Narcís a Prenzlauer Berg

He perdut el compte dels meus viatges a Berlín. Després del viatge a Roma al gener, la capital alemanya va ser la segona destinació de l’any al febrer. Hi vaig tornar al març, al juliol i hi torno ara al desembre. De vegades em vénen ganes d’asseure’m i recapitular. Molts dels viatges els podré reconstruir a partir d’aquest bloc mateix. Crec que el primer va ser al 1996, ara fa gairebé quinze anys tornant de Dresde, i la ciutat ha canviat força des de llavors. Hi ha alguna ciutat europea que hagi canviat tant de fesomia com Berlín en els darrers vint anys? Pregunta cursi: hi ha alguna ciutat europea que m’hagi desbaratat tant els bàtecs del cor? Hi ha alguna ciutat europea o no que porti tants noms? Jordi, Tòfol, Thomas, Lubos, Dirk i punt.

El viatge de finals de febrer també ha esdevingut un clàssic dels meus tours geogràfics, però enguany probablement no serà a Berlín. Tinc reservat el vol a Barcelona, però aquesta vegada només a fi d’enllaçar amb una altra destinació –i això em sona a la locució que em porta en autobús de l’aeroport a casa-, probablement Londres.

Però com que m’he proposat resseguir els viatges del 2010, ara li toca efectivament una altra vegada a Berlín, destí del meu segon viatge d’enguany. Hi vaig arribar de nit. Havia reservat bed & breakfast al barri de Prenzlauer Berg, molt a prop de l’U-Bahn Eberswalder Straβe. Puc recomanar fervorosament l’habitació del pis on em vaig allotjar, no només atesa l’amabilitat dels amfitrions, sinó també per la situació. Havia arribat a l’aeroport de Schönefeld i l’S-Bahn em va portar gairebé directament a l’estació de Schönhauser Alle. Hi vaig fer quatre nits, l’última memorable, com sol passar sempre. El berenar no era inclòs.

Llàstima que la memorabilitat de l’última nit no pugui ser detallada aquí, en aquest lloc tan obert! De vegades penso que això d’escriure en un bloc com aquest es contradiu amb l’ànsia de fer públic l’íntim universal. Tampoc s’hi adiu la crònica. En qualsevol cas: allò que parlàvem dels batecs en realitat no gens cursis del cor que ressonen fins a aquests moments...

Un dels llocs comuns d’aquells dies a Berlín va ser un forn d’una cantonada de –crec recordar- la Kollwitzstraβe, que m’havien recomanat els meus amfitrions. Hi anava a berenar. Perquè un forn a Berlín no només és un forn: també és un cafè. Hi demanava la meva baguette diària de salmó i el meu caffe latte, o dos, una barreja per a mi esplèndida de bon dematí. Sortia al fred diàfan de la terrassa, m’asseia a taula i em desplegava a la falda la manta arravada sobre la cadira. Després de berenar, una cigarreta deliciosa i la lectura transparent de Social Intelligence, neuropsicologia emocional de no sempre fàcil aplicació.

I en aquestes que el segon dia, dissabte dematí, va aparèixer Manfred, pintor bohemi i, és clar, excèntric, que es va acostar des de la taula del davant i, tot d’una, em va demanar la mà, i no precisament per llegir-me-la. Vaig respondre afirmativament i espontània a la seva requesta. El nostre matrimoni va durar bona part d’aquell matí i el dia següent, diumenge, que vam quedar per visitar la Gemälde Galerie del Kulturforum, on hi havia una exposició de dibuixos de Joshua Reynolds. L’exposició temporal va resultar minsa, però també és clar que no es desaprofita la proposta de visitar la millor pinacoteca berlinesa de la mà d’un pintor alemany que havia viscut l’Eivissa hippy i la Barcelona transvestida del seus millors temps, fugint dels grisos. Del museu vam retornar a Prenzlauer Berg i vam anar al Flohmarkt del Mauerpark dels diumenges. La nostra breu vida de parella sense consumació sexual va acabar menjant una currywurst i prenent una cervesa al mercat després d’haver resseguit les parades a la recerca d’una bossa de mà de dona vermella i explosiva, la bossa, que es requeria com a motiu simbòlic de la seva darrera exposició.

No estic en condicions d'explicar ara per què aquest post es titula "Narcís a Prenzlauer Berg".

Gore Vidal, "The City and the Pillar"

Per establir les coordenades del temps de vegades penso en els meus avis per part de pare o en el meu pare mateix –les referències culturals de la meva infantesa a Menorca-, i em deixo sorprendre per distàncies que van molt més enllà de la cronologia. Quan Rock Hudson va morir de la sida el 2 d’octubre de 1985, el meu pare, que va néixer el mateix any 1925 que l’actor, en sentir la notícia –ell i jo érem tot sols al menjador de casa nostra amb la televisió encesa-, el meu pare va dir en veu alta que sempre s’ho havia pensat, que Rock Hudson era homosexual. Jo aleshores era a punt de fer els 18 anys i partir cap a Barcelona a estudiar. El que no sabia el meu pare era que jo, més que no pas per Hudson, sempre m’havia sentit més atret pel protagonista de “La gata sobre el tejado de zinc”: Paul Newman també havia nascut el 1925.

Qui també va néixer el 1925 va ser Gore Vidal i als 21 anys va escriure “The City and the Pillar”, l’altra novel·la que vaig comprar ràpid i corrents a l’Oxford Street de Londres la darrera setmana del mes d’agost passat. No cal parlar de les distàncies de tota mena que hi havia ja aleshores entre la Menorca rural del meu pare i el Nova York dels darrers anys de la Segona Guerra Mundial.

Vidal explica al prefaci de la nova impressió del llibre el 1994 que un cop publicada l’obra per primera vegada el 1948 va enviar un exemplar a Thomas Mann, qui es va limitar a qualificar-la d’”obra noble”, però que en realitat no va llegir fins a alguns anys més tard quan l’autor alemany havia reprès l’escriptura de “Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull”. (No he llegit aquesta obra de Mann, però en vaig veure una versió cinematogràfica i ara fa poc la vaig aconseguir a la Buddenbrook Haus de Lübeck, la ciutat de naixement de l’autor.) Gore no va saber fins a principis dels anys noranta a través d’un biògraf de Mann que el seu llibre, considerat la primera novel·la obertament homosexual, havia impressionat l’autor de “Der Zauberberg”. I per força ho havia de fer: el fill homosexual de Mann, Klaus, s’havia suïcidat el 1949.

El noi homosexual de “The City and the Pillar”, Jim Willard, és al seu torn un noi de la tradicional Virginia que, després de tenir la seva primera experiència sexual amb Bob al costat del riu i haver-se enrolat aquest en la marina mercant, decideix marxar a Nova York i treballar en un vaixell creuer. Jim somnia a retrobar Bob i mentrestant, Siddharta cosmopolita, aprendrà de la vida: tindrà una relació amb un actor hollywoodienc egocèntric i amb un escriptor pessimista i frustrat, coneixerà Mary i tots tres viatjaran al Yucatán... Durant la guerra s’allistarà juntament amb l’escriptor a l’Exèrcit i serà transferit ell tot sol a les forces armades de l’aire. En serà dispensat en contraure reuma artrític, tornarà a Nova York i s’abandonarà a la vida sexual de la ciutat. Finalment rebrà una carta de la mare, que l’espera per Nadal i en la qual li informa que Bob s’ha casat i té una filla. Després de vuit anys Jim torna a la seva ciutat i s’ofega en la mentalitat conservadora dels seus, que l’intenten convèncer que s’estableixi i es casi jove: “settle down”. Es retroba amb Bob durant un sopar convidat per la seva esposa. El riu desemboca violentament en un hotel de Nova York després de prendre unes copes: Jim, ansiós per reprendre el cabdal vital que va néixer un dia durant la seva primera joventut, vol tornar a fer l’amor amb Bob. Però l’amic navega a contracorrent i s’hi resisteix. Jim, més fort que ell, l’acaba sotmetent.

Edmund White

Dedicat a David Vilaseca post mortem

Passejàvem per l’Oxford Street de Londres l’última setmana del mes d’agost. Anàvem de botigues perquè el meu company volia comprar-se roba. S’havia queixat que amb mi no es pot anar de compres, perquè no tinc paciència, i és veritat, em cansa mirar i emprovar-me roba. No és que no sigui presumit jo també, però això de la roba prefereixo solucionar-ho ràpidament i per això normalment entro a una d’aquestes botigues supermercat on agafes qualsevol drap per menys de vint euros sense haver-te’l d’assajar, tot i que el padàs en qüestió et resulti després car, atesa la pèssima qualitat.

Érem al carrer i anàvem passejant i de cop i volta vaig veure davant per davant de la porta oberta d’una llibreria una prestatgeria encapçalada pel rètol de “gay literature”. Ni fet aposta! O precisament, sí fet expressament perquè els passavolants la veiessin i entressin a comprar, com vaig fer jo, perquè com bé se sap en un negoci els productes no se solen disposar a la babalà. Aleshores em vaig dirigir ràpidament al prestatge i també ràpidament vaig agafar un parell de llibres, afortunadament ben disposats també, a fi que el meu company no perdés la paciència entre tant de llibre.

Els dos llibres que vaig emplomar al vol han estat lectures d’aquest final d’estiu principis de tardor a la platja de Menorca. Copsat de llambregada, el primer va ser “City boy” d’Edmund White. En ple estiu havia llegit “Hotel de Dream”, de l’autor americà, la història d’un escriptor malalt a les acaballes de la vida a finals del XIX, visitat per un petulant Henry James al Londres d’Òscar Wilde i a punt d’agafar un vaixell que l’havia de portar a un balneari de la Selva Negra a fi de curar-se de tuberculosi, estirat a l’intempèrie solejada d’una muntanya màgica. Atès per la seva dona, el delirant escriptor li dicta convalescent la coneixença que va fer d’un noi també malaltís que, arribat de l’Amèrica profunda, es maquilla, exerceix la prostitució i es deixa mantenir per un pare de família a Nova York. És un llibre que contraposa dos móns, l’irreal victorià i anglogermànic amb la cruesa quotidiana dels fons de Manhattan.

“City boy” és en realitat el tercer llibre que llegeixo de White. “Escorxat viu”, en català, va ser el primer, que havia començat fa anys i que vaig tornar a començar i acabar també ara fa uns mesos: “Skinned alive”, un llibre de narracions i de relacions... El noi ciutadà és White mateix, una autobiografia dels seus anys seixanta i setanta novaiorquesos, amb Stonewall com a epicentre d’un món de llibertat sexual acabat de descobrir, amb parèntesi californià, estada a Roma, anades i vingudes estiuenques a la Venècia de Peggi Guggenheim -cocktails al voltant de la piscina. 

White despulla de tal manera el seu cos musculat d’aquell temps i la seva eterna ànima crítica i literària que sembla que hagis passat la nit fent sexe amb ell, quan en realitat i a tot estirar només t’has adormit una estona damunt del seu sexe passiu, imprès a l'arena. En plena solana giren en les pàgines del teu cap enfebrat de coneixences personatges com ara la lèsbica i egocèntrica Susan Sonntag, l’estrany i indestriable Mapplethorpe en blanc i negre, el mig berlinès Christopher Isherwood amb la seva parella, per a qui ahir va cuinar, i l’acabat de llegir Gore Vidal, del qual és el segon llibre que vaig caçar al vol durant el nostre viatge a Londres: “The City and the Pillar”.