Narcís a Prenzlauer Berg

He perdut el compte dels meus viatges a Berlín. Després del viatge a Roma al gener, la capital alemanya va ser la segona destinació de l’any al febrer. Hi vaig tornar al març, al juliol i hi torno ara al desembre. De vegades em vénen ganes d’asseure’m i recapitular. Molts dels viatges els podré reconstruir a partir d’aquest bloc mateix. Crec que el primer va ser al 1996, ara fa gairebé quinze anys tornant de Dresde, i la ciutat ha canviat força des de llavors. Hi ha alguna ciutat europea que hagi canviat tant de fesomia com Berlín en els darrers vint anys? Pregunta cursi: hi ha alguna ciutat europea que m’hagi desbaratat tant els bàtecs del cor? Hi ha alguna ciutat europea o no que porti tants noms? Jordi, Tòfol, Thomas, Lubos, Dirk i punt.

El viatge de finals de febrer també ha esdevingut un clàssic dels meus tours geogràfics, però enguany probablement no serà a Berlín. Tinc reservat el vol a Barcelona, però aquesta vegada només a fi d’enllaçar amb una altra destinació –i això em sona a la locució que em porta en autobús de l’aeroport a casa-, probablement Londres.

Però com que m’he proposat resseguir els viatges del 2010, ara li toca efectivament una altra vegada a Berlín, destí del meu segon viatge d’enguany. Hi vaig arribar de nit. Havia reservat bed & breakfast al barri de Prenzlauer Berg, molt a prop de l’U-Bahn Eberswalder Straβe. Puc recomanar fervorosament l’habitació del pis on em vaig allotjar, no només atesa l’amabilitat dels amfitrions, sinó també per la situació. Havia arribat a l’aeroport de Schönefeld i l’S-Bahn em va portar gairebé directament a l’estació de Schönhauser Alle. Hi vaig fer quatre nits, l’última memorable, com sol passar sempre. El berenar no era inclòs.

Llàstima que la memorabilitat de l’última nit no pugui ser detallada aquí, en aquest lloc tan obert! De vegades penso que això d’escriure en un bloc com aquest es contradiu amb l’ànsia de fer públic l’íntim universal. Tampoc s’hi adiu la crònica. En qualsevol cas: allò que parlàvem dels batecs en realitat no gens cursis del cor que ressonen fins a aquests moments...

Un dels llocs comuns d’aquells dies a Berlín va ser un forn d’una cantonada de –crec recordar- la Kollwitzstraβe, que m’havien recomanat els meus amfitrions. Hi anava a berenar. Perquè un forn a Berlín no només és un forn: també és un cafè. Hi demanava la meva baguette diària de salmó i el meu caffe latte, o dos, una barreja per a mi esplèndida de bon dematí. Sortia al fred diàfan de la terrassa, m’asseia a taula i em desplegava a la falda la manta arravada sobre la cadira. Després de berenar, una cigarreta deliciosa i la lectura transparent de Social Intelligence, neuropsicologia emocional de no sempre fàcil aplicació.

I en aquestes que el segon dia, dissabte dematí, va aparèixer Manfred, pintor bohemi i, és clar, excèntric, que es va acostar des de la taula del davant i, tot d’una, em va demanar la mà, i no precisament per llegir-me-la. Vaig respondre afirmativament i espontània a la seva requesta. El nostre matrimoni va durar bona part d’aquell matí i el dia següent, diumenge, que vam quedar per visitar la Gemälde Galerie del Kulturforum, on hi havia una exposició de dibuixos de Joshua Reynolds. L’exposició temporal va resultar minsa, però també és clar que no es desaprofita la proposta de visitar la millor pinacoteca berlinesa de la mà d’un pintor alemany que havia viscut l’Eivissa hippy i la Barcelona transvestida del seus millors temps, fugint dels grisos. Del museu vam retornar a Prenzlauer Berg i vam anar al Flohmarkt del Mauerpark dels diumenges. La nostra breu vida de parella sense consumació sexual va acabar menjant una currywurst i prenent una cervesa al mercat després d’haver resseguit les parades a la recerca d’una bossa de mà de dona vermella i explosiva, la bossa, que es requeria com a motiu simbòlic de la seva darrera exposició.

No estic en condicions d'explicar ara per què aquest post es titula "Narcís a Prenzlauer Berg".

Catalans a Berlín, Berlin is in Germany

Berlín forma part inqüestionable de la meva geografia. La primera vegada que hi vaig anar el mur ja havia caigut. Els esdeveniments de novembre de 1989 els vaig viure a través de la televisió a Menorca. El meu pare era viu i encara entenia les coses. Tots dos sèiem al menjador. Jo ja hi havia estat un cop, a Alemanya: ara mateix m’acabo d’adonar que enguany fa vint anys que hi vaig anar per primera vegada. Devia ser precisament la tardor de 1988, aleshores tenia vint anys, a punt de complir-ne els vint-i-un. Fa vint anys que tinc vint anys. Va ser Frankfurt, la primera ciutat que vaig conèixer del país, a través d’un Erasmus.

Ara fa una estona que acabo de veure una pel·lícula que transcorre a Berlín: Berlin is in Germany. Dimecres passat la vaig agafar en préstec de la videoteca de l’Escola d’Idiomes de Maó. Feia temps que la volia veure, però m’hi va acabar de decidir el fet que l’altre dia, tot visitant la web dels Catalans a Berlín, vaig veure que li havien dedicat una entrada i, entre d’altres, l’havien ressenyada sota la categoria de “Berlín ciutat de cine”. És del director Hannes Stöhr i va ser rodada el 2001.

Martin surt de la presó després que li hagi estat rebaixada la pena d’assassinat per la d’homicidi. Hi havia ingressat en temps de la DDR, poc abans de la caiguda del mur. Basada en una història real, Martin era el darrer presoner de l’Est en sortir en llibertat. El supervisor de la vivenda on vivien ell i la seva dona havia trobat onze anys enrere estris al celler de l’edifici que denotaven clarament que tenien la intenció de sortir del país, i això era prohibit. Enfurit pel fet que l’home havia ficat els nassos allà on ningú no el cridava, Martin li va donar una empenta i el va fer caure, va ferir contra el wàter i va quedar estès mort a terra. La pel·lícula narra les penúries del protagonista -que té un fill que no coneix i que compta amb els mateixos anys que ell s’ha passat tancat a la presó- a l’hora d’intentar refer la seva vida a la ciutat.

Quan Martin és alliberat, la ciutat de Berlín viu transformacions evidents. En aquest sentit la història transcorre paral·lela en el temps a l’estat de coma de la mare d’Àlex a Good Bye Lenin!, una pel·lícula dos anys posterior. Hi ha moltes imatges en el film on Martin és al tramvia o al bus i veu els canvis de la ciutat, un bosc de grues que aixequen nous edificis. Han estat aquestes imatges que m’han fet recordar quan vaig ser a Berlín per primera vegada l’any 1996, quan la Potsdamer Platz no era res més que tot un descampat, i de les transformacions viscudes durant les innumerables vegades que hi he anat després fins l’última el passat mes de març.

Berlín s’ha convertit en una metròpoli oberta i cosmopolita i quan dic metròpoli oberta no em refereixo només a la mentalitat dels seus habitants sinó més aviat a la facilitat com rep els nouvinguts. Berlín és una ciutat accessible des del punt de vista econòmic per a la gent jove. No és difícil llogar-hi una habitació o un pis a un preu raonable, cosa gairebé impensable en ciutats com Madrid o Barcelona, per exemple. Potser els joves no s’hi fan rics, però hi troben possibilitats de feina i la feina els permet viure. Berlín atreu gent de tot el món, és fàcil fer-hi coneixences i el món cultural és a l’abast de tothom, i no només l’alternatiu. 

Quan de vegades conto que he estat a Berlín hi ha gent que se sorprèn i em demana com m’ho faig per anar-hi tan sovint. La meva resposta sempre és la mateixa: basta comparar el que pots comprar amb 20 euros a un mercat turc de Kreuzberg o al supermercat Aldi de la cantonada amb el que es pot comprar amb els mateixos doblers aquí a Menorca. El que a mi em sorprèn són els preus d’aquí i com la gent hi pot viure.

En fi, per tot això que acabo de dir i per altres qüestions més que hi vulgueu afegir, no és per casualitat que fins i tot a través d’Internet es pugui sentir com palpita la vida dels Catalans a Berlín.

Wilmersdorf & Kreuzberg, Berlín 2005

Oranienstrasse

M’agradaria retardar l’acció i parlar-vos de les meves vivències a Berlín abans que Busna hi vingués un cop acabat el curs. M’allotjava al barri de Wilmersdorf, a casa d’uns immigrants xilens, músics, amb una criatura, ella és cantant clàssica, amb coneguts a la Filharmònica de Berlín, molt maca, amb cabells rossencs i llargs i amb una veu preciosa; ell un idealista somiatruites, em va semblar. La criatura lletja, semblant al pare. Era la primera vegada que m’estava a Wilmersdorf, gairebé sempre que havia estat a la ciutat m’havia allotjat a Schöneberg, sempre a la banda oest, a prop de la Nollendorfplatz. 

Conec Mitte, el Tiergarten, Charlottenburg, Neukölln, Prenzlauer Berg, Friedrichshain,... i, tot i que també el coneixia, amb un grup d’alumnes del curs el primer dia a la tarda vam fer una visita, una espècie de gimcana, al barri de Kreuzberg. Kreuzberg és l’anomenat barri turc de la ciutat. Vam agafar el metro fins a l’estació de Görlitzer, Görlitzer Bahnhof, i vam enfilar l’Oranienstraße. L’Oranienstraße és un carrer ple de cafès, restaurants, botigues de qualsevol cosa, centres socials, culturals i d’exposicions... L’oficina electoral del partit Verd alemany no és gaire enfora i potser l’adjectiu que qualifica millor el barri sigui el d’”alternatiu”, és un barri diferent i variat, amb polítiques socials i d’habitatge d’esquerres i innovadores, on a més de turcs hi conflueix gent d’altres procedències, d’altres països, cultures, religions i llengües. És un carrer comercial, del petit comerç, res a veure amb el capitalisme de la Kurfürstendamm, de la Ku’Damm, l’avinguda de les marques de roba, perfums i joies, dels grans centres comercials, dels cafès i dels teatres burgesos... A Kreuzberg no n’hi ha, de burgesos, les botigues de roba i les llibreries són de segona mà. Els cafès són plens de gent diversa, jove, inquieta, emprenedora, amb projectes, i que ha decidit prendre una cervesa i disfrutar dels amics, del carrer i de la vida. L’ambient és meridional, gairebé hi ha més vida al carrer allà que no als carrers de Palma, sobretot en diumenge, quan a Berlín tothom queda per berenar al carrer, a qualsevol hora, fins a les cinc de la tarda si la nit anterior ha estat llarga i, si no, de bon matí a llegir el diari. Hi ha botigues de menjar i restaurants indis, turcs, xinesos, italians, japonesos, espanyols o llatinoamericans, cubans... 

Entrem a una llibreria i al fons hi ha una galeria amb una exposició sobre hermafrodites, gent amb doble sexe. Continuem i entrem a la seu d’un grup religiós, els alevites, i un company del grup que és de l’Iran, de nom Amir, els demana sobre la seva procedència religiosa, si són sumites o bé xiïtes, crec recordar. Un dels alevites era bell.  A Kreuzberg sí, que la llengua franca és l’alemany, és la llengua de comunicació entre uns i altres i en el fons nosaltres cinc procedim del Canadà, de Portugal, de Dinamarca, de l’Iran i jo d’aquí, i parlem amb un alevita en alemany. 

Prosseguim la nostra ruta i descobrim petges del mur de Berlín a l’asfalt del carrer: dues línies de llambordes que ressegueixen el traçat del mur. Kreuzberg va restar a la banda oest de la ciutat, a la zona d’ocupació americana, i limitava amb Mitte, zona d’ocupació soviètica, a la Friedrichstraße, al Check Point Charly, avui en dia ple de turistes i de botigues de souvenirs, trossos de mur, samarretes amb la falç i el martell i coses per l’estil. En algun moment del recorregut ens vam aturar a fer un Dönner Kebab, després vam continuar l’itinerari fins a un dels canals, a les voreres dels quals al matí els turcs hi fan mercat. La gent del barri passeja per les ribes del canal, infants venen joguines, revistes, vídeos i altres objectes atrotinats damunt dels ponts. Passejant descobrírem una sinagoga, havíem passat per l’església catòlica de Sant Miquel i també havíem reparat en l’existència de mesquites. Jo recordava aquell canal, d’haver-hi passejat per la riba un matí assolellat de mercat amb en Jordi durant el nostre primer viatge a Berlín.