Edvard Munch, El crit

Sí, jo també podria cridar avui! I també ofegaria les ones sonores dels meus crits en el llac d’aigües tranquil·les del quadre de Munch per tal d’asserenar-me. M’ha sorprès que hagis penjat “El Crit” al teu bloc. Tu recordes amb molta més precisió que no jo on vas veure per primera vegada el quadre. Hauria de regirar entre capses de tríptics d’exposicions passades... Des de llavors ençà, però, l’he emprat algunes vegades a les meves classes a fi de treballar la descripció i fer-ne una petita interpretació, així, espontània, sense cap tipus de connotació.

Els qui comencen bé fan referència en primer lloc a la persona –un home?, una dona?-que crida en primer terme amb les mans tapant-se les orelles dreta damunt del pont. Al fons del pont, la petita silueta de dues persones més, com si fos l’ombra de dues persones més. Dos homes? L’un amb un capell. És curiós que d’altres eludeixin primer les persones i s’estimin més començar pel paisatge: com a rerefons un llac rodejat de muntanyes i el cel. A la dreta, vegetació. El pont que es perd a l’esquerra uneix la persona que crida en primer terme i el paisatge de natura del rerefons. El pont es perd llac enllà.

I aleshores començam amb els colors. De quin color són els elements del paisatge? I resulta que el cel no és blau cel, sinó groc i vermell, perquè potser és darrera hora del capvespre, quan el sol es pon. Groc i vermell, dos colors encesos i estridents, símbols de sentiments i de passions, el vermell simbolitza també el perill... Això contrasta amb les muntanyes, que tampoc no són marronoses, sinó blau fosc i negre, color tal vegada de les ombres al solpost, un color de fred, un color fred. L’aigua del llac agafa els tons del cel i els de la terra, un punt entremig enmig del quadre, un llac d’aigües càlides i tranquil·les, amb dos vaixells que hi naveguen plàcidament.

I continuam amb les formes i ens adonam que tot es arrodonit, no solament la boca en cridar, sinó també la cara i el cap i les mans i el llac i les formes del cel i les de les muntanyes i les de la vegetació. Però el que més s’assembla a les formes de la boca és el llac, amb cercles concèntrics. I per què tot és tan arrodonit i onejant? Ones! Les ones sonores del crit! El crit! El crit no només és pintura i visió, Munch ens el fa sentir d’oïda. El dibuix i la pintura han estat capaços de transmetre el so d’un crit. Qui sap si també d’un crit davant de persones que es menteixen a elles mateixes.

"El meu escriptori" Kandinsky

Dilluns, 11 d’agost de 2008

El primer dia del curs de didàctica de Munic va ser el dilluns dia 11 d’agost. Després de les salutacions pertinents la primera activitat que vam fer al matí per conèixer-nos va consistir en el següent. Durant la fase online havíem escrit, entre d’altres, dos textos: un perfil de nosaltres mateixos i una redacció que es deia “Schreibtischwelten”, en què havíem de descriure els objectes que es troben al voltant del nostre escriptori i explicar la relació que hi tenim. Tant l’una activitat com l’altra van permetre que ens comencéssim a conèixer via Internet. Per a l’inici de la fase presencial, d’aquests dos escrits, les professores n’havien estret algunes frases de cadascun dels participants i n’havien fet un qüestionari. Tot fent preguntes als companys, els alumnes havíem de trobar a qui corresponien les afirmacions. En la redacció sobre el meu escriptori, per exemple, jo havia dit que a sobre a la paret, hi tenc penjat un quadre de Kandinsky. Una de les preguntes de la llista era, per tant, qui tenia un quadre d’aquest pintor damunt el seu escriptori. D’aquesta manera vam descobrir que l’escriptori d'Andreas és de color groc o que damunt la taula Mauricette hi té souvenirs. Hi ha una activitat semblant a la de l’escriptori en el llibre de text Aspeckte, Mittelstufe Deutsch de Langenscheidt.

Leni Riefenstahl

Leni Riefenstahl, sèrie "Olympia"

Mentre escrivia el text anterior m’he adonat de la similitud d’una de les fotografies de la sèrie Olympia de la fotògrafa alemanya Leni Riefenstahl amb una escultura de la Gliptoteca de Munic: “el sàtir adormit” o “el faune barberini”. L’obra de mabre és de devers el 220 abans de Crist. La referència és clara.

Faune Barberini

Goethe, Prop de l'amat

Gaspar David Friedrich

El Divendres dia 17 d’agost li va tocar el torn a la poesia i al tractament didàctic que se’n pot fer a les classes de llengua estrangera. La primera activitat que vam fer va ser escriure un poema a partir d’un nombre determinat de paraules (du, ich, Meer, Mond, Sonne, Quelle, Weg, hören, sehen, leuchten, rauschen, nah, fern, still). El procés de creació individual en el meu cas es va resoldre en el següent text:

Sonne schweigt
Nah auf fernen Wegen, du
Fern von nahen Quellen, ich
Schweigen hört Sterne rauschenMond sieht stille das Meer leuchten

Aquesta en seria potser la traducció catalana:

El sol calla
Prop en camins llunyans, tu
Lluny de fonts pròximes, jo
El silenci sent els estels que remoregen
La lluna mira serena la mar que brilla

Aquestes paraules havien estat extretes d’un poema de Goethe: “Nähe des Geliebten” (1795), la traducció catalana del qual, publicada als Clàssics Universals de Proa, és de la mà lliure de Jeroni Zanné.

Nähe des Geliebten

Ich denke dein, wenn mir der Sonne Schimmer
vom Meere strahlt;
Ich denke dein, wenn sich des Mondes Flimmer
In Quellen malt.
Ich sehe dich, wenn auf dem fernen Wege
Der Staub sich hebt;
In tiefer Nacht, wenn auf dem schmalen Stege
Der Wandrer bebt.

Ich höre dich, wenn dort mit dumpfem Rauschen
Die Welle steigt.
Im stillen Haine geh' ich oft zu lauschen,
Wenn alles schweigt.

Ich bin bei dir; du seist auch noch so ferne,
Du bist mir nah!
Die Sonne sinkt, bald leuchten mir die Sterne.
O, wärst du da!

Prop de l’amat

Jo penso en tu quan en la mar fulgura

La llum del sol;
jo penso en tu quan en la font detura
la lluna el vol.

Jo et veig quan s’alça per la ignota via
la pols, i quan
trèmol avança, sense companyia,
el vianant.

Oesc ta veu quan munten les onades
amb ronc brogit.
En el pradell jo trob tes lleus petjades
quan ve la nit.

Amb tu jo só, malgrat la trista absència,
per sempre més. El sol és post, dels astres ve l’ardència.
S’hi t’hi veiés!

Vam comparar aquest poema de Goethe amb un altre d’una autora moderna, Mascha Kaléko, sobre el mateix tema: l’absència i la presència de l’estimat. Després d’això vam fer una altra activitat que va consistir en dividir-nos en grups. Cada grup va haver de llegir i interpretar un poema. Després es va fer una segona ronda de grups, un grup d’experts en cadascun dels poemes, és a dir un grup format per sengles membres procedents dels grups anteriors que havien treballat a fons el poema. Cada expert havia de presentar el poema a la resta del grup i després s’havien de comparar tots. Es tractava de poemes d’amor. Al meu grup i a mi ens va tocar un poema de Bertolt Brecht: "Erinnerung an die Marie A". (Gedichte)

Carles Gomila "Fragments d'insomni"

David, La intervenció de les Sabines

Aquest recull de blocs d’illencs.com és entretingudíssim i avui t’he descobert a tu, Carles Gomila. La publicació d’articles a la xarxa també és una manera de despullar-se i com els cossos, d’ànimes també n’hi ha de belles i d’altres que no ho són tant. En la teva darrera entrada he trobat el millor erotisme: m’apassiona el neoclassicisme, per allò que també té de menorquí. Sabies que un pintor maonès va estudiar a la mateixa escola d’art de Roma que David. M’estic referint a Calbó i a l’Acadèmia de França. En fi... Només volia dir-te que aquesta és l’illa que m’agrada, la que hem sabut construir entre tots, encara que de vegades apareguin ments “problemàtiques” que ens fan retrocedir massa en els segles i ens recordin antics règims, inquisicions i censures fetes llei. Encara que de vegades vulgui evitar de pensar-hi a fi de no deixar de recrear-me en el plaer de contemplar les ànimes i els cossos lliures, me n’adon que malauradament allò lleig també existeix. Potser si això no fos així no aprendríem a percebre la bellesa. Per acabar: en Favàritx també ha parlat en nom meu en dir que m’agradaria que ens segueixis il·lustrant a tots plegats en la millor de les civilitzacions!

Carles Gomila
Fragments d'insomni

Literatura Alemanya II

Gaspar David Friedrich

Dimecres dia 15 d’agost una professora de la Universität Gieβen ens va presentar el marc teòric per a la lectura i interpretació de textos literaris, tant poètics com en prosa, juntament amb uns quants exemples didàctics de com treballar-los. En aquest sentit ens va proporcionar tota una llista d’estratègies per ajudar a interpretar textos lírics i una altra amb activitats per poder desenvolupar un taller de poesia a l’aula. Vam aprofundir en la ja tradicional tècnica de formulació de qüestions textuals, d’altra banda tan útil a les classes de llengua estrangera: quines en són les persones, quina la situació, els contextos temporal i d’espai, quin n’és el tema, el què, el per què, el com, etc. etc. I com que el contingut mai no apareix deslligat de la forma, totes aquestes qüestions ajuden també a conèixer quins mitjans lingüístics (lèxics, morfològics i sintàctics) s’utilitzen. Els dos dies següents, dijous i divendres, van estar dedicats exclusivament a la prosa i a la lírica respectivament i a la seva explotació didàctica.

Nachts

Ich wandre durch die stille Nacht,
Da schleicht der Mond so heimlich sacht
Oft aus der dunklen Wolkenhülle,
Und hin und her im Tal
Erwacht die Nachtigall,
Dann wieder alles grau und stille.
O wunderbarer Nachtgesang:
Von fern im Land der Ströme Gang,
Leis Schauern in den dunklen Bäumen -
Wirrst die Gedanken mir,
Mein irres Singen hier
Ist wie ein Rufen nur aus Träumen.

(Joseph von Eichendorff,
"Wanderlieder", 1826)

"Bearn" a Berlín

Afegeix la llegenda

El següent quadre jo ja el coneixia, era una obra d’Adolph Menzel, el Flötenkonzert Friedrich des Großen in Sanssouci. El 1852 Menzel va plasmar en un llenç allò que devia haver ocorregut a la residència preferida de Frederic II, al palau de Sanssouci, a Potsdam, devers un segle abans, quan es reunia, en una estança i amb una atmosfera excessivament íntima, la família reial i altres membres de la cort, entre els qual el compositor, per sentir el concert per a flauta que el rei interpretava acompanyat d’un clavicèmbal i altres instruments. 

El quadre havia portat polèmica, perquè un no hi trobava la representació digne d’un rei, perquè no era un quadre de l’oficialitat i l’absolutisme monàrquic, sinó que era un quadre íntim i burgès en un ambient rococó i amb les idees il·lustrades d’un Voltaire, que llavors havia viscut a Potsdam i havia freqüentat la cort de Frederic II, el qual parlava en francès. 

Després de contemplar i de parlar d’aquell quadre i encara d’un altre, quan gairebé tothom havia desaparegut de la sala, em vaig girar cap a un llenç que ocupava tot un pany de paret, era la representació de la primera o la segona trobada entre Frederic II de Prússia i Josep II d’Àustria i allà hi havia Kaunitz. Finalment ha sortit aquest nom: Wenzel Anton Kaunitz i Rietberg, el mecenes del pintor menorquí Pasqual Calbó i Caldés. Kaunitz era de Moràvia, era txec, i havia estat cap de la diplomàcia i canceller d’Estat de l’Imperi de la mare de Josep II d’Àustria, de l’emperadriu Maria Teresa. Havia conegut Madame de Pompadour a Versalles, l’amistançada del rei de França, i havia aconseguit que França s’aliés internacionalment amb Àustria. D’això en parla Llorenç Villalonga en un passatge de Bearn. Villalonga és l’únic autor que conec que parla de les relacions de Kaunitz i Madame de Pompadour en temps de la Il·lustració a la literatura catalana. 

El cap de setmana següent vaig tornar a Potsdam, hi havia estat durant una de les visites que havia fet tot sol a Berlín. Ja coneixia el palau de Sanssouci, vaig tornar a veure els quadres de Wateau. Vam anar a Potsdam amb barco travessant el llac Wannsee.

Caspar David Friedrich: "Monjo devora de la mar"

El dimecres dia 5 de juliol vam anar a l’Alte Nationalgalerie. Era una visita guiada amb la finalitat de descobrir les possibilitats didàctiques de l’art, i més concretament la pintura, a l’hora d’aprendre una llengua estrangera, en aquest cas l’alemany. La guia ens va fer asseure davant d’una obra de Caspar David Friedrich, Monch am Meer, i ens va demanar que associéssim mitjançant paraules les idees i les impressions que ens produïa veure un monjo tot sol en un cap a prop de la costa, davant de la mar blau fosca que desapareixia enllà d’un horitzó de tempesta, amb núvols grisos. “Einsamkeit” va ser una de les paraules més recurrents: solitud. Se’ns va demanar a tots els participants en el curs que escrivíssim una carta posant-nos dins la pell del personatge del monjo del quadre i la dirigíssim a qualcú conegut i proper. 

La meva anava dirigida al pintor i deia així, traduïda de l’alemany: “Estimat Caspar, per què m’has deixat tirat aquí tot sol davant l’horitzó? Allà davant hi ha una tempesta, em fa por, tinc fred i no em sento bé. Com ho has fet per aconseguir mostrar damunt del llenç la inquietud dels meus sentiments talment com si es tractés de la meva ànima? Tal vegada aquest sigui el darrer escrit que t’enviï, sóc arran de l’horitzó, del suïcidi. Deixa’m però acomiadar-me ara amb moltes salutacions! El teu monjo pintat”. 

Abans de dirigir-nos al següent quadre, la guia ens va fer notar que a la pintura i havia quatre gavines blanques que representaven simbòlicament alguna cosa que no recordo. En qualsevol cas era una obra que desprenia malenconia, “Sehnsucht”.

Fotos de Roma '04

Museu del Capitoli

 

Avui dematí, tot desant coses, he trobat el CD de les fotos de Roma -gener de 2004- i m’ha fet molta il·lusió. Feia temps que el cercava, em pensava que l’havia perdut entre viatge i trasllat i havia tornat a demanar les fotos a en Tòfol, amb qui vaig fer el viatge, i ell encara no me les havia enviat. Ara podré aprofitar per publicar-ne unes quantes al bloc. Potser fins i tot n’empraré alguna de meva per donar-li cara i cos, potser la de la Vil·la Albani, la del Coliseu, la del Fòrum, la del moix romà o la que estic darrera l’espectacular gàlata moribund del Museu del Capitoli. Però sobretot feia temps que les cercava per il·lustrar algunes entrades de la Suite Calbó que fan referència a Roma, concretament la foto del plafó del la Cambra dels Papirs del Palau del Vaticà, és a dir l’Al·legoria de la Història de Mengs, de la qual el pintor menorquí en va fer una còpia en un llenç que després va enviar al Príncep Kaunitz, el Canceller d’Estat de l’Imperi Austríac, i la de Júpiter i Ganimedes del Palau Barberini, també del mateix pintor saxó, el qual va regalar la pintura a l’historiador de l’Art Wickelmann. Vam descobrir aquest darrer quadre, juntament amb molts d’altres de la pintora Angelika Kaufmann, per pura casualitat. Va ser tota una sorpresa! En fi, tota una troballa, també, aquest CD, avui.

Bernardo Bellotto: "Viena des del Belvedere"

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

El pintor vedutista Bernardo Bellotto va realitzar per encàrrec de l’Emperadriu una panoràmica de les belles vistes del Belvedere superior un capvespre de 1760 a l’hora de la llum càlida del solpost, definidora de contorns. Enquadrada per les monumentals cúpules de l’església de Sant Carles a l’esquerra i del monestir de les Salesianes a la dreta, Bellotto reproduïa al quadre la perspectiva topogràficament gairebé exacta de la ciutat, des dels jardins dels palaus Schwarzenberg i Belvedere en primer terme, la ciutat emmurallada amb la torre de la catedral de Sant Esteve al mig, fins als turons del bosc vienès al fons. Vint anys més tard, Calbó contemplava diàriament la ciutat des del palau. Però ningú no sap si abans de partir es degué acomiadar d’algun dels personatges d’ombra allargada que es passejaven pel jardí l’horabaixa que Bellotto els va pintar.

Berlín 00.03.04 (Apunts)

Som a l’S-Bahn en direcció al Pergamon Museum. Ahir va telefonar Roger, hem quedat avui vespre per anar a una festa de companys seus de la Uni a Prenzlauer Berg. Falta una estació per al Hackescher Markt.

Som al bus 348 en direcció a la Gemäldegalerie.

He fet més de dues hores a la Gemäldegalerie. Una pinacoteca com aquesta és ben bé el que cercava: hi ha un autoretrat de Mengs, quadres de Tischbein, Angelika Kaufmann, vedutistes venecians, Solimena... Me’n vaig a la catedral a sentir un concert de Bach.

He agafat l’U-Bahn a l’Alexanderplatz i me’n vaig amb la línia U2 fins a la Schönhauser Alle, al cafè Schall & Rauch, on he quedat amb Roger.

Hi ha molta vida a Prenzlauer Berg. El cafè és a la Gleimstraβe. És un cafè mixt. Fan menjar i m’he demanat un got de vi. Són les vuit i en Roger apareixerà d’aquí a una hora. El cambrer és simpàtic, la llum tènue. Estic assegut a una taula al costat del finestral. M’he canviat a l’altre costat de la taula perquè donava l’esquena a dos al·lots que preferia tenir de cara. M’he demanat una baguette de salmó gratinat amb formatge. També duu ceba, cogombre i tomàquet. A una gran ciutat com Berlín es té la sensació que es viu el present amb intensitat. Acaben de posar Cesaria Evora. Els tios em somriuen quan passen pel carrer i em veuen a través dels vidres d’aquest finestral. El cambrer, amatent, en veure que tenia la copa buida, m’ha demanat si tenia qualque altre desig: “Haben Sie noch einen Wunsch?” No he pogut resistir de demanar-li una altra copa de vi: amb dues copes de vi aquí te’n pots comprar una botella allà.

En Roger no apareix, però no em puc queixar perquè abans d’ahir ell em va estar esperant tres quarts d’hora al Berio. Aquí s’està molt bé, calentet. Veuràs tu quan hàgim de sortir defora al fred! M’ha dit que potser vindria amb bicicleta. Hi ha força fum, “Rauch”, al Schall & Rauch. “Schall” vol dir soroll, renou, merder. Aquí la gent és “normal” de mida, més baixeta, i gairebé tots a la moda. Ahir vespre la gent era molt alta al Hafen, a la Motzstraβe.

El Concert de Flauta

Adolph von Menzel, Das Flötenkonzert
Alte Nationalgalerie, Berlin

Tu també ets músic i explicaves que la música, la música clàssica, havia pertangut a una elit, un art i un plaer de què només havia gaudit -i encara gaudeix- un cercle reduït de privilegiats, en un saló rococó il·luminat per canelobres, sota d’una làmpada d’aranyes de cristall que parpellegen animades per les notes musicals. Em feies evocar un quadre extemporani d’Adolph von Menzel exposat a l’Alte Nationalgalerie de Berlin, un oli que reprodueix una escena íntima de palau, no gens representativa, a Sanssouci, on Frederic el Gran, al centre de la cambra, toca el violí. Com que m’havies demanat quin llibre estava llegint, he volgut fer-te present, asseguts al pati de ca meva prenent cafè després de dinar, passatges i situacions de la vida d’aquest rei prussià i el que tu deies de la música s’ha fet exemple plàstic i aleshores també ha aparegut Voltaire i se’ls ha sentit parlar tots dos de temes filosòfics, emmetzinats de vegades per la vanitat de l’un i de l’altre, i s’ha sentit l’olor de la pólvora del camp de batalla durant les guerres de Silèsia, entremesclada amb les flaires d’altres pólvores més fines i efeminades que empal·lidien el rostre pigat i les perruques il·lustrades. Mentre dinàvem havíem escoltat els Lieder de Schubert perquè tu els havies triat, però el rei prussià era un afrancesat i desconeixia Goethe i desconeixia Schiller.

Pitti & Uffizi

Michelangelo, Tondo Doni

Avui he tornat a fer un d'aquells propòsits tan transcendents que solec fer de tant en tant: "si per una banda he dedicat bona part dels meus darrers vint anys a la cultura alemanya, bona part dels pròxims els dedicaré a la italiana. La gent d'aquest pais em fa riure de bon demati: em fa ser feliç. Ningu no pot lluitar contra el seu destí."

Faig cua per entrar a la Galleria degli Uffizi. Avui dematí era aquí a les deu, però la cua arribava gairebé al Ponte Vecchio -i jo que em pensava que avui dimarts 2 de gener ja no hi hauria tanta gent de vacances! La meva intenció era de visitar primer de tot la Galleria, peò he desistit de fer cua i me n'he anat al Palazzo Pitti. Afortunadament allà no n'hi havia. He decidit de visitar-lo, per tant. 

Més que no pas la residència dels Medici, el Palazzo Pitti representa per a mi el govern de la segona línia arxiducal dels Habsburg com a Gran Ducs de la Toscana. Ara bé, aqui ningú no parla del període dels Habsburg, sinó de Florència sota el domini dels Lorena. Sembla com si als florentins no els agradi haver estat governats pels austríacs i pefereixin referir-se a la dinastia francesa. Però tot i que l'emperador d'Alemanya Francesc I era descendent de la dinastia Lorena, qui aleshores en realitat tenia pes polític era la seva esposa, Maria Teresa d'Habsburg: els descendents del matrimoni eren sobretot coneguts per ser arxiducs d'Àustria.

Francesc I i Maria Teresa van esdevenir Grans Ducs de la Toscana el 1736 i plegats van visitar Florència solament una vegada, el 1737. També van visitar Siena, com era representat ahir en un quadre exposat al mostrador d'una banca al carrer principal d'aquesta ciutat. La segona linia dels Habsburg va governar la Toscana fins a l'època de la unificació italiana a finals del XIX, quan el pare de l'Arxiduc Lluís Salvador es va haver d'exiliar i recloure a les seves possessions de Bohèmia, a Brandeis. L'Arxiduc va néixer aqui a Florència. Aquesta cua dura més del que em pensava.

* * *

Ha estat excessiu visitar -després de la visita al Palazzo Pitti d'avui demati- tot seguit la Galleria degli Uffizi: un empatx d'art mal exposat, aglomerat, sense que se'n ressaltin les peces més rellevants. Més que no pas una exposició, un magatzem. El que més m'ha agradat: la galeria en si mateixa, els immensos finestrals, les vidrieres, ja que deixaven entrar la llum groga del capvespre toscà i que contornejava les escultures de marbre exposades als immensos passadissos. Les vistes eren com una successio de "vedutes" venecianes. La llum acaronava també el paisatge exterior, travessat per l'Arno i enaldit a banda i banda per cúpules i campanars. Més enllà, una possessió toscana circumdada per esvelts xipresos. I encara més enfora, els turons verds que s'encavalcaven. La posta enrogia la panxa dels núvols.

* * *

D'aquest quadre de Michelangelo, m'he fixat amb els nois del darrere, talment com si haguessin sortit d'Amado mio de Pasolini. Per cert, abans de venir a postar aquest escrit he passat per un parell de llibreries. Cercava una història de Florència sota els Medici i els Lorena i una bona biografia de Michelangelo.

Avui fa un any:

Mare deessa d'un infant diferent

Camera dei Papiri

Mengs, Al·legoria de la Història

Palau del Vaticà

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

1775 – 1776

El Príncep coneixia a la perfecció quina havia estat l’evolució de Mengs i sabia que de petit el seu pare l’havia fet tancar de sol a sol al palau del Vaticà, amb una botella d’aigua i un pa davall el braç, perquè hi copiés els frescos del seu homònim, el pintor renaixentista Rafael. Ismael Mengs havia fet batiar el seu fill Anton Rafael: Antonio era el nom de pila de Correggio i Raffaello el de l’artista d’Urbino. Una vegada consagrat ell mateix com a artista, el 1772 Mengs va pintar una Al·legoria de la Història al palau del Vaticà. De fet, el primer treball que havia encarregat Kaunitz a Calbó va ser la còpia d’aquesta obra, però l’agost de 1774 encara era coberta, a la Cambra dels Papirs hi havia artistes que feinejaven i s’acabaven de fer les obres de pavimentació. Calbó finalment hi va començar a treballar l’octubre de l’any següent. La reproducció, feta en cinc peces, i el disseny de l’arquitectura de la cambra, que l’estudiant va fer per iniciativa pròpia, arribaven a Viena l’abril de 1776. Traduït de l’italià, referint-se a l’Al·legoria de la Història, Kaunitz va escriure el següent a Brunati: “si en aquestes produccions Mengs ha sabut imitar així de bé la labor de Rafael que regna al Vaticà, és digne de lloança l’estudi i el mèrit del copista en haver sabut treure i esprémer així de bé l’esperit i la manera de Mengs i Vostra Senyoria Il·lustríssima podrà assabentar-lo de la meva particular satisfacció”.

* * *

La Suite Calbó continua a l'Església de Sant Eusebi

Mengs, "Júpiter i Ganimedes"

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Winckelmann, autor de les Reflexions sobre la imitació de les obres d’art gregues en la pintura i l’escultura i de la Història de l’Art de l’Antiguitat, s’havia convertit amb aquestes dues obres en el pare de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Deu anys abans del seu assassinat, Winckelmann havia fet el primer dels seus quatre viatges per treballar en les excavacions de Pompeia i Herculà. Aleshores era rei de Nàpols Carles IV, el futur monarca espanyol a la cort madrilenya del qual seria pintor Anton Rafael Mengs. De fet, Mengs va ser el deixeble predilecte de Winckelmann, després de guanyar-se el seu favor per art de mistificació. Aprofitant l’entusiasme generat per les noves troballes d’art antic i juntament amb el jove pintor i restaurador Casanova, germà del famós aventurer, Mengs va tenir la perversa idea de pintar un fresc tot emulant els de les cases de les ciutats recentment excavades i fer-lo passar per autèntic. Goethe narra aquest fet en el seu diari del viatge a Itàlia. En descriure la falsa pintura diu que “hi ha representat Ganimedes, que allarga a Júpiter una copa de vi i en rep a canvi un bes” i afirma “amb seguretat no haver vist (...) res de millor que la figura de Ganimedes”. Mengs va fer aparèixer el fresc com si fos original a Roma. Winckelmann, que llavors era bibliotecari, secretari privat i home de companyia del cardenal Albani, s’hi va entusiasmar i va decidir protegir l’artífex de la pretesa troballa arqueològica. Mengs va començar a esdevenir així el referent ineludible del Neoclassicisme en pintura i l’artista més cobejat i cotitzat per les corts àuliques d’arreu d’Europa.

-

La Suite Calbó continua amb l'ambaixada útil

Audiència privada al palau de Schönbrunn

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Tot i que la personalitat de Kaunitz era de tradició fonamentalment barroca i de gustos estètics en principi vacil·lants, durant la dècada dels seixanta s’havia anat decantant cada vegada més cap a la incipient estètica neoclàssica, que preconitzava la imitació de l’art antic, grec i romà. El príncep Kaunitz havia estat de fet, juntament amb l’Emperadriu, una de les darreres persones que, durant una audiència privada al palau de Schönbrunn de Viena, havia vist en vida el màxim teòric del Neoclassicisme artístic, l’alemany Johann Joachim Winckelmann, abans que Francesco Arcangeli l’assassinés a punyalades, i en estranyes circumstàncies, al famós hostal La Locanda Grande de Trieste quan tornava cap a Roma d’un viatge sobtadament interromput a Alemanya. El seu amic Adam Friedrich Oeser i el jove Johann Wolfgang Goethe, que esperaven la seva arribada a Leipzig, reberen la notícia amb horror i tristor.

La Suite Calbó continua amb "Júpiter i Ganimedes"

L'Acadèmia de França a Roma

Dedicat a Tòfol Arbona

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Aquest no va ser l’únic entrebanc amb què va topar el Príncep en relació a la formació artística de Calbó. En un principi Kaunitz tenia la intenció de fer inscriure l’estudiant a l’Acadèmia del Capitoli, que havia estat fundada pel papa Benedicte XIV i de la qual, a més, Mengs havia estat professor. Brunati, però, veia més factible que el nou alumne ingressés a l’Acadèmia de França a Roma, entre d’altres coses perquè ja s’havien fet les primeres passes en aquest sentit. Al corrent de la imminent arribada de Calbó, el cardenal Bernis, l’amic de la marquesa de Pompadour, que ara feia d’ambaixador a Roma, havia intercedit ja davant el director de l’Acadèmia de França perquè hi fos admès com a alumne. Un dels defectes, però, que veia el príncep Kaunitz en aquesta escola eren precisament el gustos estètics del seu director, Charles Joseph Natoire. A pesar d’això, Brunati, influenciat pel cardenal Bernis i Domenico Corvi, insistia i adduïa que a l’Acadèmia de França les reproduccions de les estàtues no eren de guix, sinó de pedra, estaven millor il·luminades i hom fins i tot les podia fer girar segons la perspectiva que se’n volgués prendre en dibuixar-les. A més, argument que va contribuir a convèncer el Príncep, aquesta escola, ubicada al palau Mancini del Corso, era molt més a prop del palau de Florència on residien que l’Acadèmia del Capitoli. Kaunitz va acceptar, però no sense recordar que se seguissin les seves instruccions concretes quant als estudis de Calbó, és a dir que fos instruït sobretot en el dibuix de models nus i d’escultures antigues i que prengués lliçons d’art antic, d’anatomia, geometria i perspectiva. Així doncs, Calbó va acabar assistint a l’Acadèmia de França, on va obeir les recomanacions del Príncep de no deixar-se corregir pel director. Al matí de bona hora s’exercitava en l’estudi del nu al taller del mestre Domenico Corvi.

1775

Tal vegada només va ser una mera coincidència que el 1775 l’Acadèmia de França canviés de director. En tot cas els recels de Kaunitz en relació a aquesta escola degueren desaparèixer en ser nomenat per a aquest càrrec el pintor neoclàssic Joseph Marie Vien. Aquest mateix any ingressava també a l’escola un nou alumne, dos anys més gran que Calbó, que acabaria esdevenint l’artista neoclàssic francès per excel·lència, Jacques Louis David, autor d’obres tan famoses com el Jurament dels Horacis, la Mort de Marat o el Rapte de les Sabines.

La Suit Calbó continua amb l'Audiència privada al palau de Schönbrunn

Wenzel Anton Kaunitz

Per començar a llegir la Suit Calbó clica al títol

Wenzel Anton Kaunitz va néixer el 1711 al Freyung de Viena, però procedia d’una família aristocràtica de Moràvia, d’on el seu pare, el comte Maximilian Ulrich, va ser governador. La seva mare era comtessa d’Ostfriesland i Rietberg i va tenir setze fills. Les primeres lliçons Kaunitz les va rebre d’un preceptor a les possessions familiars d’Austerlitz. En acabar el estudis de Dret a Leipzig, va emprendre un viatge de formació de gairebé dos anys per Alemanya, Holanda, Itàlia i França. El 1735 va jurar com a conseller de la cort imperial de Carles VI, l’antic pretendent austríac a la corona d’Espanya durant la Guerra de Successió i a qui el 1740 la seva filla Maria Teresa havia de succeir al capdavant de l’Imperi.

Els inicis com a diplomàtic. Maria Teresa d’Àustria

La carrera diplomàtica del comte Kaunitz va començar el 1741, quan Maria Teresa d’Habsburg i el seu espòs Francesc Esteve de la Lorena van nomenar-lo enviat extraordinari a fi d’anunciar el naixement del seu primer fill mascle, el príncep hereu Josep. Amb aquest encàrrec el síndic d’Àustria va anar a Torí, a Florència i a la cort del Papa Benedicte XIV. Aleshores ja havia començat la Guerra de Successió d’Àustria, durant la qual va tornar a ser enviat en missió diplomàtica a Torí i a Brussel·les. Quan va morir Carles VI, Maria Teresa va tenir greus problemes a l’hora d’afermar-se com a successora al tron del seu pare. Com que era dona, no era reconeguda internacionalment com a monarca i Frederic II de Prússia havia ocupat Silèsia, un dels seus territoris. Va ser amb la intervenció d’altres països en el conflicte que la Guerra de Silèsia es va convertir en la Guerra de Successió d’Àustria. Un cop acabada el 1748, Kaunitz va ser enviat urgentment a Aquisgrà per signar el tractat de pau. En el Tractat d’Aquisgrà es garantia finalment el dret successori de Maria Teresa, es ratificava Francesc I, el seu espòs, com a emperador d’Alemanya i, a canvi, Frederic el Gran de Prússia obtenia definitivament Silèsia.

La Suite Calbó continua amb la revolució diplomàtica

Sant Sebastià

Divendres passat, 20 de gener, va ser Sant Sebastià, dia de festa a Palma, perquè n’és el patró. Es curiós, ja que el patró de Maó, l’altra capital balear, també és sant Sebastià, tot i que no és una festa que se celebri popularment com ara a Ciutat. A Maó se celebren de forma multitudinària les festes de la Mare de Déu de Gracia, al setembre. Però poca gent coneix aquest fet, que l’escultura del retaule d’una de les capelles de l’esquerra de la seu de Mallorca i la de la porxada de l’ajuntament de Maó representen el mateix sant, el sant protector d’ambdues ciutats contra la pesta. La veneració mallorquina data del segle XV: al 1523 va arribar la reliquia del seu braç, amb la qual cosa es va acabar miraculosament l'epidèmia que assolava Ciutat. El Gran i General Consell el declarà patró al 1643. Els magnífics Jurats li feren dedicar la capella de la Seu. A la invocació de protector contra la pesta, s'hi va afegir també la de defensor contra les ràzies dels corsaris que, sota salvaguarda otomana, atacaren les poblacions costaneres de les Balears i les Pitiüses. 

Darrerament han aparegut als diaris un parell mallorquí de ressenyes biogràfiques, hagiografies, de Sant Sebastià i m’ha abellit fer-ne un resum, fixar-ne quatre dades, susceptibles de ser ampliades o renovades, perquè tanmateix el martiri del sant no és gens clar. De la vida de Sebastià, tampoc se’n sap molt. Va néixer a Milà, la mare era milanesa i el pare del sud de la Gàl·lia. Va viure a la Roma de la segona meitat del segle III després de Crist. Dioclesià, procedent de l’Adriàtic i comandant de la guàrdia imperial, es va convertir en l’emperador al 284. Sebastià va ser al seu torn capità de la guàrdia pretoriana, la guàrdia personal de l’emperador. Si bé al llarg de la seva vida Dioclesià va tolerar els ciutadans romans que professaven la religió cristiana, després els va perseguir degut a tota una sèrie de disturbis. La darrera gran persecució va consistir a purgar la gran quantitat de caps i oficials militars que s’havien convertit al cristianisme. La nova fe aconseguia cada vegada major nombre d’adeptes. Sebastià va ser acusat de simpatitzar-hi i de difondre-la entre les famílies nobles i els magistrats de la ciutat, va ser cessat del seu càrrec i desterrat a una guarnició dels confins del vast Imperi. Allà va conèixer un centurió, Adrià Sever. Sembla que no se sap ben bé quin tipus de relació manteniren. Existeix la versió que el centurió va voler posseir-lo sexualment i que, en no aconseguir-ho, el va voler fer matar.

La llegenda del martiri de Sebastià diu que Sever el va fer fermar al tronc d’un arbre i que la seva companyia d’arquers el va fer perir aclivellat a sagetades. Hi ha qui diu que va sobreviure a les fletxes, que va ser curat per una matrona i que finalment hauria estat decapitat. En qualsevol cas el martiri ocorria al 304. L’imperi de Dioclesià va durar fins a un any més tard. L’emperador va morir al 311. La versió del martiri a cops de sageta va ser el que es va imposar durant el Renaixement italià. Pintors i escultors van trobar en el sant la manera més idònia per representar el nu masculí a l’empara, sovint la connivència, dels patrons i mecenes eclesiàstics. Degut a la relació amb el centurió i a la sensualitat i l’erotisme amb què tot sovint és representat, el sant s’ha convertit en una icona gai.

Fa temps que reconec el sant en pinacoteques, retaules eclesiàstics o imatges pètries, com ara l’escultura a l’exterior de la porta d’entrada de l’ajuntament de Maó, però una de les representacions que m’ha impressionat més ha estat l'escultura de Giorgetti a l'església de Sant Sebastià, aprop de les catacumbes de la Via Appia de Roma on sembla que va ser inhumat. Vaig quedar-hi palplantat un dels primers dies de 2004, bocabadat durant una bona estona al davant amb el desig de traspassar el vidre del sepulcre i acaronar el marbre fred. Més que no pas un sant, Sebastià sembla un jove extasiat de plaer, arravatat pels desitjos d’un déu de l’Olimp.

Durant les festes de sant Sebastià de Ciutat d’enguany van aparèixer altres déus apol·linis fent honor a la musa de la música al so de les xeremies.