André Gide, Corydon

La meva dedicació a la llengua francesa dels darrers temps m’ha duit –entre d’altres- a la lectura de dos llibres d’André Gide: L’immoraliste i Corydon.  La lectura en general –i en original- és un dels meus principals motius de tal dedicació.  Vaig llegir els Falsificadors de moneda fa més de deu anys, i ara mateix només en recordo la dificultat de comprensió, tot i que es tractava d’una traducció –o precisament per això. 

George Platt Lynes, André Gide 1932

L’interès per Gide rau en altres motivacions no manco personals –i intel·lectuals- al marge de les purament lingüístiques, és clar.  Ara mateix em ve al cap l’admiració que sentia Klaus Mann per l’autor –segurament per l’home també- i per això em demano si Klaus no el devia posar en paral•lel al seu pare.  Concloc per mi mateix -potser de manera massa irreflexiva però ben exculpatòria per espontània- que Gide superava Thomas Mann en autenticitat, i no ja tant quant al fet literari com quant al purament vital.  En qualsevol cas, una de les característiques que sobresurt i provoca admiració –la meva- és la seva honestedat i la seva sinceritat.  No de bades a Corydon, Gide hi denuncia la hipocresia dels costums, de les moeurs, acceptades i en ús.

André Gide va néixer entre escorpí i sagitari, i això no explicaria res si no fos per dos dels seus fats: la sexualitat i els viatges, el frenètic i escandalitzant onanisme dels anys joves, el no manco escandalitzant –per extra ordinari i incomprès- uranisme posterior, juntament amb les altres descobertes geogràfiques del món físic i sociocultural –l’Àfrica del nord i la negra- i les biologies dels sentiments.  Les venes artístiques –músicals i literàries- eren –segurament també- vies emetents de sang astronòmica obertes en un cosmos anhelant de llibertat i autonomia, on hi polsava la vida subjecta a l’experiència terrenal.  

El metge Corydon abandona la medicina –tants se’ns en fot també!- i s’avé a encetar dialogar sobre la història natural –zoològica i humana-, enfrontant la natura a la contra natura, és a dir –paradoxa- als costums assenyalats-, defensant la voluptuositat per sobre de l’instint sexual motor reproductor –se’ns en torna a fotre!-, per a la fi concloure –de forma prou convicent- amb una superproducció seminal de l’element masculí.  Arremet dialogant contra els prejudicis i els tabús i s’endinsa en la història, la literatura i les belles arts –les de l’antiga Grècia- per trobar una civilització més acostada –sociològicament- a la natura humana –avui contra natura per a molts dreçats- i explicar-se de retruc –i moralment- a si mateix, tot assumint de tal forma el propi desig homoeròtic: la pederàstia de relacions entre un adult experimentat i pedagog i un adolescent per esculpir a través del mestratge.  Gide sorprèn invertint el fons contra natura de la forma més natural.

  

Marc Allégret, Avec André Gide

Gore Vidal, "The City and the Pillar"

Per establir les coordenades del temps de vegades penso en els meus avis per part de pare o en el meu pare mateix –les referències culturals de la meva infantesa a Menorca-, i em deixo sorprendre per distàncies que van molt més enllà de la cronologia. Quan Rock Hudson va morir de la sida el 2 d’octubre de 1985, el meu pare, que va néixer el mateix any 1925 que l’actor, en sentir la notícia –ell i jo érem tot sols al menjador de casa nostra amb la televisió encesa-, el meu pare va dir en veu alta que sempre s’ho havia pensat, que Rock Hudson era homosexual. Jo aleshores era a punt de fer els 18 anys i partir cap a Barcelona a estudiar. El que no sabia el meu pare era que jo, més que no pas per Hudson, sempre m’havia sentit més atret pel protagonista de “La gata sobre el tejado de zinc”: Paul Newman també havia nascut el 1925.

Qui també va néixer el 1925 va ser Gore Vidal i als 21 anys va escriure “The City and the Pillar”, l’altra novel·la que vaig comprar ràpid i corrents a l’Oxford Street de Londres la darrera setmana del mes d’agost passat. No cal parlar de les distàncies de tota mena que hi havia ja aleshores entre la Menorca rural del meu pare i el Nova York dels darrers anys de la Segona Guerra Mundial.

Vidal explica al prefaci de la nova impressió del llibre el 1994 que un cop publicada l’obra per primera vegada el 1948 va enviar un exemplar a Thomas Mann, qui es va limitar a qualificar-la d’”obra noble”, però que en realitat no va llegir fins a alguns anys més tard quan l’autor alemany havia reprès l’escriptura de “Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull”. (No he llegit aquesta obra de Mann, però en vaig veure una versió cinematogràfica i ara fa poc la vaig aconseguir a la Buddenbrook Haus de Lübeck, la ciutat de naixement de l’autor.) Gore no va saber fins a principis dels anys noranta a través d’un biògraf de Mann que el seu llibre, considerat la primera novel·la obertament homosexual, havia impressionat l’autor de “Der Zauberberg”. I per força ho havia de fer: el fill homosexual de Mann, Klaus, s’havia suïcidat el 1949.

El noi homosexual de “The City and the Pillar”, Jim Willard, és al seu torn un noi de la tradicional Virginia que, després de tenir la seva primera experiència sexual amb Bob al costat del riu i haver-se enrolat aquest en la marina mercant, decideix marxar a Nova York i treballar en un vaixell creuer. Jim somnia a retrobar Bob i mentrestant, Siddharta cosmopolita, aprendrà de la vida: tindrà una relació amb un actor hollywoodienc egocèntric i amb un escriptor pessimista i frustrat, coneixerà Mary i tots tres viatjaran al Yucatán... Durant la guerra s’allistarà juntament amb l’escriptor a l’Exèrcit i serà transferit ell tot sol a les forces armades de l’aire. En serà dispensat en contraure reuma artrític, tornarà a Nova York i s’abandonarà a la vida sexual de la ciutat. Finalment rebrà una carta de la mare, que l’espera per Nadal i en la qual li informa que Bob s’ha casat i té una filla. Després de vuit anys Jim torna a la seva ciutat i s’ofega en la mentalitat conservadora dels seus, que l’intenten convèncer que s’estableixi i es casi jove: “settle down”. Es retroba amb Bob durant un sopar convidat per la seva esposa. El riu desemboca violentament en un hotel de Nova York després de prendre unes copes: Jim, ansiós per reprendre el cabdal vital que va néixer un dia durant la seva primera joventut, vol tornar a fer l’amor amb Bob. Però l’amic navega a contracorrent i s’hi resisteix. Jim, més fort que ell, l’acaba sotmetent.

Stefan Zweig (1919 - 1934)

Stefan i Friderike al jardí de Salzburg

A finals de març de 1919 Stefan Zweig va tornar a Àustria un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Ell i la seva companya Friderike von Winternitz havien viscut un any i mig a Zürich tot gaudint de la neutralitat del país i a partir d’aquell moment es van traslladar, juntament amb les dues filles d’ella, a viure a Salzburg, on feia tres anys Zweig s’havia comprat un petit palauet a la falda del puig dels Caputxins. Zweig i Friderike es van casar el 1920 a l’Ajuntament de Viena. Van viure junts a Salzburg durant quinze anys, fins gairebé un any més tard de la pujada de Hitler al poder, després que la casa fos escorcollada per la policia. 

Dels anys d’entreguerres a Salzburg n’és bona part de la seva producció. Hi va escriure la majoria de les seves famoses biografies: “Drei Meister” (1920), els tres assajos sobre Balzac, Dickens i Dostojewski, “Der Kampf mit dem Dämon” (1925), sobre Hölderlin, Kleist und Nietzsche, “Drei Dichter ihres Lebens” (1928), sobre Casanova, Stendhal i Tolstoi, “Fouché, retrat d’un home polític” (1929), “Die Heiligung durch den Geist” (1931), sobre Freud, Anton Mesmer i Mary Baker-Eddy, i “Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters” (1932). D’aquesta època és també un dels seus llibres més coneguts: “Moments estel·lars de la humanitat” (1927). El 1926, l’any de la mort del seu pare, Zweig havia gaudit d’un dels seus majors èxits teatrals amb l’estrena de “Volpone” al Burgtheater de Viena. A la casa de Salzburg Zweig hi va tenir convidats de renom, entre d’altres, Thomas Mann, James Joyce i Richard Strauss.

Així com ho havia fet durant els seus anys de joventut, Stefan Zweig va continuar compaginant la seva activitat creadora amb els viatges. Molts d’ells eren ara amb la finalitat de donar a conèixer la seva obra a través de lectures públiques o perquè li havien encarregat de fer conferències. El 1924 va viatjar a París, on es va trobar per primera vegada amb Salvador Dalí. Tant durant aquell any com el 1926 va fer lectures i conferències a Alemanya. Les estades a França i Itàlia eren gairebé anuals. El 1928 també va viatjar a Bèlgica i finalment a Moscou amb motiu de la celebració dels cent anys del naixement de Leo Tolstoi. Aleshores feia un any que s’havien publicat a la Unió Soviètica deu volums de la seva obra, prologada per Maxim Gorki, qui Zweig visitaria el 1930 a Sorrento durant el seu primer gran viatge a Itàlia.

Després d’haver-se convertit en un dels autors més traduïts del seu temps atès el seu èxit internacional, les obres de Zweig van ser víctima el 10 de maig de 1933 de la crema pública de llibres duta a terme pels nazis i es va prohibir de publicar-les a tota Alemanya. Com els dels seus amics i coneguts Albert Einstein, Siegmund Freud, Thomas Mann o Romain Rolland, els seus llibres eren a la “llista negra”. Zweig, jueu, no només era considerat enemic del règim i autor decadent i indesitjable de literatura “antialemanya”, sinó que perdia amb la censura la major part del seus lectors alemanys i per tant, i de retruc, una part dels seus ingressos. Zweig havia trigat massa a adonar-se de l’amenaça nazi. Més que no pas per advocar per l’enteniment entre els pobles i per establir nous contactes personals, els seus darrers viatges s’havien convertit en una possibilitat de fugir intermitentment d’Àustria, on els nacionalsocialistes cada vegada tenien més influència. A la tardor d’aquell any 1933 Zweig va fer una estada llarga a Londres, on finalment va decidir llogar un pis petit a la Porland Place 11.

Filmhaus, Berlín

El dimarts dia 21 d’agost ens vam aixecar més tard i ens vam trobar tots al Filmmuseum de Berlín, sota la cúpula del Sony Center, a la Potsdamer Platz. La visita va ser cap allà a les 11 del matí: els orígens del cinema, l’expressionisme cinematogràfic alemany, “Der Blaue Engel”, la pel·lícula basada en la novel·la “Professor Unrat” de Heinrich Mann, el germà de Thomas i l’oncle de Klaus Mann, i protagonitzada per Emil Jannings i Marlene Dietrich. La fotògrafa Leni Riefenstahl hi és escassament representada al museu, per desavinences amb la Dietrich, em van dir.

Va ser un dia de cinema: a la tarda vam fer didàctica de “Das Leben der anderen”, la pel·lícula que en la passada edició dels Oscars en va guanyar el de millor film en llengua estrangera. En vam treballar seqüències, de la pel·lícula. Després la vaig veure sencera a un cinema de segona del barri de Wilmerdorft. La visita al cinema formava part del programa cultural d’aquell vespre. No n’havia vist el final i em va agradar. Darrerament he sabut que el protagonista de la pel·lícula estava malalt. Ha mort durant aquestes últimes setmanes.

Berlín 2000.03.03 (I) Apunts

George Platt Lynes, Dalí

Som al metro. A punt per sortir-ne. M’acab d’adonar que no he validat el bitllet. Afortunadament, no hi ha cap revisor. Ara surt.

Torn a ser al metro. Sembla que no hi ha sort: la Neue Nationalgalerie roman tancada fins a finals de març. Me’n vaig al barri de Prenzlauer Berg, a la Oranienburgerstraβe, on hi ha la nova sinagoga de la ciutat.

Som a l’Oranienburgerstraβe i em dirigesc al museu Hamburger Bahnhof. Tot anant cap allà pas per davant l’hotel on ens vam estar el cap d’any de 1999: Neues Tor, que és efectivament a la Invalidenstraβe, és a dir el mateix carrer on es troba el museu. La parada de metro del museu és la Zinnovitzerstraβe.

El que deia: el març deu seu un mal mes per anar de museus per Berlín. Al Hamburger Bahnhof tampoc no es poden visitar totes les sales. El més interessant que he vist ha estat el Mao d’Andy Warhol. A la llibreria he fullejat un llibre de fotografia de George Platt Lynes, un fotograf americà de la primera meitat del segle passat que va retratar artistes i escriptors com Thomas Mann, E.M. Foster, Jean Cocteau o Dalí. Els seus actes masculins són bellíssims, impressionants quan un pren consciència de l’època en què les fotos, en blanc i negre, van ser preses.

Torn a ser de tornada a l’Oranienburgerstraβe per dinar, davant la porta d’un forjador d’escultures de ferro, al costat del Tacheles, un cafè alternatiu d’aquesta part de la ciutat amb un pati interior amb taules i bancs i expiracions i olors denses de marihuana.

Mentre anava al museu m'he banyat. Plovia a bots i barrals. Ara mateix acab de posar-me els mitjons que he comprat aquí a la cantonada. Em sent millor amb els peus calentets. Sort que per a això també hi ha solució.

Els Buddenbrook

Els Buddenbrook va ser la primera novel·lassa de Thomas Mann que vaig llegir, i no ho vaig fer en alemany sinó en català, en la traducció de Joan Fontcuberta de la MOLU. Crec que llavors encara no havia començat a llegir literatura alemanya en original i amb tanta freqüència com ho faria a partir d’aquell moment. Vaig llegir Els Buddenbrook a l’illa d’Eivissa, on aleshores vivia i treballava. Era el segon curs que feia de professor de Secundària i m’havien destinat a Sant Antoni de Portmany. Per primera vegada impartia llengua alemanya a un institut, a l’IES Quartó de Portmany. L’any anterior l’havia fet a Formentera i hi havia fet classes de llengua i literatura catalanes. A més d’alemany, a Sant Antoni també m’havien fet fer classes d’Història d’Espanya a l’horari de vespre, a Nocturn. Hi havia algun dia que acabava de fer feina a les onze de la nit i l’endemà començava a les vuit del dematí. De tot això ja en fa onze anys. 

Així com tenc apuntat al llibre, Els Buddenbrook vaig acabar de llegir-lo al mes de novembre de 1995. Me’n devia dur la novel·la a Punta Galera, una de les més belles cales de Sant Antoni enfilant el camí de Corona i on solia anar-me’n a banyar amb bicicleta. Però sobretot record la imatge de llegir estirat al llit petit d’aquella habitació minúscula en aquell pis d’aquell edifici semblant a qualsevol altre de mal fet i mal condicionat d’aquella urbanització turística, una nit d’hivern que la humitat es calava per les parets i travessava la porta de vidre que mal tancava la sortida al balconet. El balconet era la bondat dels dies de sol i donava als darreres dels altres blocs de pisos construïts allà pels anys seixanta, setanta. Gaudia enormement de la lectura. Era la primera vegada que una historia de la meva vida de lector transcorria a la ciutat de Lübeck, la ciutat on va néixer Mann. Així com diuen els americans dels EEUU, la ciutat és a la meva llista. Em fascinava la personalitat d’un dels fills de la decadent nissaga, el caràcter del qual li feia impossible que se sentís còmode, feliç i integrat en la inequívoca i inqüestionable tradició familiar. Em recordava l’obra un pèl més costumista de Rusiñol.

Thomas Mann

Després de tantes setmanes de llegir en anglès, o en català aquest darrers dies, i d’estar també en contacte amb l’espanyol, començava a sentir la necessitat –i de retruc també el desig- de fer-ho en alemany. D’aquí a una mica més d’un mes començaran les classes, enguany a l’EOI de Maó, i tenia la sensació que havia desaprès moltes coses de l’idioma. Aquest sentiment sempre reapareix quan s’està molt de temps sense usar una llengua. De tant en tant em sorprenia a mi mateix fent esforços per trobar l’equivalent alemany d’una paraula anglesa que s’havia fet habitual del meu vocabulari i no se m’acudia. Feia servir aquest recurs com una espècie de prova i constatava el meu desconeixement i em desesperava o em deprimia. Sé positivament que això no s’ha de fer mai, que les llengües no són calcomanies, les paraules no sorgeixen del no-res com per art de màgia, aïllades i com a esclata-sangs, i que els agrada referir-se al real o formar part d’una cadena de pensament, abstracte o no, però en qualsevol cas formulat amb concreció o precisió,... ser objecte de la veritat, de la situació i del context.

Però el sentiment i el desig hi eren i, per tant, en principi res més fàcil que recórrer a la meva petita biblioteca de Mercadal una altra vegada. Els pocs llibres que hi ha en alemany ja els havia llegit gairebé tots i no m’abellia rellegir-ne cap: Bertolt Brecht, Elias Canetti, Stefan Zweig, Klaus Mann. Finalment vaig optar per un recull de narracions del pare d’aquest darrer, de Thomas Mann. Avui mateix n’he acabat de llegir un conte: Tristan, una història diríem que un pèl estranya, però situada en un lloc comú de l’obra de Mann, això és en un sanatori. No vull escriure ara sobre les meves hipocondries segurament precisament perquè som hipocondríac, però el cert és que fa una setmana que em va agafar un aire. Va ser durant una nit humida de tempesta que vaig dormir amb la finestra oberta. Encara tenc mal de coll. Fa un parell de dies no el podia ni moure i em girava com un estaquirot. De tant en tant faig alguna tossida. Mann era del tot conscient de les correlacions psicosomàtiques i és sorprenent el seu art literari de treure a la llum el rerefons psicològic dels seus personatges malaltissos, la qual cosa és com dir –de forma molt senzilla- que la tristesa i la pena que produeix un problema psicològic irresolt, potser fins i tot inconscient, són la font de molts mals físics, en resum: que la infelicitat és summament insana.