De cabdal importància per als projectes de renovació de l’òpera seria italiana impulsats per Giacomo Durazzo a Viena va ser l’arribada el mes de febrer del poeta Raiieri de’ Calzabigi, qui, sis anys més vell que el vicecònsol i pintor Giuseppe Chiesa, era també de Liorna. Després dels seus inicis com a llibretista operístic a Nàpols, l’última llarga dècada, Calzabigi l’havia viscuda a París, on per bé que va tenir cura de l’edició del primer volum de les obres completes de Pietro Metastasio, que entre d’altres incloïa la versió de Le Cinesi musicada feia set anys per Gluck, el literat s’havia decantat tanmateix cap als nous corrents estètics i musicals il·lustrats, arribant-ne a ser, juntament amb els reconeguts filòsofs francesos, un dels màxims teòrics. Però com molts d’altres personatges de l’època, Calzabigi tampoc no vivia ni molt menys exclusivament de la seva vocació literària i musical, sinó més aviat i en el seu cas concret de la seva activitat en el món dels negocis. El poeta liornès tenia fama de ser alhora un eminent autor de tractats econòmics. Havia estat de fet en aplicació dels seus coneixements en aquest camp que feia tres anys havia aconseguit convèncer la marquesa de Pompadour, la favorita de Lluís XV de França, perquè fes ús de la seva influència i intercedís davant del rei a fi que es fundés la loteria de París, empresa estatal en què també va col·laborar el famós aventurer venecià Giacomo Casanova, qui poc temps després va ser nomenat al seu torn agent financer del govern francès. Casanova havia visitat Viena l’any anterior a la representació de Le Cinesi a Schloßhof, havia conegut Metastasio a través del llibretista Migliavacca i havia assistit a la boda del comte Durazzo amb Ernestine, la filla del comte Weissenwolf. Feia pocs mesos que per aquelles dates el canceller d’Estat Kaunitz havia finalitzat la seva missió diplomàtica a París, ciutat en la qual també havia tingut tractes decisius amb madame de Pompadour per a la firma del tractat d’aliança amb França. De fet va ser precisament Kaunitz qui ara acabava de recomanar Calzabigi perquè se’l nomenés conseller secret de la Cambra de Comptes dels Països Baixos a Viena i qui el va posar en contacte amb Durazzo i el seu incipient cercle de reformistes.
El "Grand Tour" era el viatge de formació que feien els joves europeus al llarg del segle XVIII pel nostre continent. El destí predilecte era Itàlia. A l'illa de Menorca hi van fer escala molts joves britànics. Per a mi aquest bloc és un dietari dels meus viatges, ja siguin geogràfics com purament vitals, d'aquells tours que fa l'ànima tant si la transporta el cos com si no.
diumenge, 21 de novembre del 2010
Ranieri de’ Calzabigi
Traetta, Armida. Durazzo i Migliavacca.
Burgtheater, 3 de gener de 1761
La incorporació de la néta de Lluís XV de França a la monarquia imperial de la casa d’Àustria va comportar l’arribada d’aires musicals nous als teatres de la cort de Viena i, sobretot, al Burgtheater. Aquestes noves tendències s’adeien de totes totes amb els projectes de reforma de l’òpera seria italiana concebuts per Giacomo Durazzo, els quals difícilment haurien pogut reeixir sense que s’hagués donat l’avinentesa, ja que en fer-se enfora de les rutinàries pràctiques metastasianes haurien topat en altres circumstàncies amb l’actitud hostil del poeta de la cort. Aprofitant l’enllaç matrimonial entre Josep d’Àustria i Isabel de Borbó, el responsable dels espectacles va poder expressar per damunt de qualsevol sospita d’intriga cortesana i en deferència a la princesa el seu desig de convidar a Viena qui de feia un parell d’anys era mestre de capella de la cort il·lustrada de Parma. Les notes musicals del compositor italià Tommaso Traetta no solament eren la millor manera d’introduir a la societat cortesana imperial la jove Isabel, qui per força se n’havia de sentir orgullosa i alhora afalagada, sinó també la forma més hàbil d’acostar a través de la ciutat ducal la nova filosofia musical d’origen francès al públic aristocràtic vienès. Tant Jean Jacques Rosseau com Denis Diderot havien lloat l’última tragédie lyrique del músic Jean Baptiste Lully i del llibretista Philippe Quinault, composta a finals del segle anterior, considerada llur obra mestra i ininterrompudament representada des d’aleshores als teatres parisencs. Armide, efectivament, va ser la tragèdia lírica francesa triada per Durazzo perquè fos musicada de nou per Traetta. Durazzo mateix l’havia traduïda del francès a l’italià abans de fer-la versificar al llibretista Migliavacca durant els tres mesos anteriors de l’estrena al Burgtheater per celebrar-hi l’any nou i la nova vida de la princesa. La festa teatral Armida va ser la primera de les dues òperes amb què es va comissionar el compositor de la cort ducal de Parma perquè les representés a Viena, la primera també de les obres que van fer època en emmarcar-se en el projecte de renovació teatral promogut per l’intendent dels espectacles.
Gluck, Tetide. Migliavacca.
Les audicions musicals organitzades amb motiu de les noces entre el príncep hereu Josep i Isabel de Parma eren responsabilitat, naturalment, del director general dels espectacles, qui de totes maneres en cap cas no va actuar d’esquenes als gustos de la família imperial i, sobretot, no ho va fer contravenint els de l’Emperadriu, el poeta i el músic preferits de la qual era conegut que continuaven essent Pietro Metastasio i Johann Adolf Hasse, el compositor de la cort de Dresde. Al desig exprés de sa Majestat imperial responia l’obra d’aquests autors que es va representar el 8 d’octubre, dos dies després de la boda. La voluntat i les afinitats del comte Giacomo Durazzo es feien més paleses, en canvi, en el segon dels esdeveniments musicals organitzats, per al qual havia encarregat a Gluck i al llibretista Giovanni Ambrogio Migliavacca la composició de Tetide, una serenata de dos actes que el dia deu es va representar també al Hofburg per honorar els noucasats.
dissabte, 20 de novembre del 2010
l'òpera còmica francesa (Viena 1755 - 60)
Schlosstheater SchönnbrunGluck, L’innocenza giustificata. Durazzo [Metastasio]
Adonant-se del fet que amb Le Cinesi Gluck acabava de traspassar la frontera de la seva primera maduresa professional de forma tan brillant, Durazzo va intercedir perquè se’l contractés per treballar al servei de la cort. Va començar així una dècada d’estreta col·laboració entre el músic i el director general dels espectacles. La primera òpera vienesa de Gluck com a compositor imperial de música teatral -no podia ser de cap altra manera- va a ser a partir d’un altre llibret del poeta de la cort i es va representar al palau d’estiu de Laxenburg, on com cada any al mes de maig la família imperial s’havia traslladat a fi de passar els mesos de més calor fora de la ciutat emmurallada.
Per a l’hivern d’aquell any però, amb motiu de la celebració del quaranta-setè aniversari de l’Emperador el 8 de desembre, Durazzo va proposar a Gluck treballar en la composició d’una obra diferent, quelcom d’innovador dins el panorama operístic italià de Viena, monopolitzat de feia massa temps per l’omnipresent Metastasio i la seva tradicional concepció del melodrama. Es retreia al poeta de la cort haver fet ús excessivament reiterat d’una mateixa fórmula dramàtica. L’estructura de les seves obres havia esdevingut tan convencional i encarcarada que es barrava el pas a qualsevol intent de renovació, de crear noves expectatives, de provocar sorpresa o, i consegüentment, de sentir emoció. Des del punt de vista de la composició estrictament musical, tal rigidesa delimitava la creació de partitures a allò preconcebut de feia temps, a la divisió clara i estricta entre els recitatius, on es concentrava l’acció, i les àries, gairebé totes a capel·la i amb l’única i ornamental funció de ressaltar el virtuosisme dels cantants i suscitar l’admiració del públic. Ja fos a fi de parodiar les obres del poeta de la cort o bé per deixar en evidència l’artificiositat del seu procediment i demostrar alhora la possibilitat de crear quelcom de nou, Durazzo va prendre diferents àries de diversos textos de Metastasio, les va modificar ostensiblement i les va unir a través de recitatius que va escriure ell mateix. D’aquesta manera, el director dels espectacles va deixar de banda el llibretista de la cort imperial, va donar prova de la seva particular vocació de poeta i amb la col·laboració de Gluck va dur a escena al Burgtheater L’innocenza giustificata, una festa teatral, com se la va anomenar, una obra breu però innovadora a mig camí entre l’òpera seria i la còmica, una òpera la darrera ària de la qual, “Ah, rivolgi, o casta diva” era també de Durazzo. No obstant aquest cas insòlit en el món operístic vienès, dotze mesos després, i a fi de celebrar, a més d’un altre any de vida de Francesc I, el naixement de l’arxiduc Maximilià, el Burgtheater va tornar a obrir les portes per escenificar un altre melodrama de Metastasio amb música de Gluck.
Christoph Willibald von Gluck
Giacomo Durazzo va conèixer el compositor Christoph Willibald von Gluck durant un concert organitzat per un reconegut mecenes vienès, el mariscal príncep Joseph Friedrich von Sachsen-Hildeburghausen. Des que, un cop casat, s’havia establert definitivament a la ciutat, Gluck era el mestre de capella de la famosa orquestra de què disposava aquest militar i melòman aristòcrata per amenitzar musicalment les vetllades d’hivern al seu palau. Essent ja nou director general dels espectacles de la cort, Durazzo va ser convidat novament per Sachsen-Hildeburghausen, aquesta vegada però a Schloßhof, la seva residència d’estiu, on amb motiu de la visita dels emperadors s’havien previst celebrar quatre dies de festa. Es donava la circumstància que, així com havia fet recentment amb el palau de Belvedere, propietat fins aleshores dels hereus del mariscal príncep Eugeni de Savoia, Maria Teresa havia decidit comprar també les possessions de Schloßhof per regalar-les al seu espòs. Un dels actes programats per a aquells dies de festa va ser la representació de Le Cinesi, una òpera breu amb llibret de Pietro Metastasio, el poeta de la cort, i música de Gluck.
divendres, 10 d’agost del 2007
Calbó se'n va de Viena: Teseu i el Minotaure
 |
| Antoni Canova, Teseu i el Minotaure 1782 Kunsthistorisches Museum Viena |
De tota manera però, no es pot dir que Calbó desaparegués de Viena de cop i volta, que se n’acomiadés a la francesa. Tal vegada sí que ho fes desesperadament i abatut, però no fuig de forma inesperada qui parteix proveït d’un salconduit de Sa Majestat Imperial a favor seu i, un cop a Venècia de tornada cap a Menorca, de quatre passaports més de sengles ambaixadors en aquella república, inclòs el del seu antic tutor. De la partença, el príncep Kaunitz no només n’estava assabentat i n’havia donat el consentiment, sinó que a més la hi devia haver facilitat. A jutjar pel que es coneix del pintor però, aquell viatge va ser sense retorn. Fins ara s’ha admès que Calbó va renunciar al privilegi d’haver arribat a ser dibuixant de la cort imperial de Viena posant-hi mar i terra per enmig.
Enllaç Suite Calbó
