Rudolf Friemel, de Catalunya a Auschwitz

El 27 de novembre de 2011 va ser un diumenge fred, però assolellat.  No hi pensava anar.  De fet, quan la professora polonesa que m’ho havia demanat, durant una trobada al mes de maig a Portugal -”què trobes de fer una visita a Auschwitz durant l’estada a Polònia?”-, gairebé li ho havia desaconsellat en respondre-li amb una altra pregunta, és a dir: si realment volia que els alumnes i professors que s’havien d’estar a Silèsia, concretament a Zabrze -Hindenburg, en alemany-, recordessin la ciutat i la regió pels camps de concentració, que realment només eren a devers una hora de viatge en cotxe.  

Qui va voler visitar Auschwitz i Birkenau ho va poder fer, però fora de programa.  Alumnes i professors de gairebé tots els països que participaven en la trobada -Alemanya, França, Itàlia, Portugal i Turquia- finalment hi van anar. Em sembla recordar que van ser les professores franceses les úniques que no van voler fer la visita. Volien estalviar-se’n el tràngol: ja en tenien suficient amb treballar en una escola d’un barri de París que també havia patit les deportacions i amb una placa a la façana -i a la memòria- que en recorda les víctimes.

Jo havia arribat a l’hotel del centre de Zabrze el dissabte vespre.  Tot i que ja li havia dit que no hi pensava anar, al matí de bona hora em va venir a despertar a l’habitació el professor portuguès. Havia llogat un cotxe per anar-hi amb els alumnes, al cotxe hi havia una plaça per a mi perquè eren un alumne manco dels que en principi hi havien d’anar.  El destí, el professor portuguès i les circumstàncies es van posar en contra de la meva voluntat -i desmotivació- inicial i finalment vaig anar a Auschwitz carregat de por, però amb la benaurada companyia d'un amic.  No puc dic que estic content d’haver-hi anat, perquè en aquest context content és el sentiment més llunyà.  Guardo en la memòria l’escenari de l’horror.  Jo ja havia visitat altres camps de concentració, recordava els espais però se me n’havien oblidat els noms.  Intentaré recordar-me’n en un altre moment.  Tampoc escriuré ni descriuré aquí el vocabulari i la geografia de l’horror.  N’hi haurà prou amb les imatges que en perduren, i l’absolut silenci trencat solament per un moment de fuga al violí.      

Una de les parts més emotives de la visita va ser la coneixença de Rudolf Friemel, xofer i mecànic, executat el 30 de desembre de 1944 als trenta-set anys a Auschwitz per ser un dels membres de la resistència internacional en el camp. Segons el carnet expedit per la Generalitat de Catalunya sis anys abans de la seva mort, Rudolf havia format part -als trenta-un- de les Brigades Internacionals, que des de la República havien lluitat en contra del feixisme. Així com s’informa en un panell de l’exposició, devers dos mil austríacs van lluitar en contra de Franco i els seus col·laboradors feixistes Hitler i Mussolini.

Un altre dels moments més emotius també el vaig experimentar davant les fotografies del camp de concentració de Mauthausen, on havien estat deportats els menorquins com Rudolf.

Adéu als infants republicans. Plaça de la Conquesta, Maó

Des de ca meva fins a la plaça de la Conquesta de Maó només hi ha uns deu minuts a peu, però el viatge històric que s’hi pot fer és incommensurable. Geogràficament s’acaba sortint a l’Arravaleta pel carrer del Nord, que dóna al vent de Tramuntana. Es deixa el Carme a la dreta -església i claustre-, es passa per davant del mercat del peix i s’enfila amunt cap al portal del Mar -amb vistes al port des de dalt de la Costa de ses Voltes.

La plaça de la Conquesta és la part més antiga de la ciutat, indret equívocament inexpugnable, enlairat dalt dels penyals.  Hi vaig amb relativa freqüència perquè hi ha la biblioteca pública, situada a l’antiga casa de la família Mercadal, amb una col·lecció no gens menyspreable de films en DVD.  De llibres, no en prenc cap mai en préstec.  De pel·lícules, sí; una de les darreres: Au Revoir les Enfants.

Au Revoir les Enfants, de Louis Malle, la vaig tornar a mirar -per segona vegada?- dimecres passat al reproductor de DVDs de casa després d'haver-ho fet més d’un quart de segle abans en qualque cinema de Barcelona -no l’havia tornat a veure des de llavors? O tal vegada sí, per rememorar un altre cop el trasbals d’emocions que m’havia produït?  Em pensava que l’havia vista per primera vegada al cinema el 1986, però no, devia ser el 1987, any en què va guanyar el Lleó d’Or al festival de Venècia.  Forma part de la meva llista particular de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, així mateix com L’ami retrouvé (Reunion, L’Amic Retrobat), que també devia veure a Barcelona un parell d’anys més tard.  Tant l’una com l’altra enalteixen l’orgull discret i l'exquisida sensibilitat del nen hebreu preadolescent i cultivat, orgull i sensibilitat focalitzats en la música i la literatura.

En realitat, la plaça de la Conquesta de Maó, amb l’estàtua fatxenda -llegeixi’s de 1950- del conqueridor medieval Alfons III, no existia de fet abans de 1944, en què es van acabar d’enderrocar les antigues cases que les bombes llençades per l’aviació italiana, alemanya i espanyola havien destruït al final de la Guerra Civil en el transcurs de la Batalla de Menorca, en què l’illa finalment es va haver de rendir davant les tropes franquistes. 

En qualsevol cas, l’indret devia ser molt probablement un intricat de carrers medievals. Recordo haver participat a finals dels anys noranta en una visita guiada per Maó, durant la qual se’ns va obrir una portalada del costat mateix de la Biblioteca.  S’hi entreveia el que quedava de l’estreta silueta d’un carrer àrab, apuntalat per bigues d’una banda a l’altra i que evocava amb força la porta suposadament àrab de la costa de cas General.  

Després del bombardeig, la façana de la casa Mercadal, la seu actual de la biblioteca pública, va quedar ben bé a la vista i des de llavors ençà presideix la plaça.  Entre els edificis circumdants, pels quals queda encabida, hi ha els murs feixucs de la façana posterior de l’església de Santa Maria, del segle XIX.

A Au Revoir les Enfants Malle narra cinematogràficament la pròpia experiència. A principis dels anys quaranta a la França ocupada pels alemanys, i amb la finalitat d’apartar-lo de la guerra, Louis -Julien Quentin a la ficció- va ser internat pels pares en un col·legi catòlic de frares, collège d’Avon, a prop de Fontenaibleau, juntament amb el seu germà gran Bernard. Allà hi va fer un amic dos anys més gran que ell, Hans Helmut Michel -Jean Bonet-, que després va resultar ser jueu -Jean Kippelstein .  La Gestapo el va descobrir i el va arrestar a mitjans de gener de 1944 juntament amb dos al·lots hebreus més que el pare Jacques -Père Jean- havia fet amagar a l’internat per protegir-los dels nazis.  L’amic hebreu de Louis va ser exterminat al febrer al cap de concentració d’Ausschwitz quan tenia 14 anys.  El frare protector va ser deportat a Mathausen i hi va morir una setmana després de l’alliberament.  

Arrambat al mirador del pont des Castell que dóna al port de Maó des de la plaça de la Conquesta, el 8 de febrer de 1939 es va veure salpar cap a Marsella el HMS Devonshire, el vaixell de la marina britànica carregat amb centenars de refugiats republicans menorquins que, després de perduda la Guerra, fugien cap a França.  Talment com el pare Jacques, catòlic, molts d’ells serien deportats finalment al camp de concentració de Mathausen, on la major part hi va perir.

Holocaust: Auschwitz

Efemèrides d'avui: cap d'any a la Xina, comença l'any del ca, "felicitats a tots aquells que hagueu nascut sota aquesta zoologia!". Mozart compleix 250 anys: "per molts anys Wolfi! Pel març et vindré a veure a Salzburg i celebraren plegats el teu aniversari, ok? Fins aleshores llop austríac!" Però avui es commemoren també seixanta-un anys de l'alliberament dels empresonats al camp de concentració nazi d'Auschwitz, i a aquest fet és al que vull dedicar avui la memòria, així com el recorda en particular molta gent privada i, col·lectivament, gran nombre d'institucions. Ara mateix sentia a Catalunya Cultura els acctes prevists per avui al Principat. No crec que a Mallorca hi ha hagi gaire repercussió, la inèrcia de la nostra política m'ho fa descreure.

La meva manera de celebració particular serà aquesta: ara fa onze anys, al 1995, també es va commemorar l'Any Internacional de la Tolerància i el 50è Aniversari de l'Holocaust Nazi. Jo prestava llavors uns serveis que ja no existeixen des que es va suprimir a Espanya el servei militar universal i obligatori. Antimilitarista, pacifista com sóc, vaig fer la Prestació Social Substitutoria -així s'anomenava- a Barcelona, en una institució que respon a les sigles CIDOB: Centre d'Informació i Documentació de Barcelona, una entitat que es dedica a fer el seguiment i l'arxiu dels desastres bèl·lics i famèlics d'arreu del món i de dur a terme projectes d'ajuda al "món subdesenvolupat" -quina expressió més lletja! La meva labor va consistir sobretot a fer de corrector de textos en català i a confegir una cronologia de les desgràcies internacionals del món per a la revista d'aquesta institució, deCIDOB. Era el moment més sagnant de la guerra de Bòsnia. La seu del CIDOB és al carrer Elisabets del raval de Barcelona, en un antic edifici amb una capella convertida en biblioteca. Passava, doncs, els matins i alguna tarda al centre de la ciutat: va ser un hivern molt maco.

Recordo que era allà que un dia em va telefonar un bon amic de Menorca, amb qui havia estat vivint i treballant l'any anterior a l'illa de Formentera. Ell era a Ciutadella preparant el número 10 de la revista Sa Sínia, el butlletí informatiu de l'Ateneu Alternatiu de Ferreries, que aquell estiu es va titular NN ("Nacht und Nebel"), Per la dignitat humana i es va voler dedicar als menorquins deportats als camps de concentració. Em va demanar si hi volia escriure un article i així ho vaig fer. Em plau, onze anys més tard de tot allò, reproduir-lo avui aquí. És, com he dit, el meu tribut a la Memòria. Al final de l'article, anotaré també la referència de tota una sèrie d'obres literàries, autobiografies, memòries novel·lades o novel·les, que m'agrada emmarcar sota el títol de Literatura dels KL, llibres que contribueixen al coneixement més directe de les persones reals -o de ficció- que no només van tenir la mala sort de ser els protagonistes d'un dels més grans infortunis de la humanitat sinó que a més van tenir també el coratge i la valentia de voler reviure tots aquells fets funestos a fi d'estampar-los al paper perquè mai no s'oblidin.

VÍCTIMES DE LA VERITAT, TESTIMONIS DE L'HORROR

És impossible fer-se una idea el 1995 de l'experiència que van viure fa devers cinquanta anys els deportats als camps de concentració nazis. Parl dels que hi van sobreviure, perquè l'horror per als que hi van morir és encara manco concebible. De fet, anihilació, extermini i genocidi són actes que trobaran per sempre més el seu referent més esfereïdor en la nostra Europa de la Segona Guerra Mundial. Anava a dir que hi troben el seu referent més salvatge, però la salvatgia té aquell tret d'irracional i incontrolat que de qualque manera podria atenuar el terror del crim col·lectiu organitzat. Perquè, a més de salvatge en allò que té de bestial, la inhumanitat de l'extermini va ser major, si cap, si s'atén el fet que aquests camps van ser concebuts racionalment, i ho foren amb una finalitat concreta, premeditada i volguda: contruir llocs de concentració, de reclusió, i tota una maquinària de mort. Dirigents del nacionalsocialisme alemany van idear i ordenar la construcció de càmeres de gas, forns crematoris i fosses comunes en els camps. Qualcú va proposar fredament experimentar l'efecte letal de la injecció de benzina directa al cor i dissecar els cossos dels deportats morts per a la investigació mèdica. El gènere humà hi va ser classificat i etiquetat segons el grau d'indesitjabilitat dels seus membres, en contrast amb la raça ària. I no es tractava només de la serva inferioritat racial -jueus, gitanos,...-, sinó també de la seva degeneració mental o ideològica -anarquistes, comunistes, ...-, de la seva desviació sexual -homosexuals-, de la seva discapacitat física o psíquica o de la seva manca de procedència -apàtrides-; a més, és clar, d'aquells que s'havien resisitit a l'ocupació de llurs països -polonesos, russos, francesos, etc.

De menorquins, com d'altres defensors del govern de la República, també n'hi van anar a raure. N'hi moriren. D'altres encara ho poden explicar. La primera notícia que hi va haver deportats illencs, la vaig tenir mentre fullejava Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. En un apèndix del llibre l'escriptora i investigadora reporta el nom de la gent dels Països Catalans que, afectats per la llei franquista de responsabilitats polítiques del febrer de 1939, van haver d'exiliar-se. Una vegada travessats els Pirineus, van ser aplegats en camps francesos de refugiats, on els més febles, entre ells molts d'infants, van perir d'inanició. Una de les poques maneres de sortir dels camps de la fam va ser allistar-se, començada ja la Segona Guerra Mundial, a les companyies de treballadors estrangers, una de les comeses de les quals fou la construcció de la línia fortificada Maginot a fi d'aturar l'avançada alemanya. A mesura que s'ocupava França, molts treballadors van ser fets presoners de guerra i conduïts als caps de concentració nazis d'Auschwitz, Buchenwalt, Coswig, Dachau, Ravensbrück,... i, sobretot, pel que fa als republicans catalans, al de Mathausen, el cinquantè aniversari de l'alliberació del qual pels aliats es compleix el maig d'enguany.

Ha estat arrel dels preparatius d'aquesta commemoració que en Nel Martí em va telefonar i em va fer saber que de deportats menorquins encara n'hi ha que viuen. El periple d'aquests illencs fins a arribar als camps de la mort o als Kommandos adjacents no és casual i sembla ser que els dirigents franquistes n'estaven assabentats. Que hi continuessin reclusos es deuria a les previsions de les negociacions amb dirigents hitlerians i s'emmarcaria també en l'aliança entre tots dos règims. Els republicans espanyols no eren en un principi cap enemic directe del feixisme alemany. Aquest fet contrasta amb unes informacions aparegudes recentment en alguns mitjans de comunicació on s'afirmava que ambaixadors dels primers anys del franquisme en alguns països de l'est europeu, tot valent-se de regulacions del temps de les expulsions dels jueus de la península ibèrica al segle XV, havien facilitat la llibertat a jueus i gitanos en poder nazi. Hom malsospita d'aquestes informacions que, sense negar-los la possible veracitat, van ser esbombades amb oportunisme tot aprofitant la simpatia creada al voltant del carisma emprenedor del Schindler de La llista d'Spielberg, amb qui la comparança d'aquests "herois" ambaixadors franquistes es feia inevitable. Tot el que això vindria a demostrar és, per contra, coms els fides a la República foren doblement maltractats.

Si això fos així, si s'hagués volgut invitar subtilment a la comparació entre l'empresari i l'ambaixador afins als règims feixistes alemany i espanyol repectivament, això seria res comparat també amb aquells qui neguen sense pal·liatius l'existència dels camps de concentració i, per tant, l'extermini allà dedins d'11 milions de persones, 6 milions de les quals, jueves: per a qui els Konzentrationslager serien, transcrivint la ironització d'una amiga alemanya sobre les afirmacions negacionistes neonazi-feixistes, com una mena de Judenherberger -"albergs per a jueus"-, on els jueus harien passat les vacances. La ironia es basa en el mot Jugendherberger, que sí que vol dir "alberg de joventut". Segons ells, que amb les seves actituds i asseveracions han fet trontollar a Alemanya el dret democràtic a expressar-se lliurement, tot hauria estat un muntatge aliat fet a partir de la filmació i la fotografia d'escenes esgarrifoses, corprenendores i macabres preparades per a l'ocasió. En resum: un complot ideat per al sotmetiment psicològic dels vençuts. Tot plegat: una mentida històrica. És difícil certament amagar l'extermini de tanta gent i a Menorca mateix trobarien víctimes de la veritat, testimonis de l'horror.

Afirmacions com aquestes no són marginals i poden trobar repercussió en aquella gent que mai no ha volgut o no vol creure que els seus familiars de qualque manera en puguin ser còmplices, gent a qui l'horror també els toca de molt a prop. De fegades es fa molest i incòmode emprar termes com raça o nacionalisme en un conversa amb centreuropeus, ja que aquests termes s'han sobrecarregat d'aquella significació encunyada pel nacionalsocialisme alemany. Tanmateix, les races i les nacions segueixen existint. L'altre dia un jove passejava per les Rambles barcelonines folrat en paper on havia escrit que ell era racista perquè li agradaven totes les races.

De responsables directes de l'Holocaust nazi, encara n'hi ha de vius i lliure. Però així com és errònia l'actitud de qui nega el genocidi executat pels dirigents del III Reich, tampoc no és encertada la d'aquells ciutadans alemanys que, pel simple fet de ser-ho, encara avui se'n senten personalment culpables. Com tants altres fets d'aquesta índole, aquest tampoc no s'ha d'oblidar. Els sobrevivents i els familiars directes de les víctimes no l'oblidaran mai. Per a la resta la manera de recordar és assumirne civilment i col·lectivament el vessant històric. Willy Brand, en el seu càrrec de canceller de la República Federal Alemanya, es va reconèixer a Polònia moral de l'Alemanya nazi. La República Democràtica mai se'n va considerar hereva moral. L'assumpció històrica vol dir reconèixer que aquests actes van ocórrer, ser conscient dels mals comesos i, doncs, emparar-ne les víctimes. La RFA va reconèixer el genocidi dels jueus i els ha sobrevingut, però les comunitats gitanes alemanyes encara esperen avui que qualcú respongui dels seus 500.000 morts.

* * *

Literatura dels KZ

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser (Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz