Edip Rei, Sòfocles

Li he demanat perdó, i és normal que estigui enfadat amb tot el que li he dit, mal dit, però en part es veritat.  Ai la veritat!, qui la posseeix?  S’acaben aquests dies de vacances, crisi per tant.  L’angoixa que torna.  L’ansietat...  Fineixen els dies d'aixecar-se al matí, de menjar alguna cosa, un iogurt, una torrada, de fer-se un cafè, d’agafar el llibre, d’encendre una cigarreta mal vista i posar-se a llegir cremant-la, fins que es consumeix en cendra i torno amb el llibre al llit i hi llegeixo mentre regalimen gotes de pluja als vidres de la finestra.

Corydon em va fer venir ganes de grecs clàssics i vaig optar per la tragèdia d’Edip Rei de Sòfocles, que m’ha acompanyat manllevada d’un lloc a l’altre durant molts anys –de Barcelona a les Illes totes-, en la traducció de Carles Riba del 1951.  I em demanava –encara ho faig- com devia resoldre el poeta traductor el pronom masculí en tercera persona, l’amor i l’amistat, allò que tant preocupava –i enutjava- Gide en els traductors moderns dels clàssics. 

Des del començament la sensació de vertigen, el mateix mareig que ha sofert el llibre amb tant de viatge travessant la mar, la Mediterrània, com no podia ser d’una altra manera: de Corint a Tebes, i de Barcelona a Menorca, a Maó.  Però el balanceig marítim era també un rodament de caps, en pensar en els viatges de la tragèdia regits per Cronos, en les ments d'espectadors i lectors des de fa més de dos mil·lennis i mig, temps i espais, interpretacions i versions: literàries, teatrals, històriques, mitològiques i religioses, artístiques, filològiques i filosòfiques, psicològiques i psicoanalítiques. 

El desequilibri que provoca l’angoixa –aquí la tenim una altra vegada- de qui primer no hi veu sense encara no haver-se tornat cec; i la sobtada primogènia reacció de qui no es reconeix en els fets del culpable innocent –real paradoxa d’aquell que ha comès falta sense adonar-se’n- és voler trobar la seguretat d’un causant fora de si, i en proclama el càstig dels altres per finalment haver-s’hi de sotmetre un mateix.  El trontoll d’estar sotmès als designis inescrutables dels déus i de la Fortuna, de qui per saber-ne el fat consulta els oracles i les aus: impaciència que provoca el temps quan el tacte del ritme és desconegut.

I finalment, ¿són els déus grecs que s’han servit dels humans per teixir el seu complex fat –el parricidi, l’incest, el suïcidi-, o bé és Sòfocles i la cultura que se serveixen de la tragèdia –la pesta, la ceguera, l’exili- per endreçar moralment la natura humana aplegada en l’amfiteatre grec?

"El malestar en la cultura" (menorquina) II

Aquest escrit no és, ni fer-hi prop, un estudi de “Das Unbehagen in der Kultur”, ni tan sols un comentari, sinó més aviat quatre reflexions d’un diletant a partir d’aquesta obra de Freud, l’única que he llegit fins ara. La meva aproximació és per tant la d’un total inexpert. Conceptes com “jo”, “superjo”, “consciència” i “inconsciència”, “líbido” o “sublimació”, i sobretot les cabdellades interconnexions entre els uns i els altres se m’embullen entre els dits del cervell. De la troca, però, intentaré teixir una xarxa de felicitat. Freud se n’ocupa. Que bé que qualcú se n’hagi ocupat, de la felicitat, encara que en principi fos també des del dilentantisme! Un diletantisme, però, avalat pel rigor de tants anys d’experiència en el cap de la psicoanàlisi! El Malestar és de 1930.

Hom, com ara jo, comença a llegir aquest escrit freudià sobre la teoria de la cultura i no s’adona fins ben avançat el llibre que el terme que ha interpretat com a felicitat –probablement amb molt d’encert- en realitat no correspon en un principi al mot alemany que se suposaria equivalent, sinó que l’autor parla de la “sort” i de la recerca de la sort per part dels individus: “Das Glück”. Aquí ja ballem! Però tant en la nostra cultura com en la germànica quan la gent es desitja mútuament tot el bo i millor del món sol exclamar: Que tinguis molta sort! o Et desitjo moltíssima sort! El que en realitat es vol dir és -i així ho interpretem- felicitat. Quan una persona fa els anys o està d’enhorabona, en alemany se li desitja “Herzliche Glückwünsche!” (desitjos de sort, i de tot cor), la traducció catalana no pot ser altra que “Moltes felicitats!”. Freud sosté que ser feliç o afortunat -o sentir-se’n- no és una qüestió aliena a la voluntat. En això es pot dir que segueix aquell corrent de saviesa popular que sosté que de felicitat –i també de sort- hom no en té, sinó que tant l’una com l’altra hom se la fa. Ras i curt, el fet de ser feliços rau en els individus. És més, si el fil d’implicacions es correcte, d’això també se’n deriva, amb un cert sentiment de basarda, que hi ha éssers més feliços que d’altres.

Entre els embolics de la troca hi ha aquell que contraposa la recerca de la felicitat al fet de voler evitar el sofriment. I ara mateix m’he quedat congelat en una frase del llibre de Freud que tinc aquí al costat on entenc que diu que el patiment no és res més que una sensació, i que només existeix en la mesura que l’experimentem i que solament l’experimentem com a conseqüència de certes disposicions del nostre organisme. Afirma també que el mètode més groller, però també el més efectiu d’una tal influència és el químic, la intoxicació, és a dir aquelles drogues capaces d’atenuar el sentiment de sofriment en l’organisme.

Però no és aquí on volia anar a parar jo, sinó a un altre mètode, que Freud també considera poc més que barroer i que m’ha fet pensar llargament: l’aïllament volgut. Perquè em va fer plantejar el propi comportament i el dels individus –o el d’alguns d’ells- de la nostra societat illenca, i en general el tarannà d’una societat isolada qualsevol. I ara ve quan m’estiro al divan i dic: particularment m’agraden les situacions on estic reunit en societat o en companyia, conversant, rient, intercanviant, comunicant... M’ho passo bé en un sopar, en un cafè o en un bar amb amics, per exemple. Però no puc negar que defujo situacions amb persones que em provoquen un cert malestar, posem per cas a la feina o en altres àmbits, i també amb altres “amics” o coneguts. Som més aviat una persona solitària, que tendeix potser d’una manera excessiva a estar tota sola, tot dedicant-se a les seves feines, aficions i autoimposicions. Potser en una illa com Menorca això s’accentua. En general em dic a mi mateix que no m’avorreixo i si ho faig, últimament em remeto a les paraules que fa poc he llegit d’aquell altre vienès il·lustre que escrivia que no es pot menysprear en absolut l’avorriment com a font d’inspiració.

Pregonda

Segons Freud, el fet de fer-se enfora dels altres és la protecció més a l’abast contra el sofriment que ens pot sobrevenir de resultes de les relacions humanes: la por al món exterior del qual ens volem defensar a fi de no ser o sentir-nos ferits. Segons Freud l’aïllament volgut no suposa la felicitat, sinó que la felicitat a la qual s’arriba per aquest camí no és altra que la que comporta un cert sentiment de tranquil·litat. I jo em demano, i no contestaré ara a aquesta pregunta -i de retruc posaré Menorca al divan: és possible traslladar als individus de la nostra societat menorquina en general aquest sofriment degut al món exterior, el qual s’evita a fi d’estar tranquils a costa d’un equívoc sentiment de felicitat? Hi ha potser també en aquest sentit societats més felices que d’altres?

"El malestar en la cultura" (I)

Tot deu tenir un inici i jo aquest el vaig a cercar en una novel·la: “L’aprenentatge de la soledat”, de David Vilaseca, premi octubre de narrativa 2007. De ben segur que el procés va començar abans i ara mateix torno a recordar per exemple les classes de Crítica Literària a la universitat o la vivència sacsejadora i la convivència excessivament estreta a Ciutat de Mallorca amb un personatge mig sinistre que avui em resisteixo a qualificar d’amic: matèria de divà. I ara que torno a llegir el títol del llibre, la paraula “soledat” pren volada i s’impregna de nous significants. El concepte de psicoanàlisi es fa empíric en l’experiència del protagonista de la novel·la: David es fa psicoanalitzar. En principi em sembla bo qualsevol procediment per conèixer-se un mateix -com ara escriure-, què és allò que fa que cadascun dels individus pensem i actuem d’una manera determinada: quines estructures psicològiques, quin sistema de comportament, la cultura a la qual pertanyem i la seva descarada intromissió en el nostre procediment conscient o inconscient de percepció de la realitat... Però encara em sembla molt més valent superar la por i prendre la decisió ferma de voler conèixer-se. Que difícil que és això! Que poc que ens coneixem les persones, la psicologia de cadascú! No vull ser moralitzador i menys encara semblar-ho, però que estúpids voler conèixer qualcú i fins i tot aprendre res sense saber on comença el món allà d'ençà de nosaltres mateixos. Com es pot ser biògraf així? Suposo que en tot això alguna cosa hi deu tenir a veure també el amor propi, però no l’amor propi sinònim d’orgull, sinó l’amor valent d’un mateix per un mateix. En certa mesura en “L’aprenentatge de la soledat” hi vaig redescobrir la psicoanàlisi, gràcies a la qual David arriba a adonar-se de processos psicològics que jo només he arribat a intuir molt més tard.

Després del –primer?- tret de sortida, recordo amb molta nitidesa el seu cos nu, sense nom, allà baix dret damunt la plataforma, d’esquenes a mi i de cara al mar del sud aquell dia assolellat d’abril. C, aquesta en va ser després de parlar-hi la inicial, passava un cap de setmana llarg de vacances a l’illa, havia arribat fins a la costa amb bicicleta, com jo, i se’n tornava unes quantes hores més tard a Barcelona amb avió. El camí de tornada fins a Maó el vam fer junts: camí de Binibecó, camí Verd i de Trepucó. Aleshores ja em va començar a explicar mentre pedalejàvem que estava interessat i ocupat en i amb Freud. Però no va ser fins a uns mesos més tard, al setembre, quan va tornar a Menorca, aquesta vegada convidat a casa meva després d’haver-nos compromès a intercanviar-nos, que em va recomanar “Das Unbehagen in der Kultur” i em va anunciar que es feia psicoanalitzar. Li vaig deixar, és clar, la novel·la de David Vilaseca perquè la llegís, i ja ho ha fet, i ja me l’ha tornada.

També recordo amb prou precisió el cos nu de M una setmana després a sa Mesquida, una platja del nord, a un quart d’hora amb moto de casa meva. Les “coneixences” de primavera, estiu i tardor a Menorca solen ser així d’epidèrmiques. M és un jove de Munic de qui ja he parlat en aquest bloc. El fonament de la seva futura tesi doctoral ha resultat ser per una oportuna coincidència “Das Unbehagen in der Kultur”. L’obra de Freud se’m va tornar a fer present darrere d’aquest títol. Si mai m’havia plantejat la lectura d’alguna obra del pare de la psicoanàlisi, ho havia fet pensant que la faria en llengua alemanya i “Die Traumdeutung” em semblava massa extensa i connotada. M també em va encoratjar a llegir Das Unbehagen, i me la recomanava no solament pel contingut sinó també per l’estil entenedor de la llengua.

Stefan Zweig (1919 - 1934)

Stefan i Friderike al jardí de Salzburg

A finals de març de 1919 Stefan Zweig va tornar a Àustria un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Ell i la seva companya Friderike von Winternitz havien viscut un any i mig a Zürich tot gaudint de la neutralitat del país i a partir d’aquell moment es van traslladar, juntament amb les dues filles d’ella, a viure a Salzburg, on feia tres anys Zweig s’havia comprat un petit palauet a la falda del puig dels Caputxins. Zweig i Friderike es van casar el 1920 a l’Ajuntament de Viena. Van viure junts a Salzburg durant quinze anys, fins gairebé un any més tard de la pujada de Hitler al poder, després que la casa fos escorcollada per la policia. 

Dels anys d’entreguerres a Salzburg n’és bona part de la seva producció. Hi va escriure la majoria de les seves famoses biografies: “Drei Meister” (1920), els tres assajos sobre Balzac, Dickens i Dostojewski, “Der Kampf mit dem Dämon” (1925), sobre Hölderlin, Kleist und Nietzsche, “Drei Dichter ihres Lebens” (1928), sobre Casanova, Stendhal i Tolstoi, “Fouché, retrat d’un home polític” (1929), “Die Heiligung durch den Geist” (1931), sobre Freud, Anton Mesmer i Mary Baker-Eddy, i “Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters” (1932). D’aquesta època és també un dels seus llibres més coneguts: “Moments estel·lars de la humanitat” (1927). El 1926, l’any de la mort del seu pare, Zweig havia gaudit d’un dels seus majors èxits teatrals amb l’estrena de “Volpone” al Burgtheater de Viena. A la casa de Salzburg Zweig hi va tenir convidats de renom, entre d’altres, Thomas Mann, James Joyce i Richard Strauss.

Així com ho havia fet durant els seus anys de joventut, Stefan Zweig va continuar compaginant la seva activitat creadora amb els viatges. Molts d’ells eren ara amb la finalitat de donar a conèixer la seva obra a través de lectures públiques o perquè li havien encarregat de fer conferències. El 1924 va viatjar a París, on es va trobar per primera vegada amb Salvador Dalí. Tant durant aquell any com el 1926 va fer lectures i conferències a Alemanya. Les estades a França i Itàlia eren gairebé anuals. El 1928 també va viatjar a Bèlgica i finalment a Moscou amb motiu de la celebració dels cent anys del naixement de Leo Tolstoi. Aleshores feia un any que s’havien publicat a la Unió Soviètica deu volums de la seva obra, prologada per Maxim Gorki, qui Zweig visitaria el 1930 a Sorrento durant el seu primer gran viatge a Itàlia.

Després d’haver-se convertit en un dels autors més traduïts del seu temps atès el seu èxit internacional, les obres de Zweig van ser víctima el 10 de maig de 1933 de la crema pública de llibres duta a terme pels nazis i es va prohibir de publicar-les a tota Alemanya. Com els dels seus amics i coneguts Albert Einstein, Siegmund Freud, Thomas Mann o Romain Rolland, els seus llibres eren a la “llista negra”. Zweig, jueu, no només era considerat enemic del règim i autor decadent i indesitjable de literatura “antialemanya”, sinó que perdia amb la censura la major part del seus lectors alemanys i per tant, i de retruc, una part dels seus ingressos. Zweig havia trigat massa a adonar-se de l’amenaça nazi. Més que no pas per advocar per l’enteniment entre els pobles i per establir nous contactes personals, els seus darrers viatges s’havien convertit en una possibilitat de fugir intermitentment d’Àustria, on els nacionalsocialistes cada vegada tenien més influència. A la tardor d’aquell any 1933 Zweig va fer una estada llarga a Londres, on finalment va decidir llogar un pis petit a la Porland Place 11.

Pobresa i frustració

He pensat que abans de continuar fent coses em seuré aquí davant de l’ordinador per expressar la meva frustració davant la pobresa. I és que he llegit al Bloc dels viatges d’Eduard Balsebre que avui era el Blog Action Day. Què és el Dia d’Acció dels Blocs? Segons es llegeix a la web, “Avui milers de bloggers s’uniran a fi de tractar un tema singular: la pobresa. Tenim per objectiu apel·lar a la consciència, incitar a l’acció i sacsejar la web!”. Des que me n’he temut estic tota l’estona com intranquil donant-li voltes a la qüestió. És per això que m’he assegut, a veure si encadenant paraules i pensaments som capaç de treure’m el tema del damunt, asserenar-me, i passar a una altra cosa.

Des que he decidit que potser sí que podria escriure quelcom, estic rumiant què hi podria dir i la veritat és que no se m’acut res de res, res d’interessant. Quan em passa això aleshores recorro a les típiques preguntes. És més que res una tècnica per intentar trobar respostes. Qui? On? Quan? Què? Com? Per què? Qui és pobre? Moltíssima gent, però no em feu donar nombres ni assenyalar estadístiques ni percentatges. Tampoc no em demaneu quanta gent s’haurà mort de fam mentre estic escrivint això, perquè no en tinc ni idea. Un moment, que això no és tan difícil de descobrir: google. Ja ho tenc: “Cada minut moren de fam i misèria 19 nens, segons Save the Children”. Quants de minuts tardareu a llegir aquest escrit? Una altra dada: “Avui més de 3.000 milions de persones manquen d’una vida digna a causa de la pobresa”. Què vol dir aquesta frase tan complicada? Que hi ha 3.000 milions de pobres al món? En fi, cada persona és un món d’important, però multiplicades així d’aquesta manera sembla que no ens hagi de venir d’un o dos pobres, no? I ara un parell de frases més, així, agafades al vol: “Mai la humanitat ha produït tanta riquesa. Mai havíem estat tan conscients de la desigualtat i la pobresa en què viuen la majoria dels éssers humans”. Vaja!, això que en siguem tan conscients no ho tenc tan clar... I si ho hem estat en algun moment, sembla que no ens hagi costat gaire aprendre a immunitzar-nos-hi en contra. La primera frase m’interessa més, perquè d’alguna manera aquí volia arribar.

Mentre m’estava escarrassant a fi d’intentar reflexionar sobre el tema, m’ha vingut al cap un llibre que tot just acab de començar: El malestar en la cultura, de Siegmund Freu. I és que m’he recordat del que fa poc hi he llegit escrit seu, que els avenços de la nostra civilització al llarg dels segles no han portat cap a un major grau de felicitat. Penseu solament en l’exemple paradigmàtic de la bomba atòmica. És a dir que el fet que siguem més rics no vol dir que siguem més feliços. Si més no no ho som pel fet de ser capaços de fer més feliços els altres, ja que deixar morir de fam els pobres o deixar els pobres que continuïn sent pobres no hi deu contribuir gaire, no, a la nostra felicitat. Estic parlant d’una felicitat més enllà de la que suposa comprar-se una casa o un cotxe nou. Que per aquest costat tampoc no ens ve la felicitat, no. Que això de comprar-se un cotxe nou deu ser una felicitat efímera, no res més que un “subidón”, com ho deu ser l’efecte d’injectar-se una dosi d’heroïna a les venes i oblidar-se així del veritable problema durant uns instants. El mateix es podria dir de l'efecte shopping.

Ara ja començo a perfilar el sentit del títol del llibre de Freud. Em sent intranquil en la nostra “fantàstica” cultura occidental i no m’emprenyaré amb el món on m’ha tocat viure per no augmentar el meu sentiment de frustració. L’ONU també es deu sentir prou frustrada pel que llegeixo a la premsa: “L’objectiu de l’ONU de reduir a la meitat el nombre de persones que passen gana, amb les actuals tendències, no serà assolit el 2015 sinó el 2150”. I és que es veu que totes les Nacions Unides s’havien proposat reduir la pobresa extrema a la meitat el 2015. Ara només em queda trobar una fotografia prou esgarrifosa d’algun nen famèlic de l’Àfrica i adjuntar-la a aquest escrit.

I encara una altra frase lapidària més al respecte: “Al món hi ha 800 milions de famèlics i 1.000 milions d’obesos”.

Bloc dels viatges

Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig

Bona part d’aquesta història acaba aquí. Acabo de veure la versió cinematogràfica de Brief einer Unbekannten, en realitat Letter from an Unknown Woman, ja que la pel·lícula, basada en l’obra d’Stefan Zweig i dirigida per l’alemany Max Ophüls, va ser filmada el 1948 als EEUU. Em podria estendre ara amb les diferències i les semblances entre l’obra literària i el film. Resumiré dient que si per un costat la narració potser amb prou feines supera el pas del temps en segons quins aspectes –va aparèixer publicada el 1922-, la versió cinematogràfica pateix d’una dosi excessiva de puritanisme. En l’obra original de Zweig, la bella dama desconeguda decideix prostituir-se a tot luxe, ara amb un comte de l’Imperi, ara amb un industrial, no només a fi de ser capaç de mantenir el seu fill, sinó també, a més, per tal de poder donar-li una molt bona educació. A la pel·lícula, en canvi, la casen amb el noble, perquè no sigui dit. Som al 1948, durant els primers anys posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A l’escena de l’òpera, quan la dama es troba novament i per casualitat amb l’amor de la seva vida, és a dir amb el pare del seu fill, sonen els acords de la Flauta Màgica, que sorprenentment comença a ser cantada en italià. El director ha evitat expressament el llibret original alemany de l’obra de Mozart.

La història comença quan el curs passat vam decidir recomanar la lectura de Brief einer Unbekannten als alumnes del primer curs avançat d’alemany de l’escola. Jo encara no havia llegit l’obra, però m’animava a fer-ho el fet de conèixer altres llibres de Zweig que m’havien agradat força: La novel·la d’escacs; Die Welt von Gestern; Brasilien, das Land der Zukunft; Marie Antoinette... Ja me n’havia adonat, que en alguns aspectes Zweig queia en la carrincloneria i en la hipèrbole forçada, però entre altres coses el disculpaven l’època i les greus vicissituds històriques que va haver de viure. L’autor va acabar suïcidant-se juntament amb la seva dona a Petròpolis, una ciutat a prop de Rio de Janeiro. Per cert, la moral americana de l’època de la pel·lícula, o bé les exigències del guió, van amagar també els motius de la mort de la dama desconeguda rere una malaltia infecciosa: el tifus.

Devia llegir Brief einer Unbekannten a finals de setembre, principis d’octubre de l’any passat, perquè crec recordar que va ser precisament pels voltants del Pilar que vaig decidir anar a fer un cap de setmana a Barcelona. Es va donar la casualitat que al Teatre Borràs hi feien la versió teatral de Carta d’una desconeguda, protagonitzada entre d’altres per Emma Vilarasau. Ho vam descobrir amb el Jordi quan el divendres travessàvem la plaça Urquinaona. Naturalment em va fer força il·lusió aprofitar l’avinentesa. Vam decidir comprar les entrades per al diumenge a la tarda en aquell moment mateix. Crec que hi devíem ser els mes joves, al teatre, el diumenge vespre. La protagonista femenina era representada per quatre actrius, que feien els papers de la noia de setze anys, la jove de divuit, la dama adulta i l’autora de la carta. Aleshores ja vam sortir amb la sensació que l’obra havia restat ancorada en el temps. Potser era la posada en escena, que no havia fet cap concessió ni una a possibles efectes modernitzadors. Era teatre clàssic i de text, s’hi representava el que en principi era una epístola. La vaig trobar feixuga, decimonònica.

Crec que va ser per Pasqua que vaig comprar la pel·lícula a Berlín, a Dussmann, un centre comercial de productes culturals de la Friedrichstrasse. He estat, per tant, uns quants mesos a mirar-me-la. Durant el curs passat no vam tenir temps de parlar de l’obra, a la classe d’alemany. Si bé un parell d’alumnes l’havien llegida, finalment vam decidir entre tots que la llegiríem a l’estiu i que en parlaríem durant el curs següent. Ho farem a finals d’aquest mes d’octubre. A fi de refrescar la memòria he tornat a llegir la novel·la i avui també he vist, doncs, definitivament el film.

Als dos alumnes que fins aleshores havien llegit Brief einer Unbekannten, els havia agradat. Tot i la summa bellesa dels protagonistes de la pel·lícula, Joan Fontaine i Louis Jourdan, i la reconeguda capacitat interpretativa d’Emma Vilarasau a la peça de teatre, jo també em quedo amb el llibre, una novel·leta d’unes cent pàgines no gens mala de llegir en l’original alemany. Malgrat l’excés de dramatisme –no m’és prou justificada la mort del fill d’onze anys: la bellesa és efímera i ja no s’hi pot guanyar la vida?-, em complau llegir Zweig transformat en la major part del llibre en l’autora d’una epístola que abans de morir relata a l’amor de la seva vida la passió idòlatra, abnegada, submissa i obsessiva que ha sentit i que encara sent per ell. L’autor rompia esquemes i escandalitzava: una noia que s’enamora i decideix dedicar la vida al subjecte del seu amor, un escriptor reconegut, egoista i faldiller; una noia que vol cultivar-se per no desil·lusionar-lo en el moment que es produeixi l’encontre. Una jove encoratjada que decideix tornar a Viena des d’Innsbruck, on el segon matrimoni de la seva mare l’ha portada, a fi de provocar definitivament la coneixença. Una jove que es deixa quedar embarassada per amor, sense exigències ni retrets, per un amor que mai no es veurà correspost ni recompensat.

M’agradaria saber què en va dir Freud, amb qui Zweig mantenia correspondència, d’aquesta obra seva.