Nicolau M. Rubió i Tudurí

Recordant el meu pare, un diumenge assolellat de mitjan novembre, devers una setmana abans que es complissin els vint-i-quatre anys de la seva mort, vaig agafar la bicicleta, vaig enfilar la davallada al port de Maó fins a la colàrsega, la carretera de Fornells fins a la caseta de caminers, dreceres a través fins al camí de Favàritx, i la vaig deixar fermada al costat d'una mata del camí de cavalls. Passant per davant del pou d'en Caldés, vaig arribar a peu fins a s'Arenalet, vaig fer una bona nedada i em vaig asseure al sol per eixugar-me, i a l'arena per començar a llegir No ho sap ningú, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Al davant hi tenia la platja de Mongofre.

El lloc de Mongofre Nou pertanyia a Fernando, el germà de Nicolau. Tots dos junts havien anat de caceres a l'Àfrica, on s'ambientava la novel·la de Nicolau, i a les cases hi havia la pell i el cap dissecat d'un lleó, que jo havia vist per primera vegada feia trenta-set anys, quan en tenia solamente tretze, el mes de juny en acabar el darrer curs a l'escola de primària des Mercadal, durant la volta a l'illa de Menorca a peu, amb mestre i companys. A més de les pells de lleó, el vigilant de les cases també ens va mostrar les pells dels abrics, i els boàs  i els vestits del closet de la senyora.

El meu pare m'havia explicat que mentre ell havia fet feina a la capella del lloc de Mongofre -hi feia de mestre de cases els dissabtes-, el pintor barceloní Pere Pruna, que de jove havia conegut Picasso a París, enllestia els meravellosos frescos de la cúpula, que li havien estat encarregats pel seu amic Fernando, i que per això eren dedicats a Sant Ferran. Això va ser l'any de la neu de 1956. El meu pare tenia trenta anys i acabava de conèixer -o coneixeria ben aviat- la seva dona. La que devers deu anys després seria la meva mare feia pocs mesos que havia arribat a l'illa amb el seu germà, i finalment havia pogut trobar feina a la fàbrica de punt del poble.

Aquell mateix 1956, Nicolau, arquitecte, que havia estat director dels jardins de Barcelona, que havia dissenyat els jardins de Montjuïc per a l'exposició universal de 1929 i que feia uns deu anys havia tornat de París, on s'havia hagut d'exiliar com a conseqüència de la guerra civil espanyola perquè era republicà, va rebre l'encàrrec de col·laborar en el disseny de la ciutat jardí de Las Palmas de Gran Canària, dels jardins i dels parcs, com ara el de Doramas, que he visitat avui capvespre mateix, de camí cap a aquí. De fet, des de la divuitena planta de l'edifici atlàntic on aquests dies estic allotjat, es veu a vista d'ocell tot el que va ser el seu projecte a la ciutat. Ha estat una de les múltiples casualitats de la vida que justament el meu amic Luís hi tingui el pis. Ha estat també l'atzar que ha volgut jugar amb mi per descobrir tot aquest cúmul de coincidencias geogràfiques i vitals.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí hi va viure cinc anys, a Las Palmas, fins al 1961, el mateix any de la primera edició de No ho sap ningú, a la col·lecció del Club dels Novel·listes del Club Editor. Presumiblement, per tant, és precisament a Las Palmas on va escriure el llibre. 

Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular

Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.

Un pare de pel·lícula: "Rebel Without a Cause"

Aquesta època de l’any -la tardor: finals d’octubre i novembre- té moltes significacions per a mi, m’aboca a molts records, de vida i de mort, no només perquè hi vaig néixer, sinó perquè també hi han mort, hi van morir, els meus pares: el meu pare dos dies després del meu aniversari ara fa dinou anys.  

Quant al meu pare, l’enyorança em porta automàticament al cinema, al cinema de Hollywood. Llavors em vénen ganes d’anar a la Biblioteca de Maó a cercar alguna pel·lícula, o senzillament començ a remenar entre alguns DVDs que tenc a casa.

Em trasllat de retruc a un cinema del poble, l’únic que hi havia a finals dels anys 50 principis dels 60 a Mercadal, al cine de can Serra pel qual tothom el coneixia, encara que tingués oficialment un nom ben esvelt: El Cisne, gairebé homònim. El meu pare sempre havia tingut una bona dosi de cultura -popular, si és vol- i lletraferidura, tot i ser fill d’un picapedrer com ell i d’una mare provinent de la pagesia. El veig assegut en una cadira als matins al costat de la finestra de casa amb un llibre a les mans en temps del meu batxillerat, un llibre d’aquells que acumulàvem a casa i que ens havien regalat -dèiem- a La Caixa. En arribar de l’Institut de Maó tard a la nit perquè hi cursava estudis a partir del capvespre, el record immers en la Roma del “Jo, Claudi” de Robert Graves.  En efecte, les sèries i les pel·lícules.

Però el que jo no havia viscut mai, tot i que li n'havia sentit a parlar moltes vegades i me les imaginava -me les imagin encara-, són les seves sessions de cinema de cap de setmana quan encara era fadrí, a les quals també hi assistia la seva germana, que donava un cop de mà abans i després de les projeccions. Aquella cultura cinematogràfica adquirida al cinema des Mercadal -avantguardista en aquest sentit per l’època- l’havia dut a ell, com també a la seva germana, a identificar després títols de pel·lícules, i noms d’actors i actrius pronunciats amb literalitat poc anglesa en reaparèixer a la petita pantalla del menjador de casa.  

Durant aquells anys de pel·lícula -ell havia començat a sobrepassar la trentena- coneixeria la meva mare al poble, hi festejaria durant cinc anys i l’any 60 s’hi casaria, el mes d’octubre també.  

El cinema nord-americà dels darrers anys 40 i dels anys 50 representa per a mi, per tant, un estret lligam amb el meu pare, que va molt més enllà de l’època. Veure una pel·lícula hollywoodenca sobrepassa llavors els límits de la pantalla, de l’entramat, de la història, de l’acció, de la fotografia o de la música i assoleix caires emotius, sentimentals i íntims que es poden fer molt enfora d’aquells que es puguin desprendre del relat cinematogràfic intrínsec. Els dos únics aspectes que m’hi separen del tot són la llengua, ja que solec veure els films en l’idioma original, i -sobretot- la censura, l’estisorada d’escenes que poden anar molt més enllà d’un bes.

En resum: el record de mon pare com a estímul íntim i personal per retornar als mites del cinema i a partir d’ells descobrir -amb l’evocació d’un interlocutor que ja mai més no em respondrà- les qüestions que em sorgeixen i que més d’una vegada em duen a exclamar interiorment: “Si ell ho hagués sabut, açò!”. Es tracta aleshores del meu particular cel·luloide ocult. Això és el que m’ocorre en veure sobretot les pel·lícules de Joseph L. Mankievicz o d’Elia Kazan o en llegir les memòries de Gore vidal...

Un dels DVDs que aquesta vegada he rescatat d’entre les poques pel·lícules de l’època que tenc a casa és “Rebel Without a Cause”, “Rebelde sin causa”, de Nicolas Ray, adquirida segurament de segona mà al mercat des Freginal de Maó...  El diàleg imaginari s’estableix en aquesta ocasió amb motiu d’una de les cintes que no era entre les seves preferides, però això també és al marge, perquè a mi em proporciona tanmateix allò que normalment em duu a la recerca, és a dir, l’anhel de descoberta de la seva visió, contrastada -més que no contraposada- amb la meva. I d’altra banda emperò, ¿com no l’havia de reconèixer i admirar ell, la pel·licula, amb James Dean i Natalie Wood, en tornar a reaparèixer retransmesa un dia passats els anys a la televisió, molt probablement en una sessió de dissabte capvespre en què tos dos seiem al sofà del menjador?  

Tot i que s’inserissin en uns mateix espai de temps, la realitat de la societat nord-americana reflectida a la pantalla, la d’aquells tres joves estudiants universitaris rebels i conflictius de casa burgesa, no tenia res a veure amb la seva realitat d’aquells mateixos anys 50. Al cap i a la fi -i aquí rau la flagrant extemporarietat d’aquell cinema de poble-, el context d’aquell espectador accidental era ben diferent. ¿Com s’entenia que aquella joventut que ho tenia tot -inclosa la bona educació familiar i acadèmica- fos tan malcriada, es rebel·lés contra els pares i l’autoritat, es barallés a navallades, fes carreres de cotxes a tota velocitat a fi de demostrar qui era el valent que els conduís fins al límit abans de despenyar-los?  Quin problema tenien si per una altra banda ho tenien tot? Com s’explicava l’ambigüitat d’aquell triangle amorós i d’amistats? Tot plegat massa desconcertant...  

El meu pare no s’hi hagués pogut identificar mai amb aquells joves, mai no hagués pogut tractar d’aquella manera els seus, de pares, a qui no només tractava de vós, sinó a qui a més tenia un respecte inqüestionable, mai no hagués pogut fer tals animalades...  L’ídol ètic i estètic del meu pare no era James Dean ni fer-hi prop, sinó més tost Humphrey Bogart.  Així i tot, en Dean hi vaig descobrir el seu mateix gest de pentinar-se els cabells laterals amb la mà contrària i el braç alçat per damunt del cap.       

Gore Vidal, Palimpsest: a Memoir (Notes)

Després de la seva tercera novel·la, “The City and the Pilar” (1948), “Palimpsest: a memoir” és la segona obra que he llegit de Gore Vidal. Escrita entre Itàlia i els EEUU al 1994 –any en què va morir el meu pare-, es tracta del seu primer llibre de memòries. L’autobiografia abasta fins al 1964, tres anys abans del meu naixement. Vidal tenia aleshores trenta-nou anys. Tant ell com el meu pare havien nascut al 1925, però a milers de quilòmetres de distància, l’un a Nova York i l’altre a Menorca, una illa perduda enmig de la Mediterrània occidental...

En un post anterior ja vaig explicar que la novel·la l’havia comprada a l’agost passat en una llibreria londinenca. El llibre de memòries, en canvi, el vaig adquirir a la llibreria berlinesa Prinz Eisenherz durant la meva estada a la capital alemanya al gener. De fet, i per tancar un dels cicles concèntrics entorn de Vidal, he acabat de llegir “Palimpsest” fa uns quants dies també a Berlín durant la meva estada recent a la ciutat durant les vacances de Pasqua. Ja que hi som: de Berlín he arribat avui mateix a Menorca amb un comodíssim vol directe de la companyia aèria Airberlin a primera hora del matí. Aquest recorregut geogràfic, vital o literari meu no se li hagués pogut passar pel cap al meu pare –ni molt manco. En relació als viatges en avió val a dir, no obstant això, que Gore Vidal era fill del primer instructor aeronàutic de l’Acadèmia Militar dels Estats Units i al 1964 ja havia creuat unes quantes vegades l’Atlàntic.

El que sí que tenien en comú, en canvi, Vidal i el meu pare, encara que cap dels dos ho arribi o ho arribés a saber mai, i tot i que des de perspectives diametralment diferents, era Hollywood. Gore Vidal va treballar per a la Metro Goldwyn Mayer durant la segona meitat dels anys cinquanta. Si a la pantalla del cinema Cisne de Can Serra des Mercadal, on el meu pare i la seva germana, la tia Ton, assistien regularment els cap de setmana, apareixia rugint el lleó, això volia dir que la pel·lícula seria bona, així com ens deia també de petits el meu pare. Abans de casats i tenir els fills, tots dos germans es van formar en la cultura cinematogràfica nord-americana al poble i, malgrat que mal pronunciats com arribarien a descobrir anys més tard, idolatraven els noms dels seus actors preferits i els prenien com a model de la seva pròpia imatge, i no sempre l’exterior.

De tota aquella cultura a mi anys més tard m’impactarien, tant durant la meva adolescència com al llarg de la meva joventut, les versions cinematogràfiques de Tennesse Williams, qui Vidal anomena “The Bird”: “A Streetcar Named Desire” (1956), amb Vivien Leigh i Marlon Brando, o “Cat on a Hot Tin Roof” (1958), amb Eisabeth Taylor i Paul Newman. Per cert que a la seva autobiografia Vidal també parla de grans moments de la seva amistat amb Newman i la seva dona Joanne Woodward. 

Gore Vidal va treballar juntament amb Williams en el guió de “Suddently, Last Summer” (1959), dirigida per Joseph Mankiewicz. Al llibre Vidal explica que havia volgut que el paper de la mare de Sebastian fos interpretat per Bette Davis, qui també amb Mankiewicz havia rodat al 1950 “All above Eve”. Finalment el paper el va interpretar Katherin Hepburn. De Bette el meu pare també deia el que deien molts espectadors quan d’alguna manera eludien la seva manca d’excepcional bellesa hollywoodenca, és a dir, que era molt bona actriu. En relació al paper interpretat per Montgomery Clift, Sebastian, Vidal també conta que una vegada un policia estatal el va aturar quan anava conduint per sobre del límit de velocitat permesa, que el va reconèixer de la Televisió, que el va advertir en lloc de fer-li una citació i que aleshores li va demanar: “That guy in ‘Suddently, Last Summer’; he was queer, wasn’t he?” Vidal li va respondre que sí, i que si no hagués estat per la tot poderosa “Roman Catholic Legion of Decency” el secret hauria estat revelat. Fa una estona acab de descobrir a la Internet Movie Database (Imbd) que els exteriors de la pel·lícula van ser rodats a Girona i a Mallorca.

El darrer treball de Gore Vidal per a una producció de la MGM de Hollywood va ser la seva col·laboració en el guió de “Ben-Hur”. Vidal, però, no va aparèixer mai en els crèdits. L’armamentístic, bel·ligerant, fatxa i homòfob Charlton Heston es va negar a acceptar que els diàlegs ambigus del príncep jueu Ben Hur amb el seu antic amic Messala, cap militar de les legions romanes, fossin obra seva. 

Ludwigsburg, Baden-Würtemberg 08-1994

Condor: Maó – Stuttgart, diumenge 31 de juliol de 1994, 08.45h. L’arribada a Ludwigsburg. Aquesta ciutat sembla una mica desangelada. La primera impressió no és gens engrescadora. Tot és caríssim. Una habitació doble a l’Hotel Mignon de la Solitudestraβe 43, per exemple, ens costa 109 marcs, això són quasi nou mil pessetes, només una nit. Més val que canviem de registre, diu en Jordi, o en arruïnarem. La ciutat és com una mona de Pasqua.

L’endemà dilluns 1 d’agost. Ludwigsburg ens ha semblat una mona de Pasqua, sobretot la plaça del Mercat –Marktplatz-, amb les seves dues esglésies barroques de colors pastel i envoltada d’arcades sota casetes típiques alemanyes. La fontana d’enmig n’és la guinda, de tot aquest conjunt acaramel•lat. A la ciutat només hem vist un parell de cafès, on sembla que es reuneixi la joventut, que a les onze de la nit ja sembla haver-se’n anat a dormir.

Esperam l’S4 en direcció a Marbach, on va néixer Schiller, per anar al Park Favorite, a un costat del qual hem de trobar el Goethe Institut. En Jordi encara no té lloc per allotjar-se i diu que li fa una mica de mal el sotapit.

Ara és denit. Bé, afortunadament he de deixar de banda el pessimisme d’ahir i el que en pogués restar d’avui dematí. Som a un jardí ple de gent, amb taules i bancs de fusta on se sopa: un sis-kebab i un Kurbis-Kebab, mentida un Zucchini-Kebab, és el que hem pres nosaltres. Se sent la remor de les persones, joves, de rerefons. El caliu de la gent contrasta amb la humitat freda sota tanta vegetació. Vegetació és la paraula clau d’aquest capvespre i de la continuació de la nit.

Al migdia ha plogut, una pluja que hem envejat atesa la sequera de la costa mediterrània d’aquest estiu i que hem viscut preocupats. Hem creuat el Park Favorite a mitja tarda a la recerca d’un allotjament per a en Jordi i l’hem trobat, tot fa pensar en un preu més assequible del que crèiem que hauríem haver de pagar. Doncs bé, el Park Favorite és ric de verd, amb arbres alts i frondosos, entre els qual hem sabut reconèixer els castanyers –Kastanienbäume- perquè eren plens de castanyes verdes. Ens ha sorprès i alegrat manifestament -vull dir que no hem pogut deixar de manifestar-ho com si fóssim infants- la presència primer dels esquirols –Eichhörchen- i d’una mena de cérvols després, que corrien, pasturaven i jeien damunt l’herba. Cargols gegants i llimacs a les voreres del camí, alguns d’ells aixafats per transeünts menys atents i respectuosos que nosaltres. Un cop hem emparaulat l’habitació d’en Jordi per a aquests dies, ens hem arribat al Schloss Favorite, la residència d’estiu dels Herzöge i Könige de Würtemberg. Ens ha agradat molt més del que ens pensàvem. Cosa rara a Alemanya després de tanta guerra, on tot és reconstruït, ens hem cregut la pàtina de vell del seu aspecte. És immens. Hi tornarem, perquè en aquella hora de la tarda ja era tard per visitar-lo i per passejar pels jardins que l’envolten. Tot comença a adquirir vida i a prometre estones excitants d’admiració i coneixement.

Comença a interessar-me força aquest Bundesland, la seva independència històrica i la seva autonomia actual, tant l’una com l’altra també delimiten el caràcter bavarès. Aquí la gent parla una mica estrany, un parlar que s’allunya de l’estàndard, del Hochdeutsch. Finalment, fent referència ara a la llengua, tenc la impressió que el curs em serà difícil. M’han col•locat a un nivell que esper que no sigui massa elevat.

* * *

Tübingen - Tubinga, 13 d’agost de 1994

* * *

Hotel Steakhaus Mignon
Hotel Restaurant Possidon
Schwäbische Gaststätte Tauberquelle
Ristorante Pizzerika Margherita (11.08.94)
Gasthof Kugelberg
Ludwigsburg Ordenssaal (Nachtkonzert, 06.08.94)
Kino Atelier (Leben, 27.08.94)
Kino Corso (Leni)
Fernsehturm Stuttgart

Son Saura de Ciutadella, juliol de 1994

“Som a Son Saura, a la platja. Això ja s’acaba. Hi hem vingut cadascun d’aquests quinze dies que haurem passat a Menorca, abans d’anar-nos-en cap a Alemanya. Partim de Ciutadella devers les sis del capvespre, quan el sol ja no crema. Hi tornam quan és de nit, puntualment a les deu, perquè partim just quan el sol s’amaga. No es pon dins la mar, sinó més enllà de la costa, perquè la platja és encarada al sud, al sud-oest. Fa un parell o tres de dies hi va haver lluna plena, el sol desapareixia per una banda i la lluna apareixia per l’altra, amb el color vermell reflectit de la posta. El crepuscle, un espectacle que haurem vist cada dia i que només és polit de veure al natural, viure’l, perquè en una postal o en una fotografia, on el veiem reproduït fins a la sacietat, sobretot en zones turístiques com Menorca, denota un regust kitsch d’almanac, una escena retallada, emmarcada i penjada a la sala d’estar d’una família amb pocs recursos artístics, senzillament amb mal gust.

És agradable ser aquí, amb aquesta llum baixa que dóna contorns al paisatge amb les seves ombres. Aquests dos darrers dies hi ha hagut meduses, però; ahir més que no pas avui. Avui només n’hem vista una de petita. La por que els té en Jordi em fa exagerar-ne el nombre. Ahir no es va voler banyar. (Aquesta avioneta que ara acaba de creuar un tros de cel també l’hem vista volar quasi cada dia. Sembla que vengui de Mallorca.) Hi ha meduses perquè el vent ens ve de cara. La mar les arrossega cap a la platja. Aquest estiu s’han desvetllat dues histèries col•lectives, potser més a Catalunya que no pas a Menorca: les meduses i les gavines han desfermat la imaginació pel•liculera -avui en dia més aviat televisiva- de la gent, que en parla com de dues plagues amenaçadores per a la humanitat. De gavines, aquí també n’hi ha, evidentment. N’hi ha qualcuna que de fet és ben tafanera. El que no he vist durant aquests dies d’estiu –devia ser durant la primavera que hi eren- són aquells ocellets prims, amb el bec, les cames i la cua totes llargues i que trescaven arran d’aigua. No sé quina casta de pardals devien ser! El que sí que hi ha, i molts!, són iots. I no és que en aquesta banda de la plata hi hagi molta gent, però és que a l’hivern i a la primavera no hi havia ningú ningú.

Venim i tornam amb bicicleta, jo amb la que em vaig comprar tot d’una d’arribar a Ciutadella i en Jordi amb una de llogada a “Ca’n Tolo”. Tal vegada la distància és gran però Son Saura és la platja que queda més a prop de Ciutadella, la platja verge més a la vora, m’estic referint. El camí es deixa dividir, per posar fites a l’esforç: primer Son Vivó, després Son Catlar, el lloc de Torre Saura, on ens hem d’aturar per pagar -100 pessetes- i finalment la platja. N’hi ha dues, de platges: la segona, la que es veu al fons quan arribes, a la que també s’hi arriba des de Es Talaier, travessant un pinar tocat –i devastat- pel darrer cap de fibló, és en aquesta on som fins als últims moments del capvespre, del dia.

Ens hem d’aturar a pagar al guàrdia jurat que els Saura han estalonat a l’entrada: l’”impost ecològic”. Tampoc no hi era aquest pardal durant l’hivern! Aquests ocells carronyaires emigren a la tardor. Puc imaginar algun menorquí alterant-se perquè el fan pagar i apel•lar a la seva condició de natural del lloc, de nadiu, d’indígena, a fi d’aconseguir que li obrin el pas: “Què s’han cregut?” D’altres segur que justifiquen la decisió del noble de fer pagar el pas i l’accepten tot acotant el cap i creient que fan una bona obra de conservació del medi natural. Aquests pequen d’innocents, és a dir que encara són pitjors. El sol se’n va.”

Holocaust: Auschwitz

Efemèrides d'avui: cap d'any a la Xina, comença l'any del ca, "felicitats a tots aquells que hagueu nascut sota aquesta zoologia!". Mozart compleix 250 anys: "per molts anys Wolfi! Pel març et vindré a veure a Salzburg i celebraren plegats el teu aniversari, ok? Fins aleshores llop austríac!" Però avui es commemoren també seixanta-un anys de l'alliberament dels empresonats al camp de concentració nazi d'Auschwitz, i a aquest fet és al que vull dedicar avui la memòria, així com el recorda en particular molta gent privada i, col·lectivament, gran nombre d'institucions. Ara mateix sentia a Catalunya Cultura els acctes prevists per avui al Principat. No crec que a Mallorca hi ha hagi gaire repercussió, la inèrcia de la nostra política m'ho fa descreure.

La meva manera de celebració particular serà aquesta: ara fa onze anys, al 1995, també es va commemorar l'Any Internacional de la Tolerància i el 50è Aniversari de l'Holocaust Nazi. Jo prestava llavors uns serveis que ja no existeixen des que es va suprimir a Espanya el servei militar universal i obligatori. Antimilitarista, pacifista com sóc, vaig fer la Prestació Social Substitutoria -així s'anomenava- a Barcelona, en una institució que respon a les sigles CIDOB: Centre d'Informació i Documentació de Barcelona, una entitat que es dedica a fer el seguiment i l'arxiu dels desastres bèl·lics i famèlics d'arreu del món i de dur a terme projectes d'ajuda al "món subdesenvolupat" -quina expressió més lletja! La meva labor va consistir sobretot a fer de corrector de textos en català i a confegir una cronologia de les desgràcies internacionals del món per a la revista d'aquesta institució, deCIDOB. Era el moment més sagnant de la guerra de Bòsnia. La seu del CIDOB és al carrer Elisabets del raval de Barcelona, en un antic edifici amb una capella convertida en biblioteca. Passava, doncs, els matins i alguna tarda al centre de la ciutat: va ser un hivern molt maco.

Recordo que era allà que un dia em va telefonar un bon amic de Menorca, amb qui havia estat vivint i treballant l'any anterior a l'illa de Formentera. Ell era a Ciutadella preparant el número 10 de la revista Sa Sínia, el butlletí informatiu de l'Ateneu Alternatiu de Ferreries, que aquell estiu es va titular NN ("Nacht und Nebel"), Per la dignitat humana i es va voler dedicar als menorquins deportats als camps de concentració. Em va demanar si hi volia escriure un article i així ho vaig fer. Em plau, onze anys més tard de tot allò, reproduir-lo avui aquí. És, com he dit, el meu tribut a la Memòria. Al final de l'article, anotaré també la referència de tota una sèrie d'obres literàries, autobiografies, memòries novel·lades o novel·les, que m'agrada emmarcar sota el títol de Literatura dels KL, llibres que contribueixen al coneixement més directe de les persones reals -o de ficció- que no només van tenir la mala sort de ser els protagonistes d'un dels més grans infortunis de la humanitat sinó que a més van tenir també el coratge i la valentia de voler reviure tots aquells fets funestos a fi d'estampar-los al paper perquè mai no s'oblidin.

VÍCTIMES DE LA VERITAT, TESTIMONIS DE L'HORROR

És impossible fer-se una idea el 1995 de l'experiència que van viure fa devers cinquanta anys els deportats als camps de concentració nazis. Parl dels que hi van sobreviure, perquè l'horror per als que hi van morir és encara manco concebible. De fet, anihilació, extermini i genocidi són actes que trobaran per sempre més el seu referent més esfereïdor en la nostra Europa de la Segona Guerra Mundial. Anava a dir que hi troben el seu referent més salvatge, però la salvatgia té aquell tret d'irracional i incontrolat que de qualque manera podria atenuar el terror del crim col·lectiu organitzat. Perquè, a més de salvatge en allò que té de bestial, la inhumanitat de l'extermini va ser major, si cap, si s'atén el fet que aquests camps van ser concebuts racionalment, i ho foren amb una finalitat concreta, premeditada i volguda: contruir llocs de concentració, de reclusió, i tota una maquinària de mort. Dirigents del nacionalsocialisme alemany van idear i ordenar la construcció de càmeres de gas, forns crematoris i fosses comunes en els camps. Qualcú va proposar fredament experimentar l'efecte letal de la injecció de benzina directa al cor i dissecar els cossos dels deportats morts per a la investigació mèdica. El gènere humà hi va ser classificat i etiquetat segons el grau d'indesitjabilitat dels seus membres, en contrast amb la raça ària. I no es tractava només de la serva inferioritat racial -jueus, gitanos,...-, sinó també de la seva degeneració mental o ideològica -anarquistes, comunistes, ...-, de la seva desviació sexual -homosexuals-, de la seva discapacitat física o psíquica o de la seva manca de procedència -apàtrides-; a més, és clar, d'aquells que s'havien resisitit a l'ocupació de llurs països -polonesos, russos, francesos, etc.

De menorquins, com d'altres defensors del govern de la República, també n'hi van anar a raure. N'hi moriren. D'altres encara ho poden explicar. La primera notícia que hi va haver deportats illencs, la vaig tenir mentre fullejava Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. En un apèndix del llibre l'escriptora i investigadora reporta el nom de la gent dels Països Catalans que, afectats per la llei franquista de responsabilitats polítiques del febrer de 1939, van haver d'exiliar-se. Una vegada travessats els Pirineus, van ser aplegats en camps francesos de refugiats, on els més febles, entre ells molts d'infants, van perir d'inanició. Una de les poques maneres de sortir dels camps de la fam va ser allistar-se, començada ja la Segona Guerra Mundial, a les companyies de treballadors estrangers, una de les comeses de les quals fou la construcció de la línia fortificada Maginot a fi d'aturar l'avançada alemanya. A mesura que s'ocupava França, molts treballadors van ser fets presoners de guerra i conduïts als caps de concentració nazis d'Auschwitz, Buchenwalt, Coswig, Dachau, Ravensbrück,... i, sobretot, pel que fa als republicans catalans, al de Mathausen, el cinquantè aniversari de l'alliberació del qual pels aliats es compleix el maig d'enguany.

Ha estat arrel dels preparatius d'aquesta commemoració que en Nel Martí em va telefonar i em va fer saber que de deportats menorquins encara n'hi ha que viuen. El periple d'aquests illencs fins a arribar als camps de la mort o als Kommandos adjacents no és casual i sembla ser que els dirigents franquistes n'estaven assabentats. Que hi continuessin reclusos es deuria a les previsions de les negociacions amb dirigents hitlerians i s'emmarcaria també en l'aliança entre tots dos règims. Els republicans espanyols no eren en un principi cap enemic directe del feixisme alemany. Aquest fet contrasta amb unes informacions aparegudes recentment en alguns mitjans de comunicació on s'afirmava que ambaixadors dels primers anys del franquisme en alguns països de l'est europeu, tot valent-se de regulacions del temps de les expulsions dels jueus de la península ibèrica al segle XV, havien facilitat la llibertat a jueus i gitanos en poder nazi. Hom malsospita d'aquestes informacions que, sense negar-los la possible veracitat, van ser esbombades amb oportunisme tot aprofitant la simpatia creada al voltant del carisma emprenedor del Schindler de La llista d'Spielberg, amb qui la comparança d'aquests "herois" ambaixadors franquistes es feia inevitable. Tot el que això vindria a demostrar és, per contra, coms els fides a la República foren doblement maltractats.

Si això fos així, si s'hagués volgut invitar subtilment a la comparació entre l'empresari i l'ambaixador afins als règims feixistes alemany i espanyol repectivament, això seria res comparat també amb aquells qui neguen sense pal·liatius l'existència dels camps de concentració i, per tant, l'extermini allà dedins d'11 milions de persones, 6 milions de les quals, jueves: per a qui els Konzentrationslager serien, transcrivint la ironització d'una amiga alemanya sobre les afirmacions negacionistes neonazi-feixistes, com una mena de Judenherberger -"albergs per a jueus"-, on els jueus harien passat les vacances. La ironia es basa en el mot Jugendherberger, que sí que vol dir "alberg de joventut". Segons ells, que amb les seves actituds i asseveracions han fet trontollar a Alemanya el dret democràtic a expressar-se lliurement, tot hauria estat un muntatge aliat fet a partir de la filmació i la fotografia d'escenes esgarrifoses, corprenendores i macabres preparades per a l'ocasió. En resum: un complot ideat per al sotmetiment psicològic dels vençuts. Tot plegat: una mentida històrica. És difícil certament amagar l'extermini de tanta gent i a Menorca mateix trobarien víctimes de la veritat, testimonis de l'horror.

Afirmacions com aquestes no són marginals i poden trobar repercussió en aquella gent que mai no ha volgut o no vol creure que els seus familiars de qualque manera en puguin ser còmplices, gent a qui l'horror també els toca de molt a prop. De fegades es fa molest i incòmode emprar termes com raça o nacionalisme en un conversa amb centreuropeus, ja que aquests termes s'han sobrecarregat d'aquella significació encunyada pel nacionalsocialisme alemany. Tanmateix, les races i les nacions segueixen existint. L'altre dia un jove passejava per les Rambles barcelonines folrat en paper on havia escrit que ell era racista perquè li agradaven totes les races.

De responsables directes de l'Holocaust nazi, encara n'hi ha de vius i lliure. Però així com és errònia l'actitud de qui nega el genocidi executat pels dirigents del III Reich, tampoc no és encertada la d'aquells ciutadans alemanys que, pel simple fet de ser-ho, encara avui se'n senten personalment culpables. Com tants altres fets d'aquesta índole, aquest tampoc no s'ha d'oblidar. Els sobrevivents i els familiars directes de les víctimes no l'oblidaran mai. Per a la resta la manera de recordar és assumirne civilment i col·lectivament el vessant històric. Willy Brand, en el seu càrrec de canceller de la República Federal Alemanya, es va reconèixer a Polònia moral de l'Alemanya nazi. La República Democràtica mai se'n va considerar hereva moral. L'assumpció històrica vol dir reconèixer que aquests actes van ocórrer, ser conscient dels mals comesos i, doncs, emparar-ne les víctimes. La RFA va reconèixer el genocidi dels jueus i els ha sobrevingut, però les comunitats gitanes alemanyes encara esperen avui que qualcú respongui dels seus 500.000 morts.

* * *

Literatura dels KZ

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser (Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz