Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1989. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1989. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de febrer del 2014

Literatura i cinema de l'Holocaust

L'ami retrouvé
Tenia vint-i-dos anys quan vaig llegir KL Reich, de Joaquim Amat Piniella, entre el desembre de 1989 i el gener de 1990 a casa dels meus pares a Menorca. Estava fent el quart curs de Filologia a la UAB i es tractava la literatura de l’exili. Podria ben bé ser que de qui primer vaig sentir el nom tant de l’autor com de l’obra fos del mateix professor, Jordi Castellanos, que impartia l’assignatura. Recordo aquell Nadal i Cap d’Any llegint a casa a Mercadal la novel·la que havia escrit l’autor manresà als trenta-quatre anys sobre la seva pròpia experiència en un camp de concentració, el de Mathausen, tot just després de ser alliberat.

Imagino que devia ser alguns mesos abans que havia vist, en algun cinema de Barcelona, mentre era en cartellera, Au Revoir les enfants, de Louis Malle. A la pel·lícula, premiada a Cannes, el director explica la seva vivència quan de petit va presenciar la detenció, per part de les forces d’ocupació nazis, d’un amic seu, jueu, a l’escola dels afores de París on tots dos eren internats.

Coincidint amb la lectura de KL Reich, al cinema també hi van fer L’ami retrouvé, del director Jerry Schatzberg, basada en la narració de l’escriptor alemany Fred Uhlman, que a Reunion -el títol original de la novel·la- també conta, en anglès, l’experiència de dos infants adolescents abans de la deportació d’un d’ells. Totes dues pel·lícules se m’han fet inoblidables com a referents de l’amistat entre aquells companys d’escola provinents de famílies de l’alta burgesia i l’aristocràcia europees en temps de guerra.  

Vaig llegir L’Amic Retrobat en català anys més tard, als trenta, durant els cursos acadèmics que vaig fer a Maó a finals dels 90.  Al contrari d’Au Revoir les enfants, que sí que he tornat a mirar en DVD, L’ami retrouvé, no l’he tornada a veure mai més des de llavors. En canvi, sí que vaig rellegir-la el novembre de 2001 a Palma, en l’intent també de fer conèixer entre els estudiants adolescents la persecució nazi dels jueus i l’Holocaust en els camps de concentració i extermini.   

També va ser en part amb aquesta mateixa finalitat que vaig llegir El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. En pensar en aquesta altra novel·la curta no puc fer de manco que tornar a sentir de rerefons en el meu cap les fugues de Bach. Tant L’Amic Retrobat com El violí... són lectura freqüent a les escoles de Secundària del nostre país. També va ser al 1997, quan tenia trenta anys, que va aparèixer als cinemes la pel·lícula de Roberto Benigni La vita è bella, que era basada en una novel·la de l’autor romà Rubino Romeo Salmoni que, malgrat haver de tornar a reviure’n els fets, també havia volgut emprar el mirall de la literatura per deixar el seu testimoni de l’horror.

On primer vaig sentir a parlar de Der Vorleser, de Bernhard Schlink, va ser a Dresde el 1996, poc després d’haver estat publicada, però finalment vaig llegir per primera vegada la novel·la entre Berlín i Palma l’agost de 2000: havia estat el meu llibre de capçalera mentre feia un curs d’alemany al Goethe Institut de Mitte. En aquells anys, la novel·la ja s’havia convertit en lectura recurrent entre els estudiants dels instituts de Secundària dels països de parla alemanya, alhora que s’aixecava la controvèrsia de la relació amorosa -sexual- entre un adolescent i una dona amb un passat misteriós, que es va desvetllant a poc a poc i al cap dels anys. El 2007 l’obra va ser lectura de l’EOI de Maó, en què feia feina. La versió cinematogràfica The Reader, d’Stephen Daldry, és del 2008. Quan la vaig mirar al DVD de casa ja no era en cartellera.   

El maig de 2005 vaig tornar a llegir l’experiència d’un altre home que, com Amat Piniella, va posar-se a escriure el seu testimoni sobre l’Holocaust tot just després de ser alliberat, en aquest cas d’Auschwitz. Entre d’altres motius, m’havia matriculat al segon curs d’italià per poder llegir-hi obres en original. Tinc el llibre aquí al costat damunt l’escriptori: a Se questo è un uomo, l’escriptor torinès Primo Levi parla també dels ebrei Saloniki, i en un peu de pàgina s’explica el següent: “essi costituivano la piú grande ed antica comunità ebraica della Grecia.  Molti di loro parlavano un dialetto spagnolo, perché erano dischendenti da ebrei espulsi dalla Spagna verso il 1500”.

No m’estendré sobre la lectura de The Boy in the Sriped Pyjamas, del dublinès John Boyne.  Tot i que també prou extraliterària, i en un altre context, ja li vaig dedicar una entrada: era l’octubre de 2008 i acabava de llegir la novel·la al costat de la mar. La pel·lícula, de Mark Hermann, vaig anar a cercar-la a continuació a la Biblioteca de Maó i també la vaig mirar a casa després que hagués estat projectada als cinemes. Ara farà un parell d’anys la vaig tornar a mirar amb els meus alumnes d’anglès quan tenien devers tres anys més que el protagonista. A John Boyne li vaig seguint la pista, i ara fa poc he descobert que ha escrit una novel·la de temàtica lgtb que transcorre durant la I Guerra Mundial, justament enguany que se’n compleix el centenari de l’inici.  

Els llibres esmentats, molt diferents entre ells per diverses raons, tracten un mateix tema -l’Holocaust-, trascorren en un indret ben concret -els camps de concentració i d’extermini nazis- i en una època ben determinada. El que sobretot els distingeix és aquest fet: d’una banda la narració novel·lada d’una realitat viscuda en pròpia pell -amb tot el pes de la memòria i el record reviscut- i, de l’altra, la recreació literària d’una història, d’uns personatges i d’unes vivències que no són les personals. De quatre de les set obres se n’ha fet una versió cinematogràfica.  Solament la pel·lícula Au Revoir les Enfants, no és basada en cap llibre.  Al marge d’explicar una història autobiogràfica, emperò, té molt de literari…  

A aquest recull de llibres i pel·lícules sobre l’Holocaust li’n seguirà un altre d’obres exclusivament cinematogràfiques que també tracten de l’Alemanya nazi i la Segona Guerra Mundial.  N’hi ha una bona llista. 

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Catalans a Berlín, Berlin is in Germany



Berlín forma part inqüestionable de la meva geografia. La primera vegada que hi vaig anar el mur ja havia caigut. Els esdeveniments de novembre de 1989 els vaig viure a través de la televisió a Menorca. El meu pare era viu i encara entenia les coses. Tots dos sèiem al menjador. Jo ja hi havia estat un cop, a Alemanya: ara mateix m’acabo d’adonar que enguany fa vint anys que hi vaig anar per primera vegada. Devia ser precisament la tardor de 1988, aleshores tenia vint anys, a punt de complir-ne els vint-i-un. Fa vint anys que tinc vint anys. Va ser Frankfurt, la primera ciutat que vaig conèixer del país, a través d’un Erasmus.

Ara fa una estona que acabo de veure una pel·lícula que transcorre a Berlín: Berlin is in Germany. Dimecres passat la vaig agafar en préstec de la videoteca de l’Escola d’Idiomes de Maó. Feia temps que la volia veure, però m’hi va acabar de decidir el fet que l’altre dia, tot visitant la web dels Catalans a Berlín, vaig veure que li havien dedicat una entrada i, entre d’altres, l’havien ressenyada sota la categoria de “Berlín ciutat de cine”. És del director Hannes Stöhr i va ser rodada el 2001.

Martin surt de la presó després que li hagi estat rebaixada la pena d’assassinat per la d’homicidi. Hi havia ingressat en temps de la DDR, poc abans de la caiguda del mur. Basada en una història real, Martin era el darrer presoner de l’Est en sortir en llibertat. El supervisor de la vivenda on vivien ell i la seva dona havia trobat onze anys enrere estris al celler de l’edifici que denotaven clarament que tenien la intenció de sortir del país, i això era prohibit. Enfurit pel fet que l’home havia ficat els nassos allà on ningú no el cridava, Martin li va donar una empenta i el va fer caure, va ferir contra el wàter i va quedar estès mort a terra. La pel·lícula narra les penúries del protagonista -que té un fill que no coneix i que compta amb els mateixos anys que ell s’ha passat tancat a la presó- a l’hora d’intentar refer la seva vida a la ciutat.

Quan Martin és alliberat, la ciutat de Berlín viu transformacions evidents. En aquest sentit la història transcorre paral·lela en el temps a l’estat de coma de la mare d’Àlex a Good Bye Lenin!, una pel·lícula dos anys posterior. Hi ha moltes imatges en el film on Martin és al tramvia o al bus i veu els canvis de la ciutat, un bosc de grues que aixequen nous edificis. Han estat aquestes imatges que m’han fet recordar quan vaig ser a Berlín per primera vegada l’any 1996, quan la Potsdamer Platz no era res més que tot un descampat, i de les transformacions viscudes durant les innumerables vegades que hi he anat després fins l’última el passat mes de març.


Berlín s’ha convertit en una metròpoli oberta i cosmopolita i quan dic metròpoli oberta no em refereixo només a la mentalitat dels seus habitants sinó més aviat a la facilitat com rep els nouvinguts. Berlín és una ciutat accessible des del punt de vista econòmic per a la gent jove. No és difícil llogar-hi una habitació o un pis a un preu raonable, cosa gairebé impensable en ciutats com Madrid o Barcelona, per exemple. Potser els joves no s’hi fan rics, però hi troben possibilitats de feina i la feina els permet viure. Berlín atreu gent de tot el món, és fàcil fer-hi coneixences i el món cultural és a l’abast de tothom, i no només l’alternatiu. 

Quan de vegades conto que he estat a Berlín hi ha gent que se sorprèn i em demana com m’ho faig per anar-hi tan sovint. La meva resposta sempre és la mateixa: basta comparar el que pots comprar amb 20 euros a un mercat turc de Kreuzberg o al supermercat Aldi de la cantonada amb el que es pot comprar amb els mateixos doblers aquí a Menorca. El que a mi em sorprèn són els preus d’aquí i com la gent hi pot viure.

En fi, per tot això que acabo de dir i per altres qüestions més que hi vulgueu afegir, no és per casualitat que fins i tot a través d’Internet es pugui sentir com palpita la vida dels Catalans a Berlín.

diumenge, 29 d’octubre del 2006

Excursió a Poblet, Novembre 1989

 
Diumenge, 12 de novembre de 1989

Mitjançant aquestes anotacions vull objectivar moltes de les idees que em passen pel cap i que mai acaben de concretar-se. Vull deixar constància dels projectes que m’agradaria portar a terme, de les experiències que tenc i d’aquelles que ja he tingut i que en aquests moments em semblen interessants. Darrerament m’ha agafat la dèria de llegir, de llegir molt. Ahir o abans d’ahir vaig començar la tercera part de Camí de Sirga, de Jesús Moncada, anomenada “Cendra de Calendari”. Tracta de l’arribada de Carlota de Torres a Mequinensa després de la Guerra Civil. La seva família era antirepublicana i havia fugit a Valladolid a fi de protegir-se de les revoltes obreres. La narració té lloc en aquell poble situat a prop de la confluència del riu Segre i de l’Ebre. Mentrestant he començat a llegir un altre llibre, aquest en alemany: Drachenblut. Hauria de dedicar un parell d’hores al dia a la lectura de llibres en aquesta llengua si no vull oblidar tot el que he après.

Ahir vam anar d’excursió amb en Jordi i en Roger al monestir de Santa Maria de Poblet, a Tarragona, a prop de Montblanc i d’Esplugues de Francolí. En tenc una guia que em va donar el Jordi. El monestir és fantàstic. Quan dic que m’agradaria ser monjo i viure entre els murs d’un monestir, retirat del món, no ho dic debades. Llocs com aquests són d’una gran bellesa, d’una bellesa closa, tancada, emmurallada... d’una bellesa mística i morbosa alhora. El monestir pertany a l’ordre del Cister, fundada per Sant Benet, però més endavant va adoptar la regla de Sant Bernat. A l’església hi ha les tombes de molts dels reis catalans: Martí l’Humà, Pere el Cerimoniós... Vam visitar el refectori, el locutori, el “parlament”, el dormitori i la biblioteca. Al museu hi ha un quadre de Felip II rodejat de monjos, clergues i bisbes que em va impressionar. En Roger va fer l'observació que ni als capitells ni enlloc no es troben escultures pètries d’animals, potser per influència àrab, va suggerir també, o potser degut a la regla de Sant Benet o Sant Bernat. El nostre guia no va fer cap al·lusió al món àrab, tal vegada per qüestions ideològiques o religioses. Les seves explicacions ens van semblar –a tots tres– un pèl tendencioses. Havíem insistit perquè la visita del monestir se’ns fes en català, entre d’altres moltes consideracions perquè en Roger és alemany i havia vingut a Barcelona per aprendre bé la llengua. El guia va dir que ens duríem la mateixa impressió del monestir tant si parlava en castellà com si ho feia en català. Quina bestiesa! A la fi es van fer dos grups i una dona de l’altre grup va dir: “sí, sí, vayan para allá los que no entienden el castellano”.

A Esplugues de Francolí –el Francolí és un riu– hi ha una església, consagrada a Sant Miquel. No hi vam entrar. Sí que vam entrar, però, a l’església de Montblanc. Els arcs són gòtics. Esculpits a la façana barroca hi ha els dotze apòstols i Jesús al mig. També hi ha tot un seguit de bèsties, per les quals en Roger es va mostrar força encuriosit. L’orgue, segons el Jordi, és prou valuós. Entre una observació i l’altra jo m’anava imbuint d’aquell triangle excursionista i cultural.
Avui en Roger i jo hem anat al mercat de Sant Antoni de Barcelona. He vist un llibre de Montserrat Roig, que tracta de la invasió alemanya de Leningrad. No me l’he comprat perquè de moment no tenc temps de llegir-lo. A més, primer m’agradaria llegir El temps de les cireres, ja que diuen que és un dels millors llibres dels anys setanta. I abans de tot això he de llegir les novel·les de l’exili per a l’assignatura de Literatura del segle XX: KL Reich, de Joaquim-Amat Piniella; Érem quatre, de Ferran de Pol; Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; L’Ombra de l’atzavara, de Pere Calders i Paraules d'Opòton el vell, de Tísner. D’altra banda també he de llegir El aire de un crimen, de Juan Benet, per a l’assignatura de Narratologia. Tot arribarà!
Miquel, 22 anys
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...