Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig

Bona part d’aquesta història acaba aquí. Acabo de veure la versió cinematogràfica de Brief einer Unbekannten, en realitat Letter from an Unknown Woman, ja que la pel·lícula, basada en l’obra d’Stefan Zweig i dirigida per l’alemany Max Ophüls, va ser filmada el 1948 als EEUU. Em podria estendre ara amb les diferències i les semblances entre l’obra literària i el film. Resumiré dient que si per un costat la narració potser amb prou feines supera el pas del temps en segons quins aspectes –va aparèixer publicada el 1922-, la versió cinematogràfica pateix d’una dosi excessiva de puritanisme. En l’obra original de Zweig, la bella dama desconeguda decideix prostituir-se a tot luxe, ara amb un comte de l’Imperi, ara amb un industrial, no només a fi de ser capaç de mantenir el seu fill, sinó també, a més, per tal de poder donar-li una molt bona educació. A la pel·lícula, en canvi, la casen amb el noble, perquè no sigui dit. Som al 1948, durant els primers anys posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A l’escena de l’òpera, quan la dama es troba novament i per casualitat amb l’amor de la seva vida, és a dir amb el pare del seu fill, sonen els acords de la Flauta Màgica, que sorprenentment comença a ser cantada en italià. El director ha evitat expressament el llibret original alemany de l’obra de Mozart.

La història comença quan el curs passat vam decidir recomanar la lectura de Brief einer Unbekannten als alumnes del primer curs avançat d’alemany de l’escola. Jo encara no havia llegit l’obra, però m’animava a fer-ho el fet de conèixer altres llibres de Zweig que m’havien agradat força: La novel·la d’escacs; Die Welt von Gestern; Brasilien, das Land der Zukunft; Marie Antoinette... Ja me n’havia adonat, que en alguns aspectes Zweig queia en la carrincloneria i en la hipèrbole forçada, però entre altres coses el disculpaven l’època i les greus vicissituds històriques que va haver de viure. L’autor va acabar suïcidant-se juntament amb la seva dona a Petròpolis, una ciutat a prop de Rio de Janeiro. Per cert, la moral americana de l’època de la pel·lícula, o bé les exigències del guió, van amagar també els motius de la mort de la dama desconeguda rere una malaltia infecciosa: el tifus.

Devia llegir Brief einer Unbekannten a finals de setembre, principis d’octubre de l’any passat, perquè crec recordar que va ser precisament pels voltants del Pilar que vaig decidir anar a fer un cap de setmana a Barcelona. Es va donar la casualitat que al Teatre Borràs hi feien la versió teatral de Carta d’una desconeguda, protagonitzada entre d’altres per Emma Vilarasau. Ho vam descobrir amb el Jordi quan el divendres travessàvem la plaça Urquinaona. Naturalment em va fer força il·lusió aprofitar l’avinentesa. Vam decidir comprar les entrades per al diumenge a la tarda en aquell moment mateix. Crec que hi devíem ser els mes joves, al teatre, el diumenge vespre. La protagonista femenina era representada per quatre actrius, que feien els papers de la noia de setze anys, la jove de divuit, la dama adulta i l’autora de la carta. Aleshores ja vam sortir amb la sensació que l’obra havia restat ancorada en el temps. Potser era la posada en escena, que no havia fet cap concessió ni una a possibles efectes modernitzadors. Era teatre clàssic i de text, s’hi representava el que en principi era una epístola. La vaig trobar feixuga, decimonònica.

Crec que va ser per Pasqua que vaig comprar la pel·lícula a Berlín, a Dussmann, un centre comercial de productes culturals de la Friedrichstrasse. He estat, per tant, uns quants mesos a mirar-me-la. Durant el curs passat no vam tenir temps de parlar de l’obra, a la classe d’alemany. Si bé un parell d’alumnes l’havien llegida, finalment vam decidir entre tots que la llegiríem a l’estiu i que en parlaríem durant el curs següent. Ho farem a finals d’aquest mes d’octubre. A fi de refrescar la memòria he tornat a llegir la novel·la i avui també he vist, doncs, definitivament el film.

Als dos alumnes que fins aleshores havien llegit Brief einer Unbekannten, els havia agradat. Tot i la summa bellesa dels protagonistes de la pel·lícula, Joan Fontaine i Louis Jourdan, i la reconeguda capacitat interpretativa d’Emma Vilarasau a la peça de teatre, jo també em quedo amb el llibre, una novel·leta d’unes cent pàgines no gens mala de llegir en l’original alemany. Malgrat l’excés de dramatisme –no m’és prou justificada la mort del fill d’onze anys: la bellesa és efímera i ja no s’hi pot guanyar la vida?-, em complau llegir Zweig transformat en la major part del llibre en l’autora d’una epístola que abans de morir relata a l’amor de la seva vida la passió idòlatra, abnegada, submissa i obsessiva que ha sentit i que encara sent per ell. L’autor rompia esquemes i escandalitzava: una noia que s’enamora i decideix dedicar la vida al subjecte del seu amor, un escriptor reconegut, egoista i faldiller; una noia que vol cultivar-se per no desil·lusionar-lo en el moment que es produeixi l’encontre. Una jove encoratjada que decideix tornar a Viena des d’Innsbruck, on el segon matrimoni de la seva mare l’ha portada, a fi de provocar definitivament la coneixença. Una jove que es deixa quedar embarassada per amor, sense exigències ni retrets, per un amor que mai no es veurà correspost ni recompensat.

M’agradaria saber què en va dir Freud, amb qui Zweig mantenia correspondència, d’aquesta obra seva.

"Avui vespre, Lola Blau" de Georg Kreisler

A més de les vuitanta hores en què va consistir el curs de literatura alemanya a Berlín, el Goethe Institut havia programat tot un seguit d’activitats culturals paral·leles que van tenir lloc als fosquets. Llevat de tres dels quinze dies i del dissabte 18 d’agost que vam tenir lliure tota la jornada, gairebé cada vespre vam assistir a alguna, diguem-ne, manifestació cultural: una vetllada de lectures literàries, una obra de teatre, una pel•lícula al cinema o la magnífica excursió del dimenge dia 19 a Buckow. El dijous dia 16 d’agost, per exemple, vam anar al teatre, a un teatre jueu, al Jüdisches Theater Bimah. Bimah vol dir escenari en hebreu. En aquest teatre s’escenifiquen majoritàriament peces d’autors jueus i nosaltres vam assistir a un musical anomenat Lola Blau, de Georg Kreisler.

Al matí i a l’aula el professor Gerold Ducke ens va introduir en la figura d’aquest escriptor, compositor i cabaretista nascut a Viena el 1922 i que, per tant, avui en dia compta amb vuitanta-cinc anys. 

Als setze es va haver d’exiliar amb la família i ho van fer als EEUU, a Hollywood, com molts altres ciutadans dels països germànics durant el III Reich. De tot d’una hi va treballar de professor de música, cant i piano, va fer arranjaments per a pel•lícules i va dirigir òperes i revistes musicals. 

Al 1942 va ser enviat per l’Exèrcit americà a Europa com a traductor i intèrpret, tot i que finalment es va dedicar sobretot a compondre musicals a fi d’entretenir les tropes americanes “de salvació”. En acabar la guerra va tornar a Hollywood i al cap d’un any de viure-hi es va voler instal•lar a Nova York amb la intenció de fer cabaret, d’escriure el text –en anglès, naturalment- i la música de les pròpies cançons. 

El seu estil era irònic, tragicòmic, d’humor negre i va tenir èxit, però solament en cercles reduïts. Per a la ràdio, la televisió i la indústria dels discs de vinil els seus textos eren excessivament macabres. Després de dedicar-se a cantar cançons més o menys picants tot acompanyant-se ell mateix al piano en un local nocturn de Nova York durant quatre anys, se’n va fartar i va decidir tornar a Europa. Un cop instal•lat a Viena va començar de nou amb les seves cançons d'aguda ironia, aquesta vegada en alemany, i tot d’una va tenir èxit: va poder treballar a la ràdio, a la televisió i va escriure comèdies musicals i peces de teatre. Heute Abend Lola Blau, el musical al qual vam assistir, és de 1971.

El Teatre Jueu Bimah és a Neuköln, un barri berlinès amb un alt percentatge de població musulmana, curiosament, turca. És un teatre de petites dimensions, fins i tot una mica decadent. La veritat és que mentre esperàvem al vestíbul se m'anaven esvaint les esperances que l’obra m’agradés. A més, tot i que en principi no em crec portador de gaires prejudicis al respecte i, de fet, fa temps que som conscient que bona part de la literatura alemanya que més m’agrada va ser escrita per jueus -Stefan Zweig, Elias Canetti, Lion Feuchtwanger...-, a més –deia- el fet que el teatre fos jueu em feia pensar en termes de rància connotació religiosa i marcadament tradicional. M’hagués passat el mateix si els adjectius aplicats al teatre haguessin estat catòlic, protestant o musulmà. 

I tanmateix en el fons tota aquesta cavil•lació sí que d’alguna manera devia denotar alguns prejudicis per part meva, perquè va resultar ser un musical fresc, irònic i satíric, tot i ser ambientat als anys trenta: Lola Blau és una jove artista jueva vienesa amb unes ganes boges de triomfar en el món de l’espectacle que, molt a desgrat de la seva càndida innocència -tot això a l'estil de la Sally Bowles de Goodbye to Berlin (1939)-, es veu obligada a abandonar els seus plans d’èxit i emigrar als EEUU, en aquest sentit, i en part, un alter ego del seu creador.

La cantant protagonista damunt l’escenari va resultar ser una madona germànica, amb una veu espectacular, grassona, gràcil i amb un poder interpretatiu i gestual elegantíssims, amb moviments estudiadíssims amb els escassos objectes: un parell de capells, una maleta de viatge, un boà... En resum, un espectacle per a lluïment d’una cantant cabaretista i d’un piano, filigranat i coent, no gens sentimental i moltíssim fi. En vam sortir tots encantats i també animats per la copa de vi negre israelià que ens havíem pres durant el descans.

En vam estar parlant durant dies, de l’espectacle. La professora egípcia que també participava com a alumna en el curs, musulmana, que cada dia apareixia a classe amb un mocador diferent i policrom pel cap, i que com l’artista també era un pèl grassona i jovial, deia que aquella nit hi havia somniat, amb el musical i la cabaretista. 

Jo mateix no podia deixar de pensar en La Clota, mentre veia l’obra, el grup menorquí de teatre que aquesta temporada ha aglutinat en escena cançons compostes, entre d’altres, per Kurt Weill, algunes extretes d’obres de Bertolt Brecht, i ja m’imaginava la cantant d’Estima’m una mica (encara que sigui mentida), Queralt Albinyana, protagonitzant el seu nou musical tot interpretant el paper de "die Lola". 

Tot i que la posada en escena del Bimah s’havia resolt de forma més tost austera, l’espectacle pot incorporar el cos d’altres personatges, o d’un mateix actor amb diferents rols, que allà solament feien presència en veu en off. En fi... tot això se m’acudia en una butaca de platea i també em bressolava el sentiment satisfet que tot plegat havia estat un gran encert d’organització: molt ben triada, la peça. 

I encara el penúltim dia de classe, el dijous dia 23, una setmana després, que havíem de dur a terme una activitat d’aula sobre qualsevol tema que haguéssim tractat durant el curs, vaig proposar formar un grup de treball amb l’objectiu de realitzar una activitat didàctica sobre una cançó de Kreisler (“Was für ein Ticker ist ein Politiker?”), una cançó sarcàstica que ironitza sobre la figura dels polítics i la seva classe.

Literatura alemanya i cinema online

Reise mit Brecht

El dimecres dia 22 d’agost ens vam dedicar a explorar i conèixer alguns recursos online sobre literatura alemanya i cinema, és a dir vam fer un ral·li a través dels materials de la xarxa, començant pels del Goethe Institut, l'Institut Alemany: un portal de llibres per a nens i joves (Kinder- und Jugendbuchportal), que inclou una llista de temes, un dels quals és Berlín; un projecte literari online que a partir d’un mapa d’Alemanya es relaciona una ciutat amb un nombre determinat d’autors que hi van néixer i/o hi van viure (Deutschland erlesen); un altre projecte sobre la multiculturalitat de Berlín i el barri de Kreuzberg, en format PDF (“Buntes Berlin”); una secció d’obres literàries recomanades (Bücher, über die man spricht); un quiz online sobre Bertolt Brecht fet pel Goethe Institut d’Hongria (Reise mit Brecht); un conjunt –una motxilla (“ein Rucksack”)- de quaderns d’explotació didàctica sobre pel·lícules alemanyes, també en format PDF i realitzat pel GI de Milà (Arbeitshefte zum virtuellen Film-Rücksack), i, finalment, una projecte sobre proves de lectura a partir de textos literaris alemanys d’autors contemporanis fet pel GI de Barcelona (Deutsche Gegenwartsliteratur interaktiv). 

Així mateix se’ns va proporcionar tot un seguit d’enllaços a altres webs on poder trobar textos literaris alemanys (Projekt Gutenberg, Lyrikline, Litrix, Vorleser). Per acabar vam visitar una pàgina sobre cinema, on també hi ha multitud d’enllaços i materials pensats per poder treballar pel·lícules actuals a l’aula (Kinofenster). Bona part d’aquests materials i d'aquestes activitats ja s’han inclòs a la programació de llengua alemanya d’aquest curs 2007-08 de l’EOI de Maó. D’altra banda, prenent aquest mateix model de ral·li sobre recursos i materials online per a l’aprenentatge de l’alemany com a llengua estrangera, durant el curs també se’ns van proporcionar d’altres referents a altres temàtiques: art, cultura alemanya, llibres de text, etc., etc.

Juliol a Berlín, 2005

Le Cirque des Hommes

No he estat mai al Brasil, m’agradaria molt d’anar-hi, com Stefan Zweig, per exemple, que va ser convidat per la República a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però us puc situar en el moment actual a les Illes, a qualsevol poble o ciutat, a Barcelona, a Alemanya, a Berlín per exemple, o a Venècia i a Roma, o a Mèxic o a Nova York, a Londres, a Varsòvia, a Praga o a qualsevol ciutat europea que hagi estat o no, o a Istanbul. Acotaré el temps, i com a resultat això concretarà també els personatges d’aquesta història. He estat fora de Mallorca els dos darrers mesos d’estiu, el juliol i l’agost, el meu itinerari ha estat el següent: Menorca, Palma per enllaçar amb Berlín, Praga, Menorca i una altra vegada Palma. Me n’he anat i he tornat i quan un se’n va i torna vol dir que està arrelat a un lloc.

A Berlín hi vaig anar a fer un curs durant els primers quinze dies de juliol. Parlo alemany i això em facilita allò que dèiem de les garrofes. Hi vaig anar tot sol i era la sisena vegada que hi anava. Tampoc no era el primer curs que feia ni a Berlín ni a Alemanya en general: n’he fet a Hessen, Baviera, Baden-Württemberg i Saxònia. De les sis vegades que he anat a Berlín, tres hi he estat acompanyat, un cap d’any amb en Jordi, uns dies d’estiu amb en Tòfol i una Setmana Santa amb en Thomas. Tinc un molt bon amic a Berlín, el vaig conèixer ara farà uns disset anys, a Frankfurt, la primera vegada que jo anava a Alemanya, devíem tenir tots dos vint-i-dos anys. Aleshores em vaig allotjar a casa seva, a ca els seus pares, l’àvia vivia al costat, eren forners i pastissers d’un poble proper a Frankfurt del Main. Llavors en Roger estudiava Llengües Romàniques i feia dos mesos que aprenia català, avui en dia en Roger treballa a una universitat de Berlín i fa classes de català. Vaig ser a sopar a ca seva, viu a prop de la plaça de Baviera. Va ser un sopar d’algues japoneses entre vells amics, que es troben al cap del temps. Feia temps que no el veia, en Roger! Sèiem al costat de la finestra de la cuina, oberta al pati interior, explicant-nos coses, a les acaballes del sopar en Roger em va haver de fer adonar que la meva veu hi ressonava, havíem passat de parlar una estona en alemany i aleshores ho fèiem en català durant el sopar. Ah, per cert!, en Roger ha escrit una tesi sobre Ramon Llull i ha traduït autors catalans a l’alemany, però no va ser sobre això que vam estar parlant al sopar, vam parlar de coses més personals, més properes, vam parlar de fet de les nostres felicitats actuals i vam rememorar vells temps.

 
Dels personatges més vitals i entranyables del grup de Berlín, en sobresurt Laura, una noia italiana, jove, molt maca, amb qui rèiem molt i amb qui “qualche volta andiavamo a chiachierare”. El grup era variat, eren sobretot dones i provenien de tots els llocs del món, d’Europa, del Canadà i dels EEUU, del Brasil, d’Azerbatjan, de l’Iran,... Aquests cursos són pesats, són cursos intensius. Jo em recordava de Munic, però havia decidit que ja n’havia après i que aquesta estada l’havia de portar d’una altra manera. Aleshores era amb n’Hugo i amb ell havia deixat a Mallorca les ganes de fer un curs a Munic. Abans de conèixer-lo havia pensat en Munic per viure a fons la ciutat, en aquells moments, però, no em feia falta conèixer la ciutat, preferia estar a soles amb la persona i aquesta persona era a molts quilòmetres de distància. A Berlín en canvi, m’aixecava cap a les set per ser a les nou a l’Institut i m’ho prenia tot amb tota la filosofia i tot el bon humor del món. El tema del curs també em va agradar més, anava sobre art. 

Es pot dir que conec les pinacoteques de Berlín, ja les coneixia, però no havia estat mai a l’Alte Nationalgalerie, perquè aquella Setmana Santa amb en Thomas hi feien reformes. A la Neue Nationalgalerie feien una exposició sobre el centenari del grup de pintors de Die Brücke. A l’edifici de Mies van der Rohe de la plaça de la Filharmònica i de tants altres edificis, altres anys hi havia visitat exposicions de Gaugin, d’expressionistes alemanys, de Georg Großz i la del Moma, la col·lecció del Museum of Modern Art, que durant aquella Setmana Santa era exposada a Berlín mentre feien obres a la seu de Nova York. 

 Aturàvem per dinar cap a la una, menjàvem bé, potser massa per al cap d’una hora continuar amb el curs fins devers les cinc de la tarda. I encara després anàvem al teatre o al cinema. Vaig veure un parell d’espectacles bons, un tot sol l’endemà d’arribar, al Tipy, al Zelt, a l’envelat dels jardins del Reichstag, “Le Cirque des Homes”, un espectacle molt cuidat d’acrobàcia, amb dues copes de vi negre que em vaig prendre i que em donaren alegria. L’altre va ser en grup, vam anar a la Neuköllner Oper a veure un musical alemany, actual, un projecte dels alumnes del darrer curs d’arts escèniques de la Universitat.

Brecht a Menorca: "L'Òpera de Tres Rals"

Article publicat al Diari Menorca (4.09.1998)

Durant aquest 1998 se celebra el centenari del naixement del dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht, recordat a Menorca gràcies sobretot a l’estrena que el 1994 les companyies Grup Groc i La Clota van fer de L’Òpera dels Tres Rals. Brecht va escriure aquesta obra a Berlín el 1928, és a dir a l'Alemanya de la República de Weimar, cinc anys abans de l’arribada al poder dels nacionalsocialistes i del seu consegüent exili, als països nòrdics primer i als Estats Units després. L’escenificació a casa nostra d’aquesta peça emblemàtica no hauria de ser entesa com un fet aïllat o merament casual, ja que en el fons ha representat la incorporació al món teatral menorquí d’una molt innovadora concepció escènica, una concepció del teatre que el mateix Brecht va encunyar amb el nom de Teatre Èpic.

El títol d’aquest escrit ha estat gairebé manllevat del nom d’un article que l’historiador de teatre Xavier Fàbregas va publicar a Serra d’Or: Brecht i el teatre èpic a Catalunya, en el qual ressenyava la tradició brechtiana al Principat, on el mes de juny de 1963 precisament aquesta obra, L’Òpera dels Tres Rals, va representar també el tret de sortida de l’escenificació d’obres de Brecht i d’altres autors, alemanys i catalans, que van emprar la seva mateixa tècnica teatral.

El protagonista de l’obra, Mackie Messer -Mac the Knife en anglès- és força conegut, degut en gran mesura a la famosa cançó musicada, com totes les de L’Òpera, per Kurt Weil, fins al punt que tot sovint se sap qui és el personatge del lladre sense potser conèixer l’obra d’on va sorgir ni l’autor que li va donar cos. Aquest criminal heroi, al qual tot Londres atribuïa la gamma complerta dels actes delictius, inclòs el de gran proxeneta, no estava fitxat sorprenentment per la Policia, ja que el seu cap superior, Brown, era –ves per on!- el seu millor amic d’ençà que havien servit junts l’Exèrcit. Les circumstàncies havien fet que tots dos tinguessin èxit, per bé que en camps diametralment oposats. En comptar amb la connivència del seu amic policia, Mackie Navalla exercia els seus delictes amb impunitat, però això es va acabar quan va gosar casar-se d’amagat amb la filla de Jonathan Jeremiah Peachum, la innocent Poly, després d’haver-la seduït. 

Aquest Peachum era un empresari propietari d’un negoci força escabrós, ja que qualsevol que volgués fer de captaire a la ciutat de Londres sense ser apallissat en l’intent li n’havia de pagar la llicència, que només ell concedia després que l’aspirant a indigent fos instruït en les difícils arts de provocar compassió, feina àrdua perquè la gent benestant estava cada vegada més immunitzada davant les usuals representacions de la misèria, ja assimilades, i no es deixava impressionar per res que li fes amollar un ral.  

A fi de fer justícia per haver-se atrevit a arravatar-li la filla, l’empersari vol fer penjar el criminal. Quan Peachum s’assabenta, però, que Mackie Ganivet és íntim del cap superior de policia, se les enginya per coaccionar l’Autoritat, tot fent ús del suborn. Aprofitant que durant aquells dies se celebren les festes de la coronació de la reina d’Anglaterra, Peachum amenaça el policia de fer que tots els indesitjables de la ciutat es manifestin en corrua renouera. Davant la pèssima imatge que representaria tal macabra alteració de l’ordre públic, i en uns dies tan assenyalats, el cap de policia Brown es veu obligat a cedir i fer portar el seu amic usurpador al patíbul. Finalment, però, Mackie Ganivet es veu afavorit per un apoteòsic indult, mostra de gràcia de la reina el dia de la seva coronació.

Aquell juny de 1963 a Barcelona L’Òpera dels Tres Rals va adquirir un valor simbòlic afegit quan, a punt de ser estrenada després d’haver superat tots els permisos, mitja hora abans de la representació va ser sobtadament prohibida per Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre d’Informació i Turisme. I el cas és que el general Franco es trobava en aquells moments a la ciutat. L’explicació que en va donar l’actual president de la Xunta es va resumir en dues paraules: “por respeto”. L’obra va poder ser finalment estrenada al Palau de la Música el 12 de novembre.

L’Òpera dels Tres Rals enceta tant al Principat com a la nostra illa un tipus de teatre que intenta fer sortir a la llum el funcionament corrupte de la nostra societat, destapar aquelles situacions d’injustícia que l’ús i el fet de no haver estat qüestionades han fet esdevenir quotidianes, normals, inqüestionables i fins i tot evidents; fins al punt que un pot arribar a creure que són així per sentit comú. Massa sovint allò que arriba a legitimar l’estat de les coses, i doncs també de les injustes, la seva raó de ser, és precisament el fet d’haver-se perpetuat, d’haver-se convertit en tradició. Haureu sentit a dir: “això ha de ser així perquè sempre ho ha estat”. Amb el teatre èpic Brecht desemmascara l’engranatge viciat dels lligams econòmics, dels mecanismes socials i, de retruc, de les relacions humanes del món en què vivim i és per això que les seves obres esdevenen font de coneixement, procés de conscienciació i presa de posició davant de les múltiples injustícies assimilades ja en els gens de la nostra cultura.

A L’Òpera dels Tres Rals Brecht es planteja una problemàtica social en l’espai i en el temps que és traslladable a altres realitats enfora d’aquell marc temporal i espaial, de tal manera que l’espectador, un cop distanciat de la seva immediatesa quotidiana, hi pot reconèixer el seu present: la impunitat amb què actuen els criminals, la complicitat institucional amb el crim, l’ús de la coerció, del suborn, de l’engany, de l’extorsió, l’apropiació privada d’allò que és públic, el poder fàctic de les classes avantatjades, el fet d’aprofitar-se econòmicament de les necessitats, de les misèries del proïsme, la hiperinsensibilitat de la nostra societat davant les injustícies (la pobresa, la guerra, l’assassinat, la tortura ...), la hipocresia, les aparences, els tractes de favor ... Que cadascú hi posi els exemples que li siguin més propers. Una de les virtuts d’aquest gran autor, del qual enguany es compleixen els cent anys del naixement, és, en darrer terme, haver sabut conjuminar aquest aprenentatge de vida en què es converteix el seu teatre amb grans dosis d’amenitat.

* * *

Mina, "Mack the knife" Live 1974

Hildegard Knef, "Seeräuber Jenny"

Slut, "Mackie Messer"

Slut, "Seeräuber Jenny"

La transformació, Franz Kafka

Ahir vaig anar a veure la Metamorfosis de la Fura dels Baus a l'Auditori de Palma, espectacle basat en Die Verwandlung de Kafka. No havia parat esment en l'última "s" de la paraula "metamorfosis", que la converteix en una peça en castellà. Un cop assegut ja a la butaca de platea vaig pensar que tant La Fura dels Baus com l'Auditori contribuïen ben poc a la qualitat escènica del país. A això s'hi va sumar la conversa dels espectadors que seien darrere meu. Potser no vaig ser prou precabut i vaig entrar al teatre devers deu minuts abans que comencés la representació, temps suficient perquè els comentaris que m'arribaven de darrere em comencessin a posar un pèl nerviós. Els meus veïnats de les butaques posteriors parlaven en castellà, amb substrat ostensiblement mallorquí, de solars de set-cents metres quadrats, de possessions mallorquines, de xalets i d'altres compra-vendes. Tot això abans que s'embranquessin a xerrar sobre la gran quantitat d'immigrants que ja hi havia a Mallorca i de la contrucció de més autopistes per encabir els desplaçaments de tota aquesta quantitat de personal nouvingut. Deien que això no es podia resistir, que ja petava. Aleshores el tema es va fer més personal i l'un va treure a col·lació la qualitat de foraster de l'altre. La cosa es començava a embrutar. Contrarèplica: els pagesos mallorquins que s'havien convertit en hotelers d'un dia a l'altre no s'haguessin enriquit ni poc ni molt sense la feina de gent immigrada com ara els seus pares -deia. Aquest mateix jove era qui havia fet el comentari un xic flairós sobre els darrers nou-arribats. En fi, sincerament, frissava que comencés l'espectacle.

La representació va començar i, salvada la barrera de tornar a sentir les primeres paraules d'algun actor amb un deix també de substrat catalanoparlant, em va mantenir entretingut durant tota l'estona. La posada en escena, tot el muntatge, sorprenent i dinàmic, que encaixava teatre, cinema i trama, em va impressionar. Continuament m'anava demanat a mi mateix si allò que ocorria damunt l'escenari era talment com al llibre, però feia temps que havia llegit l'obra i no podia resoldre el paral·lelisme. En qualsevol cas, vaig concloure que l'espectacle de La Fura dels Baus es resolia en ell mateix i valia molt la pena de gaudir-ne.

Avui de matí mentre berenava se m'ha acudit d'agafar la narració de Kafka de la prestatgeria i comprovar quan l'havia llegit. Cada vegada que acab un llibre solec anotar-hi a la primera pàgina on i quan l'he llegit. L'anotació era aquesta: Colònia - Palma, agost de 1999. Era la segona vegada que llegia la història, la primera no havia entès res, la segona m'havia agradat molt; però així com vaig comprovar ahir a l'Auditori, la memòria em jugava males passades. El sorprenent ha estat, però, descobrir avui de matí que vaig llegir Die Verwandlung a Colònia. De sobte he sentit un calfred, m'ha començat a rodar el cap, he sofert un petit mateig i, un cop sobrevingut, m'he sorprès de les voltes que dóna la vida al voltant de la terra. En un petit instant he sentit a flor de pell, i totes alhora, les trasformacions sofertes durant aquests sis anys i mig d'experiències i m'he tornat escarabat al mirall. Tenc previst de fa temps volar demà cap a Colònia.