Banda Municipal des Migjorn: La banda de l'estiu

Isaac Mascaró, Banda Municipal des Migjorn
Foto Joan Fuxà

Me n’anava de fer un bany a Binigaus i aferrat a la paret de l’aparcament des Brucs vaig veure el cartell dels concerts d’estiu de la Banda Municipal des Migjorn. Esperonat pel record d’haver-la sentit ja, d’haver-ne gaudit del ritme, en alguna festa de poble uns anys enrere, vaig esforçar-me a memoritzar els llocs i les dates de les seves actuacions d’aquest juliol: Es Mercadal, Es Migjorn, Alaior, Es Castell i Sant Lluís, i tot això atesa la ferma decisió de no perdre’m l’espectacle. Això prometia, n’estava segur. La diversió, el gaudi, garantits. 

Com molta altra gent, tenc a la memòria, o potser a la sang, allà on restin impreses sensacions plaents, aquella peça vibrant i brasilera que a ritme de samba cloïa el reiterat jaleo, en el meu cas un jaleo d’unes festes de Sant Antoni de Fornells: la gentada embogia de festa, embogia per la força calent dels sons de la banda i per l’entusiasme desbordant del seu director, un al·lot que, en lloc de fibra i músculs, semblava fet de cordes i percussions corporals i que donava ànima tramuntanada al grup de músics al seu càrrec.

Dijous dematí em vaig alçar, vaig berenar i vaig anar al mercat a Sa Paradeta d’una amiga i després de fer-li la despesa i estar-m'hi xerrant una estona vaig proposar-li d’anar a sentir la banda a Sant Lluís: si tenia ganes d’anar a sentir la Banda Municipal des Migjorn. Quan va sentir “banda municipal” va arrufar el nas. Certament, molt comprensible, no li estava proposant anar a sentir un concert de música clàssica al claustre del Seminari de Ciutadella o un concert de jazz al Freginal, posem per cas, on segurament hagués demostrat un major entusiasme inicial. “Una banda municipal!” I llavors vaig posar-la en situació i li vaig fer memòria, i com jo es va recordar d’unes altres festes i de la banda que hi sonava i que eren esplèndids i que s’ho havia passat d’allò més bé. “Sí, sí, la Banda Municipal des Migjorn.” “Fet!” Vam quedar a les nou al mercat per arribar a Sant Lluís a i mitja. 

A la porta del camp de futbol hi havia cua i, una vegada vam haver entrat, era tot ple de gent. Vam aconseguir trobar dues cadires i fent-nos una mica els vius vam arrossegar-les a poc a poc cap endavant fins que ens vam situar a prop del gran escenari: “des d’aquí ho sentirem i ho veurem bé!” La primera part va ser correctíssima i molt emocionant: un pas doble i la Suite Hebraica. La segona vibrant, de pel·lícula! De fet, peces de la banda sonora de Rocky. A la Banda, que s’havia baratat la camisa blanca per una de negra, s’hi van incorporar veus, guitarres elèctriques, bateria... A l’espectacle, lluminositat. La banda es va transformar per a la nova performance. 

Tot immersos en la música, el temps se’ns va passar en un tres i no-res, així com es passen les estones quan són bones i se’n gaudeix. En fi, el públic va acabar dempeus i cridant bravos. La meva amiga i jo, també: se’ns havia encomanat l’entusiasme que desprenien banda i director i havíem restat convençuts com n’és, d’important, el carisma i el bon lideratge d’un artista per fomentar i fer expressar el millor de cada músic i per aglutinar il·lusions col·lectives. La meva amiga i jo també som de l’exclamació: “i tot això una “simple” banda de poble!” i que “sembla mentida per no ser professionals”, la qual cosa vol dir que sembla increïble. Però és cert: la Banda des Migjorn és la banda de l’estiu.