Nicolau M. Rubió i Tudurí

Recordant el meu pare, un diumenge assolellat de mitjan novembre, devers una setmana abans que es complissin els vint-i-quatre anys de la seva mort, vaig agafar la bicicleta, vaig enfilar la davallada al port de Maó fins a la colàrsega, la carretera de Fornells fins a la caseta de caminers, dreceres a través fins al camí de Favàritx, i la vaig deixar fermada al costat d'una mata del camí de cavalls. Passant per davant del pou d'en Caldés, vaig arribar a peu fins a s'Arenalet, vaig fer una bona nedada i em vaig asseure al sol per eixugar-me, i a l'arena per començar a llegir No ho sap ningú, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Al davant hi tenia la platja de Mongofre.

El lloc de Mongofre Nou pertanyia a Fernando, el germà de Nicolau. Tots dos junts havien anat de caceres a l'Àfrica, on s'ambientava la novel·la de Nicolau, i a les cases hi havia la pell i el cap dissecat d'un lleó, que jo havia vist per primera vegada feia trenta-set anys, quan en tenia solamente tretze, el mes de juny en acabar el darrer curs a l'escola de primària des Mercadal, durant la volta a l'illa de Menorca a peu, amb mestre i companys. A més de les pells de lleó, el vigilant de les cases també ens va mostrar les pells dels abrics, i els boàs  i els vestits del closet de la senyora.

El meu pare m'havia explicat que mentre ell havia fet feina a la capella del lloc de Mongofre -hi feia de mestre de cases els dissabtes-, el pintor barceloní Pere Pruna, que de jove havia conegut Picasso a París, enllestia els meravellosos frescos de la cúpula, que li havien estat encarregats pel seu amic Fernando, i que per això eren dedicats a Sant Ferran. Això va ser l'any de la neu de 1956. El meu pare tenia trenta anys i acabava de conèixer -o coneixeria ben aviat- la seva dona. La que devers deu anys després seria la meva mare feia pocs mesos que havia arribat a l'illa amb el seu germà, i finalment havia pogut trobar feina a la fàbrica de punt del poble.

Aquell mateix 1956, Nicolau, arquitecte, que havia estat director dels jardins de Barcelona, que havia dissenyat els jardins de Montjuïc per a l'exposició universal de 1929 i que feia uns deu anys havia tornat de París, on s'havia hagut d'exiliar com a conseqüència de la guerra civil espanyola perquè era republicà, va rebre l'encàrrec de col·laborar en el disseny de la ciutat jardí de Las Palmas de Gran Canària, dels jardins i dels parcs, com ara el de Doramas, que he visitat avui capvespre mateix, de camí cap a aquí. De fet, des de la divuitena planta de l'edifici atlàntic on aquests dies estic allotjat, es veu a vista d'ocell tot el que va ser el seu projecte a la ciutat. Ha estat una de les múltiples casualitats de la vida que justament el meu amic Luís hi tingui el pis. Ha estat també l'atzar que ha volgut jugar amb mi per descobrir tot aquest cúmul de coincidencias geogràfiques i vitals.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí hi va viure cinc anys, a Las Palmas, fins al 1961, el mateix any de la primera edició de No ho sap ningú, a la col·lecció del Club dels Novel·listes del Club Editor. Presumiblement, per tant, és precisament a Las Palmas on va escriure el llibre. 

Canvi de rumb

He pensat que publicaré al facebook les fotos dels cartells de les tres pel·lícules i que hi escriuré el que em passa pel cap: “Les tres pel·lícules que, ara fa gairebé trenta anys, van canviar el rumb de la meva vida”. El 1985 és l’any de producció de “My Beautiful Laundrette”, “The Kiss of the Spider Woman” i “A Room with a View”. Totes tres van ser estrenades de forma successiva a les cartelleres dels cinemes de Barcelona a partir de l’abril de 1986. Vivia a la ciutat des del mes de setembre i després d’aquella Setmana Santa m’havia traslladat del pis del carrer Mandri de la Bonanova al pis del carrer Bruc de l’Eixample. Aleshores estava matriculat a la Facultat de Ciències Exactes de la Universitat Central de Barcelona, però estava començant a pensar a dessistir i a redirigir els meus estudis.  Així com el teatre, la literatura i la vida -diguem-ne- bohèmia, el descobriment del cinema va tenir prou a veure amb la decisió d’un canvi de rumb.

“My Beautiful Laundrette” va ser una de les primeres pel·lícules per a la gran pantalla del director anglès Stephen Frears, a qui després vaig seguir la pista en els seus dos films posteriors -”Pick Up Your Ears” i “Sammy and Rosie Get Laid”-, de factura britànica. “Dangerous Liaisons” va representar un punt sorprenent d’inflexió. De la vida de dos joves il·lusionats a posar una bugaderia als suburbis de Londres a fi d’ocupar-se i ocupar-se’n, Frears ens traslladava tot d’un cop als castells nobles de la campanya francesa, on la més pèrfida i rància aristocràcia de la cort de París passava els mesos d’estiu vagarejant. Si bé a partir de llavors he vist altres pel·lícules seves, poc a poc el meu interès pel director va deixar de ser el mateix, potser amb un sentiment un pèl agre de decepció pel fet -segons m’ha semblat sempre des de llavors- que Frears hagués abandonat el cinema britànic per tal d’adoptar les formes de narrar del cinema nord-americà.

La pel·lícula era basada en “The Budda of Suburbia” de l’autor anglopaquistanès Hanif Kureishi, qui alhora n’era el guionista. La novel·la va arribar a ser traduïda al català, però abans havia intentat llegir-la en anglès. Segurament aleshores em va semblar més difícil del que probablement em resultaria avui, si conservés el llibre, pèrquè és un d’aquells llibres que et demanes què se n’ha fet... Crec recordar que quan vivia a Palma encara el tenia... En qualsevol cas, “The Body”, que sí que vaig llegir més tard, forma part de la meva biblioteca.

“The Kiss of the Spider Woman” va comportar el meu descobriment de William Hurt fent el paper de Luis Molina, un dels dos protagonistes de la novel·la “El beso de la mujer araña”, de l’escriptor argentí Manuel Puig. Després també he llegit ara farà un parell d’anys “La traición de Rita Hayworth” del mateix autor. Tampoc no veig que la primera novel·la sigui a les prestatgeries... Puc recordar, això sí, que la vaig llegir a Menorca abans que morís mon pare. “The Kiss of the Spider Woman” va ser en cartellera en un teatre de San Francisco l’estiu de 2006 en què jo era a la ciutat.

Finalment, amb “A Room With a View” redescobria Edward Morgan Foster i descobria el director nord-americà James Ivory, qui en anys successius duria altres de les novel·les de l’escriptor londinenc al cinema: “Maurice”, “Howards End”... De fet, em pensava que la pel·lícula “Maurice” era anterior a “A Room With a View”, i no! En tot cas, de “Maurice” n’havia llegit primer la novel·la. Me n’havien regalat una edició castellana de Seix Barral i em recordo llegint-la estirat al llit de l’habitació del carrer Mandri, per descomptat –i amb certa mala consciència- en lloc d’intentar desxifrar els geroglífics matemàtics de la Facultat. La novel·la, la torn a tenir ara aquí sobre l’escriptori, dedicada i signada per l’actor Joaquim Cardona el dia de Sant Jordi de 1986. Foster no havia volgut que publiquessin “Maurice” fins després de la seva mort. “A Room With a View”, la tinc aquí en anglès pendent de llegir…

A la pantalla de les sales dels cinemes, a la de la televisió de la sala del pis del carrer Bruc de l’Eixample o als escenaris dels teatres de Barcelona, hi vaig veure multitud de pel·lícules i d’obres, entre aquella primavera de 1986 i la de l’any següent. A l’entremig m’havia passat l’estiu treballant de regidor en el teatre Condal del Paral·lel de Barcelona i havia fet preinscripcions a les universitats de Barcelona a fi de poder fer Lletres. Al setembre em vaig matricular a la Facultat de Filologia de la Universitat Autònoma.

Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular

Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.

My Beautiful Laundrette

My Beautiful Laundrette (1985) va ser una de les primeres pel·lícules que vaig veure durant la meva època d’estudiant a Barcelona. Als vint anys em va commoure i sempre he guardat aquella primera emoció. En sortir del cinema omplien les meves impressions la motivació de la parella per guanyar-se la vida i fer-se amb un espai amable i rendible, les dificultats que hi trobaven en el Londres hostil dels anys vuitanta, les barreres culturals que imposava la immigració pakistanesa.

Em vaig quedar amb el nom del guionista, Hanif Kureishi, l’autor de El buda en el suburbi –The Buddha of Suburbia (1990)–, de qui molt més tard he llegit The Body (2003). Vaig esperar que sortissin les següents dues pel·lícules del director, Stephen Frears: Ábrete de orejas –Prick up your ears (1987)–, sobre la relació de l’escriptor Joe Orton i el seu amant, i Sammy i Rosie se lo montan –Sammy and Rosie Get Laid (1987). A partir de Dangerous Liaisons (1988), que també em va agradar molt, vaig perdre una mica la pista a Frears i ell aquella manera de fer cinema dels començaments.

Klaus Mann: Alexandre el Gran a Lübeck

A principis del passat mes d’octubre vam visitar Lübeck, a Schleswig Holstein, al nord d’Alemanya, la ciutat d’on és originària la família Mann. Va ser una visita breu, de només unes hores. Havíem arribat via Palma al petit aeroport Hamburg-Lübeck amb Ryanair, una companya de feina i jo. Ens hi esperava el professor alemany i les dues professores italianes, que ja havien arribat. Eren els dos únics avions que es trobaven a la pista, l’un procedent de Pisa i l’altre de Mallorca. La visita era la primera mobilitat del projecte educatiu europeu de l’escola. Després d’una parell d’hores de visita a la ciutat, el nostre destí final era la petita ciutat de Flensburg.

Des que vaig llegir els Buddenbrooks en català ara fa devers quinze anys a Eivissa, sempre havia volgut conèixer la ciutat de les set torres. És clar que no vaig trobar-hi l’esplendor ni el primer declivi de la ciutat comercial d’aleshores. Trobava una altra ciutat reconstruïda després de la Segona Guerra Mundial i abandonada al present per un jovent a la recerca d'un lloc amb més futur. Tot i així, una de les aturades durant el nostre passeig pels carrers de la ciutat em va fer molta il·lusió: vam entrar a la Buddenbrookhaus, la casa familiar dels Mann, convertida en museu. Hi vaig comprar dos llibres, un de Thomas Mann i un altre del seu fill, Klaus Mann: “Alexander”.

Després de “Der fromme Tanz”, de l’autobiografia “Kind dieser Zeit” i de “Mephisto” -també en català-, “Alexander. Roman der Utopie” és el quart llibre de Klaus Mann que llegesc. “Der Wendepunkt” és en alguna prestatgeria de casa mig abandonat i esperant a ser començat de nou. Klaus va escriure la novel·la biogràfica “Alexander” quan només tenia vint-i-quatre anys. El llibre va aparèixer a Berlín el 1929.

 

He volgut llegir l’Alexandre de Klaus Mann no només per l’interès que em suscita l’autor sinó perquè a més em porta records. Es pot dir que vaig descobrir Alexandre el Gran ara fa devers vint-i-cinc anys, quan en tenia dinou, a partir d’una novel·la de Mary Renault, “El muchacho persa”. Va ser aleshores que vaig saber del seu mestre Aristòtil, vaig partir amb ell des de Macedònia fins als confins del món i vaig sentir a parlar del rei Darios de Persia i de l’eunuc Bagoas, el noi persa. He acabat de llegir la novel·la a Berlín aquest principi d'any 2011.

Rainer Maria Fassbinder

Werkstattgalerie

Feia dies que volia dedicar una entrada a Rainer Werner Fassbinder i no pot passar d’avui. Per què? Ahir vespre em vaig proposar finalment començar a fer una cronologia de la seva vida i obra i, com ja m’ha ocorregut alguna altra vegada entre tres-centes seixanta-cinc probabilitats, em va tornar a succeir una cosa: en arribar a la data de la seva mort em vaig adonar que coincidia amb el dia d’avui: 10 de juny. Fassbinder va morir tal dia com avui de l’any 1982 a Munic als trenta-set anys, probablement –segons una de les biografies consultades- a conseqüència de la ingestió simultània de cocaïna i pastilles per a la son.

(Deia que no era la primera vegada que em passa una cosa semblant. Fa no gaires anys llegia “Als ich ein kleiner Junger war”, d’Erich Kästner. En aquesta autobiografia de la seva joventut l’autor alemany explica al començament del llibre com era la seva ciutat de naixement –Dresde- i entre altres coses deia que havíem de donar fe de la seva descripció ciutadana perquè mai més no podríem corroborar-la, ja que la capital de Saxònia va ser gairebé destruïda per complert per l’aviació aliada un cop Alemanya ja havia capitulat. Mentre llegia i sentia les bombes de l’atac aeri estirat al sofà em vaig adonar que aquell dia era precisament dia 13 de febrer, el dia del bombardeig.)

Però tornem a Fassbinder. La primera pel·lícula seva que vaig veure va ser “Querelle de Brest", l’última que el director bavarès va rodar, precisament al 1982, l’any de la seva mort. Aleshores només feia quatre anys que l’havien estrenada. Era el meu primer any a Barcelona i jo potser encara no havia fet els dinou anys. Em va impressionar, però segurament no vaig entendre gaire cosa més que els muscles suats i violents del mariner, interpretat per Brad Davis, mort al 1991 com a conseqüència de la sida. Posats ja a explicar coincidències: havia vist “Querelle” per primer cop a casa d’un actor català que va morir al mateix any que Davis i de resultes de la mateixa malaltia. No recordo si va ser poc abans o poc després del 1991 que vaig veure aquesta pel·lícula per segona vegada en un auditori d’una facultat –crec que era la de periodisme- de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara mateix la tenc a casa en DVD en la magnífica edició de l’Fnac per tornar-la a veure. “Querelle” està basada en l’obra homònima de l’autor francès Jean Genet, un altre infant terrible. Narra la història d’un mariner i com maneja la seva masculinitat.

Fa un parell d’hiverns o tres que finalment vaig poder començar a veure acomplert un desig meu: familiaritzar-me amb la filmografia de Fassbinder. Vaig trobar bastants pel·lícules seves a la Biblioteca de Maó i des d’aleshores ençà ja n’he vist vuit de senceres i un parell de curts. La primera va ser “Die Sehnsucht der Veronika Voss”, la història d’una actriu vinguda a menys que suposadament havia tingut un afer amb el ministre de Propaganda nazi Goebbels i que finalment mor d’una sobredosi de morfina proporcionada per una metgessa que fa tornar addictes els seus pacients a fi de quedar-se amb les seves propietats. Però si bé la pel·lícula em va agradar, no ha estat de les meves preferides. De moment, i per ordre de preferència, m’han encantat les següents: “Faustrecht der Freiheit” (traduïda per “La ley del más fuerte”), “Angst essen Seele auf” (“Todos nos llamamos Alí”, tampoc res a veure amb el títol original) i “Die bitteren Tränen der Petra von Kant”. De les meves experiències amb aquestes pel·lícules en parlaré un altre dia.

Ahir, abans d’assabentar-me de la data de la mort de Fassbinder, mentre enllestia la seva taula cronològica vaig veure online un dels seus primers curtmetratges, “Der Stadtstreicher”. És si més no sorprenent que ja des d’un bon començament Fassbinder jugués amb el tema del suïcidi.

1971 Händler der vier Jahreszeiten
1972 Die bitteren Trännen der Petra von Kant
1974 Angst Essen Seele auf 
1974 Faustrecht der Freiheit 
1975 Mutter Küsters Fahrt zum Himmel
1976 Chinesisches Roulette 
1978 Die Ehe der Maria Braun 
1982 Die Sehnsucht der Veronika Voss 
1982 Querelle (Englisch)

Nèstor Luján: A Mayerling, una nit...

La primera novel·la que vaig llegir de Nèstor Luján va ser “Els fantasmes del Trianon” i m’hi va impel·lir el món del segle XVIII i més concretament la figura de Maria Antonieta, que havia fet d’aquest palauet a Versalles, el Trianon, el seu món irreal.

“A Mayerling, una nit...”, que és de fa temps a la meva biblioteca des que un dia vaig comprar la novel·la a la llibreria Documenta de Barcelona, m’hi ha portat el pròxim viatge que farem amb els alumnes d’alemany de l’Escola d’Idiomes a Viena, a finals del mes de febrer. És a dir que he decidit llegir-la a fi de començar-me a reambientar en la història de la ciutat.

A més d’una novel·la negra, “A Mayerling, una nit...” és també una novel·la històrica. Els personatges de Sir Arthur Conan Doyle i d’Agatha Christie Sherlock Holmes i Hèrcules Poirot respectivament, juntament amb l’autora de “La Pimpinel·la Escarlata”, Edmudska Orczy, intenten esbrinar els motius de la mort de Rodolf, el fill hereu dels emperadors Francesc Josep i Elisabet d’Àustria, al palau de caça de Mayerling la nit del 31 de gener de 1889. S’ha dit que Rodolf i la seva amant de disset anys Maria Vetsera van ser trobat morts d'un tret al cap, però les morts de l’arxiduc i de la baronessa encara són plenes de misteri. Va ser un suïcidi? Un assassinat polític? O Rodolf va voler desaparèixer de la cort vienesa com havia fet el seu oncle Joan Salvador Orth?

Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig

Bona part d’aquesta història acaba aquí. Acabo de veure la versió cinematogràfica de Brief einer Unbekannten, en realitat Letter from an Unknown Woman, ja que la pel·lícula, basada en l’obra d’Stefan Zweig i dirigida per l’alemany Max Ophüls, va ser filmada el 1948 als EEUU. Em podria estendre ara amb les diferències i les semblances entre l’obra literària i el film. Resumiré dient que si per un costat la narració potser amb prou feines supera el pas del temps en segons quins aspectes –va aparèixer publicada el 1922-, la versió cinematogràfica pateix d’una dosi excessiva de puritanisme. En l’obra original de Zweig, la bella dama desconeguda decideix prostituir-se a tot luxe, ara amb un comte de l’Imperi, ara amb un industrial, no només a fi de ser capaç de mantenir el seu fill, sinó també, a més, per tal de poder donar-li una molt bona educació. A la pel·lícula, en canvi, la casen amb el noble, perquè no sigui dit. Som al 1948, durant els primers anys posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A l’escena de l’òpera, quan la dama es troba novament i per casualitat amb l’amor de la seva vida, és a dir amb el pare del seu fill, sonen els acords de la Flauta Màgica, que sorprenentment comença a ser cantada en italià. El director ha evitat expressament el llibret original alemany de l’obra de Mozart.

La història comença quan el curs passat vam decidir recomanar la lectura de Brief einer Unbekannten als alumnes del primer curs avançat d’alemany de l’escola. Jo encara no havia llegit l’obra, però m’animava a fer-ho el fet de conèixer altres llibres de Zweig que m’havien agradat força: La novel·la d’escacs; Die Welt von Gestern; Brasilien, das Land der Zukunft; Marie Antoinette... Ja me n’havia adonat, que en alguns aspectes Zweig queia en la carrincloneria i en la hipèrbole forçada, però entre altres coses el disculpaven l’època i les greus vicissituds històriques que va haver de viure. L’autor va acabar suïcidant-se juntament amb la seva dona a Petròpolis, una ciutat a prop de Rio de Janeiro. Per cert, la moral americana de l’època de la pel·lícula, o bé les exigències del guió, van amagar també els motius de la mort de la dama desconeguda rere una malaltia infecciosa: el tifus.

Devia llegir Brief einer Unbekannten a finals de setembre, principis d’octubre de l’any passat, perquè crec recordar que va ser precisament pels voltants del Pilar que vaig decidir anar a fer un cap de setmana a Barcelona. Es va donar la casualitat que al Teatre Borràs hi feien la versió teatral de Carta d’una desconeguda, protagonitzada entre d’altres per Emma Vilarasau. Ho vam descobrir amb el Jordi quan el divendres travessàvem la plaça Urquinaona. Naturalment em va fer força il·lusió aprofitar l’avinentesa. Vam decidir comprar les entrades per al diumenge a la tarda en aquell moment mateix. Crec que hi devíem ser els mes joves, al teatre, el diumenge vespre. La protagonista femenina era representada per quatre actrius, que feien els papers de la noia de setze anys, la jove de divuit, la dama adulta i l’autora de la carta. Aleshores ja vam sortir amb la sensació que l’obra havia restat ancorada en el temps. Potser era la posada en escena, que no havia fet cap concessió ni una a possibles efectes modernitzadors. Era teatre clàssic i de text, s’hi representava el que en principi era una epístola. La vaig trobar feixuga, decimonònica.

Crec que va ser per Pasqua que vaig comprar la pel·lícula a Berlín, a Dussmann, un centre comercial de productes culturals de la Friedrichstrasse. He estat, per tant, uns quants mesos a mirar-me-la. Durant el curs passat no vam tenir temps de parlar de l’obra, a la classe d’alemany. Si bé un parell d’alumnes l’havien llegida, finalment vam decidir entre tots que la llegiríem a l’estiu i que en parlaríem durant el curs següent. Ho farem a finals d’aquest mes d’octubre. A fi de refrescar la memòria he tornat a llegir la novel·la i avui també he vist, doncs, definitivament el film.

Als dos alumnes que fins aleshores havien llegit Brief einer Unbekannten, els havia agradat. Tot i la summa bellesa dels protagonistes de la pel·lícula, Joan Fontaine i Louis Jourdan, i la reconeguda capacitat interpretativa d’Emma Vilarasau a la peça de teatre, jo també em quedo amb el llibre, una novel·leta d’unes cent pàgines no gens mala de llegir en l’original alemany. Malgrat l’excés de dramatisme –no m’és prou justificada la mort del fill d’onze anys: la bellesa és efímera i ja no s’hi pot guanyar la vida?-, em complau llegir Zweig transformat en la major part del llibre en l’autora d’una epístola que abans de morir relata a l’amor de la seva vida la passió idòlatra, abnegada, submissa i obsessiva que ha sentit i que encara sent per ell. L’autor rompia esquemes i escandalitzava: una noia que s’enamora i decideix dedicar la vida al subjecte del seu amor, un escriptor reconegut, egoista i faldiller; una noia que vol cultivar-se per no desil·lusionar-lo en el moment que es produeixi l’encontre. Una jove encoratjada que decideix tornar a Viena des d’Innsbruck, on el segon matrimoni de la seva mare l’ha portada, a fi de provocar definitivament la coneixença. Una jove que es deixa quedar embarassada per amor, sense exigències ni retrets, per un amor que mai no es veurà correspost ni recompensat.

M’agradaria saber què en va dir Freud, amb qui Zweig mantenia correspondència, d’aquesta obra seva.

Tannöd, el lloc del crim

La meva lectura de la novel·la negra Tannöd, el lloc del crim està lligada a un fet extraliterari, a un d’aquells esdeveniments que al marge del seu valor intrínsec també contribueixen a fer de la literatura una experiència personal. Era al mercat de la Boqueria de Barcelona quan el traductor de l’obra, Jordi Jané Lligé, va aparèixer amb el seu llibre acabat de sortir del forn de l’Editorial a les mans. Un parell de mesos més tard, durant les darreres festes de Pasqua, vaig anar al centre comercial de cultura Dussmann de la Friedrichstraβe de Berlín amb la intenció de comprar l’original. No em va costar gens de trobar-lo, ja que la primera obra d’Andrea Maria Schenkel, fins a les hores dedicada als fills i a la casa, s’havia convertit de la nit al dia en el llibre que encapçalava la llista de Bestsellers de la revista setmanal més popular d’Alemanya, Der Spiegel i havia estat guardonada amb el premi a la millor novel·la negra del país.

La vivència estrictament literària ha estat sorprenent. Andrea Maria Schenkel es va assabentar del succés a través dels diaris. Li va despertar l’interès de descobrir el que havia ocorregut, conta, la circumstància d’haver viscut anys abans al lloc del crim, der Tatort, un poble de Baviera on havia passat el primer estiu després de la guerra a casa de familiars seus. Les condicions de vida a pagès eren aleshores evidentment millors que no pas a les ciutats, que degut al conflicte bèl·lic havien quedat destruïdes i hi imperava l’escassetat. L’autora reconstrueix els fets de forma, tornem-hi, sorprenent: a través dels personatges, a través de les paraules dels que, des de perspectives diferents, van viure la història real i la van percebre i la valoren de manera per força subjectiva. Sembla com si la narradora solament contribuís a la trama en comptades ocasions. Agafa protagonisme literari quan fa ús de la manera diguem-ne tradicional de narrar. Ho fa sobretot per relatar o bé allò que defuig als propis testimonis vius o bé allò que ha estat impossible de testimoniar: per exemple, i nogensmenys, l’experiència de les persones assassinades. És al final quan en aquest joc de mirades tant la narradora com el lector protagonistes descobreixen qui va ser l’assassí. Tot i haver-ne tingut un indici clar abans, tant l’una com l’altre han anat resseguint la pista falsa a través dels miralls reproductors d’una societat de complexitat còncava. Allò que diferencia un sospitós d’assassinat de l’altre és el fet d’haver contat, o no, la seva pròpia experiència a l’autora, o a la narradora. Difícil d’esbrinar on comença la ficció i on acaba la realitat...

Holocaust: Auschwitz

Efemèrides d'avui: cap d'any a la Xina, comença l'any del ca, "felicitats a tots aquells que hagueu nascut sota aquesta zoologia!". Mozart compleix 250 anys: "per molts anys Wolfi! Pel març et vindré a veure a Salzburg i celebraren plegats el teu aniversari, ok? Fins aleshores llop austríac!" Però avui es commemoren també seixanta-un anys de l'alliberament dels empresonats al camp de concentració nazi d'Auschwitz, i a aquest fet és al que vull dedicar avui la memòria, així com el recorda en particular molta gent privada i, col·lectivament, gran nombre d'institucions. Ara mateix sentia a Catalunya Cultura els acctes prevists per avui al Principat. No crec que a Mallorca hi ha hagi gaire repercussió, la inèrcia de la nostra política m'ho fa descreure.

La meva manera de celebració particular serà aquesta: ara fa onze anys, al 1995, també es va commemorar l'Any Internacional de la Tolerància i el 50è Aniversari de l'Holocaust Nazi. Jo prestava llavors uns serveis que ja no existeixen des que es va suprimir a Espanya el servei militar universal i obligatori. Antimilitarista, pacifista com sóc, vaig fer la Prestació Social Substitutoria -així s'anomenava- a Barcelona, en una institució que respon a les sigles CIDOB: Centre d'Informació i Documentació de Barcelona, una entitat que es dedica a fer el seguiment i l'arxiu dels desastres bèl·lics i famèlics d'arreu del món i de dur a terme projectes d'ajuda al "món subdesenvolupat" -quina expressió més lletja! La meva labor va consistir sobretot a fer de corrector de textos en català i a confegir una cronologia de les desgràcies internacionals del món per a la revista d'aquesta institució, deCIDOB. Era el moment més sagnant de la guerra de Bòsnia. La seu del CIDOB és al carrer Elisabets del raval de Barcelona, en un antic edifici amb una capella convertida en biblioteca. Passava, doncs, els matins i alguna tarda al centre de la ciutat: va ser un hivern molt maco.

Recordo que era allà que un dia em va telefonar un bon amic de Menorca, amb qui havia estat vivint i treballant l'any anterior a l'illa de Formentera. Ell era a Ciutadella preparant el número 10 de la revista Sa Sínia, el butlletí informatiu de l'Ateneu Alternatiu de Ferreries, que aquell estiu es va titular NN ("Nacht und Nebel"), Per la dignitat humana i es va voler dedicar als menorquins deportats als camps de concentració. Em va demanar si hi volia escriure un article i així ho vaig fer. Em plau, onze anys més tard de tot allò, reproduir-lo avui aquí. És, com he dit, el meu tribut a la Memòria. Al final de l'article, anotaré també la referència de tota una sèrie d'obres literàries, autobiografies, memòries novel·lades o novel·les, que m'agrada emmarcar sota el títol de Literatura dels KL, llibres que contribueixen al coneixement més directe de les persones reals -o de ficció- que no només van tenir la mala sort de ser els protagonistes d'un dels més grans infortunis de la humanitat sinó que a més van tenir també el coratge i la valentia de voler reviure tots aquells fets funestos a fi d'estampar-los al paper perquè mai no s'oblidin.

VÍCTIMES DE LA VERITAT, TESTIMONIS DE L'HORROR

És impossible fer-se una idea el 1995 de l'experiència que van viure fa devers cinquanta anys els deportats als camps de concentració nazis. Parl dels que hi van sobreviure, perquè l'horror per als que hi van morir és encara manco concebible. De fet, anihilació, extermini i genocidi són actes que trobaran per sempre més el seu referent més esfereïdor en la nostra Europa de la Segona Guerra Mundial. Anava a dir que hi troben el seu referent més salvatge, però la salvatgia té aquell tret d'irracional i incontrolat que de qualque manera podria atenuar el terror del crim col·lectiu organitzat. Perquè, a més de salvatge en allò que té de bestial, la inhumanitat de l'extermini va ser major, si cap, si s'atén el fet que aquests camps van ser concebuts racionalment, i ho foren amb una finalitat concreta, premeditada i volguda: contruir llocs de concentració, de reclusió, i tota una maquinària de mort. Dirigents del nacionalsocialisme alemany van idear i ordenar la construcció de càmeres de gas, forns crematoris i fosses comunes en els camps. Qualcú va proposar fredament experimentar l'efecte letal de la injecció de benzina directa al cor i dissecar els cossos dels deportats morts per a la investigació mèdica. El gènere humà hi va ser classificat i etiquetat segons el grau d'indesitjabilitat dels seus membres, en contrast amb la raça ària. I no es tractava només de la serva inferioritat racial -jueus, gitanos,...-, sinó també de la seva degeneració mental o ideològica -anarquistes, comunistes, ...-, de la seva desviació sexual -homosexuals-, de la seva discapacitat física o psíquica o de la seva manca de procedència -apàtrides-; a més, és clar, d'aquells que s'havien resisitit a l'ocupació de llurs països -polonesos, russos, francesos, etc.

De menorquins, com d'altres defensors del govern de la República, també n'hi van anar a raure. N'hi moriren. D'altres encara ho poden explicar. La primera notícia que hi va haver deportats illencs, la vaig tenir mentre fullejava Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. En un apèndix del llibre l'escriptora i investigadora reporta el nom de la gent dels Països Catalans que, afectats per la llei franquista de responsabilitats polítiques del febrer de 1939, van haver d'exiliar-se. Una vegada travessats els Pirineus, van ser aplegats en camps francesos de refugiats, on els més febles, entre ells molts d'infants, van perir d'inanició. Una de les poques maneres de sortir dels camps de la fam va ser allistar-se, començada ja la Segona Guerra Mundial, a les companyies de treballadors estrangers, una de les comeses de les quals fou la construcció de la línia fortificada Maginot a fi d'aturar l'avançada alemanya. A mesura que s'ocupava França, molts treballadors van ser fets presoners de guerra i conduïts als caps de concentració nazis d'Auschwitz, Buchenwalt, Coswig, Dachau, Ravensbrück,... i, sobretot, pel que fa als republicans catalans, al de Mathausen, el cinquantè aniversari de l'alliberació del qual pels aliats es compleix el maig d'enguany.

Ha estat arrel dels preparatius d'aquesta commemoració que en Nel Martí em va telefonar i em va fer saber que de deportats menorquins encara n'hi ha que viuen. El periple d'aquests illencs fins a arribar als camps de la mort o als Kommandos adjacents no és casual i sembla ser que els dirigents franquistes n'estaven assabentats. Que hi continuessin reclusos es deuria a les previsions de les negociacions amb dirigents hitlerians i s'emmarcaria també en l'aliança entre tots dos règims. Els republicans espanyols no eren en un principi cap enemic directe del feixisme alemany. Aquest fet contrasta amb unes informacions aparegudes recentment en alguns mitjans de comunicació on s'afirmava que ambaixadors dels primers anys del franquisme en alguns països de l'est europeu, tot valent-se de regulacions del temps de les expulsions dels jueus de la península ibèrica al segle XV, havien facilitat la llibertat a jueus i gitanos en poder nazi. Hom malsospita d'aquestes informacions que, sense negar-los la possible veracitat, van ser esbombades amb oportunisme tot aprofitant la simpatia creada al voltant del carisma emprenedor del Schindler de La llista d'Spielberg, amb qui la comparança d'aquests "herois" ambaixadors franquistes es feia inevitable. Tot el que això vindria a demostrar és, per contra, coms els fides a la República foren doblement maltractats.

Si això fos així, si s'hagués volgut invitar subtilment a la comparació entre l'empresari i l'ambaixador afins als règims feixistes alemany i espanyol repectivament, això seria res comparat també amb aquells qui neguen sense pal·liatius l'existència dels camps de concentració i, per tant, l'extermini allà dedins d'11 milions de persones, 6 milions de les quals, jueves: per a qui els Konzentrationslager serien, transcrivint la ironització d'una amiga alemanya sobre les afirmacions negacionistes neonazi-feixistes, com una mena de Judenherberger -"albergs per a jueus"-, on els jueus harien passat les vacances. La ironia es basa en el mot Jugendherberger, que sí que vol dir "alberg de joventut". Segons ells, que amb les seves actituds i asseveracions han fet trontollar a Alemanya el dret democràtic a expressar-se lliurement, tot hauria estat un muntatge aliat fet a partir de la filmació i la fotografia d'escenes esgarrifoses, corprenendores i macabres preparades per a l'ocasió. En resum: un complot ideat per al sotmetiment psicològic dels vençuts. Tot plegat: una mentida històrica. És difícil certament amagar l'extermini de tanta gent i a Menorca mateix trobarien víctimes de la veritat, testimonis de l'horror.

Afirmacions com aquestes no són marginals i poden trobar repercussió en aquella gent que mai no ha volgut o no vol creure que els seus familiars de qualque manera en puguin ser còmplices, gent a qui l'horror també els toca de molt a prop. De fegades es fa molest i incòmode emprar termes com raça o nacionalisme en un conversa amb centreuropeus, ja que aquests termes s'han sobrecarregat d'aquella significació encunyada pel nacionalsocialisme alemany. Tanmateix, les races i les nacions segueixen existint. L'altre dia un jove passejava per les Rambles barcelonines folrat en paper on havia escrit que ell era racista perquè li agradaven totes les races.

De responsables directes de l'Holocaust nazi, encara n'hi ha de vius i lliure. Però així com és errònia l'actitud de qui nega el genocidi executat pels dirigents del III Reich, tampoc no és encertada la d'aquells ciutadans alemanys que, pel simple fet de ser-ho, encara avui se'n senten personalment culpables. Com tants altres fets d'aquesta índole, aquest tampoc no s'ha d'oblidar. Els sobrevivents i els familiars directes de les víctimes no l'oblidaran mai. Per a la resta la manera de recordar és assumirne civilment i col·lectivament el vessant històric. Willy Brand, en el seu càrrec de canceller de la República Federal Alemanya, es va reconèixer a Polònia moral de l'Alemanya nazi. La República Democràtica mai se'n va considerar hereva moral. L'assumpció històrica vol dir reconèixer que aquests actes van ocórrer, ser conscient dels mals comesos i, doncs, emparar-ne les víctimes. La RFA va reconèixer el genocidi dels jueus i els ha sobrevingut, però les comunitats gitanes alemanyes encara esperen avui que qualcú respongui dels seus 500.000 morts.

* * *

Literatura dels KZ

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser (Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz