Adéu als infants republicans. Plaça de la Conquesta, Maó

Des de ca meva fins a la plaça de la Conquesta de Maó només hi ha uns deu minuts a peu, però el viatge històric que s’hi pot fer és incommensurable. Geogràficament s’acaba sortint a l’Arravaleta pel carrer del Nord, que dóna al vent de Tramuntana. Es deixa el Carme a la dreta -església i claustre-, es passa per davant del mercat del peix i s’enfila amunt cap al portal del Mar -amb vistes al port des de dalt de la Costa de ses Voltes.

La plaça de la Conquesta és la part més antiga de la ciutat, indret equívocament inexpugnable, enlairat dalt dels penyals.  Hi vaig amb relativa freqüència perquè hi ha la biblioteca pública, situada a l’antiga casa de la família Mercadal, amb una col·lecció no gens menyspreable de films en DVD.  De llibres, no en prenc cap mai en préstec.  De pel·lícules, sí; una de les darreres: Au Revoir les Enfants.

Au Revoir les Enfants, de Louis Malle, la vaig tornar a mirar -per segona vegada?- dimecres passat al reproductor de DVDs de casa després d'haver-ho fet més d’un quart de segle abans en qualque cinema de Barcelona -no l’havia tornat a veure des de llavors? O tal vegada sí, per rememorar un altre cop el trasbals d’emocions que m’havia produït?  Em pensava que l’havia vista per primera vegada al cinema el 1986, però no, devia ser el 1987, any en què va guanyar el Lleó d’Or al festival de Venècia.  Forma part de la meva llista particular de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, així mateix com L’ami retrouvé (Reunion, L’Amic Retrobat), que també devia veure a Barcelona un parell d’anys més tard.  Tant l’una com l’altra enalteixen l’orgull discret i l'exquisida sensibilitat del nen hebreu preadolescent i cultivat, orgull i sensibilitat focalitzats en la música i la literatura.

En realitat, la plaça de la Conquesta de Maó, amb l’estàtua fatxenda -llegeixi’s de 1950- del conqueridor medieval Alfons III, no existia de fet abans de 1944, en què es van acabar d’enderrocar les antigues cases que les bombes llençades per l’aviació italiana, alemanya i espanyola havien destruït al final de la Guerra Civil en el transcurs de la Batalla de Menorca, en què l’illa finalment es va haver de rendir davant les tropes franquistes. 

En qualsevol cas, l’indret devia ser molt probablement un intricat de carrers medievals. Recordo haver participat a finals dels anys noranta en una visita guiada per Maó, durant la qual se’ns va obrir una portalada del costat mateix de la Biblioteca.  S’hi entreveia el que quedava de l’estreta silueta d’un carrer àrab, apuntalat per bigues d’una banda a l’altra i que evocava amb força la porta suposadament àrab de la costa de cas General.  

Després del bombardeig, la façana de la casa Mercadal, la seu actual de la biblioteca pública, va quedar ben bé a la vista i des de llavors ençà presideix la plaça.  Entre els edificis circumdants, pels quals queda encabida, hi ha els murs feixucs de la façana posterior de l’església de Santa Maria, del segle XIX.

A Au Revoir les Enfants Malle narra cinematogràficament la pròpia experiència. A principis dels anys quaranta a la França ocupada pels alemanys, i amb la finalitat d’apartar-lo de la guerra, Louis -Julien Quentin a la ficció- va ser internat pels pares en un col·legi catòlic de frares, collège d’Avon, a prop de Fontenaibleau, juntament amb el seu germà gran Bernard. Allà hi va fer un amic dos anys més gran que ell, Hans Helmut Michel -Jean Bonet-, que després va resultar ser jueu -Jean Kippelstein .  La Gestapo el va descobrir i el va arrestar a mitjans de gener de 1944 juntament amb dos al·lots hebreus més que el pare Jacques -Père Jean- havia fet amagar a l’internat per protegir-los dels nazis.  L’amic hebreu de Louis va ser exterminat al febrer al cap de concentració d’Ausschwitz quan tenia 14 anys.  El frare protector va ser deportat a Mathausen i hi va morir una setmana després de l’alliberament.  

Arrambat al mirador del pont des Castell que dóna al port de Maó des de la plaça de la Conquesta, el 8 de febrer de 1939 es va veure salpar cap a Marsella el HMS Devonshire, el vaixell de la marina britànica carregat amb centenars de refugiats republicans menorquins que, després de perduda la Guerra, fugien cap a França.  Talment com el pare Jacques, catòlic, molts d’ells serien deportats finalment al camp de concentració de Mathausen, on la major part hi va perir.

Gus van Sant, Paranoid Park

Tampoc calen gaires paraules, dijous passat vaig anar al cineclub per primera vegada des de feina molt de temps, de fet no hi havia anat des de la temporada passada, és a dir que "Paranoid Park" ha obert el curs cinèfil 2009 2010. Volia que aquest film de Gus Van Sant se sumés a altres pel·lícules seves que he vist: "My own private Idaho", "Elephant" i "Milk". Com a "My Idaho" i a "Elephant", a "Paranoid Park" van Sant torna a tractar la joventud, l'adolenscència trencada per la realitat més crua i violenta amb grans moments visuals i melòdics de sensualitat sostinguda i des d'una perspectiva interior summament, paradoxalment poètica. En fi, potser volsaltres tampoc us perdríeu una pel·lícula de van Sant...

Joe Dallesandro

Divendres vespre, acab d’arribar de la feina. Fa nit de lluna plena i vull que la lluna plena esclati dins meu. Estic esperant que em telefonin per sortir... Fa dies que no escric i vull dedicar una entrada a Joe Dallesandro. Fa també uns quants dies que vaig llegir l’entrada que se li dedicava a un dels blocs que seguesc, Tiburones en Korador. Hi ha un vídeo a youtube del moment en què es lliura el Teddy Award a Dallensandro per la seva carrera durant l’última edició de la Berlinale. S’hi mostren les imatges del lliurament, d’una seqüència d’un film fet per la seva filla i de la clausura del festival, en el moment que els guardonats, un grup de drag queens i el batlle de Berlín, Klaus Wowereit pugen a l’escenari. Tot plegat em va fer venir ganes de veure les pel·lícules d’Andy Warhol, dirigides per Paul Morrisey i protagonitzades per Dallesandro. Aquesta setmana he anat un parell de vegades al videoclub, la primera vaig trobar-hi “Trash” en DVD. A la nit vaig mirar-la a casa, en versió original, perquè els subtítols que deia la caràtula que tenia no van aparèixer per enlloc.

Dissabte matí. El sol per la lluna. “Trash”, fems, és la història d’un dia en la vida d’un drogoaddicte a l’heroïna al Nova York de finals dels seixanta. La pel·lícula es va estrenar el 1970. Dallesandro als poc més de vint anys. És un fresc, un mosaic de les experiències personals que s’estableixen entre diferents personatges amb el fil conductor del cos nu, la personalitat serena i la dependència de Joe. “Do you have some acid?”, “I want some acid!”, “Oh!, I looove to see that”. Una altra de les històries impactants, quan al pis desmanegat on viuen, arriba Holly amb un alumne de la High School, de Secundària: “Can I trust you?”, “I don’t want a needle!”. El diàleg d’aquesta escena de cinema teatral, la manera com l’amiga de Joe acaba persuadint el jove perquè provi l’heroïna, com la hi injecta... etc., és realment forta, per dir-ho així. Altres històries tenen un vessant més sòrdid, en el món dels rics hi regna la hipocresia.

Al dia següent vaig tornar a anar al videoclub a tornar el DVD i Micky em va dir que si bé “Trash” era l’únic film de la trilogia de Warhol -juntament amb “Flesh” i “Heat”- que tenien en aquest format, en canvi “Flesh”, carn, també la tenien, però en cinta de vídeo. Vaig mirar en quin idioma era: anglès subtitulada en espanyol. Uau! Me la vaig mirar a la nit –dimecres a la nit? La pel·lícula és estructurada de la mateixa manera que l’anterior: Joe és ara casat i té una filla i surt al carrer a cercar diners. Ara se’ls guanya prostituint-se a Nova York. Les escenes del pis, o gairebé millor dit, del llit on viuen, s’intercalen amb les escenes quan surt a fer xapes al carrer per guanyar-se cent dòlars; un dia de sort: és el cas d’un artista expert en l'art de la Grècia antiga, en l’escultura, en el discòbol i en l’empatia, que el fa posar nu i el dibuixa. Jo ja havia vist aquesta escena. Me'n recordava. La sexualitat és tema present que travessa també aquest film: una personalitat que experimenta les formes de relacions que la ciutat ofereix a la nuesa de Joe. “Flesh” és del 1968.

Tant l’una pel·lícula com l’altra m’evoquen enormement els films de Fassbinder a Alemanya una dècada més tard. A partir d'ara: Fassbinder recorda Warhol. En part el crec hereu d’una certa manera de emmirallar la realitat i conflueix amb Warhol i Morrisey en la forma de fer teatre, de desenvolupar diàlegs de profunditat social i psicològica, de rodar imatges amb càmera suspesa, capaç de crear nous llenguatge d’experimentació sensual, eròtica i sexual.

* Durant el lliurament del Teddy Award, Joe Dallesandro explica com havia estat rebut a Europa i concretament a Alemanya quan a Nova York encara ningú se’ls prenia seriosament. Justo de Tiburones en Korador em demanava l’altre dia en un comentari qui era al vídeo de Youtube l’alcalde de Berlín Kaus Wowreit. Se’l veu assegut a primera fila del pati de butaques un cop s’ha fet el lliurament de l’Ós a Joe Dallesandro i després dalt de l’escenari en la cloenda.

Cabaret, La nit de l'Elefant

Cabaret

Dissabte migdia vaig sortir a comprar al mercat, al del peix i al de la verdura. En entrar al claustre del Carme en vaig veure el cartell: a l’Elefant hi feien una nit de Drag Queens. ¿Res millor a fer l’últim cap de setmana de les meves vacances de Pasqua? Vaig anar a la parada d’una amiga del mercat i li ho vaig proposar, vam quedar que més tard m’enviaria un missatge per confirmar-m’ho. Vaig enviar un sms a un altre amic: que sí, que tot i que tenia feina l’endemà dematí d’hora li feia molta il·lusió que hi anéssim. Vaig anar a casa a dinar i, al capvespre, a fer una volta amb bicicleta fins a la mar. Quan era a mig camí va sonar el mòbil: el meu amic es començava a trobar malament i que ho sentia molt però que no estava segur que pogués venir, que fes els meus plans. Vaja! Em va saber greu. Quan era al costat de la mar mentre llegia vaig rebre un missatge de la meva amiga: que aquella nit finalment tampoc no sortiria. Bé idò, vaig pensar, aquesta nit et toca sortir tot sol. Vaig arribar a casa, vaig sopar, em vaig dutxar i em vaig posar a fer coses a l’ordinador fins a mitja nit, quan vaig considerar que era l’hora d’apuntar-se i començar la festa.

Des de casa fins a l’Elefant només he d’enfilar el meu carrer avall i davallar les escales fins al port. És a dir, el local és aquí baix al moll de llevant. No és gaire gran, a primera hora s’hi fan sopars i després es converteix en bar, tot sovint amb actuacions musicals: música brasilera, jam sessions, djs... Quan hi entres fa olor de la menjuca del sopar i el fum es pot tallar amb el ganivet amb què has tallat el be del cuscús, però a mi m’agrada perquè és més tost rastafari-hippiós i per tant basta que et posis els texans, una samarreta, et calcis les botes, agafis la caçadora i la gorra i t’hi plantis. Vaig entrar per la porta que em va semblar que no hi havia ningú conegut.  

Vaig acollir-me a la protecció de la barra, vaig demanar una cervesa, em vaig enrotllar un cigarret i, ja més distès, vaig començar a contemplar el panorama. Ah, mira! Aquelles dues al·lotes assegudes al sofà que m’havien mirat en entrar són dues amigues de Johnny, però a ell no el vaig per enlloc. Altres cares reconegudes d’altres dies..., però conegut conegut més bé ningú. A fi de fer ambient, la cambrera –vaig saber que era el seu aniversari- s’havia entaforat una perruca rosa fúcsia del mateix color de les làmpares del sostre del local. El que punxava a l’ordinador també anava transvestit i anava i venia.  

De cop i volta van entrar per la porta tot un grup de sis o set queens amb la madame francesa del lloc al capdavant: “Hello, bon soir!”. Presentacions, besades i tocarejades per aquí i per allà, ara un pit, ara una cuixa, ara la natja dreta del cul... L’ambient començava a escalfar-se, a arrencar motors... Fins que va començar el show: aleshores el dj va pujar al petit escenari acompanyat de dues drags, una amb un florero perruca que li feia de camuflatge divuitesc dalt del cap i l’altra amb unes pestanyes que arribaven gairebé fins a la porta. Van començar a sonar les notes de l’”I’ll survive”; no hagués pogut ser d’una altra manera!

Un cop acabada l’actuació i es van tornar a encendre els llums, vaig veure Javier allà assegut en una cadira al costat de l’escenari. M’hi vaig acostar, el vaig saludar, em va convidar a fumar i sense que em donés temps a reaccionar es van tornar a atenuar els llums, em vaig asseure al braç de la cadira del meu amic, amb els peus damunt la tarima, al centre de la qual hi havien col·locat una cadira. Aleshores va aparèixer ella, Malu, esplèndida, vestida de Liza Minelli, i va interpretar a la perfecció dos temes musicals de Cabaret, el segon dels quals, la meva cançó preferida de la pel·lícula: “Maybe This Time”.

Després de la performance em vaig atracar a la barra amb Javier per demanar un parell de cerveses més i aleshores va aparèixer la drag del florero dalt del cap, em va mirar i em va saludar: era Johnny! No l’havia reconegut quan ballava. Aquesta sorpresa sí que no me l’esperava! Aleshores també es va acostar Sally Bowls, i Javier ens va presentar: una al·lota palmesana que fa un temps que viu a Menorca perquè vol cert repòs i tranquil·litat -em va contar-, però que de tant en tant també necessitava injeccions d’energia i d’optimisme i fer bogeries com aquestes a fi de sortir de la rutina. Aleshores ens vam posar a parlar de la pel·lícula i, en fi, la nit va continuar... A S’Esbarjo, la guia de l’oci de Menorca, la festa s’havia anunciat com “La jaula de los grillos”, “La cage aux folles”, “The Birdcage”.

Segle XVIII: cinema i literatura

He tornat al segle XVIII. Ahir va ser una pel·lícula: “The affair of the necklace”, del director Charles Shyer, amb Hilary Swank i Simon Baker. “L’affaire du collier de la reine” és un afer que es va esdevenir a la cort de Versalles de Maria Antonieta. El cardenal príncep Louis de Rohan pretenia un Ministeri al capdavant del Govern de França. Jeanne St. Remy de Valois era comtessa de la Motte i volia que la Monarquia li restituís els danys ocasionats al seu llinatge, els Valois. Els joiers de la cort havien fet un collar de diamants que ara la reina rebutjava. Apareix Cagliostro, el jugador, l’aventurer, l’alquimista, el cabalista, el màgic, el mentider...

Al dematí havia anat a la Bibloteca i vaig agafar en préstec el DVD. L’afer del collar de diamants de la reina, també el narra Stefan Zweig a la seva biografia sobre Maria Antonieta, decapitada a la guillotina, filla de Maria Teresa d’Àustria i germana de Josep II. El matrimoni de l’arxiduquessa d’Àustria amb el primogènit de Lluís XV havia estat conseqüència de l’aliança entre l’Imperi Austríac i França. El nou traçat d’aliances havia format part de la revolució diplomàtica dissenyada per Madame de Pompadour i l’enviat austríac Wenzel Anton Kaunitz.
 

Fa uns quants dies que he acabat de llegir la petita biografia que va escriure Stefan Zweig sobre la figura de Giacomo Casanova. “Casanova” és un dels tres poetes de la seva pròpia vida que Zweig biografia a “Drei Dichter ihres Lebens”. En fa un retrat psicològic formidable. Tret de la lectura d’algunes novel·les més o menys actuals sobre la vida d’aquest altre aventurer venecià, sobre alguna de les seves vivències amoroses o sobre algun dels seus fets memorables, com la fugida de la presó dels ploms, llevat d’aquestes lectures “Casanova” de Zweig és l’obra que fins ara m’ha donat una visió més global del personatge, dels perquès del seu caràcter viatger, de la seva manera de ser eròtica, el perquè de l’"Histoire de ma vie", la seva autobiografia, 12 volums, 3500 pàgines. 

 

Casanova

Azúa, “Venecia de Casanova”
Márai, “L’amant de Bolzano”
Robiland, “Un amor veneciano”
Schnitzler, “Casanovas Heimfahrt”
Zweig, “Drei Dichter ihres Lebens” (“Casanova”)

Cinema sobre el segle XVIII

Fellini, “Casanova”. 1976 
 “Amadeus”
“Barry Lyndon”
“Dangerous Liaisons”
“El vent de l’illa”
“Farinelli”
“Goya”
“Masters and Comanders”
“Rididule”
“The Affair of the Necklace”
“The Emperor’s New Clothes”
“The Madness of King George”
“Valmont”
“Volavérunt"

Transamerica, Duncan Tucker

Transamerica és una d’aquelles pel·lícules que em sap greu no haver vist en el moment que es van estrenar, però que afortunadament, per un motiu o un altre, m’han caigut a les mans. En realitat ahir vaig anar al videoclub cercant-ne una altra: The Living End. Aquesta sí que la vaig veure al cinema quan la van estrenar el 1992, però no hi anava per nostàlgia, tot i que en el seu moment m’havia agradat força. El motiu era que havia descobert que era del mateix director d’una altra cinta que m’ha apassionat i que tampoc no fa gaire que he vist: Mysterious Skin, de Gregg Araki. I és que m’he fet el ferm propòsit de conèixer altres obres de la filmografia d’aquest director, i d’altres. Tot i que l’havia vist a les prestatgeries del videoclub vàries vegades i que vàries vegades també vaig estar a punt de llogar-la, precisament ahir no hi era. Sort que pel camí m’havia trobat el meu amic, aquell que sempre em recomana pel·lícules, el mateix que em va recomanar Shortbus, que tampoc no havia vist i que després va resultar que era del mateix director de Hedwig und the Angry Inch, John Cameron Mitchel. El meu amic em va dir que m’endugués Transamerica. És la primera pel·lícula del director Duncan Tucker que veig, i ja m’estic plantejant de fer-m’ho venir bé per veure les altres dues que ha dirigit fins ara. El problema és que crec que aquí a l’illa totes aquestes pel·lícules no són bones de trobar i que hauré de fer els encàrrecs per Internet. Ja ho sé! Una altra possibilitat seria que me les hi davallés, però en això no hi tenc la mà trencada. O que a una ànima lectora i cinèfila de les que passen per aquí se li acudis una idea brillant...

 

El meu amic coneix bé els meus gustos cinematogràfics. Tant a la vida com al cinema m’interessen personatges i entramats complexos, en certa manera retorçats. Però dit així, això és massa general, i camp de prejudicis aliens, i el meu amic potser em coneix millor del que em penso. No vull convertir ara el paper en blanc en sofà de psicoanalista, tot i que hi estic força predisposat per tota una sèrie d’esdeveniments ocorreguts darrerament, entre els quals el fet d’haver començat a llegir El malestar en la cultura (Das Unbehagen in der Kultur), de Siegmund Freud. I aquí potser ja entram en el camp de la sexualitat.

Toby, el personatge interpretat per Kevin Zegers, és un noi de disset anys que ha estat detingut per tràfic de drogues a Nova York i del qual el seu padrastre havia abusat sexualment. De Neil, el personatge interpretat per Joseph Gordon-Levitt a Mysterious Skin, n’havia abusat el seu entrenador de beisbol. Tant l’un com l’altre s’acaben prostituint. És el mateix que havia fet James, Paul Dawson, a Shortbus, abans de conèixer Jamie. James confessa quina és la seva pel·lícula favortia, My Own Private Idaho, en la qual Mike Waters, River Phoenix, i Scott Favor, Keanu Reeves, també es guanyen la vida de la mateixa manera.

Transamerica és un road movie, de Nova York a Los Angeles. El pare de Toby és a una setmana de fer-se l’operació de canvi de sexe quan rep una telefonada que el seu fill, a qui no coneix, ha estat detingut. La terapeuta de Bree -el nom de dona escollit pel pare Stanley- condiciona el permís legal per a l’operació al fet de resoldre el seu passat amb el seu fill, l’existència del qual –tot i l’evidència- nega de forma rotunda fins a la mentida, així com ha decidit donar per morts els seus pares perquè mai no l’han acceptada, sobretot la mare. Malgrat els seus valors ètics i morals, és la seva forma de protegir-se. La relació entre Bree i Toby travessa situacions, experiències i sentiments tan vasts com el continent americà, incloent-hi l’Estat de Texas, que com diu la protagonista, és difícil poder evitar, en referència al conservadorisme. Nova York i Califòrnia representen els únics dos pols reals de llibertat dels EEUU, així com cadascú i a la seva manera, Bree i Toby, volen ser definitivament lliures. A tots dos els empenyen motors diferents per arribar a Los Angeles. Amb la finalitat última de poder operar-se definitivament, després d’intentar desfer-se del seu fill sense aconseguir-ho, Bree es fa el propòsit de superar els entrebancs de la relació i s’esforça per dur-s’hi bé. Toby no es planteja res més enllà del fet de veure complit el seu somni: conèixer el seu pare idealitzat, amb l’objectiu de poder començar una nova vida i dedicar-se al cinema. Els mitjans per assolir-lo, el fet d’haver de conviure amb una "freaky" transsexual, no li representen gaires problemes, comparat amb el passat que vol superar. A tant l’una com a l’altre no els queda, doncs, altre remei que conviure si volen aconseguir allò que cadascú desitja.

Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig

Bona part d’aquesta història acaba aquí. Acabo de veure la versió cinematogràfica de Brief einer Unbekannten, en realitat Letter from an Unknown Woman, ja que la pel·lícula, basada en l’obra d’Stefan Zweig i dirigida per l’alemany Max Ophüls, va ser filmada el 1948 als EEUU. Em podria estendre ara amb les diferències i les semblances entre l’obra literària i el film. Resumiré dient que si per un costat la narració potser amb prou feines supera el pas del temps en segons quins aspectes –va aparèixer publicada el 1922-, la versió cinematogràfica pateix d’una dosi excessiva de puritanisme. En l’obra original de Zweig, la bella dama desconeguda decideix prostituir-se a tot luxe, ara amb un comte de l’Imperi, ara amb un industrial, no només a fi de ser capaç de mantenir el seu fill, sinó també, a més, per tal de poder donar-li una molt bona educació. A la pel·lícula, en canvi, la casen amb el noble, perquè no sigui dit. Som al 1948, durant els primers anys posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A l’escena de l’òpera, quan la dama es troba novament i per casualitat amb l’amor de la seva vida, és a dir amb el pare del seu fill, sonen els acords de la Flauta Màgica, que sorprenentment comença a ser cantada en italià. El director ha evitat expressament el llibret original alemany de l’obra de Mozart.

La història comença quan el curs passat vam decidir recomanar la lectura de Brief einer Unbekannten als alumnes del primer curs avançat d’alemany de l’escola. Jo encara no havia llegit l’obra, però m’animava a fer-ho el fet de conèixer altres llibres de Zweig que m’havien agradat força: La novel·la d’escacs; Die Welt von Gestern; Brasilien, das Land der Zukunft; Marie Antoinette... Ja me n’havia adonat, que en alguns aspectes Zweig queia en la carrincloneria i en la hipèrbole forçada, però entre altres coses el disculpaven l’època i les greus vicissituds històriques que va haver de viure. L’autor va acabar suïcidant-se juntament amb la seva dona a Petròpolis, una ciutat a prop de Rio de Janeiro. Per cert, la moral americana de l’època de la pel·lícula, o bé les exigències del guió, van amagar també els motius de la mort de la dama desconeguda rere una malaltia infecciosa: el tifus.

Devia llegir Brief einer Unbekannten a finals de setembre, principis d’octubre de l’any passat, perquè crec recordar que va ser precisament pels voltants del Pilar que vaig decidir anar a fer un cap de setmana a Barcelona. Es va donar la casualitat que al Teatre Borràs hi feien la versió teatral de Carta d’una desconeguda, protagonitzada entre d’altres per Emma Vilarasau. Ho vam descobrir amb el Jordi quan el divendres travessàvem la plaça Urquinaona. Naturalment em va fer força il·lusió aprofitar l’avinentesa. Vam decidir comprar les entrades per al diumenge a la tarda en aquell moment mateix. Crec que hi devíem ser els mes joves, al teatre, el diumenge vespre. La protagonista femenina era representada per quatre actrius, que feien els papers de la noia de setze anys, la jove de divuit, la dama adulta i l’autora de la carta. Aleshores ja vam sortir amb la sensació que l’obra havia restat ancorada en el temps. Potser era la posada en escena, que no havia fet cap concessió ni una a possibles efectes modernitzadors. Era teatre clàssic i de text, s’hi representava el que en principi era una epístola. La vaig trobar feixuga, decimonònica.

Crec que va ser per Pasqua que vaig comprar la pel·lícula a Berlín, a Dussmann, un centre comercial de productes culturals de la Friedrichstrasse. He estat, per tant, uns quants mesos a mirar-me-la. Durant el curs passat no vam tenir temps de parlar de l’obra, a la classe d’alemany. Si bé un parell d’alumnes l’havien llegida, finalment vam decidir entre tots que la llegiríem a l’estiu i que en parlaríem durant el curs següent. Ho farem a finals d’aquest mes d’octubre. A fi de refrescar la memòria he tornat a llegir la novel·la i avui també he vist, doncs, definitivament el film.

Als dos alumnes que fins aleshores havien llegit Brief einer Unbekannten, els havia agradat. Tot i la summa bellesa dels protagonistes de la pel·lícula, Joan Fontaine i Louis Jourdan, i la reconeguda capacitat interpretativa d’Emma Vilarasau a la peça de teatre, jo també em quedo amb el llibre, una novel·leta d’unes cent pàgines no gens mala de llegir en l’original alemany. Malgrat l’excés de dramatisme –no m’és prou justificada la mort del fill d’onze anys: la bellesa és efímera i ja no s’hi pot guanyar la vida?-, em complau llegir Zweig transformat en la major part del llibre en l’autora d’una epístola que abans de morir relata a l’amor de la seva vida la passió idòlatra, abnegada, submissa i obsessiva que ha sentit i que encara sent per ell. L’autor rompia esquemes i escandalitzava: una noia que s’enamora i decideix dedicar la vida al subjecte del seu amor, un escriptor reconegut, egoista i faldiller; una noia que vol cultivar-se per no desil·lusionar-lo en el moment que es produeixi l’encontre. Una jove encoratjada que decideix tornar a Viena des d’Innsbruck, on el segon matrimoni de la seva mare l’ha portada, a fi de provocar definitivament la coneixença. Una jove que es deixa quedar embarassada per amor, sense exigències ni retrets, per un amor que mai no es veurà correspost ni recompensat.

M’agradaria saber què en va dir Freud, amb qui Zweig mantenia correspondència, d’aquesta obra seva.

Shortbus

Va ser ahir sopant amb un amic que em va recomanar la pel·lícula: Shortbus. Més d’un potser es sorprendrà i es preguntarà, encara no l’havies vista? I és que -i no és la primera vegada que em passa després d’haver vist un film recomanat pel meu amic- un s’estira els cabells mentre es demana: com pot ser que no m’he n’hagués temut abans, de la seva existència? com pot ser que la pel·lícula es vagi estrenar el 2006 i jo hagi estat dos anys a mirar-la?

Shortbus és del director americà John Cameron Mitchel, el mateix que el 2001 va dirigir Hedwig and The Angry Inch, la seva primera pel·lícula, que, posem-nos-hi ja del tot, perquè em fa gairebé vergonya escriure-ho, vaig veure també per primera vegada l’hivern passat després de sis anys de la seva estrena. Tot això només per dir que si bé mai no és tard, sí que tinc el sentiment de no haver sabut estar prou a l’aguait. Mentre ara escric, estic sentint les cançons de Hedwig a YouTube.

Shortbus no m’és una pel·lícula fàcil, tampoc no m’ho va semblar Hedwig, i ja no només per l’idioma –totes dues les he acabat veient en Dvd a casa meva en versió original-, sinó també per la densitat de continguts sexuals i emocionals, per la multiplicitat i diversitat de personatges, per l’aflorament de sentiments, per l’evolució dels caràcters. La qüestió sexual hi és explícita, tot i que no ben bé en primer pla, ja que més que de sexe es tracta, com diu el mateix director, de sexualitat. La pel·lícula comença que James, per exemple, s’està fent una palla i s’intenta escórrer a la boca mentre un veí el guaita per la finestra. Els personatges malden per descobrir, més enllà de la seva sexualitat –tot i que comptant-hi, és clar- els seus sentiments, la seva veritable personalitat amagada. Tots tenen el seu passat, amb els seus dimonis, i intenten vèncer-los evolucionant, a fi de conèixer-se millor a si mateixos i poder gaudir també així millor dels plaers sexuals.

Els personatges són de totes totes heterogenis: una assessora de parelles, Sofia, casada amb Rob, qui es dedica al voluntariat i amb qui Sofia tampoc no ha aconseguit mai tenir el seu primer orgasme. James i Jamie, una parella gai que, ullada pel voyeur de l’edifici del davant, intenta salvar la seva relació. James, ex-xapero, està deprimit. Jamie l’estima amb bogeria, ell ho reconeix però mai ha aconseguit que la seva pell fos penetrable. El recurs per solucionar els problemes de parella serà en principi muntar-se un trio amb Ceth. James en el fons amaga altres intencions. Comparteix amb Sofia el bloqueig. També sembla bloquejada Severin, una domina cansada ja del seu rol sàdic amb què es guanya la vida.

Tots ells coincideixen a Shortbus, l’orgiàstic club novayorquès, terreny de joc comú de les recerques introspectives dels personatges. Manhatthan apareix de joguina, de cartró pedra de colors de conte naïf. Hi ha avaria general de la xarxa elèctrica i la llum no torna a venir fins que hi ha conjunció de desitjos entre la humanitat. El paper dels personatges, les seves sexualitats semblen intercanviar-se al final de la pel·lícula. Tampoc no és fàcil delimitar gèneres, d'això es tracta. La realitat gltb, ja prou entremaliada ella mateixa, acaba d’embolicar-se tot acabant anul·lant qualsevol tipus de convenció sexual, de sexualitat encarcarada. S’endinsa en el camp de l’experimentació, juga amb els sentiments per aconseguir fer-los de veritat, lluny de fer concessions a marcs socials massa trillats pel costum.

Shortbus s’emmarca en la modernitat, planteja formes diferents de l’experiència personal en el món urbà de les nostres grans ciutats actuals d’Occident.

Palma, 06.02.05

Diumenge, 6 de febrer de 2005

Defora sonen els tambors de la rua de Carnaval. Aquest pis és sorollós, però ara hi estic tot sol i hi estic bé. Avui dematí he anat a veure l’exposició “De Millet a Matisse” del Gran Hotel. Diumenge passat vaig anar a veure la de cartells del Casal Solleric. D’aquí a una estona m’aixecaré per anar al cinema a veure “Ray” Charles. Vull disfrutar d’estar tot sol i aquesta, escriure un diari, és una de les activitats que puc fer per sentir-me millor. Palma és una ciutat que m’agrada i Nova York estic segur que també m’agradarà molt. Un dia després que en Joan se n’anés de casa, el mateix dia que ell viatjava cap a les Canàries, vaig enviar un missatge a na Joana per veure si encara era a temps de reservar bitllet d’avió per volar als Estats Units. Ara ja tenc la reserva feta, per al dia 26 de març, dos dies abans que parteixin ells. Ja que he decidit embarcar-me cap a Amèrica, vull aprofitar per fer-hi tants dies com pugui. Ara vull començar a organitzar el viatge, a fer-me un programa de les coses que hi vull fer. Ahir vaig conèixer en Toni. Havia quedat per dinar amb na Joana i n’Aina al Barco i en Toni també s’hi va apuntar. El primer que va fer quan ens vam veure va ser donar-me de conya els papers del divorci perquè els firmés. En Toni haurà batut el record de ser la persona amb qui he estat menys temps: el dia que me’l presenten ja se’m presenta amb els papers del divorci. Jo li dic en Toni d’Amsterdam, perquè la primera vegada que vam xerrar per telèfon mòbil ell era allà. M’aixec del llit per anar al cinema, que si no no hi arribaré a temps.

Som una altra vegada al llit, ell lloc d'aquesta casa on s'estat més calent. La pel·lícula m’ha agradat bastant. He sortit del cinema amb la primera idea aproximada de qui era Ray Charles. He sopat a casa d’un arròs de suc de musclos i de peix. M’he menjat una carxofa bullida amb vinagreta, així com les solia menjar a ca’n Tòfol. He trobat dues cridades d’en Joan al telèfon, li he enviat un missatge breu i tot seguit ell m’ha telefonat. Ha estat una conversa freda, la veritat: no sé ben bé que vol que li digui ara que ja se n’ha anat. Encara està malalt i diu que té trenta-vuit de febre i que sa mare el cuida, la qual cosa m’ha semblat que era un retret.

També vull deixar constància de l’èxit de les disfresses de divendres a l’Institut. Amb els alumnes vam guanyar el premi a la millor coreografia pel minuet que ens va mostrar a ballar en Miquel. Els hauríem pogut guanyar tots, els premis, vam ser els millors.

I ahir va fer un any:

Poemes Geomètrics

Brokeback Mountain

Després del cap de setmana a Colònia, vaig tornar a Palma dilluns migdia, cansat i amb l'energia justa per fer feina a l'horabaixa, tornar a casa, sopar una mica i anar a dormir. L'endemà dimarts em reincorporava a la vida quotidiana de Ciutat. Vaig telefonar a un amic, que lliura de treballar els dilluns, dia que va aprofitar per anar al cinema. Em va dir que havia vist Brokeback Mountain, la pel·lícula d'Ang Lee premiada a Venècia. Aquesta és de fet la informació que jo havia escoltat un dia a la ràdio, a Catalunya Cultura: "el director taiwanès Ang Lee ha guanyat el Lleó d'Or amb un western de cowboys gais". Com molta altra gent, i amanida des d'aleshores amb ressenyes i múltiples comentaris als mitjans de comunicació, n'he esperat amb impaciència l'estrena, m'esperonava el record d'erotisme epidèrmic de The Wedding Banquet i de Sense and Sensibility.

El meu amic em va dir que havia vist la pel·lícula doblada. El primer que vaig fer va ser consultar al diari si també la feien al Renoir, l'únic cinema de Palma on projecten en VO. Quina alegria! Sí que la hi feien: hi vaig anar ahir vespre mateix! Les expectatives eren múltiples i per eliminació: no seria ni una altra pel·lícula de transvestits i/o transexuals, ni de dracs polícromes, ni de loques histèriques i cridaneres, ni d'artistes outsiders ebris pel geni creador i experimentador, ni de capellans de confessió equívoca, ni de drogadictes homosexuals doblement marginats, ni de professors hipersensibles, ni d'al·lots amb vocació de ballarí, ni de malalts terminals de tuberculosi o de sida. No eren menescals, no eren picapedrers, no eren comptables ni jardiners, eren cowboys nordamericans mascles, muntats a cavall arreplegant bestià o damunt d'un bou fent rodeos, i tot això compaginat amb la sang acompassada, la vena delicada i la pell sensible d'un director de cinema creador d'atmosferes i paisatges de ritme avellutat i d'erotisme fi. Se n'havia parlat molt i justament per això no volia que massa expectatives impedissin sadollar el meu goig. Res de tot això, en vaig disfrutar durant dues hores i quart senceres.

Però després, refredada la primera impressió, no s'acaba entendre aquells que hi volen veure l'escàdol. La pel·lícula pot arribar a semblar fins i tot conservadora, reflecteix un món que de fet ho és. Si bé la narració o el guió en què es basa deu ser de fet així, es pot tornar a caure en el clixé que un mascle solament encula l'altre quan no hi ha cap dona a disposició, que són gais però al cap i a la fi no tant perquè es casen i tenen fills i, encara, torna a semblar que cap història gai no pot acabar bé, un dels dos protagonistes mor en condicions estranyes. La llibertat i la puresa d'un amor viscut als cims desapareix quan es davalla a la fondalada -Terra Baixa, Àngel Guimerà. Les regles de l'oest nordamericà s'imposen. Ennis del Mar no s'accepta perquè la societat on s'emmiralla no l'admet i no és capaç de redimir-se'n. A còpia de cedir i concedir, es dóna entitat psicològica a la frustració múrria del seu caràcter. L'entorn social l'ha incapacitat per ser feliç i per fer feliç els altres. Un altre cop cap happy end, un altre cop final fatídic i amb llàgrima, expressió màxima de la llei del silenci, la pronúncia continguda d'allò que tothom sap però amaga.