Händel 2009

Händel i Zweig, el músic i l’escriptor cosmopolites

Vaig assabentar-me que enguany és l’any Händel un dia que jeia al sofà mirant un canal de la segona cadena de la televisió alemanya, ZDF. Feien un reportatge dedicat al 250è aniversari de la mort del músic a Londres. Entre moltes de les estacions vitals que s’explicaven de la seva biografia em van sorprendre les dades sobre la seva sexualitat. I és que a més dels viatges de molts personatges interessants, també m’encurioseix enormement aquest aspecte tan vital i tan mortal alhora en el context del XVIII.

Després del programa em vaig posar a googlejar i des de llavors li estic seguint la pista. Aquella nit també vaig escoltar l’ària “Lascia la Spina” a youtube i entre d’altres em va sobrevenir la intenció d’aconseguir la biografia d’un dels seus biògrafs: Franzpeter Messmer. Vull partir del fet que la meva cultura musical és més aviat misèrrima i ho seria encara més si no hagués tingut durant gairebé onze anys un company pianista, que em va fer descobrir per exemple Bach, per esmentar un dels compositors contemporanis a Händel, només quatre setmanes més jove que ell. Solíem posar entre d’altres... -les devia posar ell, perquè aleshores jo no manejava el tocadiscs i no teníem encara reproductor de Cds...- solíem posar entre d’altres les Variacions Golberg interpretades per Glenn Gould després de fer sexe al migdia.

El meu principi de Händel, suposo que com el de molts altres, rau en l’oratori del “Messiah” per Setmana Santa. Mentre vivia a Ciutat, a Ciutat de Mallorca, vaig anar com a mínim una vegada, potser dues, a sentir-lo a l’església de Sant Francesc, on potser l’acústica no era la millor i els bancs, incòmodes; però tot això es veia compensat per la bellesa del temple il·luminat pels ciris i per les restes mortals de Ramon Llull. L’Església i el claustre adjacent són escenari també de moltes altres vivències personals.

La meva història continua... Després del reportatge de la ZDF alemanya, mentre jeia també al sofà mirant la televisió vaig enxampar en una altra ocasió una altra emissió sobre Händel, aquest cop es tractava del programa de debat Millenium del Canal 33, on Ramon Colom comptava amb la presència dels contertulians Oriol Pérez i Joan Vives. Durant el que vaig veure i sentir no es va parlar gens de la biografia del compositor, gens ni mica de la seva sexualitat, tot i que hi va haver un moment en què s’hagués pogut encetar o esmentar el tema, quan es va dir que es coneixien força dades de la vida de Händel. Al final del programa Colom va recomanar entre d’altres una lectura que em va fer aixecar del sofà d’una revolada i anar a la meva petita llibreria: la petita ressenya biogràfica que Stefan Zweig dedica al compositor en el llibre “Sternstunden der Menschheit”, crec que traduït com a “Moments estel·lars de la Humanitat.

He llegit la curta biografia i ha estat un plaer, sobretot si faig esment de l’entorn on s’ha produït la lectura: al costat de la mar, a Sa Mesquida i a Binisafua, durant uns matins radiants amb banys d’aigua fresca. Un dels moments estel·lars de la humanitat es va produir a Anglaterra. A “Georg Friedrich Händels Auferstehung” –la paraula alemanya vol dir “resurrecció”-, Zweig el situa al mes d’agost de 1741 a Londres durant la composició del “Messies”. Si no vaig errat l’autor austríac probablement devia escriure les seves “Vierzehn historische Miniaturen”, les catorze “miniatures” històriques de què consten les Sternstunden, durant el seu exili londinenc. A la ressenya biogràfica Zweig abasta els últims anys de la vida de Händel, des del 13 d’abril de 1737 en què va patir un atac d’apoplexia que li va deixar la part dreta del cos paralitzada durant un temps. Es narra l’estrena del “Messiah”, que el músic va voler celebrar un altre 13 d’abril, el de 1742 a Dublín, per commemorar la seva resurrecció particular: la superació de la paràlisi a còpia d’una voluntat fèrria i de llargs banys d’aigua calenta contraindicats pels metges. Segons Zweig Händel també va voler morir un 13 d’abril, Divendres Sant. Era l’any 1759.

(Ara em tem que he començat parlant de la sexualitat de Händel i he acabat parlant de Divendres Sant. Crec que les haurem de deixar per a més endavant, i ara em referesc tant a la sexualitat de Händel com a la d’Stefan Zweig...)

Segle XVIII: cinema i literatura

He tornat al segle XVIII. Ahir va ser una pel·lícula: “The affair of the necklace”, del director Charles Shyer, amb Hilary Swank i Simon Baker. “L’affaire du collier de la reine” és un afer que es va esdevenir a la cort de Versalles de Maria Antonieta. El cardenal príncep Louis de Rohan pretenia un Ministeri al capdavant del Govern de França. Jeanne St. Remy de Valois era comtessa de la Motte i volia que la Monarquia li restituís els danys ocasionats al seu llinatge, els Valois. Els joiers de la cort havien fet un collar de diamants que ara la reina rebutjava. Apareix Cagliostro, el jugador, l’aventurer, l’alquimista, el cabalista, el màgic, el mentider...

Al dematí havia anat a la Bibloteca i vaig agafar en préstec el DVD. L’afer del collar de diamants de la reina, també el narra Stefan Zweig a la seva biografia sobre Maria Antonieta, decapitada a la guillotina, filla de Maria Teresa d’Àustria i germana de Josep II. El matrimoni de l’arxiduquessa d’Àustria amb el primogènit de Lluís XV havia estat conseqüència de l’aliança entre l’Imperi Austríac i França. El nou traçat d’aliances havia format part de la revolució diplomàtica dissenyada per Madame de Pompadour i l’enviat austríac Wenzel Anton Kaunitz.
 

Fa uns quants dies que he acabat de llegir la petita biografia que va escriure Stefan Zweig sobre la figura de Giacomo Casanova. “Casanova” és un dels tres poetes de la seva pròpia vida que Zweig biografia a “Drei Dichter ihres Lebens”. En fa un retrat psicològic formidable. Tret de la lectura d’algunes novel·les més o menys actuals sobre la vida d’aquest altre aventurer venecià, sobre alguna de les seves vivències amoroses o sobre algun dels seus fets memorables, com la fugida de la presó dels ploms, llevat d’aquestes lectures “Casanova” de Zweig és l’obra que fins ara m’ha donat una visió més global del personatge, dels perquès del seu caràcter viatger, de la seva manera de ser eròtica, el perquè de l’"Histoire de ma vie", la seva autobiografia, 12 volums, 3500 pàgines. 

 

Casanova

Azúa, “Venecia de Casanova”
Márai, “L’amant de Bolzano”
Robiland, “Un amor veneciano”
Schnitzler, “Casanovas Heimfahrt”
Zweig, “Drei Dichter ihres Lebens” (“Casanova”)

Cinema sobre el segle XVIII

Fellini, “Casanova”. 1976 
 “Amadeus”
“Barry Lyndon”
“Dangerous Liaisons”
“El vent de l’illa”
“Farinelli”
“Goya”
“Masters and Comanders”
“Rididule”
“The Affair of the Necklace”
“The Emperor’s New Clothes”
“The Madness of King George”
“Valmont”
“Volavérunt"

Stefan Zweig (1938 - 1942)

El 1938 va ser un any dur de trencament en la vida de Stefan Zweig: la mort de la mare i la separació de la seva primera dona Friderike en el terreny privat i en el públic, l’annexió d’Àustria a Alemanya, amb la consegüent pèrdua de validesa del seu passaport, i la cremada pública dels seus llibres a Salzburg, la ciutat on havia viscut i treballat al llarg de gairebé quinze anys. Arrel d’aquests fets l’autor es va veure deslligat del tot de molts dels vincles personals i econòmics que fins aleshores l’havien unit al seu país de naixença. Després d’un viatge amb Lotte a Portugal, Zweig va decidir tornar a embarcar-se cap a Amèrica, on va fer conferències a més d’una trentena ciutats.

Un cop novament a Londres, Zweig i Lotte van intentar redreçar les seves vides i es van casar el 1939 poc temps abans del començament de la guerra. Al juliol es van mudar a la petita ciutat anglesa de Bath, on l’escriptor va començar a escriure les seves memòries “El món d’ahir”. Al setembre va morir Freud a Londres i Zweig va dedicar-li les últimes paraules de comiat, “Worte am Sarge Siegmund Freud”.

Un cop obtinguda la ciutadania britànica el 1940 i a mesura que s’anaven sumant els èxits bèl·lics dels nacionalsocialistes, el matrimoni va decidir sol·licitar permís per sortir de la Gran Bretanya. Amb prou feines van poder obtenir un bitllet de tercera per poder embarcar-se novament en un vapor cap a Nova York. Tot fent-hi conferències, a Amèrica Zweig va viatjar per segon cop a l’Argentina i el Brasil. Quan va tornar a Nova York, agraït per la seva acollida al país sudamericà, va començar a escriure “Brasilien, das Land der Zukunft”. A la Universitat de Yale, a New Haven, Connecticut, Zweig va treballar durant els primers mesos de 1941 en la biografia d’Americo Vespucio.

Al mes d’agost de 1841 Zweig va decidir exiliar-se finalment al Brasil, a Petropolis, una petita ciutat a prop de Rio de Janeiro. Allà hi va publicar una de les seves obres de més èxit, “La novel·la d’escacs”. Sis mesos després d’arribar al país i cansats d’anys de pelegrinatge sense pàtria, el 22 de febrer de 1942, Stefan Zweig, aleshores a l’edat de seixanta anys, i la seva dona, disset més jove que ell, es van llevar la vida amb una sobredosi de pastilles Veronal contra l’insomni.

Gedenkdienst bei der Casa Stefan Zweig

Stefan Zweig (1934 - 1938)

Després de quinze anys de viure a Salzburg i de viatjar gairebé ininterrompudament per Europa propugnat per l’enteniment entre els pobles i fent lectures públiques de les seves obres, quan en feia tres que n’havia fet la cinquantena, Stefan Zweig va decidir traslladar-se a viure a Londres, al petit pis que hi havia llogat la tardor de 1933 uns mesos més tard que la policia feixista austríaca –la Heimwehr- escorcollés casa seva. La seva esposa Friderike, amb qui passava una forta crisi, va restar a Salzburg. A partir d’aleshores Zweig solament tornaria a Àustria per qüestions de feina en relació a l’edició de la seva obra. La seva biografia sobre Erasme de Rotterdam, “Triumph und Tragik des Erasmus von Rotterdam”, en la que intentava defensar la seva posició en contra del Nacionalsocialisme, a favor del seu humanisme pacifista així com la seva convicció cosmopolita, va aparèixer a l’editorial vienesa Reichner el 1934. L’òpera “Die schweigsame Frau” de Richard Strauss, el qual havia encarregat el llibret a Zweig, encara es va poder veure estrenada a Dresden el 1935, però va ser prohibida poc després arreu d’Alemanya. Finalment Zweig va acabar venent la seva casa de Salzburg el 1937 i es va separar de Friderike un any més tard.

Mentrestant a Londres Zweig hi va conèixer la jove immigrant Lotte Altman, que va esdevenir la seva secretària, i tots dos junts van encetar un viatge a Escòcia a fi de recollir material sobre Maria Estuard per a la nova biografia de l’escriptor, la qual va aparèixer el 1935. El 1936, quan s’anava fent cada vegada més palesa la seva condició d’exiliat, Zweig es va mudar a un pis més gran situat a la Hallam Street 49. A part de “Maria Stuart”, Zweig va escriure a Londres la seva biografia sobre Magallanes “Magellan, der Mann und seine Tat”. Durant aquests anys l’autor i conferenciant va fer també des de Londres les seves visites acostumades a França i a Suïssa i va tornar a creuar l’Atlàntic després de gairebé vint-i-cinc anys. Va fer conferències als EEUU, va viatjar per primer cop al Brasil i després va visitar l’Argentina, perquè hi havia estat convidat en ocasió de la celebració del congrés internacional del PEN Club.

Londres

Abans que Zweig se separés de la seva dona Friderike Zweig va viatjar per última vegada a Salzburg. Amb l’annexió d’Àustria el 13 de març de 1938 un dia després que les tropes alemanyes entressin al país, el seu passaport va perdre la seva validesa. A conseqüència d’això el retorn es va fer a partir d’aquell moment del tot impossible. Aquell 1938 també va morir la seva mare i els seus llibres van ser cremats públicament pels nazis a Salzburg.

Salzburg

Stefan Zweig (1919 - 1934)

Stefan i Friderike al jardí de Salzburg

A finals de març de 1919 Stefan Zweig va tornar a Àustria un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Ell i la seva companya Friderike von Winternitz havien viscut un any i mig a Zürich tot gaudint de la neutralitat del país i a partir d’aquell moment es van traslladar, juntament amb les dues filles d’ella, a viure a Salzburg, on feia tres anys Zweig s’havia comprat un petit palauet a la falda del puig dels Caputxins. Zweig i Friderike es van casar el 1920 a l’Ajuntament de Viena. Van viure junts a Salzburg durant quinze anys, fins gairebé un any més tard de la pujada de Hitler al poder, després que la casa fos escorcollada per la policia. 

Dels anys d’entreguerres a Salzburg n’és bona part de la seva producció. Hi va escriure la majoria de les seves famoses biografies: “Drei Meister” (1920), els tres assajos sobre Balzac, Dickens i Dostojewski, “Der Kampf mit dem Dämon” (1925), sobre Hölderlin, Kleist und Nietzsche, “Drei Dichter ihres Lebens” (1928), sobre Casanova, Stendhal i Tolstoi, “Fouché, retrat d’un home polític” (1929), “Die Heiligung durch den Geist” (1931), sobre Freud, Anton Mesmer i Mary Baker-Eddy, i “Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters” (1932). D’aquesta època és també un dels seus llibres més coneguts: “Moments estel·lars de la humanitat” (1927). El 1926, l’any de la mort del seu pare, Zweig havia gaudit d’un dels seus majors èxits teatrals amb l’estrena de “Volpone” al Burgtheater de Viena. A la casa de Salzburg Zweig hi va tenir convidats de renom, entre d’altres, Thomas Mann, James Joyce i Richard Strauss.

Així com ho havia fet durant els seus anys de joventut, Stefan Zweig va continuar compaginant la seva activitat creadora amb els viatges. Molts d’ells eren ara amb la finalitat de donar a conèixer la seva obra a través de lectures públiques o perquè li havien encarregat de fer conferències. El 1924 va viatjar a París, on es va trobar per primera vegada amb Salvador Dalí. Tant durant aquell any com el 1926 va fer lectures i conferències a Alemanya. Les estades a França i Itàlia eren gairebé anuals. El 1928 també va viatjar a Bèlgica i finalment a Moscou amb motiu de la celebració dels cent anys del naixement de Leo Tolstoi. Aleshores feia un any que s’havien publicat a la Unió Soviètica deu volums de la seva obra, prologada per Maxim Gorki, qui Zweig visitaria el 1930 a Sorrento durant el seu primer gran viatge a Itàlia.

Després d’haver-se convertit en un dels autors més traduïts del seu temps atès el seu èxit internacional, les obres de Zweig van ser víctima el 10 de maig de 1933 de la crema pública de llibres duta a terme pels nazis i es va prohibir de publicar-les a tota Alemanya. Com els dels seus amics i coneguts Albert Einstein, Siegmund Freud, Thomas Mann o Romain Rolland, els seus llibres eren a la “llista negra”. Zweig, jueu, no només era considerat enemic del règim i autor decadent i indesitjable de literatura “antialemanya”, sinó que perdia amb la censura la major part del seus lectors alemanys i per tant, i de retruc, una part dels seus ingressos. Zweig havia trigat massa a adonar-se de l’amenaça nazi. Més que no pas per advocar per l’enteniment entre els pobles i per establir nous contactes personals, els seus darrers viatges s’havien convertit en una possibilitat de fugir intermitentment d’Àustria, on els nacionalsocialistes cada vegada tenien més influència. A la tardor d’aquell any 1933 Zweig va fer una estada llarga a Londres, on finalment va decidir llogar un pis petit a la Porland Place 11.

Stefan Zweig (1914 - 1918)

En esclatar la Primera Guerra Mundial, Stefan Zweig va decidir apuntar-se de forma voluntària a fer el servei militar. Va ser assignat a l’arxiu del Ministeri de Guerra, on va prestar serveis juntament amb Rainer Maria Rilke, qui havia conegut deu anys enrere a París. Durant el primer any de guerra va col·laborar a la revista patriòtica “Donauland” i va redactar escrits de propaganda. El 1915 va ser enviat al front de Galizia com a corresponsal de guerra, on va poder viure de prop els estralls bèl·lics. Arrel d’això es va fondre aleshores per complet l’entusiasme per la guerra que li havien encomanat inicialment les masses, es va mostrar cada cop més a favor d’una entesa entre els països europeus i es va proposar finalment intervenir amb l’objectiu de mantenir la pau. Zweig no va prendre posició activa en relació als esdeveniments polítics, ja que considerava la política fora de l’àmbit de l’escriptor. Va propugnar més aviat una actitud humanista i pacifista.

Entre els anys 1916 i 1917 Zweig va viure amb la seva companya Friderike von Winternitz a Kalksburg, als afores de Viena. En vistes a esdevenir soci de l’empresa tèxtil del seu pare, va comprar-se un palauet al puig dels Caputxins de Salzburg (Kapuzinerberg). Aleshores va gaudir d’una excedència de dos mesos del servei militar per donar conferències a la Suïssa neutral, on finalment i un cop llicenciat es va traslladar a viure un any i mig. A Zürich es va trobar amb escriptors de renom com ara James Joyce i Hermann Hesse i va mantenir contacte intens amb altres escriptors pacifistes, com ara l’escriptor francès Romain Rolland. Zweig va seguir treballant com a corresponsal del fulletó vienès “Freie Neue Presse” i a l’últim any de la guerra es va estrenar al Neues Stadttheater de Zürich el seu drama antibèl·lic “Jeremias”.

Stefan Zweig (1881 - 1914)

Cafè Grindsteidl

Stefan Zweig va néixer el 28 de Novembre de 1881 en el si d’una família jueva, assimilada i cosmopolita de l’alta burgesia vienesa. El seu pare, Moritz Zweig, era un industrial tèxtil. La mare, filla d’un banquer, havia crescut a Itàlia. Stefan era el segon fill. La família tenia relacions de parentiu a Itàlia, França, Suïssa i als Estats Units. La seva infantesa i la seva joventut va estar sotmesa a la disciplina i a la vigilància constant de governants. Dels sis als onze anys va anar a la Volksschule de la Werdertorgasse, i dels onze als dinou va fer el batxillerat al Maximiliangymnasium, situat a la Wasagasse 10. La família s’havia traslladat a viure a la Rathausstrasse 17 poc abans que Stefan fes els tretze anys. Zweig va començar a escriure poemes ben aviat i en la seva època d’estudiant d’Institut va començar també a freqüentar els cafès vienesos a la recerca de novetats en el món de l’art i la literatura. Tant l’un com l’altra representaven una sortida cap la llibertat. Al cafè Griensteidl, situat a la Michaelerplatz, a les portes del Hofburg, s’hi congregaven intel·lectuals, musics i literats, entre d’altres: Hugo von Hofmannsthal, Karl Kraus, Arthur Schnitzler i Arnold Schönberg.

Zweig, dret, amb el seu germà. 1900

L’elit burgesa considerava la formació com el millor bé per als seus fills. Zweig va decidir estudiar filosofia, germàniques i romàniques a la Universitat de Viena. Tot i això, la seva màxima aspiració era establir-se el més aviat possible com a escriptor. Una altra de les seves grans motivacions era viatjar. Va compaginar aquestes dues activitats, escriure i viatjar, dels vint als trenta anys de la seva vida. El seu primer viatge va ser a França. El seu primer volum de poemes, “Silberne Saiten”, el va publicar en una editorial berlinesa quan encara no tenia els vint anys. El semestre d’estiu de 1902 el va fer a la Universitat de Berlín. Aquell anys va començar la seva feina de periodista per al fulletó vienès “Neue Freie Presse”. Va viatjar a Bèlgica, on va conèixer l’escriptor Emile Verhaeren, i va ser aleshores que també va començar a traduir autors francesos: Baudelaire, Verlaine, Rimbaud... El seu primer volum de narracions, “Die Liebe der Erika Ewald”, es va publicar a Berlín dos anys més tard. El 1904 va fer estada a Paris i hi va conèixer Rilke i Rodin. El 1905 va visitar Espanya i l’Alger. Després d’un primer viatge a Anglaterra un any abans, el 1906 hi va fer una primera estada de quatre mesos.

Viatge a l'Índia, 1908 - 09

Als vint-i-cinc anys Stefan Zweig es va voler independitzar de la família i es va mudar al seu propi pis, situat a la Kochgasse 8 de Viena. Atesa la seva procedència familiar no patia problemes financers. Gaudia d’un servent. Entre el 1908 i el 1909 va fer un viatge de cinc mesos per l’Índia, era el seu primer gran viatge. Dos anys més tard, gairebé a punt de fer els trenta anys, va viatjar per primer cop a Amèrica. Va visitar els Estats Units per primera vegada, i també el Canadà, Cuba i Puerto Rico. Zweig veia les seves arrels jueves com el fonament a l’hora d’identificar-se ell mateix com a cosmopolita i es considerava lliure de lligams amb Àustria.

Zweig havia publicat la seva primera obra de teatre, “Tersites”, el 1907 i el 1912 es va estrenar “Das Haus am Meer” al Burgtheater de Viena. Aquest darrer any començà la seva amistat amb Friderike von Winternitz, dona separada i amb dos fills.

Burgtheater, 1911

Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig

Bona part d’aquesta història acaba aquí. Acabo de veure la versió cinematogràfica de Brief einer Unbekannten, en realitat Letter from an Unknown Woman, ja que la pel·lícula, basada en l’obra d’Stefan Zweig i dirigida per l’alemany Max Ophüls, va ser filmada el 1948 als EEUU. Em podria estendre ara amb les diferències i les semblances entre l’obra literària i el film. Resumiré dient que si per un costat la narració potser amb prou feines supera el pas del temps en segons quins aspectes –va aparèixer publicada el 1922-, la versió cinematogràfica pateix d’una dosi excessiva de puritanisme. En l’obra original de Zweig, la bella dama desconeguda decideix prostituir-se a tot luxe, ara amb un comte de l’Imperi, ara amb un industrial, no només a fi de ser capaç de mantenir el seu fill, sinó també, a més, per tal de poder donar-li una molt bona educació. A la pel·lícula, en canvi, la casen amb el noble, perquè no sigui dit. Som al 1948, durant els primers anys posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A l’escena de l’òpera, quan la dama es troba novament i per casualitat amb l’amor de la seva vida, és a dir amb el pare del seu fill, sonen els acords de la Flauta Màgica, que sorprenentment comença a ser cantada en italià. El director ha evitat expressament el llibret original alemany de l’obra de Mozart.

La història comença quan el curs passat vam decidir recomanar la lectura de Brief einer Unbekannten als alumnes del primer curs avançat d’alemany de l’escola. Jo encara no havia llegit l’obra, però m’animava a fer-ho el fet de conèixer altres llibres de Zweig que m’havien agradat força: La novel·la d’escacs; Die Welt von Gestern; Brasilien, das Land der Zukunft; Marie Antoinette... Ja me n’havia adonat, que en alguns aspectes Zweig queia en la carrincloneria i en la hipèrbole forçada, però entre altres coses el disculpaven l’època i les greus vicissituds històriques que va haver de viure. L’autor va acabar suïcidant-se juntament amb la seva dona a Petròpolis, una ciutat a prop de Rio de Janeiro. Per cert, la moral americana de l’època de la pel·lícula, o bé les exigències del guió, van amagar també els motius de la mort de la dama desconeguda rere una malaltia infecciosa: el tifus.

Devia llegir Brief einer Unbekannten a finals de setembre, principis d’octubre de l’any passat, perquè crec recordar que va ser precisament pels voltants del Pilar que vaig decidir anar a fer un cap de setmana a Barcelona. Es va donar la casualitat que al Teatre Borràs hi feien la versió teatral de Carta d’una desconeguda, protagonitzada entre d’altres per Emma Vilarasau. Ho vam descobrir amb el Jordi quan el divendres travessàvem la plaça Urquinaona. Naturalment em va fer força il·lusió aprofitar l’avinentesa. Vam decidir comprar les entrades per al diumenge a la tarda en aquell moment mateix. Crec que hi devíem ser els mes joves, al teatre, el diumenge vespre. La protagonista femenina era representada per quatre actrius, que feien els papers de la noia de setze anys, la jove de divuit, la dama adulta i l’autora de la carta. Aleshores ja vam sortir amb la sensació que l’obra havia restat ancorada en el temps. Potser era la posada en escena, que no havia fet cap concessió ni una a possibles efectes modernitzadors. Era teatre clàssic i de text, s’hi representava el que en principi era una epístola. La vaig trobar feixuga, decimonònica.

Crec que va ser per Pasqua que vaig comprar la pel·lícula a Berlín, a Dussmann, un centre comercial de productes culturals de la Friedrichstrasse. He estat, per tant, uns quants mesos a mirar-me-la. Durant el curs passat no vam tenir temps de parlar de l’obra, a la classe d’alemany. Si bé un parell d’alumnes l’havien llegida, finalment vam decidir entre tots que la llegiríem a l’estiu i que en parlaríem durant el curs següent. Ho farem a finals d’aquest mes d’octubre. A fi de refrescar la memòria he tornat a llegir la novel·la i avui també he vist, doncs, definitivament el film.

Als dos alumnes que fins aleshores havien llegit Brief einer Unbekannten, els havia agradat. Tot i la summa bellesa dels protagonistes de la pel·lícula, Joan Fontaine i Louis Jourdan, i la reconeguda capacitat interpretativa d’Emma Vilarasau a la peça de teatre, jo també em quedo amb el llibre, una novel·leta d’unes cent pàgines no gens mala de llegir en l’original alemany. Malgrat l’excés de dramatisme –no m’és prou justificada la mort del fill d’onze anys: la bellesa és efímera i ja no s’hi pot guanyar la vida?-, em complau llegir Zweig transformat en la major part del llibre en l’autora d’una epístola que abans de morir relata a l’amor de la seva vida la passió idòlatra, abnegada, submissa i obsessiva que ha sentit i que encara sent per ell. L’autor rompia esquemes i escandalitzava: una noia que s’enamora i decideix dedicar la vida al subjecte del seu amor, un escriptor reconegut, egoista i faldiller; una noia que vol cultivar-se per no desil·lusionar-lo en el moment que es produeixi l’encontre. Una jove encoratjada que decideix tornar a Viena des d’Innsbruck, on el segon matrimoni de la seva mare l’ha portada, a fi de provocar definitivament la coneixença. Una jove que es deixa quedar embarassada per amor, sense exigències ni retrets, per un amor que mai no es veurà correspost ni recompensat.

M’agradaria saber què en va dir Freud, amb qui Zweig mantenia correspondència, d’aquesta obra seva.

Juliol a Berlín, 2005

Le Cirque des Hommes

No he estat mai al Brasil, m’agradaria molt d’anar-hi, com Stefan Zweig, per exemple, que va ser convidat per la República a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però us puc situar en el moment actual a les Illes, a qualsevol poble o ciutat, a Barcelona, a Alemanya, a Berlín per exemple, o a Venècia i a Roma, o a Mèxic o a Nova York, a Londres, a Varsòvia, a Praga o a qualsevol ciutat europea que hagi estat o no, o a Istanbul. Acotaré el temps, i com a resultat això concretarà també els personatges d’aquesta història. He estat fora de Mallorca els dos darrers mesos d’estiu, el juliol i l’agost, el meu itinerari ha estat el següent: Menorca, Palma per enllaçar amb Berlín, Praga, Menorca i una altra vegada Palma. Me n’he anat i he tornat i quan un se’n va i torna vol dir que està arrelat a un lloc.

A Berlín hi vaig anar a fer un curs durant els primers quinze dies de juliol. Parlo alemany i això em facilita allò que dèiem de les garrofes. Hi vaig anar tot sol i era la sisena vegada que hi anava. Tampoc no era el primer curs que feia ni a Berlín ni a Alemanya en general: n’he fet a Hessen, Baviera, Baden-Württemberg i Saxònia. De les sis vegades que he anat a Berlín, tres hi he estat acompanyat, un cap d’any amb en Jordi, uns dies d’estiu amb en Tòfol i una Setmana Santa amb en Thomas. Tinc un molt bon amic a Berlín, el vaig conèixer ara farà uns disset anys, a Frankfurt, la primera vegada que jo anava a Alemanya, devíem tenir tots dos vint-i-dos anys. Aleshores em vaig allotjar a casa seva, a ca els seus pares, l’àvia vivia al costat, eren forners i pastissers d’un poble proper a Frankfurt del Main. Llavors en Roger estudiava Llengües Romàniques i feia dos mesos que aprenia català, avui en dia en Roger treballa a una universitat de Berlín i fa classes de català. Vaig ser a sopar a ca seva, viu a prop de la plaça de Baviera. Va ser un sopar d’algues japoneses entre vells amics, que es troben al cap del temps. Feia temps que no el veia, en Roger! Sèiem al costat de la finestra de la cuina, oberta al pati interior, explicant-nos coses, a les acaballes del sopar en Roger em va haver de fer adonar que la meva veu hi ressonava, havíem passat de parlar una estona en alemany i aleshores ho fèiem en català durant el sopar. Ah, per cert!, en Roger ha escrit una tesi sobre Ramon Llull i ha traduït autors catalans a l’alemany, però no va ser sobre això que vam estar parlant al sopar, vam parlar de coses més personals, més properes, vam parlar de fet de les nostres felicitats actuals i vam rememorar vells temps.

 
Dels personatges més vitals i entranyables del grup de Berlín, en sobresurt Laura, una noia italiana, jove, molt maca, amb qui rèiem molt i amb qui “qualche volta andiavamo a chiachierare”. El grup era variat, eren sobretot dones i provenien de tots els llocs del món, d’Europa, del Canadà i dels EEUU, del Brasil, d’Azerbatjan, de l’Iran,... Aquests cursos són pesats, són cursos intensius. Jo em recordava de Munic, però havia decidit que ja n’havia après i que aquesta estada l’havia de portar d’una altra manera. Aleshores era amb n’Hugo i amb ell havia deixat a Mallorca les ganes de fer un curs a Munic. Abans de conèixer-lo havia pensat en Munic per viure a fons la ciutat, en aquells moments, però, no em feia falta conèixer la ciutat, preferia estar a soles amb la persona i aquesta persona era a molts quilòmetres de distància. A Berlín en canvi, m’aixecava cap a les set per ser a les nou a l’Institut i m’ho prenia tot amb tota la filosofia i tot el bon humor del món. El tema del curs també em va agradar més, anava sobre art. 

Es pot dir que conec les pinacoteques de Berlín, ja les coneixia, però no havia estat mai a l’Alte Nationalgalerie, perquè aquella Setmana Santa amb en Thomas hi feien reformes. A la Neue Nationalgalerie feien una exposició sobre el centenari del grup de pintors de Die Brücke. A l’edifici de Mies van der Rohe de la plaça de la Filharmònica i de tants altres edificis, altres anys hi havia visitat exposicions de Gaugin, d’expressionistes alemanys, de Georg Großz i la del Moma, la col·lecció del Museum of Modern Art, que durant aquella Setmana Santa era exposada a Berlín mentre feien obres a la seu de Nova York. 

 Aturàvem per dinar cap a la una, menjàvem bé, potser massa per al cap d’una hora continuar amb el curs fins devers les cinc de la tarda. I encara després anàvem al teatre o al cinema. Vaig veure un parell d’espectacles bons, un tot sol l’endemà d’arribar, al Tipy, al Zelt, a l’envelat dels jardins del Reichstag, “Le Cirque des Homes”, un espectacle molt cuidat d’acrobàcia, amb dues copes de vi negre que em vaig prendre i que em donaren alegria. L’altre va ser en grup, vam anar a la Neuköllner Oper a veure un musical alemany, actual, un projecte dels alumnes del darrer curs d’arts escèniques de la Universitat.

Busna II (2005)

Ja torno a ser aquí... i mentre l’ordinador s’acaba de compondre vaig pensant en la narració futura. Us vull parlar de mi, ja ho he fet un poc de fet, però ara vull fer-ho en pla retrospectiu. Us he situat a Palma, la ciutat en la qual visc des de fa sis anys, no sempre en aquest pis, aquí serà el tercer any que hi seré, sóc de... És igual d’on sigui. Imagineu-vos el lloc que vulgueu, però rodejat per la mar. Jo sóc un home d’illa, “ein Inselmann” dirien en llengua alemanya, l’illoman diria en Josep Pla: he viscut aquí a Mallorca, a Menorca, a Eivissa i a Formentera. Fa dotze anys que em passeig per les Illes: Maó, Ciutadella, Eivissa, Palma. Hi va haver un parèntesi de terra ferma durant set anys més de la meva vida, però sempre al costat de la mar, Barcelona. Però vull que m’imagineu allà on sóc ara, amb els meus anys, amb la meva feina, sense moltes coses... Aquest “sense moltes coses” m’ha sortit per inèrcia després d’un parell d’”ambs”. No us diré quants anys tinc -si voleu, els podeu contar- ni tampoc la meva professió, però sí que us faré saber, si és que mai no hi heu pensat, que el fet d’escriure també és una acció isolada, aïllada, que un desenvolupa quan està tot sol, tant si un hi està perquè vol o no. Un pot aprofitar el fet d’estar tot sol per escriure i un altre cercarà d’estar tot sol per poder escriure. El meu cas és més aviat el primer, encara que això tampoc no vol dir que sempre estigui tot sol, de vegades estic ben acompanyat i d’altres estic molt ben acompanyat. Escriure no és el més important per a mi. De fet, tampoc no visc d’això. Però podeu imaginar-vos sense cap problema que sóc un escriptor reconegut que es guanya les garrofes que gasta amb els llibres que ven aquí i a l’estranger, traduïts, és clar. I també us podeu imaginar que com a escriptor no em falten històries per contar.
Imagineu-vos encara que sóc una persona moderna, encara que no sàpiga quines són exactament les característiques d’una persona moderna. Quines paraules, quines idees associaríeu a una persona moderna, quines imatges, quines coses? Comencem per les coses, perquè com que ja he dit abans que no en tenia moltes, acabarem aviat! No tinc cotxe, ni carnet, tinc una moto, una 49, i una bicicleta. La bicicleta és una eina important a la meva vida, la moto no la tinc a Palma. No tinc televisió, tinc llibres i aquest ordinador vell. No tinc microones, però com ja heu vist, cuino sovint a casa. Aquesta casa no és meva i tampoc no en posseeixo cap. Les possessions no fan per a mi. No estic hipotecat. Això darrer potser aniria en contra del que és una persona moderna, perquè és a l’ordre del dia hipotecar-se, però que tothom ho faci no vol dir que ho facin els moderns ni que estigui de moda. Hi ha moltes coses que es fan que són senzillament retrogrades.
La imatge!, la imatge és important per a mi i per a Palma. Palma s’emmiralla a la mar i es veu coronada per la catedral a l’inrevés. Mallorca és bella i Ciutat de Mallorca també ho és. La gent que hi passeja fa goig. La Serra arrecera la badia dels vents del nord. El clima és calorós o suau bona part de l’any, tret del novembre, desembre i febrer. Gener sol ser serè i diàfan. La pell es deixa veure i sentir. Que ningú no es pensi ara que això és Salvador de Bahia. No, no, això és Palma. Que no es pensi tampoc ningú que jo sóc Stefan Zweig! I ara per què se m’ha acudit aquest nom? Ja que hi sóc: Zweig va escriure sobre el Brasil i deia que era el país del futur. Mallorca té més passat que futur. Els bahians potser deuen sentir nostàlgia de les ancestres africanes. Mallorca s’havia enyorat ella mateixa i havia convertit el seu passat en mite. Els batecs de Palma ens arriben ara amortits per una pàtina de decadència, bella sí, però també alhora bruta. No som a un país nou i el pes del passat ens ha anihilat el sentiment de revolta. No sóc cap revolucionari jo. Quan algú es queixava dels països que no tenien herois, Bertolt Brecht li deia: “Malaurats els països que els necessiten!”. Això sí que és una persona moderna, una persona tal vegada no tant senzilla que viu a la selva ciutadana. Perdoneu aquestes darreres vomitades semierudites. Que serveixin com a primer apunt de la connexió entre Mallorca i Alemanya, un apunt cultural, enfora del Ballamann 6 de s’Arenal de Palma. Una persona moderna és una persona que vomita i que caga perquè fins a l’actualitat no s’havia vomitat ni cagat tant.

Maria Antonieta

He vingut fins a Ciutadella per escriure sobre Maria Antonieta, perquè n'he acabat de llegir la biografia de Stefan Zweig: Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters. És la meva manera de retre homenatge a aquest escriptor, de qui enguany es compleixen 125 anys del naixement, Viena 1881. És un plaer llegir Zweig: Novel·la d'escacs, Die Welt von Gestern i Brasilien, das Land der Zukunft. L'escriptor es va suïcidar al Brasil, a Petròpolis, als anys 40. Era jueu, el seu món s'ensorrava, no va voler tornar a Europa mai més.

De les classes d'Història de quan anava a l'Institut, en vaig sortir amb la idea que la Revolució Francesa havia suposat un pas de gegant quant a la nostra civilització, l'Enciclopèdia, la Il·lustració, la declaració dels Drets Humans, la sobirania popular, el sistema parlamentari i republicà, la divisió dels poders executiu, legislatiu i judicial, etc. etc. Però a poc a poc van començar a aparèixer ombres damunt la imatge que tenia de la França d'aquell temps. A poc a poc s'anaren trencant els pilars d'aquella trilogia: Igualtat, Llibertat i Fraternitat. La idea d'igualtat s'assemblava massa a la idea de supressió de diferències, d'avorrida homogeneïtzació cultural i centralització política. Després va aparèixer la figura d'aquell general cors que declarava guerres, envaïa països i s'autocoronava emperador. La darrera bategada ha estat el coneixement de la vida de Maria Antonieta, exposada per Zweig. Així com sortia de l'Institut amb la consciència de la immensa bondat de la Revolució Francesa, hi havia adquirit també el sentiment que tant Lluís XVI com la seva esposa havien merescut la guillotina. Aquests dies he arribat a pensar que divuit segles separaven dos procediments igualment terrorífics per dur a terme la condemna a pena de mort: la crucifixió romana i la guillotina francesa. Segons com es mira, però, el rerafons no havia variat gaire.

El meu interès per Maria Antonieta prové de la meva curiositat per Pasqual Calbó, un pintor maonès del XVIII, i pel seu mecenes, el príncep Anton Wenzel Kaunitz. Aquest personatge, nascut a Moràvia, va ser el canceller d'Estat durant l'imperi de Maria Teresa d'Àustria, dels seus fills Josep II i Leopold II i del fill d'aquest darrer, l'emperador Francesc II. Maria Antonieta també era filla de l'emperadriu Maria Teresa i l'emperador Francesc de la Lorena i havia estat proposada per Kaunitz, ambaixador a París durant els anys 50, i Madame de Pompadour per ser l'esposa del nebot de Lluís XV de França. La prometença entre Maria Antonieta i el dofí es va celebrar, amb un ball de màscares per a 6000 convidats, al palau de Belvedere de Viena al 1770. Pasqual Calbó aleshores començava els seus estudis artístics a Venècia, però en ser contractat a Viena com a dibuixant de la Cort per l'emperadriu Maria Teresa a instàncies de Kaunitz al 1779, el jove menorquí s'hi allotjaria i hi treballaria, en aquest palau, ja que s'havia decidit que s'hi exposés la col·leció imperial de pintures, és a dir, s'havia decidit que el Belvedere es convertís en museu.

La peripècia vital, el destí fatal, de Maria Antonieta comença doncs a Viena, segueix París, Versalles i el Trianon, les Tulleries, el Temple, la Conciergerie i la plaça de la Revolució, avui Place de la Concorde, on va ser guillotinada. Llavors Calbó feia devers tres anys que era a Menorca després d'una estada de més de dos anys a Cuba. Kaunitz va viure la decapitació de l'arxiduquessa d'Àustria, que ell havia proposat per ser reina de França, des de Viena, ja que va morir un any més tard, al 1794, al seu palau de Mariahilfe. Segons Zweig, ni l'Emperador Francesc II ni l'antic canceller de l'Imperi no van moure ni un dit per salvar-la de la guillotina. És realment flagrant el contrast entre la imatge de Maria Antonieta al palau de Belvedere celebrant amb el ball de màscares la seva prometença o la Maria Antonieta al Trianon, el seu palauet rococó, amb la imatge de la seva reclusió a la Conciergerie o la del seu botxí mostrant a la gernació embogida el seu sanguinolent cap degollat. Maria Antonienta, malgastadora dels béns públics aconseguits amb el treball, la suor, la misèria i la mort dels seus súbdits, va expiar les culpes de tots els seus antecessors en nom d'una llibertat que, tanmateix, encara tardaria alguns anys a arribar.

Darrers dies de 2005

Se m'acaba d'esborrar tot! I això que deia que havia d'afanyar-me perquè aquest cafè d'internet, l'únci del poble, és caríssim! En fi, escrivia que som aquí perquè volia mirar-me el correu i organitzar els pròxims viatges. Encara no he tingut temps de programar-me les activitats de Colònia, però Dirk em diu que no hi ha cap problema pel fet que dia 20 arribi més tard del previst després que Air Berlin hagi canviat l'hora del vol. He començat a mirar-me allotjament per al cap de setmana a Lisboa. Me'l vull cercar per a mi tot sol, perquè ja veurem que fa na R. 

Avui de matí s'ha aturat una estona de ploure i me n'he anat a fer la volta del camí de Tramuntana, he arribat fins al lloc de So n'Ametller. El camp està molt polit, colors nítids després de la pluja. Fa fred. A casa he continuat llegint la biografia de Marie Antoinette d'Stefan Zweig. Fascinant! Els revolucionaris acaben de guillotinar Lluís XVI i Maria Antonieta intenta fugir del Temple amb l'ajut dels guàrdies. Avui hem quedat per sopar i fer un Trivial amb els amics.