Busna IV (2005)

No sé si deu ser gaire sa, això d’asseure’s un diumenge matí de bona hora a escriure a l’ordinador, potser ho és per a la psique però no per al físic i encara podríem adduir allò de mente sana in corpore sano. M’assec al sofà de casa i l’enyor, em torno a asseure davant l’ordinador i penso en Busna.

Ens vam conèixer el dia vint-i-set de juny, al costat de la mar, a la badia de Palma. Tots dos teníem les tovalloles esteses sobre les roques. Ens vam mirar, ens vam sotjar i ens vam agradar. Aleshores només faltava que quedéssim a soles. Vam fer sexe dues vegades, amb un interval de temps per prendre un altre bany i continuar parlant. L’oferiment d’un cigarret havia encetat la conversa i el primer de tot que havíem fet, de fet, va ser conèixer-nos dins la mar. Aquella va ser la primera vegada que ens vam palpar, dins la mar en aquella hora tranquil·la de l’horabaixa de juny a la badia de Palma. 

Busna és txec, alt i esvelt, amb els ulls blaus, llavis molsuts i dents blanques i grosses. Recordo també que entre una aferrada i un altra van aparèixer un parell d’assidus a la cala blava. La parella d’un d’ells és d’Eslovàquia i també parla txec. Però amb Busna ens enteníem en alemany, una llengua que no li acaba de plaure del tot, tot i que la parla bé, millor que l’anglès, però a ell en realitat li hagués agradat comunicar-se en anglès. No començarem a dissertar ara sobre la relació del regne de Bohèmia amb l’Imperi Austríac ni de la situació de Txecoslovàquia durant les dues Alemanyes ni sobre l’actual de la República Txeca amb el seu veí més poderós. En qualsevol cas, per a Busna, estudiant de Ciències Econòmiques a Praga, l’alemany, que estudiava ja des de la Secundària, és l’assignatura obligatòria de llengua estrangera, de fet la llengua estrangera que millor coneix i que li serveix per sortir del domini lingüístic d’11 milions de parlants del txec i comunicar-se amb els seus veïns del nord i del sud i amb gent d’altres indrets, com ara el meu cas per exemple. 

Ja de fosc, vam decidir de tornar-nos a veure a casa meva, aquí a Palma. Va arribar que a mi tot just m’havia donat temps de tornar de la cala pel carril de bicicletes que tota l’estona voreja la mar, de pujar els quatre pisos amb la bicicleta, d’arreplegar potser una mica i de dutxar-me. Em va aplegar amb calçotets i acabat de dutxar. Vaig fer qualque cosa de sopar, no recordo què. Vam dormir junts i el matí degué ser breu, jo devia haver de fer qualque feina fora de casa. El vaig deixar dormint. A la nit d’aquell nou dia, jo tenia un sopar amb amics que havia conegut a la feina, vaig intentar fer-ho venir bé perquè ens poguéssim veure després, però no ens vam acabar d’entendre. Li vaig enviar un missatge de mòbil per quedar el dia següent al migdia per dinar, i així va ser, va tornar i vam dinar en un restaurant de davant casa meva, aquí baix al mateix carrer. Vam tornar a passar una altra horabaixa junts. 

A la nit jo agafava un avió cap a Menorca i hi faria fins dissabte. Tornava dissabte migdia a Palma, perquè al vespre havia d’agafar un altre avió, aquest cop cap a Berlín a fer-hi el curs d’art. Va ser el nostre tercer encontre a Palma. Busna s’havia instal·lat a casa meva després d’haver-la-hi ofert jo i hi va fer encara uns quants dies abans de marxar cap a Praga la setmana entrant. Aleshores jo ja faria cinc dies que seria a Berlín. Tot i que ens escrivíem i ens enyoràvem, només ens separarien tres-cents quilòmetres de distància.

Juliol a Berlín, 2005

Le Cirque des Hommes

No he estat mai al Brasil, m’agradaria molt d’anar-hi, com Stefan Zweig, per exemple, que va ser convidat per la República a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però us puc situar en el moment actual a les Illes, a qualsevol poble o ciutat, a Barcelona, a Alemanya, a Berlín per exemple, o a Venècia i a Roma, o a Mèxic o a Nova York, a Londres, a Varsòvia, a Praga o a qualsevol ciutat europea que hagi estat o no, o a Istanbul. Acotaré el temps, i com a resultat això concretarà també els personatges d’aquesta història. He estat fora de Mallorca els dos darrers mesos d’estiu, el juliol i l’agost, el meu itinerari ha estat el següent: Menorca, Palma per enllaçar amb Berlín, Praga, Menorca i una altra vegada Palma. Me n’he anat i he tornat i quan un se’n va i torna vol dir que està arrelat a un lloc.

A Berlín hi vaig anar a fer un curs durant els primers quinze dies de juliol. Parlo alemany i això em facilita allò que dèiem de les garrofes. Hi vaig anar tot sol i era la sisena vegada que hi anava. Tampoc no era el primer curs que feia ni a Berlín ni a Alemanya en general: n’he fet a Hessen, Baviera, Baden-Württemberg i Saxònia. De les sis vegades que he anat a Berlín, tres hi he estat acompanyat, un cap d’any amb en Jordi, uns dies d’estiu amb en Tòfol i una Setmana Santa amb en Thomas. Tinc un molt bon amic a Berlín, el vaig conèixer ara farà uns disset anys, a Frankfurt, la primera vegada que jo anava a Alemanya, devíem tenir tots dos vint-i-dos anys. Aleshores em vaig allotjar a casa seva, a ca els seus pares, l’àvia vivia al costat, eren forners i pastissers d’un poble proper a Frankfurt del Main. Llavors en Roger estudiava Llengües Romàniques i feia dos mesos que aprenia català, avui en dia en Roger treballa a una universitat de Berlín i fa classes de català. Vaig ser a sopar a ca seva, viu a prop de la plaça de Baviera. Va ser un sopar d’algues japoneses entre vells amics, que es troben al cap del temps. Feia temps que no el veia, en Roger! Sèiem al costat de la finestra de la cuina, oberta al pati interior, explicant-nos coses, a les acaballes del sopar en Roger em va haver de fer adonar que la meva veu hi ressonava, havíem passat de parlar una estona en alemany i aleshores ho fèiem en català durant el sopar. Ah, per cert!, en Roger ha escrit una tesi sobre Ramon Llull i ha traduït autors catalans a l’alemany, però no va ser sobre això que vam estar parlant al sopar, vam parlar de coses més personals, més properes, vam parlar de fet de les nostres felicitats actuals i vam rememorar vells temps.

 
Dels personatges més vitals i entranyables del grup de Berlín, en sobresurt Laura, una noia italiana, jove, molt maca, amb qui rèiem molt i amb qui “qualche volta andiavamo a chiachierare”. El grup era variat, eren sobretot dones i provenien de tots els llocs del món, d’Europa, del Canadà i dels EEUU, del Brasil, d’Azerbatjan, de l’Iran,... Aquests cursos són pesats, són cursos intensius. Jo em recordava de Munic, però havia decidit que ja n’havia après i que aquesta estada l’havia de portar d’una altra manera. Aleshores era amb n’Hugo i amb ell havia deixat a Mallorca les ganes de fer un curs a Munic. Abans de conèixer-lo havia pensat en Munic per viure a fons la ciutat, en aquells moments, però, no em feia falta conèixer la ciutat, preferia estar a soles amb la persona i aquesta persona era a molts quilòmetres de distància. A Berlín en canvi, m’aixecava cap a les set per ser a les nou a l’Institut i m’ho prenia tot amb tota la filosofia i tot el bon humor del món. El tema del curs també em va agradar més, anava sobre art. 

Es pot dir que conec les pinacoteques de Berlín, ja les coneixia, però no havia estat mai a l’Alte Nationalgalerie, perquè aquella Setmana Santa amb en Thomas hi feien reformes. A la Neue Nationalgalerie feien una exposició sobre el centenari del grup de pintors de Die Brücke. A l’edifici de Mies van der Rohe de la plaça de la Filharmònica i de tants altres edificis, altres anys hi havia visitat exposicions de Gaugin, d’expressionistes alemanys, de Georg Großz i la del Moma, la col·lecció del Museum of Modern Art, que durant aquella Setmana Santa era exposada a Berlín mentre feien obres a la seu de Nova York. 

 Aturàvem per dinar cap a la una, menjàvem bé, potser massa per al cap d’una hora continuar amb el curs fins devers les cinc de la tarda. I encara després anàvem al teatre o al cinema. Vaig veure un parell d’espectacles bons, un tot sol l’endemà d’arribar, al Tipy, al Zelt, a l’envelat dels jardins del Reichstag, “Le Cirque des Homes”, un espectacle molt cuidat d’acrobàcia, amb dues copes de vi negre que em vaig prendre i que em donaren alegria. L’altre va ser en grup, vam anar a la Neuköllner Oper a veure un musical alemany, actual, un projecte dels alumnes del darrer curs d’arts escèniques de la Universitat.

El bombardeig de Dresde

Bernardo Bellotto

El vespre d’abans d’ahir, dilluns dia 13 de febrer, era estirat al sofà i llegia Als ich ein kleiner Junge war d’Erich Kästner. Seria massa llarg explicar ara les circumstàncies que m’han portat a interessar-me per aquest llibre, el primer que llegeixo de l’autor, però sí que les resumiré dient que més aviat els motius eren en un principi extraliteraris. Diguem que senzillament formava part d’una llista de llibres recomanats i com que desconeixia l’escriptor tantes vegades citat vaig decidir descobrir-lo. Vaig intentar sense èxit comprar el llibre a Hamburg i finalment el vaig trobar a la Mayersche Buchhandlung de Colònia, una gran llibreria del Neumarkt. La primera sorpresa la vaig tenir en assabentar-me que Kästner era de Dresde i per aquest mer motiu es va veure sobtadament incrementada la meva motivació. Al mes d’agost d’enguany s’acompliran deu anys de la meva estada d’estiu a la capital de Saxònia. Puc afegir que aquest mateix estiu de 2005 el tren en el qual em dirigia de Berlín a Praga es va returar un moment a l’estació central d’aquesta ciutat, de la qual s’intuïa des de lluny el campanar d’alguna de les esglésies.

Tot just he començat a llegir el llibre. Kästner parla dels seus ancestres, dels seus pares, que havien hagut d'emigrar del camp a l’urbs per motius econòmics, i, abans d’endinsar-se en la reconstrucció literària de la seva infantesa i la seva joventut, escriu sobre la ciutat on va néixer. Hi diu que si ell, a més de posseir el do de saber distingir entre allò que està bé i el que està malament, sap valorar també el que és bell diferenciant-ho d'allò que és lleig, això es deu a la sort d’haver nascut a Dresde, que saber preuar el que és maco no ho va haver d’aprendre ni als llibres, ni a l’escola, ni a la universitat, ja que des de petit “vaig poder respirar la bellesa com els fills del guardabosc l’aire del bosc” –“ich durfte die Schönheit einatmen wie Försterkinder die Waldluft”. Aleshores evoca les belleses de la seva ciutat inhalades quan era jove: l’església catòlica del palau de la cort, l'esvelta Frauenskirche, el delicadíssim Zwinger, el castell de Pillnitz, el carrer de Palau i tants altres edificis nobles i carrers honorables que van ser l’escenari dels primers anys de la seva vida.

No és debades que la seu de la residència dels reis Saxònia, d'August el Fort -també rei de Polònia un cop convertit al catolicisme- per exemple, fos coneguda arreu com la Elbflorenz, la Florència a la vora del riu Elba, que pintors de perspectives com ara els venecians Canaletto o Bernardo Bellotto rebessin l'encàrrec de pintar-la fins a la sacietat i que fos estada inexcusable de viatgers universals com Giacomo Casanova. Tot això darrer no ho explica Kästner, això darrer forma part de la meva pròpia idealització de la ciutat. Aquest darrer estiu no vaig fer estada a Dresde, no vaig tenir temps de davallar del tren que em portava a Praga, però assegut al costat de la finestra veia com se succeïen els paisatges i els pobles de l’altra banda de la vall mentre d'horabaixa remuntàvem el riu per les ferrovies de la riba. 

Finalment, l’últim mes de desembre es va tancar el cicle: era assegut un altre capvespre a Sant Pauli, al port d’Hamburg, i mentre al solpost contemplava el decurs fluvial pocs quilòmetres abans de la desembocadura, pensava que tot aquell cabal havia sorgit de Txèquia i que havia travessat Saxònia i bona part d’Alemanya.

Ahir vespre, dimarts dia 14 de febrer, tornava a llegir Kästner, que va voler narrar la seva infantesa i la seva joventut. En enumerar les belleses de la ciutat de l’Elba, l’escriptor afirma que Dresde era una ciutat meravellosa i que el podem ben creure, que de fet l’"hem de creure", perquè ningú de nosaltres, per molt que el nostre pare sigui ric, pot viatjar-hi ara amb el tren a fi de comprovar si té raó o no, ja que la ciutat de Dresde ja no existeix: “Denn die Stadt Dresden gibt es nicht mehr”. De vegades la vida és juganera i li plau fer-nos ballar el cap i deixar-nos perplexos, estabornits al sofà: Dresde va ser totalment destruïda per vuit-cents avions bombarders i ho va ser justament un dia 13 de febrer d’ara fa exactament seixanta-un anys, al 1945. La meravellosa bellesa de la ciutat de Dresde d’abans d’ahir, ahir ja no existia, la ciutat havia estat arrasada en un sol dia mentre jo llegia plàcidament el llibre de Kästner estirat al sofà de casa.

Però si un no creu en les coincidències de la vida, aquí n’hi va una altra: mentre abans d’ahir, dia 13 de febrer, llegia al sofà de casa i la ciutat de Dresde era bombardejada, vaig rebre una telefonada. Era el meu amic Siegwin, aquest és el seu nom de batalla, de la qual tot sovint en sol sortir victoriós. M’havia cridat perquè havia estat revisant el seu blog negre de ratapinyaire i volia que li donés l’adreça del meu per fer-hi una ullada. Ahir vespre, dia 14 de febrer, vaig creure entendre de sobte un altre motiu, potser causal, de la seva trucada del dia anterior: en el seu blog Siegwin passa revista a biografies o fets històrics que van ocórrer “Tal dia com avui” i hi té un article dedicat al record de la destrucció de Guernika, la primera ciutat bombardejada de forma massiva des de l'aire per l'aviació alemanya durant la Guerra d'Espanya. Tot això, però, ell no m’ho va dir. Ell solament em va demanar l’adreça del meu blog després que –em va dir- hagués estat revisant el seu, que no tocava des de feina mesos.

La pròxima vegada que parli amb ell li demanaré sobre la veracitat de la meva sospita, però en qualsevol cas l’afortunada coincidència persisteix, perquè Siegwin és una de les persones que conec que té més relacions –personals fins i tot- amb la Florència de l’Elba. Kästner acaba així l’evocació de la darrera ciutat alemanya bombardejada un cop s'era ja fora de temps, fora de joc bèl·lic, incomplint per tant totes les regles del Dret Internacional: “Els governs de les grans potències discuteixen encara avui sobre qui va assassinar Dresde. Encara avui es discuteix si sota del no-res hi jauen cinquanta mil, cent mil o dos-cents mil morts. I ningú vol reconèixer haver-ne estat el culpable. Tothom diu que són els altres els que en tenen la culpa. Ah!, a què treu tanta discussió? Amb això no tornareu Dresde a la vida! Ni la seva bellesa ni els seus morts! En el futur castigueu els governs, i no els pobles! I no els castigueu un cop ja hagi succeït tot, castigueu-los tot d’una! Sona més fàcil del que realment és? No. És més fàcil del que sona”. Dedic aquest escrit a na Bettina, de Palma, i a en Miquel, de Dresde. Oh! Perdó! A l'inrevés.

Erich Kästner, Als ich ein kleiner Junge war. Dtv