Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular

Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.

Adéu als infants republicans. Plaça de la Conquesta, Maó

Des de ca meva fins a la plaça de la Conquesta de Maó només hi ha uns deu minuts a peu, però el viatge històric que s’hi pot fer és incommensurable. Geogràficament s’acaba sortint a l’Arravaleta pel carrer del Nord, que dóna al vent de Tramuntana. Es deixa el Carme a la dreta -església i claustre-, es passa per davant del mercat del peix i s’enfila amunt cap al portal del Mar -amb vistes al port des de dalt de la Costa de ses Voltes.

La plaça de la Conquesta és la part més antiga de la ciutat, indret equívocament inexpugnable, enlairat dalt dels penyals.  Hi vaig amb relativa freqüència perquè hi ha la biblioteca pública, situada a l’antiga casa de la família Mercadal, amb una col·lecció no gens menyspreable de films en DVD.  De llibres, no en prenc cap mai en préstec.  De pel·lícules, sí; una de les darreres: Au Revoir les Enfants.

Au Revoir les Enfants, de Louis Malle, la vaig tornar a mirar -per segona vegada?- dimecres passat al reproductor de DVDs de casa després d'haver-ho fet més d’un quart de segle abans en qualque cinema de Barcelona -no l’havia tornat a veure des de llavors? O tal vegada sí, per rememorar un altre cop el trasbals d’emocions que m’havia produït?  Em pensava que l’havia vista per primera vegada al cinema el 1986, però no, devia ser el 1987, any en què va guanyar el Lleó d’Or al festival de Venècia.  Forma part de la meva llista particular de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, així mateix com L’ami retrouvé (Reunion, L’Amic Retrobat), que també devia veure a Barcelona un parell d’anys més tard.  Tant l’una com l’altra enalteixen l’orgull discret i l'exquisida sensibilitat del nen hebreu preadolescent i cultivat, orgull i sensibilitat focalitzats en la música i la literatura.

En realitat, la plaça de la Conquesta de Maó, amb l’estàtua fatxenda -llegeixi’s de 1950- del conqueridor medieval Alfons III, no existia de fet abans de 1944, en què es van acabar d’enderrocar les antigues cases que les bombes llençades per l’aviació italiana, alemanya i espanyola havien destruït al final de la Guerra Civil en el transcurs de la Batalla de Menorca, en què l’illa finalment es va haver de rendir davant les tropes franquistes. 

En qualsevol cas, l’indret devia ser molt probablement un intricat de carrers medievals. Recordo haver participat a finals dels anys noranta en una visita guiada per Maó, durant la qual se’ns va obrir una portalada del costat mateix de la Biblioteca.  S’hi entreveia el que quedava de l’estreta silueta d’un carrer àrab, apuntalat per bigues d’una banda a l’altra i que evocava amb força la porta suposadament àrab de la costa de cas General.  

Després del bombardeig, la façana de la casa Mercadal, la seu actual de la biblioteca pública, va quedar ben bé a la vista i des de llavors ençà presideix la plaça.  Entre els edificis circumdants, pels quals queda encabida, hi ha els murs feixucs de la façana posterior de l’església de Santa Maria, del segle XIX.

A Au Revoir les Enfants Malle narra cinematogràficament la pròpia experiència. A principis dels anys quaranta a la França ocupada pels alemanys, i amb la finalitat d’apartar-lo de la guerra, Louis -Julien Quentin a la ficció- va ser internat pels pares en un col·legi catòlic de frares, collège d’Avon, a prop de Fontenaibleau, juntament amb el seu germà gran Bernard. Allà hi va fer un amic dos anys més gran que ell, Hans Helmut Michel -Jean Bonet-, que després va resultar ser jueu -Jean Kippelstein .  La Gestapo el va descobrir i el va arrestar a mitjans de gener de 1944 juntament amb dos al·lots hebreus més que el pare Jacques -Père Jean- havia fet amagar a l’internat per protegir-los dels nazis.  L’amic hebreu de Louis va ser exterminat al febrer al cap de concentració d’Ausschwitz quan tenia 14 anys.  El frare protector va ser deportat a Mathausen i hi va morir una setmana després de l’alliberament.  

Arrambat al mirador del pont des Castell que dóna al port de Maó des de la plaça de la Conquesta, el 8 de febrer de 1939 es va veure salpar cap a Marsella el HMS Devonshire, el vaixell de la marina britànica carregat amb centenars de refugiats republicans menorquins que, després de perduda la Guerra, fugien cap a França.  Talment com el pare Jacques, catòlic, molts d’ells serien deportats finalment al camp de concentració de Mathausen, on la major part hi va perir.

Maó i Venècia

Me’n vaig a dormir perquè demà comença de nou l’escola després d’aquest llarg període de vacances. I aquest segon trimestre serà força intensiu en tots els aspectes. Abans d’anar a dormir, però, vull anotar un parell de coses. La primera: ahir vam anar a prendre un parell de copes de vi negre al Mirador amb Malcolm i vam estar parlant un poc de Menorca durant la dominació britànica al segle XVIII i em va recomanar que visités la web del National Maritime Museum de Londres i entre moltes altres coses interessants hi he trobat aquesta veduta del port de Maó del 1820. 

 

Charles Martin Powell,

A Third-Rate Entering Port Mahon

Avui de matí després d’aixecar-me i berenar me n’he anat al mercat de vell del parc del Freginal i he comprat un tapís prou gros per 5€ que penjaré al menjador per mirar-me’l mentre dino. Es tracta d’una vista veneciana, probablement del pintor Bernardo Bellotto, molt semblant a aquesta de la National Gallery of Victoria, a Austràlia:

Bernardo Bellotto,
Grand Canal looking north-east to the Rialto Bridge (c. 1738)

Bona nit!

Gus van Sant, Paranoid Park

Tampoc calen gaires paraules, dijous passat vaig anar al cineclub per primera vegada des de feina molt de temps, de fet no hi havia anat des de la temporada passada, és a dir que "Paranoid Park" ha obert el curs cinèfil 2009 2010. Volia que aquest film de Gus Van Sant se sumés a altres pel·lícules seves que he vist: "My own private Idaho", "Elephant" i "Milk". Com a "My Idaho" i a "Elephant", a "Paranoid Park" van Sant torna a tractar la joventud, l'adolenscència trencada per la realitat més crua i violenta amb grans moments visuals i melòdics de sensualitat sostinguda i des d'una perspectiva interior summament, paradoxalment poètica. En fi, potser volsaltres tampoc us perdríeu una pel·lícula de van Sant...

Tintoreria X (Maó, Camí des Castell)

Reclamació:

El dia 24 de juny de 2009 vaig dur a la Tintoreria X un edredó nòrdic de llit de matrimoni de 240x220 perquè me’l fessin net. El Sr. X em va proposar cobrar-me el preu d’un edredó d’una plaça, 26€, i vaig acceptar. Quan vaig anar a recollir-lo, em va dir que no el trobava. Hi vaig tornar a passar reiterades vegades i li vaig telefonar i sempre tenia una excusa diferent. Finalment un dia em va dir que hi tornés passats 20 minuts i aleshores em va instar que mirés entre tres edredons diferents quin era el meu i cap d’ells ho era. El meu era gairebé nou, molt ben mantingut i amb l’etiqueta sense esborrar. A part però de la pèrdua de l’edredó i del mal servei, que pot ocórrer en qualsevol negoci, la meva reclamació fa referència sobretot també al pèssim tracte personal rebut com a client per part del Sr. X, que finalment s’ha mostrat del tot autoritari i irrespectuós cap a mi, litigant i volent-me fer sentir culpable del que ha succeït. Podria detallar situacions en què fins i tot m’he sentit denigrat.

La meva petició és que Tintoreria X m’aboni el preu sencer del nou edredó que m’he vist obligat a restituir i que no tenia previst fer. L’edredó l’he comprat a Sa Botiga des Descans per 140€ amb descompte. Som conscient que el meu edredó no era nou del tot, però trobaria just que es tingués en compte el temps transcorregut fins ara, en què encara no s’ha dut a terme el servei i sobretot sobretot que es penalitzin els prejudicis derivats del pèssim tracte rebut per part del Sr. X, que no solament m’han fet decidir dur la qüestió a Arbitratge, sinó que a més m’estan costant molt de temps, molts maldecaps i molta energia. El dia de lliurament de la peça neta havia de ser dia 27 de juny.

El solitari Oest al Teatre Principal

Martin McDonagh

És la meva tercera visita al Teatre Principal de Maó d’aquest estiu. La primera va formar part del programa d’activitats d’un curs de català per a estrangers de què vaig ser professor i que va ser organitzat pels Serveis Socials de l’Ajuntament de Maó i pel Consorci per al Foment de la llengua Catalana (COFUC). Un matí del mes de juliol vaig dur-hi els alumnes perquè coneguessin el Teatre i després de ser rebuts efusivament per la gerent Conxa Juanola, Xavier Pons ens en va guiar una visita prou amena. La segona vegada va ser l’1 d’agost, que va actuar l’uruguaià Jorge Drexler, un concert que l’oscaritzat cantautor va voler pròxim a l’auditori tot aprofitant les característiques íntimes del Teatre. Va ser aquell dia que vaig resseguir la programació fins al setembre i vaig descobrir l’estrena divendres passat dia 4 de l’última direcció teatral de Pitus Fernàndez: El solitari Oest, de Martin McDonagh.

Durant la setmana havia mobilitzat part dels meus amics per assistir a l’estrena, no solament empès per la petja del director menorquí sinó també perquè la peça m’era d’alguna manera familiar. Fernàndez és indubtablement el referent inqüestionable del teatre que es fa a Menorca. De forma particular, per a mi representa la recepció del teatre contemporani a l’illa i també la reactualització d’obres clàssiques. Ja no és solament el reeiximent de la posada en escena de les obres que duu a l’escenari el que em sembla interessant, sinó sobretot com les peces representades són sempre susceptibles d’interferir i inferir en la consciència d’hàbits dels espectadors menorquins. 

D’alguna manera Fernàndez és per a mi un director de revolucions pedagògiques en la difícil tasca de sacsejar un públic, el menorquí, més tost immòbil, inert i difícil de penetrar. En la selecció de les obres que representa s’hi entreveuen criteris inconformistes que es confronten amb la mentalitat sedentària d’un públic ancorat en una certa tradició entre burgesa i costumista i en un cert tarannà poc analític i poc crític amb els comportaments quotidians propis i amb els del proïsme més pròxim. Així puc interpretar jo les seves escenificacions d’obres de Brecht o Genet, per exemple, importants ja sigui només pel sol fet que són la recepció a l’illa de Menorca d’autors controvertits i incòmodes.

Martin McDonagh, fill de pares irlandesos, situa els esdeveniments de l’obra en un poble allunyat de l’oest d’Irlanda anomenat Leenane. S’hi entrecreuen les personalitats de quatre personatges, els germans Coleman i Valene, el pare Welsch i Girleen, una noia adolescent, lolita contrabandista com ressorgida d’un institut de Secundària actual. La relació entre tots dos germans és tempestuosa, brutal, primitiva, fruit d’energies emotivament no canalitzades. Coleman, interpretat per Rodo Gener, és en certa manera l’arquetip del caràcter mascle, rude i assassí, guerra i virilitat d’un déu rural. 

Al seu germà Valene, fetitxista d’imatges religioses i avariciós del seu domèstic espai vital, l’actor Emilià Carrilla li atorga encertadament la contorsió amanerada i espasmòdica de les extremitats. Les baralles per motius nimis de tots dos, que s’envien constantment a prendre pel cul com a part epidèrmica del seu vocabulari, són danses d’una sexualitat que en principi únicament es resol en violència i agressivitat, fins que el sensible i dubitatiu pare Welsh, interpretat per Josep Mercadal amb aires de Montgomery Cliff, provoca un gir de l’acció amb l’epístola final del seu suïcidi adreçat als germans. Tècnica teatral recurrent, la segona part de l’obra enfila cabdells amollats durant la primera i teixeix un mosaic de confessions que provoquen la hilaritat sorpresa del públic i la descoberta d’emocions lleugerament sadomasoquistes per part dels dos germans, que ara i adés conclouen en sensibles convulsions d’esperma.

L’estrena de El solitari Oest a Maó, adaptada per Jaume Gomila, representa també els inicis de la recentment creada companyia menorquina de teatre Moll Oest, que en aquest cas concret coprodueix l’obra amb la mallorquina Fornal Espectacles. Rep el suport de les institucions illenques i se’n preveuen una trentena de funcions. Demà dia 6 de setembre en serà la tercera a Es Mercadal.

Més aigua de roses

Avui m'he despertat que el dia aclaria amb una rebufada de vent: de cop i volta ha revolat la cortina de la finestra del dormitori, oberta de bat a bat. Al sud de l’illa s’havia congriat una tempesta, núvols grisos de plujat que desprenien llamps i trons. No ha arribat a ploure, però em pensava que havia de caure la primera pluja de finals d’agost, Sant Bartomeu o Sant Lluís. Ara acab de mirar la predicció meteorològica i contràriament al que semblava dóna més sol i vent fluix de Tramuntana. És a dir que demà passat me’n vaig a Mallorca amb bon temps. Serà l’escapada de l’estiu, que he fet sencer a Menorca. La darrera entrada d’aquest bloc era de finals de juliol: apareixien les últimes vivències, els nous plantejaments per al pròxim curs que comença la setmana que ve i una breu enumeració de l’última pel·lícula i de la darrera lectura.

Entre aquesta setmana i la que ve seguiran els canvis. Si el setembre és un mes més tost de reflexió que d’activitat, tal vegada em tindreu a la finestra de l’ordinador amb més freqüència. Enumeració! Enumeració de coneixences, noms propis que em ballen pel cap tota l’estona, com volent perllongar vivències, recrear-les o crear-ne d'altres. Enumeració d’hostes a casa meva i visites d’amics, el mes jove d’un sol any d’edat. El nou plantejament per a d’aquí unes quantes setmanes serà un nou curs d’italià que organitza l’Escola d’Adults, perquè a partir d’ara tindré els capvespres i els vespres lliures... Avui han deixat a casa un follet dels nous cursos, un altre senyal de finals d’estiu principi de tardor que arriba anualment a la bústia. El relleu de la darrera lectura en anglès és “Misterious Skin”, de què segurament parlaré més endavant. Les nits del mes d’agost van començar amb un concert íntim de George Drexler al magnífic Teatre Principal de Maó, que havia organitzat Atxem, el mateix grup de gent que omple les nits de la Terrassa del Claustre del Carme a Maó aquest estiu. 

Creuers al port de Maó

mpons

L’acord actual de l’Ajuntament de Ciutadella per modificar el projecte de construcció del Dic perquè hi puguin atracar creuers no té certament cap sentit. I no en té cap no solament perquè es contradigui amb l’exigència de sostenibilitat de l’illa de Menorca com a Reserva de la Biosfera, ni tampoc perquè el turisme de creuers sigui un producte que a priori s’hagi de descartar a l’hora de dinamitzar l’economia o d’oferir qualitat, sinó perquè Menorca ja té un port –natural- capaç d’absorbir-lo sense problemes de cap índole: el port de Maó.

En aquest sentit malauradament no cal sortir de Menorca a fi de trobar experiències de mala gestió i de deixadesa. Què suposa el turisme de creuers per a la ciutat de Maó? Se’n treu o se’n pot treure rendiment econòmic? Incrementa les vendes dels comerços? Comporta un major nombre de clients als restaurants? Quin és el tarannà econòmic dels viatgers un cop davallen al port? Se’n van d’excursió a tall individual? o de forma organitzada per un touroperador? Entren als museus? No sé donar resposta a totes aquestes preguntes, però les puc intuir. No sé ben bé tampoc què farien a Ciutadella, però puc ben assegurar que a Maó gairebé ningú –gairebé cap empresari ni tampoc els seus treballadors- s’aixeca del llit un diumenge dematí a fi d’obrir la cafeteria, el restaurant, el comerç o la parada de la plaça del Mercat. Per què? Per vessa? Per comoditat? Pel poc rendiment econòmic que suposa? Com s’explica per un altre costat que a l’altra banda del port de Maó, on també hi atraquen creuers, no hi hagi cap tipus d’infraestructures ni de serveis, on el viatger és abandonat entre contenidors de mercaderies, on no hi ha ni una sola ombra on es pugui asseure a redossa del sol, ni un sol i petit quiosc on pugui adquirir un bòtil d’aigua si té set ni cap excusat on pugui anar a pixar si en sent la necessitat.

Que n’és d’estrany tot! Ciutadella, que no té un port amb grandària suficient per a aquest tipus de vaixells, vol un gran dic perquè hi puguin atracar i en canvi Maó, que sí que el té, o bé sembla no saber-ne treure prou profit econòmic o bé ha decidit que ni tan sols val la pena posar el despertador. Potser caldria fer un transvassament de ciutadans a fi de veure si els ciutadallencs en sabrien treure més bon partit que els maonesos. No és, no, que es vulgui tenir tot, no! El problema és que es té de tot, però no se sap com gestionar-ho.

Per cert, m’estalviaré qualsevol comentari en relació a l’acord del nou Ajuntament.

(Comentari a Ducs d'alba i port de Ciutadella, de Nel Martí)

Cabaret, La nit de l'Elefant

Cabaret

Dissabte migdia vaig sortir a comprar al mercat, al del peix i al de la verdura. En entrar al claustre del Carme en vaig veure el cartell: a l’Elefant hi feien una nit de Drag Queens. ¿Res millor a fer l’últim cap de setmana de les meves vacances de Pasqua? Vaig anar a la parada d’una amiga del mercat i li ho vaig proposar, vam quedar que més tard m’enviaria un missatge per confirmar-m’ho. Vaig enviar un sms a un altre amic: que sí, que tot i que tenia feina l’endemà dematí d’hora li feia molta il·lusió que hi anéssim. Vaig anar a casa a dinar i, al capvespre, a fer una volta amb bicicleta fins a la mar. Quan era a mig camí va sonar el mòbil: el meu amic es començava a trobar malament i que ho sentia molt però que no estava segur que pogués venir, que fes els meus plans. Vaja! Em va saber greu. Quan era al costat de la mar mentre llegia vaig rebre un missatge de la meva amiga: que aquella nit finalment tampoc no sortiria. Bé idò, vaig pensar, aquesta nit et toca sortir tot sol. Vaig arribar a casa, vaig sopar, em vaig dutxar i em vaig posar a fer coses a l’ordinador fins a mitja nit, quan vaig considerar que era l’hora d’apuntar-se i començar la festa.

Des de casa fins a l’Elefant només he d’enfilar el meu carrer avall i davallar les escales fins al port. És a dir, el local és aquí baix al moll de llevant. No és gaire gran, a primera hora s’hi fan sopars i després es converteix en bar, tot sovint amb actuacions musicals: música brasilera, jam sessions, djs... Quan hi entres fa olor de la menjuca del sopar i el fum es pot tallar amb el ganivet amb què has tallat el be del cuscús, però a mi m’agrada perquè és més tost rastafari-hippiós i per tant basta que et posis els texans, una samarreta, et calcis les botes, agafis la caçadora i la gorra i t’hi plantis. Vaig entrar per la porta que em va semblar que no hi havia ningú conegut.  

Vaig acollir-me a la protecció de la barra, vaig demanar una cervesa, em vaig enrotllar un cigarret i, ja més distès, vaig començar a contemplar el panorama. Ah, mira! Aquelles dues al·lotes assegudes al sofà que m’havien mirat en entrar són dues amigues de Johnny, però a ell no el vaig per enlloc. Altres cares reconegudes d’altres dies..., però conegut conegut més bé ningú. A fi de fer ambient, la cambrera –vaig saber que era el seu aniversari- s’havia entaforat una perruca rosa fúcsia del mateix color de les làmpares del sostre del local. El que punxava a l’ordinador també anava transvestit i anava i venia.  

De cop i volta van entrar per la porta tot un grup de sis o set queens amb la madame francesa del lloc al capdavant: “Hello, bon soir!”. Presentacions, besades i tocarejades per aquí i per allà, ara un pit, ara una cuixa, ara la natja dreta del cul... L’ambient començava a escalfar-se, a arrencar motors... Fins que va començar el show: aleshores el dj va pujar al petit escenari acompanyat de dues drags, una amb un florero perruca que li feia de camuflatge divuitesc dalt del cap i l’altra amb unes pestanyes que arribaven gairebé fins a la porta. Van començar a sonar les notes de l’”I’ll survive”; no hagués pogut ser d’una altra manera!

Un cop acabada l’actuació i es van tornar a encendre els llums, vaig veure Javier allà assegut en una cadira al costat de l’escenari. M’hi vaig acostar, el vaig saludar, em va convidar a fumar i sense que em donés temps a reaccionar es van tornar a atenuar els llums, em vaig asseure al braç de la cadira del meu amic, amb els peus damunt la tarima, al centre de la qual hi havien col·locat una cadira. Aleshores va aparèixer ella, Malu, esplèndida, vestida de Liza Minelli, i va interpretar a la perfecció dos temes musicals de Cabaret, el segon dels quals, la meva cançó preferida de la pel·lícula: “Maybe This Time”.

Després de la performance em vaig atracar a la barra amb Javier per demanar un parell de cerveses més i aleshores va aparèixer la drag del florero dalt del cap, em va mirar i em va saludar: era Johnny! No l’havia reconegut quan ballava. Aquesta sorpresa sí que no me l’esperava! Aleshores també es va acostar Sally Bowls, i Javier ens va presentar: una al·lota palmesana que fa un temps que viu a Menorca perquè vol cert repòs i tranquil·litat -em va contar-, però que de tant en tant també necessitava injeccions d’energia i d’optimisme i fer bogeries com aquestes a fi de sortir de la rutina. Aleshores ens vam posar a parlar de la pel·lícula i, en fi, la nit va continuar... A S’Esbarjo, la guia de l’oci de Menorca, la festa s’havia anunciat com “La jaula de los grillos”, “La cage aux folles”, “The Birdcage”.

El noi del pijama de ratlles

Al voltant de cada llibre hi ha una experiència personal extraliterària. Fa unes quantes setmanes vaig anar a la llibreria Didasko, aquí a Maó. És la llibreria on s’encarreguen els llibres de l’escola i no sé ben bé per què, però hi havia d’anar. Vaig pensar que aprofitaria per comprar-me alguna novel·la de literatura catalana. Tant els instituts de Secundària de Maó com l’Escola Oficial d’Idiomes hi encarreguen les seves lectures. Vaig escollir dues novel·les catalanes i precisament en aquell moment vaig pensar a demanar també quines eren les lectures d’anglès. Em vaig trobar que al primer curs del nivell Avançat de l'EOI havien posat The Boy in the Striped Pyjamas, de John Boyne. L’única notícia que em sonava de l’obra era que se n’acabava de rodar la versió cinematogràfica. Com que feia temps que no llegia en anglès i em venia de gust fer-ho però no sabia quina obra escollir que més o menys s’adigués amb el meu nivell, vaig decidir comprar el llibre. La il·lustració de la portada deixava bastant clar de què tractava la història.

He acabat el llibre avui a la platja, i no que tingués festa: he aprofitat que em quedava una mica de temps al matí per anar-hi. De fet me l’he cercat entre els grans d’arena. Feia un dia espectacular, clar, diàfan, res a veure amb les darreres pàgines de la novel·la, on el dia, el darrer, era gris i no parava de ploure, enfangant tots els camps. Mentre havia estat llegint la novel·la, la història lliscava amb prou vent sobre els meus coneixements d’anglès perquè hi surés una sensació agradabilíssima, i si m’havia demanat com seria el final era només de passada, de costum, perquè prou que gaudia durant la travessia per haver-me de demanar a quin port arribaria. Però avui, abans d’arribar-hi, ja me l’he vist venir, el destí, i no m’ho podia acabar de creure. No, no pot ser, s’acaben les pàgines, s’acaba el llibre, i això no té volta enrere! Ha estat força dur, la veritat. No m’ho esperava. Entre tant d’horror, però, i sort!, hi ha pogut més la bellesa, la sensació d’una amistat eterna, tot i que no em vull enganyar. La història d’aquests dos nois ha passat ja a ser una història inoblidable, vull dir una història que la humanitat, que ha estat i és dividida per tanques i murs, no oblidarà mai.

El noi del pijama de ratlles, publicat en català per Empúries, passa a tenir un lloc rellevant entre els meus llibres de literatura preferits sobre els camps de concentració, una llista encapçalada, és clar, per Joaquim Amat Piniella. L’any 2006 vaig voler sumar-me a la commemoració del dia de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz, el 27 de gener de 1945, amb una entrada en aquest bloc, on a la vegada reproduïa un article que l’any 1995 –aleshores en feia cinquanta, d’anys, de l’alliberament- em va encarregar un amic.

No coneixia tampoc l’escriptor dublinès de trenta-set anys John Boyne, però la veritat és que durant aquests darrers dies m’he adonat que tant ell com aquesta obra seva ja són molt coneguts, ja que me l’he trobat als mostradors de les llibreries del centre de la ciutat, llibres seus amb l’anunci en portada: del mateix autor de El noi del pijama de ratlles. M’he demanat si aquests altres llibres seus devien ser tan bons de llegir en anglès com el que acab de llegir, perquè la veritat és que he gaudit força amb la senzillesa de l’anglès utilitzat al llibre. Comprenc que la novel·la, tot i que no és escrita en primera persona, sinó en tercera, sí que ho és des de la perspectiva de Bruno. Encara que el narrador sigui l’autor i no el protagonista –diguem-ho així-, l’anglès que s’hi empra és també innocent, com el noi, incapaç de pronunciar paraules ferotges. És sorprenent de pensar que sigui precisament en aquesta innocència on s’amaga la major veritat del llibre, que sigui el membre més petit de la família qui la posseeix, com la posseïa l’àvia paterna, que s’hauria regirat a la tomba si hagués sabut que The Fury havia fet enviar una corona el dia del seu funeral. L’àvia amb qui cada Nadal representaven una obra de teatre i es disfressaven, l’àvia que deia: You wear the right outfit and you feel like the person you’re pretending to be...

Quan me n’anava de camí cap a casa un cop acabat el llibre em deia a mi mateix que també era innocent pensar per part de l’autor que en un camp de concentració hi hagués un forat a la tanca de filferro espinós –Stacheldraht, en alemany- per on s’hi pogués ficar un al·lot de nou anys. Llegint ara a Internet veig que hi ha qui hi descobreix altres ingenuïtats. Vegeu "Lo gaiter de l'Ebre". Així i tot, crec que la narració és força reeixida.

* * *

Literatura dels KL

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser
(Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz
John Boyne, The Boy in the Striped Pyjamas

Binibecó, Binisafuet i Binixiquet

El fet que els derivats Binibecó, Binisafuet i Binixiquet no donin compte d’una erra etimològica vol dir amb força probabilitat que aquesta erra tampoc no existeix en els topònims de Binibeca, Binisafua i Binixica, que el citat Mascaró Passarrius escriu “Binibeca”, “Binisafúller” i “Binixíquer” en el seu mapa de Menorca, la qual cosa comporta d’altra banda una certa vacil•lació. 

Estic d’acord que Beca potser no sigui un antropònim, però si és cert que Binibeca vol dir “fills de la cega” o “ca na cega” és indubtable que o bé na Cega era una persona o bé una personificació, i a això em referia. 

Per últim, consider que el respecte a l’autoritat acadèmica és necessària, sobretot atesa la nostra situació lingüística, però tot i aquesta autoritat sempre hi pot haver un marge d’error i de dubte, en el qual malauradament encara em sent immers. Tal vegada seria bo preguntar als experts si havien considerat aquesta qüestió morfològica, que si més no provoca estranyesa entre la població. Tampoc no voldria que la Universitat i el CIM contribuïssin a aquest desgavell en el paisatge lingüístic. De moment, però, i a l’espera de trobar arguments més convincents que la mera autoritat, crec que això és el que fan.

Binibeca, Binisafua i Binixica
Servei d'Assessorament Lingüístic del CIM

Binibeca, Binissafua i Binixica

Per arribar a Binissafua amb bicicleta des de Maó solec prendre el Camí Verd, que surt des de Cala Figuera, i vaig fins al poble de Sant Lluís. Des d’allà arrib fins al lloc de Binibeca Vell tot fent drecera pel Camí de Binibecó, que surt de S’Ullastrar. Abans d’arribar a Binissafua, a l'esquerra mirant cap a la mar es veu el conegut poblat de pescadors de Binibeca. Deix la bicicleta estalonada a una paret a prop del Club Nàutic...

L’altre dia tot parlant amb una amiga de Maó i amb un amic de Sant Climent, va sortir la toponímia menorquina a la conversa. Vaig voler demanar-los si existia Binissafuet, i em van dir que sí, que era el nom d'un indret. Jo llavors no els vaig demanar si era el nom d’un lloc al camp o el nom de què era. Però ahir vaig sentir a la televisió menorquina i avui he vist a la primera plana del Diari Menorca els titulars d’una notícia sobre excavacions arqueològiques subaquàtiques a Cala Binissafuet. Ara acab de descobrir a Internet que Binissafuet Vell és un lloc que s'ha convertit en agroturisme. 

D’altra banda, ara fa un parell de dies, parlàvem amb uns amics anglesos que viuen a Binixica i ho fèiem precisament sobre la manera com s’havia d’escriure aquest topònim. Sabem que vol dir “bin”, “ibn” en àrab, “fill de...”, i per extensió, “casa de”, “can...”, “son”... Els noms que segueixen són noms propis, noms de persona. Beca, Fua, Xica són antropònims, una adaptació a la grafia catalana dels sons àrabs, de la fonètica àrab d’aquests llinatges de procedència molt llunyana. 

La morfologia catalana dels noms propis de lloc, la formació de derivats diminutius existents a la toponímia menorquina com ara Binibecó de Binibeca o Binissafuet de Binissafua, el fet que la formació d’aquests derivats no només no sigui impossible, sinó que de fet sigui a més predictible segons les regles morfològiques de la llengua justifiquen al meu parer la incorrecció ortogràfica de paraules escrites com “Binibèquer”, “Binissafúller”, “Binissafulla”, “Binissafullet” i “Binixíquer”, ja que si bé s’adapten gràficament a la fonètica catalana, on no es pronuncia la “r” de final de paraula, “Sóller”, i a la menorquina, on el so de la grafia “ll” és mut, “fulla”, “filla”, aquests topònims formarien diminutius inexistents com ara per exemple “Binibequeró” i “Binissafulleret” en lloc de les formes existents de Binibecó i Binissafuet. 

El fet que totes aquestes formes correctes i incorrectes convisquin en el bosc de cartells indicadors a les carreteres de Menorca no fa res més que portar confusió i error. L'amiga de Maó ens explicava que havia hagut de corregir uns turistes que pronunciaven "Binibèquer" així com ho havien vist escrit, és a dir amb "r" final. És evident que estic del tot obert a puntualitzacions i a considerar altres punts de vista sobre aquesta qüestió en torn dels topònims Binibeca, Binissafua i Binixica. Però en qualsevol cas, i des del meu punt de vista actual, l’adopció de l’ortografia correcta comportaria d’immediat el benefici de la correcció oral i evitaria no només confusions a la xarxa viària i entre els propis parlants, sinó que a més faria impossible que s’imposessin pronúncies incorrectes provocades per la lectura de paraules escrites de forma incorrecta.

Servei d'Assessorament Lingüístic del CIM

Dilek Güngör

El divendres dia 17 d’agost al vespre el grup de professors del curs de literatura alemanya vam anar al Buchhändlerkeller, al Celler del Llibreter, perquè l’Institut Alemany hi havia organitzat una lectura literària. 

Vaig davallar del metro a l’estació d’Ernst-Reuter-Platz, al barri berlinès de Charlottenburg, a la part oest de la ciutat. La barriada, d’una netedat burgesa, era també tranquil·la en aquella horabaixa. Els carrers m’eren molt familiars, i vaig poder precisar que hi devia haver passejat durant alguna de les meves visites a la ciutat, acompanyat aleshores del meu amic Jordi. 

Tot d’una vaig trobar la Carmerstrasse 1 i el celler, que en realitat no n’era cap, de celler: a la presentació de l’acte literari, durant la qual se’ns va fer un repàs de l’activitat literària de Berlín, també se’ns va explicar que aquell centre havia pres el nom de l’antic, el qual sí que efectivament s’havia trobat ubicat en una bodega. Però això va ser més tard, perquè quan vaig arribar jo, les portes de la planta baixa del Buchhändlerkeller eren obertes de bat a bat deixant entrar la fresca estiuenca del carrer i encara no havia arribat ningú. Bé, mentida, ningú de l’Institut, vull dir. Perquè dreta al portal hi havia una noia que parlava pel mòbil i que tot d’una vaig reconèixer, era l’autora del llibre: Dilek Güngör. 

Una al·lota jova, senzilla, amb el cabell negre, llarg, i embarassada. La darrera vegada que l’havia vista o bé no n’estava, d’embarassada, o encara no li havia crescut la panxa. Quan un dies abans se’ns havia fet la presentació del programa cultural d’aquelles dues setmanes, m’havia sorprès molt que aquella jove d'origen turc que jo havia vist a la televisió feia uns quants mesos fos justament l’autora del llibre del qual ella mateixa ens havia de fer la lectura aquell fosquest: Das Geheimnis meiner türkischen Grossmutter ("El secret de la meva àvia turca"). Ara mateix no podria dir quants mesos feia de l'emissió d’aquell programa televisiu. Havia estat a l’hivern i es tractava d’un Talk Show de la cadena rbb (Rundfunk Berlin Brandenburg), anomenat Der Palast. L’havia vist per satèl·lit des de la sala d’estar de casa meva.

Els meus companys del curs anaven arribant paulatinament a mesura que s’acostaven les vuit del vespre. Al centre hi havia una sala amb butaques d’escai reutilitzades d’algun mitjà de comunicació, d’antics autobusos o d’antics tramvies, no ho sabria dir. Ens vam anar asseient i mentrestant ens fèiem fotos de grup. Els nostres amfitrions alemanys també hi havien estat convidats, a aquella vetllada literària, i s’anaven fotografiant amb els seus hostes. Jo era assegut amb els meus, davant per davant de la porta del lavabo. Aleshores va aparèixer Dilek i es va asseure al costat nostre perquè en aquell moment els serveis eren ocupats. Aleshores vaig aprofitar per encetar conversa i vaig explicar a l’autora que l’havia vista per la televisió. 

Es va sorprendre molt que jo l’hagués vista des de Menorca, perquè considerava que la rbb era una cadena regional i minoritària. Desconeixia que totes les cadenes dels Bundesländer alemanys es reben de franc a través de l’Astra. Ara mateix em torn a indignar pel fet que al nostre país se’ns compliqui tant la vida als ciutadans a l’hora de poder veure una televisió de ca nostra mateix. Però això és una altra història. Seguint amb l’anterior, Dilek i jo vam coincidir amb la poca habilitat del moderador que aquell dia havia conduït la tertúlia on ella havia participat. Cap dels dos no havíem entès perquè després d’haver-la convidat hagués sabut aprofitar tan poc la seva presència. Gairebé no li havia fet cap pregunta a ella i s’havia centrat gairebé de forma exclusiva en els altres tres convidats. Dilek Güngör, que abans que escriptora és també periodista, diu que aquell dia es va haver de queixar.

Després de la presentació de l’acte, Güngör va llegir el primer capítol de la seva novel·la: la història d’una al·lota alemanya d’ascendència turca -segona generació-, a qui l’ha deixat el company sentimental i que poc a poc va prenent consciència de l’obligació moral de visitar la seva àvia, que representa que s’està morint, a Turquia. Malgrat les grans diferències generacionals la noia acaba descobrint sorpresa la saviesa afectiva d’una dona gran d’experiències emocionals i mancada, en el fons, de tota aquella càrrega cultural rància i tradicional de què els prejudicis de la noia de ciutat l'havien fet posseïdora.

Die Tageszeitung

Banda Municipal des Migjorn: La banda de l'estiu

Isaac Mascaró, Banda Municipal des Migjorn
Foto Joan Fuxà

Me n’anava de fer un bany a Binigaus i aferrat a la paret de l’aparcament des Brucs vaig veure el cartell dels concerts d’estiu de la Banda Municipal des Migjorn. Esperonat pel record d’haver-la sentit ja, d’haver-ne gaudit del ritme, en alguna festa de poble uns anys enrere, vaig esforçar-me a memoritzar els llocs i les dates de les seves actuacions d’aquest juliol: Es Mercadal, Es Migjorn, Alaior, Es Castell i Sant Lluís, i tot això atesa la ferma decisió de no perdre’m l’espectacle. Això prometia, n’estava segur. La diversió, el gaudi, garantits. 

Com molta altra gent, tenc a la memòria, o potser a la sang, allà on restin impreses sensacions plaents, aquella peça vibrant i brasilera que a ritme de samba cloïa el reiterat jaleo, en el meu cas un jaleo d’unes festes de Sant Antoni de Fornells: la gentada embogia de festa, embogia per la força calent dels sons de la banda i per l’entusiasme desbordant del seu director, un al·lot que, en lloc de fibra i músculs, semblava fet de cordes i percussions corporals i que donava ànima tramuntanada al grup de músics al seu càrrec.

Dijous dematí em vaig alçar, vaig berenar i vaig anar al mercat a Sa Paradeta d’una amiga i després de fer-li la despesa i estar-m'hi xerrant una estona vaig proposar-li d’anar a sentir la banda a Sant Lluís: si tenia ganes d’anar a sentir la Banda Municipal des Migjorn. Quan va sentir “banda municipal” va arrufar el nas. Certament, molt comprensible, no li estava proposant anar a sentir un concert de música clàssica al claustre del Seminari de Ciutadella o un concert de jazz al Freginal, posem per cas, on segurament hagués demostrat un major entusiasme inicial. “Una banda municipal!” I llavors vaig posar-la en situació i li vaig fer memòria, i com jo es va recordar d’unes altres festes i de la banda que hi sonava i que eren esplèndids i que s’ho havia passat d’allò més bé. “Sí, sí, la Banda Municipal des Migjorn.” “Fet!” Vam quedar a les nou al mercat per arribar a Sant Lluís a i mitja. 

A la porta del camp de futbol hi havia cua i, una vegada vam haver entrat, era tot ple de gent. Vam aconseguir trobar dues cadires i fent-nos una mica els vius vam arrossegar-les a poc a poc cap endavant fins que ens vam situar a prop del gran escenari: “des d’aquí ho sentirem i ho veurem bé!” La primera part va ser correctíssima i molt emocionant: un pas doble i la Suite Hebraica. La segona vibrant, de pel·lícula! De fet, peces de la banda sonora de Rocky. A la Banda, que s’havia baratat la camisa blanca per una de negra, s’hi van incorporar veus, guitarres elèctriques, bateria... A l’espectacle, lluminositat. La banda es va transformar per a la nova performance. 

Tot immersos en la música, el temps se’ns va passar en un tres i no-res, així com es passen les estones quan són bones i se’n gaudeix. En fi, el públic va acabar dempeus i cridant bravos. La meva amiga i jo, també: se’ns havia encomanat l’entusiasme que desprenien banda i director i havíem restat convençuts com n’és, d’important, el carisma i el bon lideratge d’un artista per fomentar i fer expressar el millor de cada músic i per aglutinar il·lusions col·lectives. La meva amiga i jo també som de l’exclamació: “i tot això una “simple” banda de poble!” i que “sembla mentida per no ser professionals”, la qual cosa vol dir que sembla increïble. Però és cert: la Banda des Migjorn és la banda de l’estiu.

Rubens, Bòrees rapta Orítia (II)

Per començar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol

Rubens, Bòrees rapta Orítia 1615

De la galeria d’art del palau de Mariahilfe en formava part el Bòrees rapta Orítia de Rubens, que Calbó va reproduir en una aquarel·la. El Príncep va manar-li també que dibuixés dos dels seus múltiples retrats, l’oli de Steiner i la litografia de Pazzi. 

Calbó va emprar la tècnica del pastel per copiar un altre retrat. S’hi reconeixen clarament les faccions i la fesomia de Kaunitz, però en tot cas es devia tractar d’un original primerenc, perquè per molt que s’esmercés com solia a aparentar menys edat de la que en realitat tenia, hi té l’aspecte d’un home jove. Vidu de feia una trentena d’anys, aleshores en tenia seixanta vuit. El més petit dels seus fills era set anys més gran que Calbó.

* * *

Bòrees rapta Orítia (I)

Sa Sínia des Cuc

Fa quatre dies que vaig arribar de Baviera i aquesta foto va ser presa l'endemà dematí des del terrat de ca meva. Ha començat la vida quotidiana a Sa Sínia des Cuc. És època d'exàmens a la feina. M'aixeco de més de matí que no ho solia fer a ca ma mare a Mercadal. Em faig el cafè i bereno tranquil·lament al menjador il·luminat. El finestral dóna al pati i el pou emblancat m’encega. Em dutxo i surto al carrer, carrer de la Reina, de Sant Ferran, d’Anuncivay, de la Infanta, Nou... Aquests dies he anat a comprar coses que em feien falta per a la casa, una cortina de dutxa, un setrill, un colador per la llet... i m’he aturat a comprar peix al mercat, un cap-roig, una mòllera, musclos... També he comprat al supermercat de davall del Carme, oli, sucre, arròs, farina... i he anat a una botiga de marcs perquè m’emmarquessin l’expressionista Blaues Pferd de Franz Marc.  M’encanta sortir de casa i fer els enviats al dematí i contemplar la ciutat que he triat per viure, la ciutat on vaig néixer, cap ben alt contemplant les finestres colonials de guillotina dels edificis revolucionaris, descobrint un escut heràldic botifler, una cúpula, una torre, un observatori corsari, una claraboia amb una veleta al capdamunt assenyalant el nord... 

Torno a casa i m’assec a fer feina en aquesta habitació que dóna a Sa Sínia, a cercar articles de premsa alemanya, de l’Spiegel, Frankfurter Allegemeine Zeitung, Süddeutsche Zeitung, die Zeit... Immigració i integració, canvi climàtic, països àrabs, internet i altres mitjans de comunicació..., temes del pla d’estudis que m’interessen. Es pot dir que darrerament sé el que passa al món gràcies a la premsa alemanya, sense televisió com estic, sense comprar els diaris locals ni nacionals ni espanyols. De tant en tant m’entretinc actualitzant els blogs, el portfolio d'alemany, el de Sa Sínia, es cultural, el de Menorca gay o aquest mateix, el gran tour. Després dino, de peix, és clar, aquests darrers dies, i me’n vaig a fer feina. 

Abans de començar les classes entro a l’aula multimèdia i encara em passo una altra bona estona buscant i imprimint material per a les classes. L’hora de començar-les és a les cinc del capvespre. Alguns dies les acabo a les nou i d’altres a les set. Si és aquest darrer cas, me’n torno a l’aula multimèdia, perquè no debades en som l’encarregat. Fa dos dies que quan he sortit de treballar ploviscava. Avui he sopat i ara escric. Ahir vaig telefonar a Franzi i se'n va alegrar molt. Esperava la meva trucada. Avui migdia ha partit cap a Hamburg a fer-hi el cap de setmana. Ara me’n vaig a dormir. Bona nit! Ara s'ha tornat a posar a ploure, a bots i barrals.