Sant Sebastià, Pierre et Gilles

M’ho havia proposat i si no ho faig ara ja no ho faré: felicitar per Sant Sebastià a la gent de Palma i que, després de Sant Antoni, continuïn celebrant la festa amb torrades de sobrassada i botifarrons!  D’altra banda ben diversa, després de Sant Antoni a les xarxes començaran a aparèixer imatges de Sant Sebastià, dibuixat i pintat de forma continuada des de fa segles, font d’inspiració i d’expressió també per a la fotografia o el cinema actuals. De reproduccions del sant, se’n podrien cercar i trobar milers.  Però ara mateix torno tenir al cap el treball fotogràfic de Pierre et Gilles o el Sebastian de Derek Jarman al cinema, una pel·lícula del 1976 que record vagament haver vist a Barcelona deu anys més tard.  El que sí que puc apuntar amb exactitud, perquè ho he estat comprovant, és en quin moment vaig descobrir Pierres et Gilles per primera vegada.  Ara és clar, han estat ja molt vistos per molt bona part de la societat. El primer cop no deixen indiferent.

El primer que record és on va tenir lloc l’exposició, Munic, en en el museu de la ciutat, l’Stadtmuseum.  Era l’agost de 1997.  Tres mesos abans de fer els trenta anys, tornava de fer un curs d’alemany al Goethe Institut de la ciutat de Murnau, al sud de Baviera, als peus dels Alps, Murnau am Staffelsee, amb la retina plena de pintures expressionistes o del Der Blauer Reiter de Gabrielle Münter i de Wasily Kandinsky que se superposaven a les imatges reals del paisatge i la natura.  En els moments de temps lliure havia anat algunes vegades fins al llac amb bicicleta, hi havia llegit la Italienische Nacht d’Odön von Hörvart i havia descobert que, així mateix, no tot havia estat paradisíac durant el segle XX, a Murnau.  A Munic hi fèiem uns dies amb el meu amic Jordi abans d’agafar el vol cap a Barcelona.  Ell tornava de fer un curs a Rosenheim, ciutat nadiua de la protagonista d’Out of Rosenheim, la pel·lícula Bagdad Café.

Un dia passejant pel centre de la ciutat vam arribar fins als murs blancs del museu. No record ben bé si sabíem on anàvem…  Penjat de les parets exteriors del centre hi havia el cartell que anunciava l’exposició: reproduïa el Soldat soviètic, de Pierres et Gilles. Ens va cridar l’atenció i vam entrar al museu. Uf! Hi havia molta obra seva, em costa recordar-me’n d’una en concret.  Bé, d’una en concret sí, que me’n record! De les altres no sabria dir quines de les fotografies que vaig veure aleshores eren les originals, sobretot després del munt de vegades que les he vistes reproduïdes des de llavors ençà en catàlegs, postals, flyers o en la xarxa d’Internet mateix... Aquelles obres de fotografia i pintura, amb l’aparença de perfecció dels cossos en un marc de fantasia kitsch, que a l’hora d’una banda pot recórrer l’espectre de la religió i el fetitxisme i de l’altra el de la sensualitat i l’erotisme en qüestió de segons, sensacions difícils de recuperar després del primer cop d’ull…

L’obra que sí que record, Le petit Jardinier, era dins de l’exposició, però després vam saber que en un principi n’havia d’haver estat la del cartell anunciador de l’exterior, però que per decisió de l’Ajuntament s’havia tirat enrere la proposta i s’havia decidit que aquest lloc l’ocupés el Soldat soviètic.  Millor un soldat amb el símbol de la falç i el martell en una ciutat capitalista que la xiula d’un jardiner pixant al camp entre les flors, roselles i margalides...

Marxàvem de Munic el 30 d’agost.  En baixar a la recepció de l’hotel al matí per pagar aquells dies d’estada, vam assabentar-nos per la televisió que hi havia damunt el mostrador que davall d’un pot del Sena a París hi havia hagut un accident de cotxe i havia mort Lady Di.

Ludwigsburg, Baden-Würtemberg 08-1994

Condor: Maó – Stuttgart, diumenge 31 de juliol de 1994, 08.45h. L’arribada a Ludwigsburg. Aquesta ciutat sembla una mica desangelada. La primera impressió no és gens engrescadora. Tot és caríssim. Una habitació doble a l’Hotel Mignon de la Solitudestraβe 43, per exemple, ens costa 109 marcs, això són quasi nou mil pessetes, només una nit. Més val que canviem de registre, diu en Jordi, o en arruïnarem. La ciutat és com una mona de Pasqua.

L’endemà dilluns 1 d’agost. Ludwigsburg ens ha semblat una mona de Pasqua, sobretot la plaça del Mercat –Marktplatz-, amb les seves dues esglésies barroques de colors pastel i envoltada d’arcades sota casetes típiques alemanyes. La fontana d’enmig n’és la guinda, de tot aquest conjunt acaramel•lat. A la ciutat només hem vist un parell de cafès, on sembla que es reuneixi la joventut, que a les onze de la nit ja sembla haver-se’n anat a dormir.

Esperam l’S4 en direcció a Marbach, on va néixer Schiller, per anar al Park Favorite, a un costat del qual hem de trobar el Goethe Institut. En Jordi encara no té lloc per allotjar-se i diu que li fa una mica de mal el sotapit.

Ara és denit. Bé, afortunadament he de deixar de banda el pessimisme d’ahir i el que en pogués restar d’avui dematí. Som a un jardí ple de gent, amb taules i bancs de fusta on se sopa: un sis-kebab i un Kurbis-Kebab, mentida un Zucchini-Kebab, és el que hem pres nosaltres. Se sent la remor de les persones, joves, de rerefons. El caliu de la gent contrasta amb la humitat freda sota tanta vegetació. Vegetació és la paraula clau d’aquest capvespre i de la continuació de la nit.

Al migdia ha plogut, una pluja que hem envejat atesa la sequera de la costa mediterrània d’aquest estiu i que hem viscut preocupats. Hem creuat el Park Favorite a mitja tarda a la recerca d’un allotjament per a en Jordi i l’hem trobat, tot fa pensar en un preu més assequible del que crèiem que hauríem haver de pagar. Doncs bé, el Park Favorite és ric de verd, amb arbres alts i frondosos, entre els qual hem sabut reconèixer els castanyers –Kastanienbäume- perquè eren plens de castanyes verdes. Ens ha sorprès i alegrat manifestament -vull dir que no hem pogut deixar de manifestar-ho com si fóssim infants- la presència primer dels esquirols –Eichhörchen- i d’una mena de cérvols després, que corrien, pasturaven i jeien damunt l’herba. Cargols gegants i llimacs a les voreres del camí, alguns d’ells aixafats per transeünts menys atents i respectuosos que nosaltres. Un cop hem emparaulat l’habitació d’en Jordi per a aquests dies, ens hem arribat al Schloss Favorite, la residència d’estiu dels Herzöge i Könige de Würtemberg. Ens ha agradat molt més del que ens pensàvem. Cosa rara a Alemanya després de tanta guerra, on tot és reconstruït, ens hem cregut la pàtina de vell del seu aspecte. És immens. Hi tornarem, perquè en aquella hora de la tarda ja era tard per visitar-lo i per passejar pels jardins que l’envolten. Tot comença a adquirir vida i a prometre estones excitants d’admiració i coneixement.

Comença a interessar-me força aquest Bundesland, la seva independència històrica i la seva autonomia actual, tant l’una com l’altra també delimiten el caràcter bavarès. Aquí la gent parla una mica estrany, un parlar que s’allunya de l’estàndard, del Hochdeutsch. Finalment, fent referència ara a la llengua, tenc la impressió que el curs em serà difícil. M’han col•locat a un nivell que esper que no sigui massa elevat.

* * *

Tübingen - Tubinga, 13 d’agost de 1994

* * *

Hotel Steakhaus Mignon
Hotel Restaurant Possidon
Schwäbische Gaststätte Tauberquelle
Ristorante Pizzerika Margherita (11.08.94)
Gasthof Kugelberg
Ludwigsburg Ordenssaal (Nachtkonzert, 06.08.94)
Kino Atelier (Leben, 27.08.94)
Kino Corso (Leni)
Fernsehturm Stuttgart