Johann Joachim Winckelmann arribava al castell de Nöthnitz, situat a prop de Dresde, la cort dels reis de Saxònia, després d’haver-se format a les facultats de Teologia de les universitats de Halle i de Jena. No tenia vocació de pastor, però atesos els seus orígens familiars pobres, a la Prússia de Frederic el Gran aquesta havia estat l’única possibilitat a l’abast a fi de poder fer estudis universitaris. Més que no pas els temes religiosos, a Winckelmann li interessaven la història, principalment la del món antic, la llengua i la literatura gregues i llatines, l’art i la seva història i els temes d’estètica. Al castell de Nöthnitz va poder fruir amb tota llibertat d’un ambient allunyat dels rancis cercles religiosos i confessionals luterans dels seus anys de joventut. El comte Heinrich von Bünau era un senyor afable i secular procedent d’una antiga família saxona, membre del Consell d’Apel·lació i visitador de la Universitat de Leipzig, governador del comtat de Mansfeld i que més tard esdevindria primer ministre del ducat de Weimar, a qui també interessaven més els temes erudits que no pas una carrera política a la cort o bé les delícies d’una vida cortesana. Bünau s’havia proposat dur a terme una gran obra de divulgació sobre la història de l’Imperi Alemany: Teusche Kaiser- und Reichshistorie. A fi de realitzar-la necessitava secretaris i bibliotecaris. Va ser per desenvolupar aquesta tasca que va contractar Winckelmann. El comte els en dictava el text i els assistents es dedicaven a documentar-lo -a corroborar noms, dates i cites- a partir del fons d’una de les millors biblioteques privades de l’Europa del moment, amb aproximadament uns quaranta-dos mil volums. Una altra de les feines de Winckelmann consistia a enllestir el catàleg de la biblioteca segons els diferents àmbits de coneixement: jurisprudència, història, arts plàstiques, etc., etc.
Winckelmann s’allotjava en una cambra del castell, des del qual es gaudia de les magnífiques vistes sobre el riu Elba i sobre les vinyes de la riba. La biblioteca era en una gran sala d’alts murs. A través d’una escala de cargol s’accedia a una galeria, les parets de la qual, pintades amb el barroc trompe-l’oeil de moda a l’època, imitaven encara més i més prestatgeries. Moltes de les hores lliures d’esbarjo Winckelmann les passava, naturalment, a la biblioteca, ben assortida d’aquelles obres que li interessaven, obres d’autors grecs i llatins i d’historiadors i literats francesos i anglesos.
Després de mesos de treball intens com a secretari i bibliotecari privat del comte von Bünau, Winckelmann va rebre la visita d’un dels seus millors amics d’universitat, Hyeronimus Berendis, i tots dos visitaren plegats la bella ciutat de Dresde, la Florència de l’Elba com l’anomenaven: die Elbflorenz. “En fi –diria Winckelmann-, qui no ha vist mai Dresde no ha vist la bellesa”. Tots dos van quedar impressionats sobretot per la galeria reial de pintura; Winckelmann va restar meravellat davant les escenes sobre l’antiguitat clàssica, fins al punt que, a fi de poder valorar-les no només des d’un punt de vista de simple amateur, va decidir assistir a les classes de dibuix del pintor Adam Friedrich Oeser, el mateix artista que després seria també mestre de Johann Wolfgang von Goethe. Feia poc que havia estat consagrada l’Església Catòlica de Dresde, se celebrava el jubileu de l’Església Romana i la Frauenkirche era aleshores en construcció. Tots dos assistiren un diumenge de matí a un dels concerts simfònics de l’orquestra de la capella catòlica i s’admiraren de les veus dels castrati. Es passejaren pels parcs i jardins reials oberts al gran públic, per places i terrasses i pels vergers de la riba del riu; tot era ple de gernació endiumenjada, de saxons, polonesos, txecs i manobres italians acompanyats de les seves famílies. La relació d’amistat entre Winckelmann i Berendis, segellada per una densa correspondència epistolar, duraria tota la vida. Winckelmann va intercedir davant el seu benefactor perquè contractés el seu amic. Deu anys més tard el comte von Bünau, aleshores primer ministre del ducat de Weimar, va decidir contractar-lo perquè fos l’instructor del seu fill.
Després de gairebé quatre anys que s’acabés la relació d’amor amb el seu antic amic i deixeble, Winckelmann va rebre inesperadament una lletra des de Potsdam de Peter Lamprecht, el qual el convidava a visitar-lo. Lamprecht era aleshores secretari d’un coronel de l’exèrcit prussià. Era el mes de març de 1752, havien passat deu anys des que s’havien conegut i en Winckelmann es van tornar a revifar amb força les esperances. Tots dos van fruir en un principi d’una estada feliç. El rei Frederic II de Prússia havia establert la seva petita cort a la ciutat de Potsdam i hi havia acabat de fer construir el delicat palau de Sanssouci, on aleshores feia d’amfitrió d’un convidat d’excepció: Voltaire. Però potser els anhels de retrobar Lamprecht havien acabat agafant dimensions gairebé incendiàries, perquè l’antic i desagraït amant va tornar a deixar d’escriure-li, la qual cosa va provocar novament un estat de profunda passió d’ànim en Winckelmann. Com havia ocorregut feia quatre anys, va tornar a patir tremolors i suors fredes a la nit, sofria de mal d’amors, va tornar a emmagrir i es trobava molt dèbil i sense forces a fi d’acarar novament la seva feina d’ajudant de secretari i bibliotecari a Nöthnitz. Va decidir finalment oblidar el jove, la causa del seu depressiu estat d’ànim. En una lletra a Berendis va comunicar-li la seva determinació de no voler tornar a ser mai més amic de ningú.
L’ideal amorós de Winckelmann era a moltes milles -s’ancorava a molts segles de distància- en relació a la percepció que, de l’amor, en pogués tenir la immensa majoria dels seus contemporanis i això, l’obscura realitat del seu temps, li creava evidentment un estat anímic de gran impotència i desconhort. Winckelmann s’emmirallava en la manera de concebre el món que tenien els ciutadans atenencs de finals del segle cinquè abans de Crist i s’oblidava de la realitat del seu entorn, s’evadia en la manera de pensar i d’actuar d’un grup d’amics atenencs que un dia s’havien reunit, feia més de dos mil·lenis, per parlar de forma distesa -mentre celebraven un bon banquet a l’hora de sopar- sobre com concebia cadascun d’ells l’amor, sobre quin era el propi ideal amorós. Afortunadament, però, Winckelmann descobria de tant en tant en el seu segle una relació d’amistat “heroica” que creia digne d’imitar i en record de la qual hagués fet erigir per a la posteritat monuments davant les portes de totes les ciutats, en tots els temples i en totes les escoles del món, com per exemple la relació d’amor i amistat entre Marco Barbarigo i Francesco Trevisano. Winckelmann hagués fet aixecar monuments a aquests dos nobles venecians del seu temps així com els ciutadans atenencs havien fet erigir a l’Àgora d’Atenes les escultures d’Aristogeiton i d’Harmodios per celebrar la instauració de la democràcia.
Aquesta altra realitat llunyana i ideal ajudava Winckelmann a guarir-se de la seva malaltia, dels seus mals d’amor. D’altra banda en el seu entorn immediat hi havia persones que no només l’entenien sinó que a més el valoraven fins al punt de sentir-se obligats a esforçar-se a convèncer-lo que, reclòs al castell de Nöthnitz, no feia altra cosa que malbaratar les seves immenses possibilitats de realitzar-se personalment i professionalment. Li recomanaven insistentment que no solament abandonés la seva feina com a secretari i bibliotecari privat del comte von Bünau sinó que partís a més tan aviat com li fos possible cap a Roma, on sens dubte se li obririen grans expectatives vitals i de coneixements. El comte era una persona afable, havia demostrat reiteradament la seva gratitud envers Winckelmann i segur que se’n faria al càrrec. Era de fet al castell de Nöthnitz on Bünau rebia assíduament les visites del comte llombard Alberigo Archinto, el nunci papal a la cort de Saxònia, el qual, malalt de gota, se sentia a Dresde exiliat de la seva Roma enyorada i agraïa enormement haver trobat en Winckelmann qualcú amb qui poder parlar de llibres i d’antiguitats. Archinto va recomanar el bibliotecari a un amic seu, el cardenal Passionei, qui alhora cercava qualcú a qui pogués confiar els tres-cents mil volums de la seva biblioteca romana. Homes de món com eren, ni l’un ni l’altre exigiren mai a Winckelmann que es convertís al Catolicisme, però era indubtable -i així li ho volien fer entenent- que la conversió li suposaria molts avantatges, que no només li facilitaria l’accés als tresors del Vaticà, al seu enorme fons documental i al seu valuós patrimoni artístic, sinó que a més li podia proporcionar recomanacions i estipendis per dur-hi a terme una gran carrera com a erudit sobre l’Antiguitat. Winckelmann va tardar molt a decidir-se. No era pas un pas fàcil. Els seus pares ho haguessin vist com a una traïció a la pàtria, a la Prússia luterana, les institucions acadèmiques de la qual havien estat en el fons les que li havien permès d’estudiar i esdevenir qui aleshores era. Winckelmann dubtava també de la consideració que una tal decisió podia provocar en els seus amics. Però el 1754 els seus pares ja feia alguns anys que havien mort. D’altra banda, a més, el mateix August el Fort de Saxònia, el príncep elector de les terres on Luter havia impulsat la Reforma, s’havia convertit al Catolicisme per poder-se unir a través del matrimoni amb la casa dinàstica de Polònia i poder esdevenir així sobirà d’aquell reialme. Finalment, un esdeveniment inesperat va acabar d’encoratjar-lo a fer el gran pas. El castell de Nöthnitz pertanyia a la parròquia de Leubnitz, situada de camí cap a Dresde. Tal i com acostumava a fer, Winckelmann va entrar un dia a l’església amb la voluntat d’oir-hi missa. El pastor, a qui havien arribat notícies que el bibliotecari del comte es feia amb el més alt representant de l’Església Catòlica i Apostòlica Romana a Dresde, va interrompre de cop i volta el sermó i va saludar emfàticament l’”ovella esgarriada”: “das verirrte Schaf”. Tots els parroquians es van girar i se’l miraren de dalt a baix. Sentint-se del tot incomprès, Winckelmann va girar cua amb la ferma decisió de no tornar a trepitjar mai més una església protestant.
Piranesi
