El "Grand Tour" era el viatge de formació que feien els joves europeus al llarg del segle XVIII pel nostre continent. El destí predilecte era Itàlia. A l'illa de Menorca hi van fer escala molts joves britànics. Per a mi aquest bloc és un dietari dels meus viatges, ja siguin geogràfics com purament vitals, d'aquells tours que fa l'ànima tant si la transporta el cos com si no.
Aquestes postals les vaig enviar als meus pares el 30 de setembre de 1991:
"Esta es la ciudad (9.000 habitantes) en dónde estoy. Está al lado de un lago, entre montañas. Hoy me han hecho una prueba de alemán, pero todavía no sé el resultado. Me han pagado el viaje y aún me han dado 400 marcos más: en total casi 50.000 pesetas. Ahora llueve, pero no hace frío. Estoy en una residencia de estudiantes que está situada en la ladera de una montaña." (Prien am Chiemsee)
"Prien es la ciudad y el Chimsee es un lago muy grande, tan grande que incluso tiene dos islas. En estas islas se han construido monasterios, iglesias y palacios. A este lago se le llama el mar de Baviera, de tan grande que es. La primera postal que os envié era la fotografia de la isla más pequeña: 'La isla de las mujeres'. En ella hay un monasterio de monjas."
"Munic es la capital de Baviera. Cada año, en octubre, se celebra la boda del rey Ludwig II de Baviera. Es la fiesta de la cerveza. La gente se bebe jarras de un litro. También hay una feria grandiosa con montañas rusas enormes. Cada año vienen aquí millones de personas. Munic está a una hora de viaje en tren des de Prien. Muchos besos!"
"Salzburg es la ciudad de la música, porque aquí nació el compositor Mozart. Esta ciudad está en Austria. Prien am Chiemsee, en dónde yo estoy, está a una hora de la frontera. Ya había visitado esta ciudad cuando estuve en Austria por Pasqua."
"El domingo de la semana pasada hicimos una excursión y fuimos a visitar un castillo del siglo XIX. Parece un castillo de fábula. Detrás del castillo también hay un lago, pero éste es mucho más pequeño que el Chiemsee."
Giacomo Durazzo va conèixer el compositor Christoph Willibald von Gluck durant un concert organitzat per un reconegut mecenes vienès, el mariscal príncep Joseph Friedrich von Sachsen-Hildeburghausen.Des que, un cop casat, s’havia establert definitivament a la ciutat, Gluck era el mestre de capella de la famosa orquestra de què disposava aquest militar i melòman aristòcrata per amenitzar musicalment les vetllades d’hivern al seu palau.Essent ja nou director general dels espectacles de la cort, Durazzo va ser convidat novament per Sachsen-Hildeburghausen, aquesta vegada però a Schloßhof, la seva residència d’estiu, on amb motiu de la visita dels emperadors s’havien previst celebrar quatre dies de festa.Es donava la circumstància que, així com havia fet recentment amb el palau de Belvedere, propietat fins aleshores dels hereus del mariscal príncep Eugeni de Savoia, Maria Teresa havia decidit comprar també les possessions de Schloßhof per regalar-les al seu espòs.Un dels actes programats per a aquells dies de festa va ser la representació de Le Cinesi, una òpera breu amb llibret de Pietro Metastasio, el poeta de la cort, i música de Gluck.
Sí, és cert: feia un parell de mesos que no publicava cap entrada en aquest bloc. Reconforten i esperonen els comentaris d’un parell de seguidors que se n’han adonat i et donen novament la benvinguda. I és que aquest hivern està essent realment dur, per donar-li la culpa al temps, que sabem que no es queixarà, o sí, remullant-nos de pluja una altra vegada com avui mateix. Si no es deu a la meteorologia, aleshores hauré de cercar les causes en una certa dispersió i inconstància dels darrers temps. Ja ho diu el meu horòscop: èpoques de molta activitat seguides d’altres de total inactivitat... Mentrestant he recorregut a la meva petita biblioteca, lectures aplaçades per qui sap ben bé què, i quina mandra plantejar-s’ho, això, també ara. Una d’aquestes lectures: “La violeta del Prater” (1945), de Chirstopher Isherwood, i per un parell o més de motius.
El Prater és el gran parc vienès que l’emperador Josep II va cedir als vienesos perquè s’hi esbargissin i on s’alça el Riesenrad, l’enorme sínia que gira sobre la ciutat del Danubi. Em volia ambientar en vistes al meu futur viatge a Viena. Però “La violeta del Prater” és en realitat el títol d’una pel·lícula que, a la novel·la del mateix nom, dirigeix un director de cinema vienès, Friedrich Bergmann. Llegeixo ara a Internet que el referent real d’aquest director fou un tal Berthold Viertel. N’és el guionista el mateix Isherwood als vint i pico d’anys. L’acció de la novel·la s’esdevé a Londres, on es roda el film. Mentrestant arriben notícies cada vegada més inquietants sobre l’avanç del feixisme a Àustria. “La violeta del Prater” va ser publicada per Columna el 1995, però qui pugui que la llegeixi en l’anglès original: la traducció catalana és nefasta.
Chirstopher Isherwood és també l’autor d’aquell recull de contes –“Goodbye to Berlin” (1939), “Adéu a Berlín”-, en què es basa el musical "Cabaret" i la magnífica pel·lícula de Bob Fosse (1972), protagonitzada per Liza Minnelli i Michael York. Isherwood va viure els daurats anys vint berlinesos de la República de Weimar. I és clar, des d’aleshores, des que vaig veure la pel·lícula per primera vegada -i ara em demano quan devia ser... allà per la segona meitat dels anys vuitanta? al 1987?-, des de llavors que la seva obra sencera és una d’aquelles assignatures pendents. Recordo que havia passat la pel·lícula a classe de Secundària un any que vaig fer aquella assignatura que es deia –no sé si es diu encara- Societat, Cultura i Religió. Recordo a la perfecció la darrera vegada que l’he tornada a veure: aquest darrer estiu, perquè Juan –aquell al·lot andalús tan inquiet i un pèl autodestructiu- la va triar entre les meves velles cintes de vídeo.
Per segon curs consecutiu he organitzat un viatge a una ciutat de parla alemanya. L’any passat va ser Berlín, enguany ha estat Viena. Hi ha participat un total de setze alumnes i dos professors de llengua alemanya de l'Escola Oficial d'Idiomes de Maó. Atès que la majoria d’alumnat són professionals del sector turístic que a l’hivern –temporada baixa– gaudeixen de més temps lliure, el viatge s’ha fet al febrer, durant el cap de setmana de Carnaval, quan per una altra banda un altre grup representatiu de l’alumnat –alguns professors i alumnes de Secundària– tenien un parell de dies de vacances. Ha estat un viatge breu, però molt intens, amb moltes hores manllevades a la son...
També ha estat un viatge un pèl accidentat, des d’un bon principi. El dijous dia 19 de febrer, de bon matí, vam sortir de l’aeroport de Menorca amb un vol de la companyia Clickair. En principi no hi havia d’haver cap problema d’enllaços: arribàvem a Barcelona a les 10.05 hores del matí i el vol d’Airberlin cap a Viena, via Berlín, no sortia fins a les 13.35. Ja ens havíem fet a la idea que a l’anada faríem hores esperant a l’aeroport. Ho donàvem per descomptat. Tot d’una d’arribar, però, al panell de sortides vam veure que el nostre vol –l’únic en tot el panell– duia un retard de dues hores. Vam calcular: així i tot teníem prou temps... Bastava que a les 19:20 hores fóssim a la capital d’Alemanya per enllaçar amb el vol a Viena. Però qualcú es va témer que a l’aeroport de la capital alemanya hi havia caos, provocat per la neu, i que l’hora indicada no era en realitat la de la sortida de l’avió sinó l’hora en què se’ns tornaria a oferir més informació sobre l’hora que finalment partiria el nostre vol. Aleshores ja vam començar a posar-nos un pèl nerviosos i vam decidir sortir dels mòduls d’embarcament a fi de demanar més informació al quiosc d’Airberlin. Se’ns va dir que efectivament a Berlín hi havia caigut una nevada molt forta i que no se’ns podia garantir l’enllaç cap a Viena, que era millor que restéssim a Barcelona, que ens proporcionaven un hotel, i que prenguéssim el vol de l’endemà a les 12 del migdia. Vam refusar: agafar aquell vol representava perdre un dia més i, de dies, no ens en sobraven, ja que disposàvem solament de tres jornades senceres de visita a Viena. Vam assabentar-nos que el primer vol de l’endemà cap a la capital austríaca des de Berlín era a les 6.00 del matí, preferíem volar fins a la capital d’Alemanya, dormir-hi un parell d’hores i plantar-nos a Viena de bon matí. Vam arribar a Berlín a les 20.30 hores. Efectivament el vol de Viena ja havia partit. Se’ns va proporcionar nit en un hotel a prop de l’aeroport: Holiday Inn. Mentre que vam esperar el transfer que ens hi portés, mentre que vam arribar-hi i hi vam sopar, es va fer tard. Alguns se’n van anar a dormir que eren les dues de la matinada i ens havíem d’aixecar a les 4.30. Era la primera premonició que durant aquell viatge dormiríem ben poques hores.
Va nevar a Berlín i els camps eren també blancs des de la finestreta de l’avió mentre ens acostàvem a l’aeroport de Viena. Sense berenar però amb energia, a l’estació de tren de l’aeroport van resoldre una qüestió més: volíem comprar un tiquet per al transport públic que ens cobrís aquells tres dies. 13€ i escaig, no ho vam trobar gens car... Vam agafar l’S-Bahn. Només eren unes poques estacions fins a Saint Marx i des d’allà cinc minuts a peu fins a l’hotel, que era situat a mig camí entre l’aeroport i el centre de Viena, ideal. En sortir de l’estació el vent gelat vienès ens va tallar les primeres idees endormiscades del matí. Afortunadament ben aviat vam trobar el Gartenhotel Gabriel City. Quan la recepcionista iraniana va entendre la nostra bona voluntat de pagar la nit passada que no havíem pernoctat a l’hotel, va emplaçar-nos a deixar les maletes allà mateix al hall i que ens dirigíssim al menjador a berenar, un berenar certament –i necessàriament– copiós. Les habitacions, netes i polides, eren de tres i de quatre. Cadascú va pagar 100€ per les quatre nits. Qui havia dit que Viena era una ciutat cara? Plany general: Menorca ho és molt més.
Teníem concertada una visita als apartaments imperials del Hofburg a les 11.00 hores del matí. Vam prendre la línia 3 del metro -de l’U-Bahn– des de Schlachthausgasse fins a Herrengasse. Les primeres fotografies les vam fer al Burggarten. Després vam visitar la Prunksaal de la Biblioteca Nacional Austríaca. Novament afamats, vam demanar a les venedores de les entrades de la Biblioteca que ens recomanessin un restaurant per dinar al centre: Reinthaler’s Beisl, a la Dorotheergasse, una travessia del Graben. S’hi menja molt bé, cuina vienesa, i també és econòmic. Allà va començar el nostre periple gastronòmic: Gulaschsuppe, Wiener Schnitzel, Schweinebraten... Naturalment després de dinar, un bon cafè en un cafè típic vienès. Un dels alumnes, que havia estat vàries vegades a Viena i hi havia fet de guia turístic de visitants espanyols, ens va portar al tradicional Café Hawelka, lloc de trobada d’antany d’escriptors, artistes i intel·lectuals. Cafè, tortades i pastissos: Sachertorte, Apfelstrudel.... Ens ho mereixíem i hi vam fer una bona estona, al petit cafè, ple a rebentar, contemplant i fotografiant la clientela, pintoresca i nostrada.
Després del cafè, una passejada pel centre de la ciutat. Encara no havíem tingut temps d’acostar-nos a la catedral, l’Stephansdom. Per a la nit teníem planejat sopar en un Heuriger. Aquest és el nom d’aquest tipus de restaurant celler situat als afores de Viena i del vi blanc i novell que s’hi produeix i s’hi serveix. El primer vespre vam anar fins a Floridsdorf amb el tramvia: Weingut Helm, a la Stammersdorferstrasse. Als Heuriger no se serveix a taula, sinó que cadascú es demana allò que desitja a la barra bufet: porc i més porc, tot i que també xucrut, Knödel de pa i ensalades. I vi, molt de vi: Riesling. El Heuriger més memorable, però, va ser el de l’endemà. En tornar a ser al centre de Viena encara van voler allargar la nit i vam dirigir-nos al barri de marxa de la ciutat, al Bermuda Dreieck, es diu així: Triangle de les Bermudes, al costat del canal del Danubi. Ballaruca i rialles fin a... ben entrada la nit.
El dissabte va començar amb una visita al Palau de Belvedere, situat a prop de l’hotel, amb unes vistes nevades i increïbles sobre la ciutat. Ens vam embadalir contemplant pintures d’impressionistes francesos i de pintors vienesos de finals del segle XIX principis del XX: Kokoscha, Schiele i, com no, Gustav Klimt. El Bes. No debades l’Schloss Bevedere del príncep Eugeni de Savoia és avui la pinacoteca nacional austríaca. Hi vam estar una bona estona al museu, hores, ben bé fins a l’hora de dinar.
Vam dinar al Naschmarkt, al típic mercat del centre de la ciutat, a la Wienzeile, que surt de la Karlsplatz. Alguns vam engrescar-nos a comprar tota casta d’olives a les parades, i de verdures en vinagre: carbassons farcits de formatge, carxofes..., tomàtigues seques hidratades en oli, pa... Alguns ens vam asseure en un estand amb bancs defora i demanàrem vi negre per acompanyar la menjuca i combatre el fred. Mentrestant anàvem contemplant la vida al mercat aquell dissabte migdia. Després de dinar ens vam acabar de dispersar. Un petit grup es dirigí al carrer comercial de Mariahilfe i després féu la volta al Ring amb tramvia. Altres van preferir gaudir una altra vegada de l’ambient en els cafès.
El punt i l’hora de retrobada de tots plegats era l’Stephansdom a les 19.00 hores. Teníem la intenció de repetir en un altre Heuriger, aquest cop a Grinzing, un poblet situat també als afores de Viena. N’hi ha un darrere l’altre, però nosaltres cercàvem el Heuriger Reinprecht, que sabíem que hi havia música en viu: valsos i polques entre forquillada de rostit de porc i glop de vi blanc. En haver sopat, entre el vi i el fred de Viena que alegra i reviscola, anàvem prou carregats d’energia per repetir nit al Bermuda Dreieck, i vam tornar al mateix local del dia anterior, al Kaktus. Més ballaruca i més rialles! Però compte amb la cartera, al Bermuda Dreieck! Hi desapareixen objectes no exclusivament voladors i desmenteix la visió segura, civilitzada i europea de la Viena imperial!
Diumenge, el nostre darrer dia a Viena, va ser una jornada redona, contornada de neu. No va aturar de nevar, des del matí fins a la nit. Na Maria havia batut el rècord de poques hores sense dormir: després de fer una horeta al llit va voler afegir-se al grup que de bon matí va visitar Kahlenberg, un paisatge de vinya nevada amb vistes sobre la ciutat del Danubi. Els altres, no tan tan matiners, vam anar directament al Palau de Schönbrunn, on havíem quedat de trobar-nos tots plegats una altra volta. Vam fer l’Imperial Tour, sales i més sales d’un palau que l’emperadriu Maria Teresa, la filla del derrotat Carles VI a la Guerra de Successió espanyola, va convertir en temps de Pasqual Calbó en residència permanent dels emperadors, fins a l’època de Francesc Josep i Elisabet de Baviera, Sisí. Així de rebels com ella, un cop defora, als participants en el viatge no se’ns va acudir res millor que llençar-nos bolles de neu... i rebolcar-nos-hi.
Després de la visita a Schönbrunn el grup es va tornar a dividir segons afinitat d’interessos. Tot i el fred i el dia nevat, els més joves volien anar fins al Prater, el parc per excel·lència de Viena, i pujar a la sínia gegant a fi de tornar a elevar-se i girar sobre la ciutat. L’altre grup va tornar al centre amb l’U-Bahn. Al metro hi va pujar un captaire amb un acordió. Viena és la ciutat de la música, no és cert? I del ball! I com continuar animant la festa? Ja en teniu un parell del grup ballant a l’U-Bahn a ritme de pas doble i els viatgers vienesos o no contemplant-los atònits, i divertits. Al migdia vam decidir donar-nos el luxe de dinar en un dels cellers més concorreguts del centre de la ciutat, el tradicional Agustinerkeller: sopes calentes i un altre cop Schnitzel o Tafelspitz o Spanferkel o per variar costelletes de be... i vi blanc, és clar... i postres: tot tipus d’Strudel... Va ser l’àpat més car; així i tot de devers només 30€, pagats amb satisfacció per tot el que havíem engolit.
A fi de pair el dinar vam enfilar la Kärtnerstrasse avall en direcció al Ring. Vam aturar-nos a la botiga de l’Albertina. La visita a aquest museu va ser l’única activitat del programa que no vam tenir temps de fer, tot i que hi havia una exposició que de ben segur hagués valgut la pena: Monet bis Picasso. L’Albetina conserva una de les millors col·leccions de dibuixos d’arreu del món. L’activitat cultural d’aquell diumenge capvespre, però, començava a les 18.00 hores al Musikverein, la sala de concerts des d’on anualment es retransmet el concert de Cap d’Any. Havíem comprat les entrades per Internet i aquest n’era el programa: Elefantenzauber d’Erke Duit, Till Eugenspiegels lustige Streiche de Richard Strauss, l’Obertura de Carnaval de Dvořák, Elfenmarsch i Ein Tanz von Rüpeln de Mendelssohn Bartholdy i, finalment, com no, tres polques de Johann Strauss fill.
Després del concert, el grup del Prater, que no havia dinat gaire, va repetir al restaurant Reinthaler’s Beisl del primer dia. L’altre grup va decidir fer la penúltima visita al Café Central, fundat el 1860 al palau Ferstel, un altre dels centres de la vida intel·lectual vienesa de l’època. Tal vegada ens ho pensàvem, que hi seuríem una estoneta i hi contemplaríem les innumerables voltes i columnes del cafè, però n’hi va haver que encara hi van acabar sopant, tot i que ara sí, quelcom més lleuger, o bé una altra sopeta o bé Hering, peix, la típica arengada marinada del nord d’Alemanya. El Café Central és a la Herrengasse, molt a prop de la parada de metro de la línia 3, allà on divendres havia començat la nostra visita, i des d’allà fins a l’hotel només hi havia sis estacions. Qui pensi que aquí es va acabar tot, va ben errat. Alguns férem cara d’incrèduls quan algú encara va proposar celebrar el nostre comiat de Viena en un bar de barriada que hi havia ben bé al costat de l’hotel: Simon es deia... De fet, la divisa d’aquest viatge havia estat “sempre més”, “immer mehr”.
La primera novel·la que vaig llegir de Nèstor Luján va ser “Els fantasmes del Trianon” i m’hi va impel·lir el món del segle XVIII i més concretament la figura de Maria Antonieta, que havia fet d’aquest palauet a Versalles, el Trianon, el seu món irreal.
“A Mayerling, una nit...”, que és de fa temps a la meva biblioteca des que un dia vaig comprar la novel·la a la llibreria Documenta de Barcelona, m’hi ha portat el pròxim viatge que farem amb els alumnes d’alemany de l’Escola d’Idiomes a Viena, a finals del mes de febrer. És a dir que he decidit llegir-la a fi de començar-me a reambientar en la història de la ciutat.
A més d’una novel·la negra, “A Mayerling, una nit...” és també una novel·la històrica. Els personatges de Sir Arthur Conan Doyle i d’Agatha Christie Sherlock Holmes i Hèrcules Poirot respectivament, juntament amb l’autora de “La Pimpinel·la Escarlata”, Edmudska Orczy, intenten esbrinar els motius de la mort de Rodolf, el fill hereu dels emperadors Francesc Josep i Elisabet d’Àustria, al palau de caça de Mayerling la nit del 31 de gener de 1889. S’ha dit que Rodolf i la seva amant de disset anys Maria Vetsera van ser trobat morts d'un tret al cap, però les morts de l’arxiduc i de la baronessa encara són plenes de misteri. Va ser un suïcidi? Un assassinat polític? O Rodolf va voler desaparèixer de la cort vienesa com havia fet el seu oncle Joan Salvador Orth?
El 1938 va ser un any dur de trencament en la vida de Stefan Zweig: la mort de la mare i la separació de la seva primera dona Friderike en el terreny privat i en el públic, l’annexió d’Àustria a Alemanya, amb la consegüent pèrdua de validesa del seu passaport, i la cremada pública dels seus llibres a Salzburg, la ciutat on havia viscut i treballat al llarg de gairebé quinze anys.Arrel d’aquests fets l’autor es va veure deslligat del tot de molts dels vincles personals i econòmics que fins aleshores l’havien unit al seu país de naixença.Després d’un viatge amb Lotte a Portugal, Zweig va decidir tornar a embarcar-se cap a Amèrica, on va fer conferències a més d’una trentena ciutats.
Un cop novament a Londres, Zweig i Lotte van intentar redreçar les seves vides i es van casar el 1939 poc temps abans del començament de la guerra.Al juliol es van mudar a la petita ciutat anglesa de Bath, on l’escriptor va començar a escriure les seves memòries “El món d’ahir”.Al setembre va morir Freud a Londres i Zweig va dedicar-li les últimes paraules de comiat, “Worte am Sarge Siegmund Freud”.
Un cop obtinguda la ciutadania britànica el 1940 i a mesura que s’anaven sumant els èxits bèl·lics dels nacionalsocialistes, el matrimoni va decidir sol·licitar permís per sortir de la Gran Bretanya.Amb prou feines van poder obtenir un bitllet de tercera per poder embarcar-se novament en un vapor cap a Nova York.Tot fent-hi conferències, a Amèrica Zweig va viatjar per segon cop a l’Argentina i el Brasil.Quan va tornar a Nova York, agraït per la seva acollida al país sudamericà, va començar a escriure “Brasilien, das Land der Zukunft”.A la Universitat de Yale, a New Haven, Connecticut, Zweig va treballar durant els primers mesos de 1941 en la biografia d’Americo Vespucio.
Al mes d’agost de 1841 Zweig va decidir exiliar-se finalment al Brasil, a Petropolis, una petita ciutat a prop de Rio de Janeiro. Allà hi va publicar una de les seves obres de més èxit, “La novel·la d’escacs”.Sis mesos després d’arribar al país i cansats d’anys de pelegrinatge sense pàtria, el 22 de febrer de 1942, Stefan Zweig, aleshores a l’edat de seixanta anys, i la seva dona, disset més jove que ell, es van llevar la vida amb una sobredosi de pastilles Veronal contra l’insomni.
Després de quinze anys de viure a Salzburg i de viatjar gairebé ininterrompudament per Europa propugnat per l’enteniment entre els pobles i fent lectures públiques de les seves obres, quan en feia tres que n’havia fet la cinquantena, Stefan Zweig va decidir traslladar-se a viure a Londres, al petit pis que hi havia llogat la tardor de 1933 uns mesos més tard que la policia feixista austríaca –la Heimwehr- escorcollés casa seva.La seva esposa Friderike, amb qui passava una forta crisi, va restar a Salzburg.A partir d’aleshores Zweig solament tornaria a Àustria per qüestions de feina en relació a l’edició de la seva obra.La seva biografia sobre Erasme de Rotterdam, “Triumph und Tragik des Erasmus von Rotterdam”, en la que intentava defensar la seva posició en contra del Nacionalsocialisme, a favor del seu humanisme pacifista així com la seva convicció cosmopolita, va aparèixer a l’editorial vienesa Reichner el 1934.L’òpera “Die schweigsame Frau” de Richard Strauss, el qual havia encarregat el llibret a Zweig, encara es va poder veure estrenada a Dresden el 1935, però va ser prohibida poc després arreu d’Alemanya.Finalment Zweig va acabar venent la seva casa de Salzburg el 1937 i es va separar de Friderike un any més tard.
Mentrestant a Londres Zweig hi va conèixer la jove immigrant Lotte Altman, que va esdevenir la seva secretària, i tots dos junts van encetar un viatge a Escòcia a fi de recollir material sobre Maria Estuard per a la nova biografia de l’escriptor, la qual va aparèixer el 1935.El 1936, quan s’anava fent cada vegada més palesa la seva condició d’exiliat, Zweig es va mudar a un pis més gran situat a la Hallam Street 49.A part de “Maria Stuart”, Zweig va escriure a Londres la seva biografia sobre Magallanes“Magellan, der Mann und seine Tat”.Durant aquests anys l’autor i conferenciant va fer també des de Londres les seves visites acostumades a França i a Suïssa i va tornar a creuar l’Atlàntic després de gairebé vint-i-cinc anys.Va fer conferències als EEUU, va viatjar per primer cop al Brasil i després va visitar l’Argentina, perquè hi havia estat convidat en ocasió de la celebració del congrés internacional del PEN Club.
Abans que Zweig se separés de la seva dona Friderike Zweig va viatjar per última vegada a Salzburg.Amb l’annexió d’Àustria el 13 de març de 1938 un dia després que les tropes alemanyes entressin al país, el seu passaport va perdre la seva validesa.A conseqüència d’això el retorn es va fer a partir d’aquell moment del tot impossible.Aquell 1938 també va morir la seva mare i els seus llibres van ser cremats públicament pels nazis a Salzburg.
A finals de març de 1919 Stefan Zweig va tornar a Àustria un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Ell i la seva companya Friderike von Winternitz havien viscut un any i mig a Zürich tot gaudint de la neutralitat del país i a partir d’aquell moment es van traslladar, juntament amb les dues filles d’ella, a viure a Salzburg, on feia tres anys Zweig s’havia comprat un petit palauet a la falda del puig dels Caputxins. Zweig i Friderike es van casar el 1920 a l’Ajuntament de Viena. Van viure junts a Salzburg durant quinze anys, fins gairebé un any més tard de la pujada de Hitler al poder, després que la casa fos escorcollada per la policia.
Dels anys d’entreguerres a Salzburg n’és bona part de la seva producció. Hi va escriure la majoria de les seves famoses biografies: “Drei Meister” (1920), els tres assajos sobre Balzac, Dickens i Dostojewski, “Der Kampf mit dem Dämon” (1925), sobre Hölderlin, Kleist und Nietzsche, “Drei Dichter ihres Lebens” (1928), sobre Casanova, Stendhal i Tolstoi, “Fouché, retrat d’un home polític” (1929), “Die Heiligung durch den Geist” (1931), sobre Freud, Anton Mesmer i Mary Baker-Eddy, i “Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters” (1932). D’aquesta època és també un dels seus llibres més coneguts: “Moments estel·lars de la humanitat” (1927). El 1926, l’any de la mort del seu pare, Zweig havia gaudit d’un dels seus majors èxits teatrals amb l’estrena de “Volpone” al Burgtheater de Viena. A la casa de Salzburg Zweig hi va tenir convidats de renom, entre d’altres, Thomas Mann, James Joyce i Richard Strauss.
Així com ho havia fet durant els seus anys de joventut, Stefan Zweig va continuar compaginant la seva activitat creadora amb els viatges. Molts d’ells eren ara amb la finalitat de donar a conèixer la seva obra a través de lectures públiques o perquè li havien encarregat de fer conferències. El 1924 va viatjar a París, on es va trobar per primera vegada amb Salvador Dalí. Tant durant aquell any com el 1926 va fer lectures i conferències a Alemanya. Les estades a França i Itàlia eren gairebé anuals. El 1928 també va viatjar a Bèlgica i finalment a Moscou amb motiu de la celebració dels cent anys del naixement de Leo Tolstoi. Aleshores feia un any que s’havien publicat a la Unió Soviètica deu volums de la seva obra, prologada per Maxim Gorki, qui Zweig visitaria el 1930 a Sorrento durant el seu primer gran viatge a Itàlia.
Després d’haver-se convertit en un dels autors més traduïts del seu temps atès el seu èxit internacional, les obres de Zweig van ser víctima el 10 de maig de 1933 de la crema pública de llibres duta a terme pels nazis i es va prohibir de publicar-les a tota Alemanya. Com els dels seus amics i coneguts Albert Einstein, Siegmund Freud, Thomas Mann o Romain Rolland, els seus llibres eren a la “llista negra”. Zweig, jueu, no només era considerat enemic del règim i autor decadent i indesitjable de literatura “antialemanya”, sinó que perdia amb la censura la major part del seus lectors alemanys i per tant, i de retruc, una part dels seus ingressos. Zweig havia trigat massa a adonar-se de l’amenaça nazi. Més que no pas per advocar per l’enteniment entre els pobles i per establir nous contactes personals, els seus darrers viatges s’havien convertit en una possibilitat de fugir intermitentment d’Àustria, on els nacionalsocialistes cada vegada tenien més influència. A la tardor d’aquell any 1933 Zweig va fer una estada llarga a Londres, on finalment va decidir llogar un pis petit a la Porland Place 11.
En esclatar la Primera Guerra Mundial, Stefan Zweig va decidir apuntar-se de forma voluntària a fer el servei militar. Va ser assignat a l’arxiu del Ministeri de Guerra, on va prestar serveis juntament amb Rainer Maria Rilke, qui havia conegut deu anys enrere a París. Durant el primer any de guerra va col·laborar a la revista patriòtica “Donauland” i va redactar escrits de propaganda. El 1915 va ser enviat al front de Galizia com a corresponsal de guerra, on va poder viure de prop els estralls bèl·lics. Arrel d’això es va fondre aleshores per complet l’entusiasme per la guerra que li havien encomanat inicialment les masses, es va mostrar cada cop més a favor d’una entesa entre els països europeus i es va proposar finalment intervenir amb l’objectiu de mantenir la pau. Zweig no va prendre posició activa en relació als esdeveniments polítics, ja que considerava la política fora de l’àmbit de l’escriptor. Va propugnar més aviat una actitud humanista i pacifista.
Entre els anys 1916 i 1917 Zweig va viure amb la seva companya Friderike von Winternitz a Kalksburg, als afores de Viena. En vistes a esdevenir soci de l’empresa tèxtil del seu pare, va comprar-se un palauet al puig dels Caputxins de Salzburg (Kapuzinerberg). Aleshores va gaudir d’una excedència de dos mesos del servei militar per donar conferències a la Suïssa neutral, on finalment i un cop llicenciat es va traslladar a viure un any i mig. A Zürich es va trobar amb escriptors de renom com ara James Joyce i Hermann Hesse i va mantenir contacte intens amb altres escriptors pacifistes, com ara l’escriptor francès Romain Rolland. Zweig va seguir treballant com a corresponsal del fulletó vienès “Freie Neue Presse” i a l’últim any de la guerra es va estrenar al Neues Stadttheater de Zürich el seu drama antibèl·lic “Jeremias”.
Stefan Zweig va néixer el 28 de Novembre de 1881 en el si d’una família jueva, assimilada i cosmopolita de l’alta burgesia vienesa. El seu pare, Moritz Zweig, era un industrial tèxtil. La mare, filla d’un banquer, havia crescut a Itàlia. Stefan era el segon fill. La família tenia relacions de parentiu a Itàlia, França, Suïssa i als Estats Units. La seva infantesa i la seva joventut va estar sotmesa a la disciplina i a la vigilància constant de governants. Dels sis als onze anys va anar a la Volksschule de la Werdertorgasse, i dels onze als dinou va fer el batxillerat al Maximiliangymnasium, situat a la Wasagasse 10. La família s’havia traslladat a viure a la Rathausstrasse 17 poc abans que Stefan fes els tretze anys. Zweig va començar a escriure poemes ben aviat i en la seva època d’estudiant d’Institut va començar també a freqüentar els cafès vienesos a la recerca de novetats en el món de l’art i la literatura. Tant l’un com l’altra representaven una sortida cap la llibertat. Al cafè Griensteidl, situat a la Michaelerplatz, a les portes del Hofburg, s’hi congregaven intel·lectuals, musics i literats, entre d’altres: Hugo von Hofmannsthal, Karl Kraus, Arthur Schnitzler i Arnold Schönberg.
Zweig, dret, amb el seu germà. 1900
L’elit burgesa considerava la formació com el millor bé per als seus fills. Zweig va decidir estudiar filosofia, germàniques i romàniques a la Universitat de Viena. Tot i això, la seva màxima aspiració era establir-se el més aviat possible com a escriptor. Una altra de les seves grans motivacions era viatjar. Va compaginar aquestes dues activitats, escriure i viatjar, dels vint als trenta anys de la seva vida. El seu primer viatge va ser a França. El seu primer volum de poemes, “Silberne Saiten”, el va publicar en una editorial berlinesa quan encara no tenia els vint anys. El semestre d’estiu de 1902 el va fer a la Universitat de Berlín. Aquell anys va començar la seva feina de periodista per al fulletó vienès “Neue Freie Presse”. Va viatjar a Bèlgica, on va conèixer l’escriptor Emile Verhaeren, i va ser aleshores que també va començar a traduir autors francesos: Baudelaire, Verlaine, Rimbaud... El seu primer volum de narracions, “Die Liebe der Erika Ewald”, es va publicar a Berlín dos anys més tard. El 1904 va fer estada a Paris i hi va conèixer Rilke i Rodin. El 1905 va visitar Espanya i l’Alger. Després d’un primer viatge a Anglaterra un any abans, el 1906 hi va fer una primera estada de quatre mesos.
Viatge a l'Índia, 1908 - 09
Als vint-i-cinc anys Stefan Zweig es va voler independitzar de la família i es va mudar al seu propi pis, situat a la Kochgasse 8 de Viena. Atesa la seva procedència familiar no patia problemes financers. Gaudia d’un servent. Entre el 1908 i el 1909 va fer un viatge de cinc mesos per l’Índia, era el seu primer gran viatge. Dos anys més tard, gairebé a punt de fer els trenta anys, va viatjar per primer cop a Amèrica. Va visitar els Estats Units per primera vegada, i també el Canadà, Cuba i Puerto Rico. Zweig veia les seves arrels jueves com el fonament a l’hora d’identificar-se ell mateix com a cosmopolita i es considerava lliure de lligams amb Àustria.
Zweig havia publicat la seva primera obra de teatre, “Tersites”, el 1907 i el 1912 es va estrenar “Das Haus am Meer” al Burgtheater de Viena. Aquest darrer any començà la seva amistat amb Friderike von Winternitz, dona separada i amb dos fills.
Bona part d’aquesta història acaba aquí. Acabo de veure la versió cinematogràfica de Brief einer Unbekannten, en realitat Letter from an Unknown Woman, ja que la pel·lícula, basada en l’obra d’Stefan Zweig i dirigida per l’alemany Max Ophüls, va ser filmada el 1948 als EEUU. Em podria estendre ara amb les diferències i les semblances entre l’obra literària i el film. Resumiré dient que si per un costat la narració potser amb prou feines supera el pas del temps en segons quins aspectes –va aparèixer publicada el 1922-, la versió cinematogràfica pateix d’una dosi excessiva de puritanisme. En l’obra original de Zweig, la bella dama desconeguda decideix prostituir-se a tot luxe, ara amb un comte de l’Imperi, ara amb un industrial, no només a fi de ser capaç de mantenir el seu fill, sinó també, a més, per tal de poder donar-li una molt bona educació. A la pel·lícula, en canvi, la casen amb el noble, perquè no sigui dit. Som al 1948, durant els primers anys posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A l’escena de l’òpera, quan la dama es troba novament i per casualitat amb l’amor de la seva vida, és a dir amb el pare del seu fill, sonen els acords de la Flauta Màgica, que sorprenentment comença a ser cantada en italià. El director ha evitat expressament el llibret original alemany de l’obra de Mozart.
La història comença quan el curs passat vam decidir recomanar la lectura de Brief einer Unbekannten als alumnes del primer curs avançat d’alemany de l’escola. Jo encara no havia llegit l’obra, però m’animava a fer-ho el fet de conèixer altres llibres de Zweig que m’havien agradat força: La novel·la d’escacs; Die Welt von Gestern; Brasilien, das Land der Zukunft; Marie Antoinette... Ja me n’havia adonat, que en alguns aspectes Zweig queia en la carrincloneria i en la hipèrbole forçada, però entre altres coses el disculpaven l’època i les greus vicissituds històriques que va haver de viure. L’autor va acabar suïcidant-se juntament amb la seva dona a Petròpolis, una ciutat a prop de Rio de Janeiro. Per cert, la moral americana de l’època de la pel·lícula, o bé les exigències del guió, van amagar també els motius de la mort de la dama desconeguda rere una malaltia infecciosa: el tifus.
Devia llegir Brief einer Unbekannten a finals de setembre, principis d’octubre de l’any passat, perquè crec recordar que va ser precisament pels voltants del Pilar que vaig decidir anar a fer un cap de setmana a Barcelona. Es va donar la casualitat que al Teatre Borràs hi feien la versió teatral de Carta d’una desconeguda, protagonitzada entre d’altres per Emma Vilarasau. Ho vam descobrir amb el Jordi quan el divendres travessàvem la plaça Urquinaona. Naturalment em va fer força il·lusió aprofitar l’avinentesa. Vam decidir comprar les entrades per al diumenge a la tarda en aquell moment mateix. Crec que hi devíem ser els mes joves, al teatre, el diumenge vespre. La protagonista femenina era representada per quatre actrius, que feien els papers de la noia de setze anys, la jove de divuit, la dama adulta i l’autora de la carta. Aleshores ja vam sortir amb la sensació que l’obra havia restat ancorada en el temps. Potser era la posada en escena, que no havia fet cap concessió ni una a possibles efectes modernitzadors. Era teatre clàssic i de text, s’hi representava el que en principi era una epístola. La vaig trobar feixuga, decimonònica.
Crec que va ser per Pasqua que vaig comprar la pel·lícula a Berlín, a Dussmann, un centre comercial de productes culturals de la Friedrichstrasse. He estat, per tant, uns quants mesos a mirar-me-la. Durant el curs passat no vam tenir temps de parlar de l’obra, a la classe d’alemany. Si bé un parell d’alumnes l’havien llegida, finalment vam decidir entre tots que la llegiríem a l’estiu i que en parlaríem durant el curs següent. Ho farem a finals d’aquest mes d’octubre. A fi de refrescar la memòria he tornat a llegir la novel·la i avui també he vist, doncs, definitivament el film.
Als dos alumnes que fins aleshores havien llegit Brief einer Unbekannten, els havia agradat. Tot i la summa bellesa dels protagonistes de la pel·lícula, Joan Fontaine i Louis Jourdan, i la reconeguda capacitat interpretativa d’Emma Vilarasau a la peça de teatre, jo també em quedo amb el llibre, una novel·leta d’unes cent pàgines no gens mala de llegir en l’original alemany. Malgrat l’excés de dramatisme –no m’és prou justificada la mort del fill d’onze anys: la bellesa és efímera i ja no s’hi pot guanyar la vida?-, em complau llegir Zweig transformat en la major part del llibre en l’autora d’una epístola que abans de morir relata a l’amor de la seva vida la passió idòlatra, abnegada, submissa i obsessiva que ha sentit i que encara sent per ell. L’autor rompia esquemes i escandalitzava: una noia que s’enamora i decideix dedicar la vida al subjecte del seu amor, un escriptor reconegut, egoista i faldiller; una noia que vol cultivar-se per no desil·lusionar-lo en el moment que es produeixi l’encontre. Una jove encoratjada que decideix tornar a Viena des d’Innsbruck, on el segon matrimoni de la seva mare l’ha portada, a fi de provocar definitivament la coneixença. Una jove que es deixa quedar embarassada per amor, sense exigències ni retrets, per un amor que mai no es veurà correspost ni recompensat.
M’agradaria saber què en va dir Freud, amb qui Zweig mantenia correspondència, d’aquesta obra seva.
Antoni Canova, Teseu i el Minotaure 1782 Kunsthistorisches Museum Viena
Març de 1780
No es coneix un fet concret durant la vida formativa i professional de Calbó al continent que expliqui perquè el nou dibuixant de la cort se’n va anar de Viena després d’haver-hi viscut durant setze mesos, quan en feia només quatre que havia estat contractat a la Galeria Imperial, encara inacabada, i quan en feia únicament tres que havia estat allotjat al Belvedere. El mal estat anímic dels últims anys a Roma, perllongat com a mínim durant alguna temporada de la seva estada a Viena, l’aïllament, algun desengany professional o sentimental, la impossibilitat de poder treballar sota aquestes circumstàncies, una passió d’ànim o una suposada hipocondria ocasionada per l’excés de feina, el fet de no veure recompensada econòmicament o d’alguna altra manera la seva tasca i el seu talent, o bé –i en cap cas no es pot menystenir aquest sentiment tan humà- la voluntat de voler retrobar la seva família i la seva gent, a les quals feia deu anys justos que no veia, són només alguns dels possibles motius de la seva partença.
De tota manera però, no es pot dir que Calbó desaparegués de Viena de cop i volta, que se n’acomiadés a la francesa. Tal vegada sí que ho fes desesperadament i abatut, però no fuig de forma inesperada qui parteix proveït d’un salconduit de Sa Majestat Imperial a favor seu i, un cop a Venècia de tornada cap a Menorca, de quatre passaports més de sengles ambaixadors en aquella república, inclòs el del seu antic tutor. De la partença, el príncep Kaunitz no només n’estava assabentat i n’havia donat el consentiment, sinó que a més la hi devia haver facilitat. A jutjar pel que es coneix del pintor però, aquell viatge va ser sense retorn. Fins ara s’ha admès que Calbó va renunciar al privilegi d’haver arribat a ser dibuixant de la cort imperial de Viena posant-hi mar i terra per enmig. Enllaç Suite Calbó
Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
El pintor vedutista Bernardo Bellotto va realitzar per encàrrec de l’Emperadriu una panoràmica de les belles vistes del Belvedere superior un capvespre de 1760 a l’hora de la llum càlida del solpost, definidora de contorns.Enquadrada per les monumentals cúpules de l’església de Sant Carles a l’esquerra i del monestir de les Salesianes a la dreta, Bellotto reproduïa al quadre la perspectiva topogràficament gairebé exacta de la ciutat, des dels jardins dels palaus Schwarzenberg i Belvedere en primer terme, la ciutat emmurallada amb la torre de la catedral de Sant Esteve al mig, fins als turons del bosc vienès al fons.Vint anys més tard, Calbó contemplava diàriament la ciutat des del palau.Però ningú no sap si abans de partir es degué acomiadar d’algun dels personatges d’ombra allargada que es passejaven pel jardí l’horabaixa que Bellotto els va pintar.
Príncep Eugeni de Savoia (Sala de Marbre del Belvedere inferior)
Calbó va viure a Belvedere a partir de finals de 1779.Al Belvedere inferior hi va poder contemplar la gran pintura mural del sostre de la Sala de Marbre, l’Apoteosi del Príncep Eugeni de Savoia.Eugeni de Savoia era que havia fet projectar els dos palaus d’estiu, al sud de les murades, a l’altre gran arquitecte vienès de principis de segle, Johann Lukas von Hildebrandt.Aquest general i home d’Estat havia aconseguit alliberar Viena del setge a què l’Imperi Turc la va sotmetre el 1683.En anys successius va aconseguir grans victòries militars en els dos fronts que amenaçaven l’Imperi, a l’oest contra França al costat del general britànic duc de Marlborough i a l’est contra els otomans, que va poder fer retrocedir fins als Balcans.Després de la seva mort, el Belvedere va passar a formar part les possessions dels Habsburg.Maria Teresa el va adquirir el 1752.
Per començar a llegir la Suite Calbó clicla al títol
Belvedere, Orangerie A partir de 1776, magatzem de la col·lecció imperial de pintura
Novembre de 1779 – març de 1780 La Galeria Imperial d’Art de Belvedere (Kaiserliche und königliche Bildergalerie im Belvedere)
El nou dibuixant de la cort va començar a treballar a la Galeria Imperial a partir del mes de novembre. Atenent l’esperit de la Il•lustració, reprenent el camí encetat per la seva mare i el seu més estret i fidel col•laborador i com a llegat pòstum de Winckelmann, Josep II havia ordenat el trasllat a Belvedere de gran part de la col•lecció imperial d’art amb la finalitat que hi pogués ser exposada al públic. Fins llavors la pinacoteca es trobava a les cavallerisses del Hofburg, però a més d’haver-se fet petites, no es corresponien en absolut amb els nous temps. Ni tan sols no n’existia encara un inventari. Kaunitz i Maria Teresa havien estat assessorats en audiència privada sobre la manera com s’havia de disposar una galeria d’art a partir dels principis més avançats de la nova ciència museística, que Winckelmann havia formulat i que tant fervorosament proclamava i defensava. Mechel, el seu amic, deixeble i col•laborador, havia estat designat com la persona idònia per a dirigir, sota aquests nous postulats, la tasca. A més de catalogar les obres, planificar-ne el trasllat i portar-lo a terme, se n’havia de planificar la distribució en els palaus i per últim exposar-les definitivament a les diverses sales. Per primera vegada a la Història s’hi respectava la procedència geogràfica dels mestres i l’adscripció a les diverses escoles estètiques i als diferents períodes. A Mechel i Calbó, se’ls associava en la mateixa empresa després que haguessin estat cridats el 1778 per Kaunitz. La pinacoteca, que a més dels de Viena es nodria també de béns artístics provinents de Praga, Innsbruck, Brussel•les, Presburg i Ambers, va ser exposada al palau superior. Al Belvedere inferior s’hi van col•locar les peces d’art antic i la col•lecció procedent d’Ambras.
700 florins Per la seva feina Calbó tenia assignat un sou anual de 700 florins, una paga discreta si es té en compte que només superava en 100 florins la pensió que havia rebut anualment a Roma. Però de totes maneres, en podia donar gràcies, perquè Mechel no havia rebut encara la més mínima remuneració dos anys després d’haver-hi començat a treballar. Així i tot, la Galeria Imperial de Belvedere obriria les portes oficialment el 1781 com a primer museu d’art públic del món.
Per començar a llegir la Suite Calbó clica al titol
