"El malestar en la cultura" (menorquina) II

Aquest escrit no és, ni fer-hi prop, un estudi de “Das Unbehagen in der Kultur”, ni tan sols un comentari, sinó més aviat quatre reflexions d’un diletant a partir d’aquesta obra de Freud, l’única que he llegit fins ara. La meva aproximació és per tant la d’un total inexpert. Conceptes com “jo”, “superjo”, “consciència” i “inconsciència”, “líbido” o “sublimació”, i sobretot les cabdellades interconnexions entre els uns i els altres se m’embullen entre els dits del cervell. De la troca, però, intentaré teixir una xarxa de felicitat. Freud se n’ocupa. Que bé que qualcú se n’hagi ocupat, de la felicitat, encara que en principi fos també des del dilentantisme! Un diletantisme, però, avalat pel rigor de tants anys d’experiència en el cap de la psicoanàlisi! El Malestar és de 1930.

Hom, com ara jo, comença a llegir aquest escrit freudià sobre la teoria de la cultura i no s’adona fins ben avançat el llibre que el terme que ha interpretat com a felicitat –probablement amb molt d’encert- en realitat no correspon en un principi al mot alemany que se suposaria equivalent, sinó que l’autor parla de la “sort” i de la recerca de la sort per part dels individus: “Das Glück”. Aquí ja ballem! Però tant en la nostra cultura com en la germànica quan la gent es desitja mútuament tot el bo i millor del món sol exclamar: Que tinguis molta sort! o Et desitjo moltíssima sort! El que en realitat es vol dir és -i així ho interpretem- felicitat. Quan una persona fa els anys o està d’enhorabona, en alemany se li desitja “Herzliche Glückwünsche!” (desitjos de sort, i de tot cor), la traducció catalana no pot ser altra que “Moltes felicitats!”. Freud sosté que ser feliç o afortunat -o sentir-se’n- no és una qüestió aliena a la voluntat. En això es pot dir que segueix aquell corrent de saviesa popular que sosté que de felicitat –i també de sort- hom no en té, sinó que tant l’una com l’altra hom se la fa. Ras i curt, el fet de ser feliços rau en els individus. És més, si el fil d’implicacions es correcte, d’això també se’n deriva, amb un cert sentiment de basarda, que hi ha éssers més feliços que d’altres.

Entre els embolics de la troca hi ha aquell que contraposa la recerca de la felicitat al fet de voler evitar el sofriment. I ara mateix m’he quedat congelat en una frase del llibre de Freud que tinc aquí al costat on entenc que diu que el patiment no és res més que una sensació, i que només existeix en la mesura que l’experimentem i que solament l’experimentem com a conseqüència de certes disposicions del nostre organisme. Afirma també que el mètode més groller, però també el més efectiu d’una tal influència és el químic, la intoxicació, és a dir aquelles drogues capaces d’atenuar el sentiment de sofriment en l’organisme.

Però no és aquí on volia anar a parar jo, sinó a un altre mètode, que Freud també considera poc més que barroer i que m’ha fet pensar llargament: l’aïllament volgut. Perquè em va fer plantejar el propi comportament i el dels individus –o el d’alguns d’ells- de la nostra societat illenca, i en general el tarannà d’una societat isolada qualsevol. I ara ve quan m’estiro al divan i dic: particularment m’agraden les situacions on estic reunit en societat o en companyia, conversant, rient, intercanviant, comunicant... M’ho passo bé en un sopar, en un cafè o en un bar amb amics, per exemple. Però no puc negar que defujo situacions amb persones que em provoquen un cert malestar, posem per cas a la feina o en altres àmbits, i també amb altres “amics” o coneguts. Som més aviat una persona solitària, que tendeix potser d’una manera excessiva a estar tota sola, tot dedicant-se a les seves feines, aficions i autoimposicions. Potser en una illa com Menorca això s’accentua. En general em dic a mi mateix que no m’avorreixo i si ho faig, últimament em remeto a les paraules que fa poc he llegit d’aquell altre vienès il·lustre que escrivia que no es pot menysprear en absolut l’avorriment com a font d’inspiració.

Pregonda

Segons Freud, el fet de fer-se enfora dels altres és la protecció més a l’abast contra el sofriment que ens pot sobrevenir de resultes de les relacions humanes: la por al món exterior del qual ens volem defensar a fi de no ser o sentir-nos ferits. Segons Freud l’aïllament volgut no suposa la felicitat, sinó que la felicitat a la qual s’arriba per aquest camí no és altra que la que comporta un cert sentiment de tranquil·litat. I jo em demano, i no contestaré ara a aquesta pregunta -i de retruc posaré Menorca al divan: és possible traslladar als individus de la nostra societat menorquina en general aquest sofriment degut al món exterior, el qual s’evita a fi d’estar tranquils a costa d’un equívoc sentiment de felicitat? Hi ha potser també en aquest sentit societats més felices que d’altres?

"El malestar en la cultura" (I)

Tot deu tenir un inici i jo aquest el vaig a cercar en una novel·la: “L’aprenentatge de la soledat”, de David Vilaseca, premi octubre de narrativa 2007. De ben segur que el procés va començar abans i ara mateix torno a recordar per exemple les classes de Crítica Literària a la universitat o la vivència sacsejadora i la convivència excessivament estreta a Ciutat de Mallorca amb un personatge mig sinistre que avui em resisteixo a qualificar d’amic: matèria de divà. I ara que torno a llegir el títol del llibre, la paraula “soledat” pren volada i s’impregna de nous significants. El concepte de psicoanàlisi es fa empíric en l’experiència del protagonista de la novel·la: David es fa psicoanalitzar. En principi em sembla bo qualsevol procediment per conèixer-se un mateix -com ara escriure-, què és allò que fa que cadascun dels individus pensem i actuem d’una manera determinada: quines estructures psicològiques, quin sistema de comportament, la cultura a la qual pertanyem i la seva descarada intromissió en el nostre procediment conscient o inconscient de percepció de la realitat... Però encara em sembla molt més valent superar la por i prendre la decisió ferma de voler conèixer-se. Que difícil que és això! Que poc que ens coneixem les persones, la psicologia de cadascú! No vull ser moralitzador i menys encara semblar-ho, però que estúpids voler conèixer qualcú i fins i tot aprendre res sense saber on comença el món allà d'ençà de nosaltres mateixos. Com es pot ser biògraf així? Suposo que en tot això alguna cosa hi deu tenir a veure també el amor propi, però no l’amor propi sinònim d’orgull, sinó l’amor valent d’un mateix per un mateix. En certa mesura en “L’aprenentatge de la soledat” hi vaig redescobrir la psicoanàlisi, gràcies a la qual David arriba a adonar-se de processos psicològics que jo només he arribat a intuir molt més tard.

Després del –primer?- tret de sortida, recordo amb molta nitidesa el seu cos nu, sense nom, allà baix dret damunt la plataforma, d’esquenes a mi i de cara al mar del sud aquell dia assolellat d’abril. C, aquesta en va ser després de parlar-hi la inicial, passava un cap de setmana llarg de vacances a l’illa, havia arribat fins a la costa amb bicicleta, com jo, i se’n tornava unes quantes hores més tard a Barcelona amb avió. El camí de tornada fins a Maó el vam fer junts: camí de Binibecó, camí Verd i de Trepucó. Aleshores ja em va començar a explicar mentre pedalejàvem que estava interessat i ocupat en i amb Freud. Però no va ser fins a uns mesos més tard, al setembre, quan va tornar a Menorca, aquesta vegada convidat a casa meva després d’haver-nos compromès a intercanviar-nos, que em va recomanar “Das Unbehagen in der Kultur” i em va anunciar que es feia psicoanalitzar. Li vaig deixar, és clar, la novel·la de David Vilaseca perquè la llegís, i ja ho ha fet, i ja me l’ha tornada.

També recordo amb prou precisió el cos nu de M una setmana després a sa Mesquida, una platja del nord, a un quart d’hora amb moto de casa meva. Les “coneixences” de primavera, estiu i tardor a Menorca solen ser així d’epidèrmiques. M és un jove de Munic de qui ja he parlat en aquest bloc. El fonament de la seva futura tesi doctoral ha resultat ser per una oportuna coincidència “Das Unbehagen in der Kultur”. L’obra de Freud se’m va tornar a fer present darrere d’aquest títol. Si mai m’havia plantejat la lectura d’alguna obra del pare de la psicoanàlisi, ho havia fet pensant que la faria en llengua alemanya i “Die Traumdeutung” em semblava massa extensa i connotada. M també em va encoratjar a llegir Das Unbehagen, i me la recomanava no solament pel contingut sinó també per l’estil entenedor de la llengua.