Passaport a Nova York

Dissabte abans de Setmana Santa. Dotze del migdia. Aeroport de Palma. Al mostrador d’embarcar no hi havia coa. Faltaven dues hores perquè sortís el vol. Havia arribat amb prou temps. El jove del check-in tot just em va saludar, però no em podia atendre perquè estava parlant per telèfon. Va penjar.

_“Hola, tenc un vol a Nova York via Madrid.” –li vaig dir jo.
_“Mostri’m el passaport, per favor!” –va procedir el jove ros, que ja havia començat a teclejar a l’ordinador.
El duia a la mà, l’hi vaig lliurar. Se’l va mirar.
_“Excusi’m, però amb aquest passaport vostè no pot volar als Estats Units.” -em va anunciar de sobte el noi.
_”Què vol dir? Estic del tot convençut que el passaport està en regla, i que no ha caducat. No fa un any que me’l vaig tornar a fer fer.” –vaig reaccionar tot d’una.
_”Sí molt bé, però per volar als Estats Units vostè necessita un passaport electrònic i el seu passaport no n’és, d’electrònic. Amb aquest passaport vostè pot volar on vulgui, però no als Estats Units. No li’n va informar la companyia o la seva agència de viatges?” –em va demanar.
_”No.” –vaig dir. “Vaig comprar el vol directament a través de la xarxa d’Internet. Sí que em van preguntar si tenia el passaport en regla i jo vaig respondre que sí, naturalment, que l’hi tenia!”
La conversa amb el jove del mostrador va continuar. Em va informar que des de feia uns mesos aquell era el passaport exigit per poder viatjar als Estats Units i que això s’havia estat anunciant als mitjans de comunicació. Em va dir que l’únic que ell podia fer era embarcar-me fins a Madrid. Li vaig demanar si la Policia Nacional de l’aeroport emetia passaports. Em va dir que sí, però de dilluns a divendres i avui era dissabte. Li vaig pregar que em fes el favor de telefonar a la Policia i que li expliqués el meu cas per veure si em podien donar una solució, si tal vegada podien intercedir perquè se’m pogués resoldre el problema a Madrid. El noi va accedir a fer la telefonada. Faltava devers mitja hora per a la una del migdia. La Policia tancava a aquella hora fins a l’endemà dematí. Ells no hi podien fer res.
En aquell moment vaig decidir embarcar-me fins a Madrid. L’avió s’enlairava a les dues. El jove del mostrador em va emetre la targeta d’embarcar . Vaig demanar-li on era la Policia de l’aeroport. Tenia la intenció de dirigir-m’hi. Havia fet una bossa amb un poc de roba i algunes coses més, necesser, etc., just allò necessari. No volia haver d’arrossegar molt de pes fins al continent americà. Volia viatjar lleuger d’equipatge. Li vaig donar les gràcies, al jove ros del mostrador, que havia estat correcte en tot moment, i ara em desitjava:
_“Bona sort!”
_”Gràcies! La necessitaré!”
Mentre m’estava ocorrent tot allò vaig prendre la decisió que m’embarcaria cap a Madrid i que en realitat “l’únic” que em podia passar era que hagués de prendre un vol de tornada cap a Menorca i passar-hi les vacances de Setmana Santa amb la família, en lloc d’anar a Nova York. No era el millor final d’un viatge que encara no havia començat i que feia unes quantes setmanes m’havia decidit a emprendre. Em vaig sentir impotent, però vençut encara no.
Vaig pujar al pis de dalt per les escales mecàniques i vaig anar a la Policia Nacional de l’aeroport de Palma. Hi havia dos policies, l’un assegut al despatx i l’altre dempeus. Arreplegaven la feina. Em vaig presentar. Els vaig demanar si coneixien el meu cas. Si cap d’ells havia parlat amb el jove de facturació. Vaig tornar a sentir dir que no hi podien fer res, i que tampoc era possible telefonar a Madrid.
_“Em poden, per favor, facilitar el nombre de telèfon de la Policia Nacional de l’aeroport de Madrid?” –em vaig sentir demanar-los.
El policia que estava dret va desaparèixer breument per un passadís. En tornar duia un paperet amb el número. Li’n vaig donar les gràcies. Tot d’una en sortir de la comissaria, vaig telefonar a Madrid. Em van dir el mateix que m’havien dit el noi del mostrador i el policia de Palma: no era possible volar als Estats Units sense passaport electrònic i les oficines d’emissió de passaports no obrien fins al dilluns.
L’avió cap a Nova York sortia a les cinc de la tarda. Eren gairebé les dues. L’últim que vaig fer abans d’embarcar cap a Madrid va ser anar al mostrador de venda de bitllets de la companyia aèria amb què volava per demanar si m’era possible posposar el meu vol als Estats Units per al dilluns. Em van dir que efectivament hi havia places per dos dies més tard, però que havia de comprar un altre bitllet. El bitllet d’anada a Nova York per al dilluns següent era més car del que m’havia costat el bitllet d’anada i tornada que jo tenia.
* * *
Feia un dia clar i solejat, amb esparsos ennuvolats blancs. Això ho vaig tornar a poder comprovar des de la finestreta de l’avió que em transportava a Madrid sense un destí clar. Estava alterat, excitat, immers en una aventura que em resistia a qualificar encara de desventura. Intentava estar tranquil, alhora que despert i a l’aguait dels esdeveniments que m’havien d’ocórrer a l’aeroport. Un cop a l’autobús que conduïa els passatgers del vol a una de les terminals, vaig engegar el telèfon mòbil i vaig marcar el número de la Policia.
_”Hola! Buenas tardes” –vaig saludar i vaig prosseguir en espanyol.
Em vaig presentar, vaig intentar explicar la situació en què em trobava de la forma més sintètica que vaig poder. El policia que em va atendre al telèfon em va fer una pregunta que encara ningú no m’havia fet: si el meu carnet i el meu passaport eren vàlids. Vaig respondre que sí, que tant l’un com l’altre. El policia em va indicar que passés per l’oficina de l’aeroport, que era situada –em va continuar indicant- a una altra terminal d’aquella on jo em trobava, que havia de prendre el transfer que les comunicava cada cinc minuts. Eren passades les tres de la tarda, el vol a Nova York sortia a les cinc. El bus tardava.
Vaig arribar corrents al mostrador de la Policia Nacional de l’aeroport de Madrid. El policia de guàrdia no coneixia el meu cas. Li vaig explicar que feia devers deu minuts havia parlat amb algú per telèfon que m’havia dit que m’hi acostés. L’home al mostrador em va dir que les oficines d’emissió de passaports eren tancades i que no obrien fins dilluns. En aquell moment va sortir un policia de dedins dels despatxos. Va agafar el carnet i el passaport que jo li lliurava i em va dir que atengués un moment. Mentre esperava vaig continuar explicant-li el meu cas al policia del mostrador. Em va dir que necessitava una fotografia de carnet. Que me n’havia de fer una. Vaig rastrejar dins la cartera. No recordava que tingués cap foto. Duia el carnet d’estudiant de l’Escola Oficial d’Idiomes, vaig desferrar-ne la fotografia amb cura. El policia em repetia que la fotografia havia de ser de mida de carnet i que a la terminal hi havia una màquina automàtica de fer fotos. No feia falta, li vaig dir. La foto que jo tenia era de carnet, ja tenia tot el que necessitava.
Va tornar a sortir el policia d’abans. Em va dir que l’emissió del passaport costava disset euros. Crec recordar que en duia quaranta a la cartera. No havia canviat dòlars encara. Els hi vaig donar, els disset euros. Em va fer seure al despatx. Ell es va asseure a la banda de l’ordinador. Em va dir que ell no es dedicava a emetre passaports, però que feia poc n’havia fet un curs, un curset de formació. Em va mirar als ulls i em va dir que intentaria que tingués el passaport a temps per poder prendre el vol a Nova York.
El policia nacional de Madrid va començar a teclejar a l’ordinador, a escanejar la fotografia, en resum: a emetre un passaport, el meu. Diguem-ne que cada tecla que premia el policia corresponia a un batec del meu cor i el meu cor es va desaccelerar quan el vaig veure dubtar, quan se li van arronsar les celles perquè alguna cosa no acabava d’anar bé. Premia la tecla “F12” i l’operació s’estroncava, em va dir. Havia fet alguna cosa malament. Ho intentaria novament. Vaig intentar posar-me tranquil i fer descansar l’esquena al respatller de la cadira. Va començar l’operació d’emissió del meu passaport per segona vegada. Jo respirava fons, prenia aire i l’anava expirant a poc a poc, intentant no fer enrenou. El procés es va tornar a aturar allà mateix on s’havia estroncat la primera vegada. No entenia perquè no s’acabava d’emetre el passaport, em deia. Tot seguit va aixecar l’auricular del telèfon i va marcar. Va demanar per algú, presumiblement un altre policia. Aquest algú en aquell moment no hi era, havia sortit. Vaig intentar relaxar-me. No ho vaig aconseguir. Però al cap de cinc minuts va aparèixer l’altre policia. Al contrari del primer, aquest segon era alt, reforçat i moreno. Com que no duia la gorra es veia que era calb. Aquest també havia assistit al curs d’emissió de passaports i s’havia après bé la lliçó. La tecla que s’havia de prémer era l’”F9” i no l’”F12”.
El passaport encara va tardar uns minuts a ser emès. Mentrestant jo no havia gosat fer gaires comentaris ni formular cap pregunta a fi de no distreure el policia concentrat en l’operació. Estava realment nerviós i excitat i sense saber ben bé què passaria a partir del moment que tingués el nou passaport a les mans. No volia avançar-me als esdeveniments fins que el policia no me’l lliurés. Però necessitava saber ja on era el mostrador per embarcar cap a Nova York i li ho vaig demanar. El policia em va lliurar el passaport mentre m’acabava d’indicar el check-in. Vaig agrair-li immensament que m’hagués solucionat el problema amb tanta bona voluntat. Vaig donar-li’n reiteradament les gràcies.
* * *
Amb el bitllet, el carnet i el passaport a la mà, vaig començar a córrer a facturar novament, ara ja sí cap a Nova York. El mostrador era allà mateix i sorprenentment no hi havia ningú, no hi havia cap coa de passatgers. Però tot i que no hi havia cap passatger, els encarregats de facturació sí que encara hi eren, un grup de tres hostesses assegudes i un hoste dempeus. Crec que vaig demanar-li si el vol ja era tancat o no. Em van dir que no, i jo vaig entendre que sí que era tancat.
_”Si vostè sabés el que he hagut de fer per aconseguir el passaport i ser aquí puntual...” –vaig dir i vaig renunciar a explicar-li-ho.
Ell em van repetir que no, que el vol no era tancat, però que hi havia un problema: overbooking, excés de reserva. Aleshores jo ja no vaig entendre res i vaig procurar alenar profundament. Això em va ajudar a fer-me ràpidament a la idea que la notícia que m’acabaven de donar no era del tot dolenta, ja que si bé potser no volaria aquell mateix dia, el problema de l’excés de reserva no era meu i per tant la companyia aèria s’havia de fer càrrec del meu bitllet i de mi fins que pogués pujar a l’avió que m’havia de creuar a l’altra banda de l’Atlàntic l’endemà o l’endemà l’altre. I això era ja era una victòria després del desfavorable tret de sortida.
L’encarregat de facturació em va demanar aleshores de sobte si duia maletes. Li vaig dir que no, que tot el que duia ho portava amb mi, que no necessitava facturar res. Aleshores em va emetre una targeta d’embarcar. Me la va lliurar i em va instar que per favor em dirigís el més ràpidament possible a la porta de l’avió, que em trobava en llista d’espera. Encara no m’havia donat prou temps per acabar de fer-me a la idea que potser aquella nit la faria a Madrid, que em vaig veure galopar a través de l’aeroport de Madrid Barajas a la recerca del control de seguretat primer i la porta per embarcar després. Anava lleuger d’equipatge però m’havia calçat unes botes de cowboy que em dificultaven enormement la carrera per damunt de les cintes transportadores de persones. Em feia nosa la caçadora. Suava.
Vaig arribar a la porta desfet i alenant fort. Vaig posar-me per primera vegada aquell dia darrera una coa, formada per quatre o cinc passatgers amb tot el posat de trobar-se en llista d’espera amb l’esperança de ser cridats per entrar a l’avió. Jo continuava inhalant i exhalant fort, mancat d’oxigen. Tot d’una no vaig saludar ni vaig dir res, amb la intenció de recuperar-me i de passar desapercebut tot esperant el moment que em cridarien. Quan me’n vaig adonar, que no havia dit res, no em vaig poder estar d’acostar-me a una de les hostesses per saludar-la i mostrar-li la meva targeta d’embarcar. En aquell precís moment l’hostessa també va resoldre dirigir-se’m i em va preguntar si jo era el passatger de la maleta. Jo li vaig dir que sí, que jo duia una única maleta, que la portava amb mi i que no n’havia facturat cap altra. Aleshores va agafar la meva targeta d’embarcar i, inesperadament, me’n va donar una altra a canvi, sobre la qual estava indicat el meu número de seient: “5J”, va dir l’hostessa. “5J”, vaig intentar desxifrar jo mateix. Cinc vol dir endavant, molt endavant, i aleshores vaig sentir a dir a l’hostessa com em deia que volava amb classe preferent: Business Class!
Vaig travessar el finger. No m’ho podia creure! Com punyetes havia d’interpretar tot el que m’estava succeint des de feia unes hores? Després que m’haguessin dit dues vegades aquell mateix dia que no podia volar a Nova York, l’una perquè el meu passaport no era vàlid i l’altra perquè l’avió amb què ho havia de fer tenia excés de reserva, finalment era a punt de sobrevolar l’oceà assegut en un seient de Primera Classe, amb prou lloc per estirar les cames durant les set hores de viatge. Vaig entrar a l’avió. L’hostessa em va indicar l’últim seient de la dreta del primer tram de passadís de cabina. Era l’últim passatger a arribar, tothom ja era assegut i esperant per partir. Em vaig asseure. Encara no havia tingut prou temps d’acabar-me d’acomodar a la butaca que vaig veure com es corria la cortina de cabina i en sortia un hoste ros amb una safata al palmell de la mà carregada de copes de xampany bombollejant. Arribat el meu torn, aquell professional del cel me’n va oferir una amb un magnífic somriure, fresc, amatent, un pèl seductor i totalment aliè al meu recent estat de convulsió.
- “Muchas gracias!” –vaig agrair en acceptar-li la copa de cava. Fins a aquell moment m’havia resistit de totes totes a pronunciar jo mateix la paraula “no”. No m’havia volgut donar per vençut. El primer “sí” de tot el dia vaig pronunciar-lo en acceptar agraït aquell magnífic oferiment.
* * *
Vam partir en punt. El vol va ser de vespre. Vam tenir un bon trajecte. L’única petita preocupació que tenia –dic petita comparada amb les que havia tingut fins aleshores- era que només duia 20 euros a la butxaca i que no havia tingut temps de canviar moneda a l’aeroport, com tenia previst de fer. És a dir que no duia ni un sol dòlar per entrar al Estats Units d’Amèrica i qui si en algun moment em demanaven de quants de doblers en efectiu disposava –com havia vist fer a les pel•lícules-, aleshores ja l’havia cagada. El que pretenia fer per solucionar el meu petit problema era treure diners del primer caixer automàtic que veiés a l’aeroport amb la targeta de crèdit. A part d’aquesta preocupació i el natural malestar que provoca lentament qualsevol alteració horària, em ballaven pel cap un parell més de qüestions que encara no sabia com s’acabarien de resoldre. Havia pensat anar des de l’aeroport de Nova York a Manhattan amb tren i metro. Necessitava un plànol de la ciutat i un plànol del metro. I, és clar, havia d’arribar a la pensió. I fins que no hi arribés no estaria tranquil. I no per res, sinó perquè després de pagar la reserva n’havia cercat informació per Internet i n’havia llegit comentaris que la desaconsellaven totalment i absoluta per falta d’higiene. Havia agafat aquella pensió únicament perquè allà m’hi havia de trobar amb uns amics que arribaven uns dies més tard. Ells ja havien fet la reserva amb anterioritat. M’havien convidat al viatge i jo m’hi havia afegit. En fi, a l’avió vaig fer alguna becada, en el fons ja estava més tranquil. La tempesta d’esdeveniments fortuïts ja s’havia espassat, intentava descansar.
* * *
Després de passar el control de passaports de l’aeroport de Nova York sense que em succeís absolutament res de dolent, el primer que vaig fer en creuar la porta de sortida va ser efectivament treure doblers del primer caixer automàtic que vaig veure. Vaig agafar un tren elevat fins a l’estació de metro. Allà vaig demanar un plànol i informació per saber com ho havia de fer per dirigir-me a la pensió, que era a una travessia del carrer de Broadway. Va resultar que el carrer de la pensió era situat a la part alta de Nova York, a Uptown, i no a la part baixa, Downtown, on es concentra l’espectacle novaiorquès. Els dos únics atractius d’Uptown eren els seus límits: el riu per un costat i Hyde Park amb el Metropolitan Museum i el Guggenheim per l’altre. M’havia informat que el barri en si no tenia res d’extraordinari. Vaig trobar el carrer de la pensió, ample i amb una petita pujada que es perdia en la foscor del parc. El carrer també era fosc, res de llums de neons. La pensió era situada en un edifici de dues plantes. S’havien de pujar les escales del carrer. La llum de l’interior era groga, però ni tènue ni càlida, sinó groga. Una grogor que es tenyia de malaltís enfocada en la pàl•lida cara ampla d’aquella senyora grassa i bruta que era asseguda a darrera del petit mostrador de recepció. La làmpada de tela sobre el seu cap donava aquell color ranci a aquell lloc tan decadent. La senyora em va dir que no quedaven habitacions en aquell edifici i que havia d’anar al del costat i aleshores ja em vaig témer el pitjor. I així va ser, el pitjor que em podia ocórrer. Després de pujar les escales del costat i obrir la porta, en entrar a l’edifici em va bufetejar una bafarada pudenta. La llum d‘allà d’ençà encara era més groga, de tal manera que era impossible destriar el color de cada cosa: parets, escala, barana i porta del primer pis, passadís estret, porta del wàter... Vaig obrir la porta de l’habitació. Pudia. Em vaig resistir a inhalar aquell aire, impossible que es renovés obrint la petita finestra. Vaig fer una ullada ràpida, vaig deixar la bossa damunt del llit, vaig tancar la porta en clau. Vaig sortir ràpidament al carrer després de contribuir a la brutor del lloc amb una pixarada. Me’n vaig anar. Vaig intentar dormir en un altre hotel, però només en vaig trobar un i era ple. Em digueren que passés a partir de les onze de la nit, que potser llavors hi hauria una habitació lliure. Devien ser les deu encara. Però finalment aquella nit no vaig passar-la a un hotel, sinó a casa de Chi, un al•lot morè i bostonià que vivia a Nova York i que aquell vespre, després d’un parell de cerveses, i de renunciar tots dos a cercar un altre hotel per a mi a través d’Internet, em va convidar a dormir al seu petit apartament.

L'alga als llavis

20 d'agost. Som a Binigaus. Fa un capvespre esplèndid i esplèndida ha esta també la regeneració d'aquesta plajta. Avui és dissabte, hi vaig venir dimarts i la platja de la bellesa va representar el primer reencontre. L'endemà dimecres va bufar vent fort de llebeig i semblava que les ones s'havien de menjar la platja: arrossegar tota l'arena enduent-se-la cap al fons marí. L'aigua ho inundava tot i deixava una pàtina humida i reflectant sobre la sorra. S'hi reflectia vermell el sol salvatge. Avui això sembla que sigui un altre lloc ben diferent. La platja és plena d'alga, que de fet ha impedit que el mar s'endugués l'arena. La ventada, contràriament al que semblava que passaria, no ha causat la desaparició de la platja -com ocorre tot sovint a Binigaus- sinó que l'ha feta més ampla.

La nit que vaig arribar d'Amèrica -sense maleta i per tant sense llibre de lectura- vaig acudir a les prestatgeries de la petita biblioteca de ca meva a la recerca d'un llibre per llegir mentre no em fos possible continuar amb More Tales of the City. El llibre a la maleta va passar la nit a Londres. El llibre que vaig agafar de la prestatgeria va ser l'Adoració perpètua de Lluís Maria Todó. La història d'amor que hi narra és en paral·lel semblant a les meves relacions breus d'"amor", encara que aquestes no van començar essent tant patètiques com la que conta Todó. Però al final el meu comportament era tan patètic com el del "jo" de la novel·la. Puc identificar Ramon amb el picapedrer d'Esporles, amb l'immigrant moreno de l'Uruguai, amb el pretenciós alemany pijo o amb el rebel noi txec. Tots llevat d'un eren més joves que jo. En el cas de l'uruguaià, si bé sobrepassava els trenta es fa difícil dir amb exactitud quina edat tenia perquè crec que ni ell mateix la sabia. La correlació inversa, jo l'estimat i l'altre qui estima, també s'ha donat en un nombre semblant de casos, darrerament, en la meva vida. Una relació amorosa més o menys equilibrada no l'he experimentat des de fa què? uns tres o quatre anys?...

More Tales of the City, la segona novel·la de la sèrie va arribar de Londres l'endemà a la nit. Tales of the City, l'he abandonat de forma covarda a Phoenix després de llegir-lo. Pens molt en ell, com ara mateix, i amb fort sentiment de culpabilitat, amb remordiments. I la pregunta és ara: es pot sentir més afecció per un llibre que per una persona, per un antic "amant"? La resposta és sí, però això fa qüestionar amb força la condició d'amant del meu darrer...

La meva estada de tres setmanes a San Francisco és unida a les històries de Maupin, que vaig començar a llegir devers un mes abans d'arribar-hi. Ara, després d'una setmana a Menorca i havent acabat el segon llibre de la sèrie, crec haver de deixar la lectura. No explicaré ara mateix per què: no és important, tot i que em sap greu. De fet, podria continuar amb Further Tales of the City, el tercer llibre de la sèrie, que vaig comprar l'últim dia a San Francisco i que acompanyava l'altre dins la maleta extraviada.

Per a mi, doncs, Sant Francisco és Tales of the City, com ho és també per a molts altres lectors. Aquests dies a Menorca m'ha sabut un poc de greu no haver acabat el llibre abans, de no ser encara a la ciutat mentre succeïa l'episodi del culte dels caníbals a la Grace Cathedral i que feia recuperar de sobte la memòria a Burke. L'episodi m'hagués esperonat a visitar-la per dedins. Per defora la vaig veure aquella horabaixa mentre acompanyava el Jordi amb taxi fins al seu B&B perquè havia de recollir la maleta abans de partir cap a l'aeoroport. Tampoc no vaig visitar per dedins l'hipermoderna St Mary's Cathedral, ni Presidio, ni el Cable Car Museum, ni el Palast of Fine Arts de prop, ni el Maritim Museum perquè era tancat per reformes, o així com finalment tampoc no vaig creuar el Golden Gate Bridge a peu d'una banda a l'altra,... Tot això no em provoca ànsia però sí el desig urgent de tornar.

Retenció a la Duana

Instància dirigida al
Sr Director de l’Àrea de Sanitat del Govern de les Illes Balears,

Ha arribat a Palma el meu paquet procedent dels EEUU (Ref. EP908189783 / Avís 1998PE), la mercaderia del qual ha estat declarada com a “producte farmacèutic” i ha estat retinguda a la Duana. Entre d’altres objectes estríctament personals (roba, sabates, llibres,...), el paquet també conté un pot de líquid per a lents de contacte i qualque altre producte de perfumeria (colònia, loció corporal,...). L’únic producte que segons el meu entendre prodria considerar-se com a farmacèutic és mig tub de pomada per al tractament de fongs, i més concretament contra els peus d’atleta, els quals així com es coneix comunament, i entre d’altres malestars, provoquen una picor i una irritació molt intenses i desagradables. Aquest producte, que conté un 1% de clotrimasol, pot adquirir-se sense prescripció mèdica tant a les farmàcies dels EEUU com a les d’Espanya.
De tota manera, encara que aquesta pomada no constitueix un tractament personal greu, a l’interior del paquet i entre altres documents i factures, s’hi troba la recepta expedida pels serveis mèdics d’urgències de l’Hospital General de San Francisco (California, EEUU). Aquest paquet va ser remès per mi mateix ara fa uns deu dies durant la meva estada de vacances en aquesta ciutat, concretament des de l’hotel on m’allotjava, per la qual cosa la possibilitat que ara pugui ser refusat i remès novament al seu lloc d’origen em provocaria un gran inconvenient, un inconvenient del tot desmesurat en relació a la naturalesa el producte que ha causat la retenció.
Accepti les meves disculpes pel fet de no conèixer la normativa espanyola en aquest camp. És evident que si n’hagués estat assabentat hagués evitat el problema. Quan vaig enviar aquest paquet per correu des dels EEUU abans de tornar al meu domicili de Menorca, la meva intenció no va ser cap altra que la d’alleugerir el meu equipatge i sobretot fer-ho durant els dies amb més trànsit aeri del mes d’agost, uns dies en què a més la comunicació aèria era en alerta roja. En fi, tot desitjant rebre el paquet amb els meus objectes personals de viatge quan abans millor i tot esperant que això sigui possible durant el termini establert segons la quota que vaig pagar al servei postal dels EEUU, m’acomiad

Atentament,

Mercadal, 23 d’agost de 2006

"More Tales of the City": la tornada II

Dos dies més tard -17 d'agost- i he canviat d'escenari, aquest també és espectacular: surt el sol de ponent per sota els ennigulats grisos de pluja. Fa una estona, mentre nedava, s'havia format un arc de Sant Martí. Som a Cavalleria, en aquesta caseta destruïda d'aquí dalt del penyal. La mar de plom als meus peus, la terra roja d'argila; la vegetació, de carritx i mata. Fa anys, molts anys, vaig pintar aquest paisatge amb colors de llenya en un full quadriculat d'un petit quadern d'escola, amb la voluntat ja de retenir la bellesa, encara que fos d'aquella manera tan simple. Avui és dijous, deuen ser les vuit i mitja del vespre. Al sol li manquen quatre dits per pondre's damunt l'Illa de Ses Bledes i diumenge passat era tancat a l'aeroport de Phoenix, a l'Estat d'Arizona, també a l'hora del solpost. A través de les grans vidrieres contemplava com l'astre rei s'amagava rere les muntanyes que clouen la Vall del Sol, the Valley of the Sun.

L'avió cap a Londres va sortir amb un poc de retard, preníem el vol cap a les nou de la nit, aquí era de matinada. Sense res més per poder llegir que no fos la revista de la companyia aèria, vaig intentar dormir, i com que els dos seients del costat eren buits vaig poder-ho fer prou còmodament i a intèrvals. Vam arribar a Londres a les dues del migdia, hora local. L'avió cap a Menorca sortia a un quart per les sis de la tarda, és a dir, devers quatre hores més tard. En principi tenia prou temps per prendre el bus que porta de Heathrow a Gatwick: divuit lliures i una hora de viatge. El control de passaports va ser lent i el bus va sortir amb retard. Era un quart per les quatre, faltaven dues hores perquè sortís l´avió, però tot i que era molt just encara tenia prou temps: una hora per al recorregut i l'altra per a embarcar.

Intentaré ser breu i concís: quan dúiem exactament una hora de viatge em vaig témer que havíem agafat una ruta alternativa a l'autopista, que era tancada perquè hi havia hagut un accident. Semblava com si traveséssim tota Anglaterra, circulàvem per una carretera estreta, a través de camps verds, de tant en tant apareixia un poble, i un altre, i entre els arbres un castell. La gent es va començar a impacientar: per aquesta ruta alternativa també es formaven retencions interminables, estàvem aturats de feia estona. Va passar una hora, en van passar dues, perdia l'avió a Menorca. Nerviós? Ja no, ho donava tot per perdut i recorria una altra vegada al pensament que mai se sap perquè s'esdevenen els esdeveniments que percebem com a negatius. I què hi havia de positiu en tot allò i a simple vista? Torn a repetir, el paisatge era bell i vaig decidir gaudir-ne. També era simpàtic el noi madrileny que seia darrera meu i que adés i ara anava emetent sospirs d'ansietat perquè s'acostava la seva hora de sortida i encara érem allà aturats. Venia des de Polònia, em va dir. En fi, en lloc d'una hora el trajecte d'un aeroport a l'altre finalment en va durar tres, eren passades les set del vespre. Quan vaig arribar i abans de prendre el metro cap a Londres, em vaig dirigir xino-xano al mostrador de British Airways perquè m'informessin quin era el següent vol que podia agafar cap a Menorca. Vaig intentar resumir a l'hostessa, de forma coherent i entenedora, el que m'acabava d'ocórrer, la qual em va dir que el vol a Maó duia dues hores de retard i que de fet encara no havia partit i que tot i que creia que ja era tancat miraria de cerciorar-se'n. Va fer una cridada, no responien. Ho va intentar novament, en va fer una altra i encara una altra. Finalment van agafar el telefon a l'altra banda de la línia. No hi havia problema: podia facturar i embarcar l'equipatge. No em podia avenir de la meva gran fortuna: quina sort! Lucky you! Havia donat per segur que faria nit a Londres. Vaig dirigir-me a la porta de sortida i no vaig entendre per què no hi havia ningú. Em vaig tornar a posar una mica nerviós. Ja havia partit, l'avió? No era possible! De cop i volta em vaig girar i vaig veure que arribava un grup de gent. Els vaig demanar si anaven a Menorca i si sabien per què no hi havia ningú a la sala d'espera. Em van dir que el vol sortia amb retard, cosa que jo ja sabia -és clar- i que per això encara no havia arribat ningú. En el fons havia estat, per tant i sorprenentment, el primer en arribar. Vam aterrar a l'aeroport de Menorca, a Maó, després d'un bon vol: control de passaport i maletes. Les vaig veure rodar totes sobre la cinta transportadora, totes i cadascuna menys la meva, que -vaig comprendre- havia quedat a Londres. Me la van portar a casa vint-i-quatre hores més tard.

Com he dit, ara som a Cavalleria, el sol s'ha amagat davall dels ennigulats, de color de plata il·luminada. Mentre escrivia s'han format uns altres dos arcs sencers de Sant Martí, l'un superposat a l'altre. M'he recordat de la immensa bandera del barri de Castro i he cregut poder llegir un senyal del destí. L'evocació m'ha permès tensar el tercer arc en la meva imaginació, entre Cavalleria i San Francisco, i ha provocat emocions de més de tres dimensions.

"More Tales of the City": la tornada I

15 d'agost. Com que les comparacions són odioses i perquè s'hi amaga una espècie de sentiment momentani de derrota, no m'agrada afirmar el següent, tot i que ho deixaré caure: el meu estat anímic em fa escriure que he vist més bellesa avui que en els darrers quaranta dies. M'adon que en aquesta afirmació sembla com si vagi a la recerca de la bellesa, la bellesa física, el paisatge "verge", el cos nu,... tot i estar convençut que allò bell és un reflex de la bellesa moralment i espiritualment sana. M'estic posant transcendent, filosòfic, m'estic passant un munter... i no vull aprofundir en qüestions massa complicades i que desconec. El fet que trobi Menorca tan bella, el fet que senti tranquil·litat d'esperit, es deu també -potser sobretot- al cansament de les darreres hores, a l'esgotament del viatge de tornada.

La questió horària és enrevessada. Vaig sortir de San Francisco el diumenge dia 13 d'agost a les set i vint del dematí, és a dir molt de bona hora, però no només això: després de mal dormir per por a no sentir el despertador i quedar-me clapat, m'havia aixecat a les quatre de la matinada. Tres quarts d'hora més tard em recollia el shuttle per dur-me a l'aeroport. El vol de US Airways va sortir a l'hora. Al mostrador de facturació m'havien dit que si volia podia embarcar la maleta fins a Londres, fins a Heathrow, i així ho vaig fer tot pensant que m'estalviava haver-hi de tornar a pensar. A la bossa de mà hi duia les coses necessàries per passar el dia a Phoenix, on havia de fer escala fins que no sortís l'avió cap a la Gran Bretanya a les set i vint del vespre.

Vaig arribar a Phoenix que eren les nou passades. El primer que vaig fer en ser a la terminal de l'aeroport va ser telefonar a ma mare per informar-li de l'hora que arribaria a Menorca, on aleshores eren les set del vespre, potser les set i vint. Tenia, doncs, tot el dia per endavant. La persona equivocada no m'havia enviat cap email i jo tampoc no li vaig telefonar aleshores que era allà. L'únic motiu d'una cridada hagués estat amb la finalitat de recuperar les coses que havia deixat a Phoenix abans de partir tots dos cap a San Francisco amb la intenció de fer-hi plegats -i en principi- solament un cap de setmana, però el fet d'anar a recollir les coses que havia deixat a casa seva (la maleta grossa, l'agenda, un quants CDs, llibres, roba, un parell de sabates,...) hagués suposat haver de fer aquesta altra maleta, de tal manera que l'una hagués arribat a Londres des de San Francisco i l'altra des de Phoenix. Complicava tot el procediment de facturació d'equipatge el fet que aquell dia l'aeroport de Heathrow era en màxim grau d'alerta, alerta roja, per amenaça terrorista. Vaig desistir, doncs, de fer la telefonada. A més, i d'altra banda, i això em va fer desistir-ne del tot, la persona equivocada m'havia informat feia dies i a través d'un breu email que no seria a casa aquell cap de setmana, la qual cosa jo havia interpretat com un acte de revenja.

Després d'haver anat d'un mostrador d'informació a l'altre a fi de mesurar les possibilitats de poder obtenir la meva targeta d'embarc en aquella hora del dematí i d'assabentar-me que malaurdament la companyia amb què viatjava a Europa, British Airways, no començava a facturar fins a les tres de la tarda, vaig decidir aprofitar el dia tot visitant el Phoenix Art Museum. A la capital d'Arizona hi continuava fent una calor espantosa: ningú pels carrers, tothom fent vida als interiors, com imagin que un dia ocorrerà quan es visqui a la lluna. Ara bé, degut a l'imprescindible aire condicionat, dedins del museu fins i tot feia rasca i vaig necessitar l'americana. El museu no és, ni molt manco, de primera categoria, ni de segona. Això sí, vaig tornar-me a trobar amb la pintora divuitesca Vigée-Lebrun per segona vegada durant aquell viatge americà. L'exposició del nou Berlín va resultar ser qualitativament del tot fraudulenta. Vaig dinar d'un sandvitx a la cafeteria. Vaig fer cridar un altre taxi per tornar a l'aeroport. A pesar del cost elevat que va suposar la visita al museu, vaig intentar convèncer-me a mi mateix que m'havia distret una mica. Vaig ser davant dels mostradors de British Airways una hora abans que els obrissin.

En obrir em van informar que degut a les mesures extremes de seguretat no m'era permès portar amb mi la bossa de mà. A fi de rescabalar una mica el problema em van oferir la possibilitat de recuperar la maleta que havia embarcat a San Francisco i que en principi havia d'anar directament a Londres a fi de encabir-la-hi. Vaig acollir-me a aquesta possibilitat. Només m'era permès de portar amb mi i dins d'una bossa de plàstic el passaport, la cartera i les claus. No m'era dat de traginar cap llibre ni cap revista, per la qual cosa vaig haver d'abandonar per unes quantes hores la lectura de "More Tales of the City", deixant -tot reseguint la trama- Michael al St. Sebastian's Hospital, per bé que recuperant-se a poc a poc de la parâlisi.

Ara som a Binigaus, s'han fet gairebé les nou de la nit, hi ha ennigulats densos i molt polits, la posta ha deixat pinzellades de groc i vermell, bufa un vent calentet, ja gairebé no resta ningú a la platja -solament una parella al meu costat que ha començat a sopar i que presumiblement hi passarà la nit-, me'n vull anar cap a Mercadal abans que es faci fosc del tot, en fi... he tornat d'Amèrica i encara no he pogut continuar la lectura del llibre que estava llegint per motius del tot aliens a la meva voluntat. N'explicaré el motiu quan em torni a posar a escriure.

"Tales of the City: flashback"

12 d'agost. Ultim dia a San Francisco, flashback al primer dia en aquesta ciutat: vaig arribar-hi acompanyat, pero posem que ho vaig fer tot sol i que tal companyia s'hagi desintegrat en el temps. Des de l'aeroport vam anar amb taxi a l'Hotel Caremont de Berkeley, potser l'hotel mes luxos de tota la badia. Des de la finestra o des de la terrassa del cafe restaurant es pot contemplar l'sky line de la ciutat a contrallum del sol a ponent: una vista excessivament espectacular per compartir l'estada amb la persona equivocada. Vam agafar el BART, el metro de San Francisco que tapona les orelles en enfonsar-se sota el llit de la badia, i vam davallar a l'estacio de Civic Center, no gaire enfora del City Hall. Vam caminar fins a Market i vam enfilar el carrer, que travessa la ciutat des d'Embarcadero fins a Castro. A mig cami van comencar a apareixer les banderes amb l'arc de Sant Marti, simbol de la Gay Comunity -diguem-ho aixi ara, sense ensumar les flaires que es desprenen del terme. Els estandards son penjats verticalment a cadascuna de les faroles. Feia llum mediterrania de mig capvespre, llum groga que perfila els elements geografics i urbanistics directament o els retalla nitidament a contrallum: successio de valls i turons, Noe Valley, Twin Peaks,... A la cruilla entre de Market amb Castro, la immensa bandera que oneja horitzontal -erecta- per la forca del vent del Pacific.

"Tales of the City: Bay Times"

"Mary Ann's anxiety over Michael severly hampered her efficiency at Halcyon Communications". Aquestes son les primeres linies que he llegit avui. Michael es al St Sebastian's Hospital de resultes d'una paralisi sobtada. No es que vulgui comentar res en relacio a aquest episodi ara, el cas es que jo mateix m'he sentit paralitzat quan he llegit la paraula "ansietat". Intent evitar el sindrome de Florencia convencent-me a mi mateix del fet d'haver aprofitat el temps a bastament durant aquestes tres setmanes que he passat a San Francisco. Me'n vaig dema passat molt de bona hora. Ben segur que una de les finalitats d'aquests escrits es ajudar-me a esdevenir-ne conscient i, consequentment, a disminuir el neguit. Tampoc vull ara comencar a correr amunt i avall espasmodicament a la recerca compulsiva d'alguna activitat turistica. De totes maneres, la sensacio deu ser inevitable quan s'intueix el final segur d'una estada en una ciutat diferent del lloc on habitualment s'escorre la vida. Sent ansietat per llegir fins a l'ultima pagina d'aquesta ciutat i per recorrer cadascun dels carrers d'aquest llibre. Potser no es ansietat sino simplement "excitement", deler sembla mes afortunat que exitacio per traduir la paraula. Em pos a llegir i not que no estic del tot tranquil i les linies no transcorren espontaniament. Pens en aquells llibres que vull llegir. Entr al Cody's Bookstore de Downtown, al Different Light Bookstore de Castro o al City Lights Bookstore de Columbus i compr un llibre i amb el segon a les mans pens que en realitat no tenc prou temps per llegir tant i que en el fons ara mateix tampoc pas tanta estona fent-ho. Repas mentalment les pel.licules que he anat a veure aquests dies i m'emprenya que The Night Listener, ahir, no hagi estat a l'alcada de les expectatives, tot i que John ja me n'havia advertit durant un dels berenars al B&B -n'havia llegit la critica al San Francisco Chronicle. Tampoc no crec que la desil.lusio sigui solament consequencia del nivell linguistic, tot i que aixo tambe pot suposar una barrera emocional. Pero despres pens en Beach Blanket Babylon, un espectacle de -com ho diriem- cabaret, show, musical... hilarantment critic amb la societat americana. Es veritat que em van fugir moltes de les referencies politiques i socials, com m'havia advertit Michael Di Pietro despres de l'unica nit sexualment memorable de San Francisco, pero un arriba a convencer-se d'una vegada per totes de la gran capacitat analitica i ironica de la societat nordamericana, a pesar que la majoria de les vegades Europa no ho percebi aixi. Les veus, a mes, no son solament critiques, sino tambe precioses i ben modulades, la qualitat de l'espectacle rau en la professionalitat de les cantants i els cantants. La parodia i l'esperpent son servit sobretot a traves de pentinats exageradament exhuberants, amb perruques amb qualitats de gratacel i amb capells descomunals, enlairats sobre mecanismes que conflueixen damunt del cap, fins al grau d'ocupar l'espai sostingut de mig escenari. Em fa disminuir la sensacio d'anxietat el fet de descobrir que som capac d'identificar tots i cadascun dels edificis de l'Skyline de San Francisco que coronen el pastitx barretaire: el Golden Gate Bridge, la Transamerica Tower, la Coit Tower de Telegraph Hill, la de Young's Tower, la Chinatown Gate, Embarcadero,...

I ara una altra cosa: el que en realitat m'estira d'aquest cafe, el Cafe H on som ara, es la sensualitat de contemplar tant de "guy" entotsolat davant el llibre obert, la pagina en blanc o l'ordinador ences. Aquesta atraccio l'he sentida sempre, pero s'accentua en llocs com Nova York o San Francisco. Es solament comparable a un dels moments mes eroticament intims i solitaris de l'home, per a mi. I encara un altra: tenc la intencio d'escriure sobre relacions humanes -socials- a San Francisco i el fet de posposar-ho deu ser directament o indirectament proporcional -tan se val- a la por o al respecte davant del repte. De rerafons se sent al musica de Bjork.

"Jordi in the City"

Dimarts 8 d'agost: hi ha dies que sembla que es resisteixin a reeixir, pero tampoc no seria el primer que comencant essent pessim s'acaba tornant magnific, i aixo m'ha ocorregut unes quantes vegades ja, a San Francisco. M'he enredat davant l'ordinador i faig tard per tot, vull dir que d'aqui a un parell d'hores tanquen museus i altres institucions culturals. "Anyway", som a Columbus Street i m'he resistit a tornar a entrar a The Stinking Rose, un restaurant de preu un pel elevat pero bonissim, especialitzat en all, "a garlic restaurant" s'especifica a la facana sota el nom: el gelat d'all es extasiant. Som al cafe del davant, mes modest. Columbus Str es ple de restaurants amb regust d'all, es a dir amb baf mediterrani, italia. D'ascendencia italiana son molts dels americans que viuen des de fa una centuria en aquesta barriada, North Beach coneguda com a Little Italy. Un sent parlar italia, i tambe espanyol d'America. Ahir vaig estar xerrant amb un sant-francisca, "sanfranciscan" -especimen mal de trobar- mentre esperava l'Street Car. La majoria de cuiners son hispans, llatins, "chicanos" o aixi com se'ls vulgui o es vulguin anomenar ells mateixos; el venedor de carrer a qui he comprat el bracalet de pell per regalar m'ha dit que era de Palestina i esta molt content de ZP; qui regenta el cibercafe del carrer Taylor es jorda i m'ha dit que era cosi meu, aixi com el taxista argelia de l'altre dia. La veritat es que jo accept complagut el parentiu. Qui em va entrar l'altre dia al Moby Dick era turc, Oren era israelia; Henry, asiatic; un parell d'assidus com jo al Cafe H, brasilers. Amb aquests dos darrers vam estar parlant una bona estona de questions socials i civiques a California i als EEUU. La primera gran impressio d'aquesta societat bigarrada es que sembla irreconciliablement bipolar: rics i pobres, limosines i captaires.

Sis hores mes tard: sabeu... saps com pot acabar un dia que pressumiblement ha comencat malament? Trobant-te per causalitat el teu ex de mes d'una decada pels carrers de San Francisco, anant a menjar ostres i a beure vi blanc de Nova Zelanda per celebrar el sorprenent i inesperat encontre -al solpot i a la vora de la mar amb vistes a l'altra banda de la badia en una terrassa d'un restaurant d'Embarcadero-, acomiadant-lo despres tot desitjant-li el millor del mon perque d'aqui a poques hores agafara l'avio cap a Nova York. A San Francisco la realitat supera la ficcio de les gairebe impossibles coincidencies de "Tales of the City". Aquella nit era lluna plena d'agost: "Cheers"! Salut!

"Tales of the City: Victorian Walks"

Avui mateix: m'he aixecat amb la ferma decisio de participar en una de les visites guiades de la ciutat, Victorian Walks. Feia dies que en tenia la intencio, pero no aconseguia llevar-me prou prest. I no perque la ruta comenci tard, sino perque m'era dificil rompre l'habit dels darrers dies: berenar tranquil.lament al B&B o al Cafe H, llegir una estona, connectar-me a internet per cercar informacions sobre la ciutat, escriure,... Pero avui ho he aconseguit, tot i que he hagut de correr. No dire l'hora de trobada perque em fa un pel de vergonya confessar-la. El lloc: The Westin Saint Francis Hotel, a la Union Square. La primera vegada que vaig consultar l'adreca d'aquest hotel per anar-hi, no en tenia ni idea, d'on era. Despres el vaig identificar mirant fotografies, tambe sobre el terratremol de la ciutat de 1906, d'una exposicio diferent a la de l'altre dia, la del Wells Fargo Museum del carrer Mongomery, un carrer impressionant per l'altitud dels gratacels al bell mig del Financial District, alla on es troba la seu dels bancs i les empreses mes importants dels EEUU. En fi, el Westin Saint Francis Hotel va restar d'empeus malgrat la forta sacsejada, pero el foc que va succeir el trerratremol se'l va menjar per dedins. La trobada era al lobby, perdoneu l'us de l'anglicisme degut a l'habitud del les darreres setmanes, vull dir al vestibul, sota el gran rellotge. Alla ha estat on ha comencat el recorregut. El primer que hem fet ha estat agafar l'autobus. L'hotel es situat a la part que va restar devastada pel terratremol, aixi com tambe ho van ser les barriades de North Beach i South of Market. Per trobar cases victorianes, construides totes amb fusta, haviem d'anar mes ella del carrer de Van Ness. Hem davallat de l'autobus 45 just a la cantonada de la primera casa victoriana que haviem de visitar, actualment el Queen Anne Hotel, aleshores escola de senyoretes. L'estil victoria es realment kitsch, cursi, i el rerafons burges i conservador un pel desagradable, sobretot en relacio a la liberalitat que despres ha sobrevingut a San Francisco. Per aixo el contrast es potser el que fa interessant la visita. Les barriades son naturalment opulentes: Lauren Pacific Heights i Pacific Heights. No m'abelleix fer un respas ara de les caracteristiques dels tres tipus de cases victorianes, construides entre mitjans i finals del segle XIX. Potser un altre dia intentare trobar fotografies per il.lustrar-les. Un d'ells pren el nom de l'hotel: Queen Anne. No hi ha fotos en els meus ultims textos perque aixo em reportaria molt de temps i doblers i tant l'un com els altres preferesc aprofitar-los per coneixer mes a fons la ciutat ara que som aqui. Es a dir que si algun dia n'hi ha sera perque m'hi he entretingut a posteriori. Hem gaudit d'una vista meravellosa des de la confluencia dels carrers de Union i Filmore. El dia s'havia aixecat amb boira, the fog, pero havia aclarit cap a migdia. Copsava per primer cop el barri de Marina, citat reiteradament a Tales of the City degut a la proximitat amb Barbary Lane, el carrer on se situa la novel.la. Segons he cregut entendre, el barri va ser guanyat a la mar amb les runes del terratremol i, curiosament, es un dels simbols de la ciutat fenix, de la ciutat que reneix de les cendres, alla on es va celebrar The Panama Pacific International Exposition el 1915, creada tambe per commemorar el final de la construccio del Canal de Panama. Encara es alla el Palast of Fines Arts. L'ultima casa victoriana que hem vist havia estat la residencia del director de cinema Francis Ford Coppola. Es veu que ara viu al camp, a Sonoma County. Indecis de si arribar-me al Palast of Fines Arts o no , quan s'ha acabat el tour finalment he decidit fer un cafe i agafar l'autobus de tornada a Union Square. Volia anar al cinema a veure Devils wears Prada, cosa que despres he fet. He passat una molt bona estona, veient la pel.licula.

"Tales of the City": Terratremols

4 d'agost: som al parc de Buena Vista, contemplant San Francisco a posta de sol. Qui ho diria, que la ciutat que s'esten davant meu, amb els carrers que pugen paral.lels fins a Pacific Heights, un dia de fa mes de tres centuries havia estat un extens sistema dunar? Mes enlla: el corn d'or bizanti de l'entrada del port, des de la bocana, la Golden Gate, fins on s'obre la immensa badia. I encara, mirant cap al nordest, un situa la desembocadura del l'American River. La vista s'arriba a perdre entre la successio de turons de Sonoma. No importa si la descripcio geografica no es del tot exacta ni molt manco. Aqui la geologia tambe s'equivoca, o tal vegada no i senzilament ens enganya amb la capacitat de poder mudar en qualsevol moment al ritme de la dansa mortal de les plaques tel.luriques. Fa uns quants dies, era dia 2 d'agost, vaig visitar l'exposicio, majoritariament fotografica -Jack London- sobre el terratremol de San Francisco de 1906, a la California Historical Society, emplacada al Mission Street. Acabava de trobar-me amb Henry en el Cable Car F que davalla Market. Les fotografies mostren l'impressionant holocaust. En una d'elles es pot contemplar la Mission Dolores del pare Juniper Serra, que sorprenentment va restar intacta, tot i ser l'edifici mes antic de la ciutat, del 1791. Despres de visitar el museu, que m'havia donat la primera idea clara de la historia de la ciutat, vaig agafar un taxi fins al General Hospital de Potrero Aveneu. Sense que ell ho sapigues, l'encontra amb Henry m'hi havia esperonat. Va ser on finalment he sabut a que es devia la meva irritacio epidermica. Com ja he dit en un altre moment, finalment no ha estat res greu. Tampoc tenc temps ara d'il.lustrar la meva experiencia sobre el sistema sanitari de San Francisco. El sol es a punt de pondre's i vull pujar fins al cim de Buena Vista. Nomes dire que no en tenc cap queixa ni una, mes tost el contrari. Pero si que dire que mentre esperava que em conultessin a la sala de l'hospital, el terra es va sacsejar durant uns segons i amb molta forca. La primera reaccio que vaig tenir va ser expressar el seguent, en veu alta i en espanyol perque m'entenguessin els pacients mes propers que esperaven amb jo: Que bo, quina sort i quina casualitat que el terratremol hagi ocorregut quan som a l'hospital, sens dubte estem salvats! En realitat no va passar res, es clar. Cinc minuts mes tard a la televisio de la sala d'espera informaven que la sacsejada havia estat de 4,4 graus a l'escala de Richter.

"Tales of the City": Mission Dolores i Ocean Beach

Ahir: son les nou i mitja del vespre i som a Osaka, un restaurant japones de Castro Street, el carrer mes gay de San Francisco, el carrer mes gay del mon? Pero quan he sortit del 24 Henry Street, es a dir del B&B, no he vingut directament cap aqui. He volgut acostar-me a la Mission Dolores, no t'ho perdis: la missio fundada a San Francisco pel pare, francisca naturalment, Juniper Serra, situada nomes a un parell de carrers mallorquins -petrers, petrencs?- d'aqui.

Avui: tot va comencar dilluns passat. Era a l'habitacio preparant-me per sortir i tenia la televisio encesa, sense posar-hi gaire atencio, de fet nomes la necessaria per assabentar-me de les temperatures del dia, per tenir-ne una lleugera idea, no del tot exacta, perque aqui els graus es compten amb faranheit, no amb celcius. Diguem que la mitjana d'aquests dies es de 70F, devers 20C. Es a dir que fa un temps bonissim, sobretot a jutjar per les noticies metereologiques que arriben des de les Illes. Dilluns passat feia un dia de vent, l'aire feia moure les branques dels arbres de l'hort del darrere i feia vibrar els vidres de la finestra, encarada cap a l'oest. Entre bufada i bufada em va semblar sentir un nom en boca del periodista televisiu: Juniper Serra. Em vaig quedar palplantat intentant seguir la noticia, pero el locutor havia passat a tractar un altre tema. Un cop espassada la primera sorpresa, quan les neurones es van tornar a interconnectar, vaig comencar a lligar caps. Es clar: California, San Francisco, Mission District, Mission Dolores,... Tot d'una que vaig poder asseure'm online, vaig comencar a cercar-ne informacio, concretament a Viquipedia, primer en angles i despres en catala. Efectivament, Juniper Serra va ser el fundador de la primera missio de San Francisco, el 1776.

Pero aquell dia no vaig -diguem-ne- continuar la investigacio. Tenia ganes de caminar i vaig enfilar el carrer de Castro en sentit sud, amb la intencio d'arribar fins a Sunset District tot seguint la caiguda del sol. Quan vaig ser a Diamond Heights vaig virar cap a ponent, era primera hora de la tarda. Quan vaig ser al mont Parnas -Parnassus-, vaig veure un hospital. Vaig decidir entrar-hi: un petit problema d'irritacio de la pell, pero com que aleshores no sabia a que es devia volia consultar un metge. En realitat havia anat a parar a l'ambulatori d'una clinica privada: la broma em podia costar entre 200 i 600$. Sort que la recepcionista em va donar les senyes d'un servei d'emergencia on m'atendrien de franc. Hi havia un servei d'autobus que hi duia, pero al final vaig desistir, vaig decidir continuar el passeig i anar-hi un altre dia pel meu compte si la cosa persistia. Des del Parnassus, amb vistes sobre el Golden Gate Park, vaig enfilar el carrer de Judah, tot resseguint la linia del tren. Una alternativa era pujar-hi, pero vaig pensar que l'agafaria de tornada. El carrer era llarguissim, el vent de ponent em venia de cara, pero no m'importava, tenia ganes de caminar i caminar fins a esgotar-me. Vaig creuar Sunset Bulevard, encara em faltaven unes quantes illes de cases -planta baixa i primer pis, disposades geometricament- per arribar al final: alla on s'acabava o comencava la linia de tren. Vaig creuar l'ultim carrer, en realitat una autovia ampla. De cop i volta, dunes d'arena i vegetacio. El vent continuava bufant amb forca i aixecava una capa fina de sorra a l'alcada dels peus. Inesperadament -sabia positivament que alla hi havia la mar, ja feia una estona que la veia a l'horitzo, pero...- inesperadament: se'm va obrir el Pacific, salvatge, fred, agitat i ensordidor per la forca del vent i de les ones. Acabava d'arribar a l'Ocean Beach, immensa.

"More Tales of the City": Barbary Lane

"Brian spent the morning in Washington Square, sunning his body for a person who would probably never know the difference. As he trudged back up Union Street to Barbary Lane, he suddently decided that it was time to confront his fantasy face to face. He turned off Union at Leavenworth and walked a block up the hill to Green Street, where the Superman Building shimmered magically in the sunshine". Es certament magnific poder visualitzar mentalment les localitzacions de Tales of The City, ara mateix More Tales of the City. Dissabte dia 24 vaig comencar a patejar la ciutat una altra vegada. Vaig tornar a partir de Castro, sentit nord. Alamo Square va ser el primer mirador del dia. Vaig continuar per Pierce Street: cases victorianes rere cases victorianes. Vaig trobar els dos parcs que cercava: Alta Plaza Park -de nom tan evocador com Alamo, Buena Vista o Divisadero per designar l'altitud- i Lafayette Park. Les vistes des de la bocana de la badia fins a l'illa d'Alcatraz son millors des del primer d'aquests dos parcs de Pacific Heights. Vaig anar a parar al Hyde Street, just al restaurant -Hyde Street Seafood Restaurant- on vaig veure Shawn per penultima vegada. Vaig entrar-hi, tornava a ser Happy Hour d'ostres. Me'n vaig crospir una dotzena per 12$. Les vaig acompanyar amb una copa de vi: "cheers!". Jackson Street, Washington Street, Jones Street,... Que ningu es perdi la vista de Downtown des del punt mes elevat de Brodway Street si algun dia visita SFO! Vaig asseure'm damunt de la paret amb la voluntat d'acabar d'extasiar-me per la contemplacio, fumant una cigarreta. Em sentia un dels personatges de la novel.la, Michael Tollivier naturalment. Maupin va dir l'altre dia que la seva darrera obra se centrava en aquest personatge. Vaig demanar per la Green Street, era a devers vuit illes de cases. Vaig capir l'encert de localitzar la novel.la en un carrer d'aquella part elevada de la ciutat: Russian Hill. Vaig descobrir el carrer de Barbary Lane, en realitat Macondray Lane, tot davallant per Laevenworth Street. Es un carrer petit i del tot diferent: ple de vegetacio exhuberant i frondosa. En qualsevol moment podia apareixer Anna Madrigal entre la verdor prenent cura de les seves plantes de maria colombiana.

"Tales of the City": The Greek Theater

El divendres dia 28 vaig agafar el metro -a poc a poc anire aprenent a desfer-me be dels transports publics de San Francisco, el MUNI i el BART: el "cable car" F des de Castro per anar al centre, Downtown, o per arribar fins al Fisherman's Warf; el tren N per anar al de Young, el metro per anar a Berkeley, fins al campus de la University of California. Exactament alla era el concert al qual volia assistir, concretament al Greek Theater del campus. No havia aconseguit entrades online, pero havia decidit arriscar-me. Quan vaig arribar, vaig assabentar-me del que em temia, les entrades eren esgotades. Vaig aventurar-me a la revenda: les entrades, que costaven devers 30$ per internet, es venien a 150$. Finalment vaig aconseguir-la mes barata, pero tot i aixi la vaig pagar cara. El teatre grec de Berkeley es immens, aixi i tot a les nou del vespre era reple de gent, una bona majoria hispano-parlant, capac de cantar a cor les cancons de Manu Chao, algunes de protesta a ritme de reague i dedicades a l'EZLN. Em vaig emocionar amb la rumba catalana Barcelona. Manu escalfava el sentit ciutada dels "franciscans" amb reiterats "sube San Francisco!", intercalats amb altres "sube San Pancho, sube San Panchito", incoprensibles per a alguns. Al final, molta ballaruca. L'auditori era gairebe insaciable i va arribar a esgotar l'energia de Manolito.

"Tales of the City": Baker Beach

Quin greu! He berenat placidament en aquest cafe, Sanchez amb 17th Street, com ja comenca a ser habitual als matins de San Francisco. Seia defora. M'he canviat de taula perque el sol em pegava massa de ple. Em disposava a continuar llegint tranquil.lament a l'ombra, quan de cop s'han assegut tres tios a la taula del costat. Els sentia parlar: un d'ells, tot i que ho feia en angles, era inquestionablement espanyol, de Madrid. No m'he girat, pero aixo m'ha descentrat un munter. Cadascu te el seu accent, es clar!

Vull repassar ara el diumenge d'avui fa una setmana. Em vaig allotjar per primer cop al B&B del 24 Henry Street. Despres d'instal.lar-me, esportives i calcons curts, vaig comencar a caminar amb destinacio fixa. Vaig enfilar Divisadero i vaig pujar al turo de Buena Vista, un mirador increible sobre la ciutat, amb una vista bonissima, s'enten. Vaig continuar pel Haight Street, un carrer forca popular: cafes, botigues de tot tipus, alternatives i de tot color,... Em vaig endinsar en el Golden Gate Park: un fumadero de maria, gent jaient a la gespa, tocant tambors, social i cumba. Mes enlla, un grup de "guys" gays fent voleiar teles de colors al so de la musica tecno. Em vaig arribar a perdre. Em van reorientar a fi d'anar a sortir al barri de Richmond. El vaig travessar a ple sol fins arribar finalment al meu objectiu: la Baker Beach. Era mitja tarda, la gent comencava a arreplegar per partir, vaig recorrer la platja sencera fins al Golden Gate Bridge. Aixo es a la banda freda de la badia, com se l'anomena. L'aigua freda del Pacific em mig congelava els peus. Un cop vaig arribar sota el pont, despres de peripecies per les roques, em vaig despullar i em vaig remular tot a la vorera, alerta amb la forca de les ones d'aquest ocea. Vaig eixugar-me al sol, no duia tovallola, no en tenc. Per tornar vaig demanar ajut a un noi negret d'ulls immensos, vivits i mig espantadissos. Finalment vam fer el cami de tornada junts i amb bus. Va ser un dels dies de San Francisco per recordar: el paisatge maritim -la sorra negra, l'aigua i el cel de diferents tons de plom, el vermell del pont imponent,...- impressionava la retina. Jo pensava en tu...

"Tales of the City: The de Young"

El de Young es el museu mes interessant que he vist fins ara. El dilluns 24 vaig visitar el Museum of Modern Art (SFMOMA): em vaig arribar a posar nervios de tanta "modernor" incomprensible. El dimarts 25 vaig anar al Legion of Honor: l'emplacament al Lincoln Park amb vistes al Golden Gate Bridge i a la ciutat es bellissim. Es un museu classic, amb algunes obres importants, poques. Vaig poder contemplar dues pintures de Pietro Longhi. La col.leccio d'escultures de Rodin es molt amplia. El mes interessant, l'exposicio temporal de "Monet in Normandy". L'edifici del de Young, de color de ferro oxidat i amb la torre, es impressionant, modern i funcional. Es situat al Golden Gate Park. Hi ha representades obres de totes les cultures: Egipte, Oceania, Africa, America precolombina,... El que mes em va agradar: la col.leccio de pintura moderna i contemporania, del XVIII al XX, i la col.leccio de fotografies des dels inicis. Hi ha retrats de Victor Hugo, Baudelaire, Toulouse Lautrec,... Em va colpir la foto de dos parisencs disparant des de l'habitacio contra els soldats alemanys ocupant la ciutat, del 1944. L'exposicio temporal es sobre la cultura llatina als EEUU: "Chicano". Entre d'altres, en un espai tancat i amb projeccions a les parets, es questiona sobre la identitat. Sorprenent el comentari d'una jove a la pantalla, dient que ella no es considera chicana, sino hispana, perque la seva familia prove de Barcelona, "my goodnees!".

Oren

Me n'havia oblidat, de les resurreccions: som al Cafè Flore (since 1973), confluència Market amb Noe. Afamat, m'he pres una sopa calenta de pollastre -sec a la terrassa i aquí fa fresqueta- i una ensalada d'avocat. Al meu costat s'havia assegut un tio amb el seu ordinador portàtil. Les mirades eren furtives per part meva, fins que després de menjar ens hem somrigut. Ha reconegut tot d'una que som a San Francisco de visita i el primer que m'ha aconsellat ha estat la Leather Parade d'aquest cap de setmana. Es israelià i viu a Sonoma, al camp, a la Toscana californiana. Es dedica a l'art, a programes d'educació artística en els museus. Treballa amb museus espanyols i catalans. M'ha recomanat el "de Young". Demà l’aniré a visitar. El seu nom es Oren, com el nom del restaurant jueu que hi ha a l'Oranienburger Straße de Berlín -li he dit. Era la meva única referència. Coneix el restaurant. M'ha deixat la seva adreça electrònica: demà li escriure. Viu amb la seva parella i té dues criatures, fills biològics de l'altre. En resum, i així com s'ha resumit ell mateix: leather and art.

"Tales of the City" continua al de Young

San Francisco

Des de dijous passat som a San Francisco i només tornaré a Fènix per agafar l'avió de tornada a Menorca. Som al barri de Castro, en un Bed & Breakfast del número 24 de Henry Street, tot i que el cap de setmana l'hauré de passar en un altre B&B perquè aquest està ple. Ara mateix estic a punt de sortir per anar a sentir Armistead Maupin, que llegeix el seu darrer llibre a la llibreria Cody's.

Som de tornada al B&B i fa una estona m'he atrevit a demanar-li un autògraf a Armistead Maupin. En realitat no n’ha llegit gaire, del seu llibre. Ha començat parlant de la trama de la seva darrera novel.la, The Night Listener, la versió cinematogràfica de la qual és a punt de sortir, el protagonista n'és Robbin Williams -l'actor també és de SFO. Maupin ha respost a les preguntes de l'audiència, menys nombrosa del que m'esperava. Malauradament el meu anglès no és prou bo per entendre tot el que deia, però em sentia pròxim a les històries que explicava, sobretot m'ha impressionat la capacitat d'anàlisi psicològica dels seus personatges en aquesta ciutat bigarrada. Ara me'n vaig a fer un mos, tenc gana.

"Tales of the City" continua amb Oren

Richmond, Virginia (14 July)

Aquest es el segon escrit relatiu a la meva estada a Richmond. Si vols llegir la cronica sencera, clica al titol.

En sortir del Museum of Fine Arts vaig enfilar la Grove Avenue amb la intencio de tornar a l’hotel. No em vaig tornar a acollir al servei complementari del Jefferson, tot desoint el consell de la recepcionista que el trajecte a peu era massa llarg. El llarg passeig per l’avinguda va ser una immersio en l’arquitectura colonial de la ciutat, no m’abastava la mirada per contemplar tanta facana magnifica, mansions i cases unifamiliars de dues plantes amb porxo i porxada sostinguda per columnes, amb escales breus per accedir-hi. Sota el porxo, groxadores per sostenir la gravetat feixuga de la calor i la vagueria.

L’avinguda desemboca al campus de la Virginia Commonwelth University (CUV). Des d’alla vaig enfilar el West Franklin Street, el carrer de l’hotel, vaig sobrepassar-lo fins a arribar a la Capitol Square. Edgar Allan Poe va viure a Richmond, a la placa em vaig trobar amb la seva escultura.
Aquest divendres passat el sopar va ser d’una hamburguesa al Barcode: Barcode Burger. L’endema de mati dissabte partiem cap a Washington per passar-hi el cap de setmana.

Richmond, Virgínia

 

El dijous dia 13 de juliol vam volar des de Cleveland (Ohio) a Washington DC, aproximadament una hora de viatge, i des de l’aeroport vam fer devers tres hores de carretera fins a Richmond. Vam aturar només un moment a Springfield per comprar dinar. Vam arribar a l’hotel Jefferson de Richmond, The Jefferson, un hotel amb història, ja que va ser construït el 1895, i d’estil historicista. Entrevist des de lluny les dues torres paral.leles a banda i banda de l’edifici el feien confondre amb una esglesia. 

El Jefferson és un hotel de luxe, fet construir per un magnat del negoci del tabac, amb un hall de columnes impressionants. Amb Richmond, el Jefferson i les plantacions de tabac es comença a intuir la Història dels EEUU. Virgínia va ser un dels Estats secessionistes del sud que es va voler separar dels Estats Units d’Amèrica en declarar-se l’abolició de l’esclavitud i va formar part dels Estats Confederats, en guerra civil contra els Estats de la Unió. Els americans coneixen la contesa com la Civil War, nosaltres parlam de la Guerra de Secessio dels Estats Units. Jefferson Davis va ser el president dels Confederate States of America. Abraham Lincoln, el president de la Union i del partit republica. A l’hotel Jefferson de Richmond s’hi va allotjar Elvis Presley, pero aquesta es una altra història.

L’endemà divendres em vaig aixecar i, després de nedar una hora a la piscina interior de l’hotel, vaig davallar a la recepció per demanar un mapa de la ciutat i informar-me si el centre era molt enfora. Em van dir que sí, que era millor que per arribar-hi m’acollís al servei complemetari de l’hotel: vaig esperar devers deu minuts fins que no va aparèixer el magnific xofer i m’obrís la porta de l’immens vehicle negre. Només hi havia un altre acompanyant, un altre client de l’hotel, un senyor gran que després em vaig trobar al Museum of Fine Arts, on en realitat em dirigia. Vaig dir al xofer que volia anar a la Carry Street. Em va demanar a quina alcada: Boulevard Avenue, vaig dir jo. Em va dir que això era al final del carrer i que si volia em deixava a l’inici. “All right”, li vaig respondre, sense saber ni poc ni gens com ho faria per arribar al museu. 

Vaig comencar a caminar. Res encara del que esperava veure quant a arquitectura colonial: Carry Street és un carrer comercial, d’edificis d’una sola planta. Vaig aturar-me a un cafè. Despres vaig enfiliar-lo una altra vegada fins arribar a Boulevard Avenue. Vaig tornar enrere per endinsar-me en la Colonial Street: aquestes si que ja eren les cases colonials que m’esperava trobar, cases amb porxada i algunes amb finestres ben bé menorquines: finestres de guillotina amb llistons blancs de fusta per separar els vidres i contrafinestres verdes, finestres de la Menorca colonial també.

Després d’equivocar-me de sentit, finalment vaig topar amb el Museum of Fine Arts. L’entrada és de franc. Vaig trobar-hi obres ben interessants, des de peces d’art bizantines –tornava a trobar Menorca sota aquest Imperi- fins a olis d’època calboniana: un quadre d’Angelika Kauffmann per exemple. Un guia, potser un professor, explicava un quadre de Ribera, crec recordar, a un grup d’estudiants. En qualsevol cas era un oli d’un pintor espanyol. L’explicació era en espanyol. Els alumnes portaven una samarreta que deia: Amantes de la Hispanidad, amb un toro ibèric a l’esquena. Van resultar ser estudiants de Virgínia que feien un grup de llengua i cultura espanyola. El curs era financat per l’Estat de Virgínia.

Cleveland, Ohio (11 – 12 juliol)

Ara mateix som a Fenix, de tornada ahir del primer tour pels EEUU: Cleveland, Richmond i Washington DC. Comencem per Cleveland, en principi cap lloc recomanat. Mary Ann Singleton es el primer personatge que apareix a Tales of the City de Maupin. Es a San Francisco de vacances. La novel.la comenca amb una telefonada a la seva mare dient-li que no pensa tornar a Cleveland, que ha decidit quedar-se a la liberal capital de California. La primera referencia de la capital d’Ohio es, per tant, decebedora: una ciutat conservadora, de l’America diguem-ne profunda, d’on els nadius malden de fugir. Potser per aquest motiu, pero, concients d’aquesta fama, els habitants de Cleveland s’esforcen a ser oberts i a fer d’amfitrions acollidors.

Vam arribar a Cleveland dimarts dia 11 de juliol, a mitja tarda hora local, despres d’unes tres hores d’avio des de Fenix. Com sempre, Shawn hi anava per feina i hi tenia, com a totes les altres ciutats visitades, un cotxe llogat a punt. En arribar vam anar a l’hotel, Embassy Suites Hotel, situat a Downtown, al centre de la ciutat. Cleveland es a la zona dels llacs dels EEUU, a la riba de l’Eire. L’sky-line es com el de moltes altres ciutats americanes: els gratacels retallen el cel. Vam sopar al Fat Fisch Blue mentre actuaven musics i artistes locals. Era dimarts i no hi havia gaire gent. 

L’endema dimecres al mati vaig visitar el museu del rock, el Rock’n Roll Hall of Fame and Museum, situat en una construccio amb piramide de vidre a la vora del llac. L'edifici es de l'arquitecte I.M. Pei, el mateix que va concebre l'expansio del Louvre i l'Edifici East de la National Gallery of Arts de Washington. Des de l’explanada i des de dedins es pot contemplar els edificis alts de la ciutat. Tot i que la nit anterior havia plogut, el mati era assoleiat, pero xafugos i calitjos. La vista des de la terrassa del museu envers el llac no era gens diafana, pero s’intuia l’activitat del port. El museu, molt interessant per a qui li agrada el rock; per a mi, una introduccio interacctiva de la seva Historia. Vaig comprar-me’n una, d’Historia del Rock, en tres DVDs. En sortir del museu tornava a comencar a ploure. L’endema mati sortiem cap a Washington DC.