Gore Vidal, Palimpsest: a Memoir (Notes)

Després de la seva tercera novel·la, “The City and the Pilar” (1948), “Palimpsest: a memoir” és la segona obra que he llegit de Gore Vidal. Escrita entre Itàlia i els EEUU al 1994 –any en què va morir el meu pare-, es tracta del seu primer llibre de memòries. L’autobiografia abasta fins al 1964, tres anys abans del meu naixement. Vidal tenia aleshores trenta-nou anys. Tant ell com el meu pare havien nascut al 1925, però a milers de quilòmetres de distància, l’un a Nova York i l’altre a Menorca, una illa perduda enmig de la Mediterrània occidental...

En un post anterior ja vaig explicar que la novel·la l’havia comprada a l’agost passat en una llibreria londinenca. El llibre de memòries, en canvi, el vaig adquirir a la llibreria berlinesa Prinz Eisenherz durant la meva estada a la capital alemanya al gener. De fet, i per tancar un dels cicles concèntrics entorn de Vidal, he acabat de llegir “Palimpsest” fa uns quants dies també a Berlín durant la meva estada recent a la ciutat durant les vacances de Pasqua. Ja que hi som: de Berlín he arribat avui mateix a Menorca amb un comodíssim vol directe de la companyia aèria Airberlin a primera hora del matí. Aquest recorregut geogràfic, vital o literari meu no se li hagués pogut passar pel cap al meu pare –ni molt manco. En relació als viatges en avió val a dir, no obstant això, que Gore Vidal era fill del primer instructor aeronàutic de l’Acadèmia Militar dels Estats Units i al 1964 ja havia creuat unes quantes vegades l’Atlàntic.

El que sí que tenien en comú, en canvi, Vidal i el meu pare, encara que cap dels dos ho arribi o ho arribés a saber mai, i tot i que des de perspectives diametralment diferents, era Hollywood. Gore Vidal va treballar per a la Metro Goldwyn Mayer durant la segona meitat dels anys cinquanta. Si a la pantalla del cinema Cisne de Can Serra des Mercadal, on el meu pare i la seva germana, la tia Ton, assistien regularment els cap de setmana, apareixia rugint el lleó, això volia dir que la pel·lícula seria bona, així com ens deia també de petits el meu pare. Abans de casats i tenir els fills, tots dos germans es van formar en la cultura cinematogràfica nord-americana al poble i, malgrat que mal pronunciats com arribarien a descobrir anys més tard, idolatraven els noms dels seus actors preferits i els prenien com a model de la seva pròpia imatge, i no sempre l’exterior.

De tota aquella cultura a mi anys més tard m’impactarien, tant durant la meva adolescència com al llarg de la meva joventut, les versions cinematogràfiques de Tennesse Williams, qui Vidal anomena “The Bird”: “A Streetcar Named Desire” (1956), amb Vivien Leigh i Marlon Brando, o “Cat on a Hot Tin Roof” (1958), amb Eisabeth Taylor i Paul Newman. Per cert que a la seva autobiografia Vidal també parla de grans moments de la seva amistat amb Newman i la seva dona Joanne Woodward. 

Gore Vidal va treballar juntament amb Williams en el guió de “Suddently, Last Summer” (1959), dirigida per Joseph Mankiewicz. Al llibre Vidal explica que havia volgut que el paper de la mare de Sebastian fos interpretat per Bette Davis, qui també amb Mankiewicz havia rodat al 1950 “All above Eve”. Finalment el paper el va interpretar Katherin Hepburn. De Bette el meu pare també deia el que deien molts espectadors quan d’alguna manera eludien la seva manca d’excepcional bellesa hollywoodenca, és a dir, que era molt bona actriu. En relació al paper interpretat per Montgomery Clift, Sebastian, Vidal també conta que una vegada un policia estatal el va aturar quan anava conduint per sobre del límit de velocitat permesa, que el va reconèixer de la Televisió, que el va advertir en lloc de fer-li una citació i que aleshores li va demanar: “That guy in ‘Suddently, Last Summer’; he was queer, wasn’t he?” Vidal li va respondre que sí, i que si no hagués estat per la tot poderosa “Roman Catholic Legion of Decency” el secret hauria estat revelat. Fa una estona acab de descobrir a la Internet Movie Database (Imbd) que els exteriors de la pel·lícula van ser rodats a Girona i a Mallorca.

El darrer treball de Gore Vidal per a una producció de la MGM de Hollywood va ser la seva col·laboració en el guió de “Ben-Hur”. Vidal, però, no va aparèixer mai en els crèdits. L’armamentístic, bel·ligerant, fatxa i homòfob Charlton Heston es va negar a acceptar que els diàlegs ambigus del príncep jueu Ben Hur amb el seu antic amic Messala, cap militar de les legions romanes, fossin obra seva. 

Narcís a Prenzlauer Berg

He perdut el compte dels meus viatges a Berlín. Després del viatge a Roma al gener, la capital alemanya va ser la segona destinació de l’any al febrer. Hi vaig tornar al març, al juliol i hi torno ara al desembre. De vegades em vénen ganes d’asseure’m i recapitular. Molts dels viatges els podré reconstruir a partir d’aquest bloc mateix. Crec que el primer va ser al 1996, ara fa gairebé quinze anys tornant de Dresde, i la ciutat ha canviat força des de llavors. Hi ha alguna ciutat europea que hagi canviat tant de fesomia com Berlín en els darrers vint anys? Pregunta cursi: hi ha alguna ciutat europea que m’hagi desbaratat tant els bàtecs del cor? Hi ha alguna ciutat europea o no que porti tants noms? Jordi, Tòfol, Thomas, Lubos, Dirk i punt.

El viatge de finals de febrer també ha esdevingut un clàssic dels meus tours geogràfics, però enguany probablement no serà a Berlín. Tinc reservat el vol a Barcelona, però aquesta vegada només a fi d’enllaçar amb una altra destinació –i això em sona a la locució que em porta en autobús de l’aeroport a casa-, probablement Londres.

Però com que m’he proposat resseguir els viatges del 2010, ara li toca efectivament una altra vegada a Berlín, destí del meu segon viatge d’enguany. Hi vaig arribar de nit. Havia reservat bed & breakfast al barri de Prenzlauer Berg, molt a prop de l’U-Bahn Eberswalder Straβe. Puc recomanar fervorosament l’habitació del pis on em vaig allotjar, no només atesa l’amabilitat dels amfitrions, sinó també per la situació. Havia arribat a l’aeroport de Schönefeld i l’S-Bahn em va portar gairebé directament a l’estació de Schönhauser Alle. Hi vaig fer quatre nits, l’última memorable, com sol passar sempre. El berenar no era inclòs.

Llàstima que la memorabilitat de l’última nit no pugui ser detallada aquí, en aquest lloc tan obert! De vegades penso que això d’escriure en un bloc com aquest es contradiu amb l’ànsia de fer públic l’íntim universal. Tampoc s’hi adiu la crònica. En qualsevol cas: allò que parlàvem dels batecs en realitat no gens cursis del cor que ressonen fins a aquests moments...

Un dels llocs comuns d’aquells dies a Berlín va ser un forn d’una cantonada de –crec recordar- la Kollwitzstraβe, que m’havien recomanat els meus amfitrions. Hi anava a berenar. Perquè un forn a Berlín no només és un forn: també és un cafè. Hi demanava la meva baguette diària de salmó i el meu caffe latte, o dos, una barreja per a mi esplèndida de bon dematí. Sortia al fred diàfan de la terrassa, m’asseia a taula i em desplegava a la falda la manta arravada sobre la cadira. Després de berenar, una cigarreta deliciosa i la lectura transparent de Social Intelligence, neuropsicologia emocional de no sempre fàcil aplicació.

I en aquestes que el segon dia, dissabte dematí, va aparèixer Manfred, pintor bohemi i, és clar, excèntric, que es va acostar des de la taula del davant i, tot d’una, em va demanar la mà, i no precisament per llegir-me-la. Vaig respondre afirmativament i espontània a la seva requesta. El nostre matrimoni va durar bona part d’aquell matí i el dia següent, diumenge, que vam quedar per visitar la Gemälde Galerie del Kulturforum, on hi havia una exposició de dibuixos de Joshua Reynolds. L’exposició temporal va resultar minsa, però també és clar que no es desaprofita la proposta de visitar la millor pinacoteca berlinesa de la mà d’un pintor alemany que havia viscut l’Eivissa hippy i la Barcelona transvestida del seus millors temps, fugint dels grisos. Del museu vam retornar a Prenzlauer Berg i vam anar al Flohmarkt del Mauerpark dels diumenges. La nostra breu vida de parella sense consumació sexual va acabar menjant una currywurst i prenent una cervesa al mercat després d’haver resseguit les parades a la recerca d’una bossa de mà de dona vermella i explosiva, la bossa, que es requeria com a motiu simbòlic de la seva darrera exposició.

No estic en condicions d'explicar ara per què aquest post es titula "Narcís a Prenzlauer Berg".

Gore Vidal, "The City and the Pillar"

Per establir les coordenades del temps de vegades penso en els meus avis per part de pare o en el meu pare mateix –les referències culturals de la meva infantesa a Menorca-, i em deixo sorprendre per distàncies que van molt més enllà de la cronologia. Quan Rock Hudson va morir de la sida el 2 d’octubre de 1985, el meu pare, que va néixer el mateix any 1925 que l’actor, en sentir la notícia –ell i jo érem tot sols al menjador de casa nostra amb la televisió encesa-, el meu pare va dir en veu alta que sempre s’ho havia pensat, que Rock Hudson era homosexual. Jo aleshores era a punt de fer els 18 anys i partir cap a Barcelona a estudiar. El que no sabia el meu pare era que jo, més que no pas per Hudson, sempre m’havia sentit més atret pel protagonista de “La gata sobre el tejado de zinc”: Paul Newman també havia nascut el 1925.

Qui també va néixer el 1925 va ser Gore Vidal i als 21 anys va escriure “The City and the Pillar”, l’altra novel·la que vaig comprar ràpid i corrents a l’Oxford Street de Londres la darrera setmana del mes d’agost passat. No cal parlar de les distàncies de tota mena que hi havia ja aleshores entre la Menorca rural del meu pare i el Nova York dels darrers anys de la Segona Guerra Mundial.

Vidal explica al prefaci de la nova impressió del llibre el 1994 que un cop publicada l’obra per primera vegada el 1948 va enviar un exemplar a Thomas Mann, qui es va limitar a qualificar-la d’”obra noble”, però que en realitat no va llegir fins a alguns anys més tard quan l’autor alemany havia reprès l’escriptura de “Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull”. (No he llegit aquesta obra de Mann, però en vaig veure una versió cinematogràfica i ara fa poc la vaig aconseguir a la Buddenbrook Haus de Lübeck, la ciutat de naixement de l’autor.) Gore no va saber fins a principis dels anys noranta a través d’un biògraf de Mann que el seu llibre, considerat la primera novel·la obertament homosexual, havia impressionat l’autor de “Der Zauberberg”. I per força ho havia de fer: el fill homosexual de Mann, Klaus, s’havia suïcidat el 1949.

El noi homosexual de “The City and the Pillar”, Jim Willard, és al seu torn un noi de la tradicional Virginia que, després de tenir la seva primera experiència sexual amb Bob al costat del riu i haver-se enrolat aquest en la marina mercant, decideix marxar a Nova York i treballar en un vaixell creuer. Jim somnia a retrobar Bob i mentrestant, Siddharta cosmopolita, aprendrà de la vida: tindrà una relació amb un actor hollywoodienc egocèntric i amb un escriptor pessimista i frustrat, coneixerà Mary i tots tres viatjaran al Yucatán... Durant la guerra s’allistarà juntament amb l’escriptor a l’Exèrcit i serà transferit ell tot sol a les forces armades de l’aire. En serà dispensat en contraure reuma artrític, tornarà a Nova York i s’abandonarà a la vida sexual de la ciutat. Finalment rebrà una carta de la mare, que l’espera per Nadal i en la qual li informa que Bob s’ha casat i té una filla. Després de vuit anys Jim torna a la seva ciutat i s’ofega en la mentalitat conservadora dels seus, que l’intenten convèncer que s’estableixi i es casi jove: “settle down”. Es retroba amb Bob durant un sopar convidat per la seva esposa. El riu desemboca violentament en un hotel de Nova York després de prendre unes copes: Jim, ansiós per reprendre el cabdal vital que va néixer un dia durant la seva primera joventut, vol tornar a fer l’amor amb Bob. Però l’amic navega a contracorrent i s’hi resisteix. Jim, més fort que ell, l’acaba sotmetent.

Edmund White

Dedicat a David Vilaseca post mortem

Passejàvem per l’Oxford Street de Londres l’última setmana del mes d’agost. Anàvem de botigues perquè el meu company volia comprar-se roba. S’havia queixat que amb mi no es pot anar de compres, perquè no tinc paciència, i és veritat, em cansa mirar i emprovar-me roba. No és que no sigui presumit jo també, però això de la roba prefereixo solucionar-ho ràpidament i per això normalment entro a una d’aquestes botigues supermercat on agafes qualsevol drap per menys de vint euros sense haver-te’l d’assajar, tot i que el padàs en qüestió et resulti després car, atesa la pèssima qualitat.

Érem al carrer i anàvem passejant i de cop i volta vaig veure davant per davant de la porta oberta d’una llibreria una prestatgeria encapçalada pel rètol de “gay literature”. Ni fet aposta! O precisament, sí fet expressament perquè els passavolants la veiessin i entressin a comprar, com vaig fer jo, perquè com bé se sap en un negoci els productes no se solen disposar a la babalà. Aleshores em vaig dirigir ràpidament al prestatge i també ràpidament vaig agafar un parell de llibres, afortunadament ben disposats també, a fi que el meu company no perdés la paciència entre tant de llibre.

Els dos llibres que vaig emplomar al vol han estat lectures d’aquest final d’estiu principis de tardor a la platja de Menorca. Copsat de llambregada, el primer va ser “City boy” d’Edmund White. En ple estiu havia llegit “Hotel de Dream”, de l’autor americà, la història d’un escriptor malalt a les acaballes de la vida a finals del XIX, visitat per un petulant Henry James al Londres d’Òscar Wilde i a punt d’agafar un vaixell que l’havia de portar a un balneari de la Selva Negra a fi de curar-se de tuberculosi, estirat a l’intempèrie solejada d’una muntanya màgica. Atès per la seva dona, el delirant escriptor li dicta convalescent la coneixença que va fer d’un noi també malaltís que, arribat de l’Amèrica profunda, es maquilla, exerceix la prostitució i es deixa mantenir per un pare de família a Nova York. És un llibre que contraposa dos móns, l’irreal victorià i anglogermànic amb la cruesa quotidiana dels fons de Manhattan.

“City boy” és en realitat el tercer llibre que llegeixo de White. “Escorxat viu”, en català, va ser el primer, que havia començat fa anys i que vaig tornar a començar i acabar també ara fa uns mesos: “Skinned alive”, un llibre de narracions i de relacions... El noi ciutadà és White mateix, una autobiografia dels seus anys seixanta i setanta novaiorquesos, amb Stonewall com a epicentre d’un món de llibertat sexual acabat de descobrir, amb parèntesi californià, estada a Roma, anades i vingudes estiuenques a la Venècia de Peggi Guggenheim -cocktails al voltant de la piscina. 

White despulla de tal manera el seu cos musculat d’aquell temps i la seva eterna ànima crítica i literària que sembla que hagis passat la nit fent sexe amb ell, quan en realitat i a tot estirar només t’has adormit una estona damunt del seu sexe passiu, imprès a l'arena. En plena solana giren en les pàgines del teu cap enfebrat de coneixences personatges com ara la lèsbica i egocèntrica Susan Sonntag, l’estrany i indestriable Mapplethorpe en blanc i negre, el mig berlinès Christopher Isherwood amb la seva parella, per a qui ahir va cuinar, i l’acabat de llegir Gore Vidal, del qual és el segon llibre que vaig caçar al vol durant el nostre viatge a Londres: “The City and the Pillar”.

Maó i Venècia

Me’n vaig a dormir perquè demà comença de nou l’escola després d’aquest llarg període de vacances. I aquest segon trimestre serà força intensiu en tots els aspectes. Abans d’anar a dormir, però, vull anotar un parell de coses. La primera: ahir vam anar a prendre un parell de copes de vi negre al Mirador amb Malcolm i vam estar parlant un poc de Menorca durant la dominació britànica al segle XVIII i em va recomanar que visités la web del National Maritime Museum de Londres i entre moltes altres coses interessants hi he trobat aquesta veduta del port de Maó del 1820. 

 

Charles Martin Powell,

A Third-Rate Entering Port Mahon

Avui de matí després d’aixecar-me i berenar me n’he anat al mercat de vell del parc del Freginal i he comprat un tapís prou gros per 5€ que penjaré al menjador per mirar-me’l mentre dino. Es tracta d’una vista veneciana, probablement del pintor Bernardo Bellotto, molt semblant a aquesta de la National Gallery of Victoria, a Austràlia:

Bernardo Bellotto,
Grand Canal looking north-east to the Rialto Bridge (c. 1738)

Bona nit!

L'alga als llavis

20 d'agost. Som a Binigaus. Fa un capvespre esplèndid i esplèndida ha esta també la regeneració d'aquesta plajta. Avui és dissabte, hi vaig venir dimarts i la platja de la bellesa va representar el primer reencontre. L'endemà dimecres va bufar vent fort de llebeig i semblava que les ones s'havien de menjar la platja: arrossegar tota l'arena enduent-se-la cap al fons marí. L'aigua ho inundava tot i deixava una pàtina humida i reflectant sobre la sorra. S'hi reflectia vermell el sol salvatge. Avui això sembla que sigui un altre lloc ben diferent. La platja és plena d'alga, que de fet ha impedit que el mar s'endugués l'arena. La ventada, contràriament al que semblava que passaria, no ha causat la desaparició de la platja -com ocorre tot sovint a Binigaus- sinó que l'ha feta més ampla.

La nit que vaig arribar d'Amèrica -sense maleta i per tant sense llibre de lectura- vaig acudir a les prestatgeries de la petita biblioteca de ca meva a la recerca d'un llibre per llegir mentre no em fos possible continuar amb More Tales of the City. El llibre a la maleta va passar la nit a Londres. El llibre que vaig agafar de la prestatgeria va ser l'Adoració perpètua de Lluís Maria Todó. La història d'amor que hi narra és en paral·lel semblant a les meves relacions breus d'"amor", encara que aquestes no van començar essent tant patètiques com la que conta Todó. Però al final el meu comportament era tan patètic com el del "jo" de la novel·la. Puc identificar Ramon amb el picapedrer d'Esporles, amb l'immigrant moreno de l'Uruguai, amb el pretenciós alemany pijo o amb el rebel noi txec. Tots llevat d'un eren més joves que jo. En el cas de l'uruguaià, si bé sobrepassava els trenta es fa difícil dir amb exactitud quina edat tenia perquè crec que ni ell mateix la sabia. La correlació inversa, jo l'estimat i l'altre qui estima, també s'ha donat en un nombre semblant de casos, darrerament, en la meva vida. Una relació amorosa més o menys equilibrada no l'he experimentat des de fa què? uns tres o quatre anys?...

More Tales of the City, la segona novel·la de la sèrie va arribar de Londres l'endemà a la nit. Tales of the City, l'he abandonat de forma covarda a Phoenix després de llegir-lo. Pens molt en ell, com ara mateix, i amb fort sentiment de culpabilitat, amb remordiments. I la pregunta és ara: es pot sentir més afecció per un llibre que per una persona, per un antic "amant"? La resposta és sí, però això fa qüestionar amb força la condició d'amant del meu darrer...

La meva estada de tres setmanes a San Francisco és unida a les històries de Maupin, que vaig començar a llegir devers un mes abans d'arribar-hi. Ara, després d'una setmana a Menorca i havent acabat el segon llibre de la sèrie, crec haver de deixar la lectura. No explicaré ara mateix per què: no és important, tot i que em sap greu. De fet, podria continuar amb Further Tales of the City, el tercer llibre de la sèrie, que vaig comprar l'últim dia a San Francisco i que acompanyava l'altre dins la maleta extraviada.

Per a mi, doncs, Sant Francisco és Tales of the City, com ho és també per a molts altres lectors. Aquests dies a Menorca m'ha sabut un poc de greu no haver acabat el llibre abans, de no ser encara a la ciutat mentre succeïa l'episodi del culte dels caníbals a la Grace Cathedral i que feia recuperar de sobte la memòria a Burke. L'episodi m'hagués esperonat a visitar-la per dedins. Per defora la vaig veure aquella horabaixa mentre acompanyava el Jordi amb taxi fins al seu B&B perquè havia de recollir la maleta abans de partir cap a l'aeoroport. Tampoc no vaig visitar per dedins l'hipermoderna St Mary's Cathedral, ni Presidio, ni el Cable Car Museum, ni el Palast of Fine Arts de prop, ni el Maritim Museum perquè era tancat per reformes, o així com finalment tampoc no vaig creuar el Golden Gate Bridge a peu d'una banda a l'altra,... Tot això no em provoca ànsia però sí el desig urgent de tornar.

"More Tales of the City": la tornada II

Dos dies més tard -17 d'agost- i he canviat d'escenari, aquest també és espectacular: surt el sol de ponent per sota els ennigulats grisos de pluja. Fa una estona, mentre nedava, s'havia format un arc de Sant Martí. Som a Cavalleria, en aquesta caseta destruïda d'aquí dalt del penyal. La mar de plom als meus peus, la terra roja d'argila; la vegetació, de carritx i mata. Fa anys, molts anys, vaig pintar aquest paisatge amb colors de llenya en un full quadriculat d'un petit quadern d'escola, amb la voluntat ja de retenir la bellesa, encara que fos d'aquella manera tan simple. Avui és dijous, deuen ser les vuit i mitja del vespre. Al sol li manquen quatre dits per pondre's damunt l'Illa de Ses Bledes i diumenge passat era tancat a l'aeroport de Phoenix, a l'Estat d'Arizona, també a l'hora del solpost. A través de les grans vidrieres contemplava com l'astre rei s'amagava rere les muntanyes que clouen la Vall del Sol, the Valley of the Sun.

L'avió cap a Londres va sortir amb un poc de retard, preníem el vol cap a les nou de la nit, aquí era de matinada. Sense res més per poder llegir que no fos la revista de la companyia aèria, vaig intentar dormir, i com que els dos seients del costat eren buits vaig poder-ho fer prou còmodament i a intèrvals. Vam arribar a Londres a les dues del migdia, hora local. L'avió cap a Menorca sortia a un quart per les sis de la tarda, és a dir, devers quatre hores més tard. En principi tenia prou temps per prendre el bus que porta de Heathrow a Gatwick: divuit lliures i una hora de viatge. El control de passaports va ser lent i el bus va sortir amb retard. Era un quart per les quatre, faltaven dues hores perquè sortís l´avió, però tot i que era molt just encara tenia prou temps: una hora per al recorregut i l'altra per a embarcar.

Intentaré ser breu i concís: quan dúiem exactament una hora de viatge em vaig témer que havíem agafat una ruta alternativa a l'autopista, que era tancada perquè hi havia hagut un accident. Semblava com si traveséssim tota Anglaterra, circulàvem per una carretera estreta, a través de camps verds, de tant en tant apareixia un poble, i un altre, i entre els arbres un castell. La gent es va començar a impacientar: per aquesta ruta alternativa també es formaven retencions interminables, estàvem aturats de feia estona. Va passar una hora, en van passar dues, perdia l'avió a Menorca. Nerviós? Ja no, ho donava tot per perdut i recorria una altra vegada al pensament que mai se sap perquè s'esdevenen els esdeveniments que percebem com a negatius. I què hi havia de positiu en tot allò i a simple vista? Torn a repetir, el paisatge era bell i vaig decidir gaudir-ne. També era simpàtic el noi madrileny que seia darrera meu i que adés i ara anava emetent sospirs d'ansietat perquè s'acostava la seva hora de sortida i encara érem allà aturats. Venia des de Polònia, em va dir. En fi, en lloc d'una hora el trajecte d'un aeroport a l'altre finalment en va durar tres, eren passades les set del vespre. Quan vaig arribar i abans de prendre el metro cap a Londres, em vaig dirigir xino-xano al mostrador de British Airways perquè m'informessin quin era el següent vol que podia agafar cap a Menorca. Vaig intentar resumir a l'hostessa, de forma coherent i entenedora, el que m'acabava d'ocórrer, la qual em va dir que el vol a Maó duia dues hores de retard i que de fet encara no havia partit i que tot i que creia que ja era tancat miraria de cerciorar-se'n. Va fer una cridada, no responien. Ho va intentar novament, en va fer una altra i encara una altra. Finalment van agafar el telefon a l'altra banda de la línia. No hi havia problema: podia facturar i embarcar l'equipatge. No em podia avenir de la meva gran fortuna: quina sort! Lucky you! Havia donat per segur que faria nit a Londres. Vaig dirigir-me a la porta de sortida i no vaig entendre per què no hi havia ningú. Em vaig tornar a posar una mica nerviós. Ja havia partit, l'avió? No era possible! De cop i volta em vaig girar i vaig veure que arribava un grup de gent. Els vaig demanar si anaven a Menorca i si sabien per què no hi havia ningú a la sala d'espera. Em van dir que el vol sortia amb retard, cosa que jo ja sabia -és clar- i que per això encara no havia arribat ningú. En el fons havia estat, per tant i sorprenentment, el primer en arribar. Vam aterrar a l'aeroport de Menorca, a Maó, després d'un bon vol: control de passaport i maletes. Les vaig veure rodar totes sobre la cinta transportadora, totes i cadascuna menys la meva, que -vaig comprendre- havia quedat a Londres. Me la van portar a casa vint-i-quatre hores més tard.

Com he dit, ara som a Cavalleria, el sol s'ha amagat davall dels ennigulats, de color de plata il·luminada. Mentre escrivia s'han format uns altres dos arcs sencers de Sant Martí, l'un superposat a l'altre. M'he recordat de la immensa bandera del barri de Castro i he cregut poder llegir un senyal del destí. L'evocació m'ha permès tensar el tercer arc en la meva imaginació, entre Cavalleria i San Francisco, i ha provocat emocions de més de tres dimensions.

"More Tales of the City": la tornada I

15 d'agost. Com que les comparacions són odioses i perquè s'hi amaga una espècie de sentiment momentani de derrota, no m'agrada afirmar el següent, tot i que ho deixaré caure: el meu estat anímic em fa escriure que he vist més bellesa avui que en els darrers quaranta dies. M'adon que en aquesta afirmació sembla com si vagi a la recerca de la bellesa, la bellesa física, el paisatge "verge", el cos nu,... tot i estar convençut que allò bell és un reflex de la bellesa moralment i espiritualment sana. M'estic posant transcendent, filosòfic, m'estic passant un munter... i no vull aprofundir en qüestions massa complicades i que desconec. El fet que trobi Menorca tan bella, el fet que senti tranquil·litat d'esperit, es deu també -potser sobretot- al cansament de les darreres hores, a l'esgotament del viatge de tornada.

La questió horària és enrevessada. Vaig sortir de San Francisco el diumenge dia 13 d'agost a les set i vint del dematí, és a dir molt de bona hora, però no només això: després de mal dormir per por a no sentir el despertador i quedar-me clapat, m'havia aixecat a les quatre de la matinada. Tres quarts d'hora més tard em recollia el shuttle per dur-me a l'aeroport. El vol de US Airways va sortir a l'hora. Al mostrador de facturació m'havien dit que si volia podia embarcar la maleta fins a Londres, fins a Heathrow, i així ho vaig fer tot pensant que m'estalviava haver-hi de tornar a pensar. A la bossa de mà hi duia les coses necessàries per passar el dia a Phoenix, on havia de fer escala fins que no sortís l'avió cap a la Gran Bretanya a les set i vint del vespre.

Vaig arribar a Phoenix que eren les nou passades. El primer que vaig fer en ser a la terminal de l'aeroport va ser telefonar a ma mare per informar-li de l'hora que arribaria a Menorca, on aleshores eren les set del vespre, potser les set i vint. Tenia, doncs, tot el dia per endavant. La persona equivocada no m'havia enviat cap email i jo tampoc no li vaig telefonar aleshores que era allà. L'únic motiu d'una cridada hagués estat amb la finalitat de recuperar les coses que havia deixat a Phoenix abans de partir tots dos cap a San Francisco amb la intenció de fer-hi plegats -i en principi- solament un cap de setmana, però el fet d'anar a recollir les coses que havia deixat a casa seva (la maleta grossa, l'agenda, un quants CDs, llibres, roba, un parell de sabates,...) hagués suposat haver de fer aquesta altra maleta, de tal manera que l'una hagués arribat a Londres des de San Francisco i l'altra des de Phoenix. Complicava tot el procediment de facturació d'equipatge el fet que aquell dia l'aeroport de Heathrow era en màxim grau d'alerta, alerta roja, per amenaça terrorista. Vaig desistir, doncs, de fer la telefonada. A més, i d'altra banda, i això em va fer desistir-ne del tot, la persona equivocada m'havia informat feia dies i a través d'un breu email que no seria a casa aquell cap de setmana, la qual cosa jo havia interpretat com un acte de revenja.

Després d'haver anat d'un mostrador d'informació a l'altre a fi de mesurar les possibilitats de poder obtenir la meva targeta d'embarc en aquella hora del dematí i d'assabentar-me que malaurdament la companyia amb què viatjava a Europa, British Airways, no començava a facturar fins a les tres de la tarda, vaig decidir aprofitar el dia tot visitant el Phoenix Art Museum. A la capital d'Arizona hi continuava fent una calor espantosa: ningú pels carrers, tothom fent vida als interiors, com imagin que un dia ocorrerà quan es visqui a la lluna. Ara bé, degut a l'imprescindible aire condicionat, dedins del museu fins i tot feia rasca i vaig necessitar l'americana. El museu no és, ni molt manco, de primera categoria, ni de segona. Això sí, vaig tornar-me a trobar amb la pintora divuitesca Vigée-Lebrun per segona vegada durant aquell viatge americà. L'exposició del nou Berlín va resultar ser qualitativament del tot fraudulenta. Vaig dinar d'un sandvitx a la cafeteria. Vaig fer cridar un altre taxi per tornar a l'aeroport. A pesar del cost elevat que va suposar la visita al museu, vaig intentar convèncer-me a mi mateix que m'havia distret una mica. Vaig ser davant dels mostradors de British Airways una hora abans que els obrissin.

En obrir em van informar que degut a les mesures extremes de seguretat no m'era permès portar amb mi la bossa de mà. A fi de rescabalar una mica el problema em van oferir la possibilitat de recuperar la maleta que havia embarcat a San Francisco i que en principi havia d'anar directament a Londres a fi de encabir-la-hi. Vaig acollir-me a aquesta possibilitat. Només m'era permès de portar amb mi i dins d'una bossa de plàstic el passaport, la cartera i les claus. No m'era dat de traginar cap llibre ni cap revista, per la qual cosa vaig haver d'abandonar per unes quantes hores la lectura de "More Tales of the City", deixant -tot reseguint la trama- Michael al St. Sebastian's Hospital, per bé que recuperant-se a poc a poc de la parâlisi.

Ara som a Binigaus, s'han fet gairebé les nou de la nit, hi ha ennigulats densos i molt polits, la posta ha deixat pinzellades de groc i vermell, bufa un vent calentet, ja gairebé no resta ningú a la platja -solament una parella al meu costat que ha començat a sopar i que presumiblement hi passarà la nit-, me'n vull anar cap a Mercadal abans que es faci fosc del tot, en fi... he tornat d'Amèrica i encara no he pogut continuar la lectura del llibre que estava llegint per motius del tot aliens a la meva voluntat. N'explicaré el motiu quan em torni a posar a escriure.

Fènix, Arizona

Quan vaig acabar d’escriure la cronica anterior, vaig anar a l’estacio d’autobusos per prendre’n un cap a Heathrow. Al final no em quedava tant de temps com em pensava per anar des de l’estacio Victoria a l’aeroport. No vaig haver de correr, pero em vaig arribar a posar nervios. Vaig demanar informacio a un conductor perque no veia indicacions enlloc. El conductor em va indicar un punt “verd” d’informacio. Alla mateix vaig poder comprar el bitllet, 11 lliures. L’autobus sortia a les doze i el trajecte durava quaranta minuts. Em vaig dirigir cap a l’edifici blanc, l’estacio des d’on sortia l’autobus de Heathrow. Vaig demanar quin era, vaig pujar-hi. El trajecte va durar quaranta minuts i encara havia de trobar el mostrador per embarcar. Havia d’anar a la Terminal 4 i era necessari prendre un Transfer. El tren no arribava, duia retard i el trajecte fins a la terminal durava quatre minuts. Gracies que ja tenia targeta d’embarc vaig poder facturar rapidament la maleta i dirigir-me cap a la porta de sortida, que va resultar ser a la quinta forca. El avio era un boing 747 …, amb planta superior a la part del davant i unes ales immenses.

Vam sortir de Londres, vam virar cap al nord-est i ens vam dirigir cap a Islandia i Groenlandia. Abans de penetrar al continent pel Canada i prendre rumb cap al sud-oest america, vaig veure per la finestreta els gels procedents de les glaceres que suraven damunt la mar. L’arribada a Arizona amb l’avio tambe va ser espectacular, volavem entre ennuvolats blancs i compactes sobre el desert de roca vermella i calenta i ens dirigiem a la Vall del Sol –Valley of the sun, una immensa planura entre muntanyes, la qual l’home havia convertit en una enorme ciutat jardi gracies a una descomunal presa hidraulica construida en el decurs del riu de la Sal –Salt River. Fènix es una grandissima ciutat jardi reclosa entre muntanyes, Camelback Mountain es una d’elles, el Pic de la Dona, una altra. Vaja! ara no em record com es dona en llengua indigena, un moment que ho cerqui… Squaw Peak.

De Mercadal a Londres

Ahir vaig sortir de Menorca cap als EEUU amb British Airways i avui faig escala a Londres. Des de l’aeroport de Gatwick vaig arribar a l’hotel, situat aprop de Victoria Station, a la una de la matinada hora d’aqui i des d’aqui partire d’aqui a una estona cap a l’aeroport de Heathrow per agafar el vol cap a Phoenix a les dues i mitja del migdia. Tot i que em sap greu no aprofitar aquesta hora per anar a veure el Tamesi, preferesc no fer la gran suada amunt i avall amb la maleta i passar-me-la aqui fresquet fins a l’hora de partir. M'esperen mes de deu hores de vol.

Hi he fet quatre dies, a Menorca, fent el que hi acostum a fer: aixecar-me al mati i berenar amb la mare, qui ja me’l te a taula; llegir a casa una estona si tenc temps, tot i que aquests dies he anat sovint al ciber cafe del poble per acabar de planificar el viatge –no vaig rebre la confirmacio del Bed & Breakfast on he dormit avui fins dissabte; un parell de dies tambe he fet l’aperitiu al bar de sa placa abans d’anar a dinar dels menjatorums que sempre em fa ma mare: arrocos i verdures, conills i cargols, molls i sipies, ... En fi, vida de senyor! Vida d’al.lot mal viciat! Pero que hi farem, sempre ha estat aixi! Despres de dinar, una petita migdiada abans d’agafar la bicicleta i anar a la platja: tres dies a Cavalleria i un a Binigaus. La lectura del moment: Tales of the City, amb concordanca amb els preparatius del viatge en general i de l’estada a San Francisco en particular. Me n’he anat de la mar amb unes postes increïbles, d’un sol intensament rogenc i definit. Gaudia de la tornada amb bicicleta, sense gens de frissera, contemplant els prats i sentint els “walks” dels amos arreplegant les vaques. I en tornar a casa: dutxa i sopar. Abans d’anar a dormir, un ginet amb llimonada a una terrassa del poble.

Es temps de viatges: uns se’n van a Mexic i d’altres sorprenentment als EEUU tambe. Molt curios que en Jordi viatgi a Nova York i vulgui visitar tambe SFO aquest estiu.