Se sent repicar de tambors. Fa un moment han passat pel meu carrer gegants i capgrossos, són les festes de Gràcia. Mentrestant intento resseguir el fil del passat bavarès. Baviera: un altre món, una altra tradició. Pretenc recórrer les meves estacions en aquesta regió, en aquest Bundesland de la República Federal d’Alemanya. Si algú es demana què hi faig aquí, tancat a casa, mentre a fora se celebra la festa, li diré senzillament que no en tinc cap ganes de cavalls, de pomada ni de terra a les sabates. La meva intenció és fer un repàs breu a aquesta geografia meva, agafar més tard el llibre i la tovallola i anar a fer un bany al mar abans de dinar. El meu propòsit es concreta ara de la manera que segueix.
Fa gairebé disset anys vaig visitar per primera vegada Baviera, era el mes d’octubre de 1991 i el segon cop que visitava Alemanya. Era a punt de complir vint-i-quatre anys. Durant el curs anterior m’havia presentat a un concurs d’expressió oral a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes, a Barcelona, i arrel d’això el Goethe Institut d’aquesta ciutat m’havia concedit una beca per fer un curs de llengua a Alemanya, concretament a Prien am Chiemsee. Prien era el nom d’una petita ciutat de Baviera al costat d’un llac, el Chiemsee, conegut com la mar de Baviera, el llac més gran del Land. Recordo una sortida en vaixell de vapor pel llac. Tot i que les vam poder veure des del barco, durant aquell viatge no vam desembarcar a cap de les dues illes més conegudes: la Herreninsel i la Fraueninsel. A la primera Lluís II de Baviera hi havia fet construir un palau d’imitació versallesca. Era també la primera vegada que sentia parlar d’aquest rei, del Märchenkönig, del rei de faula. En el transcurs d’aquella estada vam visitar un altre dels seus castells, Neuschwanstein. Al Goethe Institut de Prien vaig obtenir la meva primera titulació a Alemanya, el nivell intermedi (MSP, Mittelstufeprüfung).
Sis anys més tard, als vint-i-nou anys, vaig visitar Baviera per segona vegada, també va ser arran de l’assistència a un curs de llengua al Goethe, aquesta vegada a la petita ciutat de Murnau; aquest cop a través d’una de les beques que concedeix anualment la Conselleria d’Educació del Govern Balear juntament amb l’Institut Alemany. Va ser a Murnau durant aquell mes d’agost que vaig començar a interessar-me per l’Expressionisme alemany, ja que la ciutat havia estat un dels nuclis d’un dels seus moviments principals: Der Blaue Reiter, El Cavaller Blau: Gabriele Münter, Wassily Kandinsky, Franz Marc... També recordo que a Murnau vaig llegir Italienische Nacht, d’Ödön von Horvath, que durant els anys 30 havia viscut a la ciutat mentre es rebel·lava contra l’ascens del feixisme. A Murnau vaig obtenir la meva segona titulació: el nivell superior (OSP, Oberstufenprüfung).
D’aquest segon viatge en recordo també el darrer dia. Devíem haver acabat de berenar a l’hotel. Dic “devíem” perquè aquell any a Munic hi havia arribat i me’n tornava amb el meu company, que també havia fet un curs, a Rosenheim. Quan vam anar a pagar, al taulell de la recepció hi havia una televisió que en aquell moment informava de l’accident a París de Diana Spencer, Lady Di. Era el darrer dia d’agost.
La meva tercera visita a Baviera va ser ja a la capital, Munic. També hi vaig anar a fer un curs, aquest cop de didàctica de la llengua. Va ser durant les dues darreres setmanes del mes de juliol de 2003, ara fa cinc anys. Jo en tenia trenta-cinc. Tot i que ja hi havia estat durant uns dies durant les meves estades anteriors, aquella visita va representar gairebé la meva primera gran descoberta de la ciutat: el centre (Marienplatz, Sendlinger Tor, Viktuallienmarkt, Stachus...), els museus (la Alte i la Neue Pinakothek, el Lehnbachhaus), el parc (l’Englischer Garten) i el riu, l’Isar. Un cap de setmana vam fer una sortida al Starnberger See, on Elisabeth d’Àustria, Sissí, havia passat molts estius de la seva infantesa i primera joventut i on van trobar ofegat el seu cosí Lluís II. A l'Starnberger See vam visitar el Buchheim Museum, que alberga una col·lecció important de pintura expressionista.
Vaig tornar a anar a Munic durant el pont de la Constitució de 2006 i algunes de les coses que hi vaig fer durant aquella estada les vaig narrar en un parell d’entrades d’aquest mateix bloc. La meva sisena i última visita a la capital de Baviera ha estat durant els darrers quinze dies d’aquest mes d’agost. He tornat a navegar pel Chiemsee disset anys més tard, però tant l’Institut Alemany de Prien com el de Murnau ja no existeixen. La política lingüística dels darrers anys del Goethe ha consistit a fer tancar moltes de les seves seus situades a petites ciutats de l’Alemanya de l’oest, i de l’Europa occidental en general. L’Institut pretén expandir-se als països de l’est.
Aquesta meva darrera experiència a Munic serà matèria d’alguns dels meus pròxims escrits. Ara, mentre s’està celebrant el jaleo a Maó, me’n vaig a refrescar-me a la mar.
