Berlín Prenzlauer Berg

Estació de Metro Eberswalder Strasse

La major part de les activitats realitzades durant el curs “Literatur im Unterricht” ha tingut lloc a la seu del Goethe Institut de Berlín, a la Neue Schönhauser Straβe 20, de les nou del mati fins a l'una del migdia i de les dues i mitja fins a les cinc del capvespre aproximadament. 

El primer dia, dilluns dia 13 d’agost, després que l’equip del seminari (Dorothee, Gerold i Julia) ens donés la benvinguda, van fer una activitat amb la finalitat que els participants del curs ens comencéssim a conèixer. Es tractava d’una entrevista per parelles mitjançant un qüestionari al qual s’hi havia d’aferrar una fotografia feta amb càmera polaroide. A més del nom i el país de procedència s’havia de demanar i respondre les següents preguntes: Què et fa posar de bon humor? Si fossis un signe de puntuació, quin series? Què te’n duries a una illa deserta? I què no pot faltar a la teva gelera? Aquest retrat entrevista es va penjar a un panell amb la finalitat que la resta d’alumnes poguessin adquirir la primera impressió dels companys. A mi em va tocar entrevistar Shadia, la professora dels EEUU emigrada d’Egipte amb una biografia d’allò més interessant. He pensat utilitzar aquesta activitat de presentació en el quart curs de l’EOI.

El dilluns a la tarda no vam tornar a l’escola sinó que vam fer la primera visita per la ciutat. Al matí ens havíem ajuntat en grups de cinc a fi de visitar-ne un dels barris. Jo ja havia fet aquesta mateixa activitat durant un curs que també vaig fer al Goethe Institut a l’estiu de 2005 i aleshores m’havia passejat pel barri de Kreuzberg. Kreuzberg és a més el barri on he estat allotjat aquest dies, concretament a la Gneisenaustraβe 82, a casa de Heinz. Per un motiu i l’altre, perquè en part ja coneixia Kreuzberg, aquesta vegada m’interessava més conèixer la part sud del barri de Prenzlauer Berg, a l’antic Berlín est, un barri treballador i de classe mitjana baixa que per deixadesa havia estat sotmès a la decadència i que tot i això -o per això mateix- s’havia fet força popular, creatiu, inconformista i alternatiu degut al gran nombre d’artistes i intel·lectuals dissidents del règim comunista que s’hi havia instal·lat. Després de la caiguda del mur s’havia començat a sanejar i s’havia anat posant de moda entre la gent jove, els turistes, la gent d’empresa i els inversors. Tot i que s’ha començat a encarir, en l’actualitat el barri continua atraient berlinesos d’altres parts de la ciutat, sobretot de l’oest, que s’hi traslladen a viure i que contribueixen a donar-li un aspecte de cruïlla entre l’antic i el modern. Es tracta del nou Berlín entre les velles parets. 

El grup el formàvem Ekiko, del Japó, Erika, de Mèxic, Renate, la professora d’Israel, Alfons, que treballa a Eivissa, i jo. Havíem d’anar fins a la parada de metro d’Eberswalder Straβe i des d’allà vam resseguir un itinerari al mateix temps que anàvem responent un qüestionari que se’ns havia repartit a fi d’aprofundir en el coneixement de la barriada. La durada de la visita va ser de tres hores. Aquest en va ser el recorregut: Schönhauser Allee, Eberswalder Straβe, Kastanienallee, Oderberger Straβe, Sredzkistraβe, Hagenauer Straβe, Husemannstraβe, Kollwitzplatz, Wörther Straβe, Rykestraβe, Knaackstraβe, Kollwitzstraβe i Senefelder Platz. 

Va ser una tarda maca, que va començar amb sol, va continuar amb pluja i que finalment va acabar essent fresca. Després de la visita vaig restar al barri i em vaig asseure a la terrassa d’un dels múltiples sushi bars que han aparegut com a bolets. L’endemà dematí cada grup va confegir un mural amb fotografies del barri que havia visitat el capvespre anterior a fi de donar-lo a conèixer als companys del curs. Aquesta és una activitat força complexa, però podria servir com a model perquè els alumnes de l’EOI s’informin i aprenguin a donar a conèixer els llocs d’interès cultural de la ciutat de Maó, per exemple, o perquè la realitzin els grups avançats en el transcurs d’alguna visita a Berlín. Les fotografies que vaig realitzar es poden utilitzar com a material didàctic i poden servir de motivació per a un futur viatge.

Oderberger Strasse

"Bearn" a Berlín

Afegeix la llegenda

El següent quadre jo ja el coneixia, era una obra d’Adolph Menzel, el Flötenkonzert Friedrich des Großen in Sanssouci. El 1852 Menzel va plasmar en un llenç allò que devia haver ocorregut a la residència preferida de Frederic II, al palau de Sanssouci, a Potsdam, devers un segle abans, quan es reunia, en una estança i amb una atmosfera excessivament íntima, la família reial i altres membres de la cort, entre els qual el compositor, per sentir el concert per a flauta que el rei interpretava acompanyat d’un clavicèmbal i altres instruments. 

El quadre havia portat polèmica, perquè un no hi trobava la representació digne d’un rei, perquè no era un quadre de l’oficialitat i l’absolutisme monàrquic, sinó que era un quadre íntim i burgès en un ambient rococó i amb les idees il·lustrades d’un Voltaire, que llavors havia viscut a Potsdam i havia freqüentat la cort de Frederic II, el qual parlava en francès. 

Després de contemplar i de parlar d’aquell quadre i encara d’un altre, quan gairebé tothom havia desaparegut de la sala, em vaig girar cap a un llenç que ocupava tot un pany de paret, era la representació de la primera o la segona trobada entre Frederic II de Prússia i Josep II d’Àustria i allà hi havia Kaunitz. Finalment ha sortit aquest nom: Wenzel Anton Kaunitz i Rietberg, el mecenes del pintor menorquí Pasqual Calbó i Caldés. Kaunitz era de Moràvia, era txec, i havia estat cap de la diplomàcia i canceller d’Estat de l’Imperi de la mare de Josep II d’Àustria, de l’emperadriu Maria Teresa. Havia conegut Madame de Pompadour a Versalles, l’amistançada del rei de França, i havia aconseguit que França s’aliés internacionalment amb Àustria. D’això en parla Llorenç Villalonga en un passatge de Bearn. Villalonga és l’únic autor que conec que parla de les relacions de Kaunitz i Madame de Pompadour en temps de la Il·lustració a la literatura catalana. 

El cap de setmana següent vaig tornar a Potsdam, hi havia estat durant una de les visites que havia fet tot sol a Berlín. Ja coneixia el palau de Sanssouci, vaig tornar a veure els quadres de Wateau. Vam anar a Potsdam amb barco travessant el llac Wannsee.

Caspar David Friedrich: "Monjo devora de la mar"

El dimecres dia 5 de juliol vam anar a l’Alte Nationalgalerie. Era una visita guiada amb la finalitat de descobrir les possibilitats didàctiques de l’art, i més concretament la pintura, a l’hora d’aprendre una llengua estrangera, en aquest cas l’alemany. La guia ens va fer asseure davant d’una obra de Caspar David Friedrich, Monch am Meer, i ens va demanar que associéssim mitjançant paraules les idees i les impressions que ens produïa veure un monjo tot sol en un cap a prop de la costa, davant de la mar blau fosca que desapareixia enllà d’un horitzó de tempesta, amb núvols grisos. “Einsamkeit” va ser una de les paraules més recurrents: solitud. Se’ns va demanar a tots els participants en el curs que escrivíssim una carta posant-nos dins la pell del personatge del monjo del quadre i la dirigíssim a qualcú conegut i proper. 

La meva anava dirigida al pintor i deia així, traduïda de l’alemany: “Estimat Caspar, per què m’has deixat tirat aquí tot sol davant l’horitzó? Allà davant hi ha una tempesta, em fa por, tinc fred i no em sento bé. Com ho has fet per aconseguir mostrar damunt del llenç la inquietud dels meus sentiments talment com si es tractés de la meva ànima? Tal vegada aquest sigui el darrer escrit que t’enviï, sóc arran de l’horitzó, del suïcidi. Deixa’m però acomiadar-me ara amb moltes salutacions! El teu monjo pintat”. 

Abans de dirigir-nos al següent quadre, la guia ens va fer notar que a la pintura i havia quatre gavines blanques que representaven simbòlicament alguna cosa que no recordo. En qualsevol cas era una obra que desprenia malenconia, “Sehnsucht”.

Stadtschloss Berlín, 2005

Stadtschloss

L’endemà al vespre vam assistir a una representació teatral al Palau de la República. La peça era basada en la novel·la d’Alfred Döblin Berlin Alexanderplatz, però per a mi -que després d’intentar-ho sense èxit durant la meva primera visita a Berlín, no havia llegit encara l’obra- el més interessant va ser l’edifici on es representava la versió teatral, un edifici de ferro i vidre construït en temps de la República Democràtica Alemanya a la plaça més emblemàtica de Berlín, sobre els mateixos fonaments on s’havia alçat l’Stadtschloß, la residència de la dinastia prussiana, els Hohenzollern, la residència d’hivern de Frederic el Gran de Prússia, al costat de la catedral, del Berliner Dom, de l’Altes Museum, de l’Alte Nationalgalerie i a prop de l’Illa dels Museus, de la Musumsinsel. 

L’Stadtschloß havia restat malmès arran de la guerra i la DDR va acabar d’enderrocar-lo i hi va construir una seu de lleure per al poble de Berlín est, amb cafès i espectacles. Quan vaig arribar al Palast der Republik ja plovia i, tot i que havia agafat un taxi a prop de Hackescher Markt, anava sense paraigües i una mica xop. A l’escenari s’escenificava la pluja i hi havia bassals d’aigua. Ens en vam anar amb una italiana abans que acabés la representació, que havia de durar quatre o cinc hores; a fora plovia, vam agafar el bus i el tren i vam marxar cadascú a ca seva.

Palast der Republik

Wilmersdorf & Kreuzberg, Berlín 2005

Oranienstrasse

M’agradaria retardar l’acció i parlar-vos de les meves vivències a Berlín abans que Busna hi vingués un cop acabat el curs. M’allotjava al barri de Wilmersdorf, a casa d’uns immigrants xilens, músics, amb una criatura, ella és cantant clàssica, amb coneguts a la Filharmònica de Berlín, molt maca, amb cabells rossencs i llargs i amb una veu preciosa; ell un idealista somiatruites, em va semblar. La criatura lletja, semblant al pare. Era la primera vegada que m’estava a Wilmersdorf, gairebé sempre que havia estat a la ciutat m’havia allotjat a Schöneberg, sempre a la banda oest, a prop de la Nollendorfplatz. 

Conec Mitte, el Tiergarten, Charlottenburg, Neukölln, Prenzlauer Berg, Friedrichshain,... i, tot i que també el coneixia, amb un grup d’alumnes del curs el primer dia a la tarda vam fer una visita, una espècie de gimcana, al barri de Kreuzberg. Kreuzberg és l’anomenat barri turc de la ciutat. Vam agafar el metro fins a l’estació de Görlitzer, Görlitzer Bahnhof, i vam enfilar l’Oranienstraße. L’Oranienstraße és un carrer ple de cafès, restaurants, botigues de qualsevol cosa, centres socials, culturals i d’exposicions... L’oficina electoral del partit Verd alemany no és gaire enfora i potser l’adjectiu que qualifica millor el barri sigui el d’”alternatiu”, és un barri diferent i variat, amb polítiques socials i d’habitatge d’esquerres i innovadores, on a més de turcs hi conflueix gent d’altres procedències, d’altres països, cultures, religions i llengües. És un carrer comercial, del petit comerç, res a veure amb el capitalisme de la Kurfürstendamm, de la Ku’Damm, l’avinguda de les marques de roba, perfums i joies, dels grans centres comercials, dels cafès i dels teatres burgesos... A Kreuzberg no n’hi ha, de burgesos, les botigues de roba i les llibreries són de segona mà. Els cafès són plens de gent diversa, jove, inquieta, emprenedora, amb projectes, i que ha decidit prendre una cervesa i disfrutar dels amics, del carrer i de la vida. L’ambient és meridional, gairebé hi ha més vida al carrer allà que no als carrers de Palma, sobretot en diumenge, quan a Berlín tothom queda per berenar al carrer, a qualsevol hora, fins a les cinc de la tarda si la nit anterior ha estat llarga i, si no, de bon matí a llegir el diari. Hi ha botigues de menjar i restaurants indis, turcs, xinesos, italians, japonesos, espanyols o llatinoamericans, cubans... 

Entrem a una llibreria i al fons hi ha una galeria amb una exposició sobre hermafrodites, gent amb doble sexe. Continuem i entrem a la seu d’un grup religiós, els alevites, i un company del grup que és de l’Iran, de nom Amir, els demana sobre la seva procedència religiosa, si són sumites o bé xiïtes, crec recordar. Un dels alevites era bell.  A Kreuzberg sí, que la llengua franca és l’alemany, és la llengua de comunicació entre uns i altres i en el fons nosaltres cinc procedim del Canadà, de Portugal, de Dinamarca, de l’Iran i jo d’aquí, i parlem amb un alevita en alemany. 

Prosseguim la nostra ruta i descobrim petges del mur de Berlín a l’asfalt del carrer: dues línies de llambordes que ressegueixen el traçat del mur. Kreuzberg va restar a la banda oest de la ciutat, a la zona d’ocupació americana, i limitava amb Mitte, zona d’ocupació soviètica, a la Friedrichstraße, al Check Point Charly, avui en dia ple de turistes i de botigues de souvenirs, trossos de mur, samarretes amb la falç i el martell i coses per l’estil. En algun moment del recorregut ens vam aturar a fer un Dönner Kebab, després vam continuar l’itinerari fins a un dels canals, a les voreres dels quals al matí els turcs hi fan mercat. La gent del barri passeja per les ribes del canal, infants venen joguines, revistes, vídeos i altres objectes atrotinats damunt dels ponts. Passejant descobrírem una sinagoga, havíem passat per l’església catòlica de Sant Miquel i també havíem reparat en l’existència de mesquites. Jo recordava aquell canal, d’haver-hi passejat per la riba un matí assolellat de mercat amb en Jordi durant el nostre primer viatge a Berlín.

Busna IV (2005)

No sé si deu ser gaire sa, això d’asseure’s un diumenge matí de bona hora a escriure a l’ordinador, potser ho és per a la psique però no per al físic i encara podríem adduir allò de mente sana in corpore sano. M’assec al sofà de casa i l’enyor, em torno a asseure davant l’ordinador i penso en Busna.

Ens vam conèixer el dia vint-i-set de juny, al costat de la mar, a la badia de Palma. Tots dos teníem les tovalloles esteses sobre les roques. Ens vam mirar, ens vam sotjar i ens vam agradar. Aleshores només faltava que quedéssim a soles. Vam fer sexe dues vegades, amb un interval de temps per prendre un altre bany i continuar parlant. L’oferiment d’un cigarret havia encetat la conversa i el primer de tot que havíem fet, de fet, va ser conèixer-nos dins la mar. Aquella va ser la primera vegada que ens vam palpar, dins la mar en aquella hora tranquil·la de l’horabaixa de juny a la badia de Palma. 

Busna és txec, alt i esvelt, amb els ulls blaus, llavis molsuts i dents blanques i grosses. Recordo també que entre una aferrada i un altra van aparèixer un parell d’assidus a la cala blava. La parella d’un d’ells és d’Eslovàquia i també parla txec. Però amb Busna ens enteníem en alemany, una llengua que no li acaba de plaure del tot, tot i que la parla bé, millor que l’anglès, però a ell en realitat li hagués agradat comunicar-se en anglès. No començarem a dissertar ara sobre la relació del regne de Bohèmia amb l’Imperi Austríac ni de la situació de Txecoslovàquia durant les dues Alemanyes ni sobre l’actual de la República Txeca amb el seu veí més poderós. En qualsevol cas, per a Busna, estudiant de Ciències Econòmiques a Praga, l’alemany, que estudiava ja des de la Secundària, és l’assignatura obligatòria de llengua estrangera, de fet la llengua estrangera que millor coneix i que li serveix per sortir del domini lingüístic d’11 milions de parlants del txec i comunicar-se amb els seus veïns del nord i del sud i amb gent d’altres indrets, com ara el meu cas per exemple. 

Ja de fosc, vam decidir de tornar-nos a veure a casa meva, aquí a Palma. Va arribar que a mi tot just m’havia donat temps de tornar de la cala pel carril de bicicletes que tota l’estona voreja la mar, de pujar els quatre pisos amb la bicicleta, d’arreplegar potser una mica i de dutxar-me. Em va aplegar amb calçotets i acabat de dutxar. Vaig fer qualque cosa de sopar, no recordo què. Vam dormir junts i el matí degué ser breu, jo devia haver de fer qualque feina fora de casa. El vaig deixar dormint. A la nit d’aquell nou dia, jo tenia un sopar amb amics que havia conegut a la feina, vaig intentar fer-ho venir bé perquè ens poguéssim veure després, però no ens vam acabar d’entendre. Li vaig enviar un missatge de mòbil per quedar el dia següent al migdia per dinar, i així va ser, va tornar i vam dinar en un restaurant de davant casa meva, aquí baix al mateix carrer. Vam tornar a passar una altra horabaixa junts. 

A la nit jo agafava un avió cap a Menorca i hi faria fins dissabte. Tornava dissabte migdia a Palma, perquè al vespre havia d’agafar un altre avió, aquest cop cap a Berlín a fer-hi el curs d’art. Va ser el nostre tercer encontre a Palma. Busna s’havia instal·lat a casa meva després d’haver-la-hi ofert jo i hi va fer encara uns quants dies abans de marxar cap a Praga la setmana entrant. Aleshores jo ja faria cinc dies que seria a Berlín. Tot i que ens escrivíem i ens enyoràvem, només ens separarien tres-cents quilòmetres de distància.

Juliol a Berlín, 2005

Le Cirque des Hommes

No he estat mai al Brasil, m’agradaria molt d’anar-hi, com Stefan Zweig, per exemple, que va ser convidat per la República a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però us puc situar en el moment actual a les Illes, a qualsevol poble o ciutat, a Barcelona, a Alemanya, a Berlín per exemple, o a Venècia i a Roma, o a Mèxic o a Nova York, a Londres, a Varsòvia, a Praga o a qualsevol ciutat europea que hagi estat o no, o a Istanbul. Acotaré el temps, i com a resultat això concretarà també els personatges d’aquesta història. He estat fora de Mallorca els dos darrers mesos d’estiu, el juliol i l’agost, el meu itinerari ha estat el següent: Menorca, Palma per enllaçar amb Berlín, Praga, Menorca i una altra vegada Palma. Me n’he anat i he tornat i quan un se’n va i torna vol dir que està arrelat a un lloc.

A Berlín hi vaig anar a fer un curs durant els primers quinze dies de juliol. Parlo alemany i això em facilita allò que dèiem de les garrofes. Hi vaig anar tot sol i era la sisena vegada que hi anava. Tampoc no era el primer curs que feia ni a Berlín ni a Alemanya en general: n’he fet a Hessen, Baviera, Baden-Württemberg i Saxònia. De les sis vegades que he anat a Berlín, tres hi he estat acompanyat, un cap d’any amb en Jordi, uns dies d’estiu amb en Tòfol i una Setmana Santa amb en Thomas. Tinc un molt bon amic a Berlín, el vaig conèixer ara farà uns disset anys, a Frankfurt, la primera vegada que jo anava a Alemanya, devíem tenir tots dos vint-i-dos anys. Aleshores em vaig allotjar a casa seva, a ca els seus pares, l’àvia vivia al costat, eren forners i pastissers d’un poble proper a Frankfurt del Main. Llavors en Roger estudiava Llengües Romàniques i feia dos mesos que aprenia català, avui en dia en Roger treballa a una universitat de Berlín i fa classes de català. Vaig ser a sopar a ca seva, viu a prop de la plaça de Baviera. Va ser un sopar d’algues japoneses entre vells amics, que es troben al cap del temps. Feia temps que no el veia, en Roger! Sèiem al costat de la finestra de la cuina, oberta al pati interior, explicant-nos coses, a les acaballes del sopar en Roger em va haver de fer adonar que la meva veu hi ressonava, havíem passat de parlar una estona en alemany i aleshores ho fèiem en català durant el sopar. Ah, per cert!, en Roger ha escrit una tesi sobre Ramon Llull i ha traduït autors catalans a l’alemany, però no va ser sobre això que vam estar parlant al sopar, vam parlar de coses més personals, més properes, vam parlar de fet de les nostres felicitats actuals i vam rememorar vells temps.

 
Dels personatges més vitals i entranyables del grup de Berlín, en sobresurt Laura, una noia italiana, jove, molt maca, amb qui rèiem molt i amb qui “qualche volta andiavamo a chiachierare”. El grup era variat, eren sobretot dones i provenien de tots els llocs del món, d’Europa, del Canadà i dels EEUU, del Brasil, d’Azerbatjan, de l’Iran,... Aquests cursos són pesats, són cursos intensius. Jo em recordava de Munic, però havia decidit que ja n’havia après i que aquesta estada l’havia de portar d’una altra manera. Aleshores era amb n’Hugo i amb ell havia deixat a Mallorca les ganes de fer un curs a Munic. Abans de conèixer-lo havia pensat en Munic per viure a fons la ciutat, en aquells moments, però, no em feia falta conèixer la ciutat, preferia estar a soles amb la persona i aquesta persona era a molts quilòmetres de distància. A Berlín en canvi, m’aixecava cap a les set per ser a les nou a l’Institut i m’ho prenia tot amb tota la filosofia i tot el bon humor del món. El tema del curs també em va agradar més, anava sobre art. 

Es pot dir que conec les pinacoteques de Berlín, ja les coneixia, però no havia estat mai a l’Alte Nationalgalerie, perquè aquella Setmana Santa amb en Thomas hi feien reformes. A la Neue Nationalgalerie feien una exposició sobre el centenari del grup de pintors de Die Brücke. A l’edifici de Mies van der Rohe de la plaça de la Filharmònica i de tants altres edificis, altres anys hi havia visitat exposicions de Gaugin, d’expressionistes alemanys, de Georg Großz i la del Moma, la col·lecció del Museum of Modern Art, que durant aquella Setmana Santa era exposada a Berlín mentre feien obres a la seu de Nova York. 

 Aturàvem per dinar cap a la una, menjàvem bé, potser massa per al cap d’una hora continuar amb el curs fins devers les cinc de la tarda. I encara després anàvem al teatre o al cinema. Vaig veure un parell d’espectacles bons, un tot sol l’endemà d’arribar, al Tipy, al Zelt, a l’envelat dels jardins del Reichstag, “Le Cirque des Homes”, un espectacle molt cuidat d’acrobàcia, amb dues copes de vi negre que em vaig prendre i que em donaren alegria. L’altre va ser en grup, vam anar a la Neuköllner Oper a veure un musical alemany, actual, un projecte dels alumnes del darrer curs d’arts escèniques de la Universitat.

El bombardeig de Dresde

Bernardo Bellotto

El vespre d’abans d’ahir, dilluns dia 13 de febrer, era estirat al sofà i llegia Als ich ein kleiner Junge war d’Erich Kästner. Seria massa llarg explicar ara les circumstàncies que m’han portat a interessar-me per aquest llibre, el primer que llegeixo de l’autor, però sí que les resumiré dient que més aviat els motius eren en un principi extraliteraris. Diguem que senzillament formava part d’una llista de llibres recomanats i com que desconeixia l’escriptor tantes vegades citat vaig decidir descobrir-lo. Vaig intentar sense èxit comprar el llibre a Hamburg i finalment el vaig trobar a la Mayersche Buchhandlung de Colònia, una gran llibreria del Neumarkt. La primera sorpresa la vaig tenir en assabentar-me que Kästner era de Dresde i per aquest mer motiu es va veure sobtadament incrementada la meva motivació. Al mes d’agost d’enguany s’acompliran deu anys de la meva estada d’estiu a la capital de Saxònia. Puc afegir que aquest mateix estiu de 2005 el tren en el qual em dirigia de Berlín a Praga es va returar un moment a l’estació central d’aquesta ciutat, de la qual s’intuïa des de lluny el campanar d’alguna de les esglésies.

Tot just he començat a llegir el llibre. Kästner parla dels seus ancestres, dels seus pares, que havien hagut d'emigrar del camp a l’urbs per motius econòmics, i, abans d’endinsar-se en la reconstrucció literària de la seva infantesa i la seva joventut, escriu sobre la ciutat on va néixer. Hi diu que si ell, a més de posseir el do de saber distingir entre allò que està bé i el que està malament, sap valorar també el que és bell diferenciant-ho d'allò que és lleig, això es deu a la sort d’haver nascut a Dresde, que saber preuar el que és maco no ho va haver d’aprendre ni als llibres, ni a l’escola, ni a la universitat, ja que des de petit “vaig poder respirar la bellesa com els fills del guardabosc l’aire del bosc” –“ich durfte die Schönheit einatmen wie Försterkinder die Waldluft”. Aleshores evoca les belleses de la seva ciutat inhalades quan era jove: l’església catòlica del palau de la cort, l'esvelta Frauenskirche, el delicadíssim Zwinger, el castell de Pillnitz, el carrer de Palau i tants altres edificis nobles i carrers honorables que van ser l’escenari dels primers anys de la seva vida.

No és debades que la seu de la residència dels reis Saxònia, d'August el Fort -també rei de Polònia un cop convertit al catolicisme- per exemple, fos coneguda arreu com la Elbflorenz, la Florència a la vora del riu Elba, que pintors de perspectives com ara els venecians Canaletto o Bernardo Bellotto rebessin l'encàrrec de pintar-la fins a la sacietat i que fos estada inexcusable de viatgers universals com Giacomo Casanova. Tot això darrer no ho explica Kästner, això darrer forma part de la meva pròpia idealització de la ciutat. Aquest darrer estiu no vaig fer estada a Dresde, no vaig tenir temps de davallar del tren que em portava a Praga, però assegut al costat de la finestra veia com se succeïen els paisatges i els pobles de l’altra banda de la vall mentre d'horabaixa remuntàvem el riu per les ferrovies de la riba. 

Finalment, l’últim mes de desembre es va tancar el cicle: era assegut un altre capvespre a Sant Pauli, al port d’Hamburg, i mentre al solpost contemplava el decurs fluvial pocs quilòmetres abans de la desembocadura, pensava que tot aquell cabal havia sorgit de Txèquia i que havia travessat Saxònia i bona part d’Alemanya.

Ahir vespre, dimarts dia 14 de febrer, tornava a llegir Kästner, que va voler narrar la seva infantesa i la seva joventut. En enumerar les belleses de la ciutat de l’Elba, l’escriptor afirma que Dresde era una ciutat meravellosa i que el podem ben creure, que de fet l’"hem de creure", perquè ningú de nosaltres, per molt que el nostre pare sigui ric, pot viatjar-hi ara amb el tren a fi de comprovar si té raó o no, ja que la ciutat de Dresde ja no existeix: “Denn die Stadt Dresden gibt es nicht mehr”. De vegades la vida és juganera i li plau fer-nos ballar el cap i deixar-nos perplexos, estabornits al sofà: Dresde va ser totalment destruïda per vuit-cents avions bombarders i ho va ser justament un dia 13 de febrer d’ara fa exactament seixanta-un anys, al 1945. La meravellosa bellesa de la ciutat de Dresde d’abans d’ahir, ahir ja no existia, la ciutat havia estat arrasada en un sol dia mentre jo llegia plàcidament el llibre de Kästner estirat al sofà de casa.

Però si un no creu en les coincidències de la vida, aquí n’hi va una altra: mentre abans d’ahir, dia 13 de febrer, llegia al sofà de casa i la ciutat de Dresde era bombardejada, vaig rebre una telefonada. Era el meu amic Siegwin, aquest és el seu nom de batalla, de la qual tot sovint en sol sortir victoriós. M’havia cridat perquè havia estat revisant el seu blog negre de ratapinyaire i volia que li donés l’adreça del meu per fer-hi una ullada. Ahir vespre, dia 14 de febrer, vaig creure entendre de sobte un altre motiu, potser causal, de la seva trucada del dia anterior: en el seu blog Siegwin passa revista a biografies o fets històrics que van ocórrer “Tal dia com avui” i hi té un article dedicat al record de la destrucció de Guernika, la primera ciutat bombardejada de forma massiva des de l'aire per l'aviació alemanya durant la Guerra d'Espanya. Tot això, però, ell no m’ho va dir. Ell solament em va demanar l’adreça del meu blog després que –em va dir- hagués estat revisant el seu, que no tocava des de feina mesos.

La pròxima vegada que parli amb ell li demanaré sobre la veracitat de la meva sospita, però en qualsevol cas l’afortunada coincidència persisteix, perquè Siegwin és una de les persones que conec que té més relacions –personals fins i tot- amb la Florència de l’Elba. Kästner acaba així l’evocació de la darrera ciutat alemanya bombardejada un cop s'era ja fora de temps, fora de joc bèl·lic, incomplint per tant totes les regles del Dret Internacional: “Els governs de les grans potències discuteixen encara avui sobre qui va assassinar Dresde. Encara avui es discuteix si sota del no-res hi jauen cinquanta mil, cent mil o dos-cents mil morts. I ningú vol reconèixer haver-ne estat el culpable. Tothom diu que són els altres els que en tenen la culpa. Ah!, a què treu tanta discussió? Amb això no tornareu Dresde a la vida! Ni la seva bellesa ni els seus morts! En el futur castigueu els governs, i no els pobles! I no els castigueu un cop ja hagi succeït tot, castigueu-los tot d’una! Sona més fàcil del que realment és? No. És més fàcil del que sona”. Dedic aquest escrit a na Bettina, de Palma, i a en Miquel, de Dresde. Oh! Perdó! A l'inrevés.

Erich Kästner, Als ich ein kleiner Junge war. Dtv