Banda Municipal des Migjorn: La banda de l'estiu

Isaac Mascaró, Banda Municipal des Migjorn
Foto Joan Fuxà

Me n’anava de fer un bany a Binigaus i aferrat a la paret de l’aparcament des Brucs vaig veure el cartell dels concerts d’estiu de la Banda Municipal des Migjorn. Esperonat pel record d’haver-la sentit ja, d’haver-ne gaudit del ritme, en alguna festa de poble uns anys enrere, vaig esforçar-me a memoritzar els llocs i les dates de les seves actuacions d’aquest juliol: Es Mercadal, Es Migjorn, Alaior, Es Castell i Sant Lluís, i tot això atesa la ferma decisió de no perdre’m l’espectacle. Això prometia, n’estava segur. La diversió, el gaudi, garantits. 

Com molta altra gent, tenc a la memòria, o potser a la sang, allà on restin impreses sensacions plaents, aquella peça vibrant i brasilera que a ritme de samba cloïa el reiterat jaleo, en el meu cas un jaleo d’unes festes de Sant Antoni de Fornells: la gentada embogia de festa, embogia per la força calent dels sons de la banda i per l’entusiasme desbordant del seu director, un al·lot que, en lloc de fibra i músculs, semblava fet de cordes i percussions corporals i que donava ànima tramuntanada al grup de músics al seu càrrec.

Dijous dematí em vaig alçar, vaig berenar i vaig anar al mercat a Sa Paradeta d’una amiga i després de fer-li la despesa i estar-m'hi xerrant una estona vaig proposar-li d’anar a sentir la banda a Sant Lluís: si tenia ganes d’anar a sentir la Banda Municipal des Migjorn. Quan va sentir “banda municipal” va arrufar el nas. Certament, molt comprensible, no li estava proposant anar a sentir un concert de música clàssica al claustre del Seminari de Ciutadella o un concert de jazz al Freginal, posem per cas, on segurament hagués demostrat un major entusiasme inicial. “Una banda municipal!” I llavors vaig posar-la en situació i li vaig fer memòria, i com jo es va recordar d’unes altres festes i de la banda que hi sonava i que eren esplèndids i que s’ho havia passat d’allò més bé. “Sí, sí, la Banda Municipal des Migjorn.” “Fet!” Vam quedar a les nou al mercat per arribar a Sant Lluís a i mitja. 

A la porta del camp de futbol hi havia cua i, una vegada vam haver entrat, era tot ple de gent. Vam aconseguir trobar dues cadires i fent-nos una mica els vius vam arrossegar-les a poc a poc cap endavant fins que ens vam situar a prop del gran escenari: “des d’aquí ho sentirem i ho veurem bé!” La primera part va ser correctíssima i molt emocionant: un pas doble i la Suite Hebraica. La segona vibrant, de pel·lícula! De fet, peces de la banda sonora de Rocky. A la Banda, que s’havia baratat la camisa blanca per una de negra, s’hi van incorporar veus, guitarres elèctriques, bateria... A l’espectacle, lluminositat. La banda es va transformar per a la nova performance. 

Tot immersos en la música, el temps se’ns va passar en un tres i no-res, així com es passen les estones quan són bones i se’n gaudeix. En fi, el públic va acabar dempeus i cridant bravos. La meva amiga i jo, també: se’ns havia encomanat l’entusiasme que desprenien banda i director i havíem restat convençuts com n’és, d’important, el carisma i el bon lideratge d’un artista per fomentar i fer expressar el millor de cada músic i per aglutinar il·lusions col·lectives. La meva amiga i jo també som de l’exclamació: “i tot això una “simple” banda de poble!” i que “sembla mentida per no ser professionals”, la qual cosa vol dir que sembla increïble. Però és cert: la Banda des Migjorn és la banda de l’estiu.

Milà i Tamara de Lempicka

Florència, 31 de desembre. Fa quatre dies que som a Itàlia. Vaig arribar a Milà via aèria el 27 de capvespre. En poques hores vaig passar de la càlida nitidesa dels colors menorquins a la fredor de la boirosa capital lombarda. Durant els tres dies milanesos en cap moment no es va aixecar la boira. Aixi i tot em vaig passejar per la ciutat, des del primer moment i tot just després d'arribar i de deixar l'equipatge a l'hotel Monopole de la Via Fabio Filzi 43, molt a prop de l'Stazione Centrale. 

Els carrer eren deserts en aquella hora ja fosca. Abans d'arribar al Duomo, el primer noi italià es va returar davant d'un mostrador amb la intencio d'encetar conversa d'un moment a l'altre. Després d'intercanviar salutacions cadascu va proseguir el seu cami. El Duomo se'm va aparèixer blanc fantasmagoric entre la boira grisa, res a veure amb la gernacio turistica i consumista de l'endema: Prada, Louis Vuitton, Giorgio Armani, D&G, Gucci, Chanel. 

L'endemà al mati després de berenar els carrers em van portar primer de tot al Teatro alla Scala, hi representaven Lo schiaccianoci. Al bell mig de la plaça, Leonardo da Vinci. Vaig travessar la Galleria Vittorio Emanuele. La Pinacoteca de Brera no em va semblar gens extraordinària, susceptible d'oblidar del tot. La Via Dante em va portar despres al Castello Sforzesco, vaig circumdar-lo sota la pluja. 

El tercer dia, el 29, vaig decidir visitar l'exposicio de Tamara de Lempicka al Palazzo Reale. Em vaig comprar un poster d'un dels seus quadres amb la intencio d'emmarcar-lo i penjar-lo a la sala de ca meva, ja que s'adiu amb l'època i amb els colors de l'espai i dels mobles. A banda d'aquestes visites culturals, dues visites de relax a la sauna Metrò i dues més de gastronomiques a El Carajo, un restaurant hispanoamericà ple de clientela immigrant, tota india, on em vaig crospir, entre d'altres, un Sudado de Pescado: bonissim i molt lleuger!