Postales de Baviera

Aquestes postals les vaig enviar als meus pares el 30 de setembre de 1991:

"Esta es la ciudad (9.000 habitantes) en dónde estoy.  Está al lado de un lago, entre montañas.  Hoy me han hecho una prueba de alemán, pero todavía no sé el resultado. Me han pagado el viaje y aún me han dado 400 marcos más: en total casi 50.000 pesetas.  Ahora llueve, pero no hace frío.  Estoy en una residencia de estudiantes que está situada en la ladera de una montaña." (Prien am Chiemsee)

"Prien es la ciudad y el Chimsee es un lago muy grande, tan grande que incluso tiene dos islas.  En estas islas se han construido monasterios, iglesias y palacios.  A este lago se le llama el mar de Baviera, de tan grande que es.  La primera postal que os envié era la fotografia de la isla más pequeña: 'La isla de las mujeres'.  En ella hay un monasterio de monjas."

"Munic es la capital de Baviera.  Cada año, en octubre, se celebra la boda del rey Ludwig II de Baviera.  Es la fiesta de la cerveza.  La gente se bebe jarras de un litro.  También hay una feria grandiosa con montañas rusas enormes.  Cada año vienen aquí millones de personas.  Munic está a una hora de viaje en tren des de Prien.  Muchos besos!"

"Salzburg es la ciudad de la música, porque aquí nació el compositor Mozart.  Esta ciudad está en Austria.  Prien am Chiemsee, en dónde yo estoy, está a una hora de la frontera.  Ya había visitado esta ciudad cuando estuve en Austria por Pasqua."

"El domingo de la semana pasada hicimos una excursión y fuimos a visitar un castillo del siglo XIX.  Parece un castillo de fábula.  Detrás del castillo también hay un lago, pero éste es mucho más pequeño que el Chiemsee."

Klaus Mann: Alexandre el Gran a Lübeck

A principis del passat mes d’octubre vam visitar Lübeck, a Schleswig Holstein, al nord d’Alemanya, la ciutat d’on és originària la família Mann. Va ser una visita breu, de només unes hores. Havíem arribat via Palma al petit aeroport Hamburg-Lübeck amb Ryanair, una companya de feina i jo. Ens hi esperava el professor alemany i les dues professores italianes, que ja havien arribat. Eren els dos únics avions que es trobaven a la pista, l’un procedent de Pisa i l’altre de Mallorca. La visita era la primera mobilitat del projecte educatiu europeu de l’escola. Després d’una parell d’hores de visita a la ciutat, el nostre destí final era la petita ciutat de Flensburg.

Des que vaig llegir els Buddenbrooks en català ara fa devers quinze anys a Eivissa, sempre havia volgut conèixer la ciutat de les set torres. És clar que no vaig trobar-hi l’esplendor ni el primer declivi de la ciutat comercial d’aleshores. Trobava una altra ciutat reconstruïda després de la Segona Guerra Mundial i abandonada al present per un jovent a la recerca d'un lloc amb més futur. Tot i així, una de les aturades durant el nostre passeig pels carrers de la ciutat em va fer molta il·lusió: vam entrar a la Buddenbrookhaus, la casa familiar dels Mann, convertida en museu. Hi vaig comprar dos llibres, un de Thomas Mann i un altre del seu fill, Klaus Mann: “Alexander”.

Després de “Der fromme Tanz”, de l’autobiografia “Kind dieser Zeit” i de “Mephisto” -també en català-, “Alexander. Roman der Utopie” és el quart llibre de Klaus Mann que llegesc. “Der Wendepunkt” és en alguna prestatgeria de casa mig abandonat i esperant a ser començat de nou. Klaus va escriure la novel·la biogràfica “Alexander” quan només tenia vint-i-quatre anys. El llibre va aparèixer a Berlín el 1929.

 

He volgut llegir l’Alexandre de Klaus Mann no només per l’interès que em suscita l’autor sinó perquè a més em porta records. Es pot dir que vaig descobrir Alexandre el Gran ara fa devers vint-i-cinc anys, quan en tenia dinou, a partir d’una novel·la de Mary Renault, “El muchacho persa”. Va ser aleshores que vaig saber del seu mestre Aristòtil, vaig partir amb ell des de Macedònia fins als confins del món i vaig sentir a parlar del rei Darios de Persia i de l’eunuc Bagoas, el noi persa. He acabat de llegir la novel·la a Berlín aquest principi d'any 2011.

Comenius Let's Travel!

Enllaç Let's Travel!

L’IES Joan Ramis i Ramis coordina a partir d’aquest curs i fins al 2012 un projecte educatiu del Programa d’Aprenentatge Permanent Comenius de la Comissió Europea. El títol en anglès del projecte és del tot explícit: “Let’s travel! Tourism, another way of learning”, que en català s’ha volgut traduir per “Anem de viatge! Turisme, un altre camí per aprendre”. A part de l’institut maonès, en el projecte hi participen escoles de sis països més: l’escola Kurt Tucholsky de Flensburg (Alemanya), el Liceu Colbert de París, l’Institut d’Instrucció Superior Orfini de Foligno (Umbria, Itàlia), l’Escola Pedro Ferreiro de Ferreira do Zêzere (Portugal), un institut de Silèsia (Polònia) i un altre d’Iskelderum (Turquia).

Un dels objectius del projecte és que tant els professors com els alumnes coneguin i donin a conèixer els pobles o les ciutats on estan situades les escoles des d’un punt de vista turístic (cultura, natura, esports, oci...). Es volen aprofitar les oportunitats que ofereix el turisme a l’hora de millorar el domini de les llengües estrangeres i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. Es pretén millorar també la capacitat de treballar en equip, de col·laborar i compartir experiències entre alumnes, professors i institucions educatives, ja sigui a l’hora d’aprendre, d’ensenyar o d’avaluar. Per últim es vol donar una nova perspectiva de la diversitat, les diferències i la varietat europea a l’hora d’integrar els països de la Unió.

A fi d’assolir aquests objectius durant els dos cursos del projecte alumnes i professors treballaran en tota una sèrie d’activitats conjuntes. Es crearà per exemple un bloc per a l’aprenentatge de llengües estrangeres (anglès, alemany, francès...), enfocat des del punt de vista del turisme i on es publicaran entre d’altres recursos de la xarxa i textos escrits pels alumnes. Des de París s’emetrà un programa de ràdio per a viatgers amb informacions i música dels set països participants en el projecte. Es realitzarà un reportatge sobre ecoturisme a les diferents regions, en el qual l’institut maonès donarà a conèixer el Camí de Cavalls. Es farà un jardí a Portugal amb plantes provinents de tots set països (verdures, flors, plantes aromàtiques...). Des de Portugal es coordinarà també l’elaboració i la publicació d’un llibre de plantes “Plants travel around Europe”. S’elaborarà un dossier amb informacions útils per a viatgers, tot comparant preus entre els diferents països. Es confeccionarà un joc interactiu: “Who wants to be a traveller?” Es dissenyarà un almanac per al 2012 amb un calendari de festes populars de les diferents regions. Es posarà en contacte els alumnes via email a fi que escriguin sobre ells mateixos i intercanviïn informacions rellevants des del punt de vista turístic. A hores d’ara s’ha creat ja el bloc del projecte, que també coordina el nostre institut i que es pot visitar a través de l'enllaç de més amunt.

A l’IES Joan Ramis i Ramis participen en el projecte setze professors i devers tres-cents cinquanta alumnes repartits entre diferents nivells, grups i assignatures. Els setze professors que hi col·laboren pertanyen als departaments de Ciències Naturals, Ciències Socials, Informàtica, Orientació, Educació Plàstica i Visual, Informàtica, Física i Química, Llengua i Literatura Espanyola, Llengües Clàssiques i Llengües Estrangeres.

Les activitats del projecte es distribueixen segons cursos i nivells i atenent al currículum de les assignatures. Així per exemple, a l’assignatura de Pàstica i Visual els alumnes de 1r d’ESO realitzaran entre d’altres un Cartell Comenius. Els alumnes de 4t d’ESO participaran activament en el projecte des de vàries matèries: també a classe de Plàstica dissenyaran dues pàgines del calendari coordinat per Itàlia, una dedicada a la diada de Sant Jordi del mes d’abril i una altra d’inspiració turística. D’altra banda alumnes d’aquest nivell participaran també en la creació del jardí de Portugal i en la realització del llibre de plantes des de l’assignatura de Ciències Naturals. L’aula 16 de 4t d’ESO esdevindrà Aula Comenius amb la col·laboració de la professora de Ciències Socials. El grup de 4t E, amb alumnes de diversificació, realitzaran el vídeo sobre la ruta ecoturística del Camí de Cavalls. En motiu d’això, el professor d’Orientació i el de francès i quatre alumnes viatjaran a principis de febrer a París, ja que tant el vídeo com el programa de ràdio es coordinen des de l’institut francès. Atenent al fet que l’escola portuguesa coordina la realització del llibre de plantes, quatre o cinc alumnes de 4t d’ESO visitaran, acompanyats de la professora de Ciències Naturals, Ferreira do Zêzere, on al maig se celebrarà una trobada d’alumnes i professors provinents dels set països del projecte. D’altra banda, alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat s’intercanviaran emails amb els alumnes de les altres escoles des de les assignatures d’anglès, francès, alemany, etc. i col·laboraran amb les seves aportacions en el bloc de llengües estrangeres.

Al marge de les mobilitats esmentades d’aquest curs a França i a Portugal, durant el curs escolar 2011-2012 el Ramis també viatjarà a Turquia, on l’octubre de 2011 se celebrarà una altra trobada d’alumnes i professors provinents de tots els països del projecte i on possiblement s’imprimirà el calendari. El viatge a Itàlia tant pot ser durant el mes d’abril de 2011 com el de 2012. Els alumnes hi viatjaran acompanyats de professors de Plàstica i Visual, de Ciències Socials i/o de Llengües estrangeres. El projecte educatiu europeu del centre preveu que es realitzin entre vint-i-quatre i vint-i-vuit mobilitats en total. També hi ha l’oportunitat de visitar l’escola polonesa.

Durant la segona setmana del mes de maig de 2012 el Ramis organitzarà l’última trobada de treball a Menorca, on el projecte serà finalment avaluat per professors dels set països participants i on se celebrarà el final del projecte amb la realització d’un programa d’activitats a l’escola, visites turístico-culturals, ecoturístiques i lúdiques i activitats d’oci a Maó i a l’illa.

A nivell europeu el projecte Comenius “Let’s travel! Tourism, another way of learning”, en el qual hi participen un miler d’alumnes i un centenar de professors, està subvencionat per la Comissió Europea amb 141.000€, que es destinen a un mínim de 168 mobilitats en total, a l’organització de les trobades i a la realització de les activitats.

Catalans a Berlín, Berlin is in Germany

Berlín forma part inqüestionable de la meva geografia. La primera vegada que hi vaig anar el mur ja havia caigut. Els esdeveniments de novembre de 1989 els vaig viure a través de la televisió a Menorca. El meu pare era viu i encara entenia les coses. Tots dos sèiem al menjador. Jo ja hi havia estat un cop, a Alemanya: ara mateix m’acabo d’adonar que enguany fa vint anys que hi vaig anar per primera vegada. Devia ser precisament la tardor de 1988, aleshores tenia vint anys, a punt de complir-ne els vint-i-un. Fa vint anys que tinc vint anys. Va ser Frankfurt, la primera ciutat que vaig conèixer del país, a través d’un Erasmus.

Ara fa una estona que acabo de veure una pel·lícula que transcorre a Berlín: Berlin is in Germany. Dimecres passat la vaig agafar en préstec de la videoteca de l’Escola d’Idiomes de Maó. Feia temps que la volia veure, però m’hi va acabar de decidir el fet que l’altre dia, tot visitant la web dels Catalans a Berlín, vaig veure que li havien dedicat una entrada i, entre d’altres, l’havien ressenyada sota la categoria de “Berlín ciutat de cine”. És del director Hannes Stöhr i va ser rodada el 2001.

Martin surt de la presó després que li hagi estat rebaixada la pena d’assassinat per la d’homicidi. Hi havia ingressat en temps de la DDR, poc abans de la caiguda del mur. Basada en una història real, Martin era el darrer presoner de l’Est en sortir en llibertat. El supervisor de la vivenda on vivien ell i la seva dona havia trobat onze anys enrere estris al celler de l’edifici que denotaven clarament que tenien la intenció de sortir del país, i això era prohibit. Enfurit pel fet que l’home havia ficat els nassos allà on ningú no el cridava, Martin li va donar una empenta i el va fer caure, va ferir contra el wàter i va quedar estès mort a terra. La pel·lícula narra les penúries del protagonista -que té un fill que no coneix i que compta amb els mateixos anys que ell s’ha passat tancat a la presó- a l’hora d’intentar refer la seva vida a la ciutat.

Quan Martin és alliberat, la ciutat de Berlín viu transformacions evidents. En aquest sentit la història transcorre paral·lela en el temps a l’estat de coma de la mare d’Àlex a Good Bye Lenin!, una pel·lícula dos anys posterior. Hi ha moltes imatges en el film on Martin és al tramvia o al bus i veu els canvis de la ciutat, un bosc de grues que aixequen nous edificis. Han estat aquestes imatges que m’han fet recordar quan vaig ser a Berlín per primera vegada l’any 1996, quan la Potsdamer Platz no era res més que tot un descampat, i de les transformacions viscudes durant les innumerables vegades que hi he anat després fins l’última el passat mes de març.

Berlín s’ha convertit en una metròpoli oberta i cosmopolita i quan dic metròpoli oberta no em refereixo només a la mentalitat dels seus habitants sinó més aviat a la facilitat com rep els nouvinguts. Berlín és una ciutat accessible des del punt de vista econòmic per a la gent jove. No és difícil llogar-hi una habitació o un pis a un preu raonable, cosa gairebé impensable en ciutats com Madrid o Barcelona, per exemple. Potser els joves no s’hi fan rics, però hi troben possibilitats de feina i la feina els permet viure. Berlín atreu gent de tot el món, és fàcil fer-hi coneixences i el món cultural és a l’abast de tothom, i no només l’alternatiu. 

Quan de vegades conto que he estat a Berlín hi ha gent que se sorprèn i em demana com m’ho faig per anar-hi tan sovint. La meva resposta sempre és la mateixa: basta comparar el que pots comprar amb 20 euros a un mercat turc de Kreuzberg o al supermercat Aldi de la cantonada amb el que es pot comprar amb els mateixos doblers aquí a Menorca. El que a mi em sorprèn són els preus d’aquí i com la gent hi pot viure.

En fi, per tot això que acabo de dir i per altres qüestions més que hi vulgueu afegir, no és per casualitat que fins i tot a través d’Internet es pugui sentir com palpita la vida dels Catalans a Berlín.

"Ulleres de sol menorquines"

“Imagineu-vos que a Menorca des del primer dels homes tothom ha nascut, neix i naixerà amb dues cames, dos braços, dos ulls, un nas, una boca i unes ulleres de sol. El color del vidre de les ulleres de sol és groc. Ningú no ho ha trobat mai estrany, que tothom dugui ulleres de sol, perquè tothom sempre n’ha dut. Cadascú en porta unes.

Ara lleveu-vos les ulleres i mireu-vos-les. El que les fa grogues són els valors, les opinions, les idees, els dogmes i les presumpcions que tenen tots i cadascun dels menorquins i les menorquines. Tot allò que els menorquins i les menorquines han vist, après i experimentat en el passat, el que veuen, aprenen i experimenten en el present i tot allò veuran, aprendran i experimentaran en el futur, tot arriba al cervell a través dels vidres grocs. Tot arriba filtrat i interpretat a través dels valors i les idees que els vidres de les ulleres han tenyit de groc. És a dir, els vidres representen les nostres opinions, els nostres valors i els nostres dogmes i representen allò que per a nosaltres és menorquí.

A milers de quilòmetres de distància, en un altre país, posem per cas al Japó, des del primer dels homes, avui en dia i fins a molt endavant en el futur tothom neix, ha nascut i naixerà amb dues cames, dos braços, dos ulls, un nas, una boca i unes ulleres de sol. El color del vidre de les ulleres de sol és blau. Ningú no ho ha trobat mai estrany, que tothom dugui ulleres de sol, perquè tothom sempre n’ha dut. Cadascú en porta unes. Tot allò que els japonesos i japoneses veuen, aprenen i experimenten es filtra a través dels vidres blaus de les seves ulleres de sol.

Un viatger menorquí que vulgui viatjar al Japó serà probablement prou llest per reconèixer que si vol aprendre prou coses sobre el Japó haurà de fer-se primer amb uns ulleres de sol japoneses, a fi de poder “veure” el Japó. En arribar al Japó el viatger porta les ulleres japoneses, hi fa dos mesos i té la impressió que veritablement n’aprèn molt, sobre els valors, les opinions i els dogmes dels japonesos. Ell “veu” el Japó perquè de fet porta ulleres japoneses. El viatger torna al seu país i explica que s’ha convertit en un expert del Japó i afirma que la cultura del japó és de color verda.”

Font: "Omega"

* * *

El tema del curs de Munic de dijous dia 14 d’agost va ser el següent: “Aprenentatge intercultural. Percepció i deducció de significats”. Vam fer tota una sèrie d’exercicis en relació al tema, entre d’altres, un joc sobre les diferents maneres de saludar-se en diverses cultures a fi de demostrar com poden ser de diferents, també, les formes de comportar-se i actuar segons es procedeixi d’una o d’una altra.

Les altres activitats que van fer tenien l’objectiu de fer evident la manera com en el nostre procés d’interpretació hi intervenen no només factors personals sinó també culturals o, dit d’una altra forma, la manera com en el nostre procés de construcció de significats hi interfereixen significants predeterminats per la cultura de la qual procedim així com a partir d'experiències personals prèvies. A fi de palesar aquests mecanismes de construcció de significats els participats en el curs vam interpretar de forma força heterogènia petites escenes de teatre, històries representades en vinyetes i enrenous enregistrats. Quant a això darrer, en voler interpretar els sorolls que sentíem es va fer palès, per exemple, que hom només sent allò que ja coneix d’antuvi o que és capaç associar a una experiència personal prèvia.

Entre les altres activitats diverses que vam fer n’hi va haver una que va consistir en la lectura i comentari d’un text, que duia el títol de “L’analogia de les ulleres de sol”. Aquesta és l’analogia.

Hueber i Langenscheidt

El dimecres dia 13 d’agost vam visitar a Munic dues editorials que es dediquen a la publicació de llibres per a aprendre la llengua alemanya: llibres de text, gramàtiques, diccionaris... Al matí vam anar a l’editorial Langenscheidt, situada al número u de la Mies-van-der-Rohe-Straβe; a la tarda a l’editorial Hueber, que es troba just darrera de la seu central del Goethe Institut, al número set de la Hellen-Weber-Alle. Tant a l’una com a l’altra ens van presentar les seves darreres novetats. A fi de promocionar els seus productes, també a les dues cases ens van regalar alguns llibres de text per aprendre alemany i ens feien un cinquanta per cent de descompte si compràvem altres productes.

Didàctica alemanya

La fase presencial del curs intensiu de didàctica de la llengua alemanya de Munic, “Mehr Autonomie für die Lerner” (“Més autonomia per als aprenents"), ha tingut lloc entre el 10 i el 23 d’agost a la seu central del Goethe Institut. L’ha dirigit un equip de dues professores, Beatrix Andree i Margret Rodi, i una assistent, Oxana Bambuch. Hi hem assistit vint-i-un alumnes, la majoria eren professores. Només hi ha hagut quatre professors. Com sol ser habitual en aquest tipus de cursos, l’element masculí hi és força minoritari. Tots érem professors d’alemany com a llengua estrangera i procedíem de diferents àmbits educatius: educació primària, secundària, universitària i per a adults en escoles d’idiomes. També hi ha participat un professor alemany d’Stuttgart que fa classe al Goethe Institut de Tòquio. Quant a la restant procedència geogràfica, dos professors eren del Senegal, una professora era d’Egipte i una altra del Líban. La majoria, però, érem europeus, sobretot de l’Europa central i de l’est: Eslovènia, Polònia, Eslovàquia i Txèquia. De l’Europa occidental hi havia dues professores franceses i dues de portugueses. A part d’Andreas, el professor que treballa al Japó, també hi havia una altra professora alemanya que treballa en una escola privada de Barcelona. De les Illes Balears en procedíem dos assistents, una professora de l’EOI d’Eivissa i jo mateix, que faig feina a l’EOI de Maó.

A part de les activitats a l’aula, que començaven a les nou del matí i duraven per norma general fins a quarts de sis del capvespre, molts de dies hi havia programades altres activitats culturals addicionals al vespre, com ara teatre o concerts. De fet, en els quinze dies que ha durat el curs, només n’hem tingut un de lliure, el dissabte dia 16. El curs ha tingut també una fase online. Les activitats a través de la xarxa van començar el 7 de juliol i es perllongaran unes quantes setmanes després de l’estada a Munic. En total el curs haurà estat de 100 hores.

Munic, Baviera

Se sent repicar de tambors. Fa un moment han passat pel meu carrer gegants i capgrossos, són les festes de Gràcia. Mentrestant intento resseguir el fil del passat bavarès. Baviera: un altre món, una altra tradició. Pretenc recórrer les meves estacions en aquesta regió, en aquest Bundesland de la República Federal d’Alemanya. Si algú es demana què hi faig aquí, tancat a casa, mentre a fora se celebra la festa, li diré senzillament que no en tinc cap ganes de cavalls, de pomada ni de terra a les sabates. La meva intenció és fer un repàs breu a aquesta geografia meva, agafar més tard el llibre i la tovallola i anar a fer un bany al mar abans de dinar. El meu propòsit es concreta ara de la manera que segueix.

Fa gairebé disset anys vaig visitar per primera vegada Baviera, era el mes d’octubre de 1991 i el segon cop que visitava Alemanya. Era a punt de complir vint-i-quatre anys. Durant el curs anterior m’havia presentat a un concurs d’expressió oral a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes, a Barcelona, i arrel d’això el Goethe Institut d’aquesta ciutat m’havia concedit una beca per fer un curs de llengua a Alemanya, concretament a Prien am Chiemsee. Prien era el nom d’una petita ciutat de Baviera al costat d’un llac, el Chiemsee, conegut com la mar de Baviera, el llac més gran del Land. Recordo una sortida en vaixell de vapor pel llac. Tot i que les vam poder veure des del barco, durant aquell viatge no vam desembarcar a cap de les dues illes més conegudes: la Herreninsel i la Fraueninsel. A la primera Lluís II de Baviera hi havia fet construir un palau d’imitació versallesca. Era també la primera vegada que sentia parlar d’aquest rei, del Märchenkönig, del rei de faula. En el transcurs d’aquella estada vam visitar un altre dels seus castells, Neuschwanstein. Al Goethe Institut de Prien vaig obtenir la meva primera titulació a Alemanya, el nivell intermedi (MSP, Mittelstufeprüfung).

Sis anys més tard, als vint-i-nou anys, vaig visitar Baviera per segona vegada, també va ser arran de l’assistència a un curs de llengua al Goethe, aquesta vegada a la petita ciutat de Murnau; aquest cop a través d’una de les beques que concedeix anualment la Conselleria d’Educació del Govern Balear juntament amb l’Institut Alemany. Va ser a Murnau durant aquell mes d’agost que vaig començar a interessar-me per l’Expressionisme alemany, ja que la ciutat havia estat un dels nuclis d’un dels seus moviments principals: Der Blaue Reiter, El Cavaller Blau: Gabriele Münter, Wassily Kandinsky, Franz Marc... També recordo que a Murnau vaig llegir Italienische Nacht, d’Ödön von Horvath, que durant els anys 30 havia viscut a la ciutat mentre es rebel·lava contra l’ascens del feixisme. A Murnau vaig obtenir la meva segona titulació: el nivell superior (OSP, Oberstufenprüfung).

D’aquest segon viatge en recordo també el darrer dia. Devíem haver acabat de berenar a l’hotel. Dic “devíem” perquè aquell any a Munic hi havia arribat i me’n tornava amb el meu company, que també havia fet un curs, a Rosenheim. Quan vam anar a pagar, al taulell de la recepció hi havia una televisió que en aquell moment informava de l’accident a París de Diana Spencer, Lady Di. Era el darrer dia d’agost.

La meva tercera visita a Baviera va ser ja a la capital, Munic. També hi vaig anar a fer un curs, aquest cop de didàctica de la llengua. Va ser durant les dues darreres setmanes del mes de juliol de 2003, ara fa cinc anys. Jo en tenia trenta-cinc. Tot i que ja hi havia estat durant uns dies durant les meves estades anteriors, aquella visita va representar gairebé la meva primera gran descoberta de la ciutat: el centre (Marienplatz, Sendlinger Tor, Viktuallienmarkt, Stachus...), els museus (la Alte i la Neue Pinakothek, el Lehnbachhaus), el parc (l’Englischer Garten) i el riu, l’Isar. Un cap de setmana vam fer una sortida al Starnberger See, on Elisabeth d’Àustria, Sissí, havia passat molts estius de la seva infantesa i primera joventut i on van trobar ofegat el seu cosí Lluís II. A l'Starnberger See vam visitar el Buchheim Museum, que alberga una col·lecció important de pintura expressionista.

Vaig tornar a anar a Munic durant el pont de la Constitució de 2006 i algunes de les coses que hi vaig fer durant aquella estada les vaig narrar en un parell d’entrades d’aquest mateix bloc. La meva sisena i última visita a la capital de Baviera ha estat durant els darrers quinze dies d’aquest mes d’agost. He tornat a navegar pel Chiemsee disset anys més tard, però tant l’Institut Alemany de Prien com el de Murnau ja no existeixen. La política lingüística dels darrers anys del Goethe ha consistit a fer tancar moltes de les seves seus situades a petites ciutats de l’Alemanya de l’oest, i de l’Europa occidental en general. L’Institut pretén expandir-se als països de l’est.

Aquesta meva darrera experiència a Munic serà matèria d’alguns dels meus pròxims escrits. Ara, mentre s’està celebrant el jaleo a Maó, me’n vaig a refrescar-me a la mar.

Germania, anno zero (00.03.14-15)

15.03.00

Reinaldo Hopf; James Dean

Sóc a un cafè cinematogràfic del carrer de Sant Feliu de Palma. Prenc un te ràpidament, i una pastilla per al maldecap, i me’n vaig una altra vegada a la seu de la Fundació Sa Nostra del carrer de la Concepció. Acabo de veure “Alemanya any zero” de Rossellini (1947): impressionant la història i les imatge de Berlín en runes. 

Ara projectaran “El lladre de bicicletes” de De Sica. Fan un cicle de neorealisme italià. Aquest cafè sembla obert de fa poc. En qualsevol cas és del tot adient al moment: per tot pengen quadres d’escenes cinematogràfiques. A James Dean, repenjat a una barrera, el tinc enfront, amb la mirada de biaix cap a la dreta. Sent parlar anglès i abans, en entrar, algú ho feia en alemany. Per cert, la versió original d’”Alemanya any zero” és en aquesta llengua.

14.03.00

Ahir vaig anar a una altra fundació, la de “La Caixa” al Gran Hotel a sentir les variacions Goldberg de Bach. Després vaig parlar amb en Jordi i amb en Luís, que de moment viu dos pisos per damunt del seu a Barcelona.

Dilek Güngör

El divendres dia 17 d’agost al vespre el grup de professors del curs de literatura alemanya vam anar al Buchhändlerkeller, al Celler del Llibreter, perquè l’Institut Alemany hi havia organitzat una lectura literària. 

Vaig davallar del metro a l’estació d’Ernst-Reuter-Platz, al barri berlinès de Charlottenburg, a la part oest de la ciutat. La barriada, d’una netedat burgesa, era també tranquil·la en aquella horabaixa. Els carrers m’eren molt familiars, i vaig poder precisar que hi devia haver passejat durant alguna de les meves visites a la ciutat, acompanyat aleshores del meu amic Jordi. 

Tot d’una vaig trobar la Carmerstrasse 1 i el celler, que en realitat no n’era cap, de celler: a la presentació de l’acte literari, durant la qual se’ns va fer un repàs de l’activitat literària de Berlín, també se’ns va explicar que aquell centre havia pres el nom de l’antic, el qual sí que efectivament s’havia trobat ubicat en una bodega. Però això va ser més tard, perquè quan vaig arribar jo, les portes de la planta baixa del Buchhändlerkeller eren obertes de bat a bat deixant entrar la fresca estiuenca del carrer i encara no havia arribat ningú. Bé, mentida, ningú de l’Institut, vull dir. Perquè dreta al portal hi havia una noia que parlava pel mòbil i que tot d’una vaig reconèixer, era l’autora del llibre: Dilek Güngör. 

Una al·lota jova, senzilla, amb el cabell negre, llarg, i embarassada. La darrera vegada que l’havia vista o bé no n’estava, d’embarassada, o encara no li havia crescut la panxa. Quan un dies abans se’ns havia fet la presentació del programa cultural d’aquelles dues setmanes, m’havia sorprès molt que aquella jove d'origen turc que jo havia vist a la televisió feia uns quants mesos fos justament l’autora del llibre del qual ella mateixa ens havia de fer la lectura aquell fosquest: Das Geheimnis meiner türkischen Grossmutter ("El secret de la meva àvia turca"). Ara mateix no podria dir quants mesos feia de l'emissió d’aquell programa televisiu. Havia estat a l’hivern i es tractava d’un Talk Show de la cadena rbb (Rundfunk Berlin Brandenburg), anomenat Der Palast. L’havia vist per satèl·lit des de la sala d’estar de casa meva.

Els meus companys del curs anaven arribant paulatinament a mesura que s’acostaven les vuit del vespre. Al centre hi havia una sala amb butaques d’escai reutilitzades d’algun mitjà de comunicació, d’antics autobusos o d’antics tramvies, no ho sabria dir. Ens vam anar asseient i mentrestant ens fèiem fotos de grup. Els nostres amfitrions alemanys també hi havien estat convidats, a aquella vetllada literària, i s’anaven fotografiant amb els seus hostes. Jo era assegut amb els meus, davant per davant de la porta del lavabo. Aleshores va aparèixer Dilek i es va asseure al costat nostre perquè en aquell moment els serveis eren ocupats. Aleshores vaig aprofitar per encetar conversa i vaig explicar a l’autora que l’havia vista per la televisió. 

Es va sorprendre molt que jo l’hagués vista des de Menorca, perquè considerava que la rbb era una cadena regional i minoritària. Desconeixia que totes les cadenes dels Bundesländer alemanys es reben de franc a través de l’Astra. Ara mateix em torn a indignar pel fet que al nostre país se’ns compliqui tant la vida als ciutadans a l’hora de poder veure una televisió de ca nostra mateix. Però això és una altra història. Seguint amb l’anterior, Dilek i jo vam coincidir amb la poca habilitat del moderador que aquell dia havia conduït la tertúlia on ella havia participat. Cap dels dos no havíem entès perquè després d’haver-la convidat hagués sabut aprofitar tan poc la seva presència. Gairebé no li havia fet cap pregunta a ella i s’havia centrat gairebé de forma exclusiva en els altres tres convidats. Dilek Güngör, que abans que escriptora és també periodista, diu que aquell dia es va haver de queixar.

Després de la presentació de l’acte, Güngör va llegir el primer capítol de la seva novel·la: la història d’una al·lota alemanya d’ascendència turca -segona generació-, a qui l’ha deixat el company sentimental i que poc a poc va prenent consciència de l’obligació moral de visitar la seva àvia, que representa que s’està morint, a Turquia. Malgrat les grans diferències generacionals la noia acaba descobrint sorpresa la saviesa afectiva d’una dona gran d’experiències emocionals i mancada, en el fons, de tota aquella càrrega cultural rància i tradicional de què els prejudicis de la noia de ciutat l'havien fet posseïdora.

Die Tageszeitung

"Avui vespre, Lola Blau" de Georg Kreisler

A més de les vuitanta hores en què va consistir el curs de literatura alemanya a Berlín, el Goethe Institut havia programat tot un seguit d’activitats culturals paral·leles que van tenir lloc als fosquets. Llevat de tres dels quinze dies i del dissabte 18 d’agost que vam tenir lliure tota la jornada, gairebé cada vespre vam assistir a alguna, diguem-ne, manifestació cultural: una vetllada de lectures literàries, una obra de teatre, una pel•lícula al cinema o la magnífica excursió del dimenge dia 19 a Buckow. El dijous dia 16 d’agost, per exemple, vam anar al teatre, a un teatre jueu, al Jüdisches Theater Bimah. Bimah vol dir escenari en hebreu. En aquest teatre s’escenifiquen majoritàriament peces d’autors jueus i nosaltres vam assistir a un musical anomenat Lola Blau, de Georg Kreisler.

Al matí i a l’aula el professor Gerold Ducke ens va introduir en la figura d’aquest escriptor, compositor i cabaretista nascut a Viena el 1922 i que, per tant, avui en dia compta amb vuitanta-cinc anys. 

Als setze es va haver d’exiliar amb la família i ho van fer als EEUU, a Hollywood, com molts altres ciutadans dels països germànics durant el III Reich. De tot d’una hi va treballar de professor de música, cant i piano, va fer arranjaments per a pel•lícules i va dirigir òperes i revistes musicals. 

Al 1942 va ser enviat per l’Exèrcit americà a Europa com a traductor i intèrpret, tot i que finalment es va dedicar sobretot a compondre musicals a fi d’entretenir les tropes americanes “de salvació”. En acabar la guerra va tornar a Hollywood i al cap d’un any de viure-hi es va voler instal•lar a Nova York amb la intenció de fer cabaret, d’escriure el text –en anglès, naturalment- i la música de les pròpies cançons. 

El seu estil era irònic, tragicòmic, d’humor negre i va tenir èxit, però solament en cercles reduïts. Per a la ràdio, la televisió i la indústria dels discs de vinil els seus textos eren excessivament macabres. Després de dedicar-se a cantar cançons més o menys picants tot acompanyant-se ell mateix al piano en un local nocturn de Nova York durant quatre anys, se’n va fartar i va decidir tornar a Europa. Un cop instal•lat a Viena va començar de nou amb les seves cançons d'aguda ironia, aquesta vegada en alemany, i tot d’una va tenir èxit: va poder treballar a la ràdio, a la televisió i va escriure comèdies musicals i peces de teatre. Heute Abend Lola Blau, el musical al qual vam assistir, és de 1971.

El Teatre Jueu Bimah és a Neuköln, un barri berlinès amb un alt percentatge de població musulmana, curiosament, turca. És un teatre de petites dimensions, fins i tot una mica decadent. La veritat és que mentre esperàvem al vestíbul se m'anaven esvaint les esperances que l’obra m’agradés. A més, tot i que en principi no em crec portador de gaires prejudicis al respecte i, de fet, fa temps que som conscient que bona part de la literatura alemanya que més m’agrada va ser escrita per jueus -Stefan Zweig, Elias Canetti, Lion Feuchtwanger...-, a més –deia- el fet que el teatre fos jueu em feia pensar en termes de rància connotació religiosa i marcadament tradicional. M’hagués passat el mateix si els adjectius aplicats al teatre haguessin estat catòlic, protestant o musulmà. 

I tanmateix en el fons tota aquesta cavil•lació sí que d’alguna manera devia denotar alguns prejudicis per part meva, perquè va resultar ser un musical fresc, irònic i satíric, tot i ser ambientat als anys trenta: Lola Blau és una jove artista jueva vienesa amb unes ganes boges de triomfar en el món de l’espectacle que, molt a desgrat de la seva càndida innocència -tot això a l'estil de la Sally Bowles de Goodbye to Berlin (1939)-, es veu obligada a abandonar els seus plans d’èxit i emigrar als EEUU, en aquest sentit, i en part, un alter ego del seu creador.

La cantant protagonista damunt l’escenari va resultar ser una madona germànica, amb una veu espectacular, grassona, gràcil i amb un poder interpretatiu i gestual elegantíssims, amb moviments estudiadíssims amb els escassos objectes: un parell de capells, una maleta de viatge, un boà... En resum, un espectacle per a lluïment d’una cantant cabaretista i d’un piano, filigranat i coent, no gens sentimental i moltíssim fi. En vam sortir tots encantats i també animats per la copa de vi negre israelià que ens havíem pres durant el descans.

En vam estar parlant durant dies, de l’espectacle. La professora egípcia que també participava com a alumna en el curs, musulmana, que cada dia apareixia a classe amb un mocador diferent i policrom pel cap, i que com l’artista també era un pèl grassona i jovial, deia que aquella nit hi havia somniat, amb el musical i la cabaretista. 

Jo mateix no podia deixar de pensar en La Clota, mentre veia l’obra, el grup menorquí de teatre que aquesta temporada ha aglutinat en escena cançons compostes, entre d’altres, per Kurt Weill, algunes extretes d’obres de Bertolt Brecht, i ja m’imaginava la cantant d’Estima’m una mica (encara que sigui mentida), Queralt Albinyana, protagonitzant el seu nou musical tot interpretant el paper de "die Lola". 

Tot i que la posada en escena del Bimah s’havia resolt de forma més tost austera, l’espectacle pot incorporar el cos d’altres personatges, o d’un mateix actor amb diferents rols, que allà solament feien presència en veu en off. En fi... tot això se m’acudia en una butaca de platea i també em bressolava el sentiment satisfet que tot plegat havia estat un gran encert d’organització: molt ben triada, la peça. 

I encara el penúltim dia de classe, el dijous dia 23, una setmana després, que havíem de dur a terme una activitat d’aula sobre qualsevol tema que haguéssim tractat durant el curs, vaig proposar formar un grup de treball amb l’objectiu de realitzar una activitat didàctica sobre una cançó de Kreisler (“Was für ein Ticker ist ein Politiker?”), una cançó sarcàstica que ironitza sobre la figura dels polítics i la seva classe.

Roger Friedlein, Frankfurt, la Fira del Llibre i la poesia

Talment com em va passar l’altre dia, tot fent memòria del curs de literatura alemanya que vaig fer durant el mes d’agost passat, he descobert una cosa que m’ha cridat moltíssim l’atenció: una web alemanya sobre poesia amb poemes procedents d’infinitat de literatures: lyrikline. Els he sortejat per llengües tot fent clic damunt “Katalanisch”. M’han aparegut cinc autors: Enric Casasses, Eduart Escoffet, Francesc Parcerisas, Josep Ramon Roig i una poetessa, Ester Xargay. Hi ha una petita ressenya biogràfica de cadascun dels poetes, una recopilació de les seves publicacions, un llistat dels seus premis i, el que és més important, tota una sèrie de poemes en versió original i traduïda a l’alemany. N’he llegit uns quants i aquest, d’Enric Casasses, m’ha impactat, perquè m’agrada l’erotisme i l’erotisme de la paraula encara més:

La manera més salvatge

La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la MatèriaFeta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i, sí,
si vol, el més amorósés la paraula i parlar.

Però això no és tot! Aleshores n’he volgut llegir la traducció alemanya i m’ha sacsejat l’alegria en descobrir que el meu amic Roger no me n’havia dit res, que en fos l’autor, de la traducció, que hagués traduït aquest i molts dels altres poemes catalans que apareixen en aquesta web: el meu amic Roger, el primer noi alemany que vaig conèixer personalment a la meva vida durant la meva primera visita a Alemanya, concretament a Frankfurt, ara fa exactament 19 anys, i per tant també la primera persona, juntament amb la seva família, amb qui vaig començar a pronunciar les primeres paraules alemanyes in situ, és a dir en el seu domini lingüístic propi. Perquè resulta que Roger és de Frankfurt, que hi va estudiar llengües romàniques i, per tant, també català, amb Til Stegmann de professor. No cal dir que també estic molt orgullós del fet que de retruc jo sigui la primera persona del país amb qui Roger va començar a parlar la llengua catalana, amb un deix d’accent menorquí, naturalment. 

Un parell d’anys més tard, quan va fer estada a Barcelona, la gent li demanava si era de les Illes, ningú no el feia estranger ja. Quan ens vam conèixer el català Roger només l’havia estudiat durant dos mesos i ja el parlava beníssim. Aquest intercanvi de llengües, aquest punt de partida, és un dels records més dolços de la meva biografia lingüística. Avui dia Roger Friedlein és professor de català de la Freie Universität de Berlín. És natural que amb aquest rerefons d’experiències personals per davall o per damunt de Frankfurt i la fira del llibre d’alguna manera hi surin les nostres energies de vida i el cos més insultant i amorós de les nostres paraules.

Die wildeste Art
Die wildeste Art und Weise,
urtümlich und erlösend,
den Körper zu bewegen, die
subtilste und muskulärste,
am nähesten an der Materie, die
Ward Quelle Weil Sie Quelle Ist,
die beleidigendste aller
Körpergesten,ja, wenn sie es will, die liebevollste,
ist das Wort und ist das Sprechen.

Traducció de Roger Friedlein

Literatura alemanya i cinema online

Reise mit Brecht

El dimecres dia 22 d’agost ens vam dedicar a explorar i conèixer alguns recursos online sobre literatura alemanya i cinema, és a dir vam fer un ral·li a través dels materials de la xarxa, començant pels del Goethe Institut, l'Institut Alemany: un portal de llibres per a nens i joves (Kinder- und Jugendbuchportal), que inclou una llista de temes, un dels quals és Berlín; un projecte literari online que a partir d’un mapa d’Alemanya es relaciona una ciutat amb un nombre determinat d’autors que hi van néixer i/o hi van viure (Deutschland erlesen); un altre projecte sobre la multiculturalitat de Berlín i el barri de Kreuzberg, en format PDF (“Buntes Berlin”); una secció d’obres literàries recomanades (Bücher, über die man spricht); un quiz online sobre Bertolt Brecht fet pel Goethe Institut d’Hongria (Reise mit Brecht); un conjunt –una motxilla (“ein Rucksack”)- de quaderns d’explotació didàctica sobre pel·lícules alemanyes, també en format PDF i realitzat pel GI de Milà (Arbeitshefte zum virtuellen Film-Rücksack), i, finalment, una projecte sobre proves de lectura a partir de textos literaris alemanys d’autors contemporanis fet pel GI de Barcelona (Deutsche Gegenwartsliteratur interaktiv). 

Així mateix se’ns va proporcionar tot un seguit d’enllaços a altres webs on poder trobar textos literaris alemanys (Projekt Gutenberg, Lyrikline, Litrix, Vorleser). Per acabar vam visitar una pàgina sobre cinema, on també hi ha multitud d’enllaços i materials pensats per poder treballar pel·lícules actuals a l’aula (Kinofenster). Bona part d’aquests materials i d'aquestes activitats ja s’han inclòs a la programació de llengua alemanya d’aquest curs 2007-08 de l’EOI de Maó. D’altra banda, prenent aquest mateix model de ral·li sobre recursos i materials online per a l’aprenentatge de l’alemany com a llengua estrangera, durant el curs també se’ns van proporcionar d’altres referents a altres temàtiques: art, cultura alemanya, llibres de text, etc., etc.

Leni Riefenstahl

Leni Riefenstahl, sèrie "Olympia"

Mentre escrivia el text anterior m’he adonat de la similitud d’una de les fotografies de la sèrie Olympia de la fotògrafa alemanya Leni Riefenstahl amb una escultura de la Gliptoteca de Munic: “el sàtir adormit” o “el faune barberini”. L’obra de mabre és de devers el 220 abans de Crist. La referència és clara.

Faune Barberini

Filmhaus, Berlín

El dimarts dia 21 d’agost ens vam aixecar més tard i ens vam trobar tots al Filmmuseum de Berlín, sota la cúpula del Sony Center, a la Potsdamer Platz. La visita va ser cap allà a les 11 del matí: els orígens del cinema, l’expressionisme cinematogràfic alemany, “Der Blaue Engel”, la pel·lícula basada en la novel·la “Professor Unrat” de Heinrich Mann, el germà de Thomas i l’oncle de Klaus Mann, i protagonitzada per Emil Jannings i Marlene Dietrich. La fotògrafa Leni Riefenstahl hi és escassament representada al museu, per desavinences amb la Dietrich, em van dir.

Va ser un dia de cinema: a la tarda vam fer didàctica de “Das Leben der anderen”, la pel·lícula que en la passada edició dels Oscars en va guanyar el de millor film en llengua estrangera. En vam treballar seqüències, de la pel·lícula. Després la vaig veure sencera a un cinema de segona del barri de Wilmerdorft. La visita al cinema formava part del programa cultural d’aquell vespre. No n’havia vist el final i em va agradar. Darrerament he sabut que el protagonista de la pel·lícula estava malalt. Ha mort durant aquestes últimes setmanes.

Erich Kästner

El dilluns dia 20 d’agost vam fer un taller sobre cinema i literatura. Les activitats es van centrar sobretot en la figura i l’obra de l’escriptor de Dresden, i que va viure a Berlín, Erich Kästner. 

El 1957 Kästner va escriure una autobiografia, “Als ich ein kleiner Junge war”, a partir de la qual el professor Gerold Ducke havia enllestit uns quants exercicis. Se’ns va presentar l’autor a través d’una fotografia de quan era al·lot i se’ns va introduir en la seva obra a través d’una cita de la seva autobiografia: “No us deixeu manllevar la infantesa! Mireu, la majoria de la gent es desfà de la seva infantesa com si es tractés d’un barret vell. L’obliden com si fos un nombre de telèfon que ja no és vàlid. Primer van ser nens, després van esdevenir adults, però què són ara? Només qui es fa gran i roman nin és una persona!” 

Els dos exercicis següents es van basar en la lectura per part del mateix autor d’un parell de paràgrafs de la seva autobiografia, que havia estat enregistrada. Van ser un parell d’activitats de comprensió oral, una d’elles un veritable / fals. El professor va remarcar la importància de dissenyar activitats per desenvolupar abans, durant i després de la visió d’una pel·lícula o d’una o algunes seqüències. 

El segon grup d’activitats que vam realitzar es va basar en una altra obra del mateix autor: “Emil und die Detektive”. Se’ns va ajuntar els alumnes en grups de cinc i a cadascun dels grups se’ns va donar un capítol de l’obra, en total cinc capítols repartits en cinc grups. L’havien de llegir de forma individual i fer-ne un resum en el grup. Aleshores la història s’havia d’anar reconstruint en el plènum, de tal manera que tothom adquirís una idea del fil argumental. Va ser aleshores, quan tots els alumnes ja coneixien l’obra i l’autor a bastament, que vam veure algunes seqüències d’una de les innombrables versions cinematogràfiques d’aquesta obra literària per a joves. 

El film més actual és d’aquest mateix any 2007 i és una versió lliure i moderna, amb música Hiphop. La novel·la es va publicar per primera vegada a Zurich el 1935. “Emil und die Detektive” és una de les lectures triades pel departament d’Alemany de l’EOI el mes de juny per a aquest curs que ve, una versió adaptada per al segon curs i l’obra original per a tercer. És a dir, que va ser una coincidència feliç viure l’experiència de veure-la didactitzada durant el curs de Berlín. A part d’aquesta obra, encara no fa dos anys que també havia llegit “Als ich ein kleiner Junge war”, una obra que em va impressionar i que encara recordo sobretot degut a la descripció de Dresden, l’última ciutat alemanya bombardejada un cop ja acabada la Segona Guerra Mundial.