París Versalles 2015

L’Institut Joan Ramis i Ramis de Maó organitza curs rere curs un munt de viatges fora de l’Illa per als seus alumnes i professors. Entre aquests viatges hi ha el que fan a París els alumnes de llengua francesa de 1r de Batxillerat. Enguany he tingut l’ocasió de poder acompanyar deu alumnes amb el seu professor de francès a la capital. Com a professor de llengua alemanya que som, el viatge també ha estat el reflex de la bona sintonia entre les dues segones llengües estrangeres del centre, a manera d’”Entente Cordiale”.

Tot aprofitant el pont escolar de finals de febrer, alumnes i professors vam arribar a París el dimecres dia 25 de febrer després d’un llarg dia de vols amb escala a l’aeroport de Barcelona. Eren devers les vuit del vespre que sortíem del metro a la plaça de la Bastilla per anar al senzill hotel situat a una travessia del Faubourg Saint Antoine, on vam sortir a fer un mos després de deixar-hi la maleta.

El dijous dia 26 es va aixecar ennuvolat i humit, havia plogut. “Domage!”, havíem programat agafar el tren fins a Versalles i dinar de picnic als jardins del palau. Tot i que durant el matí afortunadament no va ploure -i que tampoc feia un fred excessiu per l’època de l’any en què estàvem-, l’ambient era trist i desangelat, amb les escultures dels jardins totes cobertes durant els freds mesos d’hivern. A principis d’estiu els jardins fan goig, però ara era molt millor aprofitar per visitar l’interior del palau. 

Si bé no era la primera vegada que visitava París i Versalles -havia visitat els jardins del Petit i del Gran Trianon en un viatge privat al mes de juliol-, sí que pel contrari era la meva primera visita al palau, aquell palau que havien imitat totes les corts europees en algun moment de la Història. La sensació que en vaig tenir a les sales, però, no va ser d’esplendor -com havia esperat de forma innocent, sinó de decadència, d’aquella decadència que va sobrevenir al palau a partir de l’esclat de la Revolució Francesa. Una sensació més confortable la van comportar, en canvi, les estances de Madame Victoire -una de les vuit filles de Lluís XV- a l’altra banda d’un pati interior de la planta baixa. La biblioteca, exquisida i recollida. Durant la jornada ens havia estat acompanyant Isabel, l’assistent de conversa francesa que durant el curs anterior havia estat a l’escola a Maó i que casualment és d’una petita ciutat dels voltants de Versalles.

En tornar a París va començar a ploure i les primeres vistes de Nôtre Dame i l’Hôtel de Ville, davant del qual hi havia la pista de patinatge, van ser un plugim passades per aigua. El gran hall del centre George Popidou ens va proporcionar redossa. En tot cas, la pluja no va fer impossible que acabéssim fent una passejada pel barri de Le Marais i que finalment anéssim a sopar de “fondue” a un restaurant del Quartier Latin. Al sopar ens va acompanyar Béatrice, professora d’anglès del Licée Colbert de París, un dels centres amb el qual l’Institut va tenir un projecte europeu entre els cursos 2010 i 2012.

Rudolf Friemel, de Catalunya a Auschwitz

El 27 de novembre de 2011 va ser un diumenge fred, però assolellat.  No hi pensava anar.  De fet, quan la professora polonesa que m’ho havia demanat, durant una trobada al mes de maig a Portugal -”què trobes de fer una visita a Auschwitz durant l’estada a Polònia?”-, gairebé li ho havia desaconsellat en respondre-li amb una altra pregunta, és a dir: si realment volia que els alumnes i professors que s’havien d’estar a Silèsia, concretament a Zabrze -Hindenburg, en alemany-, recordessin la ciutat i la regió pels camps de concentració, que realment només eren a devers una hora de viatge en cotxe.  

Qui va voler visitar Auschwitz i Birkenau ho va poder fer, però fora de programa.  Alumnes i professors de gairebé tots els països que participaven en la trobada -Alemanya, França, Itàlia, Portugal i Turquia- finalment hi van anar. Em sembla recordar que van ser les professores franceses les úniques que no van voler fer la visita. Volien estalviar-se’n el tràngol: ja en tenien suficient amb treballar en una escola d’un barri de París que també havia patit les deportacions i amb una placa a la façana -i a la memòria- que en recorda les víctimes.

Jo havia arribat a l’hotel del centre de Zabrze el dissabte vespre.  Tot i que ja li havia dit que no hi pensava anar, al matí de bona hora em va venir a despertar a l’habitació el professor portuguès. Havia llogat un cotxe per anar-hi amb els alumnes, al cotxe hi havia una plaça per a mi perquè eren un alumne manco dels que en principi hi havien d’anar.  El destí, el professor portuguès i les circumstàncies es van posar en contra de la meva voluntat -i desmotivació- inicial i finalment vaig anar a Auschwitz carregat de por, però amb la benaurada companyia d'un amic.  No puc dic que estic content d’haver-hi anat, perquè en aquest context content és el sentiment més llunyà.  Guardo en la memòria l’escenari de l’horror.  Jo ja havia visitat altres camps de concentració, recordava els espais però se me n’havien oblidat els noms.  Intentaré recordar-me’n en un altre moment.  Tampoc escriuré ni descriuré aquí el vocabulari i la geografia de l’horror.  N’hi haurà prou amb les imatges que en perduren, i l’absolut silenci trencat solament per un moment de fuga al violí.      

Una de les parts més emotives de la visita va ser la coneixença de Rudolf Friemel, xofer i mecànic, executat el 30 de desembre de 1944 als trenta-set anys a Auschwitz per ser un dels membres de la resistència internacional en el camp. Segons el carnet expedit per la Generalitat de Catalunya sis anys abans de la seva mort, Rudolf havia format part -als trenta-un- de les Brigades Internacionals, que des de la República havien lluitat en contra del feixisme. Així com s’informa en un panell de l’exposició, devers dos mil austríacs van lluitar en contra de Franco i els seus col·laboradors feixistes Hitler i Mussolini.

Un altre dels moments més emotius també el vaig experimentar davant les fotografies del camp de concentració de Mauthausen, on havien estat deportats els menorquins com Rudolf.

Comenius Let's Travel! Turquia, 2011

L’Institut Joan Ramis i Ramis coordina a nivell europeu el Projecte multilateral Comenius “Let’s Travel! Tourism, Another Way of Learning”.  Acaba de començar el segon any escolar del Projecte, que és finançat per la Unió Europea i Turquia, que reporta a l’Institut un total de 20.000€ i que comporta la realització de viatges d’alumnes i professors i el desenvolupament de les mateixes tasques i activitats didàctiques als set centres associats d’Educació Secundària. 

Després dels viatges del curs anterior a Flensburg (Schleswig Holstein, Alemanya) a l’octubre, a París al febrer i a Ferreira do Zêzere (Santarém, Portugal) al maig, el primer viatge d’aquest curs escolar 2011-12 ha estat del 2 al 9 d’octubre a Turquia.  En la trobada hi hem participat 7 alumnes del 2n curs de Batxillerat del Ramis i 4 professors; 17 alumnes i 10 professors més provinents de les altres cinc escoles associades i la comunitat educativa de l’escola amfitriona turca.

Aquesta és la crònica del viatge a Turquia: Al matí de dissabte dia 2 d’octubre vam partir des de Menorca via Madrid cap a Istanbul, on després d’agafar el metro fins a Aksaray vam arribar caminant, per passar-hi la nit, a l’Hotel Nezih.  L’hotel és situat a un passeig de la plaça de la Mesquita Blava i d’Hagia Sofia, que vam visitar de bon hora l’endemà diumenge de matí abans d’agafar el tramvia fins a Eminönü, per respirar -damunt del pont de Gàlata- l’atmosfera solejada i marítima del Corn d’Or i del Bòsfor i sentir-hi al migdia com els muetzins criden a l’oració des dels minarets de les mesquites de tota la ciutat.  A mig capvespre ens vam trobar a l’aeroport d’Atatürk amb alumnes i professors de París i d’Itàlia.  Vam volar tots junts cap a l’aeroport de Hatay.  Hatay, província turca des de 1939, és situada a l’Orient Pròxim, a una hora i mitja d’Istanbul entre el Golf d’Alexandreta i Síria, just a l’altre extrem oriental de la Mediterrània des de Menorca.

A l’aeroport de Hatay ens van rebre els professors turcs, que ens van menar en bus i en cotxe -travessant les muntanyes- a la ciutat costanera d’Iskenderun, on hi ha el liceu Istiklal Makzume Anadolu.  Ja de fosc les famílies turques, pares i alumnes, van acollir els alumnes estrangers a ca seva, on esperaven munts de regals damunt del llit, primera mostra de la gran hospitalitat turca i musulmana durant tota la setmana.  Aquella seria la primera de les mil i una nits a l’antiga ciutat d’Alexandreta, fundada per l’emperador macedoni Alexandre Magne.

A Hatay hi viuen devers un milió i mig de persones i, tot i que no és la capital, Iskenderun, amb més de tres-cents mil habitants, és la regió més poblada de la província i compta amb una important indústria metal·lúrgica.  Dilluns dia 3 d’octubre al matí, després d’aturar-nos a visitar el complex del Paixà Sokullu Mehmed de la ciutat de Payaş  -amb un caravanserrall que havia estat hostatge de peregrins i de comerciants que recorrien en caravana la ruta la seda-, vam visitar la indústria portuària de ferro i d’acer d’Iskenderun IDC, on al migdia vam ser convidats a dinar a la cantina.

Acompanyats dels alumnes i dels professors turcs, l’endemà dimarts dia 4 d’octubre els trenta-vuit alumnes i professors de les sis escoles estrangeres participants a la trobada vam substituir les inhalacions de sulfur de la fàbrica d’acer per l’aire marítim d’una excursió en barca des d’Arzus.  Els dos busos eren com dos dels antics correus de color vermell de la companyia d’autobusos de Ciutadella i havien estat posats a la nostra disposició per l’Ajuntament d’Iskenderun.  Ja de bona hora aquell matí, la música pop de Tarkan havia convertit el bus dels alumnes en una festa.  Un cop vam haver sortit a la mar, la barca va continuar navegant amb balanceig de malucs, moviments de braços en l’aire i la senyera turca al vent.  La rítmica travessia al llarg de la costa sud de la badia d’Iskenderun va anar intercalada de calades a la mar.  Al migdia vam atracar en un petit port per dinar de peix fresc fet a la planxa damunt la barca mateix, d’ensalada, d’humus i de pebres coents.  El cafè turc ens va deixar una mica de regust de solatge al paladar.  La síndria, fresca i dolça, es va servir després d’una becada i de l’últim bany a la tornada.  El mes d’octubre és, pel que fa a la temperatura, una de les millors èpoques de l’any per visitar la Mediterrània oriental.

Així com pertoca a qualsevol projecte sobre turisme, per complementar l’excursió d’oci marítim i d’integració social del dia anterior, el dimecres 5 d’octubre va ser el dia dedicat al turisme cultural i religiós.  La capital de Hatay és l’antiga ciutat d’Antiòquia (Antakya) que, fundada per un general d’Alexandre Magne, es va convertir en la tercera ciutat en importància durant l’Alt Imperi Romà després de Roma i Alexandria.  A Antiòquia va sorgir el cristianisme: l’apòstol Sant Pau va ser membre de la primera parròquia de la ciutat i l’apòstol Sant Pere hi va fundar la primera església.  Alumnes i professors vam partir cap a Antiòquia per visitar l’Església de Sant Pere (Sen Piyer Kilisesi), situada en una cova excavada al peu d’una de les muntanyes que circumden la ciutat i on aquell matí s’oficiava una missa en alemany per a peregrins catòlics austríacs.  Un cop endinsats en els carrers de la ciutat, replena de venedors ambulants de gínjols, vam visitar, feliços, la mesquita d’Habibi Neccar, una església catòlica, una església grec ortodoxa i una sinagoga.  Aquell matí vam ser testimonis privilegiats de la convivència pacífica de religions i creences diferents a la província turca de Hatay, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Després de dinar de kebap acompanyat d’airan (iogurt, aigua i sal) al pati interior del restaurant Aydin Kasabi, perdut entre els carrers del basar d’Antiòquia, vam partir amb el bus cap a Samanda (Samandağ), ciutat i regió poblada per uns cinquanta mil habitants i situada a vint-i-cinc quilòmetres de la capital.  Abans d’arribar-hi, però, ens vam aturar primer a Vakifli, l’única població armènia que resta a Turquia.  Encara de camí cap a Samanda, vam visitar també l’impressionant Túnel de Titus Vespasià, que l’emperador romà va fer excavar als anys setanta després de Crist a la roca de la muntanya a fi de fer-hi canalitzar l’aigua.  Des d’aquell indret es podia contemplar la costa i la serra que separa el sud de Turquia de Síria.  Malgrat que sabíem que en aquells moments a Síria hi imperava la revolució per la llibertat i que a la ciutat frontera de Reyhanli -a la mateixa província de Hatay on érem- hi havia un campament de refugiats sirians, el nostre únic contacte amb la població siriana va ser a Iskenderun: turistes procedents de Síria -sense necessitat de visat per creuar la frontera turca- havien acudit a passar el cap de setmana a la vorera de la mar, o celebraven les seves noces a l’Hotel Caşmin on ens allotjàvem els professors.  Però en realitat, la boda siriana s’havia de celebrar l’endemà.  Aquell vespre encara havíem de tornar a sopar de kebap i d’airan a prop de la plaça principal de Samanda.

El dijous dia 6 d’octubre vam fer tot el dia a Iskenderun.  Vam passar el matí a l’escola i al migdia teníem recepció a l’Ajuntament.  A la sala d’actes vam tenir l’oportunitat d’agrair al batlle el dinar a què ens havia acabat de convidar i els busos vermells que havia posat a la nostra disposició durant tota la setmana per recórrer la província.  Vam passar el capvespre comprant al basar de la ciutat: espècies, sabons, te i bijuteria.  Com que els alumnes i els professors portuguesos se n’anaven a l’endemà a la nit i no hi serien, aquell vespre es va celebrar la festa de comiat al restaurant Basinda Kurtoğlu de Belen, amb més de dos-cents comensals entre els representats de l’escola, els alumnes i les famílies, els pares i les mares que acollien els nostres alumnes durant aquells dies.  Els professors Comenius de tots els països vam voler mostrar el nostre agraïment davant tothom ballant, entre d’altres, una dansa tradicional turca que havíem tingut l’ocasió d’assajar un parell de vespres abans entre tast i glop de raki en un local de la ciutat amb música en viu.

Arribat el divendres dia 7 d’octubre, el nostre últim dia a Iskenderun, havíem tingut prou temps durant tota la setmana, ja sigui durant les excursions com en el transcurs de les sessions de treball i de les vetllades, de parlar i programar les activitats a dur a terme per l’alumnat i el professorat durant aquest curs escolar a les escoles respectives: el manteniment comú del bloc del projecte i dels blocs de llengües estrangeres (anglès, francès i alemany), l’intercanvi de correus electrònics (Pen Friends) entre els alumnes de tots set països, el segon programa de Radio Clype emès des de París sobre gastronomia, el desenvolupament a TwinSpace –una plataforma per a projectes educatius de la Comissió Europea- d’una wiki sobre diferents tipus de turisme (cultural, religiós, ecològic, esportiu, d’hivern, etc.), un vídeo sobre turisme sostenible, un llibre digital de plantes, etc.

Pel que fa als viatges, l’institut maonès té previst participar també, a principis de març de 2012, en una altra trobada d’alumnes i professors, aquest cop a Itàlia.  Una de les tasques que ha coordinat l’escola italiana, situada a Foligno, a la regió d’Úmbria, ha estat la realització comuna el curs passat d’un calendari per a l’any que ve, i que es diu Let’s Travel 2012!  El Ramis ha confeccionat les pàgines del mes d’abril i la del mes d’octubre.  En l’actualitat s’estan demanat pressupostos per a la impressió i es pensa posar-lo a la venda a un preu mòdic a fi de poder finançar algunes de les activitats del Projecte.  Serà sens dubte un bon regal de Cap d’Any per a qui hi vulgui col·laborar.

Tots els comiats són tristos, sobretot després d’una setmana sencera de fer amics amb qui hem rigut i ballat com no ho havíem fet des de feia molt de temps i per molt que ens n’anéssim carregats de regals de l’Orient.  Vam sortir de Hatay el dissabte dia 8 al matí.  Tornàvem a ser a Istanbul al migdia i partíem l’endemà a primera hora: temps per anar a regatejar de veres els darrers presents al Gran Basar i de fer la darrera travessia en barca pel Bòsfor en pondre’s el sol.  Mentre contemplàvem des de la mar els imponents ponts il·luminats que travessen el canal que separa Europa d’Àsia, pensàvem en l’organització de la trobada de totes les escoles a ca nostra a Menorca.  Des del Bòsfor, que uneix la Mar Negra amb la Mar de Màrmara pels Dardanels fins arribar a l’Egea i a la Mediterrània, admiràvem de tornada l’imperant Topkapi.  En aquells moments no pensàvem a superar les trobades celebrades a Alemanya, a França, a Portugal, a Turquia, a Polònia o a Itàlia.  Només desitjàvem i desitgem rebre els que fins ara han estat els nostres amfitrions de la mateixa manera com ens han rebut a nosaltres, alumnes i professors de l’escola coordinadora: amb la col·laboració de tota la comunitat educativa, amb el suport de les institucions, d’ens socials i culturals i, també, d’empreses privades que vegin en el foment del turisme des de l’escola una gran oportunitat d’enriquiment personal, acadèmic i laboral.  No tenim el menor dubte que Menorca ofereix un gran ventall de possibilitats a l’hora d’elaborar un programa d’activitats atractives per als nostres visitants: excursions naturals, visites culturals, activitats d’oci i restauració, indústria, música, etc., etc.  A Menorca s’hi farà l’avaluació del Projecte i serà l’última trobada, el fi de festa.  Serà el torn de la nostra “Setmana Comenius Maig 2012”.  

Comenius Let's Travel! París, 2011

El Ramis ha fet el seu segon viatge previst en el projecte Comenius, subvencionat per la Comissió Europea i coordinat pel centre maonès: “Anem de viatge! El turisme, un altre camí per aprendre”.  Al Lyceé Colbert de París, l’escola amfitriona, s’han trobat alumnes i professors provinents de quatre escoles situades a quatre dels set països que participen en el projecte.  En total a la trobada de París hi han assistit 21 alumnes i 14 professors italians, portuguesos, turcs i menorquins.  El viatge s’ha realitzat del diumenge dia 30 de gener al divendres dia 4 de febrer, una setmana laboral que ha consistit en escola i turisme.

El Lyceé Colbert és situat al nord-est de París, al desè “arrondissement” –districte-, entre dues estacions de tren, Gare du Nord i Gare de l’Est, una barriada multicultural poblada per força immigrants procedents, sobretot, de l’Àfrica del Nord, però també de països de l’est d’Europa, de la Xina i de l’Índia.  L’escola, la formen sis-cents estudiants de Batxillerat, repartits en vint-i-dues classes, i una seixantena de professors.

Els vint-i-un alumnes van ser acollits en famílies tot d’una d’arribar successivament a l’escola el fosquet del diumenge.  Els quatre alumnes i tres professors menorquins havíem arribat, via Barcelona, a l’aeroport Charles de Gaulle i havíem estat rebuts pel professor d’Educació Física francès amb una furgoneta.  En arribar al liceu vam conèixer la coordinadora francesa del Projecte a París i professora d’anglès.  Aquell vespre hi havia també els alumnes, els pares, els professors i la Direcció de l’escola amfitriona rebent-nos a tots plegats. 

L’endemà dilluns vam berenar a l’escola.  Hi era també la Direcció del centre, algunes autoritats educatives i la ràdio.  L’institut maonès participa durant els dos anys que dura el projecte a la ràdio de les escoles de París, Radio Clype.  Després del berenar i d’haver-nos mostrat el centre –un edifici del XIX dedicat a al ministre Colbert de Lluís XIV- vam escoltar en una aula el primer dels quatre programes de ràdio que volem realitzar.  En aquesta ocasió alumnes i professors dels set països hem contribuït a realitzar un programa sobre llocs d’interès turístic del poble, la ciutat o la regió de procedència.  En el cas de Menorca: cinc indrets de l’illa que els alumnes han cregut interessant de fer conèixer i visitar, intercalats al programa per versions de cançons menorquines de Cris Juanico.  Els alumnes han presentat els seus llocs favorits: el castell de Sant Felip, Favàritx, Son Bou, l’illa de l’Aire...

Aquest primer dia i l’endemà dimarts vam dinar al menjador de l’escola, el dijous i el divendres de pícnic.  Després de dinar la professora francesa d’espanyol ens tenia preparada una gimcana pel desè districte.  Era la primera activitat que empreníem junts trenta-cinc alumnes i professors estrangers a la ciutat.  La gimcana va acabar a la “mairie” del districte.  A l’ajuntament ens van rebre la tinent de batlle i el regidor d’educació, cultura i esports.

El segon dia, dimarts, els alumnes tenien partit de voleibol i els professors primera sessió de treball.  L’equip menorquí va quedar segon després del turc guanyador.  El francès amfitrió, l’últim.  Els professors parlaven a l’aula sobre les diverses activitats del projecte i del seu procés de realització: la germinació de les plantes al jardí de Portugal, el calendari “Let’s travel 2012” coordinat per l’escola italiana, el Bloc menorquí del projecte, els Blocs de Llengües Estrangeres (anglès, francès, alemany, espanyol), l’intercanvi de correus electrònics entre els alumnes a través de la plataforma eTwinning, etc. etc.  Es va parlar de la realització del vídeo sobre ecoturisme, amb participació francesa, portuguesa i menorquina (presentació d’un tram del Camí de Cavalls).  Eren a París el professor de Ciències Naturals del Departament d’Orientació i dos alumnes de 4rt d’ESO.  Després de dinar de cuixa de pollastre amb patates fregides i pastanaga bullida, vam fer la nostra primera visita turística conjunta: Montmartre i crêpes a la Place du Tertre.  Després de la vista del capvespre alumnes visitants es continuaven coneixent amb als amfitrions, en anglès, en francès o en espanyol, i sopaven a casa de les famílies on s’hostatjaven.  El sopar dels professors va ser en un restaurant, seguit de “soirée cabaret”, al barri de Le Marais.  El sopar havia estat organitzat per l’”Intendant”, el secretari del Lyceé Colbert.

Dimecres després de berenar vam anar a la seu de Radio Clype, situada en un centre de Formació Professional.  S’hi fa Electricitat.  Arribar-hi amb metro va ser una mica una odissea, però ens vam organitzar bé per arribar sans i estalvis, escalonadament i a temps, a l’estudi, a fi de poder participar en una ronda d’entrevistes als membres dels països assistents.  En aquesta ocasió participaven en la entrevista radiofònica per part menorquina dos alumnes de Batxillerat i el professor de francès del Ramis, que parlaren de les seves impressions parisenques i com els alumnes se sentien acollits per les famílies franceses...  Al matí ens havien donat el pícnic per poder continuar amb la segona de les visites turístiques del viatge: vam entrar a Notre Dame i vam passejar pels carrers de la Sorbona i del Panteó.  Vam aturar-nos a fer un cafè en una plaça abans de tornar a agafar el metro cap a l’escola a fi d’acompanyar-hi els alumnes, que van sopar amb les famílies.  El sopar dels professors va ser a l’escola i va consistir en una degustació de formatges i vins francesos.  Hi va assistir la Directora del Lyceé, que va oferir xampany -etiquetat per a l’ocasió amb els distintius del centre i del Comenius- als assistents per brindar pel Projecte.

Si bé els matins dels darrers tres dies havíem estat ocupats, l’últim dia vam tenir l’oportunitat de fer de protagonistes turístics d’un dia a la ciutat de París: Torre Eiffel, una excursió en barca per Le Senne amb un dels Bateaux Mouches... –un dels pocs moments que va sortir el sol durant l’estada- i una visita de dues hores al Louvre per veure la Giocconda, Napoleó, el Rapte de les Sabines, Jacques Luis David, Delacroix, Miquel Àngel, Richelieu, Amor i Psique d’Antonio Canova, mòmies egípcies... L’últim vespre el vam celebrar pares, alumnes i professors tots junts a l’escola amb un sopar de comiat, la primera vegada que se celebrava una cosa així al Lyceé Colbert.  

http://www.menorca.info