Ranieri de’ Calzabigi

De cabdal importància per als projectes de renovació de l’òpera seria italiana impulsats per Giacomo Durazzo a Viena va ser l’arribada el mes de febrer del poeta Raiieri de’ Calzabigi, qui, sis anys més vell que el vicecònsol i pintor Giuseppe Chiesa, era també de Liorna. Després dels seus inicis com a llibretista operístic a Nàpols, l’última llarga dècada, Calzabigi l’havia viscuda a París, on per bé que va tenir cura de l’edició del primer volum de les obres completes de Pietro Metastasio, que entre d’altres incloïa la versió de Le Cinesi musicada feia set anys per Gluck, el literat s’havia decantat tanmateix cap als nous corrents estètics i musicals il·lustrats, arribant-ne a ser, juntament amb els reconeguts filòsofs francesos, un dels màxims teòrics. Però com molts d’altres personatges de l’època, Calzabigi tampoc no vivia ni molt menys exclusivament de la seva vocació literària i musical, sinó més aviat i en el seu cas concret de la seva activitat en el món dels negocis. El poeta liornès tenia fama de ser alhora un eminent autor de tractats econòmics. Havia estat de fet en aplicació dels seus coneixements en aquest camp que feia tres anys havia aconseguit convèncer la marquesa de Pompadour, la favorita de Lluís XV de França, perquè fes ús de la seva influència i intercedís davant del rei a fi que es fundés la loteria de París, empresa estatal en què també va col·laborar el famós aventurer venecià Giacomo Casanova, qui poc temps després va ser nomenat al seu torn agent financer del govern francès. Casanova havia visitat Viena l’any anterior a la representació de Le Cinesi a Schloßhof, havia conegut Metastasio a través del llibretista Migliavacca i havia assistit a la boda del comte Durazzo amb Ernestine, la filla del comte Weissenwolf. Feia pocs mesos que per aquelles dates el canceller d’Estat Kaunitz havia finalitzat la seva missió diplomàtica a París, ciutat en la qual també havia tingut tractes decisius amb madame de Pompadour per a la firma del tractat d’aliança amb França. De fet va ser precisament Kaunitz qui ara acabava de recomanar Calzabigi perquè se’l nomenés conseller secret de la Cambra de Comptes dels Països Baixos a Viena i qui el va posar en contacte amb Durazzo i el seu incipient cercle de reformistes.

"Bearn" a Berlín

Afegeix la llegenda

El següent quadre jo ja el coneixia, era una obra d’Adolph Menzel, el Flötenkonzert Friedrich des Großen in Sanssouci. El 1852 Menzel va plasmar en un llenç allò que devia haver ocorregut a la residència preferida de Frederic II, al palau de Sanssouci, a Potsdam, devers un segle abans, quan es reunia, en una estança i amb una atmosfera excessivament íntima, la família reial i altres membres de la cort, entre els qual el compositor, per sentir el concert per a flauta que el rei interpretava acompanyat d’un clavicèmbal i altres instruments. 

El quadre havia portat polèmica, perquè un no hi trobava la representació digne d’un rei, perquè no era un quadre de l’oficialitat i l’absolutisme monàrquic, sinó que era un quadre íntim i burgès en un ambient rococó i amb les idees il·lustrades d’un Voltaire, que llavors havia viscut a Potsdam i havia freqüentat la cort de Frederic II, el qual parlava en francès. 

Després de contemplar i de parlar d’aquell quadre i encara d’un altre, quan gairebé tothom havia desaparegut de la sala, em vaig girar cap a un llenç que ocupava tot un pany de paret, era la representació de la primera o la segona trobada entre Frederic II de Prússia i Josep II d’Àustria i allà hi havia Kaunitz. Finalment ha sortit aquest nom: Wenzel Anton Kaunitz i Rietberg, el mecenes del pintor menorquí Pasqual Calbó i Caldés. Kaunitz era de Moràvia, era txec, i havia estat cap de la diplomàcia i canceller d’Estat de l’Imperi de la mare de Josep II d’Àustria, de l’emperadriu Maria Teresa. Havia conegut Madame de Pompadour a Versalles, l’amistançada del rei de França, i havia aconseguit que França s’aliés internacionalment amb Àustria. D’això en parla Llorenç Villalonga en un passatge de Bearn. Villalonga és l’únic autor que conec que parla de les relacions de Kaunitz i Madame de Pompadour en temps de la Il·lustració a la literatura catalana. 

El cap de setmana següent vaig tornar a Potsdam, hi havia estat durant una de les visites que havia fet tot sol a Berlín. Ja coneixia el palau de Sanssouci, vaig tornar a veure els quadres de Wateau. Vam anar a Potsdam amb barco travessant el llac Wannsee.

Rubens, Bòrees rapta Orítia (II)

Per començar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol

Rubens, Bòrees rapta Orítia 1615

De la galeria d’art del palau de Mariahilfe en formava part el Bòrees rapta Orítia de Rubens, que Calbó va reproduir en una aquarel·la. El Príncep va manar-li també que dibuixés dos dels seus múltiples retrats, l’oli de Steiner i la litografia de Pazzi. 

Calbó va emprar la tècnica del pastel per copiar un altre retrat. S’hi reconeixen clarament les faccions i la fesomia de Kaunitz, però en tot cas es devia tractar d’un original primerenc, perquè per molt que s’esmercés com solia a aparentar menys edat de la que en realitat tenia, hi té l’aspecte d’un home jove. Vidu de feia una trentena d’anys, aleshores en tenia seixanta vuit. El més petit dels seus fills era set anys més gran que Calbó.

* * *

Bòrees rapta Orítia (I)

Rubens, Bòrees rapta Orítia

Ahir vespre vaig arribar a Palma, unes altres coordenades vitals i espaials diferents de les menorquines. Deu minuts després d'enlairar-nos de l'aeroport de Maó, entre les dues illes, quan sobrevolàvem el canal de Menorca, l'avió es va sacsejar un poc arran de les turbulències provocades per una tempesta. El vent, que durant tres dies havia estat de tramuntana, havia girat i era de migjorn. A Menorca el vent de tramuntada bufa molt fort i sol durar, així com se sap popularment, devers tres dies. Atesa la ventada que es va aixecar el primer dia i com que les onades eren de devers quatre metres, es va haver de tancar el port de Maó. La bocana és força estreta, el ferri de Barcelona no hi va poder entrar i va haver de virar i prendre rumb cap a la badia de Palma. L'illa va restar aïllada per mar. El trajecte, que normalmet dura unes vuit hores, en va durar trenta-sis. Menorca és força plana, la muntanya més alta, el Toro, tot just té 356 metres. Per tant, tot i que hi sol haver humitat, també és ver que està molt orejada. L'oxigen hi abunda.

Bòreas és el déu del vent gelat del nord. A les Metamorfosis Ovidi explica que, convertit en tempesta de neu, Bòrees va raptar la filla del rei d'Atenes perquè volia que fos la seva esposa. El pintor Peter Paul Rubens va donar figura humana al déu. Alat, musculós, amb cabells i barba blanca i amb les galtes inflades per l'aire que bufa amb força, mentre els putti llencen flocs de neu sobre la terra, el déu boreal pren amb violència la bella al·lota i se l'enduu als seus reialmes nòrdics, lluny de la Mediterrània.

El príncep Kaunitz va comprar el quadre de Rubens. Kaunitz havia proposat comprar pintures de Rubens a l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria per a la col·lecció imperial, però el Bòreas rapta Orítia l'havia adquirit ell mateix per a la seva col·lecció particular, que tenia allotjada al seu palau de Mariahilfe de Viena. Aquest palau ja no existeix, va ser destruït als anys setanta del segle XX. Kaunitz va encarregar al pintor maonès Pasqual Calbó de fer una còpia en aquarel·la del quadre de Rubens entre el 1779 i el 1780. Segurament la va fer en aquell palau, on potser Calbó s'havia allotjat durant els seus primers mesos d'estada a Viena, abans de mudar-se al Belvedere. Quan va decidir tornar a Menorca, el pintor se'n va endur la còpia i la va aprofitar per pintar el plafó del sostre d'una de les noves cases de la ciutat de Maó, que en aquells moments creixia de forma extraordinària degut a la bonança econòmica de la burgesia mercantil.

El Bòreas rapta Orítia de Rubens va ser adquirit per l'Acadèmia de belles Arts de Viena, de la qual Kaunitz havia estat el promotor, quan la seva col·lecció d'art va ser subhastada pels seus hereus al 1820 i al 1824. L'obra va ser restaurada ara fa pocs anys i va ser exposada a l'Acadèmia. Va coincidir amb un viatge que vaig fer a Eslovàquia i a Viena i hi vaig poder anar i veure el quadre davant del qual ara fa més de dos segles Calbó s'havia situat per realitzar-ne una còpia.

El motiu del rapte és freqüent en el món grec i romà. És la història del déu que s'enamora d'una al·lota bella o d'un al·lot bell. Júpiter, transformat en àliga, rapta el bell Ganimedes i se l'enduu a l'Olimp perquè sigui el seu coper, perquè li serveixi el vi. És indubtable que el príncep Kaunitz coneixia el mite i és inevitable establir un paralel·lisme entre el rapte de la bella Orítia o del bell Ganimedes amb la vivència del jove Calbó, qui als disset anys va abandonar la llar familiar i la terra on va néixer per embarcar-se cap a Itàlia a fi de formar-s'hi com a artista seguint la proposta d'un mecenes de la cort imperial vienesa. Kaunitz es creu un déu d'aquest olimp terrenal, com una divinitat és com de fet se'l pinta en un quadre de representació àulica de l'època. És el déu nòrdic que rapta el bell jove del sud.

[Peter Paul Rubens (1577-1640) Boreas entführt Oreithya, um 1615 Öl auf Holz, 146 x 140 cm Inv.-Nr. 626 © Gemäldegalerie der Akademie der bildenden Künste Wien]

Maria Antonieta

He vingut fins a Ciutadella per escriure sobre Maria Antonieta, perquè n'he acabat de llegir la biografia de Stefan Zweig: Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters. És la meva manera de retre homenatge a aquest escriptor, de qui enguany es compleixen 125 anys del naixement, Viena 1881. És un plaer llegir Zweig: Novel·la d'escacs, Die Welt von Gestern i Brasilien, das Land der Zukunft. L'escriptor es va suïcidar al Brasil, a Petròpolis, als anys 40. Era jueu, el seu món s'ensorrava, no va voler tornar a Europa mai més.

De les classes d'Història de quan anava a l'Institut, en vaig sortir amb la idea que la Revolució Francesa havia suposat un pas de gegant quant a la nostra civilització, l'Enciclopèdia, la Il·lustració, la declaració dels Drets Humans, la sobirania popular, el sistema parlamentari i republicà, la divisió dels poders executiu, legislatiu i judicial, etc. etc. Però a poc a poc van començar a aparèixer ombres damunt la imatge que tenia de la França d'aquell temps. A poc a poc s'anaren trencant els pilars d'aquella trilogia: Igualtat, Llibertat i Fraternitat. La idea d'igualtat s'assemblava massa a la idea de supressió de diferències, d'avorrida homogeneïtzació cultural i centralització política. Després va aparèixer la figura d'aquell general cors que declarava guerres, envaïa països i s'autocoronava emperador. La darrera bategada ha estat el coneixement de la vida de Maria Antonieta, exposada per Zweig. Així com sortia de l'Institut amb la consciència de la immensa bondat de la Revolució Francesa, hi havia adquirit també el sentiment que tant Lluís XVI com la seva esposa havien merescut la guillotina. Aquests dies he arribat a pensar que divuit segles separaven dos procediments igualment terrorífics per dur a terme la condemna a pena de mort: la crucifixió romana i la guillotina francesa. Segons com es mira, però, el rerafons no havia variat gaire.

El meu interès per Maria Antonieta prové de la meva curiositat per Pasqual Calbó, un pintor maonès del XVIII, i pel seu mecenes, el príncep Anton Wenzel Kaunitz. Aquest personatge, nascut a Moràvia, va ser el canceller d'Estat durant l'imperi de Maria Teresa d'Àustria, dels seus fills Josep II i Leopold II i del fill d'aquest darrer, l'emperador Francesc II. Maria Antonieta també era filla de l'emperadriu Maria Teresa i l'emperador Francesc de la Lorena i havia estat proposada per Kaunitz, ambaixador a París durant els anys 50, i Madame de Pompadour per ser l'esposa del nebot de Lluís XV de França. La prometença entre Maria Antonieta i el dofí es va celebrar, amb un ball de màscares per a 6000 convidats, al palau de Belvedere de Viena al 1770. Pasqual Calbó aleshores començava els seus estudis artístics a Venècia, però en ser contractat a Viena com a dibuixant de la Cort per l'emperadriu Maria Teresa a instàncies de Kaunitz al 1779, el jove menorquí s'hi allotjaria i hi treballaria, en aquest palau, ja que s'havia decidit que s'hi exposés la col·leció imperial de pintures, és a dir, s'havia decidit que el Belvedere es convertís en museu.

La peripècia vital, el destí fatal, de Maria Antonieta comença doncs a Viena, segueix París, Versalles i el Trianon, les Tulleries, el Temple, la Conciergerie i la plaça de la Revolució, avui Place de la Concorde, on va ser guillotinada. Llavors Calbó feia devers tres anys que era a Menorca després d'una estada de més de dos anys a Cuba. Kaunitz va viure la decapitació de l'arxiduquessa d'Àustria, que ell havia proposat per ser reina de França, des de Viena, ja que va morir un any més tard, al 1794, al seu palau de Mariahilfe. Segons Zweig, ni l'Emperador Francesc II ni l'antic canceller de l'Imperi no van moure ni un dit per salvar-la de la guillotina. És realment flagrant el contrast entre la imatge de Maria Antonieta al palau de Belvedere celebrant amb el ball de màscares la seva prometença o la Maria Antonieta al Trianon, el seu palauet rococó, amb la imatge de la seva reclusió a la Conciergerie o la del seu botxí mostrant a la gernació embogida el seu sanguinolent cap degollat. Maria Antonienta, malgastadora dels béns públics aconseguits amb el treball, la suor, la misèria i la mort dels seus súbdits, va expiar les culpes de tots els seus antecessors en nom d'una llibertat que, tanmateix, encara tardaria alguns anys a arribar.