Postales de Baviera

Aquestes postals les vaig enviar als meus pares el 30 de setembre de 1991:

"Esta es la ciudad (9.000 habitantes) en dónde estoy.  Está al lado de un lago, entre montañas.  Hoy me han hecho una prueba de alemán, pero todavía no sé el resultado. Me han pagado el viaje y aún me han dado 400 marcos más: en total casi 50.000 pesetas.  Ahora llueve, pero no hace frío.  Estoy en una residencia de estudiantes que está situada en la ladera de una montaña." (Prien am Chiemsee)

"Prien es la ciudad y el Chimsee es un lago muy grande, tan grande que incluso tiene dos islas.  En estas islas se han construido monasterios, iglesias y palacios.  A este lago se le llama el mar de Baviera, de tan grande que es.  La primera postal que os envié era la fotografia de la isla más pequeña: 'La isla de las mujeres'.  En ella hay un monasterio de monjas."

"Munic es la capital de Baviera.  Cada año, en octubre, se celebra la boda del rey Ludwig II de Baviera.  Es la fiesta de la cerveza.  La gente se bebe jarras de un litro.  También hay una feria grandiosa con montañas rusas enormes.  Cada año vienen aquí millones de personas.  Munic está a una hora de viaje en tren des de Prien.  Muchos besos!"

"Salzburg es la ciudad de la música, porque aquí nació el compositor Mozart.  Esta ciudad está en Austria.  Prien am Chiemsee, en dónde yo estoy, está a una hora de la frontera.  Ya había visitado esta ciudad cuando estuve en Austria por Pasqua."

"El domingo de la semana pasada hicimos una excursión y fuimos a visitar un castillo del siglo XIX.  Parece un castillo de fábula.  Detrás del castillo también hay un lago, pero éste es mucho más pequeño que el Chiemsee."

Intel·ligència múltiple

Dilluns dia 18 d’agost vam començar la segona i darrera setmana del curs de Munic amb un altre tema: estratègies d’aprenentatge. Hi assistia una ponent: Frau Schmidjell, una dona vestida de forma objectiva –és una manera de dir-ho. Ens va presentar la teoria de la intel·ligència múltiple: “Multiple Intelligences: New Horizons", de Howard Gardner. “Professor of Cognition and Education at the Harward Graduate School of Education, així és com se’l presenta a la biografia de la seva Homepage.
Gardner parteix del fet que no hi ha una única intel·ligència mesurable, sinó que més aviat hi ha diferents determinants de la intel·ligència. En la seva teoria diferencia en principi ser àmbits de potencial humà clarament acotats entre ells. Aquests set camps els va anomenar “Intel·ligències”.
Intel·ligència intrapersonal. Autoconeixement, capacitat d’entendre els propis sentiments, les pròpies debilitats, els punt forts i els desitjos, és també l’habilitat d’utilitzar-los a fi d’expressar-se i actuar en concordança. Aquesta intel·ligència ens capacita d’una banda per reflexionar sobre les pròpies experiències i els propis processos de pensament i de l’altra a diferenciar entre múltiples i diversos estats interiors. La intuïció té a veure amb la intel·ligència intrapersonal, així com també l’espiritualitat.
Intel·ligència interpersonal. Sensibilitat vers els estats d’ànim, els sentiments, les motivacions i els desitjos d’altra gent juntament amb la capacitat de reaccionar-hi en concordança. A través d’aquesta intel·ligència podem treballar plegats els uns amb els altres. D’una banda ens confereix simpatia i compassió pels altres i de l’altra responsabilitat social. Per mitja de la intel·ligència interpersonal podem escoltar amb atenció, negociar, solucionar conflictes i sortir-nos-en amb persones i grups diferents.
Intel·ligència corporal i cinestètica. Control corporal i la capacitat de moure’s de forma hàbil entre el món dels objectes. Amb l’ajuda d’aquesta intel·ligència ens expressem corporalment, llenguatge corporal: ballar, jugar... També el coneixement del nostre cos com a objecte.
Intel·ligència lingüística. Sensibilitat envers el to, el ritme i el significat de les paraules i cap a la llengua en les seves diverses utilitzacions. Aquesta intel·ligència està en relació amb l’argumentació, el debat, la persuasió i la narració d’històries. Es pot reconèixer en persones que poden parlar amb fluïdesa i de forma expressiva i que saben explicar bé.
Intel·ligència lògico-matemàtica. La capacitat de reconèixer estructures lògiques i matemàtiques i de fer deduccions, també deduccions en cadena, l’habilitat de classificar informacions, d’analitzar i de formular teories, de plantejar hipòtesis, de veure patrons, regles i relacions. Aquesta intel·ligència es pregunta com i per què.
Intel·ligència musical. La capacitat de percebre ritmes, tonalitats i diferents formes d’expressió musical, de gaudir-ne i de generar-ne de forma conscient. A través d’aquesta intel·ligència les persones tenen una “bona oïda” i tan poden retenir una melodia, picar de mas i unir-se al cant com diferenciar entre diverses peces musicals, estils, instruments o intèrprets.
Intel·ligència visual i de l’espai. La capacitat de percebre el món visual de forma acurada i actuar a partir d’aquesta impressió. Aquesta intel·ligència s’organitza de forma tridimensional i relacional -a diferència del mer sentit de la vista- i no depèn de la capacitat visual com a tal. Inclou la destresa de pensar amb imatges, de percebre objectes en el seu context espaial i de transformar i reconstruir diversos aspectes del món visual i de l’espai.
Recentment Garner ha postulat encara una vuitena intel·ligència.
Intel·ligència naturalística. La capacitat de distingir elements del món natural i de classificar, per exemple la capacitat de reconèixer distintes espècies. Aquesta intel·ligència estableix semblances i diferències, pot determinar i diferenciar plantes, animals, formacions de núvols... però també distintes marques de cotxes per exemple, pot senyalar relacions entre diferents classes i agrupacions.

M’he passat una bona estona traduint les intel·ligències. Entre les activitats que vam fer amb la professora n’hi va haver una que va consistir a llegir una petita biografia lingüística, de com havia après llengües i com s’hi va relacionar un d'aquests personatges coneguts: l’Emperadriu Elisabet d’Àustria (Sissí), Frederic el Gran de Prússia, Elias Canetti, Adelbert von Chamisso, Heinrich Schlieβmann i Eleni Totossi. Un cop llegida de forma individual, cadascú feia un resum de la seva biografia i es comentava en grup.

Excursió al Chiemsee

Diumenge dia 17 d’agost el grup de Munic vam fer una excursió al Chiemsee, al llac més gran de Baviera, “das bayerische Meer”, la mar bavaresa, com l’anomenen ells. El punt de trobada era l’Ostbahnhof a les nou menys vint del matí, el tren sortia a menys cinc cap a Prien i el trajecte no arribava a l’hora de viatge.

El recorregut em començava a ser prou familiar: al 1991 havia fet el meu primer curs de llengua alemanya al Goethe Institut de Prien am Chiemsee, una petita ciutat de la vora del llac. Aleshores tenia vint-i-quatre anys. D’altra banda, el pont de la Immaculada d’ara fa dos anys, del 2006, amb trenta-nou, vaig passar-lo a Munic. El dissabte al vespre havia quedat amb Franzi per passar la nit amb ell a la petita ciutat bavaresa on viu, no gaire enforma de la frontera amb Àustria: Traunstein. De fet, a Franzi, l’havia conegut gairebé mig anys abans una nit encara d’hivern a Salzburg.

A través de la finestra del tren es veien pobles i paisatges. Després de varis dies de pluja, aquell dia va fer un molt bon dia solejat. Beatrix, una de les professores, ens va assenyalar el Welndelstein, una muntanya de 1838 metres d’alçada dels Alps bavaresos, amb observatori meteorològic. Feia un parell de dies que n’havíem vist imatges rodades del cim en una pel·lícula bavaresa de cinc estrelles: “Wer früher stirbt ist länger tot”. Ens aproximàvem a Rosenheim. No m’hi he aturat mai en aquesta ciutat, però en certa manera és centre de vivències personals i també fílmiques. Em recordava d’una altra pel·lícula, “Out of Rosenheim”, amb Marianne Sagebrecht, un film que a l’estranger es va traduir per “Bagdad Café”.

Benvinguts al Chiemsee, país de vacances: „Grüβ Gott im Urlaubsland Chiemsee“. Érem a Prien que faltaven deu minuts per a les deu, i vint minuts més tard preníem el tren de Sóller. No era, evidentment, el tren de Sóller, ni ens hi dirigíem, però el tren era semblant, tot i que pintat tot de color verd. Margret, l’altra professora, va confirmar la meva impressió: a Mallorca hi ha un tren que s’hi assembla, el tren de Sóller, no és ver? –em va preguntar en alemany. Aleshores vaig fer altres associacions: la Mallorca en temps de l’Arxiduc Lluís Salvador; Elisabet d’Àustria, Sissi, a bord del seu iot Miramar arribant a l’illa, l’ascendència bavaresa de l’Emperadriu, el seu cosí Lluís II de Baviera...
 

El nostre següent mitjà de transport: el vaixell de vapor, el Dampfer Josef. Sortida a les deu i mitja. Pugem a la coberta de dalt, fa sol i es pot contemplar el paisatge d’aigua dolça i els Alps al fons. Altres embarcacions esportives i diumengeres agafen l’aire que bufa i naveguen amunt i avall. El nostre destí és la Herreninsel, una de les illes del llac. Hi desembarcam a les onze menys deu. Des del moll surt un camí que a través del bosc duu fins al palau reial: Herrenchiemsee. L’havia fet construir el rei de faula, el “Märchenkönig”, Lluís II. Al jardí afrancesat hi brollen fonts mitològiques: Fama i Fortuna. Hi ha una munió de visitants.

Lluís II de Baviera, Wittelsbach, a qui s’ha titllat i es titlla encara de boig pel despropòsit de la seva dèria constructora de palaus inútils, exclusivament representatius de l’art per l’art i la filigrana per la filigrana, de decorats teatrals de pedra, de temples de la fama, havia fet aixecar aquell “Tempel des Ruhmes” en honor al rei Lluís XIV de França, “le Roi Soliel”, el Versalles bavarès. En un temple hom no s’hi sent com a casa: Lluís II només hi va pernoctar durant noranta nits, res a veure amb el palau íntim de Sans Souci que Frederic II de Prússia havia fet construir més d’un segle abans a Potsdam. El castell de Neuschwanstein, el castell amb què es va inspirar Disney, també el va fer erigir Lluís II. Tan l'un palau com l'altre han esdevingut atraccions turístiques de Baviera.

das Indigokind, el noi indigo

Dijous dia 14 d’agost abans de dinar se’ns va explicar, als participants del curs de didàctica de Munic, l’activitat que havíem de dur a terme en petits grups a la tarda. La tasca es deia “Recerca de conceptes” i havia de ser un treball de camp. Per començar cadascú va escriure en una petita cartolina un o més conceptes que trobés interessants perquè fossin investigats. Després es van arreplegar totes les paraules i es van classificar i agrupar a grans trets en camps semàntics. Finalment es van formar els grups a l’entorn d’alguns conceptes que havien aparegut: telèfon mòbil, mp3-Player, moda juvenil, la bicicleta a Munic i l’escena cultural de la ciutat. Particularment em vaig afegir al grup que treballaria la vida d’oci de Munic, ja que una de les coses que notava a faltar del curs era precisament una coneixença més profunda de les activitats culturals de la ciutat on tenia lloc. Disposàvem de tota la tarda per dur a terme el treball de recerca pels carrers de Munic, tot demanant informació a la gent. L’endemà havíem d’exposar els nostres treballs a l’aula.

Vaig proposar que ens dirigíssim al centre de la ciutat, que ens asseguéssim en algun cafè i que senzillament demanéssim a qui ens semblés oportú quina era la seva opinió sobre la vida cultural muniquesa en general, quines possibilitats oferia, en quins barris i en quins tipus de locals tenien lloc els esdeveniments, durant quins dies i a quines hores, a quin tipus de personal anaven dirigits, què s'hi feia ben bé, etc.

Em vaig recordar de “Die Bank”, un local de la Müllerstrasse que un amic d’una companya del curs que havíem conegut el primer dia, Christopher, ens havia recomanat per si algun dia volíem sortir i conèixer gent. Era primera hora de la tarda i el local era gairebé buit. Era un espai gran i alternatiu, ple de sofàs arreplegats de segona mà, formant apartats i encarats a les grans vidrieres que donaven al carrer. Una de les noies que integraven el nostre grup es va sentir incòmode, perquè li semblava un lloc brut i se’n volia anar, però els altres vam intentar convèncer-la que s’esperés. Més que res perquè aleshores ja havíem convidat un noi a seure amb nosaltres i conversar i ens va semblar inoportú tocar el dos en aquell precís moment.

El noi, amb gorra i pantalons estripadíssims, es deia Peter, un jove nascut a Regensburg, de pare israelià i la mare del qual –ens va explicar- passa temporades llargues a Eivissa, on de retruc ell havia passat molts d’estius i d’on precisament feia unes setmanes que acabava d’arribar. Peter es dedica a la producció multimèdia i es defineix com un “Indigokind”. Era al local perquè hi estava preparant una exposició conjunta amb la seva mare que s’havia de dir, traduït al català: “Pintura alquimista veneciana” (“Venezianische alchemistische Malerei”). Ens va parlar del local, on la gent es concentrava durant la setmana més aviat als vespres, que era un lloc interactiu, amb música electrònica. La gent hi prenia cervesa i cocktails. Peter es va mostrar entusiasmat amb la vida cultural de la ciutat: una ciutat moderna i amb força activitat en el camp dels multimèdia i la cinematografia. Va trobar que el barri amb més vida cultural era aquell en el qual precisament ens trobàvem, el Glockenbachviertel, i també el barri de l’Ostbahnhof.

Peter,
www.myspace.com/ptapta

“Indigokind”. Érem a la recerca de la vida cultural muniquesa i Peter acabava d’emprar un concepte que cap de nosaltres coneixia per referir-se a ell mateix: nen indi. A aquests nens se’ls anomena indis no perquè provinguin de l’Índia sinó perquè són de color blau. S’entén que són un tipus de persones que tenen l’aura blava, és a dir que són nens els trets de personalitat dels quals desprenen energia blava, a diferència d’altres individus amb l’aura vital d’un altre color. També se’ls anomena nens nous o nens dels nous temps. Segons algunes pàgines d’Internet consultades després: són nois i noies que es comporten de forma força diferent als de generacions anteriors, amb greus problemes d’adaptació al corrent general i a les normes. Viuen tot atenent grans principis ètics i morals. Saben que hem de viure amb cooperació entre nosaltres mateixos i amb el medi ambient. Són tipus andrògins, que aglutinen tan aspectes masculins com femenins. També estan convençuts que existeix quelcom més del que es pot veure. Comprenen que la vida està formada d’energia o de consciència vital i que a l’univers tot està relacionat: temps, espai, distància i forma són indestriables.

Chirstopher

Deutsche Eiche, Reichenbachstrasse

El primer dia del curs de Munic, dilluns dia 11 d’agost, després de fer la visita guiada a peu pel centre de la ciutat, vam anar a un Biergarten del Virktualienmarkt. Tot i que sigui un tòpic dir-ho d’aquesta manera el Virktualienmarkt és visita obligada a Munic, al mercat hom hi troba multitud de productes d’arreu. I com que els Biergärten de Munic tenen això de bo, hom també pot comprar-se una Wurst o un Bretzel en una parada –o un tros de pa i formatge, si es passa de porc- i asseure’s lliurement al voltant d’una taula amb una gerra de mig litre de cervesa, posem per cas. Solen ser taules grosses amb un banc a banda i banda, i no fa falta que estiguin lliures del tot, només cal que hi hagi un tros de banc buit per poder-s’hi asseure. En aquest darrer supòsit es molt probable que s’acabi encetant conversa amb els companys de taula, dit a l’alemanya: Stammtisch. Però en el nostre cas, com gairebé érem el grup sencer, vam ocupar dues taules senceres, sota els arbres primer i després també sota les insidioses gotes de pluja que ens regalimaven al cap des de les varetes dels paraigües oberts.

Hi vam fer una estona i al final -tothom gairebé se n’havia anat, Andreas se n’havia anat perquè tenia una cita-, al final només vam quedar una companya del curs, un amic seu i jo. L’amic de la meva companya de curs, amb qui feia temps que no es veien, li havia portat una bicicleta perquè la utilitzés durant aquells dies d’estada a la ciutat. Val a dir que els muniquesos s’enorgulleixen de moltes coses de la seva ciutat, entre d’altres d’assemblar-se a Amsterdam en això de la gran quantitat de bicicletes que hi circulen.

Vaig pensar que potser era el moment de fer un pensament, deixar-los tot sols que s’expliquessin les seves coses i desaparèixer. Però van insistir que els acompanyés. En un primer moment vaig dubtar que el lloc on em portarien no m’agradés. És a dir que vaig fer un prejudici de la situació que s’havia d’esdevenir a partir d’aquells precisos moments. Però aleshores el noi va proposar que simplement enfiléssim la Reichenbachstrasse fins a la Gärtnerplatz i que cerquéssim un lloc per prendre una altra cervesa i menjar alguna altra cosa més consistent. Vam caminar bastant pel barri, pel Glockenbachviertel i, tot passant-hi pel davant, l’amic ens va recomanar uns quants bars i cafès per si hi volíem anar un altre dia, entre els quals un que es deia Die Bank i que ens va dir que anteriorment havia estat un banc de veritat. Algun altre bar de l’escena gai que em va recomanar jo ja els coneixia. Vam acabar menjant una ensalada en un lloc el nom del qual no recordo, a la Müllerstrasse mateix, un establiment més o menys alternatiu, amb quatre plats xerecs d’ensalada al menú i, al llarg de la vidriera que dóna al carrer, amb cadires i tauletes defora, sota toldo, més aviat per a l’estiu, o perquè els fumadors puguin fer tertúlia al carrer. Tot i el vespre de pluja, les tauletes del carrer eren ocupades. Després de menjar dedins i fer un cigarret defora, una altra vegada al carrer, vam estar un moment a decidir-nos entre el Kraft@akt i un altre bar que hi ha al costat, a la vorera de l'altra banda. Finalment vam optar per fer la “penúltima” cervesa en aquest darrer, on, si bé en aquella hora d’aquell dilluns no era buit del tot com l’altre, tampoc no hi havia gaire clientela. Va ser un vespre força agradable, amb la meva companya de curs i el seu amic -molt dolç, per cert, l’amic-, d’aquells vespres que l’alcohol i la pluja t’acaba fent sincerar. Uns quants dies més tard no m’havia oblidat d’aquesta trobada i vaig decidir conèixer Die Bank.

"Ulleres de sol menorquines"

“Imagineu-vos que a Menorca des del primer dels homes tothom ha nascut, neix i naixerà amb dues cames, dos braços, dos ulls, un nas, una boca i unes ulleres de sol. El color del vidre de les ulleres de sol és groc. Ningú no ho ha trobat mai estrany, que tothom dugui ulleres de sol, perquè tothom sempre n’ha dut. Cadascú en porta unes.

Ara lleveu-vos les ulleres i mireu-vos-les. El que les fa grogues són els valors, les opinions, les idees, els dogmes i les presumpcions que tenen tots i cadascun dels menorquins i les menorquines. Tot allò que els menorquins i les menorquines han vist, après i experimentat en el passat, el que veuen, aprenen i experimenten en el present i tot allò veuran, aprendran i experimentaran en el futur, tot arriba al cervell a través dels vidres grocs. Tot arriba filtrat i interpretat a través dels valors i les idees que els vidres de les ulleres han tenyit de groc. És a dir, els vidres representen les nostres opinions, els nostres valors i els nostres dogmes i representen allò que per a nosaltres és menorquí.

A milers de quilòmetres de distància, en un altre país, posem per cas al Japó, des del primer dels homes, avui en dia i fins a molt endavant en el futur tothom neix, ha nascut i naixerà amb dues cames, dos braços, dos ulls, un nas, una boca i unes ulleres de sol. El color del vidre de les ulleres de sol és blau. Ningú no ho ha trobat mai estrany, que tothom dugui ulleres de sol, perquè tothom sempre n’ha dut. Cadascú en porta unes. Tot allò que els japonesos i japoneses veuen, aprenen i experimenten es filtra a través dels vidres blaus de les seves ulleres de sol.

Un viatger menorquí que vulgui viatjar al Japó serà probablement prou llest per reconèixer que si vol aprendre prou coses sobre el Japó haurà de fer-se primer amb uns ulleres de sol japoneses, a fi de poder “veure” el Japó. En arribar al Japó el viatger porta les ulleres japoneses, hi fa dos mesos i té la impressió que veritablement n’aprèn molt, sobre els valors, les opinions i els dogmes dels japonesos. Ell “veu” el Japó perquè de fet porta ulleres japoneses. El viatger torna al seu país i explica que s’ha convertit en un expert del Japó i afirma que la cultura del japó és de color verda.”

Font: "Omega"

* * *

El tema del curs de Munic de dijous dia 14 d’agost va ser el següent: “Aprenentatge intercultural. Percepció i deducció de significats”. Vam fer tota una sèrie d’exercicis en relació al tema, entre d’altres, un joc sobre les diferents maneres de saludar-se en diverses cultures a fi de demostrar com poden ser de diferents, també, les formes de comportar-se i actuar segons es procedeixi d’una o d’una altra.

Les altres activitats que van fer tenien l’objectiu de fer evident la manera com en el nostre procés d’interpretació hi intervenen no només factors personals sinó també culturals o, dit d’una altra forma, la manera com en el nostre procés de construcció de significats hi interfereixen significants predeterminats per la cultura de la qual procedim així com a partir d'experiències personals prèvies. A fi de palesar aquests mecanismes de construcció de significats els participats en el curs vam interpretar de forma força heterogènia petites escenes de teatre, històries representades en vinyetes i enrenous enregistrats. Quant a això darrer, en voler interpretar els sorolls que sentíem es va fer palès, per exemple, que hom només sent allò que ja coneix d’antuvi o que és capaç associar a una experiència personal prèvia.

Entre les altres activitats diverses que vam fer n’hi va haver una que va consistir en la lectura i comentari d’un text, que duia el títol de “L’analogia de les ulleres de sol”. Aquesta és l’analogia.

Hueber i Langenscheidt

El dimecres dia 13 d’agost vam visitar a Munic dues editorials que es dediquen a la publicació de llibres per a aprendre la llengua alemanya: llibres de text, gramàtiques, diccionaris... Al matí vam anar a l’editorial Langenscheidt, situada al número u de la Mies-van-der-Rohe-Straβe; a la tarda a l’editorial Hueber, que es troba just darrera de la seu central del Goethe Institut, al número set de la Hellen-Weber-Alle. Tant a l’una com a l’altra ens van presentar les seves darreres novetats. A fi de promocionar els seus productes, també a les dues cases ens van regalar alguns llibres de text per aprendre alemany i ens feien un cinquanta per cent de descompte si compràvem altres productes.

Mètodes d'aprenentatge autònom a l'aula

Dimarts dia 12 d’agost de capvespre Margret Rodi va introduir en el curs de Munic tota una sèrie d’activitats per promoure l’autonomia en l’aprenentatge. Les va classificar segons els següents apartats: escalfament, intercanvi d’experiències, destreses lingüístiques i avaluació.

L’escalfament va consistir en una sèrie d’exercicis que va anomenar isomètrics. Els alumnes ens vam aixecar de les cadires, ens vam moure dins l’aula i, després de demanar la informació pertinent, ens vam anar col·locant drets l’un darrere l’altre segons tinguéssim per exemple el major o menor nombre d’alumnes o els alumnes més grans o més joves. Va resultar que entre els que teníem el menor nombre d’alumnes i més majors hi havia la professora de l’EOI d’Eivissa i jo mateix. Aquest exercici es pot extrapolar a les classes de llengua tot seguint altres criteris; se m’ocorre ara per exemple formar una filera segons l’ordre alfabètic dels noms, segons el mes en què s’ha nascut i el dia, tot evitant potser l’any, segons qui visqui més enfora de l’escola o qui tardi més en arribar-hi.

L’activitat sobre l’intercanvi d’experiències era al voltant del següent tema: “activament dels aprenents”. Els alumnes havíem de seure en grups petits i anotar en un paper gran idees, experiències i preguntes entorn de les possibilitats que coneixíem per tal de fer participar els aprenents a les classes. Un cop enllestits els papers amb les notes per part de cada grup s’anaven passant d’una taula a un altra i els companys dels altres grups hi feien els seus comentaris, anotaven els seus dubtes o hi formulaven qüestions. Al final cada grup obtenia el seu paper amb els suggeriments, els dubtes i les preguntes. Aquest mètode, que s’anomena “carrusel d’idees” (Ideenkarussel) es pot aplicar també a qualsevol altre tema.

D’altra banda, es van treballar dues destreses lingüístiques, llegir i escriure. La professora va presentar dos exercicis de lectura, en realitat ja clàssics. Els alumnes també treballen en grup. Pel que fa al primer, cada grup llegeix un text diferent i formula un nombre determinat de preguntes sobre el text. Aleshores els alumnes dels altres grups també han de llegir-lo i han de resoldre les qüestions.

En un altre possible exercici a cada grup també li és assignat un text. Els membres del grup el llegeixen i resolen possibles dubtes. En una segona fase es creen aleshores nous grups, formats cadascun per sengles membres dels grups anteriors, és a dir, a cada nou grup hi ha com a mínim un participant dels altres grups anteriors. Finalment cadascú resumeix el text del seu grup de referència de tal manera que tots els alumnes coneixen ja sigui per escrit o d’oïdes els altres textos. Aquest mètode en alemany s’anomena “Wirbelgruppen”, “grups de remolins”.

Un altre dels exercicis que vam fer, aquest cop pensat per ajudar a desenvolupar l’expressió escrita, va consistir a escriure un poema col·lectiu. El mètode s’anomena “Knickgedichte”, “poemes doblegats” i funciona de la següent manera: a partir d’un possible títol inicial del poema cada participant del grup escriu una frase en un foli i el va doblegant a fi que el següent alumne no pugui veure el que els altres han escrit. Un cop tots els membres del grup han escrit la seva frase, s’ha acabat el poema i es llegeix en veu alta per a tothom. Aquest va resultar ser el nostre poema:

PLAERS
Llegir quan fa tempesta
Mirar hores senceres en els ulls del meu home
Ioga
Viatjar a l’estranger
Fer excursions per la serra
Estirar-se al costat de la mar i contemplar les onades

Aquest poema en pren com a model un de Bertolt Brecht:

VERGNÜGUNGEN
Der erste Blick aus dem Fenster am Morgen
Das wiedergefundene alte Buch
Begeisterte Gesichter
Schnee, der Wechsel der Jahreszeiten
Die Zeitung
Der Hund
Die Dialektik
Duschen, Schwimmen
Alte Musik
Bequeme Schuhe
Begreifen
Neue Musik
Schreiben, Pflanzen
Reisen
Singen
Freundlich sein.

L’activitat proposada per fer participar els alumnes en el procés d’avaluació va consistir en el següent. La professora havia estès un gran nombre de postals sobre una taula. Els alumnes n’havien d’escollir una i comentar què tenia a veure el motiu de la postal amb el tema del curs, és a dir, l’aprenentatge autònom.

Matthias

És molt curiós com s’entrelliga la vida. Ahir vam quedar amb Matthias pel xat. Feia uns quants dies que ho intentàvem, però l’encontre no havia quallat. Ahir de capvespre, després de fer una becaina en haver dinat, una mica d’esma, vaig connectar-m’hi: creia recordar que m’havia escrit que en aquella hora seria en xarxa. Efectivament, vaig trobar-hi un primer missatge. Però es feia una mica complex fer-ho venir bé. Jo tenia ganes d’anar a fer un bany a la platja i desentumir els ossos. Ell s’allotjava en un hotel de s’Algar i havia d’esperar l’hora de sopar perquè havia vingut de vacances amb la seva mare i la seva mare anava en cadira de rodes. Del perfil de Matthias al xat, només me’n recordava de l’edat: trenta-un anys, i la foto en blanc i negre que hi té penjada no és gaire reveladora de res, en tot cas una cara simpàtica, i potser tendra, un pèl infantil...

De cop i volta, en un dels missatges que em va enviar, em demanava si feia un parell de dies jo havia anat a la platja, a Cala Mesquida. Vaig visualitzar tot d'una un al·lot nu de pell blanquíssima assegut a l’arena llegint, a uns quants pocs metres del qual jo m’havia estirat per fer el mateix: prendre el sol de setembre i llegir. Vam intercanviar alguna mirada: poc agosarada, més tost de reüll. A pocs metres de nosaltres hi havia un altre individu: un atleta, gairebé culturista, que no feia res més que fer telefonades a través del telèfon mòbil. Em va sorprendre que el noi del xat fos el noi de la platja. És el que té Menorca: que sigui petita no sempre és un inconvenient.

Finalment me’n vaig anar a la platja amb la ferma finalitat de desentumir els ossos. Fa dies que em venç la vessa d’anar al gimnàs i em moc poc. Vaig escriure-li que a partir de les nou del vespre em tornaria a connectar a la xarxa. Vaig anar a son Bou a fer un parell d’hores: la mar era plana, ideal per fer una nedada, i la posta de sol va ser rogenca de setembre. Vaig arribar a casa que eren les nou passades, no del tot convençut de continuar amb l’aventura del xat. Finalment vaig decidir connectar-me breument abans de prendre una dutxa. No hi era. Però en aquell precís moment vaig rebre una telefonada d’un “desconegut”. Vaig contestar, era ell: en un dels missatges dels dies anteriors li havia deixat el meu número. Li vaig demanar per telèfon si tenia ganes que quedéssim, em va respondre que naturalment i vaig dir-li que d’aquí a mitja hora el recolliria amb la moto. Vaig córrer a la dutxa. Havia posat una mica d’arròs amb suc de peix al foc i el vaig apagar. Vaig tallar-me un tros de formatge: un mos ràpid. Vaig partir que faltaven cinc minuts per les deu.

M’he oblidat de dir que Matthias és alemany i que les nostres converses, tant pel xat com en aquell moment per telèfon eren en el seu idioma. Quan me n’anava amb la moto cap a Son Bou pensava que potser havia d’haver insistit més en la trobada a fi de poder practicar la llengua, però com he dit abans l’encarcarament dels meus ossos vencia qualsevol altre determinació. Em trobava molest i mal aplè.

Vaig recollir-lo a l’entrada de s’Algar. Vaig demanar-li si volia que partíssim tot d’una o preferia fer una volta per allà, prendre alguna cosa... Em va dir que no, que ja havíem perdut prou temps. I el fet és que, com jo ja sabia perquè m’ho havia dit pel xat, Mathias marxava, marxa demà. Ha estat quinze dies de vacances i com sol passar, sempre se sol conèixer finalment algú durant les últimes hores. Damunt la moto em va tornar a dir que era de Munic i aleshores jo li vaig contar que hi havia estat quinze dies a mitjan agost, que hi havia anat a fer un curs. Era un al·lot tranquil, amb la veu ben modulada, dolça, s’entenien totes les ressonàncies dels sons de la llengua pronunciades per ell. No era la primera vegada que venia a Menorca, tot i que ara feia dotze anys que no ho feia. De petit hi havia vingut gairebé tots els estius, perquè la mare del seu millor amic era menorquina, s’havia casat amb un bavarès i se n’havia anat a viure a Munic. Havia mort feia dos anys. Els havia pertangut un xalet de Sa Mesquida i era per això que coneixia la platja. Li vaig fer saber que el meu pare havia estat mestre de cases i n'havia treballat en la construcció d'alguns, d'aquells xalets.

Vam arribar a ca meva, no tan pelats de fred com jo em pensava que faria. N’havia patit més en tornar de Son Bou, potser perquè eren els darrers moments del dia. A casa vam tornar a parlar tranquil·lament. Sense concretar-ho amb paraules, tots dos deixàvem traslluir que trobàvem molt curiós que d’alguna manera, així, a l’atzar, ens unissin Munic, on jo havia passat aquelles dues setmanes a l’agost, i Menorca, on ell havia retornat ara per fer-hi vacances amb la seva mare. Feia dos anys que la seva mare havia tingut una embòlia, té mig cos paralitzat i ell se n’ocupava. És el petit de tres germans. Els pares són separats.

Vaig explicar-li que durant el meu únic dia lliure a Munic, que va ser un dissabte, vaig anar a una festa a la Hans-Sachs-Strasse, al barri de Glockenbach, el Glockenbachviertel, una festa que abans de partir de l’illa havia vist per Internet que feien i que havia organitzat el col·lectiu del centre Sub. Al curs de Munic érem un grup força nombrós i la majoria eren dones, llevat de quatre homes, dos senegalesos, n’Andreas i jo. A la festa de carrer m’hi havia acompanyat Andreas, que al seu torn havia convidat el seu amfitrió, Thomas. Coincidència: ell, Matthias, també hi era, en aquella festa. De tota manera, em va explicar, no s’hi passeja gaire pel barri, troba que la gent és... com ho va dir? Vaig interpretar que pensava que Munic en el fons és una ciutat petita, i la gent del barri, com hi pertoca, un pèl alta de nas i xafardera.

Matthias es dedica a la literatura i això també ho vaig trobar fascinant, sobretot ara que m’han revingut les ganes de llegir i que parlem sovint de temes de literatura amb els amics. Literatura alemanya? Li vaig demanar. Austríaca. Stefan Zweig? Massa trivial, em va dir. Schnitzler? Sí, Arthur Schnitzler i Jelinek i algú altre que a priori jo no coneixia. S’identificava amb la literatura del sud, Àustria i Baviera, amb el Süddeutscher Raum. Però havia estudiat literatura comparada i a partir de l’octubre de l’any que ve vol anar-se’n a París a fer-hi la tesi sobre Julia Kristeva, filòsofa, teòrica de la literatura, psicoanalista i, en els darrers anys, també escriptora. Mathias va esmentar Lacan, de qui Kristeva és seguidora, i això ja sí que vaig trobar que era molt d’atzar, perquè el cap de setmana passat l’havia passat amb Carlos, que no parava de fer referències a la psicoanàlisi, a Freud i a Lacan. I de fa una setmana que no faig res més que pensar que arrel de tot això m’agradaria repescar aquests noms dels temps de carrera.

Matthias acaba de telefonar que d'aquí a una estona ve amb el bus cap a Maó...

Aprenentatge autònom

Torre de Babel

Munic, 12 d'agost de 2008

El segon dia del curs de didàctica de Munic va començar a partir d’un suggeriment d’Andreas del dia anterior, el qual es queixava que érem un grup molt nombrós i que difícilment ens podíem haver après de memòria el nom de tothom. Beatrix va proposar de bon matí una activitat, que va anomenar “Icebraker”, i que des del punt de vista del professor consisteix a fer posar els participants del curs en rotllana i fer-los dir el nom propi real, un país imaginari i un hobby que comencin per la mateixa lletra. Aquest darrer ha d’anar acompanyat d’un gest que el caracteritzi. Per exemple: jo em dic Pere, som de Portugal i m’agrada pintar, tot escenificant aquesta acció amb moviment. Cada alumne s’ha de recordar de la informació dels companys que l’han precedit en el cercle, i de la gesticulació, l’ha de repetir i finalment afegir les seves dades.

La part més teòrica del curs de didàctica va començar tot just després. Els participants vam treballar en grups. El curs es deia “Més autonomia per als aprenents” i havíem d’intentar definir quin és el perfil d’un aprenent autònom. Entre d’altres, es va arribar a la conclusió que l’aprenent autònom és aquell que pren les seves pròpies decisions entorn del procés d’aprenentatge i n’assumeix la responsabilitat: es posa ell mateix els objectius, decideix sobre els continguts, escull tècniques i estratègies d’aprenentatge, és conscient dels factors externs que el determinen, com ara temps, ritme i espai i és capaç d’avaluar el grau d’assoliment dels objectius que es va marcar, els continguts adquirits i la metodologia utilitzada. L’aprenent autònom és actiu, creatiu, participatiu, solidari, dinàmic, autodisciplinat, etc. És en el fons qui comparteix i en gran mesura assumeix les responsabilitats que tradicionalment s’han centrat en el professor.

A l’hora de desenvolupar en els aprenents l’aprenentatge autònom es poden resseguir tres fases. En la primera l’aprenent esdevé conscient que ha de reconèixer i acceptar que el seu èxit no depèn solament del mestre sinó també, i de forma gairebé decisiva, de la seva pròpia contribució en el procés d’aprenentatge. A més de comprometre-s’hi d’una manera activa, l’aprenent també ha de ser capaç de modificar tant els seus hàbits com la seva actitud tot experimentant a través d’activitats estructurades d’una forma clara. Finalment cal que l’alumne assumeixi bona part del rol que fins ara era adjudicat exclusivament al professor, per a la qual cosa és necessari que disposi de llibertat suficient.

La reflexió sobre el propi procés d’aprenentatge en el moment actual i al llarg dels anys en què érem i continuem sent aprenents o estudiants ens ajuda a ser conscients de les nostres capacitats i les nostres mancances. A fi de definir la nostra biografia lingüística com a aprenents d'una llengua, estrangera o no, podem demanar-nos per exemple, si a les classes érem alliçonats d’una manera frontal per part del professor, si el professor feia la classe en aquesta llengua, si mai ens va demanar la nostra contribució a l'hora de pensar i planificar la classe, si mai emprava material addicional, si treballàvem en grup, si mai vam parlar dels nostres propis interessos, si vam corregir alguna vegada el treball dels companys...

Servus München

mpons

El dilluns dia 11 d’agost, després d’un dinar bastant regular al jardí d’un restaurant del centre de Munic, vam començar la descoberta de la ciutat. Eren les dues i mitja i ens sentíem massa replens per passejar-nos. Feia sol i calor. Al matí ens havien explicat l’activitat. Les professores ens havien donat una fotografia d’un indret del centre i els alumnes, repartits en grups, havíem de trobar-lo. No hi va haver necessitat de demanar a ningú on era, ja que tot d’una que havíem arribat al Marienplatz abans de dinar ja havíem ullat entre els carrerons el “Löwenturm”. Està situat al Rindermarkplatz. A la plaça hi havia arbres i una font i la majoria de la gent seia a l’ombra amb una carmanyola de dinar preparat a la falda. Ningú a qui vam demanar sabia de quin monument es tractava, però a nosaltres ens semblava que probablement era una de les torres de l’antiga muralla de la ciutat medieval. A més de la descoberta d’aquest lloc, l’activitat tenia una altra part: havíem de deixar-nos emportar pels sentits (vista, olfacte, oïda i tacte) i anotar les impressions que ens suggeria l’indret.

A les quatre del capvespre era previst que comencés la visita guiada a peu pel centre de la ciutat. Havíem quedat de retrobar-nos al Fischbrunnen. Quan vam arribar, el guia, Markus Angstwurm, ja hi era. Vam partir, doncs, de Marienplatz i van anar resseguint el decurs de les explicacions entorn de la ciutat antiga: Peterskirche (“der alte Peter”), Altes Rathaus, Viktuallienmarkt... Vam entrar a l’Augustiner Bräuerei, el celler de cervesa més antic de Munic, on Markus ens va fer un repàs de la història i les singularitats de la més típica de les begudes bavareses i de la seva festa, l’Oktoberfest. En algun moment vam enfilar la cara i refinada Maximilian Strasse i vam anar a sortir a la plaça del Nationaltheater, nacional bavarès. Feia una estona havia plogut, com ho continuaria fent interrompudament al llarg d’aquelles dues setmanes. El cel era ple de núvols, però la llum era nítida. Vam acostar-nos a la Residenz, la residència dels reis de Baviera. Vam continuar fins a l’Odeonsplatz, sota les arcades de la Feldherrnhalle, construïda a imitació de la Loggia dei Lanzi de la Piazza della Signoria de Florència i on el Führer havia pronunciat els seus primers discursos. La visita es va acabar davant el Dom, la Frauenkirche, la catedral catòlica de Munic. Com tantes altres ciutats d’Alemanya, Munic va haver de ser reconstruïda, ja que com a conseqüència de la Guerra havia quedat gairebé totalment destruïda, un vuitanta per cent.

"El meu escriptori" Kandinsky

Dilluns, 11 d’agost de 2008

El primer dia del curs de didàctica de Munic va ser el dilluns dia 11 d’agost. Després de les salutacions pertinents la primera activitat que vam fer al matí per conèixer-nos va consistir en el següent. Durant la fase online havíem escrit, entre d’altres, dos textos: un perfil de nosaltres mateixos i una redacció que es deia “Schreibtischwelten”, en què havíem de descriure els objectes que es troben al voltant del nostre escriptori i explicar la relació que hi tenim. Tant l’una activitat com l’altra van permetre que ens comencéssim a conèixer via Internet. Per a l’inici de la fase presencial, d’aquests dos escrits, les professores n’havien estret algunes frases de cadascun dels participants i n’havien fet un qüestionari. Tot fent preguntes als companys, els alumnes havíem de trobar a qui corresponien les afirmacions. En la redacció sobre el meu escriptori, per exemple, jo havia dit que a sobre a la paret, hi tenc penjat un quadre de Kandinsky. Una de les preguntes de la llista era, per tant, qui tenia un quadre d’aquest pintor damunt el seu escriptori. D’aquesta manera vam descobrir que l’escriptori d'Andreas és de color groc o que damunt la taula Mauricette hi té souvenirs. Hi ha una activitat semblant a la de l’escriptori en el llibre de text Aspeckte, Mittelstufe Deutsch de Langenscheidt.

Didàctica alemanya

La fase presencial del curs intensiu de didàctica de la llengua alemanya de Munic, “Mehr Autonomie für die Lerner” (“Més autonomia per als aprenents"), ha tingut lloc entre el 10 i el 23 d’agost a la seu central del Goethe Institut. L’ha dirigit un equip de dues professores, Beatrix Andree i Margret Rodi, i una assistent, Oxana Bambuch. Hi hem assistit vint-i-un alumnes, la majoria eren professores. Només hi ha hagut quatre professors. Com sol ser habitual en aquest tipus de cursos, l’element masculí hi és força minoritari. Tots érem professors d’alemany com a llengua estrangera i procedíem de diferents àmbits educatius: educació primària, secundària, universitària i per a adults en escoles d’idiomes. També hi ha participat un professor alemany d’Stuttgart que fa classe al Goethe Institut de Tòquio. Quant a la restant procedència geogràfica, dos professors eren del Senegal, una professora era d’Egipte i una altra del Líban. La majoria, però, érem europeus, sobretot de l’Europa central i de l’est: Eslovènia, Polònia, Eslovàquia i Txèquia. De l’Europa occidental hi havia dues professores franceses i dues de portugueses. A part d’Andreas, el professor que treballa al Japó, també hi havia una altra professora alemanya que treballa en una escola privada de Barcelona. De les Illes Balears en procedíem dos assistents, una professora de l’EOI d’Eivissa i jo mateix, que faig feina a l’EOI de Maó.

A part de les activitats a l’aula, que començaven a les nou del matí i duraven per norma general fins a quarts de sis del capvespre, molts de dies hi havia programades altres activitats culturals addicionals al vespre, com ara teatre o concerts. De fet, en els quinze dies que ha durat el curs, només n’hem tingut un de lliure, el dissabte dia 16. El curs ha tingut també una fase online. Les activitats a través de la xarxa van començar el 7 de juliol i es perllongaran unes quantes setmanes després de l’estada a Munic. En total el curs haurà estat de 100 hores.

Munic, Baviera

Se sent repicar de tambors. Fa un moment han passat pel meu carrer gegants i capgrossos, són les festes de Gràcia. Mentrestant intento resseguir el fil del passat bavarès. Baviera: un altre món, una altra tradició. Pretenc recórrer les meves estacions en aquesta regió, en aquest Bundesland de la República Federal d’Alemanya. Si algú es demana què hi faig aquí, tancat a casa, mentre a fora se celebra la festa, li diré senzillament que no en tinc cap ganes de cavalls, de pomada ni de terra a les sabates. La meva intenció és fer un repàs breu a aquesta geografia meva, agafar més tard el llibre i la tovallola i anar a fer un bany al mar abans de dinar. El meu propòsit es concreta ara de la manera que segueix.

Fa gairebé disset anys vaig visitar per primera vegada Baviera, era el mes d’octubre de 1991 i el segon cop que visitava Alemanya. Era a punt de complir vint-i-quatre anys. Durant el curs anterior m’havia presentat a un concurs d’expressió oral a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes, a Barcelona, i arrel d’això el Goethe Institut d’aquesta ciutat m’havia concedit una beca per fer un curs de llengua a Alemanya, concretament a Prien am Chiemsee. Prien era el nom d’una petita ciutat de Baviera al costat d’un llac, el Chiemsee, conegut com la mar de Baviera, el llac més gran del Land. Recordo una sortida en vaixell de vapor pel llac. Tot i que les vam poder veure des del barco, durant aquell viatge no vam desembarcar a cap de les dues illes més conegudes: la Herreninsel i la Fraueninsel. A la primera Lluís II de Baviera hi havia fet construir un palau d’imitació versallesca. Era també la primera vegada que sentia parlar d’aquest rei, del Märchenkönig, del rei de faula. En el transcurs d’aquella estada vam visitar un altre dels seus castells, Neuschwanstein. Al Goethe Institut de Prien vaig obtenir la meva primera titulació a Alemanya, el nivell intermedi (MSP, Mittelstufeprüfung).

Sis anys més tard, als vint-i-nou anys, vaig visitar Baviera per segona vegada, també va ser arran de l’assistència a un curs de llengua al Goethe, aquesta vegada a la petita ciutat de Murnau; aquest cop a través d’una de les beques que concedeix anualment la Conselleria d’Educació del Govern Balear juntament amb l’Institut Alemany. Va ser a Murnau durant aquell mes d’agost que vaig començar a interessar-me per l’Expressionisme alemany, ja que la ciutat havia estat un dels nuclis d’un dels seus moviments principals: Der Blaue Reiter, El Cavaller Blau: Gabriele Münter, Wassily Kandinsky, Franz Marc... També recordo que a Murnau vaig llegir Italienische Nacht, d’Ödön von Horvath, que durant els anys 30 havia viscut a la ciutat mentre es rebel·lava contra l’ascens del feixisme. A Murnau vaig obtenir la meva segona titulació: el nivell superior (OSP, Oberstufenprüfung).

D’aquest segon viatge en recordo també el darrer dia. Devíem haver acabat de berenar a l’hotel. Dic “devíem” perquè aquell any a Munic hi havia arribat i me’n tornava amb el meu company, que també havia fet un curs, a Rosenheim. Quan vam anar a pagar, al taulell de la recepció hi havia una televisió que en aquell moment informava de l’accident a París de Diana Spencer, Lady Di. Era el darrer dia d’agost.

La meva tercera visita a Baviera va ser ja a la capital, Munic. També hi vaig anar a fer un curs, aquest cop de didàctica de la llengua. Va ser durant les dues darreres setmanes del mes de juliol de 2003, ara fa cinc anys. Jo en tenia trenta-cinc. Tot i que ja hi havia estat durant uns dies durant les meves estades anteriors, aquella visita va representar gairebé la meva primera gran descoberta de la ciutat: el centre (Marienplatz, Sendlinger Tor, Viktuallienmarkt, Stachus...), els museus (la Alte i la Neue Pinakothek, el Lehnbachhaus), el parc (l’Englischer Garten) i el riu, l’Isar. Un cap de setmana vam fer una sortida al Starnberger See, on Elisabeth d’Àustria, Sissí, havia passat molts estius de la seva infantesa i primera joventut i on van trobar ofegat el seu cosí Lluís II. A l'Starnberger See vam visitar el Buchheim Museum, que alberga una col·lecció important de pintura expressionista.

Vaig tornar a anar a Munic durant el pont de la Constitució de 2006 i algunes de les coses que hi vaig fer durant aquella estada les vaig narrar en un parell d’entrades d’aquest mateix bloc. La meva sisena i última visita a la capital de Baviera ha estat durant els darrers quinze dies d’aquest mes d’agost. He tornat a navegar pel Chiemsee disset anys més tard, però tant l’Institut Alemany de Prien com el de Murnau ja no existeixen. La política lingüística dels darrers anys del Goethe ha consistit a fer tancar moltes de les seves seus situades a petites ciutats de l’Alemanya de l’oest, i de l’Europa occidental en general. L’Institut pretén expandir-se als països de l’est.

Aquesta meva darrera experiència a Munic serà matèria d’alguns dels meus pròxims escrits. Ara, mentre s’està celebrant el jaleo a Maó, me’n vaig a refrescar-me a la mar.

Giacomo Casanova

Vaig tornar de Munic el penúltim diumenge d’agost amb moltes ganes d’arribar a casa, agafar un llibre de la prestatgeria, estirar-me al sofà i llegir... Feia temps que no llegia, més ben dit: feia temps que no acabava un llibre, perquè en els darrers intents desapareixia l’interès molt abans d’arribar a l’última pàgina. Després d’estar en contacte amb la llengua alemanya de forma intensa durant quinze dies m’abellia llegir en català. Necessitava no haver de concentrar-me tant en el sistema lingüístic i en el vocabulari i, en canvi, poder-ho fer gairebé exclusivament en la història. La novel·la havia d’estar ben escrita, o ben traduïda en aquest cas, això sí!, perquè un dels problemes amb què m’havia topat darrerament en voler llegir en català, havia estat trobar-me un munter de faltes tipogràfiques, d’ortografia i fins i tot de sintaxi. Es veu que els correctors ja no s’usen...

Vaig agafar un llibre de la meva biblioteca que havia comprat ara farà devers tres o quatre anys al casc antic de Palma, un dia que amb uns amics vam decidir finalment anar a la llibreria Literanta, que havia obert un antic company de feina. Va ser la primera i última vegada que hi he estat. Vaig aprofitar per comprar-hi un llibre que em va caure a les mans per casualitat... o potser no per tanta casualitat, potser la il·lustració de la portada m’hi devia esperonar: un retrat de la duquessa de Sussex del segle XVIII, de Sir Thomas Lawrence.

Els lectors tenim cicles, vull dir cicles literaris recurrents: tornam una vegada i un altra als mateixos temes que un dia ja ens havien ocupat. És el que em passa a mi entorn de la literatura del i sobre el segle XVIII des que em vaig ocupar amb força dedicació de la biografia del pintor menorquí Pasqual Calbó. Diguem que per a mi aquest segle és una font de distracció gairebé segura.

No coneixia l’autor de la novel·la, un hongarès: Sándor Márai. Vaig llegir la contraportada. El llibre es basava en la vida de Giacomo Casanova. No em va caldre cap altra dada per decidir-me a comprar-la, tot i que no a llegir-la, encara. Ha estat, doncs, al cap d’uns anys que ho he fet.

La biografia de Calbó m’havia portat a la Venècia dels seus anys de formació, entre el 1770 i el 1774, i en aquella època vaig conèixer l’existència de l’incansable viatger, vint-i-set anys més gran que el menorquí. Ja n’havia sentit parlar, però ara l’expressió “ets un casanova” per aplicar-la a algú que lliga pels descosits i que trenca cors amb la facilitat de qui romp gots de vidre, com diria un amic meu, s’encarnava en un personatge real, amb data de naixement i de mort concretes: 1725, 1798, tot i que no de caducitat i de fama, com els segles transcorreguts des d’aleshores s’han encarregat de demostrar.

El meu cicle sobre Casanova, o la meva “suite Casanova”, com m’agradarà anomenar la meva petita recopilació i lectura d’obres literàries i visualització de pel·lícules sobre el personatge, va començar amb l’episodi de la seva mítica fugida de la presó dels Ploms del palau del dux de Venècia, on Casanova havia estat tancat per ordre de la Inquisició veneciana durant l’època de major depravació i corrupció de la Sereníssima República. Hi va estar reclòs durant setze mesos entre el 1755 i el 1756. Vaig deixar el llibre a un amic amb el qual he perdut gairebé tot contacte, i tot que un dia ja llunyà l’hi vaig reclamar i li vaig demanar que com a mínim em facilités la referència, encara no m’ha contestat al respecte.

Aquest amic, però, va ser qui al seu torn em va regalar la novel·la d’Andrea di Robilant, Un amor veneciano, amb el subtítol: La historia real de un idilio apasionado en la Venecia del siglo XVIII. Aquest idil·li se situa al 1753 i Casanova hi apareix com a testimoni i personatge privilegiat. L’obra té una proximitat extraordinària amb la vida de Pasqual Calbó, ja que hi apareixen altres personatges com ara Kaunitz o el cardenal Bernis que el pintor menorquí també va conèixer.

A aquests dos llibres va seguir la lectura de Casanovas Heimfahrt, de l’autor vienès Arthur Schnitzler. L’obra reconstrueix el viatge de tornada de Casanova a Venècia a les darreries d’estiu de 1770 després de catorze anys d’exili.

El llibre de Sándor Márai que ara he acabat de llegir, L’amant de Bolzano, s’emmarca en el temps durant els primers dies després de la fugida de la presó, durant la seva primera estació, a la ciutat de Bolzano, on el protagonista retroba un antic amor, Francesca, la comtessa de Parma. Aquesta retrobada dóna peu a l’autor per reflexionar sobre la personalitat de Casanova, sobre la seva condició amorosa. A través seu un també es demana sobre una de les qüestions més punyents que caracteritzen la seva vida, és a dir, de quin caràcter psicològic és l’impuls que el fa anar de cos en cos, de relació en relació, de ciutat en ciutat... Per cert, en marxar de Bolzano Casanova es va dirigir a Munic, d’on jo acabava d’arribar en començar la lectura: el tancament del cercle. La traducció de l’obra d’Antoni García Santiago permet oblidar-nos del tot que es tracta d’una versió, el seu català és ric i acuradíssim. L’única cosa que m’ha estranyat ha estat el fet que en parlar de la seva condició, de la seva idiosincràsia, potser de la seva especificitat, ho fes en canvi de la seva “especialitat”.

Mentre he fet aquest seguiment de les meves lectures entorn de Casanova, m’he adonat que oblidava de fet la primera de totes: Venecia de Casanova, de Felix de Azúa, dins la magnífica col·lecció Ciudades de la Historia de l’Editorial Planeta, una col·lecció que malauradament es va deixar de fer.

Juliol a Berlín, 2005

Le Cirque des Hommes

No he estat mai al Brasil, m’agradaria molt d’anar-hi, com Stefan Zweig, per exemple, que va ser convidat per la República a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però us puc situar en el moment actual a les Illes, a qualsevol poble o ciutat, a Barcelona, a Alemanya, a Berlín per exemple, o a Venècia i a Roma, o a Mèxic o a Nova York, a Londres, a Varsòvia, a Praga o a qualsevol ciutat europea que hagi estat o no, o a Istanbul. Acotaré el temps, i com a resultat això concretarà també els personatges d’aquesta història. He estat fora de Mallorca els dos darrers mesos d’estiu, el juliol i l’agost, el meu itinerari ha estat el següent: Menorca, Palma per enllaçar amb Berlín, Praga, Menorca i una altra vegada Palma. Me n’he anat i he tornat i quan un se’n va i torna vol dir que està arrelat a un lloc.

A Berlín hi vaig anar a fer un curs durant els primers quinze dies de juliol. Parlo alemany i això em facilita allò que dèiem de les garrofes. Hi vaig anar tot sol i era la sisena vegada que hi anava. Tampoc no era el primer curs que feia ni a Berlín ni a Alemanya en general: n’he fet a Hessen, Baviera, Baden-Württemberg i Saxònia. De les sis vegades que he anat a Berlín, tres hi he estat acompanyat, un cap d’any amb en Jordi, uns dies d’estiu amb en Tòfol i una Setmana Santa amb en Thomas. Tinc un molt bon amic a Berlín, el vaig conèixer ara farà uns disset anys, a Frankfurt, la primera vegada que jo anava a Alemanya, devíem tenir tots dos vint-i-dos anys. Aleshores em vaig allotjar a casa seva, a ca els seus pares, l’àvia vivia al costat, eren forners i pastissers d’un poble proper a Frankfurt del Main. Llavors en Roger estudiava Llengües Romàniques i feia dos mesos que aprenia català, avui en dia en Roger treballa a una universitat de Berlín i fa classes de català. Vaig ser a sopar a ca seva, viu a prop de la plaça de Baviera. Va ser un sopar d’algues japoneses entre vells amics, que es troben al cap del temps. Feia temps que no el veia, en Roger! Sèiem al costat de la finestra de la cuina, oberta al pati interior, explicant-nos coses, a les acaballes del sopar en Roger em va haver de fer adonar que la meva veu hi ressonava, havíem passat de parlar una estona en alemany i aleshores ho fèiem en català durant el sopar. Ah, per cert!, en Roger ha escrit una tesi sobre Ramon Llull i ha traduït autors catalans a l’alemany, però no va ser sobre això que vam estar parlant al sopar, vam parlar de coses més personals, més properes, vam parlar de fet de les nostres felicitats actuals i vam rememorar vells temps.

 
Dels personatges més vitals i entranyables del grup de Berlín, en sobresurt Laura, una noia italiana, jove, molt maca, amb qui rèiem molt i amb qui “qualche volta andiavamo a chiachierare”. El grup era variat, eren sobretot dones i provenien de tots els llocs del món, d’Europa, del Canadà i dels EEUU, del Brasil, d’Azerbatjan, de l’Iran,... Aquests cursos són pesats, són cursos intensius. Jo em recordava de Munic, però havia decidit que ja n’havia après i que aquesta estada l’havia de portar d’una altra manera. Aleshores era amb n’Hugo i amb ell havia deixat a Mallorca les ganes de fer un curs a Munic. Abans de conèixer-lo havia pensat en Munic per viure a fons la ciutat, en aquells moments, però, no em feia falta conèixer la ciutat, preferia estar a soles amb la persona i aquesta persona era a molts quilòmetres de distància. A Berlín en canvi, m’aixecava cap a les set per ser a les nou a l’Institut i m’ho prenia tot amb tota la filosofia i tot el bon humor del món. El tema del curs també em va agradar més, anava sobre art. 

Es pot dir que conec les pinacoteques de Berlín, ja les coneixia, però no havia estat mai a l’Alte Nationalgalerie, perquè aquella Setmana Santa amb en Thomas hi feien reformes. A la Neue Nationalgalerie feien una exposició sobre el centenari del grup de pintors de Die Brücke. A l’edifici de Mies van der Rohe de la plaça de la Filharmònica i de tants altres edificis, altres anys hi havia visitat exposicions de Gaugin, d’expressionistes alemanys, de Georg Großz i la del Moma, la col·lecció del Museum of Modern Art, que durant aquella Setmana Santa era exposada a Berlín mentre feien obres a la seu de Nova York. 

 Aturàvem per dinar cap a la una, menjàvem bé, potser massa per al cap d’una hora continuar amb el curs fins devers les cinc de la tarda. I encara després anàvem al teatre o al cinema. Vaig veure un parell d’espectacles bons, un tot sol l’endemà d’arribar, al Tipy, al Zelt, a l’envelat dels jardins del Reichstag, “Le Cirque des Homes”, un espectacle molt cuidat d’acrobàcia, amb dues copes de vi negre que em vaig prendre i que em donaren alegria. L’altre va ser en grup, vam anar a la Neuköllner Oper a veure un musical alemany, actual, un projecte dels alumnes del darrer curs d’arts escèniques de la Universitat.