Literatura catalana i homosexualitat: històries d'homes a flor de pell

Amb motiu del meu viatge a Berlín de fi i cap d’any, vaig començar a llegir a Menorca Hyperion am Bahnhof Zoo, que en català es podria traduir per “Hiperió a l’estació del Zoo”, amb el subtítol Hautnahe Männergeschichten, que amb tota llibertat tradueixo per Històries d’homes a flor de pell.  Feia temps -anys- que tenia el llibre a casa*.  De fet, feia temps també que n’havia començat a llegir les primeres històries, però l’havia abandonat per alguna raó que ara mateix no m’entretindré a recordar...  En qualsevol cas, aquesta vegada m’hi he entusiasmat, i gairebé he devorat les narracions amb aquella reconeguda ansietat que crea l’interès per una lectura que cada vegada s’anava fent més apassionant.

Es tracta efectivament d’un recull de narracions, algunes extretes de sengles novel·les d’autors -si bé no tots, la majoria- homes i homosexuals, entre els quals em són més coneguts: Alfred Döblin, Joseph Roth, Klaus Mann, Chirstopher Isherwood, Magnus Hirschfeld, Rosa von Praunheim i Charlotte von Mahlsdorf.  No tots els escriptors són d’origen alemany, austríac o suís: al marge de l’autor anglès de l’Adéu a Berlín (Cabaret), n’hi també algun d’holandès o d’escocès.  Alguns d’ells no es van dedicar tampoc al món de la literatura, o no ho feren de fora exclusiva: Hirschfeld era, de fet, metge sexòleg.  Abans de la guerra havia fundat el primer institut de sexologia d’Alemanya -és a dir, del món. La varietat s’amplia amb Charlotte von Mahlsdorf, nascuda com a Lothar Berfelde, a qui per tant segurament no hagués agradat que titllessin d’home.  

Finalment, Rosa von Praunheim -Holger Radtke-, que l’any passat va celebrar el seu 70è aniversari -retrospectives i exposicions-, és més conegut per la seva tasca de director de cinema que no pas per la d’escriptor.  Entre les seves pel·lícules, una basada precisament en l’autobiografia de Charlotte von Mahlsdorf Ich bin meine eigene Frau -representada en format teatre a la  Sala Villarroel de Barcelona: Jo sóc la meva dona, i una altra dedicada a la vida del doctor Hirshfeld: Der Einstein des Sex.  No en cal la traducció…

Entre tanta destacada diversitat, allò que dóna cohesió i coherència a l’antologia i li atorga un significat “gairebé” clàssic és -diguem-ho així- la seva unitat aristotèlica: un lloc, la ciutat de Berlín; un únic tema, l’homosexualitat, i un sol espai de temps, tot i que llarg, el segle XX -els anys 20 de la República de Weimar, l’Alemanya nazi i l’Holocaust, la Postguerra, les dues Alemanyes i l’Alemanya Unificada.  En el recull la unitat temporal és subdividida en tres parts: Guten Abend, Berlin; Guten Morgen, Berlin i Leb wohl, Berlin.  En resum, un –com deia abans- apassionant mosaic unitari del fet literari homosexual al Berlín del segle passat.

I ara arribem allà on, de fet, volia arriblar: mentre llegia aquest recull de narracions m’esperonava la idea, m’inquietava des d’un punt de vista literari i de forma gairebé continuada la possible resposta a una pregunda formulada, a grans trets, de la manera següent: es podia traslladar aquella empresa editorial -entengui’s en el sentit més aviat conceptual i per tant literari, i no ja exclusivament empresarial, de l’edició- a la realitat de les lletres catalanes?  No pensava ja en la recepció i difusió d’Hyperion am Bahnhof Zoo a través d’una traducció, que també, sinó que el que més aviat em plantejava era si -al marge també de la diversitat i la diferència- seria possible aplegar, en una antologia, textos d’autors que haguessin tematitzat l'homosexualitat masculina des d’un punt de vista literari en aquell mateix espai de temps, el segle XX, i en un únic lloc.  La resposta era en tot moment afirmativa, tot i que ampliava l’abast geogràfic més enllà de la ciutat de Barcelona a tots els Països Catalans i acabava sobrepassant els límits del darrer segle.

Malgrat que evidentment el marc històric no era ben bé paral·lel ni simètric de l’alemany, s’anava superposant i intercalant al llarg del darrer segle i fins a l’actualitat, com en un somni de matisos contextuals diversos, una gran varietat d’autors, de llocs, d’experiències i de tractaments suggestius del tema: el preolímpic classicisme a la Leni Riefenstahl de Llorenç Villalonga, els xantatges de la Vida privada de Josep M. de Sagarra, l’episodi d’un deportat homosexual al Mathausen de KL Reich de Joaquim Amat Piniella, el sanatori màgic de El Mar de Blai Bonet, la total discreció de Un amor fora ciutat de Manuel de Pedrolo, l’infant terrible de la primera literatura catalana de Terenci Moix, el retrat d’una societat decadent d’Un estiu a Mallorca de Villalonga un altre cop, l’experiment literari de L’adolescent de sal de Biel Mequida, la transvestida transgressió de L’anarquista nu de Lluís Fernández, la bellesa de la joventut de Els déus inaccessibles de Miquel Àngel Riera, el record de les vivències de postguerra a Gràcies per la propina de Ferran Torrent, els nois Tallats de lluna de M. Antònia Oliver, el desacord poc convergent de El mal francès de Lluís M. Todó, la subcultura i la psicoanàlisi de L’aprenentatge de la Soledat de David Vilaseca, la Memòria d’un ulls pintats de Lluís Llach, el relativament recent viatge literari de Marc Serena a Això no és africà… Afegia, a més i de forma puntual, l’experiència catalana d’autors d’altres literatures: des de Jean Genet passant per David Leavitt. Hi inclouïa -també esporàdicament- l’espanyola, amb Los alegres Muchachos de Atzavara de Manuel Vázquez Montalbán, per exemple.   

No es tracta aquí de fer una llista exhaustiva d’escriptors que han tractar el tema de la homosexualitat a la literatura catalana, ni molt menys, o de resseguir “tota” la literatura homosexual als Països Catalans.  L’evocació des de la gran distància del moment de lectura pot haver fet, fins i tot, errònia l’adjectivació. Segur, a més, que m’oblido d’autors i obres i se me n’han esmunyit d’altres.  No importa, tampoc no existia tal finalitat. 

Allò important ha tornat a ser el plaer de l’experiència lectora juntament amb el camí sobtadament divisat d’una possible comparació entre dos mons literaris, tot i que no només. Tant ara com en el moment sincrònic de la lectura de l’antologia alemanya -berlinesa-, s’han volgut traçar algunes línies d’un tema paral·lelament universal.  D’altres línies, aquesta vegada perpendiculars, s’anaven traçant amb l’escaire diacrònic del darrer segle: la literatura homosexual als Països Catalans durant la República, la Guerra d’Espanya, la II Guerra Mundial i l’Holocaust, la Postguerra i la Dictadura, la Transició i la propina dels darrers trenta anys.          

* Molt probablement devia haver comprat Hyperion am Bahnhof Zoo a la llibreria Eisenherz, quan encara era a la Bleibtreustrasse.  Aquesta llibreria, la primera de temàtica homosexual d’Alemanya -i per tant, possiblement d’arreu- acaba de canviar d’ubicació.  Ara encara és molt a prop de casa a Berlín, a unes deu portes més enllà de la nostra mateixa banda de carrer.        

Klaus Mann: Alexandre el Gran a Lübeck

A principis del passat mes d’octubre vam visitar Lübeck, a Schleswig Holstein, al nord d’Alemanya, la ciutat d’on és originària la família Mann. Va ser una visita breu, de només unes hores. Havíem arribat via Palma al petit aeroport Hamburg-Lübeck amb Ryanair, una companya de feina i jo. Ens hi esperava el professor alemany i les dues professores italianes, que ja havien arribat. Eren els dos únics avions que es trobaven a la pista, l’un procedent de Pisa i l’altre de Mallorca. La visita era la primera mobilitat del projecte educatiu europeu de l’escola. Després d’una parell d’hores de visita a la ciutat, el nostre destí final era la petita ciutat de Flensburg.

Des que vaig llegir els Buddenbrooks en català ara fa devers quinze anys a Eivissa, sempre havia volgut conèixer la ciutat de les set torres. És clar que no vaig trobar-hi l’esplendor ni el primer declivi de la ciutat comercial d’aleshores. Trobava una altra ciutat reconstruïda després de la Segona Guerra Mundial i abandonada al present per un jovent a la recerca d'un lloc amb més futur. Tot i així, una de les aturades durant el nostre passeig pels carrers de la ciutat em va fer molta il·lusió: vam entrar a la Buddenbrookhaus, la casa familiar dels Mann, convertida en museu. Hi vaig comprar dos llibres, un de Thomas Mann i un altre del seu fill, Klaus Mann: “Alexander”.

Després de “Der fromme Tanz”, de l’autobiografia “Kind dieser Zeit” i de “Mephisto” -també en català-, “Alexander. Roman der Utopie” és el quart llibre de Klaus Mann que llegesc. “Der Wendepunkt” és en alguna prestatgeria de casa mig abandonat i esperant a ser començat de nou. Klaus va escriure la novel·la biogràfica “Alexander” quan només tenia vint-i-quatre anys. El llibre va aparèixer a Berlín el 1929.

 

He volgut llegir l’Alexandre de Klaus Mann no només per l’interès que em suscita l’autor sinó perquè a més em porta records. Es pot dir que vaig descobrir Alexandre el Gran ara fa devers vint-i-cinc anys, quan en tenia dinou, a partir d’una novel·la de Mary Renault, “El muchacho persa”. Va ser aleshores que vaig saber del seu mestre Aristòtil, vaig partir amb ell des de Macedònia fins als confins del món i vaig sentir a parlar del rei Darios de Persia i de l’eunuc Bagoas, el noi persa. He acabat de llegir la novel·la a Berlín aquest principi d'any 2011.

Händel 2009

Händel i Zweig, el músic i l’escriptor cosmopolites

Vaig assabentar-me que enguany és l’any Händel un dia que jeia al sofà mirant un canal de la segona cadena de la televisió alemanya, ZDF. Feien un reportatge dedicat al 250è aniversari de la mort del músic a Londres. Entre moltes de les estacions vitals que s’explicaven de la seva biografia em van sorprendre les dades sobre la seva sexualitat. I és que a més dels viatges de molts personatges interessants, també m’encurioseix enormement aquest aspecte tan vital i tan mortal alhora en el context del XVIII.

Després del programa em vaig posar a googlejar i des de llavors li estic seguint la pista. Aquella nit també vaig escoltar l’ària “Lascia la Spina” a youtube i entre d’altres em va sobrevenir la intenció d’aconseguir la biografia d’un dels seus biògrafs: Franzpeter Messmer. Vull partir del fet que la meva cultura musical és més aviat misèrrima i ho seria encara més si no hagués tingut durant gairebé onze anys un company pianista, que em va fer descobrir per exemple Bach, per esmentar un dels compositors contemporanis a Händel, només quatre setmanes més jove que ell. Solíem posar entre d’altres... -les devia posar ell, perquè aleshores jo no manejava el tocadiscs i no teníem encara reproductor de Cds...- solíem posar entre d’altres les Variacions Golberg interpretades per Glenn Gould després de fer sexe al migdia.

El meu principi de Händel, suposo que com el de molts altres, rau en l’oratori del “Messiah” per Setmana Santa. Mentre vivia a Ciutat, a Ciutat de Mallorca, vaig anar com a mínim una vegada, potser dues, a sentir-lo a l’església de Sant Francesc, on potser l’acústica no era la millor i els bancs, incòmodes; però tot això es veia compensat per la bellesa del temple il·luminat pels ciris i per les restes mortals de Ramon Llull. L’Església i el claustre adjacent són escenari també de moltes altres vivències personals.

La meva història continua... Després del reportatge de la ZDF alemanya, mentre jeia també al sofà mirant la televisió vaig enxampar en una altra ocasió una altra emissió sobre Händel, aquest cop es tractava del programa de debat Millenium del Canal 33, on Ramon Colom comptava amb la presència dels contertulians Oriol Pérez i Joan Vives. Durant el que vaig veure i sentir no es va parlar gens de la biografia del compositor, gens ni mica de la seva sexualitat, tot i que hi va haver un moment en què s’hagués pogut encetar o esmentar el tema, quan es va dir que es coneixien força dades de la vida de Händel. Al final del programa Colom va recomanar entre d’altres una lectura que em va fer aixecar del sofà d’una revolada i anar a la meva petita llibreria: la petita ressenya biogràfica que Stefan Zweig dedica al compositor en el llibre “Sternstunden der Menschheit”, crec que traduït com a “Moments estel·lars de la Humanitat.

He llegit la curta biografia i ha estat un plaer, sobretot si faig esment de l’entorn on s’ha produït la lectura: al costat de la mar, a Sa Mesquida i a Binisafua, durant uns matins radiants amb banys d’aigua fresca. Un dels moments estel·lars de la humanitat es va produir a Anglaterra. A “Georg Friedrich Händels Auferstehung” –la paraula alemanya vol dir “resurrecció”-, Zweig el situa al mes d’agost de 1741 a Londres durant la composició del “Messies”. Si no vaig errat l’autor austríac probablement devia escriure les seves “Vierzehn historische Miniaturen”, les catorze “miniatures” històriques de què consten les Sternstunden, durant el seu exili londinenc. A la ressenya biogràfica Zweig abasta els últims anys de la vida de Händel, des del 13 d’abril de 1737 en què va patir un atac d’apoplexia que li va deixar la part dreta del cos paralitzada durant un temps. Es narra l’estrena del “Messiah”, que el músic va voler celebrar un altre 13 d’abril, el de 1742 a Dublín, per commemorar la seva resurrecció particular: la superació de la paràlisi a còpia d’una voluntat fèrria i de llargs banys d’aigua calenta contraindicats pels metges. Segons Zweig Händel també va voler morir un 13 d’abril, Divendres Sant. Era l’any 1759.

(Ara em tem que he començat parlant de la sexualitat de Händel i he acabat parlant de Divendres Sant. Crec que les haurem de deixar per a més endavant, i ara em referesc tant a la sexualitat de Händel com a la d’Stefan Zweig...)

Patrick Süskind, El Perfum

El llibre de les últimes setmanes: Das Parfum, de Patrick Süskind. Qui sap quants anys farà, potser vint, que vaig llegir-lo per primera vegada en català. Hi ha alguns motius perquè hagi llegit el llibre ara, anys després. Entre d’altres, primer de tot el perfum, després la llengua –volia llegir-lo en original- i, finalment, el context històric: el segle XVIII. La novel·la és un recorregut pel món de l’olfacte, de les olors i de les essències, amb un protagonista, Jean-Baptiste Grenouille, convertit en un altre personatge de la galeria dels més grans assassins de tots els temps literaris. En l’època més ben perfumada de l’edat moderna, Grenouille s’enginya un mètode a còpia de greix animal i altres procediments per transformar en perfum l’odor de les seves víctimes verges, a fi de materialitzar l’essència de la virginitat, que un cop inspirada, inhalada, reverbera en sentiments sensuals d’amor.

Els altres dos protagonistes d’aquesta darrera setmana han estat Dràcula i Frankestein: Bood for Dracula i Flesh for Frankestein, dirigides totes dues per Paul Morrisey i coprotagonitzades per Joe Dallesandro. Frankestein vol crear l’home i la dona perfectes amb parts dels cossos de les seves víctimes, talment com Grenouille ha hagut de sacrificar vint-i-cinc verges per elaborar el seu perfum. D’altra banda també, a la versió de Morrissey al vampir només li val xuclar la sang de les verges per revitalitzar la seva vida eterna d’ultratomba a còpia de transfusions. En totes tres pel·lícules es tracta l’assassinat com a mitjà per aconseguir la possessió de la bellesa, de la sensualitat, de l’èxit i de la vida eterna.

Das Parfum fa reflexionar enormement sobre un dels nostres cinc sentits, sobre un dels òrgans humans de percepció de la realitat: el nas i l’olfacte. Si per una banda la pintura de Munch exposada en la darrera entrada d’aquest bloc traspassa la tela i El crit ens arriba fins a l’oïda, amb l’escriptura de Süskind ocorre un fenomen paral·lel: transpira tot tipus de flaires –d’olors i de pudors- i en confegeix una de sublim, aquella que en odorar-la ens desperta el deler de la voluptuositat.

La proximitat del context històric i geogràfic de la novel·la es fa de vegades enorme. Els set anys que Grenouille passa a la muntanya apartat de la humanitat són els anys de la Guerra dels Set Anys, en què les Balears –citades- i Menorca en concret no només es veié involucrada sinó que fou motiu i objectiu de les disputes. També s’hi esmenta el Puig del Canigó, on peregrinen els seguidors de les idees sobre els fluïts vitals d’un esbojarrat ministre il·lustrat.

Ahir capvespre vaig mirar també la versió cinematogràfica de la pel·lícula i passa el que sol passar sempre entre la novel·la original i la filmació. No puc jutjar com deu agradar la pel·lícula a algú que no hagi llegit el llibre, tampoc no n’he llegit les crítiques. Diguem que els 142 minuts que dura em van passar sense avorrir-me, però no recordo per exemple cap moment del llibre en què Grenouille assassini una prostituta a fi d’experimentar entorn de l’elaboració del perfum a partir de l’olor humana. En principi, però -i això augmentava les meves expectatives a l’hora de veure la pel·lícula-, Tom Tykwer és el director d’un altre film que he vist reiterades vegades i que he recomanat tantes altres: Lola rennt, una història que transcorre a Berlín i és protagonitzada per Franka Potente i Moritz Bleibtreu.

D’altra banda, les localitzacions del film també són força familiars. Tykwer va escollir Catalunya –Barcelona, Girona, Figueres, Tortosa...- per rodar la que en el seu moment va ser la pel·lícula més cara del cinema alemany.

* * *

Segle XVIII i literatura

Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Süskind, Patrick; Das Parfum

Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette

Segle XVIII i cinema

Amadeus

Barry Lyndon

Casanova (Fellini)

Dangerous Liaisons

Das Parfum

El vent de l’illa

Farinelli

Goya

Masters and Comanders

Ridicule

The Affair of the Necklace

The Emperor’s New Clothes

The Madness of King George

Valmont

Volavérunt

Stefan Zweig (1938 - 1942)

El 1938 va ser un any dur de trencament en la vida de Stefan Zweig: la mort de la mare i la separació de la seva primera dona Friderike en el terreny privat i en el públic, l’annexió d’Àustria a Alemanya, amb la consegüent pèrdua de validesa del seu passaport, i la cremada pública dels seus llibres a Salzburg, la ciutat on havia viscut i treballat al llarg de gairebé quinze anys. Arrel d’aquests fets l’autor es va veure deslligat del tot de molts dels vincles personals i econòmics que fins aleshores l’havien unit al seu país de naixença. Després d’un viatge amb Lotte a Portugal, Zweig va decidir tornar a embarcar-se cap a Amèrica, on va fer conferències a més d’una trentena ciutats.

Un cop novament a Londres, Zweig i Lotte van intentar redreçar les seves vides i es van casar el 1939 poc temps abans del començament de la guerra. Al juliol es van mudar a la petita ciutat anglesa de Bath, on l’escriptor va començar a escriure les seves memòries “El món d’ahir”. Al setembre va morir Freud a Londres i Zweig va dedicar-li les últimes paraules de comiat, “Worte am Sarge Siegmund Freud”.

Un cop obtinguda la ciutadania britànica el 1940 i a mesura que s’anaven sumant els èxits bèl·lics dels nacionalsocialistes, el matrimoni va decidir sol·licitar permís per sortir de la Gran Bretanya. Amb prou feines van poder obtenir un bitllet de tercera per poder embarcar-se novament en un vapor cap a Nova York. Tot fent-hi conferències, a Amèrica Zweig va viatjar per segon cop a l’Argentina i el Brasil. Quan va tornar a Nova York, agraït per la seva acollida al país sudamericà, va començar a escriure “Brasilien, das Land der Zukunft”. A la Universitat de Yale, a New Haven, Connecticut, Zweig va treballar durant els primers mesos de 1941 en la biografia d’Americo Vespucio.

Al mes d’agost de 1841 Zweig va decidir exiliar-se finalment al Brasil, a Petropolis, una petita ciutat a prop de Rio de Janeiro. Allà hi va publicar una de les seves obres de més èxit, “La novel·la d’escacs”. Sis mesos després d’arribar al país i cansats d’anys de pelegrinatge sense pàtria, el 22 de febrer de 1942, Stefan Zweig, aleshores a l’edat de seixanta anys, i la seva dona, disset més jove que ell, es van llevar la vida amb una sobredosi de pastilles Veronal contra l’insomni.

Gedenkdienst bei der Casa Stefan Zweig

Error al sistema !!!

Des d’ahir que tinc un problema amb el blogger. Em va passar quan intentava publicar una entrada: “Stefan Zweig (1919 – 1934)”. El post es va publicar –i en puc continuar publicant més-, però des d’aleshores que no puc editar les entrades, és a dir que no tinc accés a les entrades anteriors i no les puc suprimir o modificar. Això em produeix bastant de neguit. He intentat posar-me en contacte amb el servei tècnic però no me n’acabo de sortir. No sé si en tot això no hi tindrà alguna cosa a veure el fet que hi vaig publicar una fotografia de la cremada de llibres pels nazis. En fi, si algú hi entén i em pot ajudar, li estaré molt i molt agraït. Aquest és l’error que em surt avui, perquè ahir me’n sortia un de diferent:

bX-vcaayl

Informació addicional

blogID: 20238150
host: www.blogger.com
uri: /posts.g

Eugen Gomringer

„kein fehler im system“

kein fehler im system
kein efhler im system
kein ehfler im system
kein ehlfer im system
kein ehlefr im system
kein ehlerf im system
kein ehleri fm system
kein ehleri mf system
kein ehleri ms fystem
kein ehleri ms yfstem
kein ehleri ms ysftem
kein ehleri ms ystfem
kein ehleri ms ystefm
kein ehleri ms ystemf
fkei nehler im system
kfei nehler im system
kefi nehler im system
keif nehler im system
kein fehler im system

Stefan Zweig (1934 - 1938)

Després de quinze anys de viure a Salzburg i de viatjar gairebé ininterrompudament per Europa propugnat per l’enteniment entre els pobles i fent lectures públiques de les seves obres, quan en feia tres que n’havia fet la cinquantena, Stefan Zweig va decidir traslladar-se a viure a Londres, al petit pis que hi havia llogat la tardor de 1933 uns mesos més tard que la policia feixista austríaca –la Heimwehr- escorcollés casa seva. La seva esposa Friderike, amb qui passava una forta crisi, va restar a Salzburg. A partir d’aleshores Zweig solament tornaria a Àustria per qüestions de feina en relació a l’edició de la seva obra. La seva biografia sobre Erasme de Rotterdam, “Triumph und Tragik des Erasmus von Rotterdam”, en la que intentava defensar la seva posició en contra del Nacionalsocialisme, a favor del seu humanisme pacifista així com la seva convicció cosmopolita, va aparèixer a l’editorial vienesa Reichner el 1934. L’òpera “Die schweigsame Frau” de Richard Strauss, el qual havia encarregat el llibret a Zweig, encara es va poder veure estrenada a Dresden el 1935, però va ser prohibida poc després arreu d’Alemanya. Finalment Zweig va acabar venent la seva casa de Salzburg el 1937 i es va separar de Friderike un any més tard.

Mentrestant a Londres Zweig hi va conèixer la jove immigrant Lotte Altman, que va esdevenir la seva secretària, i tots dos junts van encetar un viatge a Escòcia a fi de recollir material sobre Maria Estuard per a la nova biografia de l’escriptor, la qual va aparèixer el 1935. El 1936, quan s’anava fent cada vegada més palesa la seva condició d’exiliat, Zweig es va mudar a un pis més gran situat a la Hallam Street 49. A part de “Maria Stuart”, Zweig va escriure a Londres la seva biografia sobre Magallanes “Magellan, der Mann und seine Tat”. Durant aquests anys l’autor i conferenciant va fer també des de Londres les seves visites acostumades a França i a Suïssa i va tornar a creuar l’Atlàntic després de gairebé vint-i-cinc anys. Va fer conferències als EEUU, va viatjar per primer cop al Brasil i després va visitar l’Argentina, perquè hi havia estat convidat en ocasió de la celebració del congrés internacional del PEN Club.

Londres

Abans que Zweig se separés de la seva dona Friderike Zweig va viatjar per última vegada a Salzburg. Amb l’annexió d’Àustria el 13 de març de 1938 un dia després que les tropes alemanyes entressin al país, el seu passaport va perdre la seva validesa. A conseqüència d’això el retorn es va fer a partir d’aquell moment del tot impossible. Aquell 1938 també va morir la seva mare i els seus llibres van ser cremats públicament pels nazis a Salzburg.

Salzburg

Stefan Zweig (1919 - 1934)

Stefan i Friderike al jardí de Salzburg

A finals de març de 1919 Stefan Zweig va tornar a Àustria un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Ell i la seva companya Friderike von Winternitz havien viscut un any i mig a Zürich tot gaudint de la neutralitat del país i a partir d’aquell moment es van traslladar, juntament amb les dues filles d’ella, a viure a Salzburg, on feia tres anys Zweig s’havia comprat un petit palauet a la falda del puig dels Caputxins. Zweig i Friderike es van casar el 1920 a l’Ajuntament de Viena. Van viure junts a Salzburg durant quinze anys, fins gairebé un any més tard de la pujada de Hitler al poder, després que la casa fos escorcollada per la policia. 

Dels anys d’entreguerres a Salzburg n’és bona part de la seva producció. Hi va escriure la majoria de les seves famoses biografies: “Drei Meister” (1920), els tres assajos sobre Balzac, Dickens i Dostojewski, “Der Kampf mit dem Dämon” (1925), sobre Hölderlin, Kleist und Nietzsche, “Drei Dichter ihres Lebens” (1928), sobre Casanova, Stendhal i Tolstoi, “Fouché, retrat d’un home polític” (1929), “Die Heiligung durch den Geist” (1931), sobre Freud, Anton Mesmer i Mary Baker-Eddy, i “Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters” (1932). D’aquesta època és també un dels seus llibres més coneguts: “Moments estel·lars de la humanitat” (1927). El 1926, l’any de la mort del seu pare, Zweig havia gaudit d’un dels seus majors èxits teatrals amb l’estrena de “Volpone” al Burgtheater de Viena. A la casa de Salzburg Zweig hi va tenir convidats de renom, entre d’altres, Thomas Mann, James Joyce i Richard Strauss.

Així com ho havia fet durant els seus anys de joventut, Stefan Zweig va continuar compaginant la seva activitat creadora amb els viatges. Molts d’ells eren ara amb la finalitat de donar a conèixer la seva obra a través de lectures públiques o perquè li havien encarregat de fer conferències. El 1924 va viatjar a París, on es va trobar per primera vegada amb Salvador Dalí. Tant durant aquell any com el 1926 va fer lectures i conferències a Alemanya. Les estades a França i Itàlia eren gairebé anuals. El 1928 també va viatjar a Bèlgica i finalment a Moscou amb motiu de la celebració dels cent anys del naixement de Leo Tolstoi. Aleshores feia un any que s’havien publicat a la Unió Soviètica deu volums de la seva obra, prologada per Maxim Gorki, qui Zweig visitaria el 1930 a Sorrento durant el seu primer gran viatge a Itàlia.

Després d’haver-se convertit en un dels autors més traduïts del seu temps atès el seu èxit internacional, les obres de Zweig van ser víctima el 10 de maig de 1933 de la crema pública de llibres duta a terme pels nazis i es va prohibir de publicar-les a tota Alemanya. Com els dels seus amics i coneguts Albert Einstein, Siegmund Freud, Thomas Mann o Romain Rolland, els seus llibres eren a la “llista negra”. Zweig, jueu, no només era considerat enemic del règim i autor decadent i indesitjable de literatura “antialemanya”, sinó que perdia amb la censura la major part del seus lectors alemanys i per tant, i de retruc, una part dels seus ingressos. Zweig havia trigat massa a adonar-se de l’amenaça nazi. Més que no pas per advocar per l’enteniment entre els pobles i per establir nous contactes personals, els seus darrers viatges s’havien convertit en una possibilitat de fugir intermitentment d’Àustria, on els nacionalsocialistes cada vegada tenien més influència. A la tardor d’aquell any 1933 Zweig va fer una estada llarga a Londres, on finalment va decidir llogar un pis petit a la Porland Place 11.

Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig

Bona part d’aquesta història acaba aquí. Acabo de veure la versió cinematogràfica de Brief einer Unbekannten, en realitat Letter from an Unknown Woman, ja que la pel·lícula, basada en l’obra d’Stefan Zweig i dirigida per l’alemany Max Ophüls, va ser filmada el 1948 als EEUU. Em podria estendre ara amb les diferències i les semblances entre l’obra literària i el film. Resumiré dient que si per un costat la narració potser amb prou feines supera el pas del temps en segons quins aspectes –va aparèixer publicada el 1922-, la versió cinematogràfica pateix d’una dosi excessiva de puritanisme. En l’obra original de Zweig, la bella dama desconeguda decideix prostituir-se a tot luxe, ara amb un comte de l’Imperi, ara amb un industrial, no només a fi de ser capaç de mantenir el seu fill, sinó també, a més, per tal de poder donar-li una molt bona educació. A la pel·lícula, en canvi, la casen amb el noble, perquè no sigui dit. Som al 1948, durant els primers anys posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A l’escena de l’òpera, quan la dama es troba novament i per casualitat amb l’amor de la seva vida, és a dir amb el pare del seu fill, sonen els acords de la Flauta Màgica, que sorprenentment comença a ser cantada en italià. El director ha evitat expressament el llibret original alemany de l’obra de Mozart.

La història comença quan el curs passat vam decidir recomanar la lectura de Brief einer Unbekannten als alumnes del primer curs avançat d’alemany de l’escola. Jo encara no havia llegit l’obra, però m’animava a fer-ho el fet de conèixer altres llibres de Zweig que m’havien agradat força: La novel·la d’escacs; Die Welt von Gestern; Brasilien, das Land der Zukunft; Marie Antoinette... Ja me n’havia adonat, que en alguns aspectes Zweig queia en la carrincloneria i en la hipèrbole forçada, però entre altres coses el disculpaven l’època i les greus vicissituds històriques que va haver de viure. L’autor va acabar suïcidant-se juntament amb la seva dona a Petròpolis, una ciutat a prop de Rio de Janeiro. Per cert, la moral americana de l’època de la pel·lícula, o bé les exigències del guió, van amagar també els motius de la mort de la dama desconeguda rere una malaltia infecciosa: el tifus.

Devia llegir Brief einer Unbekannten a finals de setembre, principis d’octubre de l’any passat, perquè crec recordar que va ser precisament pels voltants del Pilar que vaig decidir anar a fer un cap de setmana a Barcelona. Es va donar la casualitat que al Teatre Borràs hi feien la versió teatral de Carta d’una desconeguda, protagonitzada entre d’altres per Emma Vilarasau. Ho vam descobrir amb el Jordi quan el divendres travessàvem la plaça Urquinaona. Naturalment em va fer força il·lusió aprofitar l’avinentesa. Vam decidir comprar les entrades per al diumenge a la tarda en aquell moment mateix. Crec que hi devíem ser els mes joves, al teatre, el diumenge vespre. La protagonista femenina era representada per quatre actrius, que feien els papers de la noia de setze anys, la jove de divuit, la dama adulta i l’autora de la carta. Aleshores ja vam sortir amb la sensació que l’obra havia restat ancorada en el temps. Potser era la posada en escena, que no havia fet cap concessió ni una a possibles efectes modernitzadors. Era teatre clàssic i de text, s’hi representava el que en principi era una epístola. La vaig trobar feixuga, decimonònica.

Crec que va ser per Pasqua que vaig comprar la pel·lícula a Berlín, a Dussmann, un centre comercial de productes culturals de la Friedrichstrasse. He estat, per tant, uns quants mesos a mirar-me-la. Durant el curs passat no vam tenir temps de parlar de l’obra, a la classe d’alemany. Si bé un parell d’alumnes l’havien llegida, finalment vam decidir entre tots que la llegiríem a l’estiu i que en parlaríem durant el curs següent. Ho farem a finals d’aquest mes d’octubre. A fi de refrescar la memòria he tornat a llegir la novel·la i avui també he vist, doncs, definitivament el film.

Als dos alumnes que fins aleshores havien llegit Brief einer Unbekannten, els havia agradat. Tot i la summa bellesa dels protagonistes de la pel·lícula, Joan Fontaine i Louis Jourdan, i la reconeguda capacitat interpretativa d’Emma Vilarasau a la peça de teatre, jo també em quedo amb el llibre, una novel·leta d’unes cent pàgines no gens mala de llegir en l’original alemany. Malgrat l’excés de dramatisme –no m’és prou justificada la mort del fill d’onze anys: la bellesa és efímera i ja no s’hi pot guanyar la vida?-, em complau llegir Zweig transformat en la major part del llibre en l’autora d’una epístola que abans de morir relata a l’amor de la seva vida la passió idòlatra, abnegada, submissa i obsessiva que ha sentit i que encara sent per ell. L’autor rompia esquemes i escandalitzava: una noia que s’enamora i decideix dedicar la vida al subjecte del seu amor, un escriptor reconegut, egoista i faldiller; una noia que vol cultivar-se per no desil·lusionar-lo en el moment que es produeixi l’encontre. Una jove encoratjada que decideix tornar a Viena des d’Innsbruck, on el segon matrimoni de la seva mare l’ha portada, a fi de provocar definitivament la coneixença. Una jove que es deixa quedar embarassada per amor, sense exigències ni retrets, per un amor que mai no es veurà correspost ni recompensat.

M’agradaria saber què en va dir Freud, amb qui Zweig mantenia correspondència, d’aquesta obra seva.

Munic, Baviera

Se sent repicar de tambors. Fa un moment han passat pel meu carrer gegants i capgrossos, són les festes de Gràcia. Mentrestant intento resseguir el fil del passat bavarès. Baviera: un altre món, una altra tradició. Pretenc recórrer les meves estacions en aquesta regió, en aquest Bundesland de la República Federal d’Alemanya. Si algú es demana què hi faig aquí, tancat a casa, mentre a fora se celebra la festa, li diré senzillament que no en tinc cap ganes de cavalls, de pomada ni de terra a les sabates. La meva intenció és fer un repàs breu a aquesta geografia meva, agafar més tard el llibre i la tovallola i anar a fer un bany al mar abans de dinar. El meu propòsit es concreta ara de la manera que segueix.

Fa gairebé disset anys vaig visitar per primera vegada Baviera, era el mes d’octubre de 1991 i el segon cop que visitava Alemanya. Era a punt de complir vint-i-quatre anys. Durant el curs anterior m’havia presentat a un concurs d’expressió oral a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes, a Barcelona, i arrel d’això el Goethe Institut d’aquesta ciutat m’havia concedit una beca per fer un curs de llengua a Alemanya, concretament a Prien am Chiemsee. Prien era el nom d’una petita ciutat de Baviera al costat d’un llac, el Chiemsee, conegut com la mar de Baviera, el llac més gran del Land. Recordo una sortida en vaixell de vapor pel llac. Tot i que les vam poder veure des del barco, durant aquell viatge no vam desembarcar a cap de les dues illes més conegudes: la Herreninsel i la Fraueninsel. A la primera Lluís II de Baviera hi havia fet construir un palau d’imitació versallesca. Era també la primera vegada que sentia parlar d’aquest rei, del Märchenkönig, del rei de faula. En el transcurs d’aquella estada vam visitar un altre dels seus castells, Neuschwanstein. Al Goethe Institut de Prien vaig obtenir la meva primera titulació a Alemanya, el nivell intermedi (MSP, Mittelstufeprüfung).

Sis anys més tard, als vint-i-nou anys, vaig visitar Baviera per segona vegada, també va ser arran de l’assistència a un curs de llengua al Goethe, aquesta vegada a la petita ciutat de Murnau; aquest cop a través d’una de les beques que concedeix anualment la Conselleria d’Educació del Govern Balear juntament amb l’Institut Alemany. Va ser a Murnau durant aquell mes d’agost que vaig començar a interessar-me per l’Expressionisme alemany, ja que la ciutat havia estat un dels nuclis d’un dels seus moviments principals: Der Blaue Reiter, El Cavaller Blau: Gabriele Münter, Wassily Kandinsky, Franz Marc... També recordo que a Murnau vaig llegir Italienische Nacht, d’Ödön von Horvath, que durant els anys 30 havia viscut a la ciutat mentre es rebel·lava contra l’ascens del feixisme. A Murnau vaig obtenir la meva segona titulació: el nivell superior (OSP, Oberstufenprüfung).

D’aquest segon viatge en recordo també el darrer dia. Devíem haver acabat de berenar a l’hotel. Dic “devíem” perquè aquell any a Munic hi havia arribat i me’n tornava amb el meu company, que també havia fet un curs, a Rosenheim. Quan vam anar a pagar, al taulell de la recepció hi havia una televisió que en aquell moment informava de l’accident a París de Diana Spencer, Lady Di. Era el darrer dia d’agost.

La meva tercera visita a Baviera va ser ja a la capital, Munic. També hi vaig anar a fer un curs, aquest cop de didàctica de la llengua. Va ser durant les dues darreres setmanes del mes de juliol de 2003, ara fa cinc anys. Jo en tenia trenta-cinc. Tot i que ja hi havia estat durant uns dies durant les meves estades anteriors, aquella visita va representar gairebé la meva primera gran descoberta de la ciutat: el centre (Marienplatz, Sendlinger Tor, Viktuallienmarkt, Stachus...), els museus (la Alte i la Neue Pinakothek, el Lehnbachhaus), el parc (l’Englischer Garten) i el riu, l’Isar. Un cap de setmana vam fer una sortida al Starnberger See, on Elisabeth d’Àustria, Sissí, havia passat molts estius de la seva infantesa i primera joventut i on van trobar ofegat el seu cosí Lluís II. A l'Starnberger See vam visitar el Buchheim Museum, que alberga una col·lecció important de pintura expressionista.

Vaig tornar a anar a Munic durant el pont de la Constitució de 2006 i algunes de les coses que hi vaig fer durant aquella estada les vaig narrar en un parell d’entrades d’aquest mateix bloc. La meva sisena i última visita a la capital de Baviera ha estat durant els darrers quinze dies d’aquest mes d’agost. He tornat a navegar pel Chiemsee disset anys més tard, però tant l’Institut Alemany de Prien com el de Murnau ja no existeixen. La política lingüística dels darrers anys del Goethe ha consistit a fer tancar moltes de les seves seus situades a petites ciutats de l’Alemanya de l’oest, i de l’Europa occidental en general. L’Institut pretén expandir-se als països de l’est.

Aquesta meva darrera experiència a Munic serà matèria d’alguns dels meus pròxims escrits. Ara, mentre s’està celebrant el jaleo a Maó, me’n vaig a refrescar-me a la mar.

Tannöd, el lloc del crim

La meva lectura de la novel·la negra Tannöd, el lloc del crim està lligada a un fet extraliterari, a un d’aquells esdeveniments que al marge del seu valor intrínsec també contribueixen a fer de la literatura una experiència personal. Era al mercat de la Boqueria de Barcelona quan el traductor de l’obra, Jordi Jané Lligé, va aparèixer amb el seu llibre acabat de sortir del forn de l’Editorial a les mans. Un parell de mesos més tard, durant les darreres festes de Pasqua, vaig anar al centre comercial de cultura Dussmann de la Friedrichstraβe de Berlín amb la intenció de comprar l’original. No em va costar gens de trobar-lo, ja que la primera obra d’Andrea Maria Schenkel, fins a les hores dedicada als fills i a la casa, s’havia convertit de la nit al dia en el llibre que encapçalava la llista de Bestsellers de la revista setmanal més popular d’Alemanya, Der Spiegel i havia estat guardonada amb el premi a la millor novel·la negra del país.

La vivència estrictament literària ha estat sorprenent. Andrea Maria Schenkel es va assabentar del succés a través dels diaris. Li va despertar l’interès de descobrir el que havia ocorregut, conta, la circumstància d’haver viscut anys abans al lloc del crim, der Tatort, un poble de Baviera on havia passat el primer estiu després de la guerra a casa de familiars seus. Les condicions de vida a pagès eren aleshores evidentment millors que no pas a les ciutats, que degut al conflicte bèl·lic havien quedat destruïdes i hi imperava l’escassetat. L’autora reconstrueix els fets de forma, tornem-hi, sorprenent: a través dels personatges, a través de les paraules dels que, des de perspectives diferents, van viure la història real i la van percebre i la valoren de manera per força subjectiva. Sembla com si la narradora solament contribuís a la trama en comptades ocasions. Agafa protagonisme literari quan fa ús de la manera diguem-ne tradicional de narrar. Ho fa sobretot per relatar o bé allò que defuig als propis testimonis vius o bé allò que ha estat impossible de testimoniar: per exemple, i nogensmenys, l’experiència de les persones assassinades. És al final quan en aquest joc de mirades tant la narradora com el lector protagonistes descobreixen qui va ser l’assassí. Tot i haver-ne tingut un indici clar abans, tant l’una com l’altre han anat resseguint la pista falsa a través dels miralls reproductors d’una societat de complexitat còncava. Allò que diferencia un sospitós d’assassinat de l’altre és el fet d’haver contat, o no, la seva pròpia experiència a l’autora, o a la narradora. Difícil d’esbrinar on comença la ficció i on acaba la realitat...

Dilek Güngör

El divendres dia 17 d’agost al vespre el grup de professors del curs de literatura alemanya vam anar al Buchhändlerkeller, al Celler del Llibreter, perquè l’Institut Alemany hi havia organitzat una lectura literària. 

Vaig davallar del metro a l’estació d’Ernst-Reuter-Platz, al barri berlinès de Charlottenburg, a la part oest de la ciutat. La barriada, d’una netedat burgesa, era també tranquil·la en aquella horabaixa. Els carrers m’eren molt familiars, i vaig poder precisar que hi devia haver passejat durant alguna de les meves visites a la ciutat, acompanyat aleshores del meu amic Jordi. 

Tot d’una vaig trobar la Carmerstrasse 1 i el celler, que en realitat no n’era cap, de celler: a la presentació de l’acte literari, durant la qual se’ns va fer un repàs de l’activitat literària de Berlín, també se’ns va explicar que aquell centre havia pres el nom de l’antic, el qual sí que efectivament s’havia trobat ubicat en una bodega. Però això va ser més tard, perquè quan vaig arribar jo, les portes de la planta baixa del Buchhändlerkeller eren obertes de bat a bat deixant entrar la fresca estiuenca del carrer i encara no havia arribat ningú. Bé, mentida, ningú de l’Institut, vull dir. Perquè dreta al portal hi havia una noia que parlava pel mòbil i que tot d’una vaig reconèixer, era l’autora del llibre: Dilek Güngör. 

Una al·lota jova, senzilla, amb el cabell negre, llarg, i embarassada. La darrera vegada que l’havia vista o bé no n’estava, d’embarassada, o encara no li havia crescut la panxa. Quan un dies abans se’ns havia fet la presentació del programa cultural d’aquelles dues setmanes, m’havia sorprès molt que aquella jove d'origen turc que jo havia vist a la televisió feia uns quants mesos fos justament l’autora del llibre del qual ella mateixa ens havia de fer la lectura aquell fosquest: Das Geheimnis meiner türkischen Grossmutter ("El secret de la meva àvia turca"). Ara mateix no podria dir quants mesos feia de l'emissió d’aquell programa televisiu. Havia estat a l’hivern i es tractava d’un Talk Show de la cadena rbb (Rundfunk Berlin Brandenburg), anomenat Der Palast. L’havia vist per satèl·lit des de la sala d’estar de casa meva.

Els meus companys del curs anaven arribant paulatinament a mesura que s’acostaven les vuit del vespre. Al centre hi havia una sala amb butaques d’escai reutilitzades d’algun mitjà de comunicació, d’antics autobusos o d’antics tramvies, no ho sabria dir. Ens vam anar asseient i mentrestant ens fèiem fotos de grup. Els nostres amfitrions alemanys també hi havien estat convidats, a aquella vetllada literària, i s’anaven fotografiant amb els seus hostes. Jo era assegut amb els meus, davant per davant de la porta del lavabo. Aleshores va aparèixer Dilek i es va asseure al costat nostre perquè en aquell moment els serveis eren ocupats. Aleshores vaig aprofitar per encetar conversa i vaig explicar a l’autora que l’havia vista per la televisió. 

Es va sorprendre molt que jo l’hagués vista des de Menorca, perquè considerava que la rbb era una cadena regional i minoritària. Desconeixia que totes les cadenes dels Bundesländer alemanys es reben de franc a través de l’Astra. Ara mateix em torn a indignar pel fet que al nostre país se’ns compliqui tant la vida als ciutadans a l’hora de poder veure una televisió de ca nostra mateix. Però això és una altra història. Seguint amb l’anterior, Dilek i jo vam coincidir amb la poca habilitat del moderador que aquell dia havia conduït la tertúlia on ella havia participat. Cap dels dos no havíem entès perquè després d’haver-la convidat hagués sabut aprofitar tan poc la seva presència. Gairebé no li havia fet cap pregunta a ella i s’havia centrat gairebé de forma exclusiva en els altres tres convidats. Dilek Güngör, que abans que escriptora és també periodista, diu que aquell dia es va haver de queixar.

Després de la presentació de l’acte, Güngör va llegir el primer capítol de la seva novel·la: la història d’una al·lota alemanya d’ascendència turca -segona generació-, a qui l’ha deixat el company sentimental i que poc a poc va prenent consciència de l’obligació moral de visitar la seva àvia, que representa que s’està morint, a Turquia. Malgrat les grans diferències generacionals la noia acaba descobrint sorpresa la saviesa afectiva d’una dona gran d’experiències emocionals i mancada, en el fons, de tota aquella càrrega cultural rància i tradicional de què els prejudicis de la noia de ciutat l'havien fet posseïdora.

Die Tageszeitung