01 de març de 2000. Ja he arribat a Berlín, cap problema amb els mitjans de transport: avió des de Palma, autobús de Tegel a Zoologischer Garten, metro fins a la Wittembergplatz, a peu fins a la Fuggerstraβe, al barri de Schöneberg, al Berlín oest. És al vespre i som al pis on m’estaré aquest cap de setmana llarg i que he reservat a través d’”ebab”, “Enjoy Bed & Breakfast”, una agència que proporciona allotjament privat. Hi he conegut Andreas i Klaus, al pis, els meus llogaters. L’habitació està molt neta i és espaiosa, el llit immens, llàstima que la decoració kitsch no m’agradi. Després d’instal·lar-me, mentre ens preníem un suc de fruites amb n’Andreas, li he comentat que vull tornar a aquesta ciutat per Pasqua i m’ha recomanat una agència de viatges (Travel Overland). També m’ha aconsellat que compri una targeta de transport urbà per a tres dies, que així em sortirà més econòmic. Pens que m’agradaria tornar a anar al November, un cafè d’ambient mixt situat en un xanfrà del barri de Prenzlauer Berg, al Berlín est.
02 de març: Berenar. Klaus se n’ha anat a treballar, fa de cuiner al restaurant del Zoo. He sortit de casa i he decidit anar a peu fins a la Gedächniskirche i a l’Europa Center. He fet la reserva d’una entrada per demà al Kalkscheune, on vull anar a veure i escoltar Popette Betancor, una cantant amb cama hispànica que vam descobrir amb en Jordi el cap d’any de 1999. Actuava en un espectacle de cabaret juntament amb Georgette Dee, al Hebel Theater. Som al metro. L’he agafat a la Nollendorfplatz, a prop d’allà on hi ha l’agència de viatges. No hi ha hagut sort: els bitllets d’avió de Pasqua comprats a Berlín són dos-cents marcs més cars que comprats a Palma. Em dirigesc a Berlín Mitte. Fa sol. Aquí encara construeixen, sanegen i rehabiliten per tot arreu. És el paisatge que es veu per les finestres del metro elevat.
Unter den Linden, Reichstag, Humbold Universität... A l’Altes Museum el pis de dalt és tancat. Llàstima! Hi ha pintura que m’interessava: Goethezeit, Classicisme, Romanticisme... Obren a final de mes.
Venint cap aquí, al cafè November, i abans de la tempesta de pedra que ha caigut mentre passava per davant del multicine Village Cinema, que inauguren demà en una antiga fàbrica, venint cap aquí –deia- m’he recordat d’un museu d’art modern, el Hamburger Bahnhof. És a prop de l’hotel on ens vam allotjar amb en Jordi aquell cap d’any. Em ve al cap l’Invalidenstraβe. Allà devora també hi ha la Brechthaus, la Casa de Brecht, i el cementiri on és enterrat juntament amb altres escriptors: els germans Mann, Anna Seghers...
El temps ha canviat, definitivament. Avui dematí ha fet sol, que he aprofitat per pujar a la cúpula de l’edifici del Reichstag. Ara plou. Sort que Andreas, previsor, m’ha deixat un paraigua. Miraré si puc comprar l’entrada per anar a veure l’espectacle sobre els Comedian Harmonists a les vuit. És la història d’aquest grup a capel·la dels anys vint trenta intercalada amb les seves cançons: “Veronika, der Lenz ist da”, “Mein kleiner grüner Kaktus”, “Irgendwo auf der Welt”... El “Komödie” és un teatre burgès i, en part degut a qüestions de profunda nostàlgia, l’edat dels espectadors ha estat bastant elevada, llevat d’algú que, com jo, s’hi ha perdut. He acabat el dia al Café Berio.
