Edmund White

Dedicat a David Vilaseca post mortem

Passejàvem per l’Oxford Street de Londres l’última setmana del mes d’agost. Anàvem de botigues perquè el meu company volia comprar-se roba. S’havia queixat que amb mi no es pot anar de compres, perquè no tinc paciència, i és veritat, em cansa mirar i emprovar-me roba. No és que no sigui presumit jo també, però això de la roba prefereixo solucionar-ho ràpidament i per això normalment entro a una d’aquestes botigues supermercat on agafes qualsevol drap per menys de vint euros sense haver-te’l d’assajar, tot i que el padàs en qüestió et resulti després car, atesa la pèssima qualitat.

Érem al carrer i anàvem passejant i de cop i volta vaig veure davant per davant de la porta oberta d’una llibreria una prestatgeria encapçalada pel rètol de “gay literature”. Ni fet aposta! O precisament, sí fet expressament perquè els passavolants la veiessin i entressin a comprar, com vaig fer jo, perquè com bé se sap en un negoci els productes no se solen disposar a la babalà. Aleshores em vaig dirigir ràpidament al prestatge i també ràpidament vaig agafar un parell de llibres, afortunadament ben disposats també, a fi que el meu company no perdés la paciència entre tant de llibre.

Els dos llibres que vaig emplomar al vol han estat lectures d’aquest final d’estiu principis de tardor a la platja de Menorca. Copsat de llambregada, el primer va ser “City boy” d’Edmund White. En ple estiu havia llegit “Hotel de Dream”, de l’autor americà, la història d’un escriptor malalt a les acaballes de la vida a finals del XIX, visitat per un petulant Henry James al Londres d’Òscar Wilde i a punt d’agafar un vaixell que l’havia de portar a un balneari de la Selva Negra a fi de curar-se de tuberculosi, estirat a l’intempèrie solejada d’una muntanya màgica. Atès per la seva dona, el delirant escriptor li dicta convalescent la coneixença que va fer d’un noi també malaltís que, arribat de l’Amèrica profunda, es maquilla, exerceix la prostitució i es deixa mantenir per un pare de família a Nova York. És un llibre que contraposa dos móns, l’irreal victorià i anglogermànic amb la cruesa quotidiana dels fons de Manhattan.

“City boy” és en realitat el tercer llibre que llegeixo de White. “Escorxat viu”, en català, va ser el primer, que havia començat fa anys i que vaig tornar a començar i acabar també ara fa uns mesos: “Skinned alive”, un llibre de narracions i de relacions... El noi ciutadà és White mateix, una autobiografia dels seus anys seixanta i setanta novaiorquesos, amb Stonewall com a epicentre d’un món de llibertat sexual acabat de descobrir, amb parèntesi californià, estada a Roma, anades i vingudes estiuenques a la Venècia de Peggi Guggenheim -cocktails al voltant de la piscina. 

White despulla de tal manera el seu cos musculat d’aquell temps i la seva eterna ànima crítica i literària que sembla que hagis passat la nit fent sexe amb ell, quan en realitat i a tot estirar només t’has adormit una estona damunt del seu sexe passiu, imprès a l'arena. En plena solana giren en les pàgines del teu cap enfebrat de coneixences personatges com ara la lèsbica i egocèntrica Susan Sonntag, l’estrany i indestriable Mapplethorpe en blanc i negre, el mig berlinès Christopher Isherwood amb la seva parella, per a qui ahir va cuinar, i l’acabat de llegir Gore Vidal, del qual és el segon llibre que vaig caçar al vol durant el nostre viatge a Londres: “The City and the Pillar”.

Stefan Zweig (1938 - 1942)

El 1938 va ser un any dur de trencament en la vida de Stefan Zweig: la mort de la mare i la separació de la seva primera dona Friderike en el terreny privat i en el públic, l’annexió d’Àustria a Alemanya, amb la consegüent pèrdua de validesa del seu passaport, i la cremada pública dels seus llibres a Salzburg, la ciutat on havia viscut i treballat al llarg de gairebé quinze anys. Arrel d’aquests fets l’autor es va veure deslligat del tot de molts dels vincles personals i econòmics que fins aleshores l’havien unit al seu país de naixença. Després d’un viatge amb Lotte a Portugal, Zweig va decidir tornar a embarcar-se cap a Amèrica, on va fer conferències a més d’una trentena ciutats.

Un cop novament a Londres, Zweig i Lotte van intentar redreçar les seves vides i es van casar el 1939 poc temps abans del començament de la guerra. Al juliol es van mudar a la petita ciutat anglesa de Bath, on l’escriptor va començar a escriure les seves memòries “El món d’ahir”. Al setembre va morir Freud a Londres i Zweig va dedicar-li les últimes paraules de comiat, “Worte am Sarge Siegmund Freud”.

Un cop obtinguda la ciutadania britànica el 1940 i a mesura que s’anaven sumant els èxits bèl·lics dels nacionalsocialistes, el matrimoni va decidir sol·licitar permís per sortir de la Gran Bretanya. Amb prou feines van poder obtenir un bitllet de tercera per poder embarcar-se novament en un vapor cap a Nova York. Tot fent-hi conferències, a Amèrica Zweig va viatjar per segon cop a l’Argentina i el Brasil. Quan va tornar a Nova York, agraït per la seva acollida al país sudamericà, va començar a escriure “Brasilien, das Land der Zukunft”. A la Universitat de Yale, a New Haven, Connecticut, Zweig va treballar durant els primers mesos de 1941 en la biografia d’Americo Vespucio.

Al mes d’agost de 1841 Zweig va decidir exiliar-se finalment al Brasil, a Petropolis, una petita ciutat a prop de Rio de Janeiro. Allà hi va publicar una de les seves obres de més èxit, “La novel·la d’escacs”. Sis mesos després d’arribar al país i cansats d’anys de pelegrinatge sense pàtria, el 22 de febrer de 1942, Stefan Zweig, aleshores a l’edat de seixanta anys, i la seva dona, disset més jove que ell, es van llevar la vida amb una sobredosi de pastilles Veronal contra l’insomni.

Gedenkdienst bei der Casa Stefan Zweig

Stefan Zweig (1934 - 1938)

Després de quinze anys de viure a Salzburg i de viatjar gairebé ininterrompudament per Europa propugnat per l’enteniment entre els pobles i fent lectures públiques de les seves obres, quan en feia tres que n’havia fet la cinquantena, Stefan Zweig va decidir traslladar-se a viure a Londres, al petit pis que hi havia llogat la tardor de 1933 uns mesos més tard que la policia feixista austríaca –la Heimwehr- escorcollés casa seva. La seva esposa Friderike, amb qui passava una forta crisi, va restar a Salzburg. A partir d’aleshores Zweig solament tornaria a Àustria per qüestions de feina en relació a l’edició de la seva obra. La seva biografia sobre Erasme de Rotterdam, “Triumph und Tragik des Erasmus von Rotterdam”, en la que intentava defensar la seva posició en contra del Nacionalsocialisme, a favor del seu humanisme pacifista així com la seva convicció cosmopolita, va aparèixer a l’editorial vienesa Reichner el 1934. L’òpera “Die schweigsame Frau” de Richard Strauss, el qual havia encarregat el llibret a Zweig, encara es va poder veure estrenada a Dresden el 1935, però va ser prohibida poc després arreu d’Alemanya. Finalment Zweig va acabar venent la seva casa de Salzburg el 1937 i es va separar de Friderike un any més tard.

Mentrestant a Londres Zweig hi va conèixer la jove immigrant Lotte Altman, que va esdevenir la seva secretària, i tots dos junts van encetar un viatge a Escòcia a fi de recollir material sobre Maria Estuard per a la nova biografia de l’escriptor, la qual va aparèixer el 1935. El 1936, quan s’anava fent cada vegada més palesa la seva condició d’exiliat, Zweig es va mudar a un pis més gran situat a la Hallam Street 49. A part de “Maria Stuart”, Zweig va escriure a Londres la seva biografia sobre Magallanes “Magellan, der Mann und seine Tat”. Durant aquests anys l’autor i conferenciant va fer també des de Londres les seves visites acostumades a França i a Suïssa i va tornar a creuar l’Atlàntic després de gairebé vint-i-cinc anys. Va fer conferències als EEUU, va viatjar per primer cop al Brasil i després va visitar l’Argentina, perquè hi havia estat convidat en ocasió de la celebració del congrés internacional del PEN Club.

Londres

Abans que Zweig se separés de la seva dona Friderike Zweig va viatjar per última vegada a Salzburg. Amb l’annexió d’Àustria el 13 de març de 1938 un dia després que les tropes alemanyes entressin al país, el seu passaport va perdre la seva validesa. A conseqüència d’això el retorn es va fer a partir d’aquell moment del tot impossible. Aquell 1938 també va morir la seva mare i els seus llibres van ser cremats públicament pels nazis a Salzburg.

Salzburg

Stefan Zweig (1919 - 1934)

Stefan i Friderike al jardí de Salzburg

A finals de març de 1919 Stefan Zweig va tornar a Àustria un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Ell i la seva companya Friderike von Winternitz havien viscut un any i mig a Zürich tot gaudint de la neutralitat del país i a partir d’aquell moment es van traslladar, juntament amb les dues filles d’ella, a viure a Salzburg, on feia tres anys Zweig s’havia comprat un petit palauet a la falda del puig dels Caputxins. Zweig i Friderike es van casar el 1920 a l’Ajuntament de Viena. Van viure junts a Salzburg durant quinze anys, fins gairebé un any més tard de la pujada de Hitler al poder, després que la casa fos escorcollada per la policia. 

Dels anys d’entreguerres a Salzburg n’és bona part de la seva producció. Hi va escriure la majoria de les seves famoses biografies: “Drei Meister” (1920), els tres assajos sobre Balzac, Dickens i Dostojewski, “Der Kampf mit dem Dämon” (1925), sobre Hölderlin, Kleist und Nietzsche, “Drei Dichter ihres Lebens” (1928), sobre Casanova, Stendhal i Tolstoi, “Fouché, retrat d’un home polític” (1929), “Die Heiligung durch den Geist” (1931), sobre Freud, Anton Mesmer i Mary Baker-Eddy, i “Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters” (1932). D’aquesta època és també un dels seus llibres més coneguts: “Moments estel·lars de la humanitat” (1927). El 1926, l’any de la mort del seu pare, Zweig havia gaudit d’un dels seus majors èxits teatrals amb l’estrena de “Volpone” al Burgtheater de Viena. A la casa de Salzburg Zweig hi va tenir convidats de renom, entre d’altres, Thomas Mann, James Joyce i Richard Strauss.

Així com ho havia fet durant els seus anys de joventut, Stefan Zweig va continuar compaginant la seva activitat creadora amb els viatges. Molts d’ells eren ara amb la finalitat de donar a conèixer la seva obra a través de lectures públiques o perquè li havien encarregat de fer conferències. El 1924 va viatjar a París, on es va trobar per primera vegada amb Salvador Dalí. Tant durant aquell any com el 1926 va fer lectures i conferències a Alemanya. Les estades a França i Itàlia eren gairebé anuals. El 1928 també va viatjar a Bèlgica i finalment a Moscou amb motiu de la celebració dels cent anys del naixement de Leo Tolstoi. Aleshores feia un any que s’havien publicat a la Unió Soviètica deu volums de la seva obra, prologada per Maxim Gorki, qui Zweig visitaria el 1930 a Sorrento durant el seu primer gran viatge a Itàlia.

Després d’haver-se convertit en un dels autors més traduïts del seu temps atès el seu èxit internacional, les obres de Zweig van ser víctima el 10 de maig de 1933 de la crema pública de llibres duta a terme pels nazis i es va prohibir de publicar-les a tota Alemanya. Com els dels seus amics i coneguts Albert Einstein, Siegmund Freud, Thomas Mann o Romain Rolland, els seus llibres eren a la “llista negra”. Zweig, jueu, no només era considerat enemic del règim i autor decadent i indesitjable de literatura “antialemanya”, sinó que perdia amb la censura la major part del seus lectors alemanys i per tant, i de retruc, una part dels seus ingressos. Zweig havia trigat massa a adonar-se de l’amenaça nazi. Més que no pas per advocar per l’enteniment entre els pobles i per establir nous contactes personals, els seus darrers viatges s’havien convertit en una possibilitat de fugir intermitentment d’Àustria, on els nacionalsocialistes cada vegada tenien més influència. A la tardor d’aquell any 1933 Zweig va fer una estada llarga a Londres, on finalment va decidir llogar un pis petit a la Porland Place 11.

Stefan Zweig (1914 - 1918)

En esclatar la Primera Guerra Mundial, Stefan Zweig va decidir apuntar-se de forma voluntària a fer el servei militar. Va ser assignat a l’arxiu del Ministeri de Guerra, on va prestar serveis juntament amb Rainer Maria Rilke, qui havia conegut deu anys enrere a París. Durant el primer any de guerra va col·laborar a la revista patriòtica “Donauland” i va redactar escrits de propaganda. El 1915 va ser enviat al front de Galizia com a corresponsal de guerra, on va poder viure de prop els estralls bèl·lics. Arrel d’això es va fondre aleshores per complet l’entusiasme per la guerra que li havien encomanat inicialment les masses, es va mostrar cada cop més a favor d’una entesa entre els països europeus i es va proposar finalment intervenir amb l’objectiu de mantenir la pau. Zweig no va prendre posició activa en relació als esdeveniments polítics, ja que considerava la política fora de l’àmbit de l’escriptor. Va propugnar més aviat una actitud humanista i pacifista.

Entre els anys 1916 i 1917 Zweig va viure amb la seva companya Friderike von Winternitz a Kalksburg, als afores de Viena. En vistes a esdevenir soci de l’empresa tèxtil del seu pare, va comprar-se un palauet al puig dels Caputxins de Salzburg (Kapuzinerberg). Aleshores va gaudir d’una excedència de dos mesos del servei militar per donar conferències a la Suïssa neutral, on finalment i un cop llicenciat es va traslladar a viure un any i mig. A Zürich es va trobar amb escriptors de renom com ara James Joyce i Hermann Hesse i va mantenir contacte intens amb altres escriptors pacifistes, com ara l’escriptor francès Romain Rolland. Zweig va seguir treballant com a corresponsal del fulletó vienès “Freie Neue Presse” i a l’últim any de la guerra es va estrenar al Neues Stadttheater de Zürich el seu drama antibèl·lic “Jeremias”.

Stefan Zweig (1881 - 1914)

Cafè Grindsteidl

Stefan Zweig va néixer el 28 de Novembre de 1881 en el si d’una família jueva, assimilada i cosmopolita de l’alta burgesia vienesa. El seu pare, Moritz Zweig, era un industrial tèxtil. La mare, filla d’un banquer, havia crescut a Itàlia. Stefan era el segon fill. La família tenia relacions de parentiu a Itàlia, França, Suïssa i als Estats Units. La seva infantesa i la seva joventut va estar sotmesa a la disciplina i a la vigilància constant de governants. Dels sis als onze anys va anar a la Volksschule de la Werdertorgasse, i dels onze als dinou va fer el batxillerat al Maximiliangymnasium, situat a la Wasagasse 10. La família s’havia traslladat a viure a la Rathausstrasse 17 poc abans que Stefan fes els tretze anys. Zweig va començar a escriure poemes ben aviat i en la seva època d’estudiant d’Institut va començar també a freqüentar els cafès vienesos a la recerca de novetats en el món de l’art i la literatura. Tant l’un com l’altra representaven una sortida cap la llibertat. Al cafè Griensteidl, situat a la Michaelerplatz, a les portes del Hofburg, s’hi congregaven intel·lectuals, musics i literats, entre d’altres: Hugo von Hofmannsthal, Karl Kraus, Arthur Schnitzler i Arnold Schönberg.

Zweig, dret, amb el seu germà. 1900

L’elit burgesa considerava la formació com el millor bé per als seus fills. Zweig va decidir estudiar filosofia, germàniques i romàniques a la Universitat de Viena. Tot i això, la seva màxima aspiració era establir-se el més aviat possible com a escriptor. Una altra de les seves grans motivacions era viatjar. Va compaginar aquestes dues activitats, escriure i viatjar, dels vint als trenta anys de la seva vida. El seu primer viatge va ser a França. El seu primer volum de poemes, “Silberne Saiten”, el va publicar en una editorial berlinesa quan encara no tenia els vint anys. El semestre d’estiu de 1902 el va fer a la Universitat de Berlín. Aquell anys va començar la seva feina de periodista per al fulletó vienès “Neue Freie Presse”. Va viatjar a Bèlgica, on va conèixer l’escriptor Emile Verhaeren, i va ser aleshores que també va començar a traduir autors francesos: Baudelaire, Verlaine, Rimbaud... El seu primer volum de narracions, “Die Liebe der Erika Ewald”, es va publicar a Berlín dos anys més tard. El 1904 va fer estada a Paris i hi va conèixer Rilke i Rodin. El 1905 va visitar Espanya i l’Alger. Després d’un primer viatge a Anglaterra un any abans, el 1906 hi va fer una primera estada de quatre mesos.

Viatge a l'Índia, 1908 - 09

Als vint-i-cinc anys Stefan Zweig es va voler independitzar de la família i es va mudar al seu propi pis, situat a la Kochgasse 8 de Viena. Atesa la seva procedència familiar no patia problemes financers. Gaudia d’un servent. Entre el 1908 i el 1909 va fer un viatge de cinc mesos per l’Índia, era el seu primer gran viatge. Dos anys més tard, gairebé a punt de fer els trenta anys, va viatjar per primer cop a Amèrica. Va visitar els Estats Units per primera vegada, i també el Canadà, Cuba i Puerto Rico. Zweig veia les seves arrels jueves com el fonament a l’hora d’identificar-se ell mateix com a cosmopolita i es considerava lliure de lligams amb Àustria.

Zweig havia publicat la seva primera obra de teatre, “Tersites”, el 1907 i el 1912 es va estrenar “Das Haus am Meer” al Burgtheater de Viena. Aquest darrer any començà la seva amistat amb Friderike von Winternitz, dona separada i amb dos fills.

Burgtheater, 1911

"Avui vespre, Lola Blau" de Georg Kreisler

A més de les vuitanta hores en què va consistir el curs de literatura alemanya a Berlín, el Goethe Institut havia programat tot un seguit d’activitats culturals paral·leles que van tenir lloc als fosquets. Llevat de tres dels quinze dies i del dissabte 18 d’agost que vam tenir lliure tota la jornada, gairebé cada vespre vam assistir a alguna, diguem-ne, manifestació cultural: una vetllada de lectures literàries, una obra de teatre, una pel•lícula al cinema o la magnífica excursió del dimenge dia 19 a Buckow. El dijous dia 16 d’agost, per exemple, vam anar al teatre, a un teatre jueu, al Jüdisches Theater Bimah. Bimah vol dir escenari en hebreu. En aquest teatre s’escenifiquen majoritàriament peces d’autors jueus i nosaltres vam assistir a un musical anomenat Lola Blau, de Georg Kreisler.

Al matí i a l’aula el professor Gerold Ducke ens va introduir en la figura d’aquest escriptor, compositor i cabaretista nascut a Viena el 1922 i que, per tant, avui en dia compta amb vuitanta-cinc anys. 

Als setze es va haver d’exiliar amb la família i ho van fer als EEUU, a Hollywood, com molts altres ciutadans dels països germànics durant el III Reich. De tot d’una hi va treballar de professor de música, cant i piano, va fer arranjaments per a pel•lícules i va dirigir òperes i revistes musicals. 

Al 1942 va ser enviat per l’Exèrcit americà a Europa com a traductor i intèrpret, tot i que finalment es va dedicar sobretot a compondre musicals a fi d’entretenir les tropes americanes “de salvació”. En acabar la guerra va tornar a Hollywood i al cap d’un any de viure-hi es va voler instal•lar a Nova York amb la intenció de fer cabaret, d’escriure el text –en anglès, naturalment- i la música de les pròpies cançons. 

El seu estil era irònic, tragicòmic, d’humor negre i va tenir èxit, però solament en cercles reduïts. Per a la ràdio, la televisió i la indústria dels discs de vinil els seus textos eren excessivament macabres. Després de dedicar-se a cantar cançons més o menys picants tot acompanyant-se ell mateix al piano en un local nocturn de Nova York durant quatre anys, se’n va fartar i va decidir tornar a Europa. Un cop instal•lat a Viena va començar de nou amb les seves cançons d'aguda ironia, aquesta vegada en alemany, i tot d’una va tenir èxit: va poder treballar a la ràdio, a la televisió i va escriure comèdies musicals i peces de teatre. Heute Abend Lola Blau, el musical al qual vam assistir, és de 1971.

El Teatre Jueu Bimah és a Neuköln, un barri berlinès amb un alt percentatge de població musulmana, curiosament, turca. És un teatre de petites dimensions, fins i tot una mica decadent. La veritat és que mentre esperàvem al vestíbul se m'anaven esvaint les esperances que l’obra m’agradés. A més, tot i que en principi no em crec portador de gaires prejudicis al respecte i, de fet, fa temps que som conscient que bona part de la literatura alemanya que més m’agrada va ser escrita per jueus -Stefan Zweig, Elias Canetti, Lion Feuchtwanger...-, a més –deia- el fet que el teatre fos jueu em feia pensar en termes de rància connotació religiosa i marcadament tradicional. M’hagués passat el mateix si els adjectius aplicats al teatre haguessin estat catòlic, protestant o musulmà. 

I tanmateix en el fons tota aquesta cavil•lació sí que d’alguna manera devia denotar alguns prejudicis per part meva, perquè va resultar ser un musical fresc, irònic i satíric, tot i ser ambientat als anys trenta: Lola Blau és una jove artista jueva vienesa amb unes ganes boges de triomfar en el món de l’espectacle que, molt a desgrat de la seva càndida innocència -tot això a l'estil de la Sally Bowles de Goodbye to Berlin (1939)-, es veu obligada a abandonar els seus plans d’èxit i emigrar als EEUU, en aquest sentit, i en part, un alter ego del seu creador.

La cantant protagonista damunt l’escenari va resultar ser una madona germànica, amb una veu espectacular, grassona, gràcil i amb un poder interpretatiu i gestual elegantíssims, amb moviments estudiadíssims amb els escassos objectes: un parell de capells, una maleta de viatge, un boà... En resum, un espectacle per a lluïment d’una cantant cabaretista i d’un piano, filigranat i coent, no gens sentimental i moltíssim fi. En vam sortir tots encantats i també animats per la copa de vi negre israelià que ens havíem pres durant el descans.

En vam estar parlant durant dies, de l’espectacle. La professora egípcia que també participava com a alumna en el curs, musulmana, que cada dia apareixia a classe amb un mocador diferent i policrom pel cap, i que com l’artista també era un pèl grassona i jovial, deia que aquella nit hi havia somniat, amb el musical i la cabaretista. 

Jo mateix no podia deixar de pensar en La Clota, mentre veia l’obra, el grup menorquí de teatre que aquesta temporada ha aglutinat en escena cançons compostes, entre d’altres, per Kurt Weill, algunes extretes d’obres de Bertolt Brecht, i ja m’imaginava la cantant d’Estima’m una mica (encara que sigui mentida), Queralt Albinyana, protagonitzant el seu nou musical tot interpretant el paper de "die Lola". 

Tot i que la posada en escena del Bimah s’havia resolt de forma més tost austera, l’espectacle pot incorporar el cos d’altres personatges, o d’un mateix actor amb diferents rols, que allà solament feien presència en veu en off. En fi... tot això se m’acudia en una butaca de platea i també em bressolava el sentiment satisfet que tot plegat havia estat un gran encert d’organització: molt ben triada, la peça. 

I encara el penúltim dia de classe, el dijous dia 23, una setmana després, que havíem de dur a terme una activitat d’aula sobre qualsevol tema que haguéssim tractat durant el curs, vaig proposar formar un grup de treball amb l’objectiu de realitzar una activitat didàctica sobre una cançó de Kreisler (“Was für ein Ticker ist ein Politiker?”), una cançó sarcàstica que ironitza sobre la figura dels polítics i la seva classe.

Erich Kästner

El dilluns dia 20 d’agost vam fer un taller sobre cinema i literatura. Les activitats es van centrar sobretot en la figura i l’obra de l’escriptor de Dresden, i que va viure a Berlín, Erich Kästner. 

El 1957 Kästner va escriure una autobiografia, “Als ich ein kleiner Junge war”, a partir de la qual el professor Gerold Ducke havia enllestit uns quants exercicis. Se’ns va presentar l’autor a través d’una fotografia de quan era al·lot i se’ns va introduir en la seva obra a través d’una cita de la seva autobiografia: “No us deixeu manllevar la infantesa! Mireu, la majoria de la gent es desfà de la seva infantesa com si es tractés d’un barret vell. L’obliden com si fos un nombre de telèfon que ja no és vàlid. Primer van ser nens, després van esdevenir adults, però què són ara? Només qui es fa gran i roman nin és una persona!” 

Els dos exercicis següents es van basar en la lectura per part del mateix autor d’un parell de paràgrafs de la seva autobiografia, que havia estat enregistrada. Van ser un parell d’activitats de comprensió oral, una d’elles un veritable / fals. El professor va remarcar la importància de dissenyar activitats per desenvolupar abans, durant i després de la visió d’una pel·lícula o d’una o algunes seqüències. 

El segon grup d’activitats que vam realitzar es va basar en una altra obra del mateix autor: “Emil und die Detektive”. Se’ns va ajuntar els alumnes en grups de cinc i a cadascun dels grups se’ns va donar un capítol de l’obra, en total cinc capítols repartits en cinc grups. L’havien de llegir de forma individual i fer-ne un resum en el grup. Aleshores la història s’havia d’anar reconstruint en el plènum, de tal manera que tothom adquirís una idea del fil argumental. Va ser aleshores, quan tots els alumnes ja coneixien l’obra i l’autor a bastament, que vam veure algunes seqüències d’una de les innombrables versions cinematogràfiques d’aquesta obra literària per a joves. 

El film més actual és d’aquest mateix any 2007 i és una versió lliure i moderna, amb música Hiphop. La novel·la es va publicar per primera vegada a Zurich el 1935. “Emil und die Detektive” és una de les lectures triades pel departament d’Alemany de l’EOI el mes de juny per a aquest curs que ve, una versió adaptada per al segon curs i l’obra original per a tercer. És a dir, que va ser una coincidència feliç viure l’experiència de veure-la didactitzada durant el curs de Berlín. A part d’aquesta obra, encara no fa dos anys que també havia llegit “Als ich ein kleiner Junge war”, una obra que em va impressionar i que encara recordo sobretot degut a la descripció de Dresden, l’última ciutat alemanya bombardejada un cop ja acabada la Segona Guerra Mundial.

Tot esperant Popette Betancor al Kalkscheune

Popette Betancor

Berlín, 03.03.00 20h. Som al Kalkscheune i falta mitja hora perquè comenci l’espectacle. Estic assegut a una taula tot sols per a mi. Quan he arribat no hi havia gaire gent, per la qual cosa m’he pogut asseure estratègicament, ben davant l’escenari. Essent com som a Alemanya no seria d’estranyar que aparegués qualcú i em demanés de compartir taula. Aquest lloc no ha canviat gens ni mica de l’última vegada que hi vaig ser. El to lumínic general és vermell. L’hi dóna el vermell domàs de les cortines, les tovalles, la llum tènue de les làmpades i les espelmes. Dos cavallers s’asseuen en una altra taula. El que em dóna l’esquena vesteix un jupetí. En una altra hi ha dos joves. Em manca qualcú per comentar la jugada. Quan he arribat només hi havia ocupades les primeres fileres de la sala. Ara l’enrenou ja és considerable. Em sent una mica cansat, res d’estrany després de tant de turisme. Esper que això no sigui un inconvenient a l’hora d’endinsar-me en les cançons de Popette Betancor. M’acab de menjar un bretzel i estic per demanar-ne un altre. M’estic animant amb aquesta cervesa que m’estic prenent. La dona amb la panera de bretzels ja és aquí: dos marcs. Cinc la cervesa. Sí que m’ha afectat! Me n’acab d’abocar un glop damunt el jersei.

El Concert de Flauta

Adolph von Menzel, Das Flötenkonzert
Alte Nationalgalerie, Berlin

Tu també ets músic i explicaves que la música, la música clàssica, havia pertangut a una elit, un art i un plaer de què només havia gaudit -i encara gaudeix- un cercle reduït de privilegiats, en un saló rococó il·luminat per canelobres, sota d’una làmpada d’aranyes de cristall que parpellegen animades per les notes musicals. Em feies evocar un quadre extemporani d’Adolph von Menzel exposat a l’Alte Nationalgalerie de Berlin, un oli que reprodueix una escena íntima de palau, no gens representativa, a Sanssouci, on Frederic el Gran, al centre de la cambra, toca el violí. Com que m’havies demanat quin llibre estava llegint, he volgut fer-te present, asseguts al pati de ca meva prenent cafè després de dinar, passatges i situacions de la vida d’aquest rei prussià i el que tu deies de la música s’ha fet exemple plàstic i aleshores també ha aparegut Voltaire i se’ls ha sentit parlar tots dos de temes filosòfics, emmetzinats de vegades per la vanitat de l’un i de l’altre, i s’ha sentit l’olor de la pólvora del camp de batalla durant les guerres de Silèsia, entremesclada amb les flaires d’altres pólvores més fines i efeminades que empal·lidien el rostre pigat i les perruques il·lustrades. Mentre dinàvem havíem escoltat els Lieder de Schubert perquè tu els havies triat, però el rei prussià era un afrancesat i desconeixia Goethe i desconeixia Schiller.

Maria Antonieta

He vingut fins a Ciutadella per escriure sobre Maria Antonieta, perquè n'he acabat de llegir la biografia de Stefan Zweig: Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters. És la meva manera de retre homenatge a aquest escriptor, de qui enguany es compleixen 125 anys del naixement, Viena 1881. És un plaer llegir Zweig: Novel·la d'escacs, Die Welt von Gestern i Brasilien, das Land der Zukunft. L'escriptor es va suïcidar al Brasil, a Petròpolis, als anys 40. Era jueu, el seu món s'ensorrava, no va voler tornar a Europa mai més.

De les classes d'Història de quan anava a l'Institut, en vaig sortir amb la idea que la Revolució Francesa havia suposat un pas de gegant quant a la nostra civilització, l'Enciclopèdia, la Il·lustració, la declaració dels Drets Humans, la sobirania popular, el sistema parlamentari i republicà, la divisió dels poders executiu, legislatiu i judicial, etc. etc. Però a poc a poc van començar a aparèixer ombres damunt la imatge que tenia de la França d'aquell temps. A poc a poc s'anaren trencant els pilars d'aquella trilogia: Igualtat, Llibertat i Fraternitat. La idea d'igualtat s'assemblava massa a la idea de supressió de diferències, d'avorrida homogeneïtzació cultural i centralització política. Després va aparèixer la figura d'aquell general cors que declarava guerres, envaïa països i s'autocoronava emperador. La darrera bategada ha estat el coneixement de la vida de Maria Antonieta, exposada per Zweig. Així com sortia de l'Institut amb la consciència de la immensa bondat de la Revolució Francesa, hi havia adquirit també el sentiment que tant Lluís XVI com la seva esposa havien merescut la guillotina. Aquests dies he arribat a pensar que divuit segles separaven dos procediments igualment terrorífics per dur a terme la condemna a pena de mort: la crucifixió romana i la guillotina francesa. Segons com es mira, però, el rerafons no havia variat gaire.

El meu interès per Maria Antonieta prové de la meva curiositat per Pasqual Calbó, un pintor maonès del XVIII, i pel seu mecenes, el príncep Anton Wenzel Kaunitz. Aquest personatge, nascut a Moràvia, va ser el canceller d'Estat durant l'imperi de Maria Teresa d'Àustria, dels seus fills Josep II i Leopold II i del fill d'aquest darrer, l'emperador Francesc II. Maria Antonieta també era filla de l'emperadriu Maria Teresa i l'emperador Francesc de la Lorena i havia estat proposada per Kaunitz, ambaixador a París durant els anys 50, i Madame de Pompadour per ser l'esposa del nebot de Lluís XV de França. La prometença entre Maria Antonieta i el dofí es va celebrar, amb un ball de màscares per a 6000 convidats, al palau de Belvedere de Viena al 1770. Pasqual Calbó aleshores començava els seus estudis artístics a Venècia, però en ser contractat a Viena com a dibuixant de la Cort per l'emperadriu Maria Teresa a instàncies de Kaunitz al 1779, el jove menorquí s'hi allotjaria i hi treballaria, en aquest palau, ja que s'havia decidit que s'hi exposés la col·leció imperial de pintures, és a dir, s'havia decidit que el Belvedere es convertís en museu.

La peripècia vital, el destí fatal, de Maria Antonieta comença doncs a Viena, segueix París, Versalles i el Trianon, les Tulleries, el Temple, la Conciergerie i la plaça de la Revolució, avui Place de la Concorde, on va ser guillotinada. Llavors Calbó feia devers tres anys que era a Menorca després d'una estada de més de dos anys a Cuba. Kaunitz va viure la decapitació de l'arxiduquessa d'Àustria, que ell havia proposat per ser reina de França, des de Viena, ja que va morir un any més tard, al 1794, al seu palau de Mariahilfe. Segons Zweig, ni l'Emperador Francesc II ni l'antic canceller de l'Imperi no van moure ni un dit per salvar-la de la guillotina. És realment flagrant el contrast entre la imatge de Maria Antonieta al palau de Belvedere celebrant amb el ball de màscares la seva prometença o la Maria Antonieta al Trianon, el seu palauet rococó, amb la imatge de la seva reclusió a la Conciergerie o la del seu botxí mostrant a la gernació embogida el seu sanguinolent cap degollat. Maria Antonienta, malgastadora dels béns públics aconseguits amb el treball, la suor, la misèria i la mort dels seus súbdits, va expiar les culpes de tots els seus antecessors en nom d'una llibertat que, tanmateix, encara tardaria alguns anys a arribar.