Literatura catalana i homosexualitat: històries d'homes a flor de pell

Amb motiu del meu viatge a Berlín de fi i cap d’any, vaig començar a llegir a Menorca Hyperion am Bahnhof Zoo, que en català es podria traduir per “Hiperió a l’estació del Zoo”, amb el subtítol Hautnahe Männergeschichten, que amb tota llibertat tradueixo per Històries d’homes a flor de pell.  Feia temps -anys- que tenia el llibre a casa*.  De fet, feia temps també que n’havia començat a llegir les primeres històries, però l’havia abandonat per alguna raó que ara mateix no m’entretindré a recordar...  En qualsevol cas, aquesta vegada m’hi he entusiasmat, i gairebé he devorat les narracions amb aquella reconeguda ansietat que crea l’interès per una lectura que cada vegada s’anava fent més apassionant.

Es tracta efectivament d’un recull de narracions, algunes extretes de sengles novel·les d’autors -si bé no tots, la majoria- homes i homosexuals, entre els quals em són més coneguts: Alfred Döblin, Joseph Roth, Klaus Mann, Chirstopher Isherwood, Magnus Hirschfeld, Rosa von Praunheim i Charlotte von Mahlsdorf.  No tots els escriptors són d’origen alemany, austríac o suís: al marge de l’autor anglès de l’Adéu a Berlín (Cabaret), n’hi també algun d’holandès o d’escocès.  Alguns d’ells no es van dedicar tampoc al món de la literatura, o no ho feren de fora exclusiva: Hirschfeld era, de fet, metge sexòleg.  Abans de la guerra havia fundat el primer institut de sexologia d’Alemanya -és a dir, del món. La varietat s’amplia amb Charlotte von Mahlsdorf, nascuda com a Lothar Berfelde, a qui per tant segurament no hagués agradat que titllessin d’home.  

Finalment, Rosa von Praunheim -Holger Radtke-, que l’any passat va celebrar el seu 70è aniversari -retrospectives i exposicions-, és més conegut per la seva tasca de director de cinema que no pas per la d’escriptor.  Entre les seves pel·lícules, una basada precisament en l’autobiografia de Charlotte von Mahlsdorf Ich bin meine eigene Frau -representada en format teatre a la  Sala Villarroel de Barcelona: Jo sóc la meva dona, i una altra dedicada a la vida del doctor Hirshfeld: Der Einstein des Sex.  No en cal la traducció…

Entre tanta destacada diversitat, allò que dóna cohesió i coherència a l’antologia i li atorga un significat “gairebé” clàssic és -diguem-ho així- la seva unitat aristotèlica: un lloc, la ciutat de Berlín; un únic tema, l’homosexualitat, i un sol espai de temps, tot i que llarg, el segle XX -els anys 20 de la República de Weimar, l’Alemanya nazi i l’Holocaust, la Postguerra, les dues Alemanyes i l’Alemanya Unificada.  En el recull la unitat temporal és subdividida en tres parts: Guten Abend, Berlin; Guten Morgen, Berlin i Leb wohl, Berlin.  En resum, un –com deia abans- apassionant mosaic unitari del fet literari homosexual al Berlín del segle passat.

I ara arribem allà on, de fet, volia arriblar: mentre llegia aquest recull de narracions m’esperonava la idea, m’inquietava des d’un punt de vista literari i de forma gairebé continuada la possible resposta a una pregunda formulada, a grans trets, de la manera següent: es podia traslladar aquella empresa editorial -entengui’s en el sentit més aviat conceptual i per tant literari, i no ja exclusivament empresarial, de l’edició- a la realitat de les lletres catalanes?  No pensava ja en la recepció i difusió d’Hyperion am Bahnhof Zoo a través d’una traducció, que també, sinó que el que més aviat em plantejava era si -al marge també de la diversitat i la diferència- seria possible aplegar, en una antologia, textos d’autors que haguessin tematitzat l'homosexualitat masculina des d’un punt de vista literari en aquell mateix espai de temps, el segle XX, i en un únic lloc.  La resposta era en tot moment afirmativa, tot i que ampliava l’abast geogràfic més enllà de la ciutat de Barcelona a tots els Països Catalans i acabava sobrepassant els límits del darrer segle.

Malgrat que evidentment el marc històric no era ben bé paral·lel ni simètric de l’alemany, s’anava superposant i intercalant al llarg del darrer segle i fins a l’actualitat, com en un somni de matisos contextuals diversos, una gran varietat d’autors, de llocs, d’experiències i de tractaments suggestius del tema: el preolímpic classicisme a la Leni Riefenstahl de Llorenç Villalonga, els xantatges de la Vida privada de Josep M. de Sagarra, l’episodi d’un deportat homosexual al Mathausen de KL Reich de Joaquim Amat Piniella, el sanatori màgic de El Mar de Blai Bonet, la total discreció de Un amor fora ciutat de Manuel de Pedrolo, l’infant terrible de la primera literatura catalana de Terenci Moix, el retrat d’una societat decadent d’Un estiu a Mallorca de Villalonga un altre cop, l’experiment literari de L’adolescent de sal de Biel Mequida, la transvestida transgressió de L’anarquista nu de Lluís Fernández, la bellesa de la joventut de Els déus inaccessibles de Miquel Àngel Riera, el record de les vivències de postguerra a Gràcies per la propina de Ferran Torrent, els nois Tallats de lluna de M. Antònia Oliver, el desacord poc convergent de El mal francès de Lluís M. Todó, la subcultura i la psicoanàlisi de L’aprenentatge de la Soledat de David Vilaseca, la Memòria d’un ulls pintats de Lluís Llach, el relativament recent viatge literari de Marc Serena a Això no és africà… Afegia, a més i de forma puntual, l’experiència catalana d’autors d’altres literatures: des de Jean Genet passant per David Leavitt. Hi inclouïa -també esporàdicament- l’espanyola, amb Los alegres Muchachos de Atzavara de Manuel Vázquez Montalbán, per exemple.   

No es tracta aquí de fer una llista exhaustiva d’escriptors que han tractar el tema de la homosexualitat a la literatura catalana, ni molt menys, o de resseguir “tota” la literatura homosexual als Països Catalans.  L’evocació des de la gran distància del moment de lectura pot haver fet, fins i tot, errònia l’adjectivació. Segur, a més, que m’oblido d’autors i obres i se me n’han esmunyit d’altres.  No importa, tampoc no existia tal finalitat. 

Allò important ha tornat a ser el plaer de l’experiència lectora juntament amb el camí sobtadament divisat d’una possible comparació entre dos mons literaris, tot i que no només. Tant ara com en el moment sincrònic de la lectura de l’antologia alemanya -berlinesa-, s’han volgut traçar algunes línies d’un tema paral·lelament universal.  D’altres línies, aquesta vegada perpendiculars, s’anaven traçant amb l’escaire diacrònic del darrer segle: la literatura homosexual als Països Catalans durant la República, la Guerra d’Espanya, la II Guerra Mundial i l’Holocaust, la Postguerra i la Dictadura, la Transició i la propina dels darrers trenta anys.          

* Molt probablement devia haver comprat Hyperion am Bahnhof Zoo a la llibreria Eisenherz, quan encara era a la Bleibtreustrasse.  Aquesta llibreria, la primera de temàtica homosexual d’Alemanya -i per tant, possiblement d’arreu- acaba de canviar d’ubicació.  Ara encara és molt a prop de casa a Berlín, a unes deu portes més enllà de la nostra mateixa banda de carrer.        

André Gide, Corydon

La meva dedicació a la llengua francesa dels darrers temps m’ha duit –entre d’altres- a la lectura de dos llibres d’André Gide: L’immoraliste i Corydon.  La lectura en general –i en original- és un dels meus principals motius de tal dedicació.  Vaig llegir els Falsificadors de moneda fa més de deu anys, i ara mateix només en recordo la dificultat de comprensió, tot i que es tractava d’una traducció –o precisament per això. 

George Platt Lynes, André Gide 1932

L’interès per Gide rau en altres motivacions no manco personals –i intel·lectuals- al marge de les purament lingüístiques, és clar.  Ara mateix em ve al cap l’admiració que sentia Klaus Mann per l’autor –segurament per l’home també- i per això em demano si Klaus no el devia posar en paral•lel al seu pare.  Concloc per mi mateix -potser de manera massa irreflexiva però ben exculpatòria per espontània- que Gide superava Thomas Mann en autenticitat, i no ja tant quant al fet literari com quant al purament vital.  En qualsevol cas, una de les característiques que sobresurt i provoca admiració –la meva- és la seva honestedat i la seva sinceritat.  No de bades a Corydon, Gide hi denuncia la hipocresia dels costums, de les moeurs, acceptades i en ús.

André Gide va néixer entre escorpí i sagitari, i això no explicaria res si no fos per dos dels seus fats: la sexualitat i els viatges, el frenètic i escandalitzant onanisme dels anys joves, el no manco escandalitzant –per extra ordinari i incomprès- uranisme posterior, juntament amb les altres descobertes geogràfiques del món físic i sociocultural –l’Àfrica del nord i la negra- i les biologies dels sentiments.  Les venes artístiques –músicals i literàries- eren –segurament també- vies emetents de sang astronòmica obertes en un cosmos anhelant de llibertat i autonomia, on hi polsava la vida subjecta a l’experiència terrenal.  

El metge Corydon abandona la medicina –tants se’ns en fot també!- i s’avé a encetar dialogar sobre la història natural –zoològica i humana-, enfrontant la natura a la contra natura, és a dir –paradoxa- als costums assenyalats-, defensant la voluptuositat per sobre de l’instint sexual motor reproductor –se’ns en torna a fotre!-, per a la fi concloure –de forma prou convicent- amb una superproducció seminal de l’element masculí.  Arremet dialogant contra els prejudicis i els tabús i s’endinsa en la història, la literatura i les belles arts –les de l’antiga Grècia- per trobar una civilització més acostada –sociològicament- a la natura humana –avui contra natura per a molts dreçats- i explicar-se de retruc –i moralment- a si mateix, tot assumint de tal forma el propi desig homoeròtic: la pederàstia de relacions entre un adult experimentat i pedagog i un adolescent per esculpir a través del mestratge.  Gide sorprèn invertint el fons contra natura de la forma més natural.

  

Marc Allégret, Avec André Gide

My Beautiful Laundrette

My Beautiful Laundrette (1985) va ser una de les primeres pel·lícules que vaig veure durant la meva època d’estudiant a Barcelona. Als vint anys em va commoure i sempre he guardat aquella primera emoció. En sortir del cinema omplien les meves impressions la motivació de la parella per guanyar-se la vida i fer-se amb un espai amable i rendible, les dificultats que hi trobaven en el Londres hostil dels anys vuitanta, les barreres culturals que imposava la immigració pakistanesa.

Em vaig quedar amb el nom del guionista, Hanif Kureishi, l’autor de El buda en el suburbi –The Buddha of Suburbia (1990)–, de qui molt més tard he llegit The Body (2003). Vaig esperar que sortissin les següents dues pel·lícules del director, Stephen Frears: Ábrete de orejas –Prick up your ears (1987)–, sobre la relació de l’escriptor Joe Orton i el seu amant, i Sammy i Rosie se lo montan –Sammy and Rosie Get Laid (1987). A partir de Dangerous Liaisons (1988), que també em va agradar molt, vaig perdre una mica la pista a Frears i ell aquella manera de fer cinema dels començaments.

Rainer Maria Fassbinder

Werkstattgalerie

Feia dies que volia dedicar una entrada a Rainer Werner Fassbinder i no pot passar d’avui. Per què? Ahir vespre em vaig proposar finalment començar a fer una cronologia de la seva vida i obra i, com ja m’ha ocorregut alguna altra vegada entre tres-centes seixanta-cinc probabilitats, em va tornar a succeir una cosa: en arribar a la data de la seva mort em vaig adonar que coincidia amb el dia d’avui: 10 de juny. Fassbinder va morir tal dia com avui de l’any 1982 a Munic als trenta-set anys, probablement –segons una de les biografies consultades- a conseqüència de la ingestió simultània de cocaïna i pastilles per a la son.

(Deia que no era la primera vegada que em passa una cosa semblant. Fa no gaires anys llegia “Als ich ein kleiner Junger war”, d’Erich Kästner. En aquesta autobiografia de la seva joventut l’autor alemany explica al començament del llibre com era la seva ciutat de naixement –Dresde- i entre altres coses deia que havíem de donar fe de la seva descripció ciutadana perquè mai més no podríem corroborar-la, ja que la capital de Saxònia va ser gairebé destruïda per complert per l’aviació aliada un cop Alemanya ja havia capitulat. Mentre llegia i sentia les bombes de l’atac aeri estirat al sofà em vaig adonar que aquell dia era precisament dia 13 de febrer, el dia del bombardeig.)

Però tornem a Fassbinder. La primera pel·lícula seva que vaig veure va ser “Querelle de Brest", l’última que el director bavarès va rodar, precisament al 1982, l’any de la seva mort. Aleshores només feia quatre anys que l’havien estrenada. Era el meu primer any a Barcelona i jo potser encara no havia fet els dinou anys. Em va impressionar, però segurament no vaig entendre gaire cosa més que els muscles suats i violents del mariner, interpretat per Brad Davis, mort al 1991 com a conseqüència de la sida. Posats ja a explicar coincidències: havia vist “Querelle” per primer cop a casa d’un actor català que va morir al mateix any que Davis i de resultes de la mateixa malaltia. No recordo si va ser poc abans o poc després del 1991 que vaig veure aquesta pel·lícula per segona vegada en un auditori d’una facultat –crec que era la de periodisme- de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara mateix la tenc a casa en DVD en la magnífica edició de l’Fnac per tornar-la a veure. “Querelle” està basada en l’obra homònima de l’autor francès Jean Genet, un altre infant terrible. Narra la història d’un mariner i com maneja la seva masculinitat.

Fa un parell d’hiverns o tres que finalment vaig poder començar a veure acomplert un desig meu: familiaritzar-me amb la filmografia de Fassbinder. Vaig trobar bastants pel·lícules seves a la Biblioteca de Maó i des d’aleshores ençà ja n’he vist vuit de senceres i un parell de curts. La primera va ser “Die Sehnsucht der Veronika Voss”, la història d’una actriu vinguda a menys que suposadament havia tingut un afer amb el ministre de Propaganda nazi Goebbels i que finalment mor d’una sobredosi de morfina proporcionada per una metgessa que fa tornar addictes els seus pacients a fi de quedar-se amb les seves propietats. Però si bé la pel·lícula em va agradar, no ha estat de les meves preferides. De moment, i per ordre de preferència, m’han encantat les següents: “Faustrecht der Freiheit” (traduïda per “La ley del más fuerte”), “Angst essen Seele auf” (“Todos nos llamamos Alí”, tampoc res a veure amb el títol original) i “Die bitteren Tränen der Petra von Kant”. De les meves experiències amb aquestes pel·lícules en parlaré un altre dia.

Ahir, abans d’assabentar-me de la data de la mort de Fassbinder, mentre enllestia la seva taula cronològica vaig veure online un dels seus primers curtmetratges, “Der Stadtstreicher”. És si més no sorprenent que ja des d’un bon començament Fassbinder jugués amb el tema del suïcidi.

1971 Händler der vier Jahreszeiten
1972 Die bitteren Trännen der Petra von Kant
1974 Angst Essen Seele auf 
1974 Faustrecht der Freiheit 
1975 Mutter Küsters Fahrt zum Himmel
1976 Chinesisches Roulette 
1978 Die Ehe der Maria Braun 
1982 Die Sehnsucht der Veronika Voss 
1982 Querelle (Englisch)

La dona i el model de parella homosexual

A l’hora de tractar la inserció de la dona en el món laboral i la seva conciliació amb el món familiar, es pren sens dubte com a referència el model tradicional masclista preexistent. De vegades la dona vol ser tractada amb igualtat de condicions en un món sorgit inicialment de l’entrecuix del mascle. Posaré un exemple extrem però prou il·lustratiu: l’accés de la dona a l’Exèrcit. Es considera com l’assoliment d’una fita important en relació a l’emancipació de la dona la possibilitat que pugui arribar a ser tinent general, per exemple. El símil podria ser més ben triat perquè alguns opinareu que així com està el món, l’existència d’aquest estament és necessària. Però tothom admetrà que seria molt millor un món sense guerres on l’Exèrcit no fes cap falta ni una i que com a conseqüència no s’haguessin de plantejar els drets de les dones en relació als dels homes en l’àmbit militar. Perquè la cosa funcioni, potser s’haurien de crear més tost nous marcs de convivència en lloc d’intentar inserir la dona en una societat masclista a priori. D’altra banda, si en la parella la dona treballa tant com l’home, o l'home tant com la dona, la mateixa quantitat d’hores, això va en detriment de l’educació domèstica dels fills. I si l’home fa les funcions domèstiques tradicionals de la dona de forma exclusiva, aleshores la desigualtat és la mateixa, encara que aquesta discriminació es vegi com a políticament correcte.

Quant a les famílies on els dos membres són del mateix gènere, és evident que el reconeixement del dret de les parelles homosexuals al matrimoni i a l’educació dels fills suposa la seva normalització jurídica. Però com en el cas de la dona en un món masclista aquí també s’ha pres com a model un marc social preexistent -el concepte de família tradicional-, en lloc de trobar i experimentar noves formes de convivència. Així i tot, si la qüestió de la conciliació de la vida familiar i la laboral és realment un problema de gènere que no se sap ben bé com solucionar, potser seria bo demanar a les parelles homosexuals, on no existeix la diferència de gènere, com s’ho fan a l’hora de repartir-se l’educació dels fills i les feines de la casa i com a més concilien tot això amb la feina.

(Comentari a "Conciliació", de Maite Salord)

Turisme i homosexualitat a Menorca (2)

Fotografies

Paulo César
Paulo César en Ohlares

Cadascú a Menorca té la seva concepció d’un cert model turístic de l’illa. Hi ha col·lectius, associacions, partits polítics, etc., que en aquest sentit comparteixen a grans trets un mateix ideari. És una qüestió no resolta que preocupa, se’n parla i està bé que se’n parli, naturalment, perquè com qualsevol tema d’importància social, econòmica, política, ecològica, ètica o moral és bo que cadascú se’n formi una opinió i això només és possible contrastant, argumentant, sospesant pros i contres, avantatges i inconvenients. Som del parer que hi ha opinions més vàlides que d’altres, perquè tot i que la paraula “opinió” o la frase “aquesta és la meva opinió” s’empra massa vegades com un escut infranquejable darrera el qual escudar-se, hi ha sens dubte opinions més ben fonamentades que d’altres.

L’existència del sector econòmic del turisme illenc és un fet. Menorca, com a molts altres indrets del món, rep des de fa anys i panys turistes, diguem-n’hi visitants, viatgers, gent que s’hi ha interessat i l’ha volguda conèixer des d’innombrables punts de vista i fer-hi estada, persones per a qui l’illa oferia i ofereix múltiples i variats atractius. En contraposició a la recepció de visitants, la història de l’emissió de turistes des de Menorca a altres llocs és bastant més recent. És a dir, abans han estat viatgers d’altres indrets -de l’estranger, de determinades regions de l’Estat Espanyol- els que han visitat l’illa.

Els múltiples i variats atractius que ofereix Menorca es poden concretar, sens dubte. Ara bé, així i tot estan sotmesos a canvis i variacions, no sempre exclusivament mesurables des d’una perspectiva econòmica, sempre complexa, ja sigui local o global. És a dir, hi ha atractius turístics que depenen de factors gairebé impossibles de determinar des d’un punt de vista únicament monetari: entre d’altres hi intervenen qüestions mediambientals, culturals, sociològiques, psicològiques, ètiques, altres costums, una mutació dels gustos, un canvi de percepció dels viatgers... En el fons es fa difícil de delimitar el marc de coordenades múltiples, complexes i variables en el qual es mou el turisme. En aquest sentit aquesta qüestió restarà, doncs, sempre oberta a replantejaments, respostes i solucions, tant a Menorca com a qualsevol altre indret i en contrast amb altres destinacions.

No entraré a debatre ara amb detall qüestions com aquestes: si el turisme és o hauria de ser el principal motor socioeconòmic de Menorca, la importància del turisme en relació a altres sectors econòmics de l’illa com ara la indústria, el comerç, l’agricultura, la ramaderia o la pesca, la difícil relació entre turisme i ecologia o turisme i construcció urbanística... Tampoc no tractaré amb minuciositat la qüestió referent als termes en què es produeix o s’hauria de produir l’intercanvi cultural entre visitants i visitats, de l’aprenentatge recíproc entre els uns i els altres. I no ho faré perquè d’entre totes aquestes qüestions en sobresurt una de cabdal importància, que mereix molt més l’atenció, ja que aquesta sí que és immutable i universal, em referesc a la manera com es reben els hostes a casa nostra, a allò que els anglesos entenen com a hospitality, fàcilment traduïble al francès –hospitalité-, a l’italià –ospitalità-, a l’espanyol –hospitalidad- i al català –hospitalitat-; els alemanys en diuen Gastfreundlichkeit. Aquesta qüestió travessa de dalt a baix i en totes direccions totes les altres i defineix, al marge de com siguin els visitants, els individus i les societats que els reben com a obertes, lliures, tolerants, solidàries, respectuoses i acollidores.

Turisme i homosexualitat a Menorca

Comentari a "Jubilats i gais", de Maite Salord

Quina putada! Aquí sembla que alguns em coneixen i jo no conec ningú! Sí, ho confés, segurament he començat polemitzant, i en relació a això em qued amb aquesta cita de de la Mole: “Que venguin els qui crearan escàndol i ens ajudaran a crear una societat tolerant i enjogassada”. I jo també crec que de la Mole i jo ens entendríem la mar de bé. Fins i tot crec que em duria la mar de bé amb tots i cadascun dels que han escrit alguna cosa aquí, començant per suposat per na Maite Salord. No crec que m’hagi tornat boig encara, i si he intervingut en un fòrum de discussió com aquest, és perquè som plenament conscient que és allà on em pertoca estar i moltes de les vostres apreciacions així m’ho corroboren. Som una persona controvertida, tal vegada sigui una d’aquelles coses que hauré de canviar… no ja pel contingut, sinó per la forma.

Sent profundament que algú hagi tingut la percepció que hagi vingut a fer mal on no calia. Així i tot no negaré, no ho faré, que necessito redefinir d’una manera personal estructures de pensament col•lectiu que em semblen massa fossilitzades i que consider que necessiten ser orejades d’alguna manera, per molt que sigui maldestra, a fi de sentir-m’hi còmode. Que a qualcú li hagi semblat que emprava un llenguatge de dretes em fa reflexionar, naturalment. Però alerta i amatents si qualcú apareix amb un discurs innovador que de qualque manera pugui ser útil. No ho dic per jo, que es veu clarament que no he tingut traça suficient.

No hi ha millor forma de canviar el món i convertir-lo en allò que volem que la comunicació, encara que hi hagi moments -gràcies als déus de l’Olimp- que això sembli una comèdia –un guirigai. I jo, llevat de la pitjor de les esbroncades -la d’en Marc-, sincerament he rigut bastant. Com no havia d’encendre la flama sobre dos temes que em són tan propers: el turisme i l’homosexualitat? Guiri i gai? Gràcies -i excuses- una altra vegada, Maite!

Mea culpa també pel següent: llac de cocodrils i cala de meduses. A part d’això -sí, potser ha estat excessiu!- no crec haver desqualificat ningú més, i manco encara d’una manera personal. Quant a Zodiac, ja me n’he excusat dues vegades, ho torno a fer una tercera: perdó pel to paternalista!, tot i que el compliment de “guapo”, si bé certament innecessari, era net, espontani i de tot cor. I ara permeteu-me que acabi com el meu company de fatigues (”aquest parell”): una besada a tot@s, guap@s!

Bloc de Maite Salord

Matrimonis homosexuals a illencs.com (III)

No ens coneixem personalment. Vaig seguint alguns dels temes que tractes i en tot cas et vaig coneixent a partir dels teus escrits. Si et llegesc, t’he de confessar que moltes vegades no és ja tant pel que dius, sinó efectivament per la teva actitud: m’agrada la gent que se situa a la perifèria de les coses pel seu desig d’analitzar-les i comprendre-les, encara que de vegades es puguin rebre garrotades per part de qui es creu massa la seva veritat. Jo faig com tu, i així, tot i l’espai de vulnerabilitat en què ens situam, malgrat la timidesa, ens anam fent forts, perquè això ens permet formar-nos una opinió sòlida, farcida d’arguments que l’estalonen a tall de contrafort. Segurament cadascú va construint així el seu propi claustre, com a tu t’agrada anomenar-lo. Un claustre és un espai eminentment tancat, si no no seria un claustre, admet-ho! No obstant això, té de bo que l’espai de creences sòlides que volem construir posseeix una bellesa immensa, amb xiprers ben arrelats que s’enlairen cap a la llum del coneixement... Això no lleva, però, que no s’hagi d’anar amb compte, perquè atès el seu idealisme idíl•lic, atesa la seva bellesa artificiosa, aquests espais solen conformar un món irreal.

Dit això, i per allò de la situació de vulnerabilitat en la qual ens situam quan intentam entendre un fenomen, m’agradaria fer un parell d’observacions a algunes frases que has escrit, que d’una manera potser inconscient poden crear malentesos, perquè són ambigües. Per exemple, torna a llegir aquestes paraules teves: “l'Església, i de rebot el PP, pretenen qüestionar el matrimoni homosexual perquè no hi ha "ofici de mare", però no posen pegues a beneir altres matrimonis fraudulents”. Crec que aquesta frase patina, cruix, i que el problema es concreta en “altres matrimonis fraudulents”, que, seguint el fil de la teva argumentació, es refereix als matrimonis homosexuals. Sí, sí, ja ho sé, que tu no penses que els matrimonis homosexual siguin fraudulents, però hauràs d’admetre que la comparança pot ofendre. Sempre s’ha tendit a comparar els gais amb els drogoaddictes, amb els immigrants, amb els jueus i en general amb tots aquells grups que la societat tradicional ha situat al marge. Es tendeix a dir que els homosexuals són molt sensibles per naturalesa. Jo crec que si ho són és perquè precisament comparteixen aquest espai de marginació a què els han exclòs. En fi: creus de ver que és necessari comparar els matrimonis homosexuals amb els matrimonis de conveniència, per exemple, a fi de justificar la seva existència, com volent dir que hi ha coses pitjors, o coses que l’Església encara fa pitjor? És per això mateix que dic que l'Església no ens hauria de servir de referent, a fi de no caure en les seves pròpies contradiccions i hipocresies...

Una altra frase teva: “us dic que no consider gens immoral prendre qualsevol orientació sexual”. Crec que aquí també hi ha massa concentració d’idees. Potser caldria explicar per què no ho consideres “gens immoral”. Respecte a la meva manera de veure les coses, crec que l’orientació sexual ni es “pren” ni s’escull ni es tria, sinó que amb la sexualitat s’hi neix, i és per tant un fet que forma part de la naturalesa humana, i no una qüestió que s’hagi de plantejar en termes morals o immorals. Igualment em semblaria absurd traslladar a l’àmbit de la moralitat l’”orientació” heterosexual. Aquests són fenòmens en relació amb els quals qualsevol tipus de judici moral és del tot sobrer.

Deixaré per a un altre dia la qüestió de la fidelitat, perquè ja m’he estès excessivament. Sí que et volia fer partícip, però -a tall d’exemple i encara que no ens coneguem personalment-, de la meva alegria pel naixement de la filla d’un matrimoni d’amigues meves. No t’explicaré ara amb pèls i senyals el context familiar, però sí que et diré que la Greta -així es dirà la filleta- gaudirà en l’àmbit familiar de l’atenció i l’educació que moltíssimes famílies d’heterosexuals desitjarien o haurien de desitjar per als seus fills.

Homosexualitat a illencs.com: "Eppur si muove"

Galileo Galilei

D’acord, d’acord. Diguem aleshores que els arguments de caire etimològic de l’Església i del PP no són res més que una cortina de fum. La hipocresia eclesiàstica i pepera també és històrica i, malgrat seu, la societat avança, i no precisament gràcies al seu Déu. Així com va tardar segles a acceptar que la Terra gira al voltant del Sol, potser també li caldran segles per entendre i admetre la naturalesa humana. Tots sabem que l’Església mai no ha predicat amb l’exemple i que pontifica sobre temes que a la pràctica desconeix de forma flagrant. Més valdria que s’ocupés de les preocupants pràctiques sexuals dels seus membres que no pas de les dels seus feligresos.

I què me'n dius, del PP, com demanava aquell cantant gai? Els gais d’ideologia dretana mantenen també la seva pròpia batalla a còpia de justificacions dels seus propis actes i sentiments. Atès tant el descrèdit dels uns com el dels altres, torn a dir que em semblen molt més interessants les noves propostes, els nous models socials sorgits pel que podríem anomenar la revolució homosexual del segle XXI, de la qual l’Estat espanyol n’és capdavantera, que no pas fer encabir noves fórmules en motllos passats de rosca. Sense sortir d’Europa, pens ara mateix en països com Polònia, per exemple, on els gais pateixen molt més que no pas aquí les mancances de llibertat que suposa una societat ancorada en la tradició més carca. L’important no és ja que de la unió dels gais se’n digui família o matrimoni, que facin de pare o mare, el que a mi em sembla rellevant són les noves estructures que comportaran els drets civils d’aquestes unions, tant des d’una perspectiva psicològica i per tant individual com des d’un punt de vista social. És a dir, d’això se’n beneficiaran tant els individus, les noves famílies com la societat en general. De ben segur que tant l’Església com el PP algun dia, potser llunyà, també hauran de ser capaços de concebre aquests canvis i acabaran reformant les seves estructures, perquè tanmateix –així com no hi ha ningú que posi avui en dia encara en dubte- la Terra gira al voltant del Sol, i no a l’inrevés.

blogging my life

El matrimoni homosexual a illencs.com (II)

Segurament hi ha moltes coses interessants a dir sobre l'homosexualitat, i també moltes coses a aprendre: al cap i a la fi el món gai és avui en dia –també ho ha estat en molts aspectes en el passat- molt més creatiu que l'heterosexual, sobretot a l'hora de rompre amb esquemes psicològics i socials tradicionals, antics i obsolets. Per tant, seria més interessant intentar entendre els mil caires innovadors de la qüestió que intentar encabir-la en motllos preestablerts tot plantejant-se encara a hores d'ara si la unió d'una parella d'homosexuals s'avé o no amb els termes de família i matrimoni, ja sigui en la seva accepció etimològica, històrica o religiosa. Tot això ja no ens serveix ni com a punt de partida ni com a punt d’arribada. Si el que es pretén és assimilar intel•lectualment aquesta qüestió a fi de defugir el conservadorisme on un es troba immers, no anam gaire bé. Si el que es pretén es provocar o ser llegit, encara anam pitjor, ja que llavors l’únic que es fa és un ús merament interessat del tema.

Fotos Paulo César

El Claustre de Shangri-La
El matrimoni homosexual II

"Açò és una mariconada"

Jo no em preocuparia tant per aquesta qüestió. Tot depèn de la intenció amb què s'empren les paraules, de l'ús que se'n fa: l'expressió "açò és una mariconada" a mi em sembla inofensiva i no sempre implica que hagi de tenir un valor pejoratiu. Hi ha gent a qui li encanten les mariconades i ho reconeix: les coses banals, sense importància, amb una estètica potser naïf i cridanera –no tot ha de ser tan transcendental a la vida i de vegades cal mirar-se-la amb un pèl d’ironia! Pens que quan s'utilitza aquesta expressió no s'està pensant en els maricons. Si s’és homosexual segurament s’acceptarà que efectivament açò és una mariconada. Per contra, si suposadament no se n'és, d’homosexual, i en sentir l’expressió un s’ofèn, potser que s'ho faci mirar llavors... No solament els heterosexuals empren aquesta expressió. De fet és una de les frases predilectes de molts de tios ben mascles a qui els agraden els homes també ben mascles i tot allò que els envolta, aquells a qui no els agraden ni les dones ni res que s’hi assembli, és a dir els efeminats, aquells que tenen al·lèrgia a un perfum massa empalegós o a un boà passat pel coll, per exemple, i s’estimen més la pell greixosa d’un mecànic. També titllarien d’amariconat un heterosexual pijo o, per dir-ho d’una altra manera, un metrosexual hetero, ja que açò no s’adiu amb el seu estil i seria, per tant, segons ells, una altra mariconada.

El matrimoni homosexual a illencs.com

El comentari de Panxa Rotja em sembla boníssim, l'argument és tan senzill i complicat com la vida mateixa. D'altra banda, em sembla que alguns mascles heterosexuals volen en un núvol familiar que la tradició ha fet estèril. Pares, mares, fills, filles o germans i germanes, homosexuals han existit i existiran sempre, efectivament, inclús en el temps de les consagracions de matrimonis heterosexuals de què parla l'altre. Ja sigui pare, fill o germà de qui sigui, en el fons l'individu, sigui quina sigui la seva orientació sexual, tendeix a estimar i a ser estimat. Alguns aconsegueixen més que els altres tant una cosa com l'altra, independentment també del sexe i la sexualitat, talment com hi ha persones que tendeixen a ser més felices que d'altres. Què és masculí i què és femení en tot això? Aquí no hi ha rols! I els rols de la societat tradicional ja sabem de fa estona que no funcionen! Com tot en la vida aquí el que és important és saber educar bé els fills, i això també és independent del sexe i la sexualitat!

Tallats de Lluna i Toni Catany

Déu n’hi do, de dies blaus! Avui tornava a llegir damunt l’arena, a l’empara d’un sol d’un diumenge de novembre, radiant! Quan hi hem arribat, a la platja ja hi havia gent prenent-lo, el sol. Imatges belles, l’home i la natura en conjunció, el pensament intentant convergir i concentrar-se en la lectura després d’un bany fresc i beatífic. La lluna també hi era, en forma de mitja esfera blanca que durant el capvespre creix ajaguda al cel diàfan mentre el sol es posa rogent, el perfil i l’ombra de les muntanyes de Mallorca retallades a ponent. 

A la coberta del llibre, el tors retallat d’un jove estirat damunt la lluna amb el braç per sobre del cap, cabells, celles, ulls, nas, llavis, boca, barbeta, coll, aixella, pit, mugró, costelles, malucs, natges, cuixa: el jove damunt la lluna. El jove ajagut nu damunt l’arena, de panxa, amb el seu amic d’esquena, damunt la manta de ratlles blanques i grises. Realitat i ficció.  

La fotografia de la coberta és de Toni Catany. La novel·la, “Tallats de Lluna” de Maria Antònia Oliver. Una obra trista, trista en excés. Avui he cregut que sense motiu. No he entès la manera com l’autora donava vida als seus personatges, per què en un moment determinat només ens centràvem en les coses fosques, en els pessimismes. No queda justificat en absolut el diàleg del protagonista amb el director de l’escola. Si algú se’n va de la feina durant tres mesos, sense deixar senyals de vida i amb la intenció de deixar de comunicar-se amb els que fins aleshores havien format part del seu entorn, pot esperar-se qualsevol cosa, independentment ja de la seva condició sexual i del seu estat de salut. 

I per què no escriure, en tost d’això, sobre les experiències viscudes durant els tres mesos a Milà? Això sí, que m’hagués agradat haver-ho pogut llegir! Com els hi havia anat la fugida? He entès que Milà va ser un alliberament. Malauradament, a aquests tres mesos feliços, l’autora només els dedica dues ratlles en tot el llibre. El final de la història és el de menys, a mi m’haguessin interessat més aquests tres mesos a la ciutat de procedència del meu company, en lloc de la vida quotidiana en una Barcelona suposadament tolerant. Malauradament al llibre se n’hi dediquen dues ratlles a aquests tres mesos de felicitat. Encara no he acabat el llibre, i no el deixaré, a part d’aquest petit malentès entre el jo del protagonista i el meu jo -l’important és saber desenvolupar la capacitat, la competència de concentrar-se sobretot en les coses polides que té la vida-, m’agraden molt els ecos de paraules i expressions que ja creia oblidades: m’he quedat “embadalit” fullejant el llibre... com per exemple, hi havia una tracalada de gent. “Avui a la platja hi havia una tracalada de gent”.

Carles Gomila "Fragments d'insomni"

David, La intervenció de les Sabines

Aquest recull de blocs d’illencs.com és entretingudíssim i avui t’he descobert a tu, Carles Gomila. La publicació d’articles a la xarxa també és una manera de despullar-se i com els cossos, d’ànimes també n’hi ha de belles i d’altres que no ho són tant. En la teva darrera entrada he trobat el millor erotisme: m’apassiona el neoclassicisme, per allò que també té de menorquí. Sabies que un pintor maonès va estudiar a la mateixa escola d’art de Roma que David. M’estic referint a Calbó i a l’Acadèmia de França. En fi... Només volia dir-te que aquesta és l’illa que m’agrada, la que hem sabut construir entre tots, encara que de vegades apareguin ments “problemàtiques” que ens fan retrocedir massa en els segles i ens recordin antics règims, inquisicions i censures fetes llei. Encara que de vegades vulgui evitar de pensar-hi a fi de no deixar de recrear-me en el plaer de contemplar les ànimes i els cossos lliures, me n’adon que malauradament allò lleig també existeix. Potser si això no fos així no aprendríem a percebre la bellesa. Per acabar: en Favàritx també ha parlat en nom meu en dir que m’agradaria que ens segueixis il·lustrant a tots plegats en la millor de les civilitzacions!

Carles Gomila
Fragments d'insomni

Wilmersdorf

Aquesta entrada, encara que sigui breu i concisa, és dedicada amb emotivitat a tota la tropa de crítics lletraferits d’illencs.com i sorgeix a partir d’un dels temes del bloc d’en Favàritx, al qual hi he deixat algun comentari. Fa referència a una proposta social sorgida al barri berlinès de Wilmersdorf, que proposa lligams i compromisos lliures entre la gent que s’estima. En fi, millor que llegiu vosaltres mateixos la notícia, de la qual encara no he pogut escatir la procedència. Per la meva part hi aporto un mapa de situació, una foto de google d’un Biergarten del districte i un parell d’enllaços d’informació en anglès i alemany. Salut i Dubtes: Fills de Déu!

www.wilmersdorf.de
www.charlottenburg-wilmersdorf.de

Homosexualitat a Medusa V

Pedro Almodóvar, La mala educación

Tant el sistema educatiu com el sanitari de l'Estat Espanyol tenen sistemes d'inspecció, concretament Direccions Generals d'Inspecció. Professors i metges són contractats per les respectives Conselleries i a través seu arriben a formar part de la Funció Pública. A part de ser persones privades que gaudeixen dels drets i compleixen els deures establerts a les lleis generals a què estan sotmesos tots els ciutadans, professors i metges s'han d'atendre als drets i deures que estableix la llei en relació a la Funció Pública que desenvolupen. Tant el sistema educatiu com el sanitari han de detectar abusos sexuals i vetllar perquè no se'n produeixin, ja que en últim terme les respectives Conselleries, els Ministeris, l’Estat i els seus governants en són els màxims responsables. D'altra banda, l'Estat espanyol vetlla perquè es compleixin les lleis, les qual l'Església Catòlica també hauria d'acatar, evidentment. Francesc, sincerament, en aquest sentit no crec que es puguin admetre vacil·lacions ni dubtes. (Fòrum de discussió del Claustre de Shangril-la)

Homosexualitat a Medusa IV

En primer lloc, i per qualsevol que hagi estat el detonant, la meva més sincera admiració i enveja sana per haver triat el teu blog com a mitjà de coneixement de tu mateix i també per donar-nos la possibilitat de conèixer-te a tu i de retruc de reconèixer-nos nosaltres mateixos. En segon lloc, és indubtable que amb la teva narració has assolit un dels objectius que sembla que feia temps que anhelaves: denunciar els fets concrets i, d’alguna manera, també les persones. És evident que les deficiències intel•lectuals i culturals d’alguna determinada gent, com moltes d’altres, expliquen molts comportaments, però açò no deixa de fer que aquests hàbits siguin inadmissibles i que entre tots haguem d’ajudar a analitzar-los, a comprendre’ls i a educar a fi d’evitar-los. La denúncia també té cabuda en algun lloc d’aquest procés. Però aquí l’important ets tu i el que et va succeir a tu només em confirma com és d’important l’educació sexual a la societat: a la família, a l’escola, als mitjans..., que bo que seria que tothom en sapigués parlar tan obertament com tu. Que desitjable que seria també que d'aquesta manera tothom arribés a poder descobrir la seva sexualitat en el moment i amb la persona oportuna! Si açò no és així, aleshores se’ns fa difícil saber què hauria passat si no s’hagués tingut la dissort de conèixer la persona inoportuna i com hauria evolucionat un mateix des d’un punt de vista psicològic, sexual, social, etc. etc. El que s’ha esdevingut, però, s’ha esdevingut i prou, i tot forma part del nostre aprenentatge. En tercer lloc, i ara parlant de mi mateix, tot açò un s’ho ha de voler plantejar com ho fas tu. De les experiències, bones o dolentes, n’hem de saber treure profit. El meu desig concret és assolir aquell estat d’innocència perduda amb tota la força de les meves capacitats intel•lectuals i sensitives de persona adulta i conscient, fins arribar a reeducar comportaments i sentiments mal apresos. Crec que un dels reptes més engrescadors que tenim com a persones madures, tot aprofitant el bagatge del que ja sabem, és créixer fins a tornar als nostres principis més purs, a una moral neta, a fi de poder gaudir lliurement de la bellesa i dels plaers que ens dóna la vida, de tal manera que entre nosaltres i l’objecte del nostre desig més saludable no s’hi entrecreui cap obstacle, cap barrera. De vegades em costa pensar com en un lloc tan bell i il•luminat com aquesta illa han pogut ocórrer i ocorrin episodis tan foscos. Llàstima que tot açò no formi part ja del nostre passat individual i col•lectiu i en puguem fer història o literatura. Però reeducar la nostra perspectiva, la nostra visió de les coses, és possible de totes totes. Gràcies per contribuir a fer-ho des d’aquí!

El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos
amb la unitat de paraules i acords.
Que no s'apague la llum
que no vacil·le mai més
construïm un país de llums enceses.
Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l'esperança.
Oblidem el passat
no pensem el futur
i deixem que el demà comence ara.
No podré mirar als ulls
als infants del meu lloc
si sé que no vaig fer el que calia.
És humil el meu cant
però hi ha moltes veus
que reclamen a crits que les escolten.
Vivim, vivim somniant
empeny fins que algun dia siga realitat.

Feliu Ventura


Homosexualitat a Medusa

Homosexualitat a Medusa III

Thomas Eakins, The Swimming Hole 1884-85

De ver que encara hi ha qualcú en el segle XXI que pensi que els homes i les dones homosexuals no poden o no contribueixen a perpetuar l'espècie de forma directa o indirecta? Jo no hi entenc gens ni mica, de gens perpetuadors de l'espècie, però insistesc que la sexualitat, i de fet així semblava clar a l'inici de la discussió, en una gran mesura es pot deslligar de l'estricta biologia i si s'hi lliga voldria pensar que tothom creu que a l'evolució de l'espècie hi contribueix tota l'espècie, és a dir tothom, cadascun dels espècimens i el col·lectiu en general, i no només els heterosexuals de forma exclusiva. Si açò no fos així, ja faria temps que tot açò no ho podríem contar ni els uns ni els altres. Hetero, bi o homo, tots formam part d'una mateixa cosa i aquí no hi cap gen dissident o alternatiu. Amb tot açò vull denotar que ni s'hauria d'entendre l'homosexualitat com una pràctica sexual no evolutiva ni l'heterosexualitat com una pràctica sexual exclusivament evolutiva. Crec que als heteros quan els agrada una dona, i no entraré ara en què vol dir agradar –tothom deu saber allò que sent-, senzillament els agrada una dona, independentment que aquesta dona a la llarga s'acabi convertint amb la mare dels seus fills o no. No té res a veure. Açò seria com barrejar la necessitat bàsica d'haver d'alimentar-se per subsistir amb la capacitat humana de fer de la gastronomia una de les arts més exquisides i refinades de la vida, de la vida humana em referesc. (Fòrum de discussió de Dalt s'Arbre)

Homosexualitat a Medusa II

Caravaggio

Des d’un punt de vista estrictament de diletant, la primera consideració que se m’ocorre en relació a la teva pregunta per què la cultura judeo-cristiana ha estigmatitzat i perseguit la nostra conducta, referint-te al nostre comportament bisexual o homosexual, és la següent. El que em sembla poder objectivar sobre la cultura dins la qual malauradament estem immersos és el seu caràcter marcadament repressiu en termes generals. No és que es condemni la bisexualitat o l’homosexualitat –o no només-, es condemna en general la sexualitat. És a dir, també es persegueix l’heterosexualitat si aquesta és font de plaer i de felicitat. Pel que he pogut viure des de sempre, la nostra tradició cristiana només accepta la sexualitat si té una finalitat reproductora. Si no és així, s’advoca per la castedat i la repressió de l’instint sexual. Crec recordar que fornicar és un de tants pecats. Vull dir que, d’una manera o l’altra i en aquest sentit, d’aquí en sortim malparats tots! Ja se sap que a aquest món hem vingut a patir i no a gaudir i que només d’aquesta manera ens guanyarem el cel. És realment una llàstima que la nostra cultura cristiana sigui una cultura de la negació i que ens hagi de costar tant d’esforç reaprendre a disfrutar dels plaers de la vida terrenal sense haver-nos de sentir malament per un mal infós i reiterat sentiment de culpabilitat pel fet d’haver pecat una vegada darrera l’altra. D’altra banda, un altre comentari en part relacionat amb el que acab d’escriure: crec erroni considerar que el plaer que resulta de l’orgasme masculí juntament amb la seva concreció seminal necessitin de l’òvul femení per ser operant des del punt de vista de la sexualitat no estrictament reproductora.

Homosexualitat a Medusa I