Maó i Venècia

Me’n vaig a dormir perquè demà comença de nou l’escola després d’aquest llarg període de vacances. I aquest segon trimestre serà força intensiu en tots els aspectes. Abans d’anar a dormir, però, vull anotar un parell de coses. La primera: ahir vam anar a prendre un parell de copes de vi negre al Mirador amb Malcolm i vam estar parlant un poc de Menorca durant la dominació britànica al segle XVIII i em va recomanar que visités la web del National Maritime Museum de Londres i entre moltes altres coses interessants hi he trobat aquesta veduta del port de Maó del 1820. 

 

Charles Martin Powell,

A Third-Rate Entering Port Mahon

Avui de matí després d’aixecar-me i berenar me n’he anat al mercat de vell del parc del Freginal i he comprat un tapís prou gros per 5€ que penjaré al menjador per mirar-me’l mentre dino. Es tracta d’una vista veneciana, probablement del pintor Bernardo Bellotto, molt semblant a aquesta de la National Gallery of Victoria, a Austràlia:

Bernardo Bellotto,
Grand Canal looking north-east to the Rialto Bridge (c. 1738)

Bona nit!

Calbó se'n va de Viena: Teseu i el Minotaure

Antoni Canova, Teseu i el Minotaure 1782
Kunsthistorisches Museum Viena

Març de 1780

No es coneix un fet concret durant la vida formativa i professional de Calbó al continent que expliqui perquè el nou dibuixant de la cort se’n va anar de Viena després d’haver-hi viscut durant setze mesos, quan en feia només quatre que havia estat contractat a la Galeria Imperial, encara inacabada, i quan en feia únicament tres que havia estat allotjat al Belvedere. El mal estat anímic dels últims anys a Roma, perllongat com a mínim durant alguna temporada de la seva estada a Viena, l’aïllament, algun desengany professional o sentimental, la impossibilitat de poder treballar sota aquestes circumstàncies, una passió d’ànim o una suposada hipocondria ocasionada per l’excés de feina, el fet de no veure recompensada econòmicament o d’alguna altra manera la seva tasca i el seu talent, o bé –i en cap cas no es pot menystenir aquest sentiment tan humà- la voluntat de voler retrobar la seva família i la seva gent, a les quals feia deu anys justos que no veia, són només alguns dels possibles motius de la seva partença.  

De tota manera però, no es pot dir que Calbó desaparegués de Viena de cop i volta, que se n’acomiadés a la francesa. Tal vegada sí que ho fes desesperadament i abatut, però no fuig de forma inesperada qui parteix proveït d’un salconduit de Sa Majestat Imperial a favor seu i, un cop a Venècia de tornada cap a Menorca, de quatre passaports més de sengles ambaixadors en aquella república, inclòs el del seu antic tutor. De la partença, el príncep Kaunitz no només n’estava assabentat i n’havia donat el consentiment, sinó que a més la hi devia haver facilitat. A jutjar pel que es coneix del pintor però, aquell viatge va ser sense retorn. Fins ara s’ha admès que Calbó va renunciar al privilegi d’haver arribat a ser dibuixant de la cort imperial de Viena posant-hi mar i terra per enmig.

Enllaç Suite Calbó