Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular

Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.

Creuers al port de Maó

mpons

L’acord actual de l’Ajuntament de Ciutadella per modificar el projecte de construcció del Dic perquè hi puguin atracar creuers no té certament cap sentit. I no en té cap no solament perquè es contradigui amb l’exigència de sostenibilitat de l’illa de Menorca com a Reserva de la Biosfera, ni tampoc perquè el turisme de creuers sigui un producte que a priori s’hagi de descartar a l’hora de dinamitzar l’economia o d’oferir qualitat, sinó perquè Menorca ja té un port –natural- capaç d’absorbir-lo sense problemes de cap índole: el port de Maó.

En aquest sentit malauradament no cal sortir de Menorca a fi de trobar experiències de mala gestió i de deixadesa. Què suposa el turisme de creuers per a la ciutat de Maó? Se’n treu o se’n pot treure rendiment econòmic? Incrementa les vendes dels comerços? Comporta un major nombre de clients als restaurants? Quin és el tarannà econòmic dels viatgers un cop davallen al port? Se’n van d’excursió a tall individual? o de forma organitzada per un touroperador? Entren als museus? No sé donar resposta a totes aquestes preguntes, però les puc intuir. No sé ben bé tampoc què farien a Ciutadella, però puc ben assegurar que a Maó gairebé ningú –gairebé cap empresari ni tampoc els seus treballadors- s’aixeca del llit un diumenge dematí a fi d’obrir la cafeteria, el restaurant, el comerç o la parada de la plaça del Mercat. Per què? Per vessa? Per comoditat? Pel poc rendiment econòmic que suposa? Com s’explica per un altre costat que a l’altra banda del port de Maó, on també hi atraquen creuers, no hi hagi cap tipus d’infraestructures ni de serveis, on el viatger és abandonat entre contenidors de mercaderies, on no hi ha ni una sola ombra on es pugui asseure a redossa del sol, ni un sol i petit quiosc on pugui adquirir un bòtil d’aigua si té set ni cap excusat on pugui anar a pixar si en sent la necessitat.

Que n’és d’estrany tot! Ciutadella, que no té un port amb grandària suficient per a aquest tipus de vaixells, vol un gran dic perquè hi puguin atracar i en canvi Maó, que sí que el té, o bé sembla no saber-ne treure prou profit econòmic o bé ha decidit que ni tan sols val la pena posar el despertador. Potser caldria fer un transvassament de ciutadans a fi de veure si els ciutadallencs en sabrien treure més bon partit que els maonesos. No és, no, que es vulgui tenir tot, no! El problema és que es té de tot, però no se sap com gestionar-ho.

Per cert, m’estalviaré qualsevol comentari en relació a l’acord del nou Ajuntament.

(Comentari a Ducs d'alba i port de Ciutadella, de Nel Martí)

Maria Antonieta

He vingut fins a Ciutadella per escriure sobre Maria Antonieta, perquè n'he acabat de llegir la biografia de Stefan Zweig: Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters. És la meva manera de retre homenatge a aquest escriptor, de qui enguany es compleixen 125 anys del naixement, Viena 1881. És un plaer llegir Zweig: Novel·la d'escacs, Die Welt von Gestern i Brasilien, das Land der Zukunft. L'escriptor es va suïcidar al Brasil, a Petròpolis, als anys 40. Era jueu, el seu món s'ensorrava, no va voler tornar a Europa mai més.

De les classes d'Història de quan anava a l'Institut, en vaig sortir amb la idea que la Revolució Francesa havia suposat un pas de gegant quant a la nostra civilització, l'Enciclopèdia, la Il·lustració, la declaració dels Drets Humans, la sobirania popular, el sistema parlamentari i republicà, la divisió dels poders executiu, legislatiu i judicial, etc. etc. Però a poc a poc van començar a aparèixer ombres damunt la imatge que tenia de la França d'aquell temps. A poc a poc s'anaren trencant els pilars d'aquella trilogia: Igualtat, Llibertat i Fraternitat. La idea d'igualtat s'assemblava massa a la idea de supressió de diferències, d'avorrida homogeneïtzació cultural i centralització política. Després va aparèixer la figura d'aquell general cors que declarava guerres, envaïa països i s'autocoronava emperador. La darrera bategada ha estat el coneixement de la vida de Maria Antonieta, exposada per Zweig. Així com sortia de l'Institut amb la consciència de la immensa bondat de la Revolució Francesa, hi havia adquirit també el sentiment que tant Lluís XVI com la seva esposa havien merescut la guillotina. Aquests dies he arribat a pensar que divuit segles separaven dos procediments igualment terrorífics per dur a terme la condemna a pena de mort: la crucifixió romana i la guillotina francesa. Segons com es mira, però, el rerafons no havia variat gaire.

El meu interès per Maria Antonieta prové de la meva curiositat per Pasqual Calbó, un pintor maonès del XVIII, i pel seu mecenes, el príncep Anton Wenzel Kaunitz. Aquest personatge, nascut a Moràvia, va ser el canceller d'Estat durant l'imperi de Maria Teresa d'Àustria, dels seus fills Josep II i Leopold II i del fill d'aquest darrer, l'emperador Francesc II. Maria Antonieta també era filla de l'emperadriu Maria Teresa i l'emperador Francesc de la Lorena i havia estat proposada per Kaunitz, ambaixador a París durant els anys 50, i Madame de Pompadour per ser l'esposa del nebot de Lluís XV de França. La prometença entre Maria Antonieta i el dofí es va celebrar, amb un ball de màscares per a 6000 convidats, al palau de Belvedere de Viena al 1770. Pasqual Calbó aleshores començava els seus estudis artístics a Venècia, però en ser contractat a Viena com a dibuixant de la Cort per l'emperadriu Maria Teresa a instàncies de Kaunitz al 1779, el jove menorquí s'hi allotjaria i hi treballaria, en aquest palau, ja que s'havia decidit que s'hi exposés la col·leció imperial de pintures, és a dir, s'havia decidit que el Belvedere es convertís en museu.

La peripècia vital, el destí fatal, de Maria Antonieta comença doncs a Viena, segueix París, Versalles i el Trianon, les Tulleries, el Temple, la Conciergerie i la plaça de la Revolució, avui Place de la Concorde, on va ser guillotinada. Llavors Calbó feia devers tres anys que era a Menorca després d'una estada de més de dos anys a Cuba. Kaunitz va viure la decapitació de l'arxiduquessa d'Àustria, que ell havia proposat per ser reina de França, des de Viena, ja que va morir un any més tard, al 1794, al seu palau de Mariahilfe. Segons Zweig, ni l'Emperador Francesc II ni l'antic canceller de l'Imperi no van moure ni un dit per salvar-la de la guillotina. És realment flagrant el contrast entre la imatge de Maria Antonieta al palau de Belvedere celebrant amb el ball de màscares la seva prometença o la Maria Antonieta al Trianon, el seu palauet rococó, amb la imatge de la seva reclusió a la Conciergerie o la del seu botxí mostrant a la gernació embogida el seu sanguinolent cap degollat. Maria Antonienta, malgastadora dels béns públics aconseguits amb el treball, la suor, la misèria i la mort dels seus súbdits, va expiar les culpes de tots els seus antecessors en nom d'una llibertat que, tanmateix, encara tardaria alguns anys a arribar.