El príncep hereu Josep i Isabel de Parma, 1760

Meytens, Entrada d'Isabel de Parma a Viena

 

En un principi Carles III d’Espanya havia pretès que la infanta Maria Lluïsa, la seva filla gran, es casés no ja amb el secundogènit de la casa d’Àustria, l’arxiduc Leopold, el futur Gran Duc de la Toscana, dos anys més jove que ella, sinó amb el primogènit Josep, la qual cosa -i també en un principi- havia semblat bé a l’emperadriu Maria Teresa.   

Però Lluís XV de França va demostrar aviat el mateix interès que el monarca espanyol en expressar el seu desig d’unir en matrimoni el príncep hereu de la casa d’Àustria amb la seva néta Maria Isabel de Parma, que finalment va ser considerada millor pretendenta.  Si bé aquest canvi de decisió per part de l’Emperadriu va fer perillar de tot d’una les relacions entre Viena i Madrid, la inesperada contrarietat, que estroncava els plans matrimonials de la casa reial espanyola, no va arribar a provocar cap sentiment d’humiliació greu i va ser superada aviat de forma domèstica: la infanta Isabel també era, al cap i a la fi, neboda de Carles III.  En aquells moments tothom va estar d’acord que Maria Teresa havia trobat la millor esposa per al seu fill gran: la filla d’un Borbó espanyol, el duc Felip de Parma, i d’una Borbó francesa, Elisabet, la filla preferida de Lluís XV.   

De fet, la unió dinàstica entre els Habsburg i els Borbons representava un èxit de la política matrimonial de l’Emperadriu alhora que refermava la coalició militar amb França després de quatre anys de guerra aferrissada contra Prússia i Anglaterra.  El pintor de la cort d’Àustria, Martin van Meytens, va realitzar al seu taller una sèrie de cinc llenços que donaven testimoni de les celebracions motivades per la gran ocasió: l’entrada de la promesa a la ciutat de Viena amb el seu serpentejant seguici, format per noranta-tres carruatges de sis cavalls cadascun, la cerimònia nupcial a l’església dels Agustins el 6 d’octubre, dos dies després de l’onomàstica de l’Emperador, el dinar de boda a l’antecàmera del Hofburg, el sopar a la Redoutensaal i, finalment, l’esdeveniment musical, una serenata.

Maria Antonieta

He vingut fins a Ciutadella per escriure sobre Maria Antonieta, perquè n'he acabat de llegir la biografia de Stefan Zweig: Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters. És la meva manera de retre homenatge a aquest escriptor, de qui enguany es compleixen 125 anys del naixement, Viena 1881. És un plaer llegir Zweig: Novel·la d'escacs, Die Welt von Gestern i Brasilien, das Land der Zukunft. L'escriptor es va suïcidar al Brasil, a Petròpolis, als anys 40. Era jueu, el seu món s'ensorrava, no va voler tornar a Europa mai més.

De les classes d'Història de quan anava a l'Institut, en vaig sortir amb la idea que la Revolució Francesa havia suposat un pas de gegant quant a la nostra civilització, l'Enciclopèdia, la Il·lustració, la declaració dels Drets Humans, la sobirania popular, el sistema parlamentari i republicà, la divisió dels poders executiu, legislatiu i judicial, etc. etc. Però a poc a poc van començar a aparèixer ombres damunt la imatge que tenia de la França d'aquell temps. A poc a poc s'anaren trencant els pilars d'aquella trilogia: Igualtat, Llibertat i Fraternitat. La idea d'igualtat s'assemblava massa a la idea de supressió de diferències, d'avorrida homogeneïtzació cultural i centralització política. Després va aparèixer la figura d'aquell general cors que declarava guerres, envaïa països i s'autocoronava emperador. La darrera bategada ha estat el coneixement de la vida de Maria Antonieta, exposada per Zweig. Així com sortia de l'Institut amb la consciència de la immensa bondat de la Revolució Francesa, hi havia adquirit també el sentiment que tant Lluís XVI com la seva esposa havien merescut la guillotina. Aquests dies he arribat a pensar que divuit segles separaven dos procediments igualment terrorífics per dur a terme la condemna a pena de mort: la crucifixió romana i la guillotina francesa. Segons com es mira, però, el rerafons no havia variat gaire.

El meu interès per Maria Antonieta prové de la meva curiositat per Pasqual Calbó, un pintor maonès del XVIII, i pel seu mecenes, el príncep Anton Wenzel Kaunitz. Aquest personatge, nascut a Moràvia, va ser el canceller d'Estat durant l'imperi de Maria Teresa d'Àustria, dels seus fills Josep II i Leopold II i del fill d'aquest darrer, l'emperador Francesc II. Maria Antonieta també era filla de l'emperadriu Maria Teresa i l'emperador Francesc de la Lorena i havia estat proposada per Kaunitz, ambaixador a París durant els anys 50, i Madame de Pompadour per ser l'esposa del nebot de Lluís XV de França. La prometença entre Maria Antonieta i el dofí es va celebrar, amb un ball de màscares per a 6000 convidats, al palau de Belvedere de Viena al 1770. Pasqual Calbó aleshores començava els seus estudis artístics a Venècia, però en ser contractat a Viena com a dibuixant de la Cort per l'emperadriu Maria Teresa a instàncies de Kaunitz al 1779, el jove menorquí s'hi allotjaria i hi treballaria, en aquest palau, ja que s'havia decidit que s'hi exposés la col·leció imperial de pintures, és a dir, s'havia decidit que el Belvedere es convertís en museu.

La peripècia vital, el destí fatal, de Maria Antonieta comença doncs a Viena, segueix París, Versalles i el Trianon, les Tulleries, el Temple, la Conciergerie i la plaça de la Revolució, avui Place de la Concorde, on va ser guillotinada. Llavors Calbó feia devers tres anys que era a Menorca després d'una estada de més de dos anys a Cuba. Kaunitz va viure la decapitació de l'arxiduquessa d'Àustria, que ell havia proposat per ser reina de França, des de Viena, ja que va morir un any més tard, al 1794, al seu palau de Mariahilfe. Segons Zweig, ni l'Emperador Francesc II ni l'antic canceller de l'Imperi no van moure ni un dit per salvar-la de la guillotina. És realment flagrant el contrast entre la imatge de Maria Antonieta al palau de Belvedere celebrant amb el ball de màscares la seva prometença o la Maria Antonieta al Trianon, el seu palauet rococó, amb la imatge de la seva reclusió a la Conciergerie o la del seu botxí mostrant a la gernació embogida el seu sanguinolent cap degollat. Maria Antonienta, malgastadora dels béns públics aconseguits amb el treball, la suor, la misèria i la mort dels seus súbdits, va expiar les culpes de tots els seus antecessors en nom d'una llibertat que, tanmateix, encara tardaria alguns anys a arribar.