Dedicat a Tòfol Arbona
Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
Aquest no va ser l’únic entrebanc amb què va topar el Príncep en relació a la formació artística de Calbó. En un principi Kaunitz tenia la intenció de fer inscriure l’estudiant a l’Acadèmia del Capitoli, que havia estat fundada pel papa Benedicte XIV i de la qual, a més, Mengs havia estat professor. Brunati, però, veia més factible que el nou alumne ingressés a l’Acadèmia de França a Roma, entre d’altres coses perquè ja s’havien fet les primeres passes en aquest sentit. Al corrent de la imminent arribada de Calbó, el cardenal Bernis, l’amic de la marquesa de Pompadour, que ara feia d’ambaixador a Roma, havia intercedit ja davant el director de l’Acadèmia de França perquè hi fos admès com a alumne. Un dels defectes, però, que veia el príncep Kaunitz en aquesta escola eren precisament el gustos estètics del seu director, Charles Joseph Natoire. A pesar d’això, Brunati, influenciat pel cardenal Bernis i Domenico Corvi, insistia i adduïa que a l’Acadèmia de França les reproduccions de les estàtues no eren de guix, sinó de pedra, estaven millor il·luminades i hom fins i tot les podia fer girar segons la perspectiva que se’n volgués prendre en dibuixar-les. A més, argument que va contribuir a convèncer el Príncep, aquesta escola, ubicada al palau Mancini del Corso, era molt més a prop del palau de Florència on residien que l’Acadèmia del Capitoli. Kaunitz va acceptar, però no sense recordar que se seguissin les seves instruccions concretes quant als estudis de Calbó, és a dir que fos instruït sobretot en el dibuix de models nus i d’escultures antigues i que prengués lliçons d’art antic, d’anatomia, geometria i perspectiva. Així doncs, Calbó va acabar assistint a l’Acadèmia de França, on va obeir les recomanacions del Príncep de no deixar-se corregir pel director. Al matí de bona hora s’exercitava en l’estudi del nu al taller del mestre Domenico Corvi.
1775
Tal vegada només va ser una mera coincidència que el 1775 l’Acadèmia de França canviés de director. En tot cas els recels de Kaunitz en relació a aquesta escola degueren desaparèixer en ser nomenat per a aquest càrrec el pintor neoclàssic Joseph Marie Vien. Aquest mateix any ingressava també a l’escola un nou alumne, dos anys més gran que Calbó, que acabaria esdevenint l’artista neoclàssic francès per excel·lència, Jacques Louis David, autor d’obres tan famoses com el Jurament dels Horacis, la Mort de Marat o el Rapte de les Sabines.
David, La intervenció de les Sabines
Aquest recull de blocs d’illencs.com és entretingudíssim i avui t’he descobert a tu, Carles Gomila. La publicació d’articles a la xarxa també és una manera de despullar-se i com els cossos, d’ànimes també n’hi ha de belles i d’altres que no ho són tant. En la teva darrera entrada he trobat el millor erotisme: m’apassiona el neoclassicisme, per allò que també té de menorquí. Sabies que un pintor maonès va estudiar a la mateixa escola d’art de Roma que David. M’estic referint a Calbó i a l’Acadèmia de França. En fi... Només volia dir-te que aquesta és l’illa que m’agrada, la que hem sabut construir entre tots, encara que de vegades apareguin ments “problemàtiques” que ens fan retrocedir massa en els segles i ens recordin antics règims, inquisicions i censures fetes llei. Encara que de vegades vulgui evitar de pensar-hi a fi de no deixar de recrear-me en el plaer de contemplar les ànimes i els cossos lliures, me n’adon que malauradament allò lleig també existeix. Potser si això no fos així no aprendríem a percebre la bellesa. Per acabar: en Favàritx també ha parlat en nom meu en dir que m’agradaria que ens segueixis il·lustrant a tots plegats en la millor de les civilitzacions!
