Berlín, 03.03.00 20h. Som al Kalkscheune i falta mitja hora perquè comenci l’espectacle. Estic assegut a una taula tot sols per a mi. Quan he arribat no hi havia gaire gent, per la qual cosa m’he pogut asseure estratègicament, ben davant l’escenari. Essent com som a Alemanya no seria d’estranyar que aparegués qualcú i em demanés de compartir taula. Aquest lloc no ha canviat gens ni mica de l’última vegada que hi vaig ser. El to lumínic general és vermell. L’hi dóna el vermell domàs de les cortines, les tovalles, la llum tènue de les làmpades i les espelmes. Dos cavallers s’asseuen en una altra taula. El que em dóna l’esquena vesteix un jupetí. En una altra hi ha dos joves. Em manca qualcú per comentar la jugada. Quan he arribat només hi havia ocupades les primeres fileres de la sala. Ara l’enrenou ja és considerable. Em sent una mica cansat, res d’estrany després de tant de turisme. Esper que això no sigui un inconvenient a l’hora d’endinsar-me en les cançons de Popette Betancor. M’acab de menjar un bretzel i estic per demanar-ne un altre. M’estic animant amb aquesta cervesa que m’estic prenent. La dona amb la panera de bretzels ja és aquí: dos marcs. Cinc la cervesa. Sí que m’ha afectat! Me n’acab d’abocar un glop damunt el jersei.
El "Grand Tour" era el viatge de formació que feien els joves europeus al llarg del segle XVIII pel nostre continent. El destí predilecte era Itàlia. A l'illa de Menorca hi van fer escala molts joves britànics. Per a mi aquest bloc és un dietari dels meus viatges, ja siguin geogràfics com purament vitals, d'aquells tours que fa l'ànima tant si la transporta el cos com si no.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1998. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1998. Mostrar tots els missatges
dilluns, 23 de juliol del 2007
Berlín 2000.03.03 (I) Apunts
Som al metro. A punt per sortir-ne. M’acab d’adonar que no he validat el bitllet. Afortunadament, no hi ha cap revisor. Ara surt.
Torn a ser al metro. Sembla que no hi ha sort: la Neue Nationalgaleriela Oranienburgerstraβe , on hi ha la nova sinagoga de la ciutat.
El que deia: el març deu seu un mal mes per anar de museus per Berlín. Al Hamburger Bahnhof tampoc no es poden visitar totes les sales. El més interessant que he vist ha estat el Mao d’Andy Warhol. A la llibreria he fullejat un llibre de fotografia de George Platt Lynes, un fotograf americà de la primera meitat del segle passat que va retratar artistes i escriptors com Thomas Mann, E.M. Foster, Jean Cocteau o Dalí. Els seus actes masculins són bellíssims, impressionants quan un pren consciència de l’època en què les fotos, en blanc i negre, van ser preses.
Torn a ser de tornada a l’Oranienburgerstraβe per dinar, davant la porta d’un forjador d’escultures de ferro, al costat del Tacheles, un cafè alternatiu d’aquesta part de la ciutat amb un pati interior amb taules i bancs i expiracions i olors denses de marihuana.
Mentre anava al museu m'he banyat. Plovia a bots i barrals. Ara mateix acab de posar-me els mitjons que he comprat aquí a la cantonada. Em sent millor amb els peus calentets. Sort que per a això també hi ha solució.
dimecres, 18 de juliol del 2007
Berlín 2000.03.01/02 Apunts
01 de març de 2000. Ja he arribat a Berlín, cap problema amb els mitjans de transport: avió des de Palma, autobús de Tegel a Zoologischer Garten, metro fins a
02 de març: Berenar. Klaus se n’ha anat a treballar, fa de cuiner al restaurant del Zoo. He sortit de casa i he decidit anar a peu fins a la Gedächniskirche i a l’Europa Center. He fet la reserva d’una entrada per demà al Kalkscheune, on vull anar a veure i escoltar Popette Betancor, una cantant amb cama hispànica que vam descobrir amb en Jordi el cap d’any de 1999. Actuava en un espectacle de cabaret juntament amb Georgette Dee, al Hebel Theater. Som al metro. L’he agafat a la Nollendorfplatz , a prop d’allà on hi ha l’agència de viatges. No hi ha hagut sort: els bitllets d’avió de Pasqua comprats a Berlín són dos-cents marcs més cars que comprats a Palma. Em dirigesc a Berlín Mitte. Fa sol. Aquí encara construeixen, sanegen i rehabiliten per tot arreu. És el paisatge que es veu per les finestres del metro elevat.
Unter den Linden, Reichstag, Humbold Universität... A l’Altes Museum el pis de dalt és tancat. Llàstima! Hi ha pintura que m’interessava: Goethezeit, Classicisme, Romanticisme... Obren a final de mes.
Venint cap aquí, al cafè November, i abans de la tempesta de pedra que ha caigut mentre passava per davant del multicine Village Cinema, que inauguren demà en una antiga fàbrica, venint cap aquí –deia- m’he recordat d’un museu d’art modern, el Hamburger Bahnhof. És a prop de l’hotel on ens vam allotjar amb en Jordi aquell cap d’any. Em ve al cap l’Invalidenstraβe. Allà devora també hi ha la Brechthaus , la Casa de Brecht, i el cementiri on és enterrat juntament amb altres escriptors: els germans Mann, Anna Seghers...
El temps ha canviat, definitivament. Avui dematí ha fet sol, que he aprofitat per pujar a la cúpula de l’edifici del Reichstag. Ara plou. Sort que Andreas, previsor, m’ha deixat un paraigua. Miraré si puc comprar l’entrada per anar a veure l’espectacle sobre els Comedian Harmonists a les vuit. És la història d’aquest grup a capel·la dels anys vint trenta intercalada amb les seves cançons: “Veronika, der Lenz ist da”, “Mein kleiner grüner Kaktus”, “Irgendwo auf der Welt”... El “Komödie” és un teatre burgès i, en part degut a qüestions de profunda nostàlgia, l’edat dels espectadors ha estat bastant elevada, llevat d’algú que, com jo, s’hi ha perdut. He acabat el dia al Café Berio.
I avui fa un any: Cleveland, Ohio
diumenge, 18 de març del 2007
Brecht a Menorca: "L'Òpera de Tres Rals"
Article publicat al Diari Menorca (4.09.1998)Durant aquest 1998 se celebra el centenari del naixement del dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht, recordat a Menorca gràcies sobretot a l’estrena que el 1994 les companyies Grup Groc i La Clota van fer de L’Òpera dels Tres Rals. Brecht va escriure aquesta obra a Berlín el 1928, és a dir a l'Alemanya de la República de Weimar, cinc anys abans de l’arribada al poder dels nacionalsocialistes i del seu consegüent exili, als països nòrdics primer i als Estats Units després. L’escenificació a casa nostra d’aquesta peça emblemàtica no hauria de ser entesa com un fet aïllat o merament casual, ja que en el fons ha representat la incorporació al món teatral menorquí d’una molt innovadora concepció escènica, una concepció del teatre que el mateix Brecht va encunyar amb el nom de Teatre Èpic.
El títol d’aquest escrit ha estat gairebé manllevat del nom d’un article que l’historiador de teatre Xavier Fàbregas va publicar a Serra d’Or: Brecht i el teatre èpic a Catalunya, en el qual ressenyava la tradició brechtiana al Principat, on el mes de juny de 1963 precisament aquesta obra, L’Òpera dels Tres Rals, va representar també el tret de sortida de l’escenificació d’obres de Brecht i d’altres autors, alemanys i catalans, que van emprar la seva mateixa tècnica teatral.
El protagonista de l’obra, Mackie Messer -Mac the Knife en anglès- és força conegut, degut en gran mesura a la famosa cançó musicada, com totes les de L’Òpera, per Kurt Weil, fins al punt que tot sovint se sap qui és el personatge del lladre sense potser conèixer l’obra d’on va sorgir ni l’autor que li va donar cos. Aquest criminal heroi, al qual tot Londres atribuïa la gamma complerta dels actes delictius, inclòs el de gran proxeneta, no estava fitxat sorprenentment per la Policia, ja que el seu cap superior, Brown, era –ves per on!- el seu millor amic d’ençà que havien servit junts l’Exèrcit. Les circumstàncies havien fet que tots dos tinguessin èxit, per bé que en camps diametralment oposats. En comptar amb la connivència del seu amic policia, Mackie Navalla exercia els seus delictes amb impunitat, però això es va acabar quan va gosar casar-se d’amagat amb la filla de Jonathan Jeremiah Peachum, la innocent Poly, després d’haver-la seduït.
Aquest Peachum era un empresari propietari d’un negoci força escabrós, ja que qualsevol que volgués fer de captaire a la ciutat de Londres sense ser apallissat en l’intent li n’havia de pagar la llicència, que només ell concedia després que l’aspirant a indigent fos instruït en les difícils arts de provocar compassió, feina àrdua perquè la gent benestant estava cada vegada més immunitzada davant les usuals representacions de la misèria, ja assimilades, i no es deixava impressionar per res que li fes amollar un ral.
A fi de fer justícia per haver-se atrevit a arravatar-li la filla, l’empersari vol fer penjar el criminal. Quan Peachum s’assabenta, però, que Mackie Ganivet és íntim del cap superior de policia, se les enginya per coaccionar l’Autoritat, tot fent ús del suborn. Aprofitant que durant aquells dies se celebren les festes de la coronació de la reina d’Anglaterra, Peachum amenaça el policia de fer que tots els indesitjables de la ciutat es manifestin en corrua renouera. Davant la pèssima imatge que representaria tal macabra alteració de l’ordre públic, i en uns dies tan assenyalats, el cap de policia Brown es veu obligat a cedir i fer portar el seu amic usurpador al patíbul. Finalment, però, Mackie Ganivet es veu afavorit per un apoteòsic indult, mostra de gràcia de la reina el dia de la seva coronació.
Aquest Peachum era un empresari propietari d’un negoci força escabrós, ja que qualsevol que volgués fer de captaire a la ciutat de Londres sense ser apallissat en l’intent li n’havia de pagar la llicència, que només ell concedia després que l’aspirant a indigent fos instruït en les difícils arts de provocar compassió, feina àrdua perquè la gent benestant estava cada vegada més immunitzada davant les usuals representacions de la misèria, ja assimilades, i no es deixava impressionar per res que li fes amollar un ral.
A fi de fer justícia per haver-se atrevit a arravatar-li la filla, l’empersari vol fer penjar el criminal. Quan Peachum s’assabenta, però, que Mackie Ganivet és íntim del cap superior de policia, se les enginya per coaccionar l’Autoritat, tot fent ús del suborn. Aprofitant que durant aquells dies se celebren les festes de la coronació de la reina d’Anglaterra, Peachum amenaça el policia de fer que tots els indesitjables de la ciutat es manifestin en corrua renouera. Davant la pèssima imatge que representaria tal macabra alteració de l’ordre públic, i en uns dies tan assenyalats, el cap de policia Brown es veu obligat a cedir i fer portar el seu amic usurpador al patíbul. Finalment, però, Mackie Ganivet es veu afavorit per un apoteòsic indult, mostra de gràcia de la reina el dia de la seva coronació.
Aquell juny de 1963 a Barcelona L’Òpera dels Tres Rals va adquirir un valor simbòlic afegit quan, a punt de ser estrenada després d’haver superat tots els permisos, mitja hora abans de la representació va ser sobtadament prohibida per Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre d’Informació i Turisme. I el cas és que el general Franco es trobava en aquells moments a la ciutat. L’explicació que en va donar l’actual president de la Xunta es va resumir en dues paraules: “por respeto”. L’obra va poder ser finalment estrenada al Palau de la Música el 12 de novembre.
L’Òpera dels Tres Rals enceta tant al Principat com a la nostra illa un tipus de teatre que intenta fer sortir a la llum el funcionament corrupte de la nostra societat, destapar aquelles situacions d’injustícia que l’ús i el fet de no haver estat qüestionades han fet esdevenir quotidianes, normals, inqüestionables i fins i tot evidents; fins al punt que un pot arribar a creure que són així per sentit comú. Massa sovint allò que arriba a legitimar l’estat de les coses, i doncs també de les injustes, la seva raó de ser, és precisament el fet d’haver-se perpetuat, d’haver-se convertit en tradició. Haureu sentit a dir: “això ha de ser així perquè sempre ho ha estat”. Amb el teatre èpic Brecht desemmascara l’engranatge viciat dels lligams econòmics, dels mecanismes socials i, de retruc, de les relacions humanes del món en què vivim i és per això que les seves obres esdevenen font de coneixement, procés de conscienciació i presa de posició davant de les múltiples injustícies assimilades ja en els gens de la nostra cultura.
A L’Òpera dels Tres Rals Brecht es planteja una problemàtica social en l’espai i en el temps que és traslladable a altres realitats enfora d’aquell marc temporal i espaial, de tal manera que l’espectador, un cop distanciat de la seva immediatesa quotidiana, hi pot reconèixer el seu present: la impunitat amb què actuen els criminals, la complicitat institucional amb el crim, l’ús de la coerció, del suborn, de l’engany, de l’extorsió, l’apropiació privada d’allò que és públic, el poder fàctic de les classes avantatjades, el fet d’aprofitar-se econòmicament de les necessitats, de les misèries del proïsme, la hiperinsensibilitat de la nostra societat davant les injustícies (la pobresa, la guerra, l’assassinat, la tortura ...), la hipocresia, les aparences, els tractes de favor ... Que cadascú hi posi els exemples que li siguin més propers. Una de les virtuts d’aquest gran autor, del qual enguany es compleixen els cent anys del naixement, és, en darrer terme, haver sabut conjuminar aquest aprenentatge de vida en què es converteix el seu teatre amb grans dosis d’amenitat.
* * *
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
