còpia de l’Al·legoria de la Història de la cambra dels Papirs del palau de Vaticà i la del fresc de l’església de Sant Eusebi. Calbó va conèixer Mengs quan aquest va tornar, un cop ja molt malalt, a Roma.
Feia devers un quart de segle que s’havien descobert les ciutats de Pompeia i Herculà, soterrades per la lava del Vesubi al segle I després de Crist. És l’època del retorn a l’estètica de la Grècia i la Roma clàssiques, l’època dels viatgers britànics i centreuropeus que trobaven en les cultures del nord de la Mediterrània font d’inspiració i coneixement, com ara és el cas de l’escriptor alemany Johann Wolfgang Goethe, de qui enguany es compleixen precisament els dos-cents cinquanta anys del naixement.
Resta encara per descobrir la influència artística i la relació personal del Príncep Kaunitz amb Calbó. No s’ha accedit de moment a suficient documentació, però de ben segur que n’hi ha, ja sigui en italià o en alemany, a Viena mateix. Calbó hi va ser nomenat dibuixant de la cort i es va allotjar al palau de Belvedere, que en aquells moments era reconvertit en museu a fi de poder albergar i mostrar al gran públic la col·lecció imperial de pintura.
Aquesta és, a grans trets, la insòlita línia formativa i professional ascendent de Calbó. La seva estada a Viena, però, no va ser molt llarga, de devers un any i mig. Les raons de l’abandó encara no s’han aclarit del tot. Sembla, però, que hi van tenir molt de pes motius d’estat d’ànim i, fins i tot, sentimentals. Kaunitz deia que, com ell, Calbó patia dues de les malalties més comunes del moment entre els artistes, escriptors, fills de la burgesia o persones inadaptades a l’entorn social en general, al qual l’individu donava l’esquena i en fugia a fi de refugiar-se en si mateix. En la seva vida interior no hi havia lleis ni regles socials i s’hi era lliure, però això els feia summament solitaris. Aquesta llibertat interior creava estats profunds de malenconia, que podia desembocar en hipocondria i tot això repercutia també de forma negativa a l’hora de crear, de ser creatiu, i en el treball. En moltes ocasions conduïa irrevocablement al suïcidi. Una de les millors distraccions era en aquests casos el retrobament amb la natura, els passeigs amb amics i coneguts. Kaunitz va convidar Calbó a passar una temporada al lloc reial de Laxenburg, però sembla que el jove artista va preferir tornar a Menorca. És realment colpidor fer-se una idea del viatge de tornada després de tants anys d’absència i dels primers dies de la seva estada a l’illa, a casa de la seva família al carrer de s’Arravaleta.
Després de viure set anys a Menorca, ja sota domini espanyol, Calbó va decidir embarcar-se novament, aquesta vegada cap a Amèrica, cap a Cuba, d’on va tornar tres anys més tard a fi d’establir-se definitivament a Maó, on, gaudint ja de la serenitat profundament anhelada, va dur a terme una gran obra didàctica i pedagògica.
La seva geografia comença, després dels set anys de dominació francesa durant la Guerra dels Set Anys, a la Menorca britànica, en una societat nova i innovadora: polítics, militars i funcionaris britànics, nous burgesos menorquins amb patent de cors i enriquits pel comerç marítim, estudiants menorquins amb titulacions universitàries franceses, artistes italians, alemanys i britànics, minories anglicana, jueva, grega ortodoxa, maçònica,... I tota aquesta bigarrada societat superposada al substrat menorquí feudal, de senyors seculars o eclesiàstics, d’amos, pagesos i menestrals. Calbó va aprendre de dibuixar i pintar sota el mestratge d’un pintor florentí de Liorna instal·lat a Maó, Giuseppe Chiesa, i és de suposar que va ser del seu primer mestre de qui va sorgir la idea de convèncer la família perquè el jove Calbó anés a continuar la seva formació a Itàlia.
Després d’una breu estada a Gènova va passar quatre anys a Venècia i després quatre més a Roma. Va arribar a la República quan encara no tenia els 18 anys i se n’anà de Roma, cridat des de Viena, mesos abans de fer els 26. Són els anys 70 del set-cents. La reconstrucció de la vida cultural d'aquestes dues ciutats italianes i la de la capital de l'imperi austrohongarès d'aquella època és laboriosa.
Mentre estudiava a l’Acadèmia de Belles Arts de Venècia Calbó va gaudir de la protecció del comte Giacomo Durazzo, ambaixador de l’Imperi d’Àustria a la Sereníssima. En aquesta escola, de tradició barroca, hi va conèixer els vedutistes italians, com ara els Canaletto o Bernardo Bellotto, els pintors de panoràmiques d’innumerables ciutats i capitals europees. És la Venècia dels Tiepolo, dels Guardi, d’Alessandro Longhi, del jove escultor Antonio Canova i, també, la dels germans Casanova.
A Roma trobem Calbó ja de ple sota la protecció d’un gran mecenes, el Príncep Kaunitz, el Canceller d’Estat d’Àustria sota els imperis de Maria Teresa i els seus tres fill Josep II, Leopold II i Francesc I. Personatge d’important rellevància tant en el terreny polític i diplomàtic com en el del foment de les arts i la cultura, no solament ha estat objecte de biografies sinó també d’obres literàries. A Kaunitz, der Roman eines österreichisches Staatsmannes –“Kaunitz, la novel·la d’un home d’Estat austríac”-, l’escriptor austríac Sacher Masoch fa transcórrer l’acció a París, on el Príncep, aleshores ambaixador d’Àustria a la capital francesa, tractava de qüestions de política internacional –el que després s’anomenaria “reversement des alliances”- amb Madame de Pompadour, la maitresse del rei de França Lluís XV, i coincidia als salons amb filòsofs com Voltaire. En la nostra literatura catalana Kaunitz i la Pompadour apareixen plegats al Bearn de Llorenç Villalonga.
Kaunitz, que aleshores tenia seixanta-tres anys, va decidir que fos concedida a Calbó una pensió per continuar els seus estudis a Roma, ja que era en aquesta ciutat, seu de l’art antic, on es conreaven les tendències estètiques més innovadors del continent: el Neoclassicisme. A través del secretari, arxiver i agent de Sa Majestat Imperial a la Santa Seu, el Príncep va dirigir personalment la formació del jove menorquí. Atesa la impossibilitat que el pintor de Dresde Anton Rafael Mengs fos el mestre de Calbó –Mengs havia estat cridat per Carles III d’Espanya per tornar a treballar a la cort de Madrid-, Calbó va rebre el mestratge del pintor italià Domenico Corvi, autor d’alguns frescos de la Villa Borghese, i va estudiar a l’Acadèmia de França a Roma, on llavors també n’era alumne l’artista neoclàssic també per excel·lència el pintor francès Jacques Louis David.
L’aprenentatge de Calbó consistia entre d’altres a copiar les obres dels pintors predilectes del Príncep, els gustos del qual s’avenien amb els nous corrents artístics. Calbó es va passejar per les estances de la Villa Albani, que, a l’empara del Cardenal Albani, havia estat fins aleshores focus d’intel·lectuals i artistes interessats a descobrir el món de la Grècia i Roma antigues, com era el cas de Johann Joachim Winckelmann, precursor de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Calbó hi va copiar a l’oli el Parnàs o Apol·lo i les nou muses de Mengs, el plafó del sostre de la Galleria Nobile de la vil·la. D’aquest mateix pintor el jove menorquí també va realitzar la còpia de l’Al·legoria de la Història de la cambra dels Papirs del palau de Vaticà i la del fresc de l’església de Sant Eusebi. Calbó va conèixer Mengs quan aquest va tornar, un cop ja molt malalt, a Roma.
Feia devers un quart de segle que s’havien descobert les ciutats de Pompeia i Herculà, soterrades per la lava del Vesubi al segle I després de Crist. És l’època del retorn a l’estètica de la Grècia i la Roma clàssiques, l’època dels viatgers britànics i centreuropeus que trobaven en les cultures del nord de la Mediterrània font d’inspiració i coneixement, com ara és el cas de l’escriptor alemany Johann Wolfgang Goethe, de qui enguany es compleixen precisament els dos-cents cinquanta anys del naixement.
Resta encara per descobrir la influència artística i la relació personal del Príncep Kaunitz amb Calbó. No s’ha accedit de moment a suficient documentació, però de ben segur que n’hi ha, ja sigui en italià o en alemany, a Viena mateix. Calbó hi va ser nomenat dibuixant de la cort i es va allotjar al palau de Belvedere, que en aquells moments era reconvertit en museu a fi de poder albergar i mostrar al gran públic la col·lecció imperial de pintura.
Aquesta és, a grans trets, la insòlita línia formativa i professional ascendent de Calbó. La seva estada a Viena, però, no va ser molt llarga, de devers un any i mig. Les raons de l’abandó encara no s’han aclarit del tot. Sembla, però, que hi van tenir molt de pes motius d’estat d’ànim i, fins i tot, sentimentals. Kaunitz deia que, com ell, Calbó patia dues de les malalties més comunes del moment entre els artistes, escriptors, fills de la burgesia o persones inadaptades a l’entorn social en general, al qual l’individu donava l’esquena i en fugia a fi de refugiar-se en si mateix. En la seva vida interior no hi havia lleis ni regles socials i s’hi era lliure, però això els feia summament solitaris. Aquesta llibertat interior creava estats profunds de malenconia, que podia desembocar en hipocondria i tot això repercutia també de forma negativa a l’hora de crear, de ser creatiu, i en el treball. En moltes ocasions conduïa irrevocablement al suïcidi. Una de les millors distraccions era en aquests casos el retrobament amb la natura, els passeigs amb amics i coneguts. Kaunitz va convidar Calbó a passar una temporada al lloc reial de Laxenburg, però sembla que el jove artista va preferir tornar a Menorca. És realment colpidor fer-se una idea del viatge de tornada després de tants anys d’absència i dels primers dies de la seva estada a l’illa, a casa de la seva família al carrer de s’Arravaleta.
Després de viure set anys a Menorca, ja sota domini espanyol, Calbó va decidir embarcar-se novament, aquesta vegada cap a Amèrica, cap a Cuba, d’on va tornar tres anys més tard a fi d’establir-se definitivament a Maó, on, gaudint ja de la serenitat profundament anhelada, va dur a terme una gran obra didàctica i pedagògica.
Tant l’obra plàstica com l’obra escrita coneguda de Calbó és força dispersa. N’hi ha tant en institucions públiques o associacions com en col·leccions privades, tant de l’illa -Consell de Menorca, ajuntaments, Museu de Menorca, Ateneu,...- com presumiblement de l’estranger. L’inventari de l’obra conservada existeix, i també el de les obres de les quals es té referència. Tota la seva obra, que indiscutiblement forma part del nostre patrimoni artístic i cultural, s’hauria de poder veure exposada el 2002. L’obra escrita, els tractats de perspectiva, geometria, trigonometria, d’arquitectura naval i civil, etc., etc., s’hauria de publicar com a testimoni i font d’estudi del llenguatge científic català del segle XVIII.
dissabte, 21 de gener del 2006
Carnaval de Colònia
Ahir vaig arribar a Colònia per tercera vegada a la meva vida. La primera va ser a l'octubre de 1988 mentre feia d'estudiant d'Erasmus a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt, amb Til Stegmann de professor. Aleshores vaig conèixer el meu amic Roger, avui en dia professor de català a la Freie Universität de Berlín. No me'n record, si ell va venir a Colònia. L'excursió de cap de setmana va ser amb un grup d'estudiants de català. Llavors a Frankfurt també hi havia l'oficina catalana.
La segona vegada va ser a l'agost de 1999, ara fa sis anys i mig. Ahir vaig arribar a Colònia a les deu de la nit. Després que em telefonés ma mare vaig agafar el tren fins a l'estació central, el Hauptbahnhof. Vaig haver d'esperar devers mitja hora al Neumarkt fins que sortís el tramvia 9 fins a l'aturada d'Universität, l'estació més propera al carrer Kerpener, on m'estic aquest cap de setmana. Crec que no és gaire enfora del lloc on em vaig allotjar al 1999. Vaig arribar a la casa passades les dotze. Vaig veure en Dirk solament un moment, el temps precís perquè m'expliqués les quatre coses necessàries per al maneig domèstic i em deixés les claus. Dirk ha partit avui de matí cap a Hamburg, la qual cosa vol dir que estaré tot sol a l'apartament durant tot el cap de setmana, repetesc, un pis a Colònia per a mi tot sol.
Avui m'he aixecat amb tota la tranquil.litat i parsimònia del món. He engegat la televisió, he berenat, m'he dutxat i he sortit al carrer, llest per a l'itinerari del dia. A l'aturada del tramvia he demanat un parell d'informacions a una al.lota que també esperava. He descobert que la llibreria Gonski ha passat a la història i m'ha recomanat Thalia i Mayersche Buchhandlung, al Neumarkt. A la primera no he trobat el que cercava, però de cop i volta, quan ja feia una estona que hi rastrejava sense fortuna, he sentit música al carrer: un grup d'homes contents de cervesa i vestits a la divuitesca, amb cassaca, perruca blanca i tricorni. He demanat què passava, si se celebrava la Revolució Francesa, "Karneval!", m'ha respost una dona tota eufòrica. A més de gent jove amb botelles de cervesa, ahir a la nit també vaig veure gent disfressada. Quan m´he aixecat m'he fixat que en Dirk tenia una disfressa arravada a l'habitació que m'ha cedit, ja sé que el Carnaval de Colònia és el de més tradició d'Alemanya, però em resistia a creure que comencessin a celebrar-lo tant prest, encara falta un mes! Aleshores he continuat veient màscares i garlandes als locals, cafés i restaurants, i als mostradors de les botigues dels carrers del centre per on anava passant. Un cop convencut de l'omnipresència de Carnestoltes, he anat a la segona llibreria recomanada i allà sí que he pogut comprar els llibres que cercava. He sortit i he continuat per la Mittelstraße fins a la llibreria Bruno's del Friesenwall perquè hi volia comprar llibres i un calendari per regalar. Poca cosa a veure amb la qualitat dels llibres de la llibreira Männerschwarm d'Hamburg. Hi he agafat també un mapa i revistes actuals gratuites -aquest teclat no té ni "i" amb dièresi ni "c" trencada- sobre l'escena cultural que m'interessa de la ciutat. Per avui ho deix aquí, perquè vull continuar el programa previst per avui vespre.
dijous, 19 de gener del 2006
La transformació, Franz Kafka
Ahir vaig anar a veure la Metamorfosis de la Fura dels Baus a l'Auditori de Palma, espectacle basat en Die Verwandlung de Kafka. No havia parat esment en l'última "s" de la paraula "metamorfosis", que la converteix en una peça en castellà. Un cop assegut ja a la butaca de platea vaig pensar que tant La Fura dels Baus com l'Auditori contribuïen ben poc a la qualitat escènica del país. A això s'hi va sumar la conversa dels espectadors que seien darrere meu. Potser no vaig ser prou precabut i vaig entrar al teatre devers deu minuts abans que comencés la representació, temps suficient perquè els comentaris que m'arribaven de darrere em comencessin a posar un pèl nerviós. Els meus veïnats de les butaques posteriors parlaven en castellà, amb substrat ostensiblement mallorquí, de solars de set-cents metres quadrats, de possessions mallorquines, de xalets i d'altres compra-vendes. Tot això abans que s'embranquessin a xerrar sobre la gran quantitat d'immigrants que ja hi havia a Mallorca i de la contrucció de més autopistes per encabir els desplaçaments de tota aquesta quantitat de personal nouvingut. Deien que això no es podia resistir, que ja petava. Aleshores el tema es va fer més personal i l'un va treure a col·lació la qualitat de foraster de l'altre. La cosa es començava a embrutar. Contrarèplica: els pagesos mallorquins que s'havien convertit en hotelers d'un dia a l'altre no s'haguessin enriquit ni poc ni molt sense la feina de gent immigrada com ara els seus pares -deia. Aquest mateix jove era qui havia fet el comentari un xic flairós sobre els darrers nou-arribats. En fi, sincerament, frissava que comencés l'espectacle.
La representació va començar i, salvada la barrera de tornar a sentir les primeres paraules d'algun actor amb un deix també de substrat catalanoparlant, em va mantenir entretingut durant tota l'estona. La posada en escena, tot el muntatge, sorprenent i dinàmic, que encaixava teatre, cinema i trama, em va impressionar. Continuament m'anava demanat a mi mateix si allò que ocorria damunt l'escenari era talment com al llibre, però feia temps que havia llegit l'obra i no podia resoldre el paral·lelisme. En qualsevol cas, vaig concloure que l'espectacle de La Fura dels Baus es resolia en ell mateix i valia molt la pena de gaudir-ne.
Avui de matí mentre berenava se m'ha acudit d'agafar la narració de Kafka de la prestatgeria i comprovar quan l'havia llegit. Cada vegada que acab un llibre solec anotar-hi a la primera pàgina on i quan l'he llegit. L'anotació era aquesta: Colònia - Palma, agost de 1999. Era la segona vegada que llegia la història, la primera no havia entès res, la segona m'havia agradat molt; però així com vaig comprovar ahir a l'Auditori, la memòria em jugava males passades. El sorprenent ha estat, però, descobrir avui de matí que vaig llegir Die Verwandlung a Colònia. De sobte he sentit un calfred, m'ha començat a rodar el cap, he sofert un petit mateig i, un cop sobrevingut, m'he sorprès de les voltes que dóna la vida al voltant de la terra. En un petit instant he sentit a flor de pell, i totes alhora, les trasformacions sofertes durant aquests sis anys i mig d'experiències i m'he tornat escarabat al mirall. Tenc previst de fa temps volar demà cap a Colònia.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
