Comenius Let's Travel! París, 2011

El Ramis ha fet el seu segon viatge previst en el projecte Comenius, subvencionat per la Comissió Europea i coordinat pel centre maonès: “Anem de viatge! El turisme, un altre camí per aprendre”.  Al Lyceé Colbert de París, l’escola amfitriona, s’han trobat alumnes i professors provinents de quatre escoles situades a quatre dels set països que participen en el projecte.  En total a la trobada de París hi han assistit 21 alumnes i 14 professors italians, portuguesos, turcs i menorquins.  El viatge s’ha realitzat del diumenge dia 30 de gener al divendres dia 4 de febrer, una setmana laboral que ha consistit en escola i turisme.

El Lyceé Colbert és situat al nord-est de París, al desè “arrondissement” –districte-, entre dues estacions de tren, Gare du Nord i Gare de l’Est, una barriada multicultural poblada per força immigrants procedents, sobretot, de l’Àfrica del Nord, però també de països de l’est d’Europa, de la Xina i de l’Índia.  L’escola, la formen sis-cents estudiants de Batxillerat, repartits en vint-i-dues classes, i una seixantena de professors.

Els vint-i-un alumnes van ser acollits en famílies tot d’una d’arribar successivament a l’escola el fosquet del diumenge.  Els quatre alumnes i tres professors menorquins havíem arribat, via Barcelona, a l’aeroport Charles de Gaulle i havíem estat rebuts pel professor d’Educació Física francès amb una furgoneta.  En arribar al liceu vam conèixer la coordinadora francesa del Projecte a París i professora d’anglès.  Aquell vespre hi havia també els alumnes, els pares, els professors i la Direcció de l’escola amfitriona rebent-nos a tots plegats. 

L’endemà dilluns vam berenar a l’escola.  Hi era també la Direcció del centre, algunes autoritats educatives i la ràdio.  L’institut maonès participa durant els dos anys que dura el projecte a la ràdio de les escoles de París, Radio Clype.  Després del berenar i d’haver-nos mostrat el centre –un edifici del XIX dedicat a al ministre Colbert de Lluís XIV- vam escoltar en una aula el primer dels quatre programes de ràdio que volem realitzar.  En aquesta ocasió alumnes i professors dels set països hem contribuït a realitzar un programa sobre llocs d’interès turístic del poble, la ciutat o la regió de procedència.  En el cas de Menorca: cinc indrets de l’illa que els alumnes han cregut interessant de fer conèixer i visitar, intercalats al programa per versions de cançons menorquines de Cris Juanico.  Els alumnes han presentat els seus llocs favorits: el castell de Sant Felip, Favàritx, Son Bou, l’illa de l’Aire...

Aquest primer dia i l’endemà dimarts vam dinar al menjador de l’escola, el dijous i el divendres de pícnic.  Després de dinar la professora francesa d’espanyol ens tenia preparada una gimcana pel desè districte.  Era la primera activitat que empreníem junts trenta-cinc alumnes i professors estrangers a la ciutat.  La gimcana va acabar a la “mairie” del districte.  A l’ajuntament ens van rebre la tinent de batlle i el regidor d’educació, cultura i esports.

El segon dia, dimarts, els alumnes tenien partit de voleibol i els professors primera sessió de treball.  L’equip menorquí va quedar segon després del turc guanyador.  El francès amfitrió, l’últim.  Els professors parlaven a l’aula sobre les diverses activitats del projecte i del seu procés de realització: la germinació de les plantes al jardí de Portugal, el calendari “Let’s travel 2012” coordinat per l’escola italiana, el Bloc menorquí del projecte, els Blocs de Llengües Estrangeres (anglès, francès, alemany, espanyol), l’intercanvi de correus electrònics entre els alumnes a través de la plataforma eTwinning, etc. etc.  Es va parlar de la realització del vídeo sobre ecoturisme, amb participació francesa, portuguesa i menorquina (presentació d’un tram del Camí de Cavalls).  Eren a París el professor de Ciències Naturals del Departament d’Orientació i dos alumnes de 4rt d’ESO.  Després de dinar de cuixa de pollastre amb patates fregides i pastanaga bullida, vam fer la nostra primera visita turística conjunta: Montmartre i crêpes a la Place du Tertre.  Després de la vista del capvespre alumnes visitants es continuaven coneixent amb als amfitrions, en anglès, en francès o en espanyol, i sopaven a casa de les famílies on s’hostatjaven.  El sopar dels professors va ser en un restaurant, seguit de “soirée cabaret”, al barri de Le Marais.  El sopar havia estat organitzat per l’”Intendant”, el secretari del Lyceé Colbert.

Dimecres després de berenar vam anar a la seu de Radio Clype, situada en un centre de Formació Professional.  S’hi fa Electricitat.  Arribar-hi amb metro va ser una mica una odissea, però ens vam organitzar bé per arribar sans i estalvis, escalonadament i a temps, a l’estudi, a fi de poder participar en una ronda d’entrevistes als membres dels països assistents.  En aquesta ocasió participaven en la entrevista radiofònica per part menorquina dos alumnes de Batxillerat i el professor de francès del Ramis, que parlaren de les seves impressions parisenques i com els alumnes se sentien acollits per les famílies franceses...  Al matí ens havien donat el pícnic per poder continuar amb la segona de les visites turístiques del viatge: vam entrar a Notre Dame i vam passejar pels carrers de la Sorbona i del Panteó.  Vam aturar-nos a fer un cafè en una plaça abans de tornar a agafar el metro cap a l’escola a fi d’acompanyar-hi els alumnes, que van sopar amb les famílies.  El sopar dels professors va ser a l’escola i va consistir en una degustació de formatges i vins francesos.  Hi va assistir la Directora del Lyceé, que va oferir xampany -etiquetat per a l’ocasió amb els distintius del centre i del Comenius- als assistents per brindar pel Projecte.

Si bé els matins dels darrers tres dies havíem estat ocupats, l’últim dia vam tenir l’oportunitat de fer de protagonistes turístics d’un dia a la ciutat de París: Torre Eiffel, una excursió en barca per Le Senne amb un dels Bateaux Mouches... –un dels pocs moments que va sortir el sol durant l’estada- i una visita de dues hores al Louvre per veure la Giocconda, Napoleó, el Rapte de les Sabines, Jacques Luis David, Delacroix, Miquel Àngel, Richelieu, Amor i Psique d’Antonio Canova, mòmies egípcies... L’últim vespre el vam celebrar pares, alumnes i professors tots junts a l’escola amb un sopar de comiat, la primera vegada que se celebrava una cosa així al Lyceé Colbert.  

http://www.menorca.info

Eivissa

Punta Galera, Eivissa
(Foto Giorgio Mrtnz)

Primera tempesta de setembre que ha refrescat l’atmosfera, desitjós que la llum groga definidora de contorns esborri el cel fumat de xafogor.

El cap de setmana passat, l’últim del mes d’agost, vam ser a Eivissa, de dissabte a dimarts, per primera vegada des que fa quinze anys hi vaig fer feina com a mestre a l’escola de Secundària de Sant Antoni de Portmany. Vaig viure a Sant Antoni, un poble desnaturalitzat per innumerables blocs de ciment hoteler i buit d’ànimes als mesos de tardor i hivern. Havíem llogat un pis amb n’Àlex, mestre també, i que coneixia des de Formentera feia tres cursos escolars.

Record tant Formentera com Eivissa a la tardor i a l’hivern amb bon temps majoritàriament, si més no millor que el que fa normalment a Menorca durant les mateixes estacions. D'on havia tret la bicicleta? I què se’n va fer? Durant el temps lliure pedalejava de vegades bona part de la banda dreta de la badia fins a un escà, em tombava a l’embarcador a llegir al sol, la mar plana, fins que un corb marí em distreia de la lectura on havia capbussat el bec. O bé enfilava el camí de Corona i girava a l’esquerra cap a Punta Galera, on també m’ajeia sensual a llegir sobre les penyes fins que, allí sí, apareixia, sexuat, el cos bru d’una altra ànima solitària en aquella hora del migdia. Ja fos lliure a la vora de l’aigua del port magne o damunt els plecs de sediments d’una nau pètria de la cala, ja fos estirat al llit de cel·la reclosa de l’apartament turístic -llogat extemporàniament a un parell de mestres inexperts-, girava les pàgines dels Buddenbrooks de Mann o les pàgines oblidades de les Confessions de Rousseau, llegia històries de conquestes i corsaris eivissencs i les reescrivia. Als dies de quietud hedonista succeïen altres dies d’ansietat erògena. Devia ser un d’aquests dies de clímax inquiet, accentuat per núvols grisos amenaçadors de pluja d’abril, que des de Sant Antoni vaig anar amb bicicleta a la platja de Es Cavallet mig travessant tota l’illa. En vaig tornar buit d’esma i fluix de cames. La bicicleta finalment la hi devia regalar a n’Àlex abans d’acomiadar-me de l’illa a finals de juny.

Punta Galera, Eivissa

Però abans que al juny acabés el curs escolar, la primavera havíem decidit viure-la a la ciutat d’Eivissa. Vam llogar un pis amb cert encant i balcó solejat a l’únic racó de la plaça del Mercat Vell, davant per davant de la porta de les murades de dalt Vil·la.

Quinze anys després d’aquella primavera de 1996 el cap de setmana passat tornava a ser a la plaça del mercat, aquesta vegada amb el meu company, després que haguéssim deixat les maletes a l’Hostal Marina. Havíem partit de Menorca a les onze del matí amb un vol directe i encara estava molt i molt gratament sorprès de la facilitat de plantar-nos a Eivissa amb tan poc espai de temps –feia quinze anys no hi havia vols directes entre les dues illes i l’intermedi de Son Sant Joan me les havia fet fer enfora en el meu record d’idees geogràfiques. Dissabte passat al migdia, abans de partir -aquesta vegada amb el bus 11- del carrer d’Isidor Macabich cap a la platja de Ses Salines per arribar a Es Cavallet, ens vam aturar a la farmàcia de prop de la plaça a fi de proveir-nos, entre altres productes, de Turvital, una beguda energètica de pròpia fabricació farmacèutica.

Me n’havia oblidat del tot, de l’existència del Turvital, fins que una amiga del mercat de Maó, a qui vaig comentar que anàvem a fer uns quants dies a l’illa pitiüsa, me’n va fer revenir el record. Durant un sopar em va explicar que ella, probablement mentre jo vivia a Eivissa, o potser abans, distribuïa el producte a Menorca i que la marca Turvital li havia fet criar la mala fama, entre amistats i altres enveges, de provocar-li una activitat sexual amb frenesí i sense fre i mesura.

Després d’anar a la farmàcia vam anar al forn de Can Vadell, amb el desig de tornar a provar el millor flaó d’Eivissa. Com no gaires llocs de l’illa que la seva gairebé impossible existència ha fet esdevenir pintorescos, el forn de Can Vadell encara es manté viu. Vaig afegir al dolç dues magdalenes eivissenques, amb força calories d’ametlla. Allà mateix al forn ens van fer un parell de panets de serrano per menjar-nos-els abans d’anar a la platja. Després de la madona de l’estanc entre l’hostal i el mercat, a Can Vadell va ser la segona vegada que aquell primer dia sentia parlar pagès, el nom que els evissencs usaven –usen?- per anomenar el seu català.

(Walter Bejamin a Eivissa)

"Cruising books, crossing bats"

Al claustre del Carme, a l'hospital Mateu Orfila i a l'Escola d'Adults del carrer Sant Joan d'aquí de Maó hi han posat prestatgeries perquè la gent hi pugui dipositar els llibres que li fan nosa. La idea és que qualsevol altre els pugui agafar, els pugui llegir i que després els torni a deixar perquè puguin ser llegits per altra gent. Jo hi he trobat petites joies que no pens retornar i a canvi intent despendre'm d'algun altre exemplar, la qual cosa tampoc no em resulta gens fàcil...

El sistema, que en realitat no és menorquí sinó universal, també compta amb un procediment informatitzat: el propietari que es desprèn del llibre li pot posar una etiqueta amb el nom i el lloc d’origen i pot registrar-lo en una pàgina d'Internet. En aquesta mateixa pàgina el següent lector pot anotar el lloc on l’ha tornat a deixar després de llegir-lo. D'aquesta manera hom pot saber quin recorregut geogràfic fa el seu llibre arreu del món. M’he explicat bé?

Més que no fer cruising pels jardins de Monjuïc o per quartos foscos d'arreu, es tracta d'un llibre viatger que s’entrecreua amb d'altres. En realitat el sistema no es diu “cruising books”, sinó "book crossing" (www.bookcrossing.com). I de fet m'estranyaria moltíssim que entre tanta cucaina lectora no se n'hagués sentit a parlar...

I ara un petit apunt més sobre llibres, animals i pensaments. De la meva visita al palau reial de Mafra de Portugal em van interessar sobretot dues coses: l'orientació sexual del rei i la seva magnífica biblioteca. Resulta que com a antídot contra els ratolins a fi que no hi roseguin els volums, hi mantenen la penombra i hi deixen volar rates pinyades que se'ls cruspeixen. No sé si a Transilvània deuen fer el mateix ni si us pot servir com a remei per a un futur ja no tant imprevisible... En relació als ratolins passavolants de la cuina de sa sínia des cuc havia pensat armar més tost la versió domèstica d’un moix.

I a qui pugui interessar que sàpiga que tornam a tenir notícies de na Nanda, la granoteta màgica. La qüestió és que estàvem una mica tristos perquè feia un parell de dies que no apareixia i ens pensàvem que qualque altre antídot animal no l’hagués intimidada. Però ahir la vam tornar a veure al caire de la paret. Si és el cas que qualcú no l’hagués feta fugir atemorida, ara només cal que torni a agafar una mica de confiança.

Narcís a Prenzlauer Berg

He perdut el compte dels meus viatges a Berlín. Després del viatge a Roma al gener, la capital alemanya va ser la segona destinació de l’any al febrer. Hi vaig tornar al març, al juliol i hi torno ara al desembre. De vegades em vénen ganes d’asseure’m i recapitular. Molts dels viatges els podré reconstruir a partir d’aquest bloc mateix. Crec que el primer va ser al 1996, ara fa gairebé quinze anys tornant de Dresde, i la ciutat ha canviat força des de llavors. Hi ha alguna ciutat europea que hagi canviat tant de fesomia com Berlín en els darrers vint anys? Pregunta cursi: hi ha alguna ciutat europea que m’hagi desbaratat tant els bàtecs del cor? Hi ha alguna ciutat europea o no que porti tants noms? Jordi, Tòfol, Thomas, Lubos, Dirk i punt.

El viatge de finals de febrer també ha esdevingut un clàssic dels meus tours geogràfics, però enguany probablement no serà a Berlín. Tinc reservat el vol a Barcelona, però aquesta vegada només a fi d’enllaçar amb una altra destinació –i això em sona a la locució que em porta en autobús de l’aeroport a casa-, probablement Londres.

Però com que m’he proposat resseguir els viatges del 2010, ara li toca efectivament una altra vegada a Berlín, destí del meu segon viatge d’enguany. Hi vaig arribar de nit. Havia reservat bed & breakfast al barri de Prenzlauer Berg, molt a prop de l’U-Bahn Eberswalder Straβe. Puc recomanar fervorosament l’habitació del pis on em vaig allotjar, no només atesa l’amabilitat dels amfitrions, sinó també per la situació. Havia arribat a l’aeroport de Schönefeld i l’S-Bahn em va portar gairebé directament a l’estació de Schönhauser Alle. Hi vaig fer quatre nits, l’última memorable, com sol passar sempre. El berenar no era inclòs.

Llàstima que la memorabilitat de l’última nit no pugui ser detallada aquí, en aquest lloc tan obert! De vegades penso que això d’escriure en un bloc com aquest es contradiu amb l’ànsia de fer públic l’íntim universal. Tampoc s’hi adiu la crònica. En qualsevol cas: allò que parlàvem dels batecs en realitat no gens cursis del cor que ressonen fins a aquests moments...

Un dels llocs comuns d’aquells dies a Berlín va ser un forn d’una cantonada de –crec recordar- la Kollwitzstraβe, que m’havien recomanat els meus amfitrions. Hi anava a berenar. Perquè un forn a Berlín no només és un forn: també és un cafè. Hi demanava la meva baguette diària de salmó i el meu caffe latte, o dos, una barreja per a mi esplèndida de bon dematí. Sortia al fred diàfan de la terrassa, m’asseia a taula i em desplegava a la falda la manta arravada sobre la cadira. Després de berenar, una cigarreta deliciosa i la lectura transparent de Social Intelligence, neuropsicologia emocional de no sempre fàcil aplicació.

I en aquestes que el segon dia, dissabte dematí, va aparèixer Manfred, pintor bohemi i, és clar, excèntric, que es va acostar des de la taula del davant i, tot d’una, em va demanar la mà, i no precisament per llegir-me-la. Vaig respondre afirmativament i espontània a la seva requesta. El nostre matrimoni va durar bona part d’aquell matí i el dia següent, diumenge, que vam quedar per visitar la Gemälde Galerie del Kulturforum, on hi havia una exposició de dibuixos de Joshua Reynolds. L’exposició temporal va resultar minsa, però també és clar que no es desaprofita la proposta de visitar la millor pinacoteca berlinesa de la mà d’un pintor alemany que havia viscut l’Eivissa hippy i la Barcelona transvestida del seus millors temps, fugint dels grisos. Del museu vam retornar a Prenzlauer Berg i vam anar al Flohmarkt del Mauerpark dels diumenges. La nostra breu vida de parella sense consumació sexual va acabar menjant una currywurst i prenent una cervesa al mercat després d’haver resseguit les parades a la recerca d’una bossa de mà de dona vermella i explosiva, la bossa, que es requeria com a motiu simbòlic de la seva darrera exposició.

No estic en condicions d'explicar ara per què aquest post es titula "Narcís a Prenzlauer Berg".

Comenius Let's Travel!

Enllaç Let's Travel!

L’IES Joan Ramis i Ramis coordina a partir d’aquest curs i fins al 2012 un projecte educatiu del Programa d’Aprenentatge Permanent Comenius de la Comissió Europea. El títol en anglès del projecte és del tot explícit: “Let’s travel! Tourism, another way of learning”, que en català s’ha volgut traduir per “Anem de viatge! Turisme, un altre camí per aprendre”. A part de l’institut maonès, en el projecte hi participen escoles de sis països més: l’escola Kurt Tucholsky de Flensburg (Alemanya), el Liceu Colbert de París, l’Institut d’Instrucció Superior Orfini de Foligno (Umbria, Itàlia), l’Escola Pedro Ferreiro de Ferreira do Zêzere (Portugal), un institut de Silèsia (Polònia) i un altre d’Iskelderum (Turquia).

Un dels objectius del projecte és que tant els professors com els alumnes coneguin i donin a conèixer els pobles o les ciutats on estan situades les escoles des d’un punt de vista turístic (cultura, natura, esports, oci...). Es volen aprofitar les oportunitats que ofereix el turisme a l’hora de millorar el domini de les llengües estrangeres i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. Es pretén millorar també la capacitat de treballar en equip, de col·laborar i compartir experiències entre alumnes, professors i institucions educatives, ja sigui a l’hora d’aprendre, d’ensenyar o d’avaluar. Per últim es vol donar una nova perspectiva de la diversitat, les diferències i la varietat europea a l’hora d’integrar els països de la Unió.

A fi d’assolir aquests objectius durant els dos cursos del projecte alumnes i professors treballaran en tota una sèrie d’activitats conjuntes. Es crearà per exemple un bloc per a l’aprenentatge de llengües estrangeres (anglès, alemany, francès...), enfocat des del punt de vista del turisme i on es publicaran entre d’altres recursos de la xarxa i textos escrits pels alumnes. Des de París s’emetrà un programa de ràdio per a viatgers amb informacions i música dels set països participants en el projecte. Es realitzarà un reportatge sobre ecoturisme a les diferents regions, en el qual l’institut maonès donarà a conèixer el Camí de Cavalls. Es farà un jardí a Portugal amb plantes provinents de tots set països (verdures, flors, plantes aromàtiques...). Des de Portugal es coordinarà també l’elaboració i la publicació d’un llibre de plantes “Plants travel around Europe”. S’elaborarà un dossier amb informacions útils per a viatgers, tot comparant preus entre els diferents països. Es confeccionarà un joc interactiu: “Who wants to be a traveller?” Es dissenyarà un almanac per al 2012 amb un calendari de festes populars de les diferents regions. Es posarà en contacte els alumnes via email a fi que escriguin sobre ells mateixos i intercanviïn informacions rellevants des del punt de vista turístic. A hores d’ara s’ha creat ja el bloc del projecte, que també coordina el nostre institut i que es pot visitar a través de l'enllaç de més amunt.

A l’IES Joan Ramis i Ramis participen en el projecte setze professors i devers tres-cents cinquanta alumnes repartits entre diferents nivells, grups i assignatures. Els setze professors que hi col·laboren pertanyen als departaments de Ciències Naturals, Ciències Socials, Informàtica, Orientació, Educació Plàstica i Visual, Informàtica, Física i Química, Llengua i Literatura Espanyola, Llengües Clàssiques i Llengües Estrangeres.

Les activitats del projecte es distribueixen segons cursos i nivells i atenent al currículum de les assignatures. Així per exemple, a l’assignatura de Pàstica i Visual els alumnes de 1r d’ESO realitzaran entre d’altres un Cartell Comenius. Els alumnes de 4t d’ESO participaran activament en el projecte des de vàries matèries: també a classe de Plàstica dissenyaran dues pàgines del calendari coordinat per Itàlia, una dedicada a la diada de Sant Jordi del mes d’abril i una altra d’inspiració turística. D’altra banda alumnes d’aquest nivell participaran també en la creació del jardí de Portugal i en la realització del llibre de plantes des de l’assignatura de Ciències Naturals. L’aula 16 de 4t d’ESO esdevindrà Aula Comenius amb la col·laboració de la professora de Ciències Socials. El grup de 4t E, amb alumnes de diversificació, realitzaran el vídeo sobre la ruta ecoturística del Camí de Cavalls. En motiu d’això, el professor d’Orientació i el de francès i quatre alumnes viatjaran a principis de febrer a París, ja que tant el vídeo com el programa de ràdio es coordinen des de l’institut francès. Atenent al fet que l’escola portuguesa coordina la realització del llibre de plantes, quatre o cinc alumnes de 4t d’ESO visitaran, acompanyats de la professora de Ciències Naturals, Ferreira do Zêzere, on al maig se celebrarà una trobada d’alumnes i professors provinents dels set països del projecte. D’altra banda, alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat s’intercanviaran emails amb els alumnes de les altres escoles des de les assignatures d’anglès, francès, alemany, etc. i col·laboraran amb les seves aportacions en el bloc de llengües estrangeres.

Al marge de les mobilitats esmentades d’aquest curs a França i a Portugal, durant el curs escolar 2011-2012 el Ramis també viatjarà a Turquia, on l’octubre de 2011 se celebrarà una altra trobada d’alumnes i professors provinents de tots els països del projecte i on possiblement s’imprimirà el calendari. El viatge a Itàlia tant pot ser durant el mes d’abril de 2011 com el de 2012. Els alumnes hi viatjaran acompanyats de professors de Plàstica i Visual, de Ciències Socials i/o de Llengües estrangeres. El projecte educatiu europeu del centre preveu que es realitzin entre vint-i-quatre i vint-i-vuit mobilitats en total. També hi ha l’oportunitat de visitar l’escola polonesa.

Durant la segona setmana del mes de maig de 2012 el Ramis organitzarà l’última trobada de treball a Menorca, on el projecte serà finalment avaluat per professors dels set països participants i on se celebrarà el final del projecte amb la realització d’un programa d’activitats a l’escola, visites turístico-culturals, ecoturístiques i lúdiques i activitats d’oci a Maó i a l’illa.

A nivell europeu el projecte Comenius “Let’s travel! Tourism, another way of learning”, en el qual hi participen un miler d’alumnes i un centenar de professors, està subvencionat per la Comissió Europea amb 141.000€, que es destinen a un mínim de 168 mobilitats en total, a l’organització de les trobades i a la realització de les activitats.

Bülent Ersoy

Aiguasalada, aquesta vida viatgera teva és tan intensa que costa de seguir... Amb aquesta entrada ja me'n faig una petita idea: Istambul, Gàlata i Pera... Jo també hauria de fer memòria del meu viatge a Istambul... Per cert, peccato: tinc el llibre de Juan Goytisolo "Estambul Otomano" de la mateixa col•lecció que el de Viena de Valverde... Bé, escola, veniu demà a sopar: confirma-m'ho. I dimecres al cine, què hi fan?

He hagut de cercar entre els meus apunts quan hi vaig anar jo, a Istambul: Setmana Santa de 1992, gairebé 18 anys. Que heavy!!!

Anem de viatge, 2010

Finalment he decidit no sortir avui vespre, quedar-me a casa que ha dit que passaria un amic... Mentrestant tinc una estona per viatjar. Me’n recordo que hi va haver una època de la meva vida, una temporada de bon temps per anar amb bicicleta, que sortia de casa i enfilava el camí des Migjorn, que com el seu nom indica és el poble del sud de Menorca. A Migjorn agafava el camí de terra del cementeri que arriba fins a la platja de Binigaus travessant tot el barranc. Deixava Sa Cova des Coloms a l’esquerra i passava per davant les cases de Binigaus Nou. Aleshores pensava en un escrit meu on a aquest paisatge menorquí de paret seca, ullastres, alzines, pins i el mar s’hi contraposés un paisatge urbà i frenètic, o un bulevard com el d’Unter den Linden al cor de Berlín, per exemple. Pensava en una combinació de natura i ciutat.

Enguany, l’any que ve... serà un any de viatges, i el futur sembla que també n’està ple. Deu ser una influència dels astres, aquesta projecció meva cap a altres llocs, qui sap si de Sagitari que tensa l’arc i amolla la fletxa cap a altres indrets fora de l’illa. Potser és el poder centrípet de l’illa a l’hivern, o el de la meva ànima a l’hivern. En resum: al meu viatge a Roma per cap d’any se n’hi han afegit tres més: dos viatges a Berlín, al febrer i al març, i un viatge a Nova York per Setmana Santa. Del darrer viatge que vaig fer, el de Bratislava, va sortir un projecte educatiu per a l’escola de Secundària on faig feina que es titula: “Let’s travel! Tourism: another way of learning”. Som els socis coordinadors d’una associació que de moment compta amb escoles de cinc països diferents; a part del nostre: Romania, Alemanya, Polònia i Portugal. Xipre, Finlàndia, Itàlia, Bulgària i el Regne Unit també s’hi han mostrat interessats. En fi, i ara sembla que algú pretén que fem una trobada per acabar d’enllestir el projecte, que seria aquí a Menorca o a Transilvània pel gener... Esteu visitant un bloc que es diu Gran Tour... He penjat aquí algunes fotos del viatge que vaig fer a Roma... quan? El gener del 2004 amb en Tòfol, per recordar-me’n i tornar a alguns mateixos llocs... La foto de l’entrada és de Víctor Carnuccio, a casa de qui m’allotjaré a Nova York.

* Finalment no vaig viatjar a Nova York, com tenia pensat.  És per això que he llevat la foto del fotógraf.  Si a qualcú li interessa aquí en teniu l'enllaç: Victor Carnuccio. De les fotos de Roma, només n'he conservat una: l'Al.legoria de la Història de Mengs a la Cambra dels Papirs del Vaticà.  En canvi sí que vaig visitar Alemanya, París, Portugal, Itàlia, Turquia i Polònia arrel del projecte escolar.

Diari vienès, febrer del 2009

Per segon curs consecutiu he organitzat un viatge a una ciutat de parla alemanya. L’any passat va ser Berlín, enguany ha estat Viena. Hi ha participat un total de setze alumnes i dos professors de llengua alemanya de l'Escola Oficial d'Idiomes de Maó. Atès que la majoria d’alumnat són professionals del sector turístic que a l’hivern –temporada baixa– gaudeixen de més temps lliure, el viatge s’ha fet al febrer, durant el cap de setmana de Carnaval, quan per una altra banda un altre grup representatiu de l’alumnat –alguns professors i alumnes de Secundària– tenien un parell de dies de vacances. Ha estat un viatge breu, però molt intens, amb moltes hores manllevades a la son...

També ha estat un viatge un pèl accidentat, des d’un bon principi. El dijous dia 19 de febrer, de bon matí, vam sortir de l’aeroport de Menorca amb un vol de la companyia Clickair. En principi no hi havia d’haver cap problema d’enllaços: arribàvem a Barcelona a les 10.05 hores del matí i el vol d’Airberlin cap a Viena, via Berlín, no sortia fins a les 13.35. Ja ens havíem fet a la idea que a l’anada faríem hores esperant a l’aeroport. Ho donàvem per descomptat. Tot d’una d’arribar, però, al panell de sortides vam veure que el nostre vol –l’únic en tot el panell– duia un retard de dues hores. Vam calcular: així i tot teníem prou temps... Bastava que a les 19:20 hores fóssim a la capital d’Alemanya per enllaçar amb el vol a Viena. Però qualcú es va témer que a l’aeroport de la capital alemanya hi havia caos, provocat per la neu, i que l’hora indicada no era en realitat la de la sortida de l’avió sinó l’hora en què se’ns tornaria a oferir més informació sobre l’hora que finalment partiria el nostre vol. Aleshores ja vam començar a posar-nos un pèl nerviosos i vam decidir sortir dels mòduls d’embarcament a fi de demanar més informació al quiosc d’Airberlin. Se’ns va dir que efectivament a Berlín hi havia caigut una nevada molt forta i que no se’ns podia garantir l’enllaç cap a Viena, que era millor que restéssim a Barcelona, que ens proporcionaven un hotel, i que prenguéssim el vol de l’endemà a les 12 del migdia. Vam refusar: agafar aquell vol representava perdre un dia més i, de dies, no ens en sobraven, ja que disposàvem solament de tres jornades senceres de visita a Viena. Vam assabentar-nos que el primer vol de l’endemà cap a la capital austríaca des de Berlín era a les 6.00 del matí, preferíem volar fins a la capital d’Alemanya, dormir-hi un parell d’hores i plantar-nos a Viena de bon matí. Vam arribar a Berlín a les 20.30 hores. Efectivament el vol de Viena ja havia partit. Se’ns va proporcionar nit en un hotel a prop de l’aeroport: Holiday Inn. Mentre que vam esperar el transfer que ens hi portés, mentre que vam arribar-hi i hi vam sopar, es va fer tard. Alguns se’n van anar a dormir que eren les dues de la matinada i ens havíem d’aixecar a les 4.30. Era la primera premonició que durant aquell viatge dormiríem ben poques hores.

Va nevar a Berlín i els camps eren també blancs des de la finestreta de l’avió mentre ens acostàvem a l’aeroport de Viena. Sense berenar però amb energia, a l’estació de tren de l’aeroport van resoldre una qüestió més: volíem comprar un tiquet per al transport públic que ens cobrís aquells tres dies. 13€ i escaig, no ho vam trobar gens car... Vam agafar l’S-Bahn. Només eren unes poques estacions fins a Saint Marx i des d’allà cinc minuts a peu fins a l’hotel, que era situat a mig camí entre l’aeroport i el centre de Viena, ideal. En sortir de l’estació el vent gelat vienès ens va tallar les primeres idees endormiscades del matí. Afortunadament ben aviat vam trobar el Gartenhotel Gabriel City. Quan la recepcionista iraniana va entendre la nostra bona voluntat de pagar la nit passada que no havíem pernoctat a l’hotel, va emplaçar-nos a deixar les maletes allà mateix al hall i que ens dirigíssim al menjador a berenar, un berenar certament –i necessàriament– copiós. Les habitacions, netes i polides, eren de tres i de quatre. Cadascú va pagar 100€ per les quatre nits. Qui havia dit que Viena era una ciutat cara? Plany general: Menorca ho és molt més.

Teníem concertada una visita als apartaments imperials del Hofburg a les 11.00 hores del matí. Vam prendre la línia 3 del metro -de l’U-Bahn– des de Schlachthausgasse fins a Herrengasse. Les primeres fotografies les vam fer al Burggarten. Després vam visitar la Prunksaal de la Biblioteca Nacional Austríaca. Novament afamats, vam demanar a les venedores de les entrades de la Biblioteca que ens recomanessin un restaurant per dinar al centre: Reinthaler’s Beisl, a la Dorotheergasse, una travessia del Graben. S’hi menja molt bé, cuina vienesa, i també és econòmic. Allà va començar el nostre periple gastronòmic: Gulaschsuppe, Wiener Schnitzel, Schweinebraten... Naturalment després de dinar, un bon cafè en un cafè típic vienès. Un dels alumnes, que havia estat vàries vegades a Viena i hi havia fet de guia turístic de visitants espanyols, ens va portar al tradicional Café Hawelka, lloc de trobada d’antany d’escriptors, artistes i intel·lectuals. Cafè, tortades i pastissos: Sachertorte, Apfelstrudel.... Ens ho mereixíem i hi vam fer una bona estona, al petit cafè, ple a rebentar, contemplant i fotografiant la clientela, pintoresca i nostrada.

Després del cafè, una passejada pel centre de la ciutat. Encara no havíem tingut temps d’acostar-nos a la catedral, l’Stephansdom. Per a la nit teníem planejat sopar en un Heuriger. Aquest és el nom d’aquest tipus de restaurant celler situat als afores de Viena i del vi blanc i novell que s’hi produeix i s’hi serveix. El primer vespre vam anar fins a Floridsdorf amb el tramvia: Weingut Helm, a la Stammersdorferstrasse. Als Heuriger no se serveix a taula, sinó que cadascú es demana allò que desitja a la barra bufet: porc i més porc, tot i que també xucrut, Knödel de pa i ensalades. I vi, molt de vi: Riesling. El Heuriger més memorable, però, va ser el de l’endemà. En tornar a ser al centre de Viena encara van voler allargar la nit i vam dirigir-nos al barri de marxa de la ciutat, al Bermuda Dreieck, es diu així: Triangle de les Bermudes, al costat del canal del Danubi. Ballaruca i rialles fin a... ben entrada la nit.

El dissabte va començar amb una visita al Palau de Belvedere, situat a prop de l’hotel, amb unes vistes nevades i increïbles sobre la ciutat. Ens vam embadalir contemplant pintures d’impressionistes francesos i de pintors vienesos de finals del segle XIX principis del XX: Kokoscha, Schiele i, com no, Gustav Klimt. El Bes. No debades l’Schloss Bevedere del príncep Eugeni de Savoia és avui la pinacoteca nacional austríaca. Hi vam estar una bona estona al museu, hores, ben bé fins a l’hora de dinar.

Vam dinar al Naschmarkt, al típic mercat del centre de la ciutat, a la Wienzeile, que surt de la Karlsplatz. Alguns vam engrescar-nos a comprar tota casta d’olives a les parades, i de verdures en vinagre: carbassons farcits de formatge, carxofes..., tomàtigues seques hidratades en oli, pa... Alguns ens vam asseure en un estand amb bancs defora i demanàrem vi negre per acompanyar la menjuca i combatre el fred. Mentrestant anàvem contemplant la vida al mercat aquell dissabte migdia. Després de dinar ens vam acabar de dispersar. Un petit grup es dirigí al carrer comercial de Mariahilfe i després féu la volta al Ring amb tramvia. Altres van preferir gaudir una altra vegada de l’ambient en els cafès.

El punt i l’hora de retrobada de tots plegats era l’Stephansdom a les 19.00 hores. Teníem la intenció de repetir en un altre Heuriger, aquest cop a Grinzing, un poblet situat també als afores de Viena. N’hi ha un darrere l’altre, però nosaltres cercàvem el Heuriger Reinprecht, que sabíem que hi havia música en viu: valsos i polques entre forquillada de rostit de porc i glop de vi blanc. En haver sopat, entre el vi i el fred de Viena que alegra i reviscola, anàvem prou carregats d’energia per repetir nit al Bermuda Dreieck, i vam tornar al mateix local del dia anterior, al Kaktus. Més ballaruca i més rialles! Però compte amb la cartera, al Bermuda Dreieck! Hi desapareixen objectes no exclusivament voladors i desmenteix la visió segura, civilitzada i europea de la Viena imperial!

Diumenge, el nostre darrer dia a Viena, va ser una jornada redona, contornada de neu. No va aturar de nevar, des del matí fins a la nit. Na Maria havia batut el rècord de poques hores sense dormir: després de fer una horeta al llit va voler afegir-se al grup que de bon matí va visitar Kahlenberg, un paisatge de vinya nevada amb vistes sobre la ciutat del Danubi. Els altres, no tan tan matiners, vam anar directament al Palau de Schönbrunn, on havíem quedat de trobar-nos tots plegats una altra volta. Vam fer l’Imperial Tour, sales i més sales d’un palau que l’emperadriu Maria Teresa, la filla del derrotat Carles VI a la Guerra de Successió espanyola, va convertir en temps de Pasqual Calbó en residència permanent dels emperadors, fins a l’època de Francesc Josep i Elisabet de Baviera, Sisí. Així de rebels com ella, un cop defora, als participants en el viatge no se’ns va acudir res millor que llençar-nos bolles de neu... i rebolcar-nos-hi.

Després de la visita a Schönbrunn el grup es va tornar a dividir segons afinitat d’interessos. Tot i el fred i el dia nevat, els més joves volien anar fins al Prater, el parc per excel·lència de Viena, i pujar a la sínia gegant a fi de tornar a elevar-se i girar sobre la ciutat. L’altre grup va tornar al centre amb l’U-Bahn. Al metro hi va pujar un captaire amb un acordió. Viena és la ciutat de la música, no és cert? I del ball! I com continuar animant la festa? Ja en teniu un parell del grup ballant a l’U-Bahn a ritme de pas doble i els viatgers vienesos o no contemplant-los atònits, i divertits. Al migdia vam decidir donar-nos el luxe de dinar en un dels cellers més concorreguts del centre de la ciutat, el tradicional Agustinerkeller: sopes calentes i un altre cop Schnitzel o Tafelspitz o Spanferkel o per variar costelletes de be... i vi blanc, és clar... i postres: tot tipus d’Strudel... Va ser l’àpat més car; així i tot de devers només 30€, pagats amb satisfacció per tot el que havíem engolit.

A fi de pair el dinar vam enfilar la Kärtnerstrasse avall en direcció al Ring. Vam aturar-nos a la botiga de l’Albertina. La visita a aquest museu va ser l’única activitat del programa que no vam tenir temps de fer, tot i que hi havia una exposició que de ben segur hagués valgut la pena: Monet bis Picasso. L’Albetina conserva una de les millors col·leccions de dibuixos d’arreu del món. L’activitat cultural d’aquell diumenge capvespre, però, començava a les 18.00 hores al Musikverein, la sala de concerts des d’on anualment es retransmet el concert de Cap d’Any. Havíem comprat les entrades per Internet i aquest n’era el programa: Elefantenzauber d’Erke Duit, Till Eugenspiegels lustige Streiche de Richard Strauss, l’Obertura de Carnaval de Dvořák, Elfenmarsch i Ein Tanz von Rüpeln de Mendelssohn Bartholdy i, finalment, com no, tres polques de Johann Strauss fill.

Després del concert, el grup del Prater, que no havia dinat gaire, va repetir al restaurant Reinthaler’s Beisl del primer dia. L’altre grup va decidir fer la penúltima visita al Café Central, fundat el 1860 al palau Ferstel, un altre dels centres de la vida intel·lectual vienesa de l’època. Tal vegada ens ho pensàvem, que hi seuríem una estoneta i hi contemplaríem les innumerables voltes i columnes del cafè, però n’hi va haver que encara hi van acabar sopant, tot i que ara sí, quelcom més lleuger, o bé una altra sopeta o bé Hering, peix, la típica arengada marinada del nord d’Alemanya. El Café Central és a la Herrengasse, molt a prop de la parada de metro de la línia 3, allà on divendres havia començat la nostra visita, i des d’allà fins a l’hotel només hi havia sis estacions. Qui pensi que aquí es va acabar tot, va ben errat. Alguns férem cara d’incrèduls quan algú encara va proposar celebrar el nostre comiat de Viena en un bar de barriada que hi havia ben bé al costat de l’hotel: Simon es deia... De fet, la divisa d’aquest viatge havia estat “sempre més”, “immer mehr”.

Excursió al Chiemsee

Diumenge dia 17 d’agost el grup de Munic vam fer una excursió al Chiemsee, al llac més gran de Baviera, “das bayerische Meer”, la mar bavaresa, com l’anomenen ells. El punt de trobada era l’Ostbahnhof a les nou menys vint del matí, el tren sortia a menys cinc cap a Prien i el trajecte no arribava a l’hora de viatge.

El recorregut em començava a ser prou familiar: al 1991 havia fet el meu primer curs de llengua alemanya al Goethe Institut de Prien am Chiemsee, una petita ciutat de la vora del llac. Aleshores tenia vint-i-quatre anys. D’altra banda, el pont de la Immaculada d’ara fa dos anys, del 2006, amb trenta-nou, vaig passar-lo a Munic. El dissabte al vespre havia quedat amb Franzi per passar la nit amb ell a la petita ciutat bavaresa on viu, no gaire enforma de la frontera amb Àustria: Traunstein. De fet, a Franzi, l’havia conegut gairebé mig anys abans una nit encara d’hivern a Salzburg.

A través de la finestra del tren es veien pobles i paisatges. Després de varis dies de pluja, aquell dia va fer un molt bon dia solejat. Beatrix, una de les professores, ens va assenyalar el Welndelstein, una muntanya de 1838 metres d’alçada dels Alps bavaresos, amb observatori meteorològic. Feia un parell de dies que n’havíem vist imatges rodades del cim en una pel·lícula bavaresa de cinc estrelles: “Wer früher stirbt ist länger tot”. Ens aproximàvem a Rosenheim. No m’hi he aturat mai en aquesta ciutat, però en certa manera és centre de vivències personals i també fílmiques. Em recordava d’una altra pel·lícula, “Out of Rosenheim”, amb Marianne Sagebrecht, un film que a l’estranger es va traduir per “Bagdad Café”.

Benvinguts al Chiemsee, país de vacances: „Grüβ Gott im Urlaubsland Chiemsee“. Érem a Prien que faltaven deu minuts per a les deu, i vint minuts més tard preníem el tren de Sóller. No era, evidentment, el tren de Sóller, ni ens hi dirigíem, però el tren era semblant, tot i que pintat tot de color verd. Margret, l’altra professora, va confirmar la meva impressió: a Mallorca hi ha un tren que s’hi assembla, el tren de Sóller, no és ver? –em va preguntar en alemany. Aleshores vaig fer altres associacions: la Mallorca en temps de l’Arxiduc Lluís Salvador; Elisabet d’Àustria, Sissi, a bord del seu iot Miramar arribant a l’illa, l’ascendència bavaresa de l’Emperadriu, el seu cosí Lluís II de Baviera...
 

El nostre següent mitjà de transport: el vaixell de vapor, el Dampfer Josef. Sortida a les deu i mitja. Pugem a la coberta de dalt, fa sol i es pot contemplar el paisatge d’aigua dolça i els Alps al fons. Altres embarcacions esportives i diumengeres agafen l’aire que bufa i naveguen amunt i avall. El nostre destí és la Herreninsel, una de les illes del llac. Hi desembarcam a les onze menys deu. Des del moll surt un camí que a través del bosc duu fins al palau reial: Herrenchiemsee. L’havia fet construir el rei de faula, el “Märchenkönig”, Lluís II. Al jardí afrancesat hi brollen fonts mitològiques: Fama i Fortuna. Hi ha una munió de visitants.

Lluís II de Baviera, Wittelsbach, a qui s’ha titllat i es titlla encara de boig pel despropòsit de la seva dèria constructora de palaus inútils, exclusivament representatius de l’art per l’art i la filigrana per la filigrana, de decorats teatrals de pedra, de temples de la fama, havia fet aixecar aquell “Tempel des Ruhmes” en honor al rei Lluís XIV de França, “le Roi Soliel”, el Versalles bavarès. En un temple hom no s’hi sent com a casa: Lluís II només hi va pernoctar durant noranta nits, res a veure amb el palau íntim de Sans Souci que Frederic II de Prússia havia fet construir més d’un segle abans a Potsdam. El castell de Neuschwanstein, el castell amb què es va inspirar Disney, també el va fer erigir Lluís II. Tan l'un palau com l'altre han esdevingut atraccions turístiques de Baviera.

Munic, Baviera

Se sent repicar de tambors. Fa un moment han passat pel meu carrer gegants i capgrossos, són les festes de Gràcia. Mentrestant intento resseguir el fil del passat bavarès. Baviera: un altre món, una altra tradició. Pretenc recórrer les meves estacions en aquesta regió, en aquest Bundesland de la República Federal d’Alemanya. Si algú es demana què hi faig aquí, tancat a casa, mentre a fora se celebra la festa, li diré senzillament que no en tinc cap ganes de cavalls, de pomada ni de terra a les sabates. La meva intenció és fer un repàs breu a aquesta geografia meva, agafar més tard el llibre i la tovallola i anar a fer un bany al mar abans de dinar. El meu propòsit es concreta ara de la manera que segueix.

Fa gairebé disset anys vaig visitar per primera vegada Baviera, era el mes d’octubre de 1991 i el segon cop que visitava Alemanya. Era a punt de complir vint-i-quatre anys. Durant el curs anterior m’havia presentat a un concurs d’expressió oral a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes, a Barcelona, i arrel d’això el Goethe Institut d’aquesta ciutat m’havia concedit una beca per fer un curs de llengua a Alemanya, concretament a Prien am Chiemsee. Prien era el nom d’una petita ciutat de Baviera al costat d’un llac, el Chiemsee, conegut com la mar de Baviera, el llac més gran del Land. Recordo una sortida en vaixell de vapor pel llac. Tot i que les vam poder veure des del barco, durant aquell viatge no vam desembarcar a cap de les dues illes més conegudes: la Herreninsel i la Fraueninsel. A la primera Lluís II de Baviera hi havia fet construir un palau d’imitació versallesca. Era també la primera vegada que sentia parlar d’aquest rei, del Märchenkönig, del rei de faula. En el transcurs d’aquella estada vam visitar un altre dels seus castells, Neuschwanstein. Al Goethe Institut de Prien vaig obtenir la meva primera titulació a Alemanya, el nivell intermedi (MSP, Mittelstufeprüfung).

Sis anys més tard, als vint-i-nou anys, vaig visitar Baviera per segona vegada, també va ser arran de l’assistència a un curs de llengua al Goethe, aquesta vegada a la petita ciutat de Murnau; aquest cop a través d’una de les beques que concedeix anualment la Conselleria d’Educació del Govern Balear juntament amb l’Institut Alemany. Va ser a Murnau durant aquell mes d’agost que vaig començar a interessar-me per l’Expressionisme alemany, ja que la ciutat havia estat un dels nuclis d’un dels seus moviments principals: Der Blaue Reiter, El Cavaller Blau: Gabriele Münter, Wassily Kandinsky, Franz Marc... També recordo que a Murnau vaig llegir Italienische Nacht, d’Ödön von Horvath, que durant els anys 30 havia viscut a la ciutat mentre es rebel·lava contra l’ascens del feixisme. A Murnau vaig obtenir la meva segona titulació: el nivell superior (OSP, Oberstufenprüfung).

D’aquest segon viatge en recordo també el darrer dia. Devíem haver acabat de berenar a l’hotel. Dic “devíem” perquè aquell any a Munic hi havia arribat i me’n tornava amb el meu company, que també havia fet un curs, a Rosenheim. Quan vam anar a pagar, al taulell de la recepció hi havia una televisió que en aquell moment informava de l’accident a París de Diana Spencer, Lady Di. Era el darrer dia d’agost.

La meva tercera visita a Baviera va ser ja a la capital, Munic. També hi vaig anar a fer un curs, aquest cop de didàctica de la llengua. Va ser durant les dues darreres setmanes del mes de juliol de 2003, ara fa cinc anys. Jo en tenia trenta-cinc. Tot i que ja hi havia estat durant uns dies durant les meves estades anteriors, aquella visita va representar gairebé la meva primera gran descoberta de la ciutat: el centre (Marienplatz, Sendlinger Tor, Viktuallienmarkt, Stachus...), els museus (la Alte i la Neue Pinakothek, el Lehnbachhaus), el parc (l’Englischer Garten) i el riu, l’Isar. Un cap de setmana vam fer una sortida al Starnberger See, on Elisabeth d’Àustria, Sissí, havia passat molts estius de la seva infantesa i primera joventut i on van trobar ofegat el seu cosí Lluís II. A l'Starnberger See vam visitar el Buchheim Museum, que alberga una col·lecció important de pintura expressionista.

Vaig tornar a anar a Munic durant el pont de la Constitució de 2006 i algunes de les coses que hi vaig fer durant aquella estada les vaig narrar en un parell d’entrades d’aquest mateix bloc. La meva sisena i última visita a la capital de Baviera ha estat durant els darrers quinze dies d’aquest mes d’agost. He tornat a navegar pel Chiemsee disset anys més tard, però tant l’Institut Alemany de Prien com el de Murnau ja no existeixen. La política lingüística dels darrers anys del Goethe ha consistit a fer tancar moltes de les seves seus situades a petites ciutats de l’Alemanya de l’oest, i de l’Europa occidental en general. L’Institut pretén expandir-se als països de l’est.

Aquesta meva darrera experiència a Munic serà matèria d’alguns dels meus pròxims escrits. Ara, mentre s’està celebrant el jaleo a Maó, me’n vaig a refrescar-me a la mar.

Dilek Güngör

El divendres dia 17 d’agost al vespre el grup de professors del curs de literatura alemanya vam anar al Buchhändlerkeller, al Celler del Llibreter, perquè l’Institut Alemany hi havia organitzat una lectura literària. 

Vaig davallar del metro a l’estació d’Ernst-Reuter-Platz, al barri berlinès de Charlottenburg, a la part oest de la ciutat. La barriada, d’una netedat burgesa, era també tranquil·la en aquella horabaixa. Els carrers m’eren molt familiars, i vaig poder precisar que hi devia haver passejat durant alguna de les meves visites a la ciutat, acompanyat aleshores del meu amic Jordi. 

Tot d’una vaig trobar la Carmerstrasse 1 i el celler, que en realitat no n’era cap, de celler: a la presentació de l’acte literari, durant la qual se’ns va fer un repàs de l’activitat literària de Berlín, també se’ns va explicar que aquell centre havia pres el nom de l’antic, el qual sí que efectivament s’havia trobat ubicat en una bodega. Però això va ser més tard, perquè quan vaig arribar jo, les portes de la planta baixa del Buchhändlerkeller eren obertes de bat a bat deixant entrar la fresca estiuenca del carrer i encara no havia arribat ningú. Bé, mentida, ningú de l’Institut, vull dir. Perquè dreta al portal hi havia una noia que parlava pel mòbil i que tot d’una vaig reconèixer, era l’autora del llibre: Dilek Güngör. 

Una al·lota jova, senzilla, amb el cabell negre, llarg, i embarassada. La darrera vegada que l’havia vista o bé no n’estava, d’embarassada, o encara no li havia crescut la panxa. Quan un dies abans se’ns havia fet la presentació del programa cultural d’aquelles dues setmanes, m’havia sorprès molt que aquella jove d'origen turc que jo havia vist a la televisió feia uns quants mesos fos justament l’autora del llibre del qual ella mateixa ens havia de fer la lectura aquell fosquest: Das Geheimnis meiner türkischen Grossmutter ("El secret de la meva àvia turca"). Ara mateix no podria dir quants mesos feia de l'emissió d’aquell programa televisiu. Havia estat a l’hivern i es tractava d’un Talk Show de la cadena rbb (Rundfunk Berlin Brandenburg), anomenat Der Palast. L’havia vist per satèl·lit des de la sala d’estar de casa meva.

Els meus companys del curs anaven arribant paulatinament a mesura que s’acostaven les vuit del vespre. Al centre hi havia una sala amb butaques d’escai reutilitzades d’algun mitjà de comunicació, d’antics autobusos o d’antics tramvies, no ho sabria dir. Ens vam anar asseient i mentrestant ens fèiem fotos de grup. Els nostres amfitrions alemanys també hi havien estat convidats, a aquella vetllada literària, i s’anaven fotografiant amb els seus hostes. Jo era assegut amb els meus, davant per davant de la porta del lavabo. Aleshores va aparèixer Dilek i es va asseure al costat nostre perquè en aquell moment els serveis eren ocupats. Aleshores vaig aprofitar per encetar conversa i vaig explicar a l’autora que l’havia vista per la televisió. 

Es va sorprendre molt que jo l’hagués vista des de Menorca, perquè considerava que la rbb era una cadena regional i minoritària. Desconeixia que totes les cadenes dels Bundesländer alemanys es reben de franc a través de l’Astra. Ara mateix em torn a indignar pel fet que al nostre país se’ns compliqui tant la vida als ciutadans a l’hora de poder veure una televisió de ca nostra mateix. Però això és una altra història. Seguint amb l’anterior, Dilek i jo vam coincidir amb la poca habilitat del moderador que aquell dia havia conduït la tertúlia on ella havia participat. Cap dels dos no havíem entès perquè després d’haver-la convidat hagués sabut aprofitar tan poc la seva presència. Gairebé no li havia fet cap pregunta a ella i s’havia centrat gairebé de forma exclusiva en els altres tres convidats. Dilek Güngör, que abans que escriptora és també periodista, diu que aquell dia es va haver de queixar.

Després de la presentació de l’acte, Güngör va llegir el primer capítol de la seva novel·la: la història d’una al·lota alemanya d’ascendència turca -segona generació-, a qui l’ha deixat el company sentimental i que poc a poc va prenent consciència de l’obligació moral de visitar la seva àvia, que representa que s’està morint, a Turquia. Malgrat les grans diferències generacionals la noia acaba descobrint sorpresa la saviesa afectiva d’una dona gran d’experiències emocionals i mancada, en el fons, de tota aquella càrrega cultural rància i tradicional de què els prejudicis de la noia de ciutat l'havien fet posseïdora.

Die Tageszeitung

"Avui vespre, Lola Blau" de Georg Kreisler

A més de les vuitanta hores en què va consistir el curs de literatura alemanya a Berlín, el Goethe Institut havia programat tot un seguit d’activitats culturals paral·leles que van tenir lloc als fosquets. Llevat de tres dels quinze dies i del dissabte 18 d’agost que vam tenir lliure tota la jornada, gairebé cada vespre vam assistir a alguna, diguem-ne, manifestació cultural: una vetllada de lectures literàries, una obra de teatre, una pel•lícula al cinema o la magnífica excursió del dimenge dia 19 a Buckow. El dijous dia 16 d’agost, per exemple, vam anar al teatre, a un teatre jueu, al Jüdisches Theater Bimah. Bimah vol dir escenari en hebreu. En aquest teatre s’escenifiquen majoritàriament peces d’autors jueus i nosaltres vam assistir a un musical anomenat Lola Blau, de Georg Kreisler.

Al matí i a l’aula el professor Gerold Ducke ens va introduir en la figura d’aquest escriptor, compositor i cabaretista nascut a Viena el 1922 i que, per tant, avui en dia compta amb vuitanta-cinc anys. 

Als setze es va haver d’exiliar amb la família i ho van fer als EEUU, a Hollywood, com molts altres ciutadans dels països germànics durant el III Reich. De tot d’una hi va treballar de professor de música, cant i piano, va fer arranjaments per a pel•lícules i va dirigir òperes i revistes musicals. 

Al 1942 va ser enviat per l’Exèrcit americà a Europa com a traductor i intèrpret, tot i que finalment es va dedicar sobretot a compondre musicals a fi d’entretenir les tropes americanes “de salvació”. En acabar la guerra va tornar a Hollywood i al cap d’un any de viure-hi es va voler instal•lar a Nova York amb la intenció de fer cabaret, d’escriure el text –en anglès, naturalment- i la música de les pròpies cançons. 

El seu estil era irònic, tragicòmic, d’humor negre i va tenir èxit, però solament en cercles reduïts. Per a la ràdio, la televisió i la indústria dels discs de vinil els seus textos eren excessivament macabres. Després de dedicar-se a cantar cançons més o menys picants tot acompanyant-se ell mateix al piano en un local nocturn de Nova York durant quatre anys, se’n va fartar i va decidir tornar a Europa. Un cop instal•lat a Viena va començar de nou amb les seves cançons d'aguda ironia, aquesta vegada en alemany, i tot d’una va tenir èxit: va poder treballar a la ràdio, a la televisió i va escriure comèdies musicals i peces de teatre. Heute Abend Lola Blau, el musical al qual vam assistir, és de 1971.

El Teatre Jueu Bimah és a Neuköln, un barri berlinès amb un alt percentatge de població musulmana, curiosament, turca. És un teatre de petites dimensions, fins i tot una mica decadent. La veritat és que mentre esperàvem al vestíbul se m'anaven esvaint les esperances que l’obra m’agradés. A més, tot i que en principi no em crec portador de gaires prejudicis al respecte i, de fet, fa temps que som conscient que bona part de la literatura alemanya que més m’agrada va ser escrita per jueus -Stefan Zweig, Elias Canetti, Lion Feuchtwanger...-, a més –deia- el fet que el teatre fos jueu em feia pensar en termes de rància connotació religiosa i marcadament tradicional. M’hagués passat el mateix si els adjectius aplicats al teatre haguessin estat catòlic, protestant o musulmà. 

I tanmateix en el fons tota aquesta cavil•lació sí que d’alguna manera devia denotar alguns prejudicis per part meva, perquè va resultar ser un musical fresc, irònic i satíric, tot i ser ambientat als anys trenta: Lola Blau és una jove artista jueva vienesa amb unes ganes boges de triomfar en el món de l’espectacle que, molt a desgrat de la seva càndida innocència -tot això a l'estil de la Sally Bowles de Goodbye to Berlin (1939)-, es veu obligada a abandonar els seus plans d’èxit i emigrar als EEUU, en aquest sentit, i en part, un alter ego del seu creador.

La cantant protagonista damunt l’escenari va resultar ser una madona germànica, amb una veu espectacular, grassona, gràcil i amb un poder interpretatiu i gestual elegantíssims, amb moviments estudiadíssims amb els escassos objectes: un parell de capells, una maleta de viatge, un boà... En resum, un espectacle per a lluïment d’una cantant cabaretista i d’un piano, filigranat i coent, no gens sentimental i moltíssim fi. En vam sortir tots encantats i també animats per la copa de vi negre israelià que ens havíem pres durant el descans.

En vam estar parlant durant dies, de l’espectacle. La professora egípcia que també participava com a alumna en el curs, musulmana, que cada dia apareixia a classe amb un mocador diferent i policrom pel cap, i que com l’artista també era un pèl grassona i jovial, deia que aquella nit hi havia somniat, amb el musical i la cabaretista. 

Jo mateix no podia deixar de pensar en La Clota, mentre veia l’obra, el grup menorquí de teatre que aquesta temporada ha aglutinat en escena cançons compostes, entre d’altres, per Kurt Weill, algunes extretes d’obres de Bertolt Brecht, i ja m’imaginava la cantant d’Estima’m una mica (encara que sigui mentida), Queralt Albinyana, protagonitzant el seu nou musical tot interpretant el paper de "die Lola". 

Tot i que la posada en escena del Bimah s’havia resolt de forma més tost austera, l’espectacle pot incorporar el cos d’altres personatges, o d’un mateix actor amb diferents rols, que allà solament feien presència en veu en off. En fi... tot això se m’acudia en una butaca de platea i també em bressolava el sentiment satisfet que tot plegat havia estat un gran encert d’organització: molt ben triada, la peça. 

I encara el penúltim dia de classe, el dijous dia 23, una setmana després, que havíem de dur a terme una activitat d’aula sobre qualsevol tema que haguéssim tractat durant el curs, vaig proposar formar un grup de treball amb l’objectiu de realitzar una activitat didàctica sobre una cançó de Kreisler (“Was für ein Ticker ist ein Politiker?”), una cançó sarcàstica que ironitza sobre la figura dels polítics i la seva classe.