Maó i Venècia

Me’n vaig a dormir perquè demà comença de nou l’escola després d’aquest llarg període de vacances. I aquest segon trimestre serà força intensiu en tots els aspectes. Abans d’anar a dormir, però, vull anotar un parell de coses. La primera: ahir vam anar a prendre un parell de copes de vi negre al Mirador amb Malcolm i vam estar parlant un poc de Menorca durant la dominació britànica al segle XVIII i em va recomanar que visités la web del National Maritime Museum de Londres i entre moltes altres coses interessants hi he trobat aquesta veduta del port de Maó del 1820. 

 

Charles Martin Powell,

A Third-Rate Entering Port Mahon

Avui de matí després d’aixecar-me i berenar me n’he anat al mercat de vell del parc del Freginal i he comprat un tapís prou gros per 5€ que penjaré al menjador per mirar-me’l mentre dino. Es tracta d’una vista veneciana, probablement del pintor Bernardo Bellotto, molt semblant a aquesta de la National Gallery of Victoria, a Austràlia:

Bernardo Bellotto,
Grand Canal looking north-east to the Rialto Bridge (c. 1738)

Bona nit!

Edvard Munch, El crit

Sí, jo també podria cridar avui! I també ofegaria les ones sonores dels meus crits en el llac d’aigües tranquil·les del quadre de Munch per tal d’asserenar-me. M’ha sorprès que hagis penjat “El Crit” al teu bloc. Tu recordes amb molta més precisió que no jo on vas veure per primera vegada el quadre. Hauria de regirar entre capses de tríptics d’exposicions passades... Des de llavors ençà, però, l’he emprat algunes vegades a les meves classes a fi de treballar la descripció i fer-ne una petita interpretació, així, espontània, sense cap tipus de connotació.

Els qui comencen bé fan referència en primer lloc a la persona –un home?, una dona?-que crida en primer terme amb les mans tapant-se les orelles dreta damunt del pont. Al fons del pont, la petita silueta de dues persones més, com si fos l’ombra de dues persones més. Dos homes? L’un amb un capell. És curiós que d’altres eludeixin primer les persones i s’estimin més començar pel paisatge: com a rerefons un llac rodejat de muntanyes i el cel. A la dreta, vegetació. El pont que es perd a l’esquerra uneix la persona que crida en primer terme i el paisatge de natura del rerefons. El pont es perd llac enllà.

I aleshores començam amb els colors. De quin color són els elements del paisatge? I resulta que el cel no és blau cel, sinó groc i vermell, perquè potser és darrera hora del capvespre, quan el sol es pon. Groc i vermell, dos colors encesos i estridents, símbols de sentiments i de passions, el vermell simbolitza també el perill... Això contrasta amb les muntanyes, que tampoc no són marronoses, sinó blau fosc i negre, color tal vegada de les ombres al solpost, un color de fred, un color fred. L’aigua del llac agafa els tons del cel i els de la terra, un punt entremig enmig del quadre, un llac d’aigües càlides i tranquil·les, amb dos vaixells que hi naveguen plàcidament.

I continuam amb les formes i ens adonam que tot es arrodonit, no solament la boca en cridar, sinó també la cara i el cap i les mans i el llac i les formes del cel i les de les muntanyes i les de la vegetació. Però el que més s’assembla a les formes de la boca és el llac, amb cercles concèntrics. I per què tot és tan arrodonit i onejant? Ones! Les ones sonores del crit! El crit! El crit no només és pintura i visió, Munch ens el fa sentir d’oïda. El dibuix i la pintura han estat capaços de transmetre el so d’un crit. Qui sap si també d’un crit davant de persones que es menteixen a elles mateixes.

Carles Gomila "Fragments d'insomni"

David, La intervenció de les Sabines

Aquest recull de blocs d’illencs.com és entretingudíssim i avui t’he descobert a tu, Carles Gomila. La publicació d’articles a la xarxa també és una manera de despullar-se i com els cossos, d’ànimes també n’hi ha de belles i d’altres que no ho són tant. En la teva darrera entrada he trobat el millor erotisme: m’apassiona el neoclassicisme, per allò que també té de menorquí. Sabies que un pintor maonès va estudiar a la mateixa escola d’art de Roma que David. M’estic referint a Calbó i a l’Acadèmia de França. En fi... Només volia dir-te que aquesta és l’illa que m’agrada, la que hem sabut construir entre tots, encara que de vegades apareguin ments “problemàtiques” que ens fan retrocedir massa en els segles i ens recordin antics règims, inquisicions i censures fetes llei. Encara que de vegades vulgui evitar de pensar-hi a fi de no deixar de recrear-me en el plaer de contemplar les ànimes i els cossos lliures, me n’adon que malauradament allò lleig també existeix. Potser si això no fos així no aprendríem a percebre la bellesa. Per acabar: en Favàritx també ha parlat en nom meu en dir que m’agradaria que ens segueixis il·lustrant a tots plegats en la millor de les civilitzacions!

Carles Gomila
Fragments d'insomni

Literatura Alemanya II

Gaspar David Friedrich

Dimecres dia 15 d’agost una professora de la Universität Gieβen ens va presentar el marc teòric per a la lectura i interpretació de textos literaris, tant poètics com en prosa, juntament amb uns quants exemples didàctics de com treballar-los. En aquest sentit ens va proporcionar tota una llista d’estratègies per ajudar a interpretar textos lírics i una altra amb activitats per poder desenvolupar un taller de poesia a l’aula. Vam aprofundir en la ja tradicional tècnica de formulació de qüestions textuals, d’altra banda tan útil a les classes de llengua estrangera: quines en són les persones, quina la situació, els contextos temporal i d’espai, quin n’és el tema, el què, el per què, el com, etc. etc. I com que el contingut mai no apareix deslligat de la forma, totes aquestes qüestions ajuden també a conèixer quins mitjans lingüístics (lèxics, morfològics i sintàctics) s’utilitzen. Els dos dies següents, dijous i divendres, van estar dedicats exclusivament a la prosa i a la lírica respectivament i a la seva explotació didàctica.

Nachts

Ich wandre durch die stille Nacht,
Da schleicht der Mond so heimlich sacht
Oft aus der dunklen Wolkenhülle,
Und hin und her im Tal
Erwacht die Nachtigall,
Dann wieder alles grau und stille.
O wunderbarer Nachtgesang:
Von fern im Land der Ströme Gang,
Leis Schauern in den dunklen Bäumen -
Wirrst die Gedanken mir,
Mein irres Singen hier
Ist wie ein Rufen nur aus Träumen.

(Joseph von Eichendorff,
"Wanderlieder", 1826)

El Concert de Flauta

Adolph von Menzel, Das Flötenkonzert
Alte Nationalgalerie, Berlin

Tu també ets músic i explicaves que la música, la música clàssica, havia pertangut a una elit, un art i un plaer de què només havia gaudit -i encara gaudeix- un cercle reduït de privilegiats, en un saló rococó il·luminat per canelobres, sota d’una làmpada d’aranyes de cristall que parpellegen animades per les notes musicals. Em feies evocar un quadre extemporani d’Adolph von Menzel exposat a l’Alte Nationalgalerie de Berlin, un oli que reprodueix una escena íntima de palau, no gens representativa, a Sanssouci, on Frederic el Gran, al centre de la cambra, toca el violí. Com que m’havies demanat quin llibre estava llegint, he volgut fer-te present, asseguts al pati de ca meva prenent cafè després de dinar, passatges i situacions de la vida d’aquest rei prussià i el que tu deies de la música s’ha fet exemple plàstic i aleshores també ha aparegut Voltaire i se’ls ha sentit parlar tots dos de temes filosòfics, emmetzinats de vegades per la vanitat de l’un i de l’altre, i s’ha sentit l’olor de la pólvora del camp de batalla durant les guerres de Silèsia, entremesclada amb les flaires d’altres pólvores més fines i efeminades que empal·lidien el rostre pigat i les perruques il·lustrades. Mentre dinàvem havíem escoltat els Lieder de Schubert perquè tu els havies triat, però el rei prussià era un afrancesat i desconeixia Goethe i desconeixia Schiller.

Milà i Tamara de Lempicka

Florència, 31 de desembre. Fa quatre dies que som a Itàlia. Vaig arribar a Milà via aèria el 27 de capvespre. En poques hores vaig passar de la càlida nitidesa dels colors menorquins a la fredor de la boirosa capital lombarda. Durant els tres dies milanesos en cap moment no es va aixecar la boira. Aixi i tot em vaig passejar per la ciutat, des del primer moment i tot just després d'arribar i de deixar l'equipatge a l'hotel Monopole de la Via Fabio Filzi 43, molt a prop de l'Stazione Centrale. 

Els carrer eren deserts en aquella hora ja fosca. Abans d'arribar al Duomo, el primer noi italià es va returar davant d'un mostrador amb la intencio d'encetar conversa d'un moment a l'altre. Després d'intercanviar salutacions cadascu va proseguir el seu cami. El Duomo se'm va aparèixer blanc fantasmagoric entre la boira grisa, res a veure amb la gernacio turistica i consumista de l'endema: Prada, Louis Vuitton, Giorgio Armani, D&G, Gucci, Chanel. 

L'endemà al mati després de berenar els carrers em van portar primer de tot al Teatro alla Scala, hi representaven Lo schiaccianoci. Al bell mig de la plaça, Leonardo da Vinci. Vaig travessar la Galleria Vittorio Emanuele. La Pinacoteca de Brera no em va semblar gens extraordinària, susceptible d'oblidar del tot. La Via Dante em va portar despres al Castello Sforzesco, vaig circumdar-lo sota la pluja. 

El tercer dia, el 29, vaig decidir visitar l'exposicio de Tamara de Lempicka al Palazzo Reale. Em vaig comprar un poster d'un dels seus quadres amb la intencio d'emmarcar-lo i penjar-lo a la sala de ca meva, ja que s'adiu amb l'època i amb els colors de l'espai i dels mobles. A banda d'aquestes visites culturals, dues visites de relax a la sauna Metrò i dues més de gastronomiques a El Carajo, un restaurant hispanoamericà ple de clientela immigrant, tota india, on em vaig crospir, entre d'altres, un Sudado de Pescado: bonissim i molt lleuger!

Camera dei Papiri

Mengs, Al·legoria de la Història

Palau del Vaticà

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

1775 – 1776

El Príncep coneixia a la perfecció quina havia estat l’evolució de Mengs i sabia que de petit el seu pare l’havia fet tancar de sol a sol al palau del Vaticà, amb una botella d’aigua i un pa davall el braç, perquè hi copiés els frescos del seu homònim, el pintor renaixentista Rafael. Ismael Mengs havia fet batiar el seu fill Anton Rafael: Antonio era el nom de pila de Correggio i Raffaello el de l’artista d’Urbino. Una vegada consagrat ell mateix com a artista, el 1772 Mengs va pintar una Al·legoria de la Història al palau del Vaticà. De fet, el primer treball que havia encarregat Kaunitz a Calbó va ser la còpia d’aquesta obra, però l’agost de 1774 encara era coberta, a la Cambra dels Papirs hi havia artistes que feinejaven i s’acabaven de fer les obres de pavimentació. Calbó finalment hi va començar a treballar l’octubre de l’any següent. La reproducció, feta en cinc peces, i el disseny de l’arquitectura de la cambra, que l’estudiant va fer per iniciativa pròpia, arribaven a Viena l’abril de 1776. Traduït de l’italià, referint-se a l’Al·legoria de la Història, Kaunitz va escriure el següent a Brunati: “si en aquestes produccions Mengs ha sabut imitar així de bé la labor de Rafael que regna al Vaticà, és digne de lloança l’estudi i el mèrit del copista en haver sabut treure i esprémer així de bé l’esperit i la manera de Mengs i Vostra Senyoria Il·lustríssima podrà assabentar-lo de la meva particular satisfacció”.

* * *

La Suite Calbó continua a l'Església de Sant Eusebi

Mengs, "Júpiter i Ganimedes"

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Winckelmann, autor de les Reflexions sobre la imitació de les obres d’art gregues en la pintura i l’escultura i de la Història de l’Art de l’Antiguitat, s’havia convertit amb aquestes dues obres en el pare de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Deu anys abans del seu assassinat, Winckelmann havia fet el primer dels seus quatre viatges per treballar en les excavacions de Pompeia i Herculà. Aleshores era rei de Nàpols Carles IV, el futur monarca espanyol a la cort madrilenya del qual seria pintor Anton Rafael Mengs. De fet, Mengs va ser el deixeble predilecte de Winckelmann, després de guanyar-se el seu favor per art de mistificació. Aprofitant l’entusiasme generat per les noves troballes d’art antic i juntament amb el jove pintor i restaurador Casanova, germà del famós aventurer, Mengs va tenir la perversa idea de pintar un fresc tot emulant els de les cases de les ciutats recentment excavades i fer-lo passar per autèntic. Goethe narra aquest fet en el seu diari del viatge a Itàlia. En descriure la falsa pintura diu que “hi ha representat Ganimedes, que allarga a Júpiter una copa de vi i en rep a canvi un bes” i afirma “amb seguretat no haver vist (...) res de millor que la figura de Ganimedes”. Mengs va fer aparèixer el fresc com si fos original a Roma. Winckelmann, que llavors era bibliotecari, secretari privat i home de companyia del cardenal Albani, s’hi va entusiasmar i va decidir protegir l’artífex de la pretesa troballa arqueològica. Mengs va començar a esdevenir així el referent ineludible del Neoclassicisme en pintura i l’artista més cobejat i cotitzat per les corts àuliques d’arreu d’Europa.

-

La Suite Calbó continua amb l'ambaixada útil

L'Acadèmia de França a Roma

Dedicat a Tòfol Arbona

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Aquest no va ser l’únic entrebanc amb què va topar el Príncep en relació a la formació artística de Calbó. En un principi Kaunitz tenia la intenció de fer inscriure l’estudiant a l’Acadèmia del Capitoli, que havia estat fundada pel papa Benedicte XIV i de la qual, a més, Mengs havia estat professor. Brunati, però, veia més factible que el nou alumne ingressés a l’Acadèmia de França a Roma, entre d’altres coses perquè ja s’havien fet les primeres passes en aquest sentit. Al corrent de la imminent arribada de Calbó, el cardenal Bernis, l’amic de la marquesa de Pompadour, que ara feia d’ambaixador a Roma, havia intercedit ja davant el director de l’Acadèmia de França perquè hi fos admès com a alumne. Un dels defectes, però, que veia el príncep Kaunitz en aquesta escola eren precisament el gustos estètics del seu director, Charles Joseph Natoire. A pesar d’això, Brunati, influenciat pel cardenal Bernis i Domenico Corvi, insistia i adduïa que a l’Acadèmia de França les reproduccions de les estàtues no eren de guix, sinó de pedra, estaven millor il·luminades i hom fins i tot les podia fer girar segons la perspectiva que se’n volgués prendre en dibuixar-les. A més, argument que va contribuir a convèncer el Príncep, aquesta escola, ubicada al palau Mancini del Corso, era molt més a prop del palau de Florència on residien que l’Acadèmia del Capitoli. Kaunitz va acceptar, però no sense recordar que se seguissin les seves instruccions concretes quant als estudis de Calbó, és a dir que fos instruït sobretot en el dibuix de models nus i d’escultures antigues i que prengués lliçons d’art antic, d’anatomia, geometria i perspectiva. Així doncs, Calbó va acabar assistint a l’Acadèmia de França, on va obeir les recomanacions del Príncep de no deixar-se corregir pel director. Al matí de bona hora s’exercitava en l’estudi del nu al taller del mestre Domenico Corvi.

1775

Tal vegada només va ser una mera coincidència que el 1775 l’Acadèmia de França canviés de director. En tot cas els recels de Kaunitz en relació a aquesta escola degueren desaparèixer en ser nomenat per a aquest càrrec el pintor neoclàssic Joseph Marie Vien. Aquest mateix any ingressava també a l’escola un nou alumne, dos anys més gran que Calbó, que acabaria esdevenint l’artista neoclàssic francès per excel·lència, Jacques Louis David, autor d’obres tan famoses com el Jurament dels Horacis, la Mort de Marat o el Rapte de les Sabines.

La Suit Calbó continua amb l'Audiència privada al palau de Schönbrunn

L'Acadèmia de Belles Arts de Viena

Escrivint ahir sobre el quadre de Rubens Bòreas rapta Orítia, conservat a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena, em va venir a la ment l'oli de Martin Ferdinant Quadal (Moràvia 1736 - Sant Peterburg 1808), en el qual l'antic alumne en reprodueix la sala de nus.

"Die Kaiserliche und Königliche Akademie der verinigten bildenden Künste" va ser creada al 1772 seguint el model d'altres acadèmies de belles arts d'Europa: l'Accademia di San Luca de Roma o l'Academie Royale de París. Un dels promotors en va ser el príncep Kaunitz. El pla d'estudis artístics va ser redactat pel pintor Anton von Maron, qui seguint el corrent neoclàssic en boga aleshores a Roma proposava que es prenguessin com a models l'art antic, grecoromà, i els autors del Renaixement italià. Els alumnes es formaven en diferents disciplines artístiques: dibuix, pintura, escultura, arquitectura i gravats.

És del tot probable que el pintor menorquí Pasqual Calbó visités l'Acadèmia durant els primers mesos de la seva estada a Viena després que fos instat per Kaunitz d'abandonar Roma i presentar-se a la cort imperial. Això va succeir el 1779. El quadre de Quadal és del 1787, solament vui anys més tard. La realitat, l'atmosfera, l'ambient de treball plasmats en el quadre devien ser per força molt semblants als que va viure Calbó. Ara bé, el quadre representa una situació irreal: si bé els artistes que hi apareixen són membres de l'Acadèmia, probablement no van coincidir mai tots plegats en aquella aula. El personatge del centre vestit de negre i girat cap a nosaltres és el pintor mateix del quadre. Aleshores l'Acadèmia de Belles Arts de Viena era situada al carrer de Santa Anna, avui ja no és allà.

Der Aktsaal der Wiener Akademie im St. Annagebäude, 1787 Öl/Leinwand, 144 x 207 cm, Inv.Nr. 100

Rubens, Bòrees rapta Orítia

Ahir vespre vaig arribar a Palma, unes altres coordenades vitals i espaials diferents de les menorquines. Deu minuts després d'enlairar-nos de l'aeroport de Maó, entre les dues illes, quan sobrevolàvem el canal de Menorca, l'avió es va sacsejar un poc arran de les turbulències provocades per una tempesta. El vent, que durant tres dies havia estat de tramuntana, havia girat i era de migjorn. A Menorca el vent de tramuntada bufa molt fort i sol durar, així com se sap popularment, devers tres dies. Atesa la ventada que es va aixecar el primer dia i com que les onades eren de devers quatre metres, es va haver de tancar el port de Maó. La bocana és força estreta, el ferri de Barcelona no hi va poder entrar i va haver de virar i prendre rumb cap a la badia de Palma. L'illa va restar aïllada per mar. El trajecte, que normalmet dura unes vuit hores, en va durar trenta-sis. Menorca és força plana, la muntanya més alta, el Toro, tot just té 356 metres. Per tant, tot i que hi sol haver humitat, també és ver que està molt orejada. L'oxigen hi abunda.

Bòreas és el déu del vent gelat del nord. A les Metamorfosis Ovidi explica que, convertit en tempesta de neu, Bòrees va raptar la filla del rei d'Atenes perquè volia que fos la seva esposa. El pintor Peter Paul Rubens va donar figura humana al déu. Alat, musculós, amb cabells i barba blanca i amb les galtes inflades per l'aire que bufa amb força, mentre els putti llencen flocs de neu sobre la terra, el déu boreal pren amb violència la bella al·lota i se l'enduu als seus reialmes nòrdics, lluny de la Mediterrània.

El príncep Kaunitz va comprar el quadre de Rubens. Kaunitz havia proposat comprar pintures de Rubens a l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria per a la col·lecció imperial, però el Bòreas rapta Orítia l'havia adquirit ell mateix per a la seva col·lecció particular, que tenia allotjada al seu palau de Mariahilfe de Viena. Aquest palau ja no existeix, va ser destruït als anys setanta del segle XX. Kaunitz va encarregar al pintor maonès Pasqual Calbó de fer una còpia en aquarel·la del quadre de Rubens entre el 1779 i el 1780. Segurament la va fer en aquell palau, on potser Calbó s'havia allotjat durant els seus primers mesos d'estada a Viena, abans de mudar-se al Belvedere. Quan va decidir tornar a Menorca, el pintor se'n va endur la còpia i la va aprofitar per pintar el plafó del sostre d'una de les noves cases de la ciutat de Maó, que en aquells moments creixia de forma extraordinària degut a la bonança econòmica de la burgesia mercantil.

El Bòreas rapta Orítia de Rubens va ser adquirit per l'Acadèmia de belles Arts de Viena, de la qual Kaunitz havia estat el promotor, quan la seva col·lecció d'art va ser subhastada pels seus hereus al 1820 i al 1824. L'obra va ser restaurada ara fa pocs anys i va ser exposada a l'Acadèmia. Va coincidir amb un viatge que vaig fer a Eslovàquia i a Viena i hi vaig poder anar i veure el quadre davant del qual ara fa més de dos segles Calbó s'havia situat per realitzar-ne una còpia.

El motiu del rapte és freqüent en el món grec i romà. És la història del déu que s'enamora d'una al·lota bella o d'un al·lot bell. Júpiter, transformat en àliga, rapta el bell Ganimedes i se l'enduu a l'Olimp perquè sigui el seu coper, perquè li serveixi el vi. És indubtable que el príncep Kaunitz coneixia el mite i és inevitable establir un paralel·lisme entre el rapte de la bella Orítia o del bell Ganimedes amb la vivència del jove Calbó, qui als disset anys va abandonar la llar familiar i la terra on va néixer per embarcar-se cap a Itàlia a fi de formar-s'hi com a artista seguint la proposta d'un mecenes de la cort imperial vienesa. Kaunitz es creu un déu d'aquest olimp terrenal, com una divinitat és com de fet se'l pinta en un quadre de representació àulica de l'època. És el déu nòrdic que rapta el bell jove del sud.

[Peter Paul Rubens (1577-1640) Boreas entführt Oreithya, um 1615 Öl auf Holz, 146 x 140 cm Inv.-Nr. 626 © Gemäldegalerie der Akademie der bildenden Künste Wien]