Postales de Baviera

Aquestes postals les vaig enviar als meus pares el 30 de setembre de 1991:

"Esta es la ciudad (9.000 habitantes) en dónde estoy.  Está al lado de un lago, entre montañas.  Hoy me han hecho una prueba de alemán, pero todavía no sé el resultado. Me han pagado el viaje y aún me han dado 400 marcos más: en total casi 50.000 pesetas.  Ahora llueve, pero no hace frío.  Estoy en una residencia de estudiantes que está situada en la ladera de una montaña." (Prien am Chiemsee)

"Prien es la ciudad y el Chimsee es un lago muy grande, tan grande que incluso tiene dos islas.  En estas islas se han construido monasterios, iglesias y palacios.  A este lago se le llama el mar de Baviera, de tan grande que es.  La primera postal que os envié era la fotografia de la isla más pequeña: 'La isla de las mujeres'.  En ella hay un monasterio de monjas."

"Munic es la capital de Baviera.  Cada año, en octubre, se celebra la boda del rey Ludwig II de Baviera.  Es la fiesta de la cerveza.  La gente se bebe jarras de un litro.  También hay una feria grandiosa con montañas rusas enormes.  Cada año vienen aquí millones de personas.  Munic está a una hora de viaje en tren des de Prien.  Muchos besos!"

"Salzburg es la ciudad de la música, porque aquí nació el compositor Mozart.  Esta ciudad está en Austria.  Prien am Chiemsee, en dónde yo estoy, está a una hora de la frontera.  Ya había visitado esta ciudad cuando estuve en Austria por Pasqua."

"El domingo de la semana pasada hicimos una excursión y fuimos a visitar un castillo del siglo XIX.  Parece un castillo de fábula.  Detrás del castillo también hay un lago, pero éste es mucho más pequeño que el Chiemsee."

Joe Dallesandro

Divendres vespre, acab d’arribar de la feina. Fa nit de lluna plena i vull que la lluna plena esclati dins meu. Estic esperant que em telefonin per sortir... Fa dies que no escric i vull dedicar una entrada a Joe Dallesandro. Fa també uns quants dies que vaig llegir l’entrada que se li dedicava a un dels blocs que seguesc, Tiburones en Korador. Hi ha un vídeo a youtube del moment en què es lliura el Teddy Award a Dallensandro per la seva carrera durant l’última edició de la Berlinale. S’hi mostren les imatges del lliurament, d’una seqüència d’un film fet per la seva filla i de la clausura del festival, en el moment que els guardonats, un grup de drag queens i el batlle de Berlín, Klaus Wowereit pugen a l’escenari. Tot plegat em va fer venir ganes de veure les pel·lícules d’Andy Warhol, dirigides per Paul Morrisey i protagonitzades per Dallesandro. Aquesta setmana he anat un parell de vegades al videoclub, la primera vaig trobar-hi “Trash” en DVD. A la nit vaig mirar-la a casa, en versió original, perquè els subtítols que deia la caràtula que tenia no van aparèixer per enlloc.

Dissabte matí. El sol per la lluna. “Trash”, fems, és la història d’un dia en la vida d’un drogoaddicte a l’heroïna al Nova York de finals dels seixanta. La pel·lícula es va estrenar el 1970. Dallesandro als poc més de vint anys. És un fresc, un mosaic de les experiències personals que s’estableixen entre diferents personatges amb el fil conductor del cos nu, la personalitat serena i la dependència de Joe. “Do you have some acid?”, “I want some acid!”, “Oh!, I looove to see that”. Una altra de les històries impactants, quan al pis desmanegat on viuen, arriba Holly amb un alumne de la High School, de Secundària: “Can I trust you?”, “I don’t want a needle!”. El diàleg d’aquesta escena de cinema teatral, la manera com l’amiga de Joe acaba persuadint el jove perquè provi l’heroïna, com la hi injecta... etc., és realment forta, per dir-ho així. Altres històries tenen un vessant més sòrdid, en el món dels rics hi regna la hipocresia.

Al dia següent vaig tornar a anar al videoclub a tornar el DVD i Micky em va dir que si bé “Trash” era l’únic film de la trilogia de Warhol -juntament amb “Flesh” i “Heat”- que tenien en aquest format, en canvi “Flesh”, carn, també la tenien, però en cinta de vídeo. Vaig mirar en quin idioma era: anglès subtitulada en espanyol. Uau! Me la vaig mirar a la nit –dimecres a la nit? La pel·lícula és estructurada de la mateixa manera que l’anterior: Joe és ara casat i té una filla i surt al carrer a cercar diners. Ara se’ls guanya prostituint-se a Nova York. Les escenes del pis, o gairebé millor dit, del llit on viuen, s’intercalen amb les escenes quan surt a fer xapes al carrer per guanyar-se cent dòlars; un dia de sort: és el cas d’un artista expert en l'art de la Grècia antiga, en l’escultura, en el discòbol i en l’empatia, que el fa posar nu i el dibuixa. Jo ja havia vist aquesta escena. Me'n recordava. La sexualitat és tema present que travessa també aquest film: una personalitat que experimenta les formes de relacions que la ciutat ofereix a la nuesa de Joe. “Flesh” és del 1968.

Tant l’una pel·lícula com l’altra m’evoquen enormement els films de Fassbinder a Alemanya una dècada més tard. A partir d'ara: Fassbinder recorda Warhol. En part el crec hereu d’una certa manera de emmirallar la realitat i conflueix amb Warhol i Morrisey en la forma de fer teatre, de desenvolupar diàlegs de profunditat social i psicològica, de rodar imatges amb càmera suspesa, capaç de crear nous llenguatge d’experimentació sensual, eròtica i sexual.

* Durant el lliurament del Teddy Award, Joe Dallesandro explica com havia estat rebut a Europa i concretament a Alemanya quan a Nova York encara ningú se’ls prenia seriosament. Justo de Tiburones en Korador em demanava l’altre dia en un comentari qui era al vídeo de Youtube l’alcalde de Berlín Kaus Wowreit. Se’l veu assegut a primera fila del pati de butaques un cop s’ha fet el lliurament de l’Ós a Joe Dallesandro i després dalt de l’escenari en la cloenda.

Munic, Baviera

Se sent repicar de tambors. Fa un moment han passat pel meu carrer gegants i capgrossos, són les festes de Gràcia. Mentrestant intento resseguir el fil del passat bavarès. Baviera: un altre món, una altra tradició. Pretenc recórrer les meves estacions en aquesta regió, en aquest Bundesland de la República Federal d’Alemanya. Si algú es demana què hi faig aquí, tancat a casa, mentre a fora se celebra la festa, li diré senzillament que no en tinc cap ganes de cavalls, de pomada ni de terra a les sabates. La meva intenció és fer un repàs breu a aquesta geografia meva, agafar més tard el llibre i la tovallola i anar a fer un bany al mar abans de dinar. El meu propòsit es concreta ara de la manera que segueix.

Fa gairebé disset anys vaig visitar per primera vegada Baviera, era el mes d’octubre de 1991 i el segon cop que visitava Alemanya. Era a punt de complir vint-i-quatre anys. Durant el curs anterior m’havia presentat a un concurs d’expressió oral a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes, a Barcelona, i arrel d’això el Goethe Institut d’aquesta ciutat m’havia concedit una beca per fer un curs de llengua a Alemanya, concretament a Prien am Chiemsee. Prien era el nom d’una petita ciutat de Baviera al costat d’un llac, el Chiemsee, conegut com la mar de Baviera, el llac més gran del Land. Recordo una sortida en vaixell de vapor pel llac. Tot i que les vam poder veure des del barco, durant aquell viatge no vam desembarcar a cap de les dues illes més conegudes: la Herreninsel i la Fraueninsel. A la primera Lluís II de Baviera hi havia fet construir un palau d’imitació versallesca. Era també la primera vegada que sentia parlar d’aquest rei, del Märchenkönig, del rei de faula. En el transcurs d’aquella estada vam visitar un altre dels seus castells, Neuschwanstein. Al Goethe Institut de Prien vaig obtenir la meva primera titulació a Alemanya, el nivell intermedi (MSP, Mittelstufeprüfung).

Sis anys més tard, als vint-i-nou anys, vaig visitar Baviera per segona vegada, també va ser arran de l’assistència a un curs de llengua al Goethe, aquesta vegada a la petita ciutat de Murnau; aquest cop a través d’una de les beques que concedeix anualment la Conselleria d’Educació del Govern Balear juntament amb l’Institut Alemany. Va ser a Murnau durant aquell mes d’agost que vaig començar a interessar-me per l’Expressionisme alemany, ja que la ciutat havia estat un dels nuclis d’un dels seus moviments principals: Der Blaue Reiter, El Cavaller Blau: Gabriele Münter, Wassily Kandinsky, Franz Marc... També recordo que a Murnau vaig llegir Italienische Nacht, d’Ödön von Horvath, que durant els anys 30 havia viscut a la ciutat mentre es rebel·lava contra l’ascens del feixisme. A Murnau vaig obtenir la meva segona titulació: el nivell superior (OSP, Oberstufenprüfung).

D’aquest segon viatge en recordo també el darrer dia. Devíem haver acabat de berenar a l’hotel. Dic “devíem” perquè aquell any a Munic hi havia arribat i me’n tornava amb el meu company, que també havia fet un curs, a Rosenheim. Quan vam anar a pagar, al taulell de la recepció hi havia una televisió que en aquell moment informava de l’accident a París de Diana Spencer, Lady Di. Era el darrer dia d’agost.

La meva tercera visita a Baviera va ser ja a la capital, Munic. També hi vaig anar a fer un curs, aquest cop de didàctica de la llengua. Va ser durant les dues darreres setmanes del mes de juliol de 2003, ara fa cinc anys. Jo en tenia trenta-cinc. Tot i que ja hi havia estat durant uns dies durant les meves estades anteriors, aquella visita va representar gairebé la meva primera gran descoberta de la ciutat: el centre (Marienplatz, Sendlinger Tor, Viktuallienmarkt, Stachus...), els museus (la Alte i la Neue Pinakothek, el Lehnbachhaus), el parc (l’Englischer Garten) i el riu, l’Isar. Un cap de setmana vam fer una sortida al Starnberger See, on Elisabeth d’Àustria, Sissí, havia passat molts estius de la seva infantesa i primera joventut i on van trobar ofegat el seu cosí Lluís II. A l'Starnberger See vam visitar el Buchheim Museum, que alberga una col·lecció important de pintura expressionista.

Vaig tornar a anar a Munic durant el pont de la Constitució de 2006 i algunes de les coses que hi vaig fer durant aquella estada les vaig narrar en un parell d’entrades d’aquest mateix bloc. La meva sisena i última visita a la capital de Baviera ha estat durant els darrers quinze dies d’aquest mes d’agost. He tornat a navegar pel Chiemsee disset anys més tard, però tant l’Institut Alemany de Prien com el de Murnau ja no existeixen. La política lingüística dels darrers anys del Goethe ha consistit a fer tancar moltes de les seves seus situades a petites ciutats de l’Alemanya de l’oest, i de l’Europa occidental en general. L’Institut pretén expandir-se als països de l’est.

Aquesta meva darrera experiència a Munic serà matèria d’alguns dels meus pròxims escrits. Ara, mentre s’està celebrant el jaleo a Maó, me’n vaig a refrescar-me a la mar.