Gluck, "Le Cinesi". Metastasio

Gluck, "Le Cinesi" ; Metastasio.
Schloßhof, 24 de setembre de 1754

Belloto, 1758/1761

Havia transcorregut un llustre i Le Cinesi s’estrenava en canvi en un altre marc, molt més distès i festiu. Si bé eren temps de postguerra, es vivia un breu període de pau. Durant aquells dies de finals de setembre a Schloßhof, ningú no devia intuir encara el següent conflicte bèl·lic, que esclataria dos anys després, la Guerra dels Set Anys. El projecte musical per a aquesta petita òpera va ser laboriosament meditat per part de Gluck.

Era la segona vegada que es musicava aquest altre llibret de Metastasio. De l’anterior versió musical, una jove Maria Teresa de divuit anys n’havia interpretat un dels papers principals. El repte de fer-ne una segona composició que superés amb èxit la comparació amb la primera era sobretot un estímul. Res no feia al cas que Gluck s’hagués atrevit novament a composar la música d’un text que ja havia estat musicat anteriorment per un altre compositor. A partir d’alguns llibrets de Metastasio se n’havien arribat a fer fins a vuitanta, de composicions musicals. Encara havia de passar un cert temps perquè l’arrelat costum de musicar diverses vegades una mateixa obra es comencés a percebre com a il·lícit des d’un punt de vista artístic. La gosadia de Gluck era en tot cas haver apel·lat de forma tan directe a l’atenció i sensibilitat musical de l’Emperadriu, a qui Gluck convertia sens dubte en la millor receptora possible de la seva nova música.

Per començar a llegir la Suite Calbó clicau aquí

Gluck, "Semiramide riconosciuta". Metastasio

Burgtheater, 14 d’abril de 1748

Le Cinesi no era però la primera òpera del compositor de l’Alt Palatinat a la qual assistia la família imperial, ni tampoc, i molt menys encara, el primer llibret de Metastasio al qual posava música. Cinc anys abans, quan de fet faltaven pocs mesos per a la firma del tractat que va posar fi a la Guerra de Successió d’Àustria, amb motiu de la celebració dels trenta-un anys de Maria Teresa i de la nova reobertura del recentment renovat Burgtheater, Gluck havia rebut l’encàrrec de musicar la Semiramide riconosciuta. En aquella ocasió la posada en escena de l’òpera havia tingut com a rerafons la situació política i bèl·lica internacional que s’estava vivint als dominis de la casa d’Àustria des de la mort del pare de Maria Teresa, l’emperador Carles VI. El tractat d’Aquisgrà havia de posar fi a vuit anys de guerra, tot garantint finalment el dret successori de Maria Teresa al tron. A l’òpera, de tema històric, s’hi tractava de forma artística la legitimitat de les sobiranes al dret a la successió. En el cas d’Àustria, s’havia decretat la “Sanció Pragmàtica” com a via política per resoldre la problemàtica que suposava la manca de descendència masculina per part de l’antic Emperador. Damunt l’escenari es traslladava l’acció a l’Antiga Pèrsia, on Semiramis, l’esposa del difunt rei Ninus, era finalment reconeguda com a monarca de ple dret. Tot i que Gluck encara treballava aleshores com a músic d’una companyia ambulant, l’havien avalat reiterats èxit obtinguts amb diverses obres, compostes també a partir sobretot de textos de Metastasio i majoritàriament estrenades amb motiu de les inauguracions anuals de la temporada d’òpera del Teatro Regio Ducale de Milà, la capital dels dominis llombards dels Habsburg.

Burgtheater, 1888

Calbó se'n va de Viena: Teseu i el Minotaure

Antoni Canova, Teseu i el Minotaure 1782
Kunsthistorisches Museum Viena

Març de 1780

No es coneix un fet concret durant la vida formativa i professional de Calbó al continent que expliqui perquè el nou dibuixant de la cort se’n va anar de Viena després d’haver-hi viscut durant setze mesos, quan en feia només quatre que havia estat contractat a la Galeria Imperial, encara inacabada, i quan en feia únicament tres que havia estat allotjat al Belvedere. El mal estat anímic dels últims anys a Roma, perllongat com a mínim durant alguna temporada de la seva estada a Viena, l’aïllament, algun desengany professional o sentimental, la impossibilitat de poder treballar sota aquestes circumstàncies, una passió d’ànim o una suposada hipocondria ocasionada per l’excés de feina, el fet de no veure recompensada econòmicament o d’alguna altra manera la seva tasca i el seu talent, o bé –i en cap cas no es pot menystenir aquest sentiment tan humà- la voluntat de voler retrobar la seva família i la seva gent, a les quals feia deu anys justos que no veia, són només alguns dels possibles motius de la seva partença.  

De tota manera però, no es pot dir que Calbó desaparegués de Viena de cop i volta, que se n’acomiadés a la francesa. Tal vegada sí que ho fes desesperadament i abatut, però no fuig de forma inesperada qui parteix proveït d’un salconduit de Sa Majestat Imperial a favor seu i, un cop a Venècia de tornada cap a Menorca, de quatre passaports més de sengles ambaixadors en aquella república, inclòs el del seu antic tutor. De la partença, el príncep Kaunitz no només n’estava assabentat i n’havia donat el consentiment, sinó que a més la hi devia haver facilitat. A jutjar pel que es coneix del pintor però, aquell viatge va ser sense retorn. Fins ara s’ha admès que Calbó va renunciar al privilegi d’haver arribat a ser dibuixant de la cort imperial de Viena posant-hi mar i terra per enmig.

Enllaç Suite Calbó

Rubens, Bòrees rapta Orítia

Ahir vespre vaig arribar a Palma, unes altres coordenades vitals i espaials diferents de les menorquines. Deu minuts després d'enlairar-nos de l'aeroport de Maó, entre les dues illes, quan sobrevolàvem el canal de Menorca, l'avió es va sacsejar un poc arran de les turbulències provocades per una tempesta. El vent, que durant tres dies havia estat de tramuntana, havia girat i era de migjorn. A Menorca el vent de tramuntada bufa molt fort i sol durar, així com se sap popularment, devers tres dies. Atesa la ventada que es va aixecar el primer dia i com que les onades eren de devers quatre metres, es va haver de tancar el port de Maó. La bocana és força estreta, el ferri de Barcelona no hi va poder entrar i va haver de virar i prendre rumb cap a la badia de Palma. L'illa va restar aïllada per mar. El trajecte, que normalmet dura unes vuit hores, en va durar trenta-sis. Menorca és força plana, la muntanya més alta, el Toro, tot just té 356 metres. Per tant, tot i que hi sol haver humitat, també és ver que està molt orejada. L'oxigen hi abunda.

Bòreas és el déu del vent gelat del nord. A les Metamorfosis Ovidi explica que, convertit en tempesta de neu, Bòrees va raptar la filla del rei d'Atenes perquè volia que fos la seva esposa. El pintor Peter Paul Rubens va donar figura humana al déu. Alat, musculós, amb cabells i barba blanca i amb les galtes inflades per l'aire que bufa amb força, mentre els putti llencen flocs de neu sobre la terra, el déu boreal pren amb violència la bella al·lota i se l'enduu als seus reialmes nòrdics, lluny de la Mediterrània.

El príncep Kaunitz va comprar el quadre de Rubens. Kaunitz havia proposat comprar pintures de Rubens a l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria per a la col·lecció imperial, però el Bòreas rapta Orítia l'havia adquirit ell mateix per a la seva col·lecció particular, que tenia allotjada al seu palau de Mariahilfe de Viena. Aquest palau ja no existeix, va ser destruït als anys setanta del segle XX. Kaunitz va encarregar al pintor maonès Pasqual Calbó de fer una còpia en aquarel·la del quadre de Rubens entre el 1779 i el 1780. Segurament la va fer en aquell palau, on potser Calbó s'havia allotjat durant els seus primers mesos d'estada a Viena, abans de mudar-se al Belvedere. Quan va decidir tornar a Menorca, el pintor se'n va endur la còpia i la va aprofitar per pintar el plafó del sostre d'una de les noves cases de la ciutat de Maó, que en aquells moments creixia de forma extraordinària degut a la bonança econòmica de la burgesia mercantil.

El Bòreas rapta Orítia de Rubens va ser adquirit per l'Acadèmia de belles Arts de Viena, de la qual Kaunitz havia estat el promotor, quan la seva col·lecció d'art va ser subhastada pels seus hereus al 1820 i al 1824. L'obra va ser restaurada ara fa pocs anys i va ser exposada a l'Acadèmia. Va coincidir amb un viatge que vaig fer a Eslovàquia i a Viena i hi vaig poder anar i veure el quadre davant del qual ara fa més de dos segles Calbó s'havia situat per realitzar-ne una còpia.

El motiu del rapte és freqüent en el món grec i romà. És la història del déu que s'enamora d'una al·lota bella o d'un al·lot bell. Júpiter, transformat en àliga, rapta el bell Ganimedes i se l'enduu a l'Olimp perquè sigui el seu coper, perquè li serveixi el vi. És indubtable que el príncep Kaunitz coneixia el mite i és inevitable establir un paralel·lisme entre el rapte de la bella Orítia o del bell Ganimedes amb la vivència del jove Calbó, qui als disset anys va abandonar la llar familiar i la terra on va néixer per embarcar-se cap a Itàlia a fi de formar-s'hi com a artista seguint la proposta d'un mecenes de la cort imperial vienesa. Kaunitz es creu un déu d'aquest olimp terrenal, com una divinitat és com de fet se'l pinta en un quadre de representació àulica de l'època. És el déu nòrdic que rapta el bell jove del sud.

[Peter Paul Rubens (1577-1640) Boreas entführt Oreithya, um 1615 Öl auf Holz, 146 x 140 cm Inv.-Nr. 626 © Gemäldegalerie der Akademie der bildenden Künste Wien]

Maria Antonieta

He vingut fins a Ciutadella per escriure sobre Maria Antonieta, perquè n'he acabat de llegir la biografia de Stefan Zweig: Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters. És la meva manera de retre homenatge a aquest escriptor, de qui enguany es compleixen 125 anys del naixement, Viena 1881. És un plaer llegir Zweig: Novel·la d'escacs, Die Welt von Gestern i Brasilien, das Land der Zukunft. L'escriptor es va suïcidar al Brasil, a Petròpolis, als anys 40. Era jueu, el seu món s'ensorrava, no va voler tornar a Europa mai més.

De les classes d'Història de quan anava a l'Institut, en vaig sortir amb la idea que la Revolució Francesa havia suposat un pas de gegant quant a la nostra civilització, l'Enciclopèdia, la Il·lustració, la declaració dels Drets Humans, la sobirania popular, el sistema parlamentari i republicà, la divisió dels poders executiu, legislatiu i judicial, etc. etc. Però a poc a poc van començar a aparèixer ombres damunt la imatge que tenia de la França d'aquell temps. A poc a poc s'anaren trencant els pilars d'aquella trilogia: Igualtat, Llibertat i Fraternitat. La idea d'igualtat s'assemblava massa a la idea de supressió de diferències, d'avorrida homogeneïtzació cultural i centralització política. Després va aparèixer la figura d'aquell general cors que declarava guerres, envaïa països i s'autocoronava emperador. La darrera bategada ha estat el coneixement de la vida de Maria Antonieta, exposada per Zweig. Així com sortia de l'Institut amb la consciència de la immensa bondat de la Revolució Francesa, hi havia adquirit també el sentiment que tant Lluís XVI com la seva esposa havien merescut la guillotina. Aquests dies he arribat a pensar que divuit segles separaven dos procediments igualment terrorífics per dur a terme la condemna a pena de mort: la crucifixió romana i la guillotina francesa. Segons com es mira, però, el rerafons no havia variat gaire.

El meu interès per Maria Antonieta prové de la meva curiositat per Pasqual Calbó, un pintor maonès del XVIII, i pel seu mecenes, el príncep Anton Wenzel Kaunitz. Aquest personatge, nascut a Moràvia, va ser el canceller d'Estat durant l'imperi de Maria Teresa d'Àustria, dels seus fills Josep II i Leopold II i del fill d'aquest darrer, l'emperador Francesc II. Maria Antonieta també era filla de l'emperadriu Maria Teresa i l'emperador Francesc de la Lorena i havia estat proposada per Kaunitz, ambaixador a París durant els anys 50, i Madame de Pompadour per ser l'esposa del nebot de Lluís XV de França. La prometença entre Maria Antonieta i el dofí es va celebrar, amb un ball de màscares per a 6000 convidats, al palau de Belvedere de Viena al 1770. Pasqual Calbó aleshores començava els seus estudis artístics a Venècia, però en ser contractat a Viena com a dibuixant de la Cort per l'emperadriu Maria Teresa a instàncies de Kaunitz al 1779, el jove menorquí s'hi allotjaria i hi treballaria, en aquest palau, ja que s'havia decidit que s'hi exposés la col·leció imperial de pintures, és a dir, s'havia decidit que el Belvedere es convertís en museu.

La peripècia vital, el destí fatal, de Maria Antonieta comença doncs a Viena, segueix París, Versalles i el Trianon, les Tulleries, el Temple, la Conciergerie i la plaça de la Revolució, avui Place de la Concorde, on va ser guillotinada. Llavors Calbó feia devers tres anys que era a Menorca després d'una estada de més de dos anys a Cuba. Kaunitz va viure la decapitació de l'arxiduquessa d'Àustria, que ell havia proposat per ser reina de França, des de Viena, ja que va morir un any més tard, al 1794, al seu palau de Mariahilfe. Segons Zweig, ni l'Emperador Francesc II ni l'antic canceller de l'Imperi no van moure ni un dit per salvar-la de la guillotina. És realment flagrant el contrast entre la imatge de Maria Antonieta al palau de Belvedere celebrant amb el ball de màscares la seva prometença o la Maria Antonieta al Trianon, el seu palauet rococó, amb la imatge de la seva reclusió a la Conciergerie o la del seu botxí mostrant a la gernació embogida el seu sanguinolent cap degollat. Maria Antonienta, malgastadora dels béns públics aconseguits amb el treball, la suor, la misèria i la mort dels seus súbdits, va expiar les culpes de tots els seus antecessors en nom d'una llibertat que, tanmateix, encara tardaria alguns anys a arribar.