Eivissa

Punta Galera, Eivissa
(Foto Giorgio Mrtnz)

Primera tempesta de setembre que ha refrescat l’atmosfera, desitjós que la llum groga definidora de contorns esborri el cel fumat de xafogor.

El cap de setmana passat, l’últim del mes d’agost, vam ser a Eivissa, de dissabte a dimarts, per primera vegada des que fa quinze anys hi vaig fer feina com a mestre a l’escola de Secundària de Sant Antoni de Portmany. Vaig viure a Sant Antoni, un poble desnaturalitzat per innumerables blocs de ciment hoteler i buit d’ànimes als mesos de tardor i hivern. Havíem llogat un pis amb n’Àlex, mestre també, i que coneixia des de Formentera feia tres cursos escolars.

Record tant Formentera com Eivissa a la tardor i a l’hivern amb bon temps majoritàriament, si més no millor que el que fa normalment a Menorca durant les mateixes estacions. D'on havia tret la bicicleta? I què se’n va fer? Durant el temps lliure pedalejava de vegades bona part de la banda dreta de la badia fins a un escà, em tombava a l’embarcador a llegir al sol, la mar plana, fins que un corb marí em distreia de la lectura on havia capbussat el bec. O bé enfilava el camí de Corona i girava a l’esquerra cap a Punta Galera, on també m’ajeia sensual a llegir sobre les penyes fins que, allí sí, apareixia, sexuat, el cos bru d’una altra ànima solitària en aquella hora del migdia. Ja fos lliure a la vora de l’aigua del port magne o damunt els plecs de sediments d’una nau pètria de la cala, ja fos estirat al llit de cel·la reclosa de l’apartament turístic -llogat extemporàniament a un parell de mestres inexperts-, girava les pàgines dels Buddenbrooks de Mann o les pàgines oblidades de les Confessions de Rousseau, llegia històries de conquestes i corsaris eivissencs i les reescrivia. Als dies de quietud hedonista succeïen altres dies d’ansietat erògena. Devia ser un d’aquests dies de clímax inquiet, accentuat per núvols grisos amenaçadors de pluja d’abril, que des de Sant Antoni vaig anar amb bicicleta a la platja de Es Cavallet mig travessant tota l’illa. En vaig tornar buit d’esma i fluix de cames. La bicicleta finalment la hi devia regalar a n’Àlex abans d’acomiadar-me de l’illa a finals de juny.

Punta Galera, Eivissa

Però abans que al juny acabés el curs escolar, la primavera havíem decidit viure-la a la ciutat d’Eivissa. Vam llogar un pis amb cert encant i balcó solejat a l’únic racó de la plaça del Mercat Vell, davant per davant de la porta de les murades de dalt Vil·la.

Quinze anys després d’aquella primavera de 1996 el cap de setmana passat tornava a ser a la plaça del mercat, aquesta vegada amb el meu company, després que haguéssim deixat les maletes a l’Hostal Marina. Havíem partit de Menorca a les onze del matí amb un vol directe i encara estava molt i molt gratament sorprès de la facilitat de plantar-nos a Eivissa amb tan poc espai de temps –feia quinze anys no hi havia vols directes entre les dues illes i l’intermedi de Son Sant Joan me les havia fet fer enfora en el meu record d’idees geogràfiques. Dissabte passat al migdia, abans de partir -aquesta vegada amb el bus 11- del carrer d’Isidor Macabich cap a la platja de Ses Salines per arribar a Es Cavallet, ens vam aturar a la farmàcia de prop de la plaça a fi de proveir-nos, entre altres productes, de Turvital, una beguda energètica de pròpia fabricació farmacèutica.

Me n’havia oblidat del tot, de l’existència del Turvital, fins que una amiga del mercat de Maó, a qui vaig comentar que anàvem a fer uns quants dies a l’illa pitiüsa, me’n va fer revenir el record. Durant un sopar em va explicar que ella, probablement mentre jo vivia a Eivissa, o potser abans, distribuïa el producte a Menorca i que la marca Turvital li havia fet criar la mala fama, entre amistats i altres enveges, de provocar-li una activitat sexual amb frenesí i sense fre i mesura.

Després d’anar a la farmàcia vam anar al forn de Can Vadell, amb el desig de tornar a provar el millor flaó d’Eivissa. Com no gaires llocs de l’illa que la seva gairebé impossible existència ha fet esdevenir pintorescos, el forn de Can Vadell encara es manté viu. Vaig afegir al dolç dues magdalenes eivissenques, amb força calories d’ametlla. Allà mateix al forn ens van fer un parell de panets de serrano per menjar-nos-els abans d’anar a la platja. Després de la madona de l’estanc entre l’hostal i el mercat, a Can Vadell va ser la segona vegada que aquell primer dia sentia parlar pagès, el nom que els evissencs usaven –usen?- per anomenar el seu català.

(Walter Bejamin a Eivissa)

"Cruising books, crossing bats"

Al claustre del Carme, a l'hospital Mateu Orfila i a l'Escola d'Adults del carrer Sant Joan d'aquí de Maó hi han posat prestatgeries perquè la gent hi pugui dipositar els llibres que li fan nosa. La idea és que qualsevol altre els pugui agafar, els pugui llegir i que després els torni a deixar perquè puguin ser llegits per altra gent. Jo hi he trobat petites joies que no pens retornar i a canvi intent despendre'm d'algun altre exemplar, la qual cosa tampoc no em resulta gens fàcil...

El sistema, que en realitat no és menorquí sinó universal, també compta amb un procediment informatitzat: el propietari que es desprèn del llibre li pot posar una etiqueta amb el nom i el lloc d’origen i pot registrar-lo en una pàgina d'Internet. En aquesta mateixa pàgina el següent lector pot anotar el lloc on l’ha tornat a deixar després de llegir-lo. D'aquesta manera hom pot saber quin recorregut geogràfic fa el seu llibre arreu del món. M’he explicat bé?

Més que no fer cruising pels jardins de Monjuïc o per quartos foscos d'arreu, es tracta d'un llibre viatger que s’entrecreua amb d'altres. En realitat el sistema no es diu “cruising books”, sinó "book crossing" (www.bookcrossing.com). I de fet m'estranyaria moltíssim que entre tanta cucaina lectora no se n'hagués sentit a parlar...

I ara un petit apunt més sobre llibres, animals i pensaments. De la meva visita al palau reial de Mafra de Portugal em van interessar sobretot dues coses: l'orientació sexual del rei i la seva magnífica biblioteca. Resulta que com a antídot contra els ratolins a fi que no hi roseguin els volums, hi mantenen la penombra i hi deixen volar rates pinyades que se'ls cruspeixen. No sé si a Transilvània deuen fer el mateix ni si us pot servir com a remei per a un futur ja no tant imprevisible... En relació als ratolins passavolants de la cuina de sa sínia des cuc havia pensat armar més tost la versió domèstica d’un moix.

I a qui pugui interessar que sàpiga que tornam a tenir notícies de na Nanda, la granoteta màgica. La qüestió és que estàvem una mica tristos perquè feia un parell de dies que no apareixia i ens pensàvem que qualque altre antídot animal no l’hagués intimidada. Però ahir la vam tornar a veure al caire de la paret. Si és el cas que qualcú no l’hagués feta fugir atemorida, ara només cal que torni a agafar una mica de confiança.

L'Escola Oficial d'Idiomes de Maó i l'anglès

Fa temps que tenia previst continuar aprenent l’anglès i arribada la tardor i amb la tardor el nou curs estic matriculat a un curs de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) de Maó, a Menorca. Vull fer el nivell avançat. Vull o volia, perquè ara mateix no tinc gens clar que vulgui continuar. La qüestió és complicada, però el motiu rau d’una manera o l’altra en el professor. Les informacions que en tenia abans de començar no eren gaire encoratjadores. Es tracta d’un jove que el curs passat va acabar el mateix nivell avançat que vull fer jo. Així i tot, vaig anar un parell de dies a classe...

Segons el sistema de contractació de professors d’idiomes de la Conselleria d’Educació, no és necessari haver fet filologia anglesa per esdevenir professor d’anglès, pot ser algú d’altres especialitats que tingui el Certificat d’Aptitud d’una Escola Oficial d’Idiomes. Segons així també com està estructurat el sistema de contractació de la Conselleria, les places per a professors de les Escoles d’Idiomes solen ser les últimes places d’idiomes buides que s’assignen, de tal manera que solen ser ocupades per professors amb poca experiència o que directament no han treballat mai. D’altra banda, el Departament d’anglès de l’EOI de Maó ha repartit els grups i nivells sense tenir en compte res de tot això. El mateix professorat d’anglès que el curs passat va examinar el llavors alumne enguany li ha assignat els cursos avançats d’anglès com a professor, crec que no només a Maó sinó també a Ciutadella, i tot això amb el vist-i-plau de la senyora Directora, també del mateix departament d’anglès.

El segon dia que vaig anar a classe els meus companys s’havien arreplegat a la sortida i parlaven del problema i la manera com solucionar-lo. Es veu que el dia anterior, el primer dia de classe, ja s’havien anat a queixar a la Directora, però aquesta aquell segon dia no hi era. He passat i m’he desconnectat del tema per tota una sèrie de motius que serien molt llargs d’explicar ara. No hi he anat més a classe, tot i que havia comprat el material... Uns dies més tard em vaig trobar casualment al meu carrer un dels companys i em va relatar què havia succeït fins aleshores. Ja havien lliurat la carta de protesta a la Directora, la qual es veu que es feia escàpula. Avui fa un parell de dies me’l vaig tornar a trobar al supermercat i em va explicar que havia intentat tornar a anar a classe, però que finalment en obrir la porta i veure que només eren tres alumnes havia desistit i se n’havia entornat. Considerava que mirant una pel·lícula en versió original n’aprendria més, d’anglès, que anant a classe. En fi, no sé com acabarà el tema...

La qüestió principal és que ara per ara l’únic que puc fer jo també per continuar aprenent l’anglès és mirar pel·lícules en VOS, llegir i mirar de conèixer i mantenir una certa relació amb angloparlants... Em sap greu que sigui tan difícil aquí a Menorca aprendre anglès a l'escola i obtenir-ne una bona titulació. M’al·lucina i em deixa perplex el fet que les Administracions s’omplin la boca parlant contínuament de la formació contínua dels treballadors, de la qualitat del sector turístic i de l’excel·lència de l’educació a Menorca.

L'amor de les tres llunes

Lluna plena d’octubre, lluna plena de diumenge, lluna plena de cap de setmana, escoltant “Back for good” de “Take that” penjat a PORNOhablARTE, reminiscències d’un amor passat, d’aquells que deixen bon sabor de boca.

La música ha sonat avui també tot el dia, sopant ahir, berenant avui, estirats al sol al migdia al terrat, cançons dels anys vuitanta que et portaven records, i és que ca meva t’ha fet evocar sabors del teu país, de ca teva, de ta mare morta, de ta infantesa i de ta joventut... Rebosteria carregada de sucre. T’ha estat d’alguna manera familiar, proper, i has agraït el meu paper d’amfitrió i jo he reconegut que puc ser molt esplèndid, però no solament amb tu, sinó també amb mi mateix, gràcies a sentiments d’inspiració que ara m’ha agradat trobar en tu. No basta saber donar, també s’ha de saber rebre i acceptar i sentir-se agraït, i això pot ser encara més difícil. I tot allò que has sabut donar tu? Mostrant-te obert amb mi i dient-ho com ho has dit avui mateix...

Perquè les hores han estat molt agradables mentre escoltava les teves històries com si m’estiguessin llegint la narració d’un llibre en veu alta, una biografia bigarrada: Amèrica del Sud, amb aquell deix de societat classista i pretensiosa i alhora senzilla i noble, i Europa, la teva Barcelona dels últims vint anys, i Londres i Alemanya... En fi, les teves històries i els teus plans, plens d’anades i vingudes novament: aquest estiu a Menorca i demà Madrid per embarcar-te cap a Salvador de Bahía i després Berlín i què sé jo...

I jo que també pens en els meus viatges dels pròxims mesos. Ara sí, després d’aquest amor de les tres llunes tal i com el coneixia, ara sí que arriba el nou curs a la feina i el curs d’italià i Roma per cap d’any i dius que tornaràs al gener i avui mateix has comprat el passatge per tornar...

M’ha encantat la teva actitud vital, personatge controvertit que es mostra serè en la voràgine dels canvis radicals, intentant la vida amb la dignitat del pas ferm. I de vegades aquell sentiment de perill, de transgressió... i moltes altres voltes de vivència intensa i abismal, amb pols d’atracció absorbent, així com atrau la lluna el mar, gairebé inexplicable font d’energies gravitatòries, de complements i d’enteniment. Perquè en el fons i en les formes ens hem entès, ens em trobat i retrobat. Qui ho havia de dir aquell vespre que ens vam reconèixer les ombres? I l’endemà que les va projectar la llum de la primera lluna! Han estat tres llunes d’un triangle vertiginós d’un any que s’apropa a la vellesa sent bell.

L’amor de les tres llunes no ha estat un amor convencional ni romàntic, ha estat ni més ni menys que el batec casuístic de dos éssers que s’acoblen en l’espai, en coordenades de sentiments amb afinitat química, entre dos pols de signe diferent i atracció epidèrmica.

I ara sí que ho puc dir: ha estat l'amor de les tres llunes.

Tintoreria X (Maó, Camí des Castell)

Reclamació:

El dia 24 de juny de 2009 vaig dur a la Tintoreria X un edredó nòrdic de llit de matrimoni de 240x220 perquè me’l fessin net. El Sr. X em va proposar cobrar-me el preu d’un edredó d’una plaça, 26€, i vaig acceptar. Quan vaig anar a recollir-lo, em va dir que no el trobava. Hi vaig tornar a passar reiterades vegades i li vaig telefonar i sempre tenia una excusa diferent. Finalment un dia em va dir que hi tornés passats 20 minuts i aleshores em va instar que mirés entre tres edredons diferents quin era el meu i cap d’ells ho era. El meu era gairebé nou, molt ben mantingut i amb l’etiqueta sense esborrar. A part però de la pèrdua de l’edredó i del mal servei, que pot ocórrer en qualsevol negoci, la meva reclamació fa referència sobretot també al pèssim tracte personal rebut com a client per part del Sr. X, que finalment s’ha mostrat del tot autoritari i irrespectuós cap a mi, litigant i volent-me fer sentir culpable del que ha succeït. Podria detallar situacions en què fins i tot m’he sentit denigrat.

La meva petició és que Tintoreria X m’aboni el preu sencer del nou edredó que m’he vist obligat a restituir i que no tenia previst fer. L’edredó l’he comprat a Sa Botiga des Descans per 140€ amb descompte. Som conscient que el meu edredó no era nou del tot, però trobaria just que es tingués en compte el temps transcorregut fins ara, en què encara no s’ha dut a terme el servei i sobretot sobretot que es penalitzin els prejudicis derivats del pèssim tracte rebut per part del Sr. X, que no solament m’han fet decidir dur la qüestió a Arbitratge, sinó que a més m’estan costant molt de temps, molts maldecaps i molta energia. El dia de lliurament de la peça neta havia de ser dia 27 de juny.

El meu Guantánamo particular

Montevideo, Ricardo Saporta

Era l’agost, a principis. Jo venia de la mar, del sud, del Caló Fondo, de fer un bany. Ja era fosc. Enlloc de la bicicleta aquell dia havia agafat la moto i anava una mica abrigat perquè al vespre i amb la moto finalment refrescava, duia un jersei prim de seda negra. Feia un parell de dies havien estat les festes de Sant Cristòfol de Ses Corregudes d’Es Migjorn. Devia ser dia 4 o dia 5 d’agost, però tan se val quin d’aquells dos vespres fos...

Contràriament a com solia fer normalment, aquell dia vaig decidir tornar a Maó pel camí de Sant Lluís en lloc de pel d’Es Castell. Quan vaig arribar a la ronda de circumval·lació de la ciutat, a la cruïlla de la benzinera, que queda a l’esquerra, tot returant-me amb la moto per fer l’stop, vaig girar el cap a la dreta empès per no sé ben bé quina sensació, quina atracció, i vaig entreveure una figura a contrallum de la il·luminació de la via, gairebé just al costat de la caseta blava modernista que han posat a la venda, al costat de Sa Sínia... Devien ser entre les vuit i les nou del vespre.

La primera imatge que tinc seva és el perfil, el contorn de l’ombra del seu cos. Ell també va girar el cap de resultes del meu moviment espontani envers seu. Vaig seguir endavant conduint cap a l’stop. Em vaig returar i vaig tornar a girar-me i vaig veure com creuava el carrer i també es tornava a girar cap a mi. Vaig decidir fer la volta a la rotonda de la cruïlla i tornar a reprendre l'inici del camí de Sant Lluís fins a ell. Em vaig aturar i el vaig saludar. Em va dir que venia del gimnàs, que havia fumat i que anava tot col·locat. Vaig aprofitar per demanar-li que em convidés. Hi va estar d’acord.

Ell s’havia aturat a la vorera, davant de la porta d’una casa inhabitada d’una planta, amb un balcó a cada banda de la façana, una casa polida i amb cert encant. Jo seia a la moto, amb el casc posat i sense saber ben bé com continuar... Li vaig proposar de pujar-hi, però va refusar perquè només en duia un, de casc. De tot d’una no vaig veure que pogués deixar la moto aparcada a cap banda del carrer... Mentre tot això em voltava pel cap a fi de trobar-hi una sortida satisfactòria, ell em va dir que era millor que ens trobéssim l’endemà... En aquell moment vaig témer que la cosa no es fongués. Vaig decidir mostrar la meva ansietat, fer palès el meu desig. Vaig allargar la mà i vaig intentar abastar-li els davants que s’intuïen davall dels pantalons curts d’esport, així sense més, amb actitud jocosa i mascle. Em va deixar el seu telèfon.

Li vaig enviar un missatge l’endemà dematí. Va tardar algunes hores a contestar, devien ser les set del capvespre quan ho va fer. Em va escriure que havia entrat al gimnàs i que després si volia ens podíem veure. Aquells dies jo feinejava per dalt del terrat, pintant les persianes verdes de la galeria, anava gairebé en pèl i volia aprofitar encara una mica més la llum d’aquell dia d’estiu. Volia veure’l, però no volia deixar el que estava fent i no tenia temps de dutxar-me, vestir-me i quedar en algun lloc i tampoc no se m’acudia on... Vaig enviar-li un altre missatge per escrit i vaig deixar-li’n un altre al contestador que vingués directament a casa meva.

En acabar del gimnàs em va telefonar i li vaig indicar la direcció. Així va començar aquesta història que ara m’ocupa i que es a punt d’acabar, si més no així com ha estat fins ara. Vaig veure millor la cara d’aquella ombra que havia aparegut el dia anterior, corresponia a la silueta d’un toro de cinquanta anys que a partir de llavors va començar a brandir les banyes tot relatant-me el que li passava en aquells moments a Menorca, el seu Guantanamo particular, la feina que l’havia portat fins a l’illa, i a poc a poc part de la seva vida. Va començar amb converses, cerveses i fumades i hi va continuar. El tema se centrava –s’hi centra encara gairebé sempre- en ell, les seves circumstàncies i els seus plans de futur... cinquanta anys però talment un adolescent obcecat pel plantejament d’un canvi per començar, tornar a començar i continuar vivint, potser ara amb independència des de feia temps.

Vam seure al pati, que ell ja va conèixer amb la vela i els balancins, vam pujar a la terrassa i es va estirar damunt d’una de les dues hamaques. Es va llevar la camisa tot deixant al descobert braços musculats i pit pelut de vellut, per prendre la fresca i la lluna. Allà mateix vaig acaronar-lo i vaig acabar de despullar-lo i despullats vam davallar a l’habitació una estona més tard. El sexe va continuar al llit i en acabar aquella primera nit, mentre era allà dret netejant-se amb la tovallola i amb el reflex de la lluna plena que entrava per la finestra i li il·luminava cara i cos, va conjurar que li havia agradat el sexe, que em trobava simpàtic i agradable i que també li agradava moltíssim casa meva. Va conjurar sexe, amistat i domus sense alternança d’ordre, certament part del que ara sóc.

Més aigua de roses

Avui m'he despertat que el dia aclaria amb una rebufada de vent: de cop i volta ha revolat la cortina de la finestra del dormitori, oberta de bat a bat. Al sud de l’illa s’havia congriat una tempesta, núvols grisos de plujat que desprenien llamps i trons. No ha arribat a ploure, però em pensava que havia de caure la primera pluja de finals d’agost, Sant Bartomeu o Sant Lluís. Ara acab de mirar la predicció meteorològica i contràriament al que semblava dóna més sol i vent fluix de Tramuntana. És a dir que demà passat me’n vaig a Mallorca amb bon temps. Serà l’escapada de l’estiu, que he fet sencer a Menorca. La darrera entrada d’aquest bloc era de finals de juliol: apareixien les últimes vivències, els nous plantejaments per al pròxim curs que comença la setmana que ve i una breu enumeració de l’última pel·lícula i de la darrera lectura.

Entre aquesta setmana i la que ve seguiran els canvis. Si el setembre és un mes més tost de reflexió que d’activitat, tal vegada em tindreu a la finestra de l’ordinador amb més freqüència. Enumeració! Enumeració de coneixences, noms propis que em ballen pel cap tota l’estona, com volent perllongar vivències, recrear-les o crear-ne d'altres. Enumeració d’hostes a casa meva i visites d’amics, el mes jove d’un sol any d’edat. El nou plantejament per a d’aquí unes quantes setmanes serà un nou curs d’italià que organitza l’Escola d’Adults, perquè a partir d’ara tindré els capvespres i els vespres lliures... Avui han deixat a casa un follet dels nous cursos, un altre senyal de finals d’estiu principi de tardor que arriba anualment a la bústia. El relleu de la darrera lectura en anglès és “Misterious Skin”, de què segurament parlaré més endavant. Les nits del mes d’agost van començar amb un concert íntim de George Drexler al magnífic Teatre Principal de Maó, que havia organitzat Atxem, el mateix grup de gent que omple les nits de la Terrassa del Claustre del Carme a Maó aquest estiu. 

Vaixells que fan de casa

Fa una estona que he arribat de tornar-li les claus. Ell no hi era. Només hi era ella. He suposat que era amb son pare a sopar, però aquesta és una suposició que acotaré amb innumerables signes d’interrogació, perquè què sé jo! Què he d’anar a pensar jo ara?

Ahir migdia vaig anar a comprar pa abans que tanquessin el forn i quan vaig sortir a la plaça del Carme el vaig veure que entrava al Mercat. Em va estranyar veure’l a la plaça del Mercat un diumenge. Però tot d’una vaig deduir que devia haver estat tota la nit de marxa, que devia anar com a mínim begut... Vaig entrar al forn i al forn hi havia gent que esperava a ser despatxada. No vaig tenir prou paciència d’esperar i vaig entrar al mercat a veure si encara el veia, vaig donar tota la volta al claustre però havia desaparegut com per art de màgia. Bé –vaig pensar-, allò per a què venies: el pa. Al forn hi continuava havent gent fent cua. Tenien la porta oberta, dedins feia calor i vaig sortir al portal a esperar que es buidés. Aleshores el vaig tornar a veure que enfilava costa amunt cap al Carrer Nou i em va sobrevenir el dilema: ell o el pa, el pa o ell. Ell. Vaig seguir-lo, caminava ràpid. L’hagués pogut cridar però em vaig estimar més esperar. Finalment va entrar a un bar de l’Esplanada. Encara vaig tardar uns minuts, uns segons, a arribar-hi. Ens vam saludar calorosament i vaig preguntar-li si volia prendre res. Una cervesa. Efectivament anava gat. Jo em vaig demanar primer una aigua. Eren quarts de tres del migdia. A la següent ronda ja vaig voler una canya.

Parlava, em parlava del seu pare, que havia vingut a veure’l i a passar una setmana a l’illa, i d’ella, i semblava que en fugia, de tots dos, que defugia el moment d’arribar a casa. A ella no la volia veure perquè no sé què putes, una història com qualsevol altra història per –em va semblar- justificar-se de voler eludir el retrobament. En resum: estava enfadat amb ella. Va sonar el telèfon i era son pare i van quedar per veure’s una hora més tard. Però mig avergonyit –em va semblar també-, em va dir no es veia en les circumstàncies idònies per trobar-se amb el pare, una cita que no es veia capaç d’afrontar i també posposava.

Era potser la quarta vegada que el veia, la primera va ser en un bar de copes del port de Maó: alt, ben plantat, moreno, guapo, ben fet, amb el seu capell... Es notava també que ja havia fet unes quantes cerveses, ballava i es mostrava efusiu amb tothom, amb una efusivitat que no es dóna massa sovint en les latituds en què ens trobàvem. Evidentment aquella nit el vaig saludar i vaig sotjar fins on vaig poder la seva sensibilitat, la seva sensualitat. Déu n’hi do! Tot i que no arribava ben bé allà on jo volia, em va comprendre perfectament i va desistir de trencar-me la cara. Finalment, no sé ben bé per quin motiu, segurament perquè absolutament ningú l’havia entès, el van acabar fent fora del bar de copes.

La segona vegada que me’l vaig trobar va ser ara fa unes quantes setmanes en un altre bar de copes del port. Feia temps des de l’última vegada i no me n’havia recordat més. Va ser una noia, que m’havien presentat aquell mateix vespre, que m’hi va fer fixar i vaig dir-li que em semblava que el coneixia, perquè de tot d’una no n’estava segur ni sabia on ubicar-lo. A ella també li agradava. Era una nit divertida, tothom ballant, bevent i fumant, amb bastant –molt- de caliu. Ell es mostrava tan efusiu com la darrera vegada i la gent sorprenentment s’hi tornava a mostrar un pèl estranya. Es mostrava estranyada vista des dels meus ulls, perquè de fet el comportament de la gent devia ser el de sempre. En canvi em va donar la sensació que eren els altres els que el veien estrany a ell, diferent, potser "massa" diferent.

Ara abraçava un tio d’una quarantena d’anys, amb cabells grisos, llargs i esparsos i amb barba d’uns quants dies, que també ballava allà al mig i l’home es desfeia maldestre de l’abraçada tot cridant que no era maricón. El vaig sentir, vaig al·lucinar pel comentari, vaig dir-li alguna cosa, no record què, mentre ell anava dient que si hi tornava li’n fotria una i jo li deia que tranquil, que no s’ho prengués així, que senzillament ell era així: un home sensible, a qui agradava ballar i sentir la calor i el tacte de la gent al seu voltant, que no es poses violent, perquè era justament l’actitud contrària a la que prenia l’altre. Em repetia que no era violent, però que si li tocaven els pebrots... i jo li deia que sí que n’era, de violent, i llavors vam estar parlant una estona, finalment bé, en pla col·legues, jajaja, jajaja. Moments més tard un altre jove, que també acabàvem de conèixer, me’n va fer un altre, de comentari: em va demanar de què anava aquell tio, em va dir que es pensava que era de “s’altra cera” –així ho va dir- i aleshores jo vaig replicar-li que allà no n'hi havia, de “ceres”.

En un moment que vaig demanar-me una altra cervesa, ell era a la barra, vaig abraçar-lo, vaig besar-lo al coll, vaig palpar-li l’esquena fins als malucs, fins a les natges i aleshores vaig sentir-la a ella, que al seu costat i com sortida del no-res em deia, a mi, en anglès, repetitivament i insistent: “He sleeps with me, I’m sorry”, “He sleeps with me, I’m sorry”. Quan ho vaig entendre vaig respondre: “Don’t worry! It’s ok!” i vaig convidar-la a una cervesa, i llavors a ell també. En fi, no sé ben bé què devia passar després: només recordo a la mestressa del local tota enfadada dient-li que fes el favor d’anar-se’n. Era la segona vegada que me’l trobava i la segona vegada que el fotien al carrer. No m’ho podia creure! Vaig deduir que per algun motiu la mestressa s’havia posat gelosa, potser d’una manera inconscient o no també el desitjava i li havia agafat un atac irracional de ràbia en veure que no podia posseir-lo.

I encara me’l vaig tornar a trobar una tercera nit, aquest divendres passat, al mateix bar de la primera vegada. Aleshores em va saludar i ja em va demanar directament que el convidés a una cervesa. L’acompanyaven, entre d’altres, l’home de la quarantena amb barba gris de tres dies de la nit anterior. No sé com devia acabar aquella nit: jo vaig fer-hi una estona més i després me’n vaig anar a dormir.

Ahir diumenge al migdia, després d’haver-nos trobat a la plaça de l’Esplanada i d’haver estat parlant durant tota una hora sencera, vam sortir tots dos del bar i vam enfilar cap al centre de la ciutat. El que va passar a partir d’aleshores i fins a la mitja nit és el que em disposava a escriure abans de començar a parlar de què el conec. I ara ja és massa tard. No és que no ho vulgui contar, no, tampoc és que no ho pugui contar, no, tot i que en un moment determinat de l'intens capvespre em va amenaçar a mi, més ben dit, a mi no sinó a la meva família, em va amenaçar si ho contava... Però jo sé del cert que ni a mi ni a la meva família no ens passarà absolutament res. Res de res.

Mad World

Paulo Cesar, "O corpo e a pele" 

M’he aixecat devers les set, però no les set del matí, sinó les set del vespre. M’he fet el berenar sopar, que he començat amb un suc de taronja per refrescar-me el paladar i la gola, malmesos després de la llarga nit. Després m’he posat a treballar a l’ordinador -que això també hi entra-, mentre escoltava el grup a cappella alemany Wise Guys, que em va enregistrar una persona única i especial.

Ahir no va ser únicament la nit de l’Elefant, ahir també va ser la nit de l’Antic Cafè, on en principi volíem acompanyar el sopar amb una cervesa de blat que alimenta, com l’altre dia. Ver ser la nit del Mirador –panets i ensalades i cervesa. Va ser la nit de l’Ars –rumba fusion, havia anunciat qualcú. I vinga alegria! Com es deia el guitarrista? David, que finalment es va posar a cantar i a ballar damunt de l’escenari. Va ser la nit de l’Aquelarre i finalment la nit de Son Tretze, i a cada lloc que anàvem fèiem esclatar la música lliure dels sentits de la humanitat.

I què vols que digui jo? Què vols que conti, si el nostre llenguatge no està fet de paraules? Que és un llenguatge d’una altra casta? Que és el llenguatge epidèrmic de la carícia dels homes? Què vols que expliqui? Que és el palp i el tast de la intimitat més universal? Que omplim el silenci de comunicació sense paraules? Que allò que ens contem ho entenem amb alens anhelants? Que el que ens expliquem ho expressem amb gemecs continguts? No, no cal que em diguis res més, basta que em cridis, una, dues, tres... -quantes vegades?-, i jo acudiré a comprendre el teu desig. Millor així que projectar el nostre foll món individual. De què serviria que cridés el teu nom de mar als quatre vents? Es fondria amb l’aire del que tothom ja sap. Trencant un únic cop els sospirs, som només el segell d’aquell secret que m’has dit solament a mi, exclusivament a mi.

Excursió al Chiemsee

Diumenge dia 17 d’agost el grup de Munic vam fer una excursió al Chiemsee, al llac més gran de Baviera, “das bayerische Meer”, la mar bavaresa, com l’anomenen ells. El punt de trobada era l’Ostbahnhof a les nou menys vint del matí, el tren sortia a menys cinc cap a Prien i el trajecte no arribava a l’hora de viatge.

El recorregut em començava a ser prou familiar: al 1991 havia fet el meu primer curs de llengua alemanya al Goethe Institut de Prien am Chiemsee, una petita ciutat de la vora del llac. Aleshores tenia vint-i-quatre anys. D’altra banda, el pont de la Immaculada d’ara fa dos anys, del 2006, amb trenta-nou, vaig passar-lo a Munic. El dissabte al vespre havia quedat amb Franzi per passar la nit amb ell a la petita ciutat bavaresa on viu, no gaire enforma de la frontera amb Àustria: Traunstein. De fet, a Franzi, l’havia conegut gairebé mig anys abans una nit encara d’hivern a Salzburg.

A través de la finestra del tren es veien pobles i paisatges. Després de varis dies de pluja, aquell dia va fer un molt bon dia solejat. Beatrix, una de les professores, ens va assenyalar el Welndelstein, una muntanya de 1838 metres d’alçada dels Alps bavaresos, amb observatori meteorològic. Feia un parell de dies que n’havíem vist imatges rodades del cim en una pel·lícula bavaresa de cinc estrelles: “Wer früher stirbt ist länger tot”. Ens aproximàvem a Rosenheim. No m’hi he aturat mai en aquesta ciutat, però en certa manera és centre de vivències personals i també fílmiques. Em recordava d’una altra pel·lícula, “Out of Rosenheim”, amb Marianne Sagebrecht, un film que a l’estranger es va traduir per “Bagdad Café”.

Benvinguts al Chiemsee, país de vacances: „Grüβ Gott im Urlaubsland Chiemsee“. Érem a Prien que faltaven deu minuts per a les deu, i vint minuts més tard preníem el tren de Sóller. No era, evidentment, el tren de Sóller, ni ens hi dirigíem, però el tren era semblant, tot i que pintat tot de color verd. Margret, l’altra professora, va confirmar la meva impressió: a Mallorca hi ha un tren que s’hi assembla, el tren de Sóller, no és ver? –em va preguntar en alemany. Aleshores vaig fer altres associacions: la Mallorca en temps de l’Arxiduc Lluís Salvador; Elisabet d’Àustria, Sissi, a bord del seu iot Miramar arribant a l’illa, l’ascendència bavaresa de l’Emperadriu, el seu cosí Lluís II de Baviera...
 

El nostre següent mitjà de transport: el vaixell de vapor, el Dampfer Josef. Sortida a les deu i mitja. Pugem a la coberta de dalt, fa sol i es pot contemplar el paisatge d’aigua dolça i els Alps al fons. Altres embarcacions esportives i diumengeres agafen l’aire que bufa i naveguen amunt i avall. El nostre destí és la Herreninsel, una de les illes del llac. Hi desembarcam a les onze menys deu. Des del moll surt un camí que a través del bosc duu fins al palau reial: Herrenchiemsee. L’havia fet construir el rei de faula, el “Märchenkönig”, Lluís II. Al jardí afrancesat hi brollen fonts mitològiques: Fama i Fortuna. Hi ha una munió de visitants.

Lluís II de Baviera, Wittelsbach, a qui s’ha titllat i es titlla encara de boig pel despropòsit de la seva dèria constructora de palaus inútils, exclusivament representatius de l’art per l’art i la filigrana per la filigrana, de decorats teatrals de pedra, de temples de la fama, havia fet aixecar aquell “Tempel des Ruhmes” en honor al rei Lluís XIV de França, “le Roi Soliel”, el Versalles bavarès. En un temple hom no s’hi sent com a casa: Lluís II només hi va pernoctar durant noranta nits, res a veure amb el palau íntim de Sans Souci que Frederic II de Prússia havia fet construir més d’un segle abans a Potsdam. El castell de Neuschwanstein, el castell amb què es va inspirar Disney, també el va fer erigir Lluís II. Tan l'un palau com l'altre han esdevingut atraccions turístiques de Baviera.

Chirstopher

Deutsche Eiche, Reichenbachstrasse

El primer dia del curs de Munic, dilluns dia 11 d’agost, després de fer la visita guiada a peu pel centre de la ciutat, vam anar a un Biergarten del Virktualienmarkt. Tot i que sigui un tòpic dir-ho d’aquesta manera el Virktualienmarkt és visita obligada a Munic, al mercat hom hi troba multitud de productes d’arreu. I com que els Biergärten de Munic tenen això de bo, hom també pot comprar-se una Wurst o un Bretzel en una parada –o un tros de pa i formatge, si es passa de porc- i asseure’s lliurement al voltant d’una taula amb una gerra de mig litre de cervesa, posem per cas. Solen ser taules grosses amb un banc a banda i banda, i no fa falta que estiguin lliures del tot, només cal que hi hagi un tros de banc buit per poder-s’hi asseure. En aquest darrer supòsit es molt probable que s’acabi encetant conversa amb els companys de taula, dit a l’alemanya: Stammtisch. Però en el nostre cas, com gairebé érem el grup sencer, vam ocupar dues taules senceres, sota els arbres primer i després també sota les insidioses gotes de pluja que ens regalimaven al cap des de les varetes dels paraigües oberts.

Hi vam fer una estona i al final -tothom gairebé se n’havia anat, Andreas se n’havia anat perquè tenia una cita-, al final només vam quedar una companya del curs, un amic seu i jo. L’amic de la meva companya de curs, amb qui feia temps que no es veien, li havia portat una bicicleta perquè la utilitzés durant aquells dies d’estada a la ciutat. Val a dir que els muniquesos s’enorgulleixen de moltes coses de la seva ciutat, entre d’altres d’assemblar-se a Amsterdam en això de la gran quantitat de bicicletes que hi circulen.

Vaig pensar que potser era el moment de fer un pensament, deixar-los tot sols que s’expliquessin les seves coses i desaparèixer. Però van insistir que els acompanyés. En un primer moment vaig dubtar que el lloc on em portarien no m’agradés. És a dir que vaig fer un prejudici de la situació que s’havia d’esdevenir a partir d’aquells precisos moments. Però aleshores el noi va proposar que simplement enfiléssim la Reichenbachstrasse fins a la Gärtnerplatz i que cerquéssim un lloc per prendre una altra cervesa i menjar alguna altra cosa més consistent. Vam caminar bastant pel barri, pel Glockenbachviertel i, tot passant-hi pel davant, l’amic ens va recomanar uns quants bars i cafès per si hi volíem anar un altre dia, entre els quals un que es deia Die Bank i que ens va dir que anteriorment havia estat un banc de veritat. Algun altre bar de l’escena gai que em va recomanar jo ja els coneixia. Vam acabar menjant una ensalada en un lloc el nom del qual no recordo, a la Müllerstrasse mateix, un establiment més o menys alternatiu, amb quatre plats xerecs d’ensalada al menú i, al llarg de la vidriera que dóna al carrer, amb cadires i tauletes defora, sota toldo, més aviat per a l’estiu, o perquè els fumadors puguin fer tertúlia al carrer. Tot i el vespre de pluja, les tauletes del carrer eren ocupades. Després de menjar dedins i fer un cigarret defora, una altra vegada al carrer, vam estar un moment a decidir-nos entre el Kraft@akt i un altre bar que hi ha al costat, a la vorera de l'altra banda. Finalment vam optar per fer la “penúltima” cervesa en aquest darrer, on, si bé en aquella hora d’aquell dilluns no era buit del tot com l’altre, tampoc no hi havia gaire clientela. Va ser un vespre força agradable, amb la meva companya de curs i el seu amic -molt dolç, per cert, l’amic-, d’aquells vespres que l’alcohol i la pluja t’acaba fent sincerar. Uns quants dies més tard no m’havia oblidat d’aquesta trobada i vaig decidir conèixer Die Bank.

Matthias

És molt curiós com s’entrelliga la vida. Ahir vam quedar amb Matthias pel xat. Feia uns quants dies que ho intentàvem, però l’encontre no havia quallat. Ahir de capvespre, després de fer una becaina en haver dinat, una mica d’esma, vaig connectar-m’hi: creia recordar que m’havia escrit que en aquella hora seria en xarxa. Efectivament, vaig trobar-hi un primer missatge. Però es feia una mica complex fer-ho venir bé. Jo tenia ganes d’anar a fer un bany a la platja i desentumir els ossos. Ell s’allotjava en un hotel de s’Algar i havia d’esperar l’hora de sopar perquè havia vingut de vacances amb la seva mare i la seva mare anava en cadira de rodes. Del perfil de Matthias al xat, només me’n recordava de l’edat: trenta-un anys, i la foto en blanc i negre que hi té penjada no és gaire reveladora de res, en tot cas una cara simpàtica, i potser tendra, un pèl infantil...

De cop i volta, en un dels missatges que em va enviar, em demanava si feia un parell de dies jo havia anat a la platja, a Cala Mesquida. Vaig visualitzar tot d'una un al·lot nu de pell blanquíssima assegut a l’arena llegint, a uns quants pocs metres del qual jo m’havia estirat per fer el mateix: prendre el sol de setembre i llegir. Vam intercanviar alguna mirada: poc agosarada, més tost de reüll. A pocs metres de nosaltres hi havia un altre individu: un atleta, gairebé culturista, que no feia res més que fer telefonades a través del telèfon mòbil. Em va sorprendre que el noi del xat fos el noi de la platja. És el que té Menorca: que sigui petita no sempre és un inconvenient.

Finalment me’n vaig anar a la platja amb la ferma finalitat de desentumir els ossos. Fa dies que em venç la vessa d’anar al gimnàs i em moc poc. Vaig escriure-li que a partir de les nou del vespre em tornaria a connectar a la xarxa. Vaig anar a son Bou a fer un parell d’hores: la mar era plana, ideal per fer una nedada, i la posta de sol va ser rogenca de setembre. Vaig arribar a casa que eren les nou passades, no del tot convençut de continuar amb l’aventura del xat. Finalment vaig decidir connectar-me breument abans de prendre una dutxa. No hi era. Però en aquell precís moment vaig rebre una telefonada d’un “desconegut”. Vaig contestar, era ell: en un dels missatges dels dies anteriors li havia deixat el meu número. Li vaig demanar per telèfon si tenia ganes que quedéssim, em va respondre que naturalment i vaig dir-li que d’aquí a mitja hora el recolliria amb la moto. Vaig córrer a la dutxa. Havia posat una mica d’arròs amb suc de peix al foc i el vaig apagar. Vaig tallar-me un tros de formatge: un mos ràpid. Vaig partir que faltaven cinc minuts per les deu.

M’he oblidat de dir que Matthias és alemany i que les nostres converses, tant pel xat com en aquell moment per telèfon eren en el seu idioma. Quan me n’anava amb la moto cap a Son Bou pensava que potser havia d’haver insistit més en la trobada a fi de poder practicar la llengua, però com he dit abans l’encarcarament dels meus ossos vencia qualsevol altre determinació. Em trobava molest i mal aplè.

Vaig recollir-lo a l’entrada de s’Algar. Vaig demanar-li si volia que partíssim tot d’una o preferia fer una volta per allà, prendre alguna cosa... Em va dir que no, que ja havíem perdut prou temps. I el fet és que, com jo ja sabia perquè m’ho havia dit pel xat, Mathias marxava, marxa demà. Ha estat quinze dies de vacances i com sol passar, sempre se sol conèixer finalment algú durant les últimes hores. Damunt la moto em va tornar a dir que era de Munic i aleshores jo li vaig contar que hi havia estat quinze dies a mitjan agost, que hi havia anat a fer un curs. Era un al·lot tranquil, amb la veu ben modulada, dolça, s’entenien totes les ressonàncies dels sons de la llengua pronunciades per ell. No era la primera vegada que venia a Menorca, tot i que ara feia dotze anys que no ho feia. De petit hi havia vingut gairebé tots els estius, perquè la mare del seu millor amic era menorquina, s’havia casat amb un bavarès i se n’havia anat a viure a Munic. Havia mort feia dos anys. Els havia pertangut un xalet de Sa Mesquida i era per això que coneixia la platja. Li vaig fer saber que el meu pare havia estat mestre de cases i n'havia treballat en la construcció d'alguns, d'aquells xalets.

Vam arribar a ca meva, no tan pelats de fred com jo em pensava que faria. N’havia patit més en tornar de Son Bou, potser perquè eren els darrers moments del dia. A casa vam tornar a parlar tranquil·lament. Sense concretar-ho amb paraules, tots dos deixàvem traslluir que trobàvem molt curiós que d’alguna manera, així, a l’atzar, ens unissin Munic, on jo havia passat aquelles dues setmanes a l’agost, i Menorca, on ell havia retornat ara per fer-hi vacances amb la seva mare. Feia dos anys que la seva mare havia tingut una embòlia, té mig cos paralitzat i ell se n’ocupava. És el petit de tres germans. Els pares són separats.

Vaig explicar-li que durant el meu únic dia lliure a Munic, que va ser un dissabte, vaig anar a una festa a la Hans-Sachs-Strasse, al barri de Glockenbach, el Glockenbachviertel, una festa que abans de partir de l’illa havia vist per Internet que feien i que havia organitzat el col·lectiu del centre Sub. Al curs de Munic érem un grup força nombrós i la majoria eren dones, llevat de quatre homes, dos senegalesos, n’Andreas i jo. A la festa de carrer m’hi havia acompanyat Andreas, que al seu torn havia convidat el seu amfitrió, Thomas. Coincidència: ell, Matthias, també hi era, en aquella festa. De tota manera, em va explicar, no s’hi passeja gaire pel barri, troba que la gent és... com ho va dir? Vaig interpretar que pensava que Munic en el fons és una ciutat petita, i la gent del barri, com hi pertoca, un pèl alta de nas i xafardera.

Matthias es dedica a la literatura i això també ho vaig trobar fascinant, sobretot ara que m’han revingut les ganes de llegir i que parlem sovint de temes de literatura amb els amics. Literatura alemanya? Li vaig demanar. Austríaca. Stefan Zweig? Massa trivial, em va dir. Schnitzler? Sí, Arthur Schnitzler i Jelinek i algú altre que a priori jo no coneixia. S’identificava amb la literatura del sud, Àustria i Baviera, amb el Süddeutscher Raum. Però havia estudiat literatura comparada i a partir de l’octubre de l’any que ve vol anar-se’n a París a fer-hi la tesi sobre Julia Kristeva, filòsofa, teòrica de la literatura, psicoanalista i, en els darrers anys, també escriptora. Mathias va esmentar Lacan, de qui Kristeva és seguidora, i això ja sí que vaig trobar que era molt d’atzar, perquè el cap de setmana passat l’havia passat amb Carlos, que no parava de fer referències a la psicoanàlisi, a Freud i a Lacan. I de fa una setmana que no faig res més que pensar que arrel de tot això m’agradaria repescar aquests noms dels temps de carrera.

Matthias acaba de telefonar que d'aquí a una estona ve amb el bus cap a Maó...

Servus München

mpons

El dilluns dia 11 d’agost, després d’un dinar bastant regular al jardí d’un restaurant del centre de Munic, vam començar la descoberta de la ciutat. Eren les dues i mitja i ens sentíem massa replens per passejar-nos. Feia sol i calor. Al matí ens havien explicat l’activitat. Les professores ens havien donat una fotografia d’un indret del centre i els alumnes, repartits en grups, havíem de trobar-lo. No hi va haver necessitat de demanar a ningú on era, ja que tot d’una que havíem arribat al Marienplatz abans de dinar ja havíem ullat entre els carrerons el “Löwenturm”. Està situat al Rindermarkplatz. A la plaça hi havia arbres i una font i la majoria de la gent seia a l’ombra amb una carmanyola de dinar preparat a la falda. Ningú a qui vam demanar sabia de quin monument es tractava, però a nosaltres ens semblava que probablement era una de les torres de l’antiga muralla de la ciutat medieval. A més de la descoberta d’aquest lloc, l’activitat tenia una altra part: havíem de deixar-nos emportar pels sentits (vista, olfacte, oïda i tacte) i anotar les impressions que ens suggeria l’indret.

A les quatre del capvespre era previst que comencés la visita guiada a peu pel centre de la ciutat. Havíem quedat de retrobar-nos al Fischbrunnen. Quan vam arribar, el guia, Markus Angstwurm, ja hi era. Vam partir, doncs, de Marienplatz i van anar resseguint el decurs de les explicacions entorn de la ciutat antiga: Peterskirche (“der alte Peter”), Altes Rathaus, Viktuallienmarkt... Vam entrar a l’Augustiner Bräuerei, el celler de cervesa més antic de Munic, on Markus ens va fer un repàs de la història i les singularitats de la més típica de les begudes bavareses i de la seva festa, l’Oktoberfest. En algun moment vam enfilar la cara i refinada Maximilian Strasse i vam anar a sortir a la plaça del Nationaltheater, nacional bavarès. Feia una estona havia plogut, com ho continuaria fent interrompudament al llarg d’aquelles dues setmanes. El cel era ple de núvols, però la llum era nítida. Vam acostar-nos a la Residenz, la residència dels reis de Baviera. Vam continuar fins a l’Odeonsplatz, sota les arcades de la Feldherrnhalle, construïda a imitació de la Loggia dei Lanzi de la Piazza della Signoria de Florència i on el Führer havia pronunciat els seus primers discursos. La visita es va acabar davant el Dom, la Frauenkirche, la catedral catòlica de Munic. Com tantes altres ciutats d’Alemanya, Munic va haver de ser reconstruïda, ja que com a conseqüència de la Guerra havia quedat gairebé totalment destruïda, un vuitanta per cent.