El noi del pijama de ratlles

Al voltant de cada llibre hi ha una experiència personal extraliterària. Fa unes quantes setmanes vaig anar a la llibreria Didasko, aquí a Maó. És la llibreria on s’encarreguen els llibres de l’escola i no sé ben bé per què, però hi havia d’anar. Vaig pensar que aprofitaria per comprar-me alguna novel·la de literatura catalana. Tant els instituts de Secundària de Maó com l’Escola Oficial d’Idiomes hi encarreguen les seves lectures. Vaig escollir dues novel·les catalanes i precisament en aquell moment vaig pensar a demanar també quines eren les lectures d’anglès. Em vaig trobar que al primer curs del nivell Avançat de l'EOI havien posat The Boy in the Striped Pyjamas, de John Boyne. L’única notícia que em sonava de l’obra era que se n’acabava de rodar la versió cinematogràfica. Com que feia temps que no llegia en anglès i em venia de gust fer-ho però no sabia quina obra escollir que més o menys s’adigués amb el meu nivell, vaig decidir comprar el llibre. La il·lustració de la portada deixava bastant clar de què tractava la història.

He acabat el llibre avui a la platja, i no que tingués festa: he aprofitat que em quedava una mica de temps al matí per anar-hi. De fet me l’he cercat entre els grans d’arena. Feia un dia espectacular, clar, diàfan, res a veure amb les darreres pàgines de la novel·la, on el dia, el darrer, era gris i no parava de ploure, enfangant tots els camps. Mentre havia estat llegint la novel·la, la història lliscava amb prou vent sobre els meus coneixements d’anglès perquè hi surés una sensació agradabilíssima, i si m’havia demanat com seria el final era només de passada, de costum, perquè prou que gaudia durant la travessia per haver-me de demanar a quin port arribaria. Però avui, abans d’arribar-hi, ja me l’he vist venir, el destí, i no m’ho podia acabar de creure. No, no pot ser, s’acaben les pàgines, s’acaba el llibre, i això no té volta enrere! Ha estat força dur, la veritat. No m’ho esperava. Entre tant d’horror, però, i sort!, hi ha pogut més la bellesa, la sensació d’una amistat eterna, tot i que no em vull enganyar. La història d’aquests dos nois ha passat ja a ser una història inoblidable, vull dir una història que la humanitat, que ha estat i és dividida per tanques i murs, no oblidarà mai.

El noi del pijama de ratlles, publicat en català per Empúries, passa a tenir un lloc rellevant entre els meus llibres de literatura preferits sobre els camps de concentració, una llista encapçalada, és clar, per Joaquim Amat Piniella. L’any 2006 vaig voler sumar-me a la commemoració del dia de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz, el 27 de gener de 1945, amb una entrada en aquest bloc, on a la vegada reproduïa un article que l’any 1995 –aleshores en feia cinquanta, d’anys, de l’alliberament- em va encarregar un amic.

No coneixia tampoc l’escriptor dublinès de trenta-set anys John Boyne, però la veritat és que durant aquests darrers dies m’he adonat que tant ell com aquesta obra seva ja són molt coneguts, ja que me l’he trobat als mostradors de les llibreries del centre de la ciutat, llibres seus amb l’anunci en portada: del mateix autor de El noi del pijama de ratlles. M’he demanat si aquests altres llibres seus devien ser tan bons de llegir en anglès com el que acab de llegir, perquè la veritat és que he gaudit força amb la senzillesa de l’anglès utilitzat al llibre. Comprenc que la novel·la, tot i que no és escrita en primera persona, sinó en tercera, sí que ho és des de la perspectiva de Bruno. Encara que el narrador sigui l’autor i no el protagonista –diguem-ho així-, l’anglès que s’hi empra és també innocent, com el noi, incapaç de pronunciar paraules ferotges. És sorprenent de pensar que sigui precisament en aquesta innocència on s’amaga la major veritat del llibre, que sigui el membre més petit de la família qui la posseeix, com la posseïa l’àvia paterna, que s’hauria regirat a la tomba si hagués sabut que The Fury havia fet enviar una corona el dia del seu funeral. L’àvia amb qui cada Nadal representaven una obra de teatre i es disfressaven, l’àvia que deia: You wear the right outfit and you feel like the person you’re pretending to be...

Quan me n’anava de camí cap a casa un cop acabat el llibre em deia a mi mateix que també era innocent pensar per part de l’autor que en un camp de concentració hi hagués un forat a la tanca de filferro espinós –Stacheldraht, en alemany- per on s’hi pogués ficar un al·lot de nou anys. Llegint ara a Internet veig que hi ha qui hi descobreix altres ingenuïtats. Vegeu "Lo gaiter de l'Ebre". Així i tot, crec que la narració és força reeixida.

* * *

Literatura dels KL

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser
(Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz
John Boyne, The Boy in the Striped Pyjamas

Excursió a Poblet, Novembre 1989

 

Diumenge, 12 de novembre de 1989

Mitjançant aquestes anotacions vull objectivar moltes de les idees que em passen pel cap i que mai acaben de concretar-se. Vull deixar constància dels projectes que m’agradaria portar a terme, de les experiències que tenc i d’aquelles que ja he tingut i que en aquests moments em semblen interessants. Darrerament m’ha agafat la dèria de llegir, de llegir molt. Ahir o abans d’ahir vaig començar la tercera part de Camí de Sirga, de Jesús Moncada, anomenada “Cendra de Calendari”. Tracta de l’arribada de Carlota de Torres a Mequinensa després de la Guerra Civil. La seva família era antirepublicana i havia fugit a Valladolid a fi de protegir-se de les revoltes obreres. La narració té lloc en aquell poble situat a prop de la confluència del riu Segre i de l’Ebre. Mentrestant he començat a llegir un altre llibre, aquest en alemany: Drachenblut. Hauria de dedicar un parell d’hores al dia a la lectura de llibres en aquesta llengua si no vull oblidar tot el que he après.

Ahir vam anar d’excursió amb en Jordi i en Roger al monestir de Santa Maria de Poblet, a Tarragona, a prop de Montblanc i d’Esplugues de Francolí. En tenc una guia que em va donar el Jordi. El monestir és fantàstic. Quan dic que m’agradaria ser monjo i viure entre els murs d’un monestir, retirat del món, no ho dic debades. Llocs com aquests són d’una gran bellesa, d’una bellesa closa, tancada, emmurallada... d’una bellesa mística i morbosa alhora. El monestir pertany a l’ordre del Cister, fundada per Sant Benet, però més endavant va adoptar la regla de Sant Bernat. A l’església hi ha les tombes de molts dels reis catalans: Martí l’Humà, Pere el Cerimoniós... Vam visitar el refectori, el locutori, el “parlament”, el dormitori i la biblioteca. Al museu hi ha un quadre de Felip II rodejat de monjos, clergues i bisbes que em va impressionar. En Roger va fer l'observació que ni als capitells ni enlloc no es troben escultures pètries d’animals, potser per influència àrab, va suggerir també, o potser degut a la regla de Sant Benet o Sant Bernat. El nostre guia no va fer cap al·lusió al món àrab, tal vegada per qüestions ideològiques o religioses. Les seves explicacions ens van semblar –a tots tres– un pèl tendencioses. Havíem insistit perquè la visita del monestir se’ns fes en català, entre d’altres moltes consideracions perquè en Roger és alemany i havia vingut a Barcelona per aprendre bé la llengua. El guia va dir que ens duríem la mateixa impressió del monestir tant si parlava en castellà com si ho feia en català. Quina bestiesa! A la fi es van fer dos grups i una dona de l’altre grup va dir: “sí, sí, vayan para allá los que no entienden el castellano”.

A Esplugues de Francolí –el Francolí és un riu– hi ha una església, consagrada a Sant Miquel. No hi vam entrar. Sí que vam entrar, però, a l’església de Montblanc. Els arcs són gòtics. Esculpits a la façana barroca hi ha els dotze apòstols i Jesús al mig. També hi ha tot un seguit de bèsties, per les quals en Roger es va mostrar força encuriosit. L’orgue, segons el Jordi, és prou valuós. Entre una observació i l’altra jo m’anava imbuint d’aquell triangle excursionista i cultural.

Avui en Roger i jo hem anat al mercat de Sant Antoni de Barcelona. He vist un llibre de Montserrat Roig, que tracta de la invasió alemanya de Leningrad. No me l’he comprat perquè de moment no tenc temps de llegir-lo. A més, primer m’agradaria llegir El temps de les cireres, ja que diuen que és un dels millors llibres dels anys setanta. I abans de tot això he de llegir les novel·les de l’exili per a l’assignatura de Literatura del segle XX: KL Reich, de Joaquim-Amat Piniella; Érem quatre, de Ferran de Pol; Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; L’Ombra de l’atzavara, de Pere Calders i Paraules d'Opòton el vell, de Tísner. D’altra banda també he de llegir El aire de un crimen, de Juan Benet, per a l’assignatura de Narratologia. Tot arribarà!

Miquel, 22 anys